Difon La Idea


Les nostres maneres de resistir
Març 16, 2021, 4:15 pm
Filed under: Uncategorized

versió en pdf:

Com vivíem abans?

Anàvem ràpid. Vivíem molt ràpid. Als passos de zebra hi havia tantes vides que no podies parar-te a sentir-les. Podíem sortir al carrer a qualsevol hora, tot i que a vegades ens aïllàvem a dins i ens feia mandra sortir. A les ciutats, teníem el que volíem quan volíem: podíem menjar una hamburguesa a les tres de la nit o comprar ous perquè ens venien de gust unes creps. Es considerava que si no responies un missatge de mòbil al moment eres irresponsable. Els mitjans de comunicació ens titllaven de ghetto quan ens reuníem amb la nostra comunitat. L’individu era l’única unitat de mesura. El vincle social s’havia afeblit i polaritzat, desconfiàvem massa de l’altre. Era habitual compartir un trajecte de tren d’una hora sense dir-se res amb ningú. Una persona malalta rebia un tractament en comptes d’un tracte. Els nens passaven més temps a les escoles que amb els seus pares. Els fills no cuidaven dels seus pares envellits, les famílies no vivien juntes. Cuidar de la gent gran no era considerada una feina valuosa, era mal pagada i relegada a les dones. El llenguatge de l’econòmic era l’únic llenguatge vàlid. La malaltia era vista com una condició que havia de cessar, no escoltàvem el seu missatge. No s’anava a l’arrel perquè era costós. Els carrers eren llocs de pas per anar d’un lloc a l’altre. Als enterraments, era habitual amagar les llàgrimes amb ulleres de sol. No enteníem ni estimàvem la mort, tampoc en parlàvem. Del sexe tampoc, tot i que ens agradés i el busquéssim. Regnava la competitivitat i s’aplaudien més les aparences que mostrar-se tal i com una era. Les mostres d’afectivitat quedaven reduïdes a grups de confiança. Les relacions sexoafectives eren privades i normalment exclusives. Els nens acostumaven a tenir “un millor amic”, els rangs ja s’inculcaven des de la infantesa. La inèrcia de tirar endavant era una forma d’evasió molt comuna en la societat de consum. Era habitual consumir aliments produïts en altres latituds i els cultius locals no eren reconeguts ni protegits. L’únic llenguatge vàlid era el llenguatge de l’econòmic. Els boscos tenien propietaris. Hi havia un sentiment molt agressiu de la privacitat, tant d’espais com de persones. Tingués raó o no tingués raó, el pobre sempre anava a la presó. Es jutjaven els efectes en comptes de jutjar les causes. Tot i ser un país amb molta riquesa, eren habituals les relacions de dependència econòmica. La superficialitat era a l’ordre del dia. Encara crèiem que el pare-estat mirava per nosaltres. Disposàvem de molts mitjans però hi havia molt poca comunicació. Molta informació i molt poca comunicació. La indústria alimentària s’encarregava de destruir més del 30% del menjar que es produïa. Hi havia molts recursos que no s’aprofitaven. No ens agradava esperar. No teníem paciència. Volíem les coses al moment. Es mesurava més l’impacte econòmic que l’impacte en el “mediambient”. Hi havia empreses espirituals molt poderoses que fomentaven el seu propi enriquiment. Ser creient era considerat una cosa del passat o de cultures endarrerides. Estar amb les nostres filles a vegades era un privilegi que no ens podíem permetre. Les cases es construïen ignorant el recorregut del sol. L’únic llenguatge vàlid era el llenguatge de l’econòmic. No notàvem la diferència entre una nit de lluna plena o una nit de lluna nova. La contaminació lumínica de les ciutats afectava fins a cent quilòmetres de distància. Els mites fundacionals eren vistos com a històries de vells. Començaven a aparèixer noves festivitats orquestrades pel mercat. Aquells individus amb una capacitat natural per subvertir l’ordre establert eren aïllats en geriàtrics, frenopàtics o guarderies i escoles. L’atenció que es donava als símptomes estava basada en la patologia, ens centràvem més en la malaltia que en la salut. No ens escoltàvem el cos perquè no era una prioritat escoltar-se. Els problemes psicològics com ara l’ansietat, la depressió o la irritabilitat eren tractats com problemes personals més que problemes estructurals. Era fàcil comprar felicitat o tranquil·litat a la farmàcia. La policia negligia i es prenien poques mesures per combatre-ho. Normalitzàvem situacions de violència i encara fins i tot protegíem l’abusador. Cada cinc minuts s’enlairava un avió i podies anar a qualsevol racó de món per preus exageradament baixos. L’autoexplotació va consistir en convertir-nos en consumidores. Omplíem el buit comprant coses que en realitat no necessitàvem, només ens posicionaven socialment. El preu de les llegums el marcava la borsa més que el pagès. Les persones migrants no gaudíem de drets bàsics tot i contribuir a la riquesa econòmica i social. Viatjàvem a l’altra punta del món per conèixer altres cultures. Les teníem molt més a prop, però no ens importaven. Giràvem el cap quan algú feia caritat per no sentir-nos malament. Estàvem atomitzades. Se’ns enduia el corrent. No ens teníem confiança, només pensàvem en jo, jo i només jo. La moda marcava un ritme molt ràpid, tot era efímer. Necessitàvem esbravar-nos i pagàvem preus desorbitats per evadir-nos. Sortir de festa, fer unes birres, ballar una mica, intentar lligar, sempre era igual. Estàvem perduts i anàvem molt ràpid. Teníem molta por d’equivocar-nos.

Però tot s’ha aturat.

Un virus ha començat a propagar-se molt ràpid a causa de la quantitat excessiva d’intercanvis a nivell global i de la nostra rapidesa on vivíem tancats. El número de contagis es multiplica exponencialment. Aquestes coses passen. A tots ens ha vingut de cop, ningú s’ho esperava. Primer es prohibeixen els esdeveniments de més de cent persones. Els governs dels primer països en contagiar-se reaccionen tard i malament. Tot queda en suspensió, tothom quedat penjat d’aquesta circumstància. Bars, restaurants i botigues baixen persianes. Es declaren estats d’alarma: hi ha fortes restriccions per sortir al carrer, sota pena de multa. Un control absolut que agraïm. Es tanquen les fronteres. Tothom tancat a casa. Tanquen les escoles, les oficines, les fàbriques, els ajuntaments. Confinen geriàtrics, presons i centres d’atenció a menors. El número d’infeccions augmenta. Se’ns generen deutes pel fet de no poder treballar, estem perdent diners que no tenim. Els mitjans de comunicació ens bombardegen amb informació. Estem confosos. Ens sentim desprotegits. Intentem buscar sentit a tot plegat. Estem en mans dels polítics que mai han mirat per nosaltres. No sabem com pagarem els lloguers ni les factures si no tenim ingressos. Pensem en els que estimem i desitgem que estiguin bé. Només es mantenen aquelles feines considerades de primera necessitat. Les activitats que podem fer durant el confinament són les imprescindibles per a la vida. Sortir a buscar menjar, assistir a persones en estats de dependència, comunicar-nos amb les persones que estimem, escoltar música o llegir llibres. Perdem la nostra identitat perquè no podem fer allò que ens definia. La càrrega econòmica és tan intransferible com la pena que sent cadascú. Impotència. Frustració. La producció s’atura. Les ciutats que mai dormien ara descansen. En una situació de vida o mort la principal prioritat esdevé conservar la vida. L’amor és el fil conductor d’aquesta història i es col·loca al centre. Els pares juguen amb els seus fills, fan pastissos, es disfressen, els distreuen. Veïns que no es coneixien comencen a parlar entre ells. Un bloc de pisos organitza un bingo i hi participa tothom des del balcó. S’organitzen xarxes de suport mutu per cuidar a qui ho necessiti. Es fan donacions d’aliments, es cusen mascaretes i caixes de resistència. Als balcons apareixen cartells donant ànims i esperança: “tot anirà bé”, diuen. El personal sanitari té la responsabilitat social de contenir el virus amb la precarietat com a punt de sortida. Totes les esperances estan posades en ells i doten de dignitat el moment. Veiem els supermercats com llocs terrorífics que ens separen els uns dels altres, on ningú es toca, on tothom té molta por i tothom desconfia. L’exèrcit es l’últim encarregat de garantir el subministrament d’aliments a persones necessitades. Els carrers queden buits. Es construeixen campaments d’acollida per a les persones que vivim al carrer. Els hospitals es col·lapsen de tants infectats. Els mitjans de comunicació segueixen bombardejant-nos amb informació, parlant-nos de morts i d’una corba. Estem atordits. Tot s’ha acomplert. Els hospitals segueixen col·lapsant. Es deixa d’assistir a persones grans per falta d’equipament sanitari. Les persones que moren no poden rebre una cerimònia de comiat: el cos és incinerat i no es dona als familiars fins a nova ordre. Valorem la tendresa com a forma de supervivència. Aquells que neixen no poden rebre visites ni dels seus avis. Ara que estem en crisi sentim la importància de plantejar-nos un canvi. L’àvia diu que la nostra besàvia hauria dit que això era un càstig de Déu. Un guru de la Nova Era diu que això és un repte per aprofundir en nosaltres. La policia té més poder que mai. La sanitat privada no cedeix els seus llits a la sanitat pública, ningú la hi ho obliga. Alguns encara no assimilem que les coses no tornaran a ser com abans. Els ocells canvien la seva manera de cantar. Prenem consciència sobre la llibertat. Hem perdut el fil de la història. Els preus s’han desplomat i hi ha una gent que es frega les mans. Estem desconcertats i molt confusos, ningú sap què passarà. Pensem que si la mare visqués amb nosaltres en comptes de viure en una residència ara passaríem molta estona juntes. Ara pensem que si compartíssim els mitjans que tenim la nostra vida seria més plena, seria més fàcil. A peu de costa hi ha dofins com els de les pel·lícules, als carrers de Venècia hi ha peixos, porcs senglars caminant pel Carrer Balmes. Vivíem a part, en la nostra bombolla. El planeta arriba a les cotes més altes de baixa contaminació. Estem més controlats que mai. Estem molt connectats amb allò imprescindible i alhora molt desconnectats de les estratègies del poder. Es censuren canals d’informació alternatius. No hi ha espai per pensaments divergents. Celebrem l’hegemonia. Estem en un shock de realitat. Ara veiem moltes coses que no tenen sentit. Aquesta aturada qüestiona qui som: indefenses i impotents, no podem fugir de nosaltres mateixes. Estem forçades a ser pacients, humils. Mirem cap endins, però també cap enfora. Com en un ritu iniciàtic, estem fent un salt d’una vella categoria a una nova categoria. Un fre forçós. Les coses ja no tornaran ser com abans. Aquest sacrifici serà en va si no hi ha transformació. Ha de morir una part de nosaltres. Està morint una part de nosaltres. Hi ha dies que estem molt tristos i hi ha dies que tenim esperança. Els dies que plou és lo pitjor, com si tota la humanitat plorés alhora. O com si estiguéssim netejant alguna cosa.

Després, res tornarà a ser com abans.

Caminarem per les nostres rutines de puntetes, com de ressaca d’unes estranyes vacances. El cos se’ns posarà tens en creuar-nos amb qualsevol cotxe de policia, tractant d’evitar la multa. Les feines seran això, feines. Treballar per viure i no viure per treballar. Els sous dels ERTE arribaran tard, si arriben. Les que serem acomiadades, estarem a l’atur, ho estarem durant molt de temps. L’àvia em parlarà de la post-guerra i compartirà receptes amb pa dur. Les targetes sanitàries d’emergència caducaran a les nostres mans. Sense sou, no pagarem la hipoteca ni el lloguer i ens veurem obligades a ocupar la nostra pròpia casa. Moltes canviarem de llar, deixant enrere la convivència i l’espai que ens havia ofegat en confinament. Reconstruirem els edificis abans de deixar que s’ensorrin i facin negoci del sostre voltors i empresaris. Tindrem les xarxes d’habitatge, els sindicats de barri i les PAHs. Les desigualtats estaran més a la vista que mai, voldràs mirar ara? Serà impossible amagar-se’n. Insultarem la televisió, com si el president ens pogués escoltar durant el seu discurs triomfal. I vindrà qui no tingui res i ho saquegi tot. No tornarem a estimar més els diners que la lluita per la supervivència. No serem còmplices del poder. Sabrem que ens tenim a nosaltres. El suport mutu i la solidaritat ens faran persona. Necessitarem noves estructures per no dependre tant de l’estat. Guardarem les mascaretes al calaix, per si de cas. Haurem començat a caminar cap al cim. Sense ruta, els camins seran durs. Dubtarem si ser agosarades és el correcte en temps d’austeritat. Però les ganes de viure ens recorreran el cos. L’èxtasi de viure com vols. Explorarem l’ús terapèutic de les drogues. A les festes aprendrem a divertir-nos sòbries, sent nosaltres mateixes, sense nocturnitat. Ens abraçarem i abraçarem la nostra bogeria. Escoltarem als que parlen en altres codis i freqüències, altres llengües. Quan ens trobem prometo menjar-te a petons i dir-te tot el que t’he enyorat. Les nostres maneres de fer família canviaran, incapaces de garantir fins llavors el benestar comú, atrapades en convencions i creences immòbils. Ens permetrem estimar a més d’una persona. T’estimo, et deixo volar. Pensarem que els avis o les criatures són la riquesa més preuada. No voldrem trepitjar els escenaris del pànic col·lectiu i anirem a comprar a prop de casa, a les nostres. Algunes ens encoratjarem a formar part de les cooperatives de consum i de producció, o a crear-ne de noves. Proximitat, és la paraula. A recuperar l’horta. A autogestionar les empreses. A abaixar el ritme. Que tu estiguis bé és una prioritat. Haurem de ser-hi i els préstecs als amics no se’ns retornaran. L’economia del regal. Res importa més que sortir d’aquesta amb dignitat. Totes. Sortir-ne juntes. El cap ben alt i el cor ben net. El dol social ens obligarà a mirar la mort cara a cara d’una vegada. Quan ens ho permetin, visitarem la casa dels pares i ell ja no hi serà. Res tornarà a ser com abans. Obrirem les portes de l’església de bat a bat perquè deixin de ser un espai de culte exclusiu. L’esperança restarà en l’acció col·lectiva. Les mestres faran que les escoles i els espais de confinament quotidians es transformin. Passarem més temps amb els nostres fills. La prioritat serà conciliar. Buscarem més l’acord que les discrepàncies. Els sanitaris aprofundiran la lluita, mentre els hospitals s’aferren al símptoma. Ens haurem enfilat en la guerra biològica. En les guerres sempre mor la gent per defensar als poderosos. I vindran nous cims. El turisme massificador i gentrificador s’extingirà en una societat que el considerarà abusiu i reprovable. Respectarem la mare terra. Aprendrem a conviure amb la natura o morirem. La invasió tecnològica serà el tòtem. Rebutjarem xips, controls massius i el 5G. Els germans no veuran en les pantalles res més que les formes alienants del confinament. L’Estat utilitzarà la por per dominar-nos i enfrontar-nos. Nosaltres respondrem amb contundència. El servilisme modern. La societat de consum. Ser tractades com objectes amb un únic valor, l’econòmic. Res tornarà a ser com abans. Ni pressa, ni perfecció. Els errors ens marcaran el camí. Mai més ens paralitzarem per no equivocar-nos. Canviar les coses sempre serà molt més difícil que acceptar-les tal com són. Farem cas a la intuïció per primera vegada. M’escoltaré, integraré els meus processos amb virtuts i carències. Els altres no seran mai més “altres”. No tancarem a ningú perquè deixi de ser un problema. Encararem els conflictes, avorrirem el càstig, n’aprendrem. L’amor serà l’èter. Deixarem de ser esclaus de la màquina que devorava la nostra existència. O ens tocarà seguir sent-ho però amb consciència. Que el passat no s’esborri. No perdem la memòria, no perdem el fil d’aquesta història. El confinament seran aprenentatges infinits. Acceptar el canvi. Valorar les relacions. Estimar la buidor. Llepar-nos les ferides. No tornarem a la normalitat perquè la normalitat era el problema. Rebutjarem les fronteres i voldrem créixer en el creuament dels nostres colors de pell. El racisme pesarà com una llosa que només juntes podrem evitar que ens esclafi el cap. Les lluites pel padró i per la regularització de les persones que hem migrat seran la punta de la llança. Les dones seguirem organitzant-nos per posar la vida al centre. A les persones dependents se’ns reconeixerà l’autonomia i l’assistència comunitària. Caldrà que tothom s’impliqui teixint aliances. Descobrirem que ja hi havia molta gent intentant-ho abans. Serem part de la dissidència, perquè la dissidència serà la única forma d’avançar. Entendrem que el camí a la utopia està en nosaltres, les nostres, lo proper, lo divers. Agrairem el que tenim. Que no ens calen més teories, sinó més pràctica. Que ens volem vives i buscarem les eines per defensar-nos. Que ho tornarem a fer. Esmolem ben bé les eines. El demà només valdrà la pena ser viscut si ens inclou a totes. Si defensa cada tros d’aquest sòl, d’aquest cel, d’aquesta vida. Aprendrem del passat, resistirem a l’Imperi o serem el bàndol dels vençuts i se’ns imposarà una dictadura, amb un líder i una consigna. Cal anar a l’arrel, ser radicals. Buscar l’origen del desastre i combatre’l. No ens bastarà amb tornar a la normalitat, perquè la normalitat era el problema. Venceran la por les nostres maneres de resistir.

Oriol Sauleda i Ariadna Llamas



El Tinder xungueja fort
Desembre 26, 2020, 1:12 pm
Filed under: Uncategorized

Manual bàsic de supervivència al flirteig virtual

per Na Pai

INTRODUCCIÓ

En aquest text parlaré sobre el flirteig i més concretament sobre la seva forma més estesa en l’actualitat: el flirteig virtual, el qual duem a terme tant a través de les aplicacions de cites (Tinder, Grindr, Badoo…) com de qualsevol altra xarxa social més genèrica (Twitter, Instagram,…). Parlaré sobre com les aplicacions que més utilitzem condicionen les nostres relacions sexo-afectives i promouen certes problemàtiques com ara conductes addictives. Són una tecnologia prou recent i encara no hem tingut temps de desenvolupar un codi moral comú sobre com utilitzar-les d’una forma sana i respectuosa. Aquí intentaré apuntar idees per elaborar aquest codi.

Per entendre bé el flirteig virtual crec que primer és necessari explicar breument què és i com funciona el flirteig. És molt curiós que es parli tan poc de flirteig sent una part tant fonamental de la sexualitat, així que seria convenient aclarir el terme. La definició més sintètica seria:

El flirteig és un procés destinat a l’aparellament sexo-afectiu consistent en diverses formes de comunicació per tal d’escenificar la negociació de l’atracció mútua.

Que traduït en termes més pràctics i terrenals seria: flirtar és intentar captar l’atenció de l’altre, exhibir trets atractius, mostrar disponibilitat sexual o afectiva, intentar aparentar la màxima vàlua com a parella sexo-afectiva, mostrar interès o apreciació per l’altre, comprovar el nivell de connexió i afinitat amb algú altre o avaluar el nostre potencial atractiu. Tot això és gran part del que fem quan estem posats tant a Tinder com Twitter i la resta de xarxes socials que no són de cites, on potser ho fem de forma més subtil però no menys insistent. Tinder és l’aplicació de cites més popular i utilitzada internacionalment, per això a partir d’aquí utilitzaré el terme per abreviar, referint-me a totes les aplicacions de cites.

A través del flirteig busquem cobrir dos impulsos bàsics de la nostra sexualitat: el desig de sexe casual i el desig de parella sexo-afectiva. Saber si volem sexe amb algú és prou fàcil perquè amb la informació visual en podem tenir prou mentre que per saber si volem alguna cosa a més llarg plaç necessitem conèixer profundament la persona en diversos moments i situacions. Tothom pot ser molt encantador i compromès en una cita però seguir sent-ho durant 3 mesos de cites ja és més difícil, per això necessitem molt més temps per avaluar si volem una relació duradora amb algú. És fàcil dir-li a algú que vols sexe i prou quan encara no saps si vols alguna cosa més però això pot trencar tota la màgia i tallar el procés de flirteig per complet juntament amb qualsevol possibilitat d’anar més enllà en la relació. Per això és tan habitual que no parlem clar sobre allò que busquem quan flirtem, perquè realment encara no ho sabem del cert. Aquest no parlar clar és una de les grans fonts de conflictes en el flirteig perquè sempre hi ha diferents ritmes i diferents graus d’impaciència en saber què vol l’altre.

En el flirteig tothom intenta aconseguir el millor pretendent possible i per això és molt habitual que la gent exageri les seves aptituds i amagui els seus defectes, és un terreny abonat a l’estafa, l’engany i els tripijocs. Per això el flirteig també és un duel on posar-nos a prova per tal d’esbrinar les autèntiques aptituds i defectes de l’altre i així poder valorar si tenim una vàlua prou similar. Aquest és un requisit indispensable perquè una relació pugui prosperar en el temps, en el moment que es descobreix una forta desigualtat, les relacions tendeixen a trencar-se.

És curiós que parlem tant de sexe i tan poc de flirteig, especialment si tenim en compte dos aspectes: en primer lloc, que el flirteig és el pas previ al sexe, sense flirteig no tindríem sexe (exceptuant alguns casos com els espais de cruising, saunes o altres espais d’intercanvi sexual gais en els quals el flirteig es redueix a la seva mínima expressió o en el sexe remunerat on el flirteig hi és totalment absent). I en segon lloc: dediquem moltíssim més temps al flirteig que no pas al sexe. A Grindr és habitual passar tota una tarda per aconseguir mitja horeta de sexe, tot i que en altres aplicacions la proporció pot ser molt més desigual. A Tinder pots arribar a invertir 3 mesos de flirteig virtual per després acabar tenint un fracàs de cita.

No sentim a parlar gaire de flirteig perquè rarament ens hi referim com a tal malgrat en parlem molt sovint de forma indirecta. Habitualment utilitzem el verb lligar per referir-nos-hi, com quan diem “aquesta nit sortim a lligar”, o “mira, el Joan no desaprofita el temps: ja està lligant”. Jo entenc que “lligar” és el resultat final d’un flirteig exitós, però també l’utilitzem per referir-nos al flirteig en si. Mesclem els conceptes de lligar i flirtar contínuament. Està bé perquè és una visió molt optimista de la vida pensar que cada cop que intentem lligar realment acabarem lligant. Tot i així crec que ésd important atorgar una paraula pròpia al concepte de flirteig per tal de visibilitzar-lo molt més i conferir-li la importància que es mereix.

LA GRAN EXPANSIÓ DEL FLIRTEIG

Les aplicacions de cites estan trastocant i revolucionant el món del flirteig. Mai tirar la canya i donar carbasses havia sigut tan fàcil com avui en dia gràcies a Internet. Si fa deu anys lligar virtualment era vist com un signe de fracàs i desesperació sexual, avui en dia s’ha girat la truita i és qui no utilitza aplicacions de cites que es troba en creixent minoria i comença a ser vist amb pena o compassió: “- pobre xaval, no és pas lleig, però clar, tancant-se les portes al Tinder, pot passar-se un any sense menjar-se un rosco.”

Abans per flirtar t’havies de dutxar, pentinar, perfumar, vestir-te amb les millors gales, sortir de festa i gastar-te diners amb entrades de discoteques i begudes a preus desorbitats. Ara podem fer-ho des del llit fets un cromo: amb pijama i despentinats tot menjant ganxitos. En un bar pots elegir entre 20 persones mentre que a través del mòbil pots elegir entre 20000.

Antigament la pràctica del flirteig era molt reduïda. Vivíem en una cultura estrictament monògama en la que els pares decidien amb qui ens havíem d’aparellar o sols ens era permès flirtar un sol cop a la vida. La resta de flirteigs eren immorals i s’havien de dur a terme d’estranquis. Vivíem en zones rurals on la xifra de potencials pretendents era molt reduïda, així que habitualment no ens havíem de trencar gaire el cap per decidir amb qui aparellar-nos. A manca d’alternatives, ens conformàvem fàcilment amb el que teníem a l’abast i no ens feia falta flirtar gaire per decidir-nos si era la parella adequada. En canvi ara, hi ha tota una sèrie de factors que fan del flirteig una pràctica cada cop més popular i quotidiana:

Vivim en zones densament poblades amb infinitud de potencials pretendents. La moral monògama està en retrocés, cada cop tenim més relacions obertes i ens casem menys. Gaudim de molta més acceptació i tolerància al divorci o trencament amorós, la qual cosa ens porta a encadenar una relació rera l’altra amb molta més facilitat. Tenim fills molt més tard, així que tenim molts més anys sense grans responsabilitats i més temps lliure per dedicar al flirteig. La gran mecanització i automatització de les activitats productives també ens ha proporcionat encara més temps lliure. I sobretot, el factor més determinant: hem desenvolupat noves tecnologies dedicades exclusivament al flirteig que ens permeten flirtar tan amb persones locals com amb persones que viuen a l’altra punta del món (em refereixo a les aplicacions de cites). Abans d’internet, flirtar de forma habitual era una activitat exclusiva per la gent amb menys vergonya o amb més estatus i una autoestima a prova de bombes. En un context netament patriarcal com el del nostre passat això volia dir que sols els homes amb molt pocs escrúpols, els guaperes o els peixos grossos s’atrevien a flirtar cara a cara. En canvi ara, tothom és capaç de provar sort tirant la canya amb un missatge escrit a través d’una xarxa social.

Tot això fa que el flirteig avui en dia sigui una pràctica més estesa que mai. Conseqüentment, conflictes i problemàtiques propis del flirteig i que per als nostres avis eren completament desconeguts, a nosaltres ens resulten d’allò més quotidians. Fins i tot els hi hem posat nom com ara el ghosting, el zombing o el benching.

Mai el flirteig havia sigut una activitat tan còmode, popular i omnipresent. Persones i identitats marginades, discapacitades o aïllades que abans ho tenien difícil per accedir a espais segurs de flirteig ara poden fer-ho des de qualsevol lloc i a qualsevol hora. El flirteig s’ha democratitzat per complet, ara tothom pot flirtar, gent de tota edat, forma i color, la que compleix cànons de bellesa i la que no, qui no flirta és perquè no vol. Al segle XXI flirtem durant molt més temps i amb més persones, per això parlo de “la gran expansió” del flirteig. Cal tenir molt en compte tres elements fonamentals que han trastocat el flirteig i les relacions sexo-afectives que se’n deriven:

  • Mercat sexual massiu. En primer lloc, el mercat sexual ha crescut extraordinàriament. Abans de l’era virtual ho teníem força difícil per conèixer nous pretendents en el nostre dia a dia mentre que ara, lliscant un dit en tenim prou per accedir a un mercat de milers de potencials pretendents. En conseqüència, el temps que podem dedicar a cada pretendent es redueix exponencialment. És a dir, si flirtem amb deu pretendents cada dia, no podem pretendre dedicar-lis el mateix temps que dedicàvem quan en teníem un a l’any. Podem ser molt atents i simpàtics d’una forma autèntica amb uns pocs pretendents, però no amb 10 o 20 diaris. Les tirades de canya i les seves respostes són cada cop més esquifides. Per un cantó “hola” i un “com va” a tot estirar, i per l’altre ja gairebé ningú es pren la molèstia de respondre si no hi ha un interès recíproc. Respondre a tothom per quedar bé seria un protocol innecessari i extenuant. No respondre com a resposta per manifestar la manca d’interès és molt més pràctic i s’ha popularitzat tant que hem tingut la necessitat de posar-li nom. Primer va sortir en anglès—ghosting—i ara en català: ruptura a la francesa o bomba de fum.
  • Anonimat. El segon factor que hem de tenir molt present és que el flirteig en el món virtual sol fer-se des de cert anonimat. Com a nom de perfil s’acostuma a utilitzar pseudònims o el nom de pila sense cognoms a tot estirar. És habitual trobar perfils que sols ensenyen parts del cos i amaguen el rostre tallant la foto o portant ulleres de sol. Molts es mostren de ben lluny o directament no hi surten i a canvi ens mostren un paisatge bonic. A la majoria de la gent li sembla ridícul que a aquestes alçades encara s’hagi de pidolar una foto on es vegi bé la persona, com en l’era dels xats de cites en els quals no existien els perfils amb fotos. Però cal tenir en compte que hi ha persones que encara viuen en entorns homòfobs o amb una forta cultura de la monogàmia que les força a buscar l’anonimat per la por a les represàlies. També hi ha persones que precisament erotitzen el complet anonimat o altres que no prioritzen el factor visual en el flirteig. En tot cas, com més anònima és una interacció, menys implicació emocional comporta.
  • Realitat Virtual. Les auto-representacions elaborades virtualment no tenen perquè reflectir les qualitats reals de les persones que les han elaborat. És a dir, la imatge que ens fem de les persones que coneixem virtualment no té perquè correspondre’s amb la realitat, pot ser molt distorsionada. Això es deu a que tendim a penjar les fotografies on sortim més sexis, més populars i fent les coses més interessants i exclusives que mai hem fet, intentant mostrar la millor versió de nosaltres mateixes. Ens mostrem somrients, fent activitats esportives amb poca roba i envoltades d’amics o viatjant a indrets remots per tal de d’exposar el nostre màxim capital sexual. Així és normal sentir-nos decepcionades o enganyades quan desvirtualitzem algú.

Aquests tres factors distorsionen extraordinàriament el flirteig, l’acceleren i mecanitzen, el deshumanitzen. Tal i com quan ens hem de decidir per qualsevol producte de consum que volem adquirir, el flirteig esdevé una tasca freda i calculadora: trobar la millor parella sexo-afectiva a canvi de la mínima inversió temporal i emocional. És a dir, trobar el millor producte al mínim preu. De la mateixa manera, l’elaboració del nostre perfil equival a exposar un producte en un aparador per tal de cridar l’atenció i seduir als potencials consumidors. Aquestes dinàmiques tan mercantils en el món del flirteig poden fer que al final no sapiguem si estem a Amazon, Tinder o Wallapop. La millor representació gràfica que he vist del Tinder és una obra d’art que van fer uns estudiants holandesos consistent en un tall de carn punxat en una forquilla connectada a un motor rotatori de manera que va donant bofetades a un mòbil que hi ha just a sota amb l’aplicació de Tinder oberta, donant el vist-i-plau a tots els perfils (és el gif que obre aquest text).

Són aquestes mateixes dinàmiques que acaben produint-nos un fenomen conegut com a “Tinder-fatiga”. Quan entrem al Tinder per primer cop ens pot semblar molt fascinant totes les possibilitats que ens obre, però a mesura que ens anem fent veterans cada cop ens emociona menys i ens genera més desídia. Aviat descobrim que ens trobem dins un bucle de relacions i converses insubstancials que comencen i acaben periòdicament, seguint sempre un mateix guió marcat. Et sents sol i vols conèixer algú interessant però totes les senyals et diuen que estàs entrant en un nou i enèsim bucle de relació disfuncional: quan trobes algú que t’agrada prou tu no li agrades prou i viceversa. Al cap d’unes quantes cites fracassades costa molt invertir energia amb un nou match, la qual cosa contribueix a fer la relació encara més disfuncional, retroalimentant la Tinder-fatiga.

ATRAPATS AL TINDER

El Tinder, l’aplicació de cites més utilitzada del món, es troba en la posició número 5 en el rànquing de les aplicacions que ens fan sentir més infelices, mentre que Grinder, l’aplicació de cites número 1 entre els gais també ocupa la primera posició en el rànquing d’infelicitat1. Entre altres, és degut a que són algunes de les aplicacions que generen més addicció i ens atrapen més temps vital. Ho aconsegueixen fent servir el mateix truc que utilitzen les màquines escurabutxaques: oferir-nos recompenses en intervals imprevisibles. Si el Candy Crush ja enganxa, amb recompenses merament simbòliques que sols existeixen dins del mateix joc, imagineu-vos el Tinder, que ens ofereix potencials recompenses en el món real: SEXE. Qui més qui menys, tothom que porta temps utilitzant l’aplicació hi ha trobat parella, ha conegut algú interessant o ha aconseguit algun polvo de gran qualitat a través del Tinder. Doncs bé, no us considereu afortunats per aquests pocs cops de sort i polvos de gamma extra, perquè són aquests mateixos polvos que ens encadenen hores i hores a les pantalles esperant il·lusòriament repetir la jugada d’un moment a l’altre. Cada cop que fem match o flirtem amb algun potencial amant, estem alimentant les nostres il·lusions i la nostra addicció a l’aplicació.

Però sent realistes, hem d’assumir que el més probable és que la nostra pròxima cita ens torni a decepcionar, construint un gran castell d’expectatives que s’esfondrà al primer instant que ens desvirtualitzem—o ja a mig polvo, en comprovar que a vegades inclús amb els pretendents més aparentment espectaculars pot fallar la química i podem acabar tenint sexe de baixa qualitat. És probable que malgrat no visquem ni una engruna d’erotisme, morbo o excitació (tota la part psíquica del plaer sexual), obtinguem plaer corporal com a consolació, el just per pensar que no tot ha sigut envà i així poder seguir a la roda buscant noves cites. També pot molt ben ser que ja estiguem de tornada de tot això i no posem més expectatives a les cites, de forma que les passem a considerar bistecs per fer volta i volta.

Una amiga em va donar un bon consell per fer front a les reiterades decepcions tinderianes: per fer-te una idea més ajustada de l’atractiu sexual d’un perfil, agafa la foto on surti més lleig i a aquesta foto li rebaixes un 30% del seu atractiu. Ara si, aquí tens el seu autèntic sex appeal. Què hi farem, mentre els usuaris puguem seguir elegint les fotos que pengem, serà inevitable un fort biaix vers elegir aquelles on sortim més agraciats, per més allunyades que siguin de la realitat.

El segon component clau per entendre l’alt índex d’addicció que genera el Tinder, és la gran facilitat que ens ofereix per establir relacions sexuals immediates. Especialment si ens trobem en grans ciutats: Tinder ens proporciona un mercat sexual virtualment infinit (no serem pas capaces de trobar-li els límits, cada dia i cada hora apareixen nous perfils!). Com a éssers humans no estem fets per estar exposats davant una plata amb mil tipus diferents de canapès i dir: provaré aquest i prou—els volem provar tots!! Doncs això mateix ens passa amb el Tinder, cap perfil-canapè ens saciarà del tot. Jo mateixa he comprovat com ens arriba a condicionar la nostra sexualitat el context en el que ens trobem. Em sento una persona completament diferent en quant als meus hàbits sexuals quan estic a prop o lluny de les grans ciutats. Com més m’apropo a Barcelona… més calenta em poso!! No puc ignorar la idea que utilitzant apps de cites amb geolocalització com ara Grindr, amb unes poques lliscades de dits en el mòbil puc aconseguir follar amb algun cos sexi que es troba a escassos metres de mi. Perquè malgastar la meva libido amb una simple i ordinària palla, podent accedir a sexe real? Si bé quan visc a la muntanya pràcticament m’oblido del sexe i del Grindr i em sento com una sàvia anciana ermitana que s’ha retirat a la vida contemplativa, impertorbable per les baixes passions, quan baixo a ciutat em sento com una meuca insaciable i assedegada de sexe. Conseqüentment, em puc enganxar al Grindr durant hores, amb la tensió i dilema constants entre seguir intentant lligar amb algú interessant o bé tirar la tovallola i sucumbir a la palla.

Malgrat que algunes companyes tinguin la capacitat de fer un ús sa, moderat i equilibrat del Tinder—almenys temporalment—i que en entorns rurals sovint sigui l’únic mitjà que disposa la comunitat LGTBIQ+ per aconseguir lligar, cal dir que en termes generals és una aplicació ben xunguera. Obrim el Tinder no tant per sentir-nos bé com per intentar deixar de sentir-nos malament, ansioses, soles o tristes. És un medi que ens indueix a rebutjar i ser rebutjades constantment. En un mercat sexual tan ampli, ningú es conforma amb ningú. Mai podem estar segurs d’haver trobat la millor parella a la qual podem aspirar. Entrem a un bucle de descartar contínuament potencials amants interessants a canvi de la ràfega de dopamina que ens genera conèixer algú nou i la lleu esperança de trobar algú millor. Ara i adés suplim l’ànsia de connexió i intimitat amb encontres breus on orgasmar-nos i oblidar-nos mútuament.

Amb tot això no pretenc menysprear el sexe casual—benvingut sia, per més fred i superficial que sigui (tampoc pots demanar peres al taronger)—el problema és que cada cop dediquem més temps a relacions virtuals, impersonals o de pur consum sexual i menys a les relacions profundes, significatives i comunitàries. Aquesta tendència no és casual, les aplicacions de cites que utilitzem ens empenyen contínuament en aquesta direcció.

No hem d’oblidar que totes les aplicacions que més utilitzem són empreses privades. El seu màxim objectiu no és oferir-nos una experiència òptima o relacions sexo-afectives de qualitat sinó ser el màxim rendibles. Amb tal fi busquen fer créixer el seu nombre d’usuaris i desenvolupar una aplicació el més addictiva possible per tal d’ampliar la quantitat d’usuaris disposats a pagar per la seva versió prèmium, la seva principal font d’ingressos. En segon lloc també els interessa revendre la nostra atenció a anunciants, la seva segona font d’ingressos.

Les xarxes socials com les aplicacions de cites, no són un producte que puguem elegir lliurement. Les xarxes que triomfen són monopolis per definició: el principal valor d’una xarxa és la seva quantitat d’usuaris, aquella xarxa on puguem trobar el màxim nombre dels nostres amics i familiars o altres tipus d’usuaris que ens interessi contactar és la més valuosa. Per això hi ha la tendència a acabar tots utilitzant la mateixa xarxa a no ser que aparegui una nova xarxa amb una nova característica que la faci molt més atractiva o addictiva. Grindr va aconseguir el seu èxit deixant fora de joc la competència d’altres aplicacions de cites perquè va ser de les primeres aplicacions a geolocalitzar els usuaris, explotant la nostra debilitat per aconseguir sexe casual immediat. Així és com cada xarxa social que utilitzem té el monopoli en el seu respectiu àmbit temàtic i geogràfic, acaparant tots els usuaris amb un mateix interès compartit i/o ubicats en un mateix territori. Instagram té el monopoli de les xarxes basades en imatges, Linkedin dels contactes laborals, Goodreads dels lectors de llibres… Whatsapp té el monopoli de la missatgeria privada arreu del món però hi ha països com la Xina on pertany a WeChat. Grindr té el monopoli de les aplicacions de cites entre gais, per això si ets gai i vols lligar no ets realment lliure d’escollir cap altra aplicació, especialment si no vius a una gran ciutat on una petita app pot tenir milers d’usuaris. El fet que posseeixin el monopoli els hi proporciona un poder desmesurat, molt propens als abusos i la manca d’escrúpols a l’hora d’utilitzar tots els mecanisme possibles per explotar les nostres debilitats i fer-nos més addictes.

PALEO-CERVELL

Seguim tenint un cervell ajustat per viure en el paleolític, quan vivíem amb una densitat de població baixíssima i per tant, disposàvem d’escasses oportunitats d’aparellar-nos sexualment amb noves persones al llarg de la vida. Per això quan intuïm una potencial oportunitat d’aparellar-nos, tal oportunitat ens capta tota la nostra atenció, no la podem desaprofitar o ignorar ja que en el context paleolític podien passar anys abans de trobar-ne una de nova. És el mateix cervell que ens indueix a anhelar menjars greixosos, ensucrats i salats perquè eren de molt difícil accés en el paleolític, però gràcies a que hem desenvolupat una consciència col·lectiva i un codi moral comú que ens alerten sobre els perjudicis per la salut i el desprestigi social que comporta fer-ne un sobreconsum, no estem tot el dia menjant fritanga i bolleria industrial. En contraposició, les aplicacions de cites és una tecnologia prou nova i encara no hem tingut temps d’estendre una consciència col·lectiva sobre com ens perjudiquen la vida. Encara menys hem tingut temps de desenvolupar un codi moral sobre com utilitzar les aplicacions de cites d’una forma saludable i respectuosa.

Dediquem moltes hores i energia a aprendre a utilitzar una tecnologia com el cotxe, el qual utilitzem uns 51 minuts de mitjana al dia, mentre que no dediquem ni una sola hora a utilitzar una tecnologia com són les xarxes socials a la qual dediquem 3 hores de mitjana al dia, això és més del trible que un cotxe! És cert, la conducció d’un cotxe comporta riscos mortals, però el risc mortal no hauria de ser l’únic factor que ens porti a considerar l’aprenentatge sobre l’ús d’una tecnologia. Les xarxes són la tecnologia que ens capta més atenció a l’actualitat i per tant, estem molt més exposats als riscos que comporten les xarxes, com són l’addicció, la depressió i l’ansietat.

REACCIONEM

És primordial estendre una consciència col·lectiva sobre totes les problemàtiques que comporten les aplicacions de cites. Està bé que fem postureig desacomplexat a les xarxes però també estaria bé parlar dels nostres problemes d’una forma més oberta i desacomplexada. A partir d’aquí podrem començar a desenvolupar uns coneixements i un codi moral compartit sobre com utilitzar les aplicacions d’una forma més sana i respectuosa.

Abans d’arribar a grans canvis culturals necessitem mesures urgents que puguem aplicar aquí i ara individualment per tal de desenganxar-nos de les aplicacions. Aquí no m’hi estendré perquè és informació fàcilment accessible a Internet, però hi ha molts trucs que podem emprar individualment per evitar i superar els mecanismes de manipulació que utilitzen les aplicacions per fer-nos-hi addictes. Com per exemple eliminar totes les notificacions o utilitzar aplicacions externes que ens limiten el seu ús.

A més llarg plaç hauríem de plantejar-nos com intentar millorar els espais virtuals que habitem, com ho fem perquè ens els puguem sentir propis. Aquesta no pot ser la nostra única estratègia perquè això implicaria acceptar que hem sigut completament abduïts pel món virtual i que el món físic ja no ens importa. Seria assumir la nostra derrota com a éssers físics més enllà dels nostres perfils virtuals, però hem de tenir en compte que vivim en temps de covid i que necessitem socialitzar-nos virtualment més que mai en les nostres vides. Així que no ens podem desentendre d’intentar generar espais virtuals que serveixin als nostres interessos i no als d’una poderosa multinacional com Tinder o Facebook. Això significa lluitar contra els monopolis d’aquestes empreses i construir espais virtuals de propietat pública. Sols un tità com un estat pot lluitar contra un altre tità d’aquestes dimensions, legislant i posant fre al seu creixent poder. Internet és la tecnologia que ens capta més atenció en l’actualitat, igual que la televisió ho era deu anys enrere. La televisió va de capa caiguda però hi ha tot un conjunt de lleis i institucions que regulen i restringeixen els seus continguts (respecte a la propaganda electoral, els horaris amb continguts infantils, el llenguatge i les imatges permesos… ) mentre que les xarxes socials gaudeixen d’una llacuna legal que els hi proporciona total llibertat per lucrar-se a costa d’explotar les nostres debilitats i fer-nos addictes. Com hauria de ser un espai virtual que serveixi als interessos dels usuaris? En primer lloc hauria de funcionar sense tots els habituals components addictius:

Fora número de likes, fora número de seguidors o qualsevol altra mètrica que funcioni com a recompensa i exposi pornogràficament el rang jeràrquic d’un individu. Fora scrollings infinits i altres formes d’exposar-nos a un flux de continguts sense límits, fora algoritmes que ens mostrin el contingut més addictiu de forma personalitzada. Totes les aplicacions haurien de tenir un limit de temps diari i de perfils amb qui podem flirtar. Necessitem aplicacions adaptades al nostre ritme, que no ens ofereixin més del que podem gestionar d’una forma sana i significativa per tal de no caure en la gula i el sobreconsum.

Les addiccions que requereixen medicalització o que impedeixen portar una vida normal són rares, afecten a un percentatge molt petit de la població. Les conductes addictives moderades són molt més comuns. Aquestes conductes també perjudiquen la nostra qualitat de vida, ens fan menys efectius a la feina, disminueixen el temps o la qualitat de les nostres relacions amb altres persones… Impliquen perjudicis vitals molt més lleus que les addiccions severes, no ens destrossen la vida d’una forma evident. La majoria de conductes addictives a les xarxes socials encaixen dins d’aquest tipus lleu, però amb el temps els danys es van acumulant al mateix temps que ens hi adaptem. L’adaptació és prou progressiva com per arribar al punt d’estar tot el dia pendents del mòbil, i romandre inconscients de la nostra esclavitud digital. El fet que sigui una activitat compartida per la majoria de la població—i per tant, plenament normalitzada—i que la major part del temps la duem a terme en la intimitat de les nostres llars—invisibilitzant la seva autèntica extensió i gravetat—facilita el seu creixement sense aturador.

Allen Frances, un psiquiatra expert en addicció diu que si més d’un 35% de la població pateix un desordre, llavors no és un desordre sinó part de la naturalesa humana. Alguns estudis apunten a que un 40% de la població pateix moderades conductes addictives a les xarxes. Al voltant del 40% dels usuaris de menys de 50 anys es senten frustrats quan es troben a les xarxes i utilitzen el mòbil per evitar gent del seu voltant, un 65 % s’hi senten distrets i gairebé un 90% l’utilitzen per no avorrir-se2. L’addicció a les xarxes no és un trastorn o desordre de la conducta, no és una debilitat d’alguns individus aïllats sinó un problema social i polític.

No crec que el Tinder sigui l’origen de tots els mals, és tan sols una peça més en tot el sòrdid entramat capitalista tardà en què vivim. És sols una cara visible del creixent individualisme que vivim. L’addicció a les aplicacions de cites i la resta de xarxes socials és motivada per necessitats humanes bàsiques que no estan cobertes com és l’ànsia de connexió social i de sentir-se part d’una comunitat. La solució no és esborrar-nos el Tinder, mentre visquem en aquest medi tan individualista, amb la família de sang i la d’amistats tan dispersa, no tindrem gaire més remei que seguir utilitzant-lo per sobreviure.

Davant d’aquest panorama tan desolador no és estrany que utilitzem el Tinder per evitar pensar-hi. El sexe amb desconeguts és una emoció molt forta que ens fa oblidar puntualment el buit que sentim dins nostre i enganxar-nos a Tinder amb la il·lusió de trobar-hi sexe o parella és una tasca que ens pot mantenir prou ocupats com per no pensar en el buit, però la nostra ànsia de connexió més profunda tard o d’hora ressorgeix. A voltes fantasiegem amb aplicacions de cites on l’habitual racisme, gerontofòbia, plomafòbia,… no hi tinguin cabuda, però cap aplicació ens salvarà de les relacions de merda que tenim. Mentre estiguem més actualitzades i tinguem un coneixement més profund de les vides i misèries dels personatges de l’última sèrie de moda que de la majoria dels nostres amics, no podem pretendre tenir unes relacions més sanes i plenes, ni dins ni fora del Tinder.

Intentar organitzar-nos per teixir una comunitat més propera i menys virtual és una forma d’intentar posar remei a la forta fragmentació social que vivim.

Per últim, el sobreús de les aplicacions de cites empobreix i limita el nostre flirteig al terreny virtual, hauríem de fer un esforç per recuperar la capacitat de flirtar pels nostres propis mitjans, cara a cara. No hauríem de concebre el flirteig com únicament una estratègia més o menys manipuladora per aconseguir follar amb algú. D’aquí se’n desprèn que tot flirteig que no acabi amb sexe o parella és un fracàs, quan l’autèntic fracàs és tenir aquesta concepció tant limitada sobre el flirteig. També el podem concebre com un joc d’humor i enginy creatiu: afalagar-nos i dir-nos coses boniques o romàntiques, ens fa sentir valorades, és una molt bona forma de cuidar-nos i pujar-nos l’autoestima. Flirtar respectuosament amb les persones que ens estimem, insinuar subtilment que no et faria res refregar el teu cos amb el de l’altre, malgrat no sigui cert en el seu sentit literal, és acceptar l’altre en tot el seu ser de la forma més profunda. I això, és un compliment extraordinàriament reconfortant i satisfactori.

Menys flirteig virtual i més flirteig de qualitat i local!

Na Pai

octubre de 2020

1Rànquing elaborat a partir d’un estudi realitzat per l’organització Time Well Spent i l’app Moment a partir d’una mostra de 200.000 usuaris.

2Això segons un estudi del 2015 als Estats Units i d’ençà no crec que haguem anat a millor sinó més aviat al contrari, el nombre de minuts que passem a les xarxes socials augmenta any rera any i aquest sobreús condueix a la insatisfacció vital.

Aaron Smith. U.S. Smartphone Use in 2015

Cengiz Sahin (2017). The Predictive Level of Social Media Addiction for Life Satisfaction: A Study on University Students.



Manual bàsic de convivència en comunitat v4.0
Novembre 9, 2020, 2:27 pm
Filed under: Uncategorized

Manual en format pdf:

Manual en format epub per a llibres electrònics:

https://www.dropbox.com/s/k4rpsfsc0uw9mj8/manual%20basic%20de%20convivencia%204.0.epub?dl=0

(entraràs a una pàgina i a la dreta veuràs un botó per descarregar l’arxiu)

Manual bàsic de convivència en comunitat v4.0

ESPECIAL COMUNITATS RURALS

La convivència en comunitat és una activitat d’alt risc, no ho provis a casa teva sense la presència d’algun adult i abans d’haver-te llegit aquest manual pels més intrèpids!

SUMARI

1. Perquè conviure en comunitat?

2. Tot va bé si comença bé

3. La mida si que importa

4. “Aquí funcionem sense líders” digué el màxim líder

5. Com es cohesiona una comunitat?

6. Comunisme familiar

7. No només d’amor viu la comunitat

8. Problemàtiques, conflictes i altres mals rotllos

9. El gran tema del menjar

10. Convivència i retrets: una parella inseparable?

11. La confiança és la base de la comunitat

12. Monogàmia vs. Comunitat

13. Establint uns mínims

14. Assembleaaa!

15. Grau d’obertura

16. Com i quan fer fora algú

17. Juguem?

1. Perquè conviure en comunitat?

“Happiness only real when shared.”

(La felicitat només és autèntica quan es comparteix)

Christopher McCandless a Into the wild

Som éssers eminentment socials, la major part del que passa per la nostra consciència són idees o emocions amb origen o finalitat social: ens passem el dia repassant les nostres interaccions passades—capficant-nos amb els nostres errors o delectant-nos revivint els millors moments—o preparant-nos per les futures. Ens interroguem constantment què pensaran de nosaltres, volem que ens valorin i compartir coses amb els altres. Necessitem sentir que pertanyem a un grup social: el grup ens dóna seguretat i sentit a les nostres vides, ens dóna una identitat. Bona part del que ens genera sentiments més positius—alegria, joia, excitació, felicitat…—prové de la interacció amb els nostres semblants, mentre que la solitud o l’exclusió social són dels pitjors sentiments que podem arribar a experimentar.

Vivim en una societat extremadament individualista que sobrevalora els èxits individuals mentre ignora la dimensió col·lectiva d’aquests èxits, però som individu i col·lectiu alhora, una dimensió no té sentit sense l’altra. Einstein tenia una gran capacitat intel·lectual, però si s’hagués criat en un altre grup social com per exemple una tribu de pigmeus, probablement ara no seria el famós científic que coneixem. El grup social determina les nostres possibilitats, tan pot potenciar com entorpir les nostres capacitats. Pot ser que en un grup siguem admirats per la nostra mentalitat oberta en l’àmbit sexual mentre que en un altre grup siguem totalment repudiats per aquesta mateixa qualitat. En general no som la mateixa persona quan estem amb la família que quan estem amb els amics. Cada grup social té les seves pròpies normes i expectatives i per tant, som una persona diferent en cada grup.

La gran majoria dels humans pertanyem a varis grups socials o comunitats. N’hi ha de totes les mides i colors: tenim grups laborals (empreses), estudiantils (escoles, instituts, universitats…), esportius (equips de futbol…), lingüístics, religiosos, nacionals, estatals, lúdics, familiars, amistosos (colles d’amics), activistes (col·lectius polítics)… Cada grup ens proporciona diverses coses i en diversos graus: llibertat, seguretat, poder adquisitiu, afecte, diversió… La majoria de grups consten de diversos nivells de subgrups, de més grans a més petits, com per exemple: escola – classe – grup d’amics. La mida del grup és molt important: com més petit, més proximitat, confiança, riquesa i profunditat podem assolir en les relacions.

En la nostra societat la norma és dedicar la major part del nostre temps al grup laboral (o estudiantil en la joventut). Quan ens pregunten “Què estàs fent” o “A què et dediques” el 99% contestem amb la nostra professió laboral, així, queda clar que la feina és la cosa més important de la nostra vida. La majoria de grups laborals tenen com a principals objectius fer diners o acaparar poder i aquestes finalitats es troben per sobre de qualsevol altra consideració humana o mediambiental. Així doncs, ens poden oferir força seguretat econòmica però poca llibertat i afecte, ben sovint comporten relacions molt pobres i fredes o el que és pitjor: relacions competitives o de confrontació. Són grups on generalment ens hem de conformar amb relacionar-nos amb qui ens toca, malgrat l’afinitat sigui nul·la. També hi és una constant dur a terme les activitats que ens manen sense poder qüestionar-les ni participar en la seva organització. Els grups estudiantils ofereixen la mateixa poca llibertat ja que també es basen en la dominació i la submissió. Habitualment, allò que ens salva per poder seguir de forma mínimament sana en aquests grups és pertànyer a un subgrup d’amics dins la mateixa feina o classe amb qui poder compartir i desfogar-se de les misèries laborals o estudiantils.

L’individualisme i materialisme imperant en la nostra societat ens fa donar molta importància a allò que ens agrada fer i consumir a nivell individual i organitzem la nostra vida en base a aquestes dues premisses, sense tenir en compte els grups socials als quals pertanyem i les relacions que ens proporcionen. Així, pot ser que ens agradi molt la mecànica de cotxes i viatjar i conseqüentment ens posem a treballar en un taller que ens permet satisfer la nostra vocació i guanyar prou diners com per viatjar pel món. Però a l’hora d’escollir i mantenir la feina és força probable que no tinguem en compte el tipus de relacions que ens ofereix malgrat siguin relacions molt pobres o insanes. Inclús és possible que sigui una feina que no ens permeti interactuar amb altres humans. D’aquesta manera estem ignorant o menyspreant una gran part de la nostra naturalesa social.

La qualitat de les nostres relacions determina en gran mesura la qualitat de la nostra vida. I la qualitat de les relacions depèn del tipus de grup social al qual pertanyem.

Per tot això és tan important elegir bé els nostres grups socials i el temps que dediquem a cadascun.

Una comunitat intencional de convivència domèstica i rural (per abreviar l’anomenaré simplement “comunitat”) que és sobre el que tracta aquest manual, és un tipus de grup social més. Així doncs, si elegim la comunitat com al nostre grup social primari és per retornar la importància que pertoca a les relacions socials, com a pilar fonamental de les nostres vides. L’estreta convivència ens permet establir relacions més profundes, més conscients, més riques. Significa valorar i treballar les relacions per tal que puguem millorar-les, sense sotmetre-les al benefici econòmic o algun dogma religiós o ideològic. Significa donar més temps a les relacions que més ens importen i ens enriqueixen cos i esperit i menys temps a aquelles que sols serveixen per enriquir-nos monetàriament.

Conviure en comunitat és el millor remei a la solitud. En una comunitat amb espais propis i uns altres de comuns podem elegir quan estar sols o relacionar-nos amb la gent que ens estimem d’una forma senzilla i immediata. Fora de la comunitat no és tan fàcil: podem elegir quan estar sols però trobar-nos amb la gent que ens estimem ens porta força més temps; sovint hem de concretar la cita amb antelació i transportar-nos fins el lloc en qüestió. Aquests encontres solen ser molt més puntuals i espaiats en el temps, la qual cosa dificulta construir relacions més riques i plenes.

Les comunitats de convivència estan més ben equipades per afrontar els conflictes i les situacions de crisi. Els múltiples punts de vista faciliten que una discussió o conflicte no s’estanqui entre dues úniques posicions oposades, com passa sovint en els conflictes de parella. En les situacions difícils en què les emocions negatives poden apoderar-se dels individus, el cervell col·lectiu pot aportar moltes més solucions i té més possibilitats de mantenir un mínim de seny. El suport mutu en comunitat multiplica la nostra capacitat productiva i creativa i ens dóna accés a moltes més eines i recursos que individualment ens resultarien molt costosos.

Si apostem especialment per les comunitats rurals és perquè ens poden oferir una forma de vida més sostenible i més lliure a través de l’autogestió de la major part de les nostres necessitats i la independència d’estaments superiors. A mesura que l’industrialisme basat en els combustibles fòssils segueixi decaient, el retorn a allò rural i comunitari serà menys una opció i més un imperatiu. No cal esperar que el sistema s’ensorri o ens exclogui a cops de peu per començar a conviure al camp. Podem començar a intentar-ho ja de forma voluntària i no traumàtica!

La vida en comunitat també pot ser més alegre, divertida i creativa, ens ofereix moltes més possibilitats de jugar o interactuar espontàniament sense tants complexes ni tabús. Al multiplicar-se les interaccions, també es multipliquen les ocurrències, les anècdotes i el sentit de l’humor. Part del temps que ens estalviem treballant alienadament per un salari el podem dedicar al joc i a l’art i així crear la nostra pròpia cultura.

Conviure en comunitat significa intentar reintegrar els diversos aspectes de la vida que fins ara restaven desconnectats o confrontats. Amor, amistat, treball productiu, alimentació, joc, diversió, salut, exercici físic, sexualitat, criança, implicació política… no tenen perquè restar en parcel·les aïllades de la nostra vida, poden conjuminar-se i així fer-nos l’existència molt més plena i planera.

Si res del que s’ha dit aquí ens acaba de convèncer, cap problema, podem viure perfectament sols o en parella… però això si!! consumint productes tecnològics i culturals que ens ofereixin succedanis de l’experiència de conviure en comunitat. Per això tenim les xarxes socials virtuals, whatsapp, sèries, pel·lícules, premsa del cor, tertúlies radiofòniques… que aplaquen mínimament les nostres ànsies socials per tal de poder seguir subsistint alienadament.

2. Tot va bé si comença bé

Perquè funcioni una comunitat és molt important començar-la bé des del seu inici. El primer requisit és que hi hagi com a mínim una persona emprenedora fundadora de la comunitat a qui per abreviar anomenaré “MUL” (qui tira del carro). Per ser un mul no es requereix cap habilitat especial, més enllà de molta motivació, així doncs, no hi ha excuses, fins i tot tu que estàs llegint això pots ser un mul i iniciar una nova i esplèndida comunitat!

A partir d’aquí hi ha tres passos bàsics per iniciar un projecte de comunitat agro-rural: buscar gent, buscar lloc i dissenyar el projecte. És molt important seguir l’ordre correcte de passos i aquest ordre depèn del nostre capital inicial, ja que és possible que ja tinguem el grup de gent o que ja tinguem un lloc perquè ens ha caigut una masia en herència o ens han ofert una masoveria ideal. Aquí partirem del supòsit que no tinguem res de res.

HABITUAL ORDRE ERRONI

  1. Buscar gent
  2. Buscar lloc
  3. Dissenyar projecte.

CORRECTE

  1. Buscar lloc i dissenyar projecte
  2. Buscar gent

El principal error que cometen la majoria de noves comunitats és ignorar el disseny del projecte o limitar-lo a quatre objectius molt utòpics. El disseny del projecte hauria d’especificar els objectius i el seu funcionament a curt i a llarg termini, tan a nivell teòric com pràctic. Si bé és fàcil que tothom estigui d’acord amb uns valors o ideals abstractes com són la sostenibilitat i l’autogestió, cadascú té idees, criteris i habilitats molt dispars a l’hora de portar-los a la pràctica. Per això és imprescindible concretar exhaustivament el funcionament pràctic del projecte en el dia a dia, especificant uns horaris diaris i un programa setmanal.

L’absència de disseny del projecte per escrit és la principal font de conflictes en una comunitat. Sense disseny és molt habitual que la gent es cremi perquè cadascú té les seves pròpies expectatives sobre el que hauria de ser el projecte de comunitat (com hauria de funcionar, on hem d’arribar, com i quan arribar-hi…) que després no es compleixen o xoquen amb les d’altres integrants. Aquí és quan la gent es decepciona, es frustra o s’enrabia amb la possibilitat d’arribar a cremar-se i abandonar la comunitat. Per això és molt important detallar al màxim el projecte per tal que les expectatives de la gent que s’hi uneixi siguin el màxim de realistes.

Si no deixem ben clares quines són les regles comunes del projecte, cadascú aplicarà les que li doni la gana i tindrem un projecte totalment inoperant degut a la dispersió general. És realment una feinada asseure’s i posar-se a pensar sobre com volem que funcioni tot el projecte, punt per punt. Com més gent siguem, més temps i energia haurem de dedicar a posar-nos d’acord. Per això és molt recomanable dissenyar el projecte amb el mínim de persones possible i posteriorment buscar la gent que es vulgui unir al projecte ja dissenyat. En aquest cas, si s’afegeix algú i no s’adapta a les regles, és molt poc problemàtic rebutjar la seva integració a la comunitat, passat el “període de prova” (veure el capítol “Grau d’obertura”). Si ho fem al revés, començant el projecte de comunitat abans d’haver projectat el seu disseny, és possible que no ens puguem posar tots d’acord a l’hora de dissenyar el projecte. Això a la llarga sol comportar que algú abandoni el projecte per esgotament degut a la incompatibilitat d’interessos, i així es generen fàcilment dinàmiques injustes i violentes ja que ningú té més dret que algú altre a quedar-se o imposar la seva visió sobre la resta.

Tot i així, si encara no hem viscut mai al camp, és difícil que siguem capaços de dissenyar un projecte amb gaire detall, ja que probablement encara no sabrem què és allò que ens motiva més ni com funcionen la majoria de tasques del camp. Així doncs, és aconsellable prendre’s un o dos anys de prova experimental, per tal d’habituar-nos al camp i fer-nos una idea més realista de com podria funcionar el nostre projecte.

Si ja tenim aquest bagatge, ens podem posar seriosament amb el disseny i la cerca de lloc que haurien de desenvolupar-se paral·lelament. Caldria buscar lloc pensant amb allò que creiem més important segons la nostra idea de comunitat i que depengui de l’espai físic: quanta gent volem ser? què volem cultivar? Volem tenir animals? Quins i com? Quanta aigua necessitarem? A quina distància volem estar d’alguna ciutat? Etc.

Però tampoc ens podem flipar molt ideant i dissenyant tot el projecte al detall abans de tenir lloc, ja que difícilment trobarem el lloc ideal que s’adapti totalment al nostre disseny preconcebut. Per això tan bon punt trobem un lloc que s’adapti a allò que creiem més fonamental, hauríem de seguir dissenyant el projecte basant-nos, ara si, amb les característiques reals i concretes de l’espai. El lloc determina què s’hi pot fer i què no, segurament haurem de renunciar a algunes idees inicials degut a que són inviables en el lloc que hem trobat. Però també és molt possible que se’ns acudeixin fabuloses idees que ens pot possibilitar l’espai i que ni tan sols ens havíem imaginat!

3. La mida si que importa

Quina és la mida ideal d’una comunitat de convivència quotidiana i domèstica? No crec que hi hagi una resposta exacte i universal, depèn de molts factors, però crec que l’ideal es troba entre 4 i 7 persones. Sobrepassar aquest nombre resulta en perjudici del nivell de confiança i afecte que podem desenvolupar en les relacions. Quant som molta gent, l’amor, l’atenció, l’ànim de compartir… es dissol i les relacions perden valor fins fer-se banals i superficials. A partir d’aquest punt és probable que ens inundi el sentiment de solitud o desconnexió.

Si pel contrari ens quedem més curts de 4, ja no caldria parlar de comunitat, però en tot cas, cal ser conscients de que en aquests casos es crea una dependència tan gran que pot degenerar fàcilment en submissions, abusos i maltractes. Les relacions de gran dependència (com sol passar en les relacions monògames o les que hi ha entre mares i fills) són un terreny abonat a l’abús i el maltracte perquè inconscientment sabem que l’altra persona no ens abandonarà, per més dolor que ens infligim. Així doncs, una bona mida de comunitat domèstica rau entre 4 i 7 relacions íntimes i de profunda confiança per tal que puguem dedicar-lis el temps, l’estima i les cures suficients perquè les relacions respirin sanament. Amb prou aire com perquè l’ambient no es torni viciat ni tant d’aire com perquè les nostres paraules i carícies se les emporti el vent.

Clar que necessitem socialitzar-nos amb molta més gent, més enllà de la comunitat domèstica. Per això necessitem interactuar amb altres grups i comunitats el més properes i conegudes possible, amb les quals formem part d’un mateix grup social més gran: el poble o comunitat local. Idealment, la comunitat local pot arribar a unes 150 persones—el que es coneix com a nombre Dunbar—que és el màxim nombre d’individus que el nostre cervell ens permet arribar a conèixer mínimament per tal de mantenir una relació interpersonal estable. Dins d’aquesta dimensió on tothom coneix tothom es fa possible que tothom bregui pel bé comú de la comunitat i que ningú gosi perjudicar algú altre degut al risc d’exclusió social.

4. “Aquí funcionem sense líders” digué el màxim líder

Una comunitat pot ser perfectament horitzontal a nivell econòmic (la riquesa que produïm la redistribuïm entre tots els membres de la comunitat) i en la presa de decisions importants (per això fem assemblees i intentem arribar a consensos) però en l’organització de cada activitat concreta i quotidiana necessitem lideratges. És molt important fer aquesta distinció. Necessitem xefs o lideratges en cada tasca, perquè sinó ens passaríem més temps discutint com fer les coses que fent-les.

Moltes repobladores rebutgem l’autoritat i la jerarquia, però no està provat que sigui possible una comunitat totalment horitzontal i antiautoritària. Per més que ho intentem en moltes comunitats, en aquelles coses on no hi ha lideratges o responsables clars, les coses no tiren endavant. Sovint es queden a mitges o surten malament provocant pèrdues o perjudicis dels quals ningú se’n fa responsable i tot això cabreja i desmoralitza molt. Si no hi ha càstigs i recompenses clars com els que hi ha en qualsevol feina adinerada, hi ha una tendència a la dispersió molt gran que fa difícil la supervivència del projecte. A moltes persones que venim d’àmbits llibertaris ens costa d’acceptar-ho i ens hi seguim donant cops de cap, intentant tirar endavant un projecte totalment horitzontal i sense cap mena d’autoritat, fracassant una vegada i una altra.

Com que és molt difícil que se’ns ocorri la mateixa acció i la duguem a terme al mateix temps, hi ha lideratge. En tot allò que els humans fem conjuntament amb algun objectiu comú hi ha lideratge o dit d’una altra manera, hi ha cert grau de jerarquia. Intentar negar la jerarquia no serveix per superar-la. Sempre hi ha algú a qui se li acut primer una idea, o algú que domina més un tema. Tothom té iniciativa en alguna cosa, però en cada activitat concreta hi ha qui en té més i qui en té menys. No podem negar el lideratge, el millor que podem fer és intentar gestionar-lo de la millor manera possible. Però alerta, aquí no estem defensant la figura d’un líder global que lideri totes les activitats de la comunitat. Entenem que cada activitat concreta requereix d’un lideratge i que l’ideal és que els lideratges de les diverses activitats quedin repartits entre el màxim de persones possible. Tampoc estem dient que hagi d’haver-hi un sol líder en cada activitat, pot haver-n’hi més d’un, però el que és segur és que hi haurà certa desigualtat en l’execució del poder entre algunes o totes les persones. Així doncs, el primer pas seria visibilitzar qui exerceix lideratge en cada activitat, per tal que el lideratge sigui el màxim d’honest i transparent possible i deixi d’actuar a l’ombra.

Una comunitat horitzontal i operativa no és una comunitat on tothom decideix en totes les coses sinó on cadascú decideix sobre una qüestió diferent. Idealment, el poder total de la comunitat es distribueix equitativament entre tots els membres, però en cada activitat concreta, el poder es distribueix amb cert grau de jerarquia.

Des que hem crescut en una societat capitalista, estem molt habituades a les recompenses constants i immediates. El més gran èxit del capitalisme i la principal raó per la qual hi estem tan enganxades, és el seu immens i competitiu mercat que ens ofereix infinitat d’atractius productes i redueix al màxim el temps que hi ha entre els nostres desitjos i la seva satisfacció. Per accedir a aquest mercat tan meravellós sols necessitem diners i així és com els diners esdevenen la recompensa més desitjada i més clara que hi ha per satisfer les nostres necessitats més materials. Ens agradi o no, tenim una mentalitat molt monetària. Quan treballem en el món capitalista ens llevem a les 6 del matí o l’hora que faci falta ja que tenim molt clara la recompensa en euros i també molt clar el càstig de que si arribem tard més de dos o tres dies, ens faran fora i tan panxos. En canvi, fora del treball assalariat seria un miracle que ens llevéssim cada dia a una mateixa hora per anar a treballar a l’hort. No és d’estranyar, doncs un tomàquet que obtenim al cap de 5 mesos de fer la sembra és una merda de recompensa, ja que és poc immediata i molt pobra si la comparem amb els euros. Per altra banda, quan algú es queda al llit mandrejant, ningú s’atreveix a dir-li res perquè ningú vol adoptar un rol autoritari ni generar mal rotllo. Tard o d’hora, en aquests contextos suposadament horitzontals, és molt habitual que els que senten que treballen més acabin marxant perquè es senten explotats pels que fan menys i no es veuen amb cor de forçar als altres que treballin més o encara menys fer-los fora. Per tot això al final només perduren aquells projectes amb una organització clara i concisa, la qual permet un ús legítim de l’autoritat vers aquelles persones que no s’adapten a tal organització.

Encara que siguin termes que ens sonin molt malament, el problema no és l’autoritat ni la jerarquia sinó el despotisme (els abusos de poder, origen de l’explotació i l’opressió) i la dominació (quan el rol de líder és immutable i la capacitat de decisió és inaccessible a la resta). No és possible ni desitjable una total horitzontalitat. Tots els humans som diferents, tenim diferents capacitats i, per tant, ens interessa que aquelles persones més expertes en una activitat siguin qui la organitzin i dirigeixin, per tal que es desenvolupi de la millor manera possible. En cada activitat hi ha persones amb més iniciativa i motivació per tirar del carro i n’hi ha d’altres que tot el contrari. Com que ens fan tanta ràbia els termes líder, empresari o emprenedor, seguiré anomenant-los amb el meu terme preferit: MUL. Hem d’estar pendents de que els muls no adoptin un rol dèspota o dominant i per això és necessari que siguin totalment transparents en la seva gestió (de manera que quedi clar que no estan abusant del seu poder), que estiguin oberts a transmetre el seu coneixement a tothom qui ho vulgui i que estiguin disposats a cedir el seu lideratge quan la resta ho cregui convenient. En totes les activitats es donen diferents nivells de lideratge i jerarquia. És important ser conscients d’aquesta jerarquia i visibilitzar qui adopta el rol de mul en cada activitat. Si no ho fem, és molt probable que sorgeixin conflictes pel poder amb discussions interminables i això pot desgastar i fragmentar molt la comunitat.

No és gens fàcil el rol del mul, cal ser molt empàtic i saber escoltar a tothom per tal de canalitzar el bé comú, ha de saber cuidar la gent i acostar el grup als seus objectius, responsabilitzar-se de tot el que pot anar malament…

Els muls són els artífexs de la interacció, sense muls no hi ha cohesió ni grup fora d’aquelles activitats totalment rutinàries i automatitzades.

5. Com es cohesiona una comunitat?

Una forma molt comuna de cohesionar la comunitat és tenir o fer-se enemics. Els enemics com ara un veí fatxa o un autèntic crosta dins de casa cohesionen molt a una comunitat ja que poden arribar a provocar sentiments negatius molt forts. Per tant, lluitar contra ells també pot generar una cohesió molt forta i reforçar la pròpia identitat grupal en contraposició a l’enemiga. Malgrat aquest sigui una estratègia de cohesió molt eficient, no és del tot imprescindible, hi ha altres fórmules que no impliquen confrontació i on ningú surt perjudicat.

El primer ingredient de la cohesió és la interacció. Sense interacció, no hi ha grup. Com més interaccioni el grup i en situacions més diverses, més possibilitats hi haurà de cohesió. Estar sempre fent el mateix en el mateix lloc no funciona; el truc està en fer tasques variades o canviar de context: avui anem a collir ametlles, demà cuidem l’hort i el divendres anem d’excursió. Compartir diferents, noves i curioses experiències és la salsa de la vida i les relacions, altrament podem caure en la monotonia i apatia col·lectiva.

També fa falta compartir uns objectius comuns que realment motivin al personal; com més temps es dediqui a assolir-los i més motivació ofereixin, més cohesió. El més complicat és trobar objectius amb un nivell de repte just, ni massa fàcil ni massa difícil o impossible d’aconseguir, per tal que tothom es senti realitzat al assolir-los.

És essencial el respecte per totes les sensibilitats del grup, no prejutjar ni desqualificar cap conducta (sempre que també siguin respectuoses amb els altres!). Una comunitat cohesionada sols pot estar formada per persones que s’hi senten lliures i respectades.

6. Comunisme familiar

En una comunitat de convivència domèstica amb voluntat de perdurar en el temps sols hi ha un model econòmic possible: el comunisme. Generalment l’únic autèntic referent que tenim de comunisme és la família, per això parlem de comunisme familiar com a màxim objectiu a assolir en l’organització econòmica de la comunitat. Hauríem de ser com un matrimoni col·lectiu, units en la salut i la malaltia, però perquè això tiri endavant sense la moral cristiana del sacrifici sols hi ha un combustible possible: AMOR. On hi ha amor, no hi ha sacrifici, les coses es fan de bon grat, no necessitem fer elaborats càlculs per comparar el que aportem amb allò que ens és aportat per veure si està totalment equilibrat. Hi regna un sentiment d’eternitat, amb voluntat que les relacions siguin per sempre a diferència de les relacions d’intercanvi on sempre intentem mesurar que l’intercanvi sigui just perquè després no ens haguem de preocupar de si ens tornarem a veure mai més. Per tant, no és una economia basada en l’intercanvi, és una economia del regal on ens ho donem tot sense reserva. Ningú pot imaginar que un pare o una mare calculi tot el que ha donat als seus fills per tal que aquests després els hi ho retornin amb exactitud o interessos. En la família i el comunisme existeix un suport mutu incondicional, és on ens sentim més segurs perquè sabem que els altres sempre estaran al nostre costat.

Clar que l’amor no és infinit, té uns límits i també hem de sentir que hi hagi cert grau de reciprocitat, de manera que cadascú compleixi uns mínims dins de les seves possibilitats. Però l’amor ens dóna un llindar de tolerància molt més gran davant la inevitable desigualtat que es dóna entre totes les persones. En contraposició, quan l’amor és absent la més mínima diferència pot suposar un gran conflicte i fer trontollar tota la comunitat.

Si no apostem seriosament pel comunisme familiar, la comunitat serà molt fràgil, tindrà tendència a la dispersió, és a dir, gent entrant i sortint de la comunitat, amb el perill que en algun moment hi hagi un balanç negatiu i el projecte es mori. És lògic: si la gent no té el sentiment que es troba en una comunitat amb la qual voldria viure tota la vida, no s’hi entregarà totalment, sempre mantindrà un peu a fora. Això també dificulta que hi hagi una confiança total, la qual cosa retroalimenta la fragilitat de la comunitat.

Clar que no és fàcil apostar per una comunitat i entregar-s’hi per complet: -com sabem que és la millor comunitat en la que podem estar? Com ja he dit, no existeix la comunitat ideal, així que aquesta recerca sempre resultarà infructuosa. Amb això no vull dir que tothom s’hagi de conformar amb la primera comunitat que trobi, ni que les comunitats hagin de ser tancades amb sempre la mateixa gent (quan algú no hi està bé, allò ideal seria que es pogués moure a alguna altra comunitat domèstica de la mateixa comunitat local). Però si que hauríem de viure amb autenticitat, creient amb el que estem fent, posant-hi cos i ànima, prioritzant l’únic moment que podem experimentar: el present; tot i acceptant la incertesa del futur. És a dir, hauríem d’actuar en tot moment com si la comunitat en què estem vivint fos per sempre més, com si fos la nostra autèntica família (malgrat puguem tenir diverses famílies al llarg de la vida!)

7. No només d’amor viu la comunitat

Hi ha dues maneres d’afrontar les necessitats econòmiques de la comunitat: trencar-se el cap en com fer diners o trencar-se’l en com fer-ho per necessitar cada cop menys diners.

Les dues són compatibles i necessàries, tot i que generalment ho apostem tot per la primera mentre que ens oblidem de la segona. Així és com la majoria de projectes rurals s’acaben especialitzant en un projecte econòmic (generalment, a triar entre fer pa, cervesa o cistelles de verdures). Actualment és molt difícil produir excedent per vendre de forma rendible sense petroli, és a dir, de forma sostenible. Per això, la primera opció suposa una contradicció en els objectius d’un projecte que aposti per la sostenibilitat i sols pot ser una solució a curt termini.

Caldria tenir en compte que gairebé totes les necessitats que cobrim mitjançant els diners, les podríem cobrir de moltes altres maneres. Sovint sols falta posar una mica d’imaginació per evitar el camí fàcil i conegut que ens proporcionen els diners. Les antigues comunitats rurals bé que vivien sense diners, però per això ens cal ser molta més gent, mentre que a les ciutats en sobra… Promoure el repoblament rural basat en l’autogestió és el projecte econòmic amb més futur!

8. Problemàtiques, conflictes i altres mals rotllos

La principal dificultat que ens trobem en les comunitats rurals no és pas la nostra ineptitud per les feines del camp, sinó la convivència en comunitat. Els projectes no moren perquè l’hort no funcioni sinó degut a conflictes relacionals. La intensa convivència en comunitat fa emergir el millor i el pitjor de cadascú; gent preciosa i grans amics poden esdevenir monstres i acabar profundament enemistats.

Cert és que a la majoria de nosaltres no ens han ensenyat mai a conviure. Hem sigut educats amb un fort individualisme que ens fa molt difícil compartir i cooperar, requisits imprescindibles per a la convivència. Hem après a conviure sotmetent-nos a l’autoritat patriarcal, o ignorant-nos com els hostes d’un hotel entre ells. Però quan pretenem conviure de forma més horitzontal, respectuosa i cooperativa, la cosa es complica força. Fins ara teníem unes regles molt clares per superar els conflictes, ja sigui exercint la dominació o el seu revers, la submissió; però en aquest nou context no sabem com actuar. I per acabar-ho d’adobar, la convivència comunitària significa multiplicar el potencial de conflictes per tantes persones com convisquin. Però no us espanteu abans d’hora, abans que res caldria capgirar la nostra negativa concepció dels conflictes. Els conflictes no són una xacra que calgui evitar a costa de tot, els hauríem de concebre positivament, ja que és gràcies a ells que aprenem i podem créixer. Amb cada nou conflicte ens hauríem d’il·lusionar davant l’oportunitat de tenir un nou repte per superar i amb el qual créixer i enriquir-nos com a persones.

Cada conflicte que abordem i aconseguim resoldre és un aprenentatge que ens evitarà molts futurs conflictes.

Què és un conflicte i com es supera? Un conflicte és una situació en la qual es produeix un xoc d’interessos entre dos individus o més, i una de les parts o totes dues en resulten damnificades. Per superar-lo, el primer pas és que la part o parts damnificades ho comuniquin a l’altra part. En aquesta comunicació es pot fer una pluja d’idees sobre formes de solucionar el conflicte de manera que tothom hi surti guanyant, i s’escull la més òptima. Si no es troba una solució beneficiosa per a tothom, el més just és que cada part en el conflicte cedeixi per arribar a un punt mig. Típic exemple: no ens posem d’acord en el nivell d’ordre i neteja dels espais comuns. Solució: hauríem de trobar el punt mitjà entre tothom, de manera que els més marranos es civilitzin una mica i els més finolis amb l’ordre i la higiene es relaxin una mica.

Vivint sols o en parella, ens evitem molts conflictes, però no els superem, únicament els esquivem i, per tant, ens perdem moltes possibilitats d’aprendre i créixer tant a nivell personal com col·lectiu. En l’àmbit urbà, quan tenim un conflicte gros amb algú podem tallar la relació amb aquesta persona i quedar-nos tan amples, ja que és molt fàcil substituir-la per algú altre enmig de la gran aglomeració humana que és la ciutat. En canvi, en l’estreta convivència en una comunitat rural no ens podem permetre el luxe de no parlar-nos amb algú, ja que aquest algú ni és substituïble ni podem ignorar-lo. Així doncs, ens veiem forçades a resoldre el conflicte; defugir-lo no és una opció a considerar.

Tothom que es plantegi viure en una comunitat hauria de ser conscient que cal posar molt d’esforç i energia per aprendre a conviure i aquest no és un camí planer. Es tracta d’un aprenentatge gradual que normalment requereix anys de pràctica. És molt probable que la nostra primera experiència en comunitat resulti fracassada, però val la pena no llençar la tovallola i tornar-ho a intentar. Molts projectes de vida en parella també fracassen i no per això la gent deixa de creure amb la monogàmia! Ans al contrari, tornen a provar-ho amb noves parelles, cercant incansablement la parella ideal.

Si bé no existeix la parella ideal, tampoc existeix el grup ideal; podem trobar gent amb més o menys afinitat, però malgrat trobem un grup totalment afí, els conflictes són inevitables. Conviure de forma saludable requereix un procés d’aprenentatge, així doncs, l’únic requisit imprescindible és que tothom en el grup estigui totalment obert i disposat a aprendre i créixer per anar superant els conflictes. Això significa fer un treball personal que implica canviar-se a un mateix, i potser no tothom hi està obert o disposat. Es pot conviure un temps amb les persones que no hi estan obertes ni disposades, però a la llarga és insostenible perquè ostenten una posició de poder i privilegi totalment injusta en la resolució dels conflictes. Per superar un conflicte de forma justa, cadascuna de les parts implicades hauria de posar-hi la seva part, però amb aquestes persones no és possible ja que se’n renten les mans amb excuses del tipus “jo és que sóc així i no puc fer-hi més”. Això implica que les altres persones s’han d’adaptar a elles, mentre que elles no mouen ni un dit. Així doncs, és lògic que la gent se’n acabi cansant.

L’ideal d’una comunitat seria que els seus membres s’haguessin criat i crescut junts, de manera que compartissin els mateixos hàbits i costums. Però actualment ens trobem amb què això no és possible: per tal de construir una comunitat ens hem d’ajuntar persones de procedències molt diferents, cadascuna amb els seus propis hàbits i costums que porta ben arrelats dins seu, i per això xoquem tant quan els posem en comú. Els inicis d’una nova comunitat és una batalla d’hàbits i costums diversos. Necessitem temps per acordar i establir uns nous hàbits comuns on tothom es senti còmode.

Si fóssim éssers completament racionals, tota convivència aniria com una seda, però la realitat és que som éssers molt emocionals (tant si se’ns nota per fora com si no), i per això constantment ens trobem amb respostes emocionals que ens enfronten irracionalment.

Mals despertars. Hi ha persones que alguns dies tenen mals despertars, en aquests casos val la pena no contradir-les ni qüestionar-los res ni treure temes conflictius abans del 2on porro o cafè del dia.

9. Qui s’ha acabat la xocolata?

Sent el menjar una part tan important de la nostra vida, val la pena parar-hi atenció i consensuar profundament tota la seva gestió comunitària. No hi ha cap fórmula ideal universal sobre com organitzar el menjar i els àpats, en tot cas no hauríem de partir de cap supòsit per avançat. Cal debatre sobre quin menjar comprem, quin ens autoabastim, com el cuinem, com el mengem, com en reciclem els residus (tant els que han passat per dins el nostre cos com els que no)…

Un dels grans avantatges de viure en comunitat és gaudir d’àpats molt més sans i elaborats cada dia de la forma més econòmica possible. Si ens repartim la tasca de cuinar i som prou gent, n’hi ha prou amb cuinar un dia a la setmana—tot i que probablement no ens agradi com cuina tothom! En les joves comunitats és molt habitual optar per compartir tots els àpats, però de la mateixa manera que no crec que sigui cap ideal menjar sempre sols tampoc crec que ho sigui menjar sempre junts. Fer àpats col·lectius suposa fer més menjar del compte—més val que en sobri que fer curt per tal de no incordiar els golafres del grup i les sobres sempre poden servir per fer una remescla amb el pròxim àpat. El fet que hi hagi menjar de sobres sumat a que l’àpat esdevingui un fet social i que per tant s’allargui juntament amb la sobretaula, fa que acabem menjant molt més del compte. Fent tots els àpats conjunts a la llarga podríem acabar tots amb sobrepès o problemes digestius. Compartir un àpat col·lectivament de tant en tant pot ser una gran alegria però compartir-los tots pot fer-se pesat i protocol·lari. Depenent del nivell d’extraversió de cadascú hi ha qui voldrà compartir-ne més i hi ha qui menys. Per això seria millor oferir més llibertat individual a l’hora de compartir o no compartir els àpats. S’ha de respectar qui vol menjar sol, qui vol menjar a una altra hora o qui simplement no vol menjar.

Últimament són tan nombroses les manies i necessitats dietètiques de cadascú—que si vegà, vegetarià o freegan, que si amb gluten o sense, que si crudívor, sense-sucre o halal…—que pot sortir més a compte que cadascú s’apanyi el seu menjar. Jo he viscut en una comunitat on funcionàvem així i la veritat és que funcionava molt bé: cadascú es cuinava lo seu però sempre coincidíem uns quants a l’hora de menjar a taula, que és el que importa. Un dia érem dos, l’altre quatre i l’altre sis, la combinació de persones era sempre diferent. Aquesta variabilitat dóna molt més dinamisme social a la comunitat que no pas ser sempre els mateixos vuit junts a taula. Així cada dia es generen diferents tipus d’intimitat amb diverses persones de la casa mentre menjem.

Un altre sistema intermig és compartir els dinars i deixar els sopars a l’aire de cadascú—no sopar, fent dejuni intermitent, també és molt bo per la salut!

En qualsevol cas, és molt saludable que hi hagi més d’una cuina en una comunitat i que idealment cadascú disposi de la seva petita cuina pels dies anti-socials.

Una gran font de conflictes és la gestió dels menjars cars, les delícies i els capritxos, tan ben representats per la famosa tríada xocolata-formatge-embotit. Mentre podem tenir pots amb conserves, gra i altres potingues, acumulant pols des de fa anys, la tríada de capritxos rarament duren hores en el rebost d’una comunitat i el problema no són les rates nocturnes sinó uns mamífers rosegadors força més grans. Això passa especialment quan no s’estableix cap regla partint de la utòpica idea que tothom en menjarà amb la justa mesura—sense tenir en compte que la meva justa mesura per l’altre pot ser un descarat abús digne de càstig. Fins i tot hi ha qui en menja sense que li vinguin de gust, sabent que si no en menja ara, més tard ja no en quedarà així que n’acaba menjant més que ningú.

De moment vivim en un món amb gran abundància d’aliments, tot i així, com que seguim tenint un cervell paleolític, li donem molta més importància de la que té a la justa repartició dels aliments, com si la nostra supervivència en depengués. Potser per això sentim tant de dolor quan portem un xocolata-formatge-embotit a la comunitat i desapareix pràcticament sense haver-lo tastat. La meva tesi és que no hauríem de malgastar energia mental amb el menjar, en pensar si un formatge aguantarà o desapareixerà en menys d’un dia. Se’m acudeixen dues solucions al respecte: per un cantó és que la compra col·lectiva d’aquests aliments-capritx es destini a l’ús en els àpats col·lectius de forma que tothom en menji més equitativament i ningú es quedi sense. Per altra banda em sembla molt sa que cadascú tingui un calaix o petit espai privat a la cuina o rebost per tal de guardar-hi els propis capritxos per als esmorzars i berenars amb la confiança de que no desapareixeran en qualsevol moment. De la mateixa manera que ens sembla lògic que cadascú tingui un espai íntim i privat on dormir, també ens ho hauria de semblar que cadascú tingui un espai de menjar íntim i privat.

10. Convivència i retrets: una parella inseparable?

Malgrat ens costi ser-ne conscients o acceptar-ho, la realitat és que tots valorem les coses en graus diferents i tenim diverses prioritats. Això fa que generalment ens costi molt valorar el que fan els altres i que siguem molt crítics amb el que fan o deixen de fer. Aquesta és l’arrel dels retrets, una de les forces més destructives de la convivència en comunitat.

És molt important practicar la CNV (Comunicació No Violenta), però sempre que comuniquem a algú altre alguna cosa que ens ha molestat de l’altre estem fent un retret. Encara que ens ho comuniquem parlant des del JO i de la forma més delicada i no violenta possible… un retret segueix sent un retret i ELS RETRETS FAN MAL. Així doncs, la CNV potser suavitza la ràbia però no elimina el mal que sentim quan algú ens retreu alguna cosa que hem fet malament.

Abans d’intentar veure com superar els retrets, és important analitzar perquè ens fan tant de mal:

  • En primer lloc, fan que ens sentim culpables del malestar de l’altre. Nosaltres actuàvem de bona fe pel bé de tots i de cop i volta ens adonem que li hem estat fent mal a algú que ens estimem. AIXÒ FA MAL.
  • El fet que ens diguin el que hem fet malament erosiona la nostra autoestima. Ens fa sentir que els altres només es fixen amb el que fem malament i que ningú valora el que fem pels altres. Si, per posar un exemple, el Santi ens retreu que hem deixat un plat de peix a la nevera sense tapar, aromatitzant-la amb el que considera una pudor insuportable, ens pot fer sentir que per ell és més important la nevera que no pas nosaltres i el fet que ens critiqui sense valorar que haguem cuinat i guardat un plat per a ell no ens ajuda a sentir-nos millor. Tot això també fa mal i ens enfonsa l’autoestima sota terra.
  • Quan ens fan un retret, inconscientment l’interpretem com a un atac i, per tant, comencem a pensar automàticament amb contraatacar amb un altre retret. Així doncs, quan algú ens diu el que hem fet malament, comencem a pensar amb les coses que l’altre ha fet malament. Així és fàcil entrar en una creixent espiral destructiva de retrets mutus i sentiments negatius que tampoc ens fan sentir gens bé.

Per poder superar els retrets, necessitem conèixer el seu origen i això és el que intentem indagar a continuació:

Cadascú té les seves pautes o manies de funcionament a nivell domèstic (és important entendre i saber acceptar que el que per a tu són pautes de funcionament totalment lògiques i de sentit comú universal, per algú l’altre poden significar supèrflues i capritxoses manies). És impossible que algú conegui a la perfecció aquestes pautes de totes les persones amb qui conviu d’un dia per l’altre i sense cap comunicació prèvia. Com que aquestes pautes generalment no es troben escrites enlloc, les aprenem a base d’errors-hòsties, fent allò que molesta als altres sense voler-ho ni saber-ho. Cada error, tard o d’hora equival a un retret i els retrets fan mal, així que cada retret suposa una hòstia amb la qual aprenem a no repetir l’error que l’ha originat per tal de no tornar a patir el seu dolor. És una forma efectiva d’aprenentatge (ja ho diuen que “la letra con sangre entra”) però no la més positiva ni saludable; suposa grans quantitats de conflictes i mal rotllos que ens podríem estalviar perfectament .

Així doncs, com ens ho podem fer per eradicar els dolorosos retrets en la nostra convivència?

Quan algú fa alguna cosa que ens molesta sense ser-ne conscient, si li ho comuniquem en forma de retret potser ens sentirem alleugerits, però no estem eliminant el mal rotllo, tan sols l’estem transmetent a algú altre.
La millor manera de prevenir que algú es senti molest per algú altre—o que algú es senti malament per haver molestat algú—és escriure una llista amb unes pautes comunes de convivència amb les quals tothom estigui d’acord i es senti còmode. Es tracta de posar en comú les pautes i manies de tothom: en molts casos haurem de negociar i saber renunciar a algunes manies nostres o adaptar-nos a les manies dels altres per tal d’arribar a un consens.

Tan bon punt tenim aquesta llista amb unes pautes i regles ben clares i accessible a tothom que conviu amb nosaltres, a partir d’aquí, tenim total legitimitat—jo inclús diria el deure—de fer retrets sobre totes aquelles coses que apareixen a la llista i que algú no ha complert. En aquests casos, qui hagi causat la molèstia ja no té l’excusa de que ho ha fet sense saber-ho, i probablement sigui necessari el reforç negatiu d’un retret per tal que no torni a incomplir una pauta.

Tot i així sempre sorgiran coses noves que ens molesten i que no se’ns havien acudit abans i que per tant no apareixen a la llista. En aquest cas el que hauríem de fer és proposar a tothom una nova regla per posar a la llista sense fer cap retret a la persona que ens ha causat la molèstia. Enlloc de buscar la culpa en l’altre, hauríem de ser conscients que la culpa és nostra per no haver comunicat una cosa que ens molesta ni haver proposat una regla per evitar-ho. No podem culpar a algú d’haver fet alguna cosa que no sabia que estava malament! Encara que considerem que és una cosa de sentit comú que tothom hauria de saber, hem de recordar sempre que cadascú s’ha criat en un entorn diferent i ha estat exposat a una sèrie de regles i manies diferents.

Alerta, el següent capítol es contradiu totalment amb aquest: aquí dic que hem d’intentar evitar comunicar el que ens molesta (fer retrets) establint regles prèvies i en el següent dic que hem d’intentar comunicar el que ens molesta el més aviat possible per tal de promoure la confiança i evitar que creixi el rancor dins nostre. Doncs bé, com que no hi ha cap solució universal, crec que el millor és combinar les dues solucions—no podem estar sempre fent-nos retrets o el contrari: sempre callant-nos i reprimint-nos el que ens fa mal. Hauríem d’intentar dilucidar quina solució s’adapta millor a cada ocasió i a cada persona. Hi ha persones que toleren molt bé els retrets i que els hi has de comunicar d’una forma molt clara perquè els captin mentre que d’altres tenen una extrema sensibilitat i s’enfonsen o es posen furiosos amb ells. L’ideal seria establir unes regles que prevegin tots els possibles conflictes per tal que mai ens haguem de fer cap retret, però no crec que això sigui possible. A la pràctica hem de buscar maneres de poder-nos comunicar els mals rotllos amb confiança i delicadesa (perquè sonin el més mínim a retrets) i per això tenim el següent capítol:

11. La confiança és la base de la comunitat

És cert el típic tòpic hippy que la base de la comunitat és l’amor, però perquè l’amor sigui possible ha de regnar la confiança total.

La popular dita “massa confiança fa pudor” és certa literalment, ja que quan hi ha molta confiança tendim a no aguantar-nos els pets. Però d’acord amb el seu ús metafòric habitual, és completament falsa: com més confiança, més fàcil és comunicar-ho tot, sense haver-nos de reprimir o guardar-nos res, i així les nostres relacions són més sinceres i honestes, estan més airejades i fan més bona olor.

En una convivència, la confiança hauria de ser TOTAL i ABSOLUTA: la confiança significa sinceritat i transparència total, és l’absència de tabús. Aquí no estic dient que haguem de ser exhibicionistes i forçar-nos a dir-nos-ho tot, es tracta de crear un ambient en el qual mai tinguem necessitat d’amagar-nos res.

El problema bàsic de la manca de confiança és que no sabem dir-nos ni les coses bones ni les dolentes. Quan algú fa alguna cosa que ens fereix, ens ofèn, ens molesta o d’alguna manera ens fa sentir malament, ens costa molt comunicar-li-ho de forma clara i amb voluntat conciliadora. Això pot ser degut a diverses raons:

  1. Perquè creiem que no ens entendrà i que s’enfadarà amb nosaltres o es deteriorarà la nostra relació.
  2. Perquè ens fa vergonya explicar què ens ha molestat si pensem que l’altre ho pot considerar una ximpleria mentre que per nosaltres pot ser una cosa molt important.
  3. Perquè tu mateix penses que és una ximpleria (tot i que t’ha afectat molt negativament a nivell emocional) i per això penses que és un problema teu que t’has de menjar tu solet i que amb el temps ja se’t passarà.
  4. Perquè emocionalment estem massa enrabiats o dolguts pel que ens ha fet, i automàticament canalitzem la nostra ràbia cap a ell, de manera que si parlem amb ell podria resultar violent i per això preferim no veure’l.
  5. Perquè ens sembla que l’altre no es mostra disposat a escoltar o ser comprensiu. Pressuposem que no servirà de res parlar amb ell.
  6. Perquè no trobem el moment idoni per dir-li-ho, no volem trencar l’ambient de bon rotllo, o esperem a trobar-nos sols amb l’altre persona. No podem esperar a què arribi el moment idoni, perquè pot ser que no arribi. Aquesta espera normalment és un mecanisme d’auto-engany per no haver d’afrontar el conflicte.
  7. Perquè senzillament esperem que sigui l’altre que faci el primer pas i ens vingui a buscar per demanar-nos perdó, ja que pressuposem que l’altre és perfectament conscient que ens va ferir.
  8. Perquè optem per la subtilesa, fent males cares, llençant verinoses indirectes i altres argúcies per intentar mostrar com estem de xungos“per culpa seva”. La subtilesa generalment no és un mètode de comunicació gaire efectiu, l’altra persona no té perquè captar les indirectes, fixar-se en la teva mala cara o endevinar que ell és la causa del teu mal humor.

No importa quina sigui la justificació, totes són igual de dolentes, el que importa és establir un diàleg com més aviat millor per tal de comunicar-nos allò que ens ha ferit i intentar resoldre el conflicte de forma que aquest no pugui créixer. Clar que aquesta comunicació no pot ser de qualsevol manera, cal seguir unes mínimes pautes per assegurar-nos una bona entesa i que no empitjorin les coses. A vegades estem massa cabrejats per comunicar-ho immediatament; en aquests casos val pena esperar que ens passi la fúria—desfogant-nos sortint a córrer, colpejant un sac de boxa o anant a l’habitació del costat a cridar i renegar. Tan bon punt tornem a estar relaxats podem intentar reflexionar racionalment sobre què ha passat, per què ens hem sentit ferits, intentar entendre per què l’altre ha actuat així, intentar veure amb què ens hem pogut equivocar nosaltres i pensar solucions perquè no torni a passar (això és fàcil de dir però difícil de dur a terme, ja que tendim a optar per la comoditat de donar totes les culpes a l’altre i així no haver de qüestionar-nos ni canviar res de la nostra conducta). Després d’aquesta reflexió hauríem d’estar preparades per dialogar serenament. En primer lloc caldria exposar els fets tal i com els vam observar i en segon lloc comunicar com ens vam sentir en relació a aquests fets. A continuació podem proposar i debatre una possible solució perquè no es repeteixi allò succeït o idear-ne una de nova conjuntament. És molt important cuidar les formes i el to de veu que utilitzem per tal de no ofendre o violentar a l’altre. Hauríem d’evitar atacar i això significa no avaluar ni etiquetar a l’altre, sinó parlar des del JO: enlloc de dir “ets un guarro”, podem exposar-li com ens sentim: “quan deixes un plat brut em sento decebuda i enfadada perquè considero injust que els altres rentem els plats i tu no”. Tampoc convé fer exigències i per això hauríem d’evitar utilitzar l’imperatiu. Un “crec que et toca…” sona més suau i entra molt millor que un “HAS DE..”. Seria un gran què treballar la comunicació no violenta entre tota la comunitat.

Quan algú fa alguna cosa que ens encén, necessitem alliberar la tensió acumulada i optem per la opció més còmode que és desfogar-nos amb algú amb qui tenim més confiança, malparlant de la persona que ens ha incomodat i així ja ens quedem a gust sense necessitat de parlar amb la persona en qüestió. D’aquesta manera no solucionem el conflicte, tan sols l’esquivem, de forma que més endavant ens el tornarem a trobar i possiblement haurà crescut i serà més difícil de solucionar. Per tant, una bona regla per a la bona convivència seria prohibir-nos parlar malament d’algú a la seva esquena, així ens forçaríem a parlar amb la persona que ens ha molestat en primer lloc.

El que passa quan no comuniques allò que t’ha molestat o ferit a la persona en qüestió és que no tens possibilitat de sentir la seva versió dels fets (està demostrat que en la major part dels casos ni tan sols és conscient que et va ferir!). Com que no tenim la seva versió ens quedem amb la meitat de la pel·lícula, i l’altra meitat… ens la inventem! Comencem a imaginar-nos que si no ens demana perdó és perquè ho va fer expressament i amb mala fe. Aquests sentiments negatius, si ens els guardem a dins, es tornen rancis i un cop fermentats esdevenen rancor que amb una segona fermentació pot arribar a convertir-se en odi. En aquest punt, o probablement molt abans, ja hauran començat a saltar espurnes entre vosaltres, entrant en un cercle viciós d’atacs i contraatacs amb sentiments negatius mutus que es retroalimenten generant l’efecte exponencial de bola de neu.

Podem conviure un temps sense dir-nos les coses molestes, però està sobradament comprovat que a la llarga, l’acumulació de petites coses molestes recloses dins de cadascú, fa que les persones petin i marxin cremades sense ganes de tornar a conviure en comunitat mai més.

Existeix el mite de que la confiança és una cosa que va creixent amb el pas del temps i de forma natural. Això no té perquè ser necessàriament així, sovint tendeix a disminuir. La confiança no sorgeix per generació espontània, no estem acostumats a relacionar-nos amb plena confiança i per això ens l’hem de treballar. Això significa fer dinàmiques que puguin ajudar-nos a construir-la com ara crear un espai setmanal per comunicar-nos tant les coses bones com les dolentes, el que ens agrada i el que no ens agrada de cadascú, començant per allò més ridícul i banal. Al principi ens semblarà molt forçat, però a mesura que ens hi habituem ens resultarà molt més natural. Quan ens diuen les coses dolentes, no ens ho hem de prendre com una crítica destructiva sinó com una voluntat de voler millorar-nos mútuament, i per poder millorar-nos necessitem que ens comuniquin els nostres punts flacs. Així ens podem donar una vida molt més plena i feliç, potenciant allò que agrada a cadascú i evitant el que no.

Fóra positiu entendre que en cada relació entre dues persones hi entren en joc tres subjectes: jo, tu i la relació. Quan apareix un conflicte és un indicatiu que alguna cosa no funciona en la relació, no és problema d’un ni de l’altre. Les persones canvien i les relacions també; si la relació deixa de funcionar perquè l’altra persona ha canviat, no la podem culpar i encara menys pressionar perquè torni a ser com abans.

Caldria recordar-nos de tant en tant que si estem en comunitat és per ajudar-nos i cuidar-nos en tot moment, i no per fer-nos la punyeta els uns als altres, ja que sovint sembla que ens n’oblidem per complet.

12. MONOGÀMIA vs. COMUNITAT

Venim d’una cultura monògama on la convivència, l’economia, l’afecte, la sexualitat, la criança… gairebé tot està pensat en base a la parella. Per això ens suposa un gran xoc conviure en comunitat, perquè la comunitat comporta passar a compartir-ho gairebé tot amb un nombre de persones molt més elevat que dos. Per tal que això sigui possible necessitem construir una nova cultura, i aquesta no és una tasca senzilla perquè estem molt condicionats per la cultura monògama, especialment a nivell emocional. Per això cal fer un treball conscient i el primer pas és analitzar les problemàtiques que provoca la monogàmia en la convivència en comunitat.

Una de les problemàtiques més evidents són les gelosies que apareixen molt fàcilment en qualsevol estreta convivència. Potser aquí és on falta fer més feina per tal d’erosionar tot allò que alimenta la gelosia: la possessivitat, la dependència emocional i la por a perdre la parella, les falses expectatives de l’amor romàntic…

Com ja he dit, la confiança és la base de la comunitat, però no n’hi ha prou amb què tots tinguem aquesta idea ben clara, ja que la confiança no és un element purament racional sinó que està influïda per l’oxitocina. L’oxitocina és una hormona que el cervell allibera al corrent sanguini quan es rep estimulació genital i també durant la lactància i en el moment del part (per la qual cosa es considera molt important per al desenvolupament del vincle maternofilial). Té la capacitat d’induir un efecte general de benestar en contrarestar les hormones de l’estrès (adrenalina i cortisol), i s’associa amb la conducta maternal i paternal i el foment de la confiança, la generositat, l’afectivitat i la tendresa entre les persones.

En una comunitat formada per nuclis sexuals exclusius (parelles i famílies monògamo-nuclears), inevitablement hi haurà una gran desigualtat en el grau de confiança, afecte i generositat que es dóna a dins i fora de cada nucli. Mentre les coses van bé no cal preocupar-se, però quan apareixen problemes les parelles tendeixen a tirar per la seva banda al marge de la resta, això és el que s’anomena “corporativisme de parella”. Quan el membre d’una parella es troba en un conflicte, la seva parella tendeix a escoltar-se’l, entendre’l i defensar-lo més que no pas a l’altra part del conflicte. En molts casos, la parella serveix per desfogar-se, vomitant el conflicte que has tingut amb algú i així esvair la necessitat de parlar i solucionar aquest problema amb la persona en qüestió.

Això va lligat amb la tendència de les parelles a funcionar com a assemblees autònomes, prenent decisions que afecten a la resta de la comunitat sense que aquesta hi pugui participar. La pitjor conseqüència d’això és la possibilitat que davant d’un o més conflictes, en lloc d’intentar solucionar-los col·lectivament, la parella decideixi abandonar la comunitat pel seu compte, sense tenir en compte la resta.

És molt habitual que les parelles es tanquin en si mateixes i treballin juntes oblidant-se de la resta. És normal, doncs sempre és més fàcil treballar amb qui tens més confiança, però seria interessant fer l’exercici conscient d’anar variant els grups de treball, ja que treballant es generen moltes afinitats i complicitats, i això és essencial per cohesionar tota la comunitat. Altrament, moltes comunitats acaben esdevenint grups de parelles.

Una altra greu problemàtica són els trencaments amorosos que ben sovint comporten certa dosi de dolor i violència. Sense necessitat de trencament, en molts casos les relacions esdevenen insanes i no queda més remei que algun membre de la parella abandoni la comunitat ja que no poden seguir convivint junts. Aquestes situacions són molt violentes i difícils de gestionar, ja que normalment ningú vol abandonar la comunitat i ningú té més dret que l’altre a quedar-s’hi. El més complicat és quan hi ha fills entremig, i aquests també han d’abandonar la comunitat arrossegats per un dels progenitors. En aquestes situacions l’ideal seria que un dels dos membres pogués moure’s a una altra comunitat propera, dins del mateix poble si pot ser, i així si hi ha fills poden seguir en contacte amb la comunitat.

També cal tenir en compte la gran desigualtat que es dóna en l’afecte i la sexualitat. Perquè les persones estiguin bé—és a dir, emocionalment equilibrades—la majoria necessitem compartir sexe i afectes en major o menor mesura, igual que necessitem ingerir aliments. Si bé ens cuidem prou que ningú passi gana a la comunitat, cuinant sempre menjar per tothom, no passa el mateix en el terreny afectiu i sexual on ben sovint qui no té parella passa molta fam (especialment en les comunitats més aïllades de la civilització) i és totalment ignorat per la resta. Aquest és un fet prou comú malgrat no s’acostumi a mencionar com a raó per abandonar una comunitat.

Si no som autosuficients a nivell afectivo-sexual significa que la gent haurà de marxar periòdicament per tal de satisfer aquestes necessitats a fora, amb el perill que abandoni la comunitat si s’ajunta amb algú que vulgui construir un projecte de vida monògam.

A totes aquestes problemàtiques, a llarg termini sols hi ha una autèntica solució: col·lectivitzar d’alguna manera les relacions afectives i sexuals. Construint aquestes relacions més obertes i col·lectives, els positius efectes de l’amor, el sexe i l’oxitocina en el foment de la confiança, el bon rotllo i la salut es multiplicaran i s’estendran entre totes les relacions de la comunitat, generant el context idoni on poder compartir-ho tot entre tots sense recels ni pors. Cal tenir present el paper fonamental del sexe col·lectiu en la prevenció i resolució de tensions i conflictes, facilitant un ambient distès i afectiu, tal i com veiem en uns dels nostres cosins evolutius més propers, els bonobos, i també algunes poques comunitats queer i poliamoroses que ja ho estan practicant.

No és fàcil erradicar tots els complexos, vergonyes, pors i tabús que envolten el sexe, però si realment volem viure en comunitats ben cohesionades i igualitaristes a tots els nivells, el poliamor i el sexe col·lectiu són punts inexcusables.

13. Establint uns mínims

És una problemàtica molt habitual en les comunitats que es creïn dos bàndols: els que treballen més (els currelas) i els que treballen menys (els vagos o crostes). Els que fan més es senten explotats pels que fan menys i es queixen d’aquests dient que són uns vagos. Els que fan menys es senten pressionats pels que fan més perquè els fan sentir que no fan prou i es queixen d’ells dient que són massa estrictes i que estan obsessionats amb la feina. La resolució més habitual a aquesta problemàtica és que els dos bàndols es relacionin cada cop menys i que acabin marxant els que fan més per esgotament. Això es deu a que els vagos poden seguir vivint còmodament sense relacionar-se amb els currelas, mentre que els currelas seguiran incòmodes sentint-se explotats pels vagos i no es veuen amb cor d’imposar-lis un ritme de treball i encara menys de fer-los fora.

El problema no és que hi hagi diferents ritmes de treball o que aquestes diferències siguin més o menys grans. Totes les persones tenen diferents ritmes de treball i la més mínima diferència podria ser suficient com per sembrar la discòrdia. Per això, encara que marxi el bàndol dels currelas no es soluciona el conflicte, al cap d’un temps tornen a emergir les diferències i qui abans formava part dels vagos ara podria formar part dels currelas.

La gran majoria portem incorporat aquest xip que ens fa comparar la nostra feina amb la dels altres i mai estem contents, sempre fem massa o massa poc. Sols hi ha una solució possible a aquesta problemàtica: establir uns mínims de feina comuns per tots els membres de la comunitat. Haurien de quedar molt clars quins són aquests mínims i com es duen a terme. Tan bon punt hi ha uns límits clars, qui treballi més d’aquests mínims serà perquè li ve de gust i no té cap dret a exigir més treball als altres o a fer-lis males cares per treballar menys que ell. Hi ha diverses formes d’establir els mínims, pot ser marcant un mínim d’hores de treball per la comunitat o marcant unes feines a fer i unes dates límit per tenir-les enllestides.

Idealment, a la llarga cadascú es podria especialitzar en la feina que més li agrada, de manera que totes les feines quedin repartides i ningú hagi de fer allò que no li agrada.

Clar que sempre hi haurà les tasques que generalment a ningú agraden (especialment les d’ordre i neteja) però tothom vol que es facin. Si no les organitzem, és molt fàcil caure en discussions sobre a qui toca rentar els plats, netejar el galliner o anar a buscar aigua a la font. Ens resulta molt més fàcil recordar els cops que hem fet nosaltres aquestes tasques que no pas els cops que ho han fet els altres (bàsicament perquè hi som més presents quan les fem nosaltres que quan les fa algú altre). La nostra memòria està organitzada per concentrar-se principalment amb la nostra pròpia experiència i rarament compensem aquest desequilibri. No recordem tan bé el que van fer els altres com el que hem fet nosaltres i això ens porta a tots (fins i tot els més crostes) a tenir la impressió que som els que fem més i que la resta s’aprofita de nosaltres. Per això és tan necessari organitzar aquestes tasques de manera que tothom tingui ben clar quan li toca fer-les, i senti que estan repartides d’una forma justa.

Una altra problemàtica ben habitual en les comunitats és que es tendeix a valorar més qui aporta més treball material, i s’infravalora qui no n’aporta tant. La comunitat necessita satisfer moltes necessitats que no són purament materials i per tant, hauríem d’aprendre a valorar les persones que s’encarreguen de satisfer-les per igual. El que importa és que sentim que tothom aporta coses que són importants per la comunitat, des de les més materials a les més espirituals.

ORDRE I NETEJA DINS DE CASA Com s’aconsegueix mantenir l’aigüera buida? Tant en rentar els plats com en la neteja de qualsevol altre espai o estri de la casa hi ha una regla fonamental que tothom hauria d’aplicar: renta allò que has embrutat i una mica més. És molt important rentar i ordenar cada cosa just després d’haver-la utilitzat, ja que és quan la brutícia encara és fresca i tova i fàcil de retirar (sovint es suficient passant-hi aigua o fregant suaument) estalviant-nos el cost econòmic i medi-ambiental de l’ús del sabó. Si no rentem ni retornem cada eina al seu lloc just després d’haver-la utilitzat, el 50% de les vegades ens n’oblidem. Així és com les feines dins una comunitat sempre són un 50% menys eficients, perquè ens hem de passar el doble del temps buscant o rentant els estris. Generalment, les nostres possessions les utilitzem amb màxima cura, així que hauríem d’actuar com si tot allò que és “comú” fos “només nostre”.

COMPARTINT EINES I MÀQUINES Atenció amb cada eina i màquina, no sempre ni totes es poden col·lectivitzar totalment. Les eines i màquines més delicades, complexes o cares (el cotxe, l’ordinador, la motoserra… és a dir, la major part de la tecnologia moderna que no ens podem autogestionar i que ha estat dissenyada per a un ús principalment individual) no són bones candidates per col·lectivitzar. El risc de que es facin malbé per mal ús, que no es tornin al seu lloc o simplement desapareguin, amb tots els conflictes que poden derivar d’això, solen superar els avantatges de compartir-les. Una bona solució és que hi hagi un responsable de cada eina o màquina que tingui la seva custòdia i decideixi quan i com deixar-la, fent-li el manteniment, assegurant el seu bon ús i que retorni al seu lloc.

14. ASSEMBLEAAA!

A moltes persones els hi entra el pànic al sentir la paraula, però el cert és que perquè una comunitat funcioni saludablement i sobretot en els primers anys, és imprescindible fer assemblees.

L’assemblea és la nostra eina bàsica per organitzar-nos i dissenyar el nostre projecte de comunitat tal i com volem que sigui. Seria òptim fer-ne una a la setmana, especialment al principi si encara està tot per decidir i cal parlar-ho tot i molt. Hi ha molts punts que requereixen una decisió col·lectiva però que no solen sorgir espontàniament en una sobretaula, ja sigui perquè són avorrits o perquè hi ha discrepàncies, generen cert mal rotllo i ningú vol “tallar el rotllo” i per això necessitem fer assemblees per tractar aquests punts.

Malgrat tot, l’assemblea no és la panacea organitzativa, no cal que tot passi per l’assemblea, cal utilitzar-la en la seva justa mesura: cal buscar l’equilibri entre la inoperant burocràcia assembleària i la caòtica i inoperant espontaneïtat.

A mesura que ens coneixem més i anem establint entre totes unes pautes sobre el funcionament de la comunitat i un model d’organització on tothom se sent còmode, podem començar a prescindir de l’assemblea periòdica, convocant-la únicament en casos imprevistos i eventuals en què es requereix resoldre un conflicte o prendre alguna decisió de forma col·lectiva. Arribats aquí i partint d’una gran confiança col·lectiva, quan ens ho podem dir tot entre tots, és possible que la sobretaula substitueixi en gran mesura l’assemblea. Els àpats són el punt d’encontre més habitual de tota la comunitat, res podria ser més fluid que comunicar-nos tot el que calgui en qualsevol sobretaula, sense haver d’esperar el dia de l’assemblea. Tot i així, seguirem necessitant l’assemblea per prendre decisions col·lectives i tractar temes més conflictius que no ve de gust treure en una distesa sobretaula. Però no us feu il·lusions tan ràpidament, assolir aquest punt de màxima harmonia i fluïdesa convivencial pot requerir molts anys, i mentrestant ens haurem de conformar en assemblear-nos.

Com fer que funcionin les assemblees? Fer bones assemblees és tot un art que no s’aprèn en 4 dies, però aquí alguns consells bàsics:
En primer lloc és molt important establir la periodicitat de l’assemblea, marcant dia i hora de la setmana i fer-les peti qui peti, siguem els que siguem. No cal esperar que siguem tots els membres de la comunitat per fer-ne, ja que aquesta espera podria fer-se eterna. És essencial fer un ordre del dia enumerant tots els temes que cal tocar i al costat de cada tema exposar l’objectiu on volem arribar, altrament és molt fàcil passar-nos una hora divagant amb cada tema sense arribar enlloc. Per exemple: Al costat del tema hort: repartir tasques de l’hort. Al costat del tema cabres: decidir si volem tenir cabres. Val la pena que hi hagi algú facilitant o moderant l’assemblea per tal que es vagi per feina i s’avanci, ja que les habilitats d’anar-se’n per les branques o repetir arguments i entrar en un bucle solen ser molt comunes. Per això va bé que hi hagi algú posant atenció en què l’assemblea no s’encalli. També cal vigilar que no es decideixi una cosa per cansament i ganes d’acabar l’assemblea. L’assemblea és un lloc on conèixer la posició de cadascú i no intentar convèncer als altres de la pròpia posició tal i com passa sovint, iniciant discussions interminables. Cal evitar les discussions carregades de to, ja que l’únic que fan és crear mala maror. Perquè les assemblees siguin el màxim d’eficients, la gent sols hauria d’intervenir quan ha meditat allò que vol dir i que ho exposi de la manera més sintètica possible, ja que hi ha certa tendència a “voler-se sentir la pròpia veu” i enrotllar-se, malgrat no aportar res de nou.

També cal ser conscients de totes les alternatives organitzatives a les assemblees. Sempre que sigui possible, resulta molt més eficient funcionar en comissions d’interessos que no pas que tothom hagi d’assistir a una assemblea on es toquin tots els temes, tant si li interessen com si no. Exemple: si hi ha tres interessats en muntar un galliner, entre ells tres ho enllestirien ràpidament. Si, en canvi, fem una assemblea entre tota la comunitat de 7 persones per tal de decidir com muntem el galliner, ens hi podríem passar hores, ja que els no interessats també voldran participar en el debat, allargant discussions i fent-les interminables, malgrat que no els importi el resultat final.

ASSEMBLEES EMOCIONALS Si la gent no està bé a nivell emocional gairebé res funcionarà en la comunitat. Ben sovint, si algú no fa feina no és perquè sigui un vago sinó perquè es troba decaigut emocionalment. Per això és tan bàsic conèixer l’estat emocional de cadascú i per això fa falta crear un espai propi on la gent es senti còmode per comunicar-ho. Per això existeixen les assemblees emocionals. Seria positiu fer-ne una cada una o dues setmanes enlloc d’esperar a que aparegui algun conflicte greu per convocar-la. Quan apareix un conflicte, el primer pas és intentar resoldre’l amb la persona en qüestió. Si no ens en sortim, el segon pas seria demanar a una persona intermediària que ens ajudi a solucionar-lo i si això tampoc funciona, caldria exposar el conflicte a tota la comunitat, ara sí, en una assemblea emocional. Si després d’això seguim encallats, sols ens quedaria buscar ajuda externa d’algun expert que pugui mediar en el conflicte. És aconsellable anar provant diversos tallers i dinàmiques per treballar les emocions, buscant formules perquè tothom es pugui expressar, no només verbalment i sense que ningú hagi de ser forçat a participar. Una possible dinàmica és fer una roda on tothom pugui comunicar el que li ha afectat més positivament i més negativament a nivell emocional de la passada setmana. També podem fer assemblees temàtiques com per exemple sobre l’economia i preguntar-nos com ens sentim emocionalment respecte el funcionament econòmic de la comunitat.

15. Grau d’obertura

És difícil trobar el grau d’obertura a nous membres idoni, el perfecte equilibri entre estar totalment tancats i exposats al risc que es mori el projecte per falta de membres i vida social d’una banda i, de l’altra, estar totalment oberts amb el risc que s’incorporin autèntics crostes i dinamitin el projecte.

Passem a valorar les problemàtiques de cadascuna de les opcions per tal de ser-ne més conscients i intentar trobar l’equilibri entre les dues.

PROJECTES OBERTS I CROSTISME

Venim d’una societat on l’exclusió social és el pa de cada dia i el nostre ferm rebuig a aquesta exclusió ens condueix fàcilment a posicionar-nos en l’extrem oposat: volem ser el màxim d’inclusius i no excloure mai ningú. Aquesta posició demostra una bona fe extraordinària: amb la idea que “tothom es mereix una oportunitat” i la voluntat de donar assistència a gent necessitada ens encaparrem a fer un lloc a tothom, fins i tot a persones que es descobreixen molt problemàtiques ja de bon principi, creient-nos beatíficament que amb el temps canviaran i s’aniran adaptant a la forma de fer de la comunitat. Doncs bé, això no té perquè ser necessàriament així. Convé recordar que en el context actual, venint d’on venim, construir una convivència en comunitat no és gens fàcil. Així doncs, no estem en gaire bona posició per oferir ajuda a gent que té problemes, és més, som nosaltres que necessitem ajuda!

Per entendre bé el crostisme caldria en primer lloc definir què és un crosta:

Un crosta és qualsevol persona que xucla molta més energia que la que aporta, i aquest fenomen es pot donar de múltiples maneres. Pot ser algú que no neteja, algú que no es mou mai del sofà, algú que es droga i es descontrola,… en definitiva: algú que actua reiteradament sense tenir en consideració als altres i que no compleix els mínims acordats per la comunitat. Convé no deixar-se endur per les aparences, no hi ha un perfil concret de crosta, no cal que sigui punki i vagi molt ronyós, pot anar implacablement vestit i perfumat. Així d’entrada un crosta ens pot caure molt bé i pot ser que no reconeguem el seu crostisme fins passats uns mesos de convivència. Per això la millor solució és la prevenció, ja que tan bon punt en tenim un a dins a casa, és molt difícil i conflictiu fer-lo fora. A diferència de les persones que volem construir un projecte comunitari, un crosta no té res a perdre, sovint no li importaria cremar-nos la casa si el féssim fora. Els més crostes sempre tenen les de guanyar, ja que ells mai tenen cap problema amb la resta, és la resta que no pot conviure amb ells. Per això en molts casos acaben guanyant, i la resta no té més remei que autodesallotjar-se si vol viure amb pau. Així que cal no infravalorar mai el poder destructiu d’un sol crosta; el crostisme és una de les problemàtiques més greus en el món de l’okupació. Són més nefastos que la policia i tot el sistema judicial, són l’enemic dins de casa.

Cal tenir en compte que qualsevol projecte comunitari alternatiu és un gran pol d’atracció de la “flor i nata” de la nostra societat. Està bé intentar quedar bé amb tothom, però a vegades, per molt paradoxal que sembli, cal ser sec per no acabar cremat.

El primer punt més bàsic per prevenir-nos dels crostes és disposar d’àmplies referències de qualsevol persona que vulgui integrar-se en el projecte. Per àmplies referències em refereixo a què tot nou integrant ha de ser com més conegut millor, per via directa o a través d’amistats, per algun membre de la comunitat (per anar bé, s’hauria de conèixer des d’un any enrere com a mínim, i tenir referències d’algú que hagi conviscut amb ell). El segon punt és establir un període de prova (pot ser d’un mes, mig any, un any… segons cada comunitat) pactat prèviament amb cada nou integrant, de forma que aquest serà conscient en tot moment de la possibilitat de no ser acceptat passat el període de prova.

PROJECTES TANCATS

Degut a males experiències anteriors en la convivència en comunitat o per simple comoditat, n’hi ha molts que posem grans resistències a integrar nous membres. La por al conflicte i la mandra a integrar gent nova ens fa conformar-nos a conviure únicament amb qui sabem que hi podem conviure perquè ja hi hem conviscut o bé amb qui ens estimem tant que tolerem tots els seus defectes—malgrat que això suposi conviure en un grup molt reduït, inclòs un minúscul grup de dos (la famosa parella monògama!).

La realitat és que la majoria de comunitats rurals actuals són força inestables i acostuma a haver-hi gent entrant i sortint. Així doncs, si no entra sang nova és molt probable que hi hagi baixes i que la comunitat s’acabi morint, ben sovint deixant una sola persona o parella en el seu lloc. Una altra problemàtica és la manca de vida social. Si els membres de la comunitat han de marxar gaire sovint per satisfer les seves necessitats socials, és un signe molt clar que la comunitat no està funcionant. Si la comunitat no és mínimament sostenible a nivell social, pleguem!!

16. Com i quan fer fora algú

Quan el sistema de prevenció de crostes falla, sovint no hi ha més remei que buscar la manera més suau de fer-los fora. Sempre s’ha de tenir en compte que ells no tenen res a perdre i nosaltres sí: el nostre projecte comunitari! Per això s’ha d’anar amb peus de plom i molt de tacte a l’hora de fer fora un crosta, perquè si surt gaire rebotat és molt probable que marxi robant-nos o destruint-nos coses. Cal intentar per tots els mitjans fer-lo fora de bones maneres i no en plan macarra com ben sovint voldrien alguns.

Tot i així, sovint es donen situacions on Y no pot conviure amb X perquè Y es sent assetjada/ferida/atacada/humiliada/… per X, sense necessitat que X sigui crosta. Pot ser molt gros i greu el que X hagi fet a Y, però el pitjor que es pot fer és fer-lo fora de bones a primeres, i en tot cas és una cosa que no es pot decidir en una sola assemblea i en calent, quan les emocions encara estan massa a flor de pell1. Cal deixar un temps prou prudencial com perquè tothom ho hagi pogut reflexionar més detingudament i amb serenitat, especialment Y. Aquestes situacions són molt delicades, és molt típic que es generin dos bàndols enfrontats (els supporters de X contra els de Y) i que no s’accepti la neutralitat (o estàs amb nosaltres o contra nosaltres). Caldria intentar evitar a tota costa aquest fenomen i fer l’exercici de posar-nos al lloc de l’altre i intentar entendre’l. Ningú és perfecte, tots tenim els nostres defectes, així que per regla general la millor solució és oferir una 2a oportunitat a X, dient-li: mira, hi ha tot això que trobem intolerable en la teva conducta, o t’esforces en canviar-ho o t’haurem de fer fora. Si passat cert termini acordat, no s’ha vist cap millora ni voluntat de canvi en la seva conducta, és quan hi ha una autèntica legitimitat per fer fora a X.

17. JUGUEM?

Autogestionar-nos i autoabastir-nos en tots els àmbits de les nostres vides pot arribar a ser una obsessió que ens ocupi tot el nostre temps, oblidant-nos de la dimensió lúdica de les nostres vides. Crec que la feina és necessària en la mesura que tinguem les nostres necessitats bàsiques cobertes. A partir d’aquí, hi ha feines que sense dubte ens aportaran més comoditats a les nostres vides però que no són imprescindibles per la nostra subsistència i que per tant, les podem anar fent sense pressa i sobretot, compaginant-les amb activitats lúdiques. L’ideal seria trobar un equilibri entre la feina i el joc, tenint en compte que moltes feines es poden fer lúdicament i que molts jocs poden ser productius. Tot i així val la pena crear espais exclusivament lúdics on ens puguem esplaiar i actuar de forma totalment espontània. Especialment fer excursions i canviar el nostre entorn on puguem interactuar de noves maneres, com per exemple en una platja o fent un cim. La joia de la vida està en aquests moments únics lúdics totalment espontanis i que es surten de la rutina, dels rols i rituals que interpretem de forma automatitzada en el nostre dia a dia. Cal posar més atenció a la dimensió lúdica i organitzar-la igual que la dimensió més productiva perquè, si no, a la pràctica ens n’oblidem.

Na Pai

Can Madró,

novembre de 2020

Aquest manual no és original, complet ni definitiu, convido a tothom a col·laborar en la seva elaboració exposant crítiques constructives (assenyalant errors, mancances, idees que no s’entenen o generen confusió… ) o bé aportant noves idees, consells o lliçons i així poder-lo millorar, refer i reeditar.

Em pots contactar escrivint-me a opifai@gmail.com

Ets lliure de fer tot el que vulguis amb aquest text, sempre i quan no sigui amb ànim de lucre.

Ei!! no cal que totes les comunitats ensopeguin amb les mateixes roques!

El que tens a les mans és un compendi d’aprenentatges a base de moltes hòsties al llarg dels anys de conviure en comunitat. Molta gent ha caigut pel camí, sovint en el primer any de convivència en un pis d’estudiants. Però molts altres no han desistit i al cap dels anys i moltes cicatrius, alguns pocs han assolit el nirvana de la convivència en comunitat, un estat col·lectiu en el qual tot flueix harmoniosament, els plats deixen d’acumular-se a l’aigüera i totes les eines es mantenen en el seu lloc. En aquest llibret trobaràs alguns trucs que et poden ser de gran utilitat en el tortuós camí vers aquest remot ideal.

*Aquest manual està escrit especialment per a comunitats rurals basades en l’autogestió, i la sostenibilitat, tot i així, la major part de lliçons que s’hi donen són aplicables a qualsevol altre tipus de comunitat.

Lectures recomanades per saber-ne més:

  • “Camino se hace al andar. Del individuo Moderno a la Comunidad Sostenible: Manual para transicioneros” de José Luis Escorihuela
  • “Crear una vida juntos” de Diana Leafe Christian
  • “Grupos inteligentes. Teoría y práctica del trabajo en equipo” de Fernando Cembranos y José Ángel Medina

Audiovisuals sobre la vida en comunitat imprescindibles de veure:

  • Juntos. Lukas Moodysson (2000). Divertidíssima comèdia sobre les trifulgues de la convivència en una comunitat sueca a l’any 1975.
  • Família no nuclear. Joan López Lloret (2019). Un viatge cronològic per diferents experiències de vida comunitària a Barcelona sorgides a partir dels moviments dels anys 60`s i 70`s que posen en qüestió la família nuclear.
  • Midsommar. Ari Aster (2019) Pel·licula molt interessant per conèixer formes alternatives de tractar la vellesa o la sexualitat en una comunitat rural sueca i al mateix temps qüestionar-nos les nostres.
  • Wild Wild Country. Chapman Way, Maclain Way (2018) Minisèrie documental en la que podem veure què passa quan una comunitat rural amb ideals utòpics creix fins esdevenir una ciutat, amb la dimensió dels seus conflictes creixent paral·lament.
  • Libres. Alex Rodrigo (2012) Minisèrie de 10 capítols en la que podem seguir un procés comunitari d’okupació rural en el prepirineu Aragonès.
  • La comunidad. Hervé Tanquerelle, Yann Bennoît. És una novel·la gràfica que consta de dos volums en la que podem conèixer un grup de joves francesos que volen fugir de l’individualisme capitalista i formen una comunitat rural a principis dels anys 70. Ens narra les seves vicissituds amb molt de sentit de l’humor.

1Fer fora a algú és molt violent. Així doncs, quan es fa fora algú, no es pot esperar que aquest algú ho comprengui amb tota la serenitat del món, el més normal és que s’enfadi moltíssim i que respongui amb violència. Molts cops s’addueix hipòcritament a aquesta resposta violenta per reafirmar-se i dir: -Ho veus com l’havíem de fer fora? No es pot conviure amb algú així de violent.



Perquè ja no sóc anarquista
Juny 25, 2019, 4:45 pm
Filed under: Uncategorized

JANOSOC2

Versió pdf per imprimir: Perquè ja no sóc anarquista 3.0

Per què ja no sóc anarquista v3.0

Avís previ a aquelles persones que s’identifiquen com a anarquistes: “Perquè no vull ni llegir aquest text”.

Vaig penjar una primera versió d’aquest text a indymedia i molts anarquistes se’m van tirar a sobre desqualificant-me directament sense llegir-se el text sencer i encara menys rebatre cap dels arguments que aporto. Pot semblar estrany que algú que pertanyi a una ideologia que pretén estendre’s a través de la pedagogia i el qüestionament racional de les altres ideologies es mostri tan tancat a qüestionar la seva pròpia ideologia. Tot i així, hi ha varis mecanismes psicològics que expliquen la resistència de qualsevol anarquista a llegir aquest text o valorar objectivament els arguments que exposo.

En primer lloc, els humans som éssers tribals, necessitem sentir que pertanyem a un grup social ja que d’ell depèn la nostra supervivència. L’anarquisme també ens dóna una identitat tribal i això fa que com a anarquistes qualsevol qüestionament al seu ideari el puguem viure com un atac a la nostra identitat i a la nostra tribu. A partir d’aquí es genera una dinàmica de “estàs amb nosaltres o contra nosaltres” on no hi ha debat possible. Així doncs, mostrar un rebuig ferotge al més mínim qüestionament de la nostra ideologia no té res d’estrany, ans al contrari, és una conducta tribal que ens farà guanyar el reconeixement dels companys de la nostra tribu. Repudiar i combatre els traïdors de la pròpia tribu (com ara els anarquistes que deixen de creure amb l’anarquisme) amb més vehemència que als enemics de tota la vida també és una conducta molt tribal i lògica. Els enemics ens poden despertar odi però els traïdors a part de l’odi també ens fan sentir engany, decepció i pèrdua.

Un altre mecanisme que els humans portem de sèrie és el biaix confirmatori: tendim a afavorir, buscar, interpretar, i recordar, la informació que confirma les pròpies creences o hipòtesis, donant desproporcionadament menys consideració i sent més crítics amb qualsevol possible alternativa. És a dir, el més probable és que un anarquista que es llegeixi aquest text sols es fixi en aquells elements que pugui criticar o ridiculitzar. Així és com em vaig trobar amb varis anarquistes que no van captar el meu to irònic quan dic al principi del text que “vestia escrupolosament de negre” per demostrar la meva creença en l’anarquisme i m’ho retreien per demostrar que jo mai havia sigut un autèntic anarquista i que per tant, no valia la pena seguir-me llegint.

També hem de tenir en compte la “dissonància cognitiva”: quan ens trobem informació que entra en conflicte amb el nostre sistema de creences sentim una tensió i incomoditat que ens porta actuar per reduir-les. Una forma de reduir la tensió és reflexionar i assumir noves idees i creences per tal d’aconseguir que el conjunt de les nostres idees tornin a encaixar entre si però ben sovint optem per la formula més fàcil d’evitar activament la informació que ens genera la tensió. Entenc que aquest text genera molta tensió per algú que s’identifica com a anarquista, no és una pastilla fàcil d’empassar. En aquest sentit, una possible solució és llegir-se el text poc a poquet, i no tot d’una sola tirada.

Intro

Després d’identificar-me com a anarquista vestint escrupolosament de negre (inclús a ple estiu) i dedicar la major part del meu temps i energia a aquesta ideologia durant uns deu anys de la meva joventut, crec molt necessari explicar perquè hi he deixat de creure. Almenys, això és el que a mi m’hagués agradat llegir deu anys enrere, quan hi estava ficada de ple.

Abans que res, aclarir que no m’empenedeixo pas de tota aquesta colla d’anys durant els quals mai he deixat d’aprendre i experimentar noves formes de viure. El món llibertari m’ha ofert una experiència vital molt intensa i apassionant que d’altra forma difícilment hagués viscut. El pensament llibertari m’ha ensenyat a mantenir sempre un esperit crític i qüestionar-ho tot, inclòs el mateix pensament llibertari. Per tot això i molt més, li estic infinitament agraïda.

Tot i així, haig de reconèixer que vaig viure un fort procés de desengany al topar amb els límits i alguns inesperats efectes negatius d’aquesta ideologia a l’hora d’aplicar-la a la realitat. L’anarquisme donava sentit a la meva vida, per això al deixar de creure-hi vaig sentir un gran buit i patir un bon xoc. Amb el desig i esperança d’alleujar aquest possible xoc a algú altre escric aquest text.

Per no allargar-me infinitament em limitaré a explicar d’una forma clara i concisa tres principals raons per les quals no crec que l’anarquisme sigui una ideologia política viable en el nostre context occidental actual:

 

 

1. El problema de la magnitud

És difícil i ens fa mandra viure únicament amb allò que cacem i recol·lectem.

L’ideal llibertari de viure en societats horitzontals sols és possible en petites comunitats de caçadors-recol·lectors. Aquesta és la única forma per un grup humà de ser autònom sense haver de dependre d’organitzacions socials més grans i jeràrquiques com ara els estats. Sols en petits grups és possible organitzar-se assembleàriament de forma que tothom pugui parlar i ser escoltat. Quan una assemblea creix més enllà dels 10 membres, esdevé cada cop menys democràtica, menys persones s’atreveixen a fer sentir la seva veu. Parlen les persones amb menys vergonya o més ego i no necessàriament les que tenen coses més interessants a compartir.

A mesura que creixen els grups humans necessiten ser més productius (extreure més recursos d’un mateix territori) per tal d’auto sostenir-se, consumint més recursos i generant més residus. Com més productiva és una societat, més noves, específiques i variades activitats humanes apareixen fent-la cada cop més complexa. Així apareix l’especialització laboral ja que una organització assembleària no seria prou ràpida i eficient per gestionar el creixent nombre d’activitats, recursos i residus. Per un funcionament òptim de la societat, sols les persones més expertes en cada matèria es poden dedicar a gestionar-la. La política d’una societat gran també es fa molt més complexe i com que és impossible fer assemblees multitudinàries on tothom tingui veu, requereix de representants polítics especialitzats. En definitiva, com més gran és una societat, més jeràrquica esdevé.

Així doncs, si, és possible viure en una societat anarquista, però hauries d’anar a viure amb una petita tribu caçadora-recol·lectora en algun dels indrets més remots i inhòspits del planeta on encara és possible viure-hi sense ser molestat per cap estat.

 

 

2. El problema de la violència

Ignorem l’extrema violència d’un territori sense estat.

La segona raó té a veure amb la violència. Aquí occident estem tan habituats a viure el nostre dia a dia sense haver de patir per la nostra integritat física que ens pot costar creure que aquest sigui un problema al qual dedicar-hi la més mínima atenció. Potser per això tenim la sort de poder dedicar-nos a analitzar les subtils o micro violències simbòliques del sistema capitalista i patriarcal en què vivim enlloc de les macro-violències que podrien acabar amb la nostra vida.
El cert és que sempre hi ha hagut conflictes entre tribus o pobles fronterers. Molts d’ells es resolien pacíficament però molts altres amb les armes. Quan el conflicte era entre societats petites i igualades, potser en el pitjor dels casos tot es quedava en la pèrdua d’unes poques vides humanes i cadascú seguia fent la seva vida lliurement, però amb l’aparició de societats més grans o desiguals, el resultat podia ser la guerra, esclavitud o genocidi. Des que hi ha estats, hi ha exèrcits, organitzacions armades i bàrbars (pobles guerrers que viuen de saquejar altres pobles o estats), i la violència no és una cosa que puguis ignorar si vols seguir vivint amb un mínim de seguretat que no ser extorsionat, saquejat, violat o mort. Actualment i durant els últims milers d’anys, la única forma de viure amb un mínim d’aquesta seguretat és formar part d’un estat capaç de garantir-te-la mantenint el monopoli de la violència dins d’un territori concret.
Si una ideologia antiestatista pretén prosperar, hauria d’explicar com resoldre el tema de la violència de forma satisfactòria. Hi ha qui m’ha respòs que una societat anarquista no té perquè ser pacifista i que també es podria autogestionar la seva seguretat sense dependre de cossos policials o exèrcit. El problema és que autogestionar la seguretat implica competir a nivell armat amb altres organitzacions armades professionals de forma que no et queda més remei que professionalitzar-te i adquirir tecnologies militars com a mínim tan potents com les dels teus possibles contrincants. Un cos armat professional es pot mantenir a base de saquejar, extorsionar o recaptar impostos i no crec que cap d’aquestes opcions sigui especialment anarquista.

Hi ha qui rebat la qüestió de la violència amb el pensament màgic de que quan visquem en l’anarquia ja no ens farà falta usar la violència perquè la societat s’haurà lliurat de totes les violències estructurals del sistema capitalista, sense especificar el més mínim com fer aquesta transició momentània, simultània i mundial a l’anarquia.

És curiós comprovar com inclús avui en dia i dins del nostre potent, ric i tan civilitzat estat occidental, aquells entorns socials, espais i activitats que queden fora de la llei o de l’abast de l’estat i els seus cossos policials—com per exemple blocs okupats, trames de corrupció política o plantacions de cànnabis—són especialment proclius a la violència.

 

3. El problema de la fam

No coneixem el que és morir de gana

Una cosa és tenir gana i la coneixem bé perquè la sentim cada cop que s’acosta un àpat, és la forma que té el cos de dir-nos que l’hem de recarregar d’energia. Una altra de ben diferent i que no hem viscut mai és la fam, ni tan sols fent un dejuni voluntari d’uns quants dies amb batuts de verdures o xarop d’auró. La fam implica desnutrició i sofriment general produït per l’extrema i prolongada escassetat d’aliments. La fam és morir d’una forma lenta i dolorosa a mesura que el nostre cos s’autocanibalitza com a últim recurs per seguir en peu amb l’esperança de trobar algun aliment. Tot i que no coneixem aquest turment atroç, els nostres avantpassats el coneixien molt bé.

Abans que els estats i els mercats creixessin tant, ens havíem d’autoabastir els aliments practicant l’agricultura i la ramaderia. No depeníem tant d’estaments socials superiors , però érem totalment dependents de les forces de la natura com el temps meterològic. Una inundació o una gran sequera podia comprometre greument la nostra alimentació. Dos anys seguits de mal temps i males collites podien comportar-nos la fam i la mort. Les provisions escassejaven, el transport era massa lent i massa car per importar prous aliments i els governs eren massa febles per resoldre el problema.

A través de diverses institucions de l’estat hem aconseguit superar la fam desenvolupant una gran expansió i progrés tecnològic i econòmic que fan possible la gran producció d’aliments i el comerç internacional. Ara ja no depenem de la producció local i autogestionada d’aliments. Si patim una catàstrofe que ens faci perdre les nostres collites o ramats, no és la nostra fi, podem comprar aliments provinents de l’altra punta del món si cal. Perquè el comerç sigui possible és imprescindible que hi hagi confiança i seguretat a llarg termini entre venedors i compradors. Necessitem alguna forma de diners que ens ofereixin la confiança de que no perdran el seu valor i que podrem intercanviar-los en un futur. Hem de tenir la certesa de que no ens estafaran. Per comerciar amb gent desconeguda, com que no hi tenim confiança, necessitem institucions que ens la proporcioni. Aquestes institucions són principalment les forces armades (policia i exèrcit) i el cos judicial d’un estat, capaces de pacificar un territori, establir-hi unes regles econòmiques i fer-hi viable el comerç. Un comerciant mai comerciarà en un territori on temi per la seva vida o perquè li robin les seves mercaderies.

 

 

 

 

Amb aquestes tres premisses es fa evident que no existeix cap fórmula viable de construir una societat anarquista avui en dia a occident. Encara que fos viable, pràcticament ningú que avui en dia es defineix com a anarquista estaria disposat a viure en una societat tan precària com una caçadora-recol·lectora o una societat on hagués de patir per no morir de fam o assassinat.

Tot i així en els estats moderns els problemes amb el menjar i la violència no s’han erradicat pas. Les mateixes forces que vam idear per salvar-nos de la violència i la fam són les que ara ens causen més problemes: els cossos policials i els exèrcits constantment cometen abusos de poder i exerceixen violència injusta i gratuïta. Els avenços tecnològics i el comerç internacional han facilitat tant l’accés al menjar que el seu excés ha esdevingut un problema més greu que la fam. Al 2010 la fam i la desnutrició van matar un milió de persones aproximadament mentre que l’obesitat en va matar tres milions. La funció de molts estats, més que protegir la llibertat i propietat dels seus ciutadans es centra en enriquir i satisfer les classes dirigents. La sobreproducció i sobreconsum que produeix el mercat capitalista està destruint el medi ambient de forma irreversible. Així doncs, és lògic que a l’hora d’implicar-nos políticament optem per lluitar contra l’estat i mercat capitalistes ja que són l’origen de les problemàtiques socials de la nostra època. Com que aquestes forces són molt fortes i radicals, també s’entén que reaccionem amb una proposta igual d’extrema i radical: l’eliminació de l’estat i el mercat capitalistes per passar a viure en comunitats autogestionades i horitzontals. És una resposta comprensible en la situació actual però que no té en compte que una societat sense institucions d’estat en el context actual, seria encara molt més distòpica. Per molt malament que ens caiguin, per més imperfectes que siguin, són institucions que ens salvaguarden de la fam i la violència. No ens queda més remei que buscar un camí intermig, valorant les institucions però amb un esperit molt crític i l’ànim de transformar-les i millorar-les.

També hem de tenir present que les persones occidentals parlem des del privilegi d’haver viscut sempre dins d’estats molt potents, per la qual cosa la nostra preocupació per patir fam o violència s’ha reduit a la seva més mínima expressió. Idealitzar i promoure societats sense estat sense haver-hi viscut mai ni tenir en compte les seves problemàtiques, és una posició molt irresponsable. Aquesta idealització generalment va lligada al privilegi de ser persones joves i capacitades que no els hi preocupa la situació de ser persones dependents o haver-se de fer càrrec d’aquestes persones. I encara no he vist mai cap projecte autogestionat que s’hi dediqui mínimament!

 

L’encís de l’anarquisme

Si l’anarquisme és tan poc viable, com és que té tants fidels seguidors? El moviment llibertari funciona com qualsevol altra tribu urbana, amb la seva estètica, els seus símbols, i la seva pròpia ideologia. Els humans som éssers tribals que necessitem sentir-nos part d’un grup que ens aculli i ofereixi una identitat. Avui en dia, vivim en una societat amb més disgregació social que mai. Davant el creixent sentiment de solitud i desconexió social utilitzem les ideologies com a element comú per sentir-nos part d’una comunitat. En aquest sentit, l’anarquisme ens permet formar part de la ideologia política més noble que existeix. Com? La seva ideologia és la més pura i immaculada, té els ideals més sublims. És l’única ideologia purament antiautoritària, contrària a tot tipus de dominació. És la més democràtica i menys tacada per ser la causa de polítiques nefastes o fets històrics lamentables—ja que mai ha controlat un govern íntegrament. Davant les imperfeccions dels altres colors polítics, el negre ens permet desmarcar-nos-en i dotar-nos de certa superioritat moral. Sobre el paper, cap altre ideal polític el pot superar.

Durant els meus anys anarquistes creia que si algú no era anarquista era únicament perquè desconeixia la ideologia i havia sigut adoctrinat des de ben petit per conformar-se amb el sistema imperant o bé perquè no era prou ambiciós amb els seus ideals. Bàsicament pensava que la gent tenia la consciència adormida i sols feia falta despertar-la. Per això dedicava la major part dels meus esforços a difondre el pensament llibertari, pensant que a mesura que la gent anés coneixent més l’anarquisme, aquest s’aniria estenent pacíficament i voluntàriament de forma racional per tota la societat, sense necessitat d’imposar-se per la força com la resta d’ideologies autoritàries. Em sentia amb certa superioritat moral formant part de la ideologia política més noble i ideal que existeix. Feia sentir-me que jo i els meus estàvem en el camí correcte mentre que la resta no, i això feia sentir-me especialment bé.
Evidentment, ara veig que estava molt equivocada. La ideologia política de cadascú, generalment no es forma a partir d’una anàlisi exhaustiva, acurada i contrastada de totes les ideologies existents sinó més aviat a partir d’adhesions emocionals personals, per la qual cosa és molt difícil convèncer racionalment a algú que canviï la seva ideologia. La fórmula més eficaç de guanyar un nou adepte ideològic seria a través de la vinculació emocional amb una altra persona, com ara el vincle entre pares i fills o entre parelles sexoafectives.

 

 

 

Deserció activista

Sovint em preguntava com és que a partir dels 30 anys la majoria de la gent abandonava l’activisme? Creia il·lusament que era una problemàtica de les generacions anteriors que seria finalment superada per la meva ja que llavors jo tenia molt clar que mai abandonaria l’anarquisme i l’activisme. La realitat és que la meva generació ha acabat sent igual de desertora. A partir dels 30, molta gent es comença a dedicar a la criança, i els seus fills passen a ser la seva principal preocupació, deixant a molta gent sense temps, motivació o energia per dedicar a l’activisme.
Hi ha una altra raó que explica la progressiva descreença en l’activisme radical d’esquerres: La majoria d’activistes venim de famílies benestants (principalment de classe mitjana), famílies on mai ens ha faltat de res i on hi regna el comunisme (no hi ha competitivitat, hi funciona l’economia del regal, cadascú aporta segons les seves possibilitats i pren segons les seves necessitats). Acostumats a aquest món familiar idíl·lic (almenys a nivell econòmic), quan comencem a ser més conscients de totes les injustícies i misèries que succeeixen en el món exterior, ens xoca i ens indignem, no entenem com hi ha gent que les pugui consentir o tolerar. Inconscientment, pensem que el món podria funcionar amb la mateixa harmonia que una família unida, el nostre màxim referent d’organització social fins al moment. A mesura que ens independitzem de la família i que ens hem de guanyar les nostres pròpies garrofes, aconseguir habitatge, aparellar-nos… ens trobem amb què els nostres interessos ben sovint entren en conflicte amb els d’altra gent i que no sempre és possible compartir equitativament l’objecte d’interès entre tots els interessats, ja sigui una feina, un pis de lloguer o un amant molt sol·licitat—i això en el cas poc freqüent que tothom estigui predisposat a compartir l’objecte d’interès (!). En aquestes situacions podem decidir ser molt bones persones i cedir sempre per així mai incomodar a ningú. El problema és que obrant així generalment acabem sent explotats o exclosos i sentint-nos trepitjats o aïllats. És per això que al cap d’uns quants cops d’actuar de bona fe pel bé col·lectiu o sense voler trepitjar ningú, i que en veure que som els únics que ho fem i que els altres s’aprofiten de nosaltres o ens deixen tirats… és molt probable que ens sentim estúpids o maltractats. Com per exemple quan tu sempre has posat l’activisme al centre de la teva vida, renunciant al que fos per tal d’assistir a tots els actes i accions, comprovant una vegada i una altra que la gran majoria anteposava les seves feines remunerades, estudis o vacances. Que n’és de difícil trobar-nos a mig matí a l’hora que havíem acordat en l’última assamblea: la meitat arriba tard i l’altra meitat ni tan sols apareix! Especialment si ho comparem amb la facilitat que té tothom per ser puntual a la feina malgrat sigui a les 7 del matí. O per exemple quan tu sempre has obert casa teva i el teu cor a tothom que ho necessitava, sense posar cap tipus d’impediment i quan tu després has necessitat allotjament o una mica d’afecte i companyia per una sola nit t’han dit que no els hi anava del tot bé. Cadascú té diferents nivells de tolerància a aquests desenganys de la vida, hi ha gent molt tossuda que pot aguantar vàries dècades devota als seus ideals, encara que això suposi viure molt precàriament o en un indret remot. Tanmateix, per la majoria de mortals és més comú que als 30 anys o abans, haguem acumulat prou desenganys com per quedar-ne fartets i engegar a la merda aquest rol bondadós, caritatiu i calçasses. Llavors passem a “fer-nos valdre” o el que és el mateix: entrar al joc de competir i salvaguardar pel nostre gaudi personal i privat els petits luxes, privilegis o comoditats que ens hem anat guanyant més o menys legítimament amb el nostre esforç. I… ves per on! Sense ser-ne gaire conscients acabem reproduint dinàmiques individualistes i egoistes que uns pocs anys enrere detestàvem d’allò més. Arribats aquí, és comprensible que se’ns passin les ganes de seguir lluitant per ideals utòpics que contradiuen la nostra experiència quotidiana de forma reiterada durant anys—almenys ens queda el consol de seguir fent activisme a través de facebook o twitter!

Passats els 30 anys sols aguanten uns pocs grans guerrers activistes incorruptibles que segueixen treballant infatigablement de forma altruista i em desperten molta admiració. Però també existeix un altre tipus d’espècimen activista que té altres al·licients per seguir en peu, com ara: a. l’estatus de super-activista que han acumulat al llarg dels anys i que els converteix en personatges reconeguts i venerats per les noves generacions d’activistes b. esdevenir intel·lectuals activistes i vendre llibres com a tals c. rebre una paga per part d’alguna institució que et permeti intentar seguir fent activisme des de les institucions, perquè al cap i a la fi “millor que hi hagi algú dels nostres que no pas algú sense cap sensibilitat activista”. Així és com els activistes més vàlids o amb més verbositat d’una generació acaben sent els representants polítics de la següent.

 

L’etiqueta anarquista

He estat (i segueixo estant però de forma més informal) en col·lectius autoanomenats anarquistes justificant-ho amb l’argument que les nostres pràctiques són majoritàriament llibertàries, ja que ens organitzem assembleàriament i de forma horitzontal. Així doncs, rebutgem qualsevol tipus de subvenció o ajuda de les institucions, sols cuinem menjar vegà i ecològic, tot el llenguatge que utilitzem és escrupolosament revisat per tal de no reproduir cap tipus d’opressió… Tot això a nivell col·lectiu, ja que en allò individual rarament ens posem cap límit a la incoherència; mai ens qüestionem d’on traiem els diners que aportem solidàriament al col·lectiu. Ens podem estar hores discutint si vendre llaunes o només cervesa artesanal en la kafeta del col·lectiu, sense parar la més mínima atenció a quina birra bevem a diari individualment. Sembla com si el col·lectiu fos una forma de redimir tota la misèria de les nostres vides personals (amb “misèria” em refeixo a tot allò que és políticament incorrecte o millorable).
Tot i així, crec que utilitzar l’etiqueta anarquista o anticapitalista quan únicament duem a terme algunes pràctiques anarquistes durant unes poques hores del nostre temps lliure, mentre la resta del nostre temps estem produint o consumint recursos capitalistes, em sembla excessivament enganyós. Ho equiparo a ser membre d’un col·lectiu vegà d’alliberament animal i menjar carn sempre que no estàs en una assemblea o acte del col·lectiu.

Hi ha qui em diu que sóc massa intransigent i primmirada i que és necessari acceptar certes contradiccions sense renunciar a la identitat anarquista si és que volem canviar alguna cosa. Estic d’acord amb què no importa el grau de coherència que tingui cadascú amb els seus ideals—qui sóc jo per jutjar les incoherències de ningú si jo n’estic ben plena!—i em sembla molt bé que cadascú s’identifiqui amb els seus ideals malgrat estar-ne ben lluny. Però si realment volem superar el capitalisme crec que seria més convenient començar per fer un acte d’humiltat i reconèixer el punt on ens trobem: som addictes al capitalisme. No conec cap addicte que hagi superat la seva addicció sense fer el primer pas de reconèixer-la. Dir que ets abstemi mentre vas borratxo no funciona per superar l’alcoholisme. Dir que ets anticapitalista mentre el teu dia a dia es basa en menjar, vestir, habitar, transportar-te, comunicar-te… amb recursos provinents del mercat capitalista, tampoc és molt útil per superar el capitalisme.

En tot cas, el que em sembla més important de tot és tenir ben clar quins són els nostres màxims ideals, perquè sinó tenim ben clar cap on anem podríem estar caminant en la direcció equivocada i acabar a un lloc ben tenebrós. Per això em sembla tan important aclarir què és l’anarquia, el màxim ideal de l’anarquisme: una societat sense estat ni dominació, una societat totalment horitzontal, i això sols és possible en forma de societat caçadora-recol·lectora. Jo entenc que la gran majoria de gent que s’identifica com a anarquista no comparteix aquest màxim ideal, i per això crec que seria més honest i menys auto-enganyós identificar-se dins d’alguna branca del socialisme, com per exemple el comunisme llibertari.

 

I ara què?

Així doncs, si ja no crec en l’anarquisme, en què crec? No crec exclusivament en cap ideologia, la societat és massa complexe com perquè existeixi una sola ideologia ideal que ofereixi solucions a tots els problemes existents (entenent per solució aquella mesura política que maximitza la felicitat indiscriminadament pel màxim de persones). Cada problema i conflicte requereix les seves pròpies solucions, i les societats actuals són tan complexes i estan condicionades per tants factors (molts dels quals ni tan sols ens imaginem), que sols mitjançant la prova i l’error podem aproximar-nos a conèixer quina és la millor solució en cada situació. D’antuvi no podem predir quina serà, així que el millor que podem fer és ser molt humils a l’hora de defensar una mesura política, reconeixent el seu caràcter experimental i que no té perquè ser millor que la d’algú altre. Reconeixent que a voltes, les propostes més ben intencionades i més ideals sobre el paper tenen les conseqüències més inesperades i perjudicials quan es porten a la pràctica.

No crec en l’anarquisme com a proposta política viable aquí i ara, però si que hi seguiré creient en el sentit que crec que la forma de vida paleolítica, la forma per la qual els nostres cossos i ments han sigut emmotllats i l’única forma de viure en l’anarquia, és la forma de viure una vida més intensa i plena1. També seguiré creient en el moviment llibertari com a comunitat humana formada per meravelloses persones entregades al bé comú de la comunitat. Així doncs, potser no em veureu seguir fent proselitisme per la causa llibertària però de ben segur que em veureu participant d’algunes de les tantes activitats tan interessants que organitza com per exemple xerrades, trobades, fires de llibre, manifestacions…

VISCA EL MOVIMENT LLIBERTARI!!

PS. Estic molt disposada a debatre o aclarir qualsevol punt d’aquest text!! Em podeu contactar a través del mail: opifai@gmail.com o twitter: @opifai

Na Pai, Can Collet

març de 2020

1 Bé, si, això és sols una opinió molt personal meva basada en les meves experiències i que crec que mai podré arribar a comprovar si es correspon amb la realitat. Tot el que puc dir per ara és que les meves experiències vitals més properes a viure en una tribu amb un sentit de la vida comú i en contacte directe amb la naturalesa, són els moments més intensos, plens i feliços que he viscut. Com més monòtona, segura, previsible, individualista, mediatitzada amb tecnologia moderna,… és la meva vida, més avorrida, superficial i insubstancial esdevé.

 

Pdf per imprimir: Perquè ja no sóc anarquista

COMENTARIS I RESPOSTES A LES XARXES

LAU: Algunes petites crítiques personals que volen ser constructives sobre aquest text:

Justament el que proposa l’anarquia no és un model únic i igual per a tothom, sinó construir de manera col·lectiva o individual espais de vida benevolents i positius, enfocant cap a la màxima autonomia d’aquest sistema capitalista i industrial, i apostant pel propi desenvolupament individual i col·lectiu, lluitant comtra les opressions i les forces de poder jeràrquiques. Cada persona o grup ha de trobar la seva manera de fer les coses, d’organitzar-se. Per mi també té en compte l’interdepemdència entre persones o grups de persones, però hi ha altres maneres de fer intercanvis que només els diners que formen part d’un sistema d’especulació i corrupció total.

Un altre aspecte de la anarquia que penso que el text no té en compte és la importància de la lluita individual i quotidiana (tota decisió que fem és política!), no serveix de res que intentis convèncer a tot el teu barri de que la anarquia és la solució si després al teu dia a dia no actues coherentment amb aquesta ideologia (i te’n vas al mc donals un cop al mes o compres al mercadona pk esta al costat de casa). De fet, això ja com a opinió més personal, trobo impossible que mai una majoria de la població s’inclini cap a la mateixa ideologia, i veig molt difícil fer canviar algú d’opinió per diferents motius, alguns dels quals descrits a l’inici d’aquest text, i també perquè hi ha gent que ja està bé dins el sistema, patint certes opressions i esclavatges, però també certs provilegis; així que personalment trobo bastant inútil el que aquest text descriu com anarquia (moviment de centres socials o ateneus urbans anarquistes que tenen com a objectiu la divulgació d’aquesta ideologia), que ho podríem comparar bastant amb l’esquerranisme.

D’altra banda, coincideixo bastant amb la idea de la societat caçadora-recol·lectora; estic d’acord que seria el model que encaixaria més amb l’anarquia (si ja volem establir un model) tot i que no crec necessari arribar a aquest extrem, i també estic d’acord en què hi ha molta gent que no hi està disposada (i la persona que ha escrit el text la primera) ja que som realment addictes a la societat de consum i comoditats capitalistes, però les addiccions es poden superar i crear alternatives, els humans ens adaptem i ens acostumem més ràpid del que pensem al descomfort!

Pel que fa a la fam i la violència, considero que justament son les institucions i l’estat els principals creadors d’aquestes. Veiem dia a dia que la policia protegeix els rics i l’estat, simplement és l’encarregada de mantenir un ordre i unes lleis que només beneficien als més poderosos. La democràcia representativa està clar que no funciona, crec que no és necessari que expliqui la llista de motius.

D’altra banda, no crec que el comerç amb l’altra punta del mon com diu el text sigui la solució a la fam o a unes males collites, sinó tot el contrari: impulsar una agricultura i producció d’aliments sostenible, variat i adaptable comerç local, i mantenir solidaritat mútua amb les altres persones o grups.

“A mesura que ens independitzem de la família i que ens hem de guanyar les nostres pròpies garrofes, aconseguir habitatge, aparellar-nos…” aquesta frase fa referència a un estil de vida que jo trobo bastant allunyat de l’anarquia… així que és poc coherent tenint en compte que et consideressis anarquista.

Bé, tindria moltes coses a dir, però ho deixo aquí, amb la conclusió de que per mi l’anarquia és una cosa bastant més enllà del que descriu aquest text; es tracta de construir, resistint al mateix temps, de crear i portar una altra manera de viure, de compartir, d’estimar, de comunicar-se, de fer cures, de reflexionar, de lluitar, d’enfrontar; per mi, anarquia és okupar un pis al centre de barcelona per lluitar contra l’especulació i reciclar tot allò que tiren a la brossa els comerços i mercats del voltant, però també ho és construir una casa amb fusta i materials de la zona i crear un hort de permacultura aprofitant les aigües de ls teulada, i també anar-se’n a Rojava a combatre, i també rebutjar el treball assalariat i totes les obligacions i deures imposades pel sistema, etcetc. Es tracta de trobar el teu lloc.

NA PAI: Hola! abans que res agraïr-te enormement que m’haguis escrit per comentar el text, em fa molta il·lusió, en molts anys de fer fanzines i demanar-ho insistentment, m’han escrit comptades vegades, i aquests diàlegs que es generen a posteriori són els més interessants i essencials.

Des del punt de vista individual estic totalment d’acord amb el que dius, sóc plenament conscient que intentar viure fora de la lògica capitalista proporciona molta més qualitat de vida. Jo mateix segueixo fent-ho en mesura del possible, treballant el mínim assalariadament podent elegir en què vull dedicar el meu temps, reciclant menjar, roba, cultivant horta, movent-me amb bicicleta, vivint amb el mínim de diners i vivint en comunitat en espais abandonats okupats o cedits. Ara bé, també sóc molt conscient que tot això són solucions individuals i quan parlem d’anarquisme a nivell polític ens referim a una proposta de transformació social i política apte per a tot el conjunt de la societat. Si tothom fes com jo, el sistema capitalista no es sostindria i llavors no podria reciclar menjar ni roba ni electricitat, ni tantes coses que em són super accessibles avui en dia gràcies a que hi ha una gran abundància d’excedents perquè una majoria de gent es dedica a treballar jornades completes sobreproduint innecessàriament. Sense l’organització capitalista hauríem de dedicar el gruix del nostre temps a l’agricultura i la ramaderia, o intentar ser caçadors recol·lectors, és a dir, passaríem a una economia de subsistència i a mercè d’un clima favorable.

Quan dius “hi ha altres maneres de fer intercanvis que només els diners que formen part d’un sistema d’especulació i corrupció total.” No crec en mercats ètics i mercats corruptes, tots els mercats són capitalistes, quan una opció de consum o intercanvi ens sembla més ètica significa que nosaltres som els privilegiats. La gent més pobra no es pot permetre el luxe de comprar ecològic i comerç just, simplement intenta sobreviure comprant el més barat que troba. El mercat és un tot indestriable, no es poden separar les parts bones de les dolentes, les mateixes empreses que ens venen productes eco-vegan-friendly’s també estan darrera la indústria càrnica més salvatge, i no hem d’oblidar mai que la base de tota l’economia són els combustibles fòssils. L’agricultura més ecològica també es sustenta en maquinària que funciona amb petroli. La única diferència remarcable referent al mercat és la importància que té el mercat en les nostres vides. En una anarquia total no en tindria cap, viuriem sense mercat perquè seriem comunitats completament autònomes i autogestionades, no dependríem de ningú més i per tant, seríem completament lliures (tot i que passaríem a dependre del clima i altres factors ambientals).

És cert que els estats i els poders fàctics sempre actuen per satisfer els seus propis interessos per sobre dels altres, però també és cert que sense grans estats, mercats i democràcia, la guerra i la fam creixen significativament. De fet, en les últimes dècades, el nombre de guerres al món ha disminuit i com diu Harari, actualment mor més gent de sobrepes que de fam. És interessant veure l’exemple de Somàlia, un dels estats més febles i al mateix temps més violents del món. Estat i mercat capitalistes tenen molts defectes i són extremadament problemàtics, així que viure sense ells ens pot semblar una solució atractiva, especialment perquè requereix pocs esforços i maldecaps intel·lectuals, es pot encabir en un lema fàcil de recordar i reproduir com “mort a l’estat i el capital”. Tot i així no crec que sigui una solució política que pugui millorar les vides del conjunt de la nostra societat. La realitat i les seves problemàtiques són molt complexes així que les seves potencials solucions haurien de ser igualment complexes.

Quan dius ” aquesta frase fa referència a un estil de vida que jo trobo bastant allunyat de l’anarquia… així que és poc coherent tenint en compte que et consideressis anarquista.” Potser és poc coherent, però és molt realista, inclús en els sectors més anarquistes, cadascú intenta satisfer les seves necessitats de forma molt individualista o amb el cercle d’amics més íntims a tot estirar. Cadascú es centra amb els seus estudis, la seva feina, la seva parella,.. dues hores d’assemblea a la setmana o que existeixin uns pocs hiperactivistes que es dediquen a l’activisme a temps complet… no canvia significativament aquesta realitat. Això és especialment cert a Barcelona, on l’espai és molt limitat i si no ets superamic de les persones indicades o tens patrimoni familiar, molt probablement et quedis sense espai.

Una altra qüestió important és que la gent jove infravalorem per complet les implicacions polítiques de la criança i la criança fonamenta la política d’una societat, condiciona per complet la futura societat. El cas és que quan la gent es posa a criar la gran majoria s’oblida dels ideals polítics i el benestar dels seus fills passa a ser la qüestió més important de les seves vides. Es centren en cercar una major estabilitat i seguretat econòmica i aquest factor per si sol és el més gran promotor del capitalisme i el patriarcat.

Si aconseguim superar la necessitat d’identificar-nos com a anarquistes per satisfer la nostra ànsia de pertinença tribal, crec que podrem valorar l’anarquisme més objectivament destriant allò que ens serveix i el que no i així aprofitar les seves parts positives com a contrapes a les altres ideologies que són molt més fortes actualment. Una visió més ponderada, més conscient i menys extremista crec que és més interessant, podem seguir buscant altres formes d’identificació tribals que no siguin ideològiques.

Moltes gràcies pel teu missatge, un plaer debatre amb tu!!

Na Pai



En defensa del safareig
Juliol 5, 2017, 11:57 am
Filed under: Uncategorized

En defensa del Safareig1.2

PDF CAT: En defensa del Safareig 2.0

Version en castellano: En defensa del Salseo 1.4

ISSUU: https://issuu.com/difonlaidea/docs/en_defensa_del_salseig

EN DEFENSA

DEL SAFAREIG

Per una defensa política i moral del xafardeig v2.0

Na Pai

Amb aquest text pretenc aprofundir en el coneixement del safareig (xafardeig) i trencar unes quantes llances a favor seu com a eina essencial a l’hora de promoure la confiança, cohesió i cooperació grupals per tal de construir unes relacions més riques, plenes i saludables.

PERQUÈ COTIS I SAFREIG ENLLOC DE XAFARDEIG?

Degut a les connotacions negatives que tenen les paraules xafarderia o tafaneria i els seus derivats he considerat oportú utilitzar altres paraules per referir-me al mateix concepte. M’agradaria ajudar a popularitzar paraules que ens facin veure amb més bons ulls el xafardeig i que al mateix temps siguin més fàcils d’utilitzar, economitzant síl·labes innecessàries. La paraula xafardeig és derivada de “safareig” i té tota la pinta de ser una adaptació pejorativa, raó per la qual em sembla especialment interessant tornar a l’original. Així doncs, utilitzaré principalment la paraula “safareig” que escriuré tal i com la pronunciem, “safreig”, i com a verb faré servir la locució “fer safreig”.

Per donar una mica més de color també utilitzaré la paraula “coti” provinent del castellà “cotilleos”, ja que em sembla un mot molt simpàtic i amè.

No he buscat cap alternativa als adjectius xafarder o tafaner ja que d’entrada em semblen totalment prescindibles. Des que és una qualitat intrínseca en tots els humans, anomenar a algú xafarder és redundant. Però això no treu que mentre el xafardeig estigui mal vist, l’adjectiu es segueixi utilitzant amb ànim pejoratiu. Per això em sembla interessant rescatar-lo com a identitat política per tal de subvertir el seu ús despectiu: som gent xafardera i encantada de ser-ho!

INTRODUCCIÓ

El safreig és i ha sigut històricament infravalorat i menyspreat. L’habitual adjectiu “xafarder” és considerat pràcticament un insult. Molta gent rural emigra a les grans ciutats en busca de l’anonimat, fugint dels judicis gratuïts sobre les seves vides privades que fan els veïns a través del safreig.

Es considera lleig parlar a l’esquena d’algú, ja que sovint ho fem per parlar malament d’algú. També ho considerem injust perquè la persona en qüestió no es pot defensar de les nostres calumnies.

L’altra gran raó per la qual repudiem el safreig és perquè no volem que facin safreig sobre les nostres vides i apliquem la bàsica regla de “allò que no desitgis per tu mateix, no ho facis als altres”. Tot i així, no podem ignorar per complet les nostres ànsies de fer safreig—acceptem-ho obertament: ens encanta el safreig!! Com tots sabem de primera mà, és molt difícil mantenir en secret alguna notícia sorprenent sobre algú altre. Compartir un coti suculent és una temptació irresistible. Per això qui més qui menys, tothom acaba fent safreig, potser no a la peixateria o altres espais públics però si amb les nostres relacions més íntimes.

Tal i com intentaré exposar en aquest text, l’origen del mal no és el safreig en si, sinó els codis morals obsolets i momificats que reproduïm amb el safreig, els contextos de relacions hostils on vivim que conseqüentment generen cotis hostils i a voltes la nostra poca habilitat en l’art del safreig.

El safreig és una activitat humana molt bàsica i universal, igual que el sexe, el treball o el menjar. De la mateixa manera que no tot el sexe és bo i plaent, tampoc tot el safreig és bo i positiu. Tot i així crec que en primer lloc és important desastigmatitzar el safreig, inclús defensar-lo de forma genèrica amb consignes polítiques propagandístiques simples i concises com el títol d’aquest llibret. Després d’aquest cop d’efecte inicial per captar l’atenció, podem aprofundir en la matèria i destriar el bon safreig del mal safreig.

La revolució sexual dels anys 60 tampoc va ser gaire més curosa en les seves formes. Al cap de segles de rebuig a la sexualitat, calia desenterrar-la i visibilitzar-la amb una defensa radical sense gaires matisos per així després poder tractar el tema sense complexes i abordar tant les seves coses bones com les dolentes.

És curiós la poca atenció que s’ha posat en el safreig tenint en compte que és una de les principals formes d’interacció humanes. Hi ha un buit de safreig des dels àmbits més acadèmics i cultes fins als més populars i coloquials. Hi ha 17 cops més articles acadèmics on es parli de facebook (la xarxa social que canalitza més safreig avui en dia) que del propi safreig en si. Aquí intentarem posar remei a aquesta omissió fent molt de safreig sobre el safreig.

QUÈ ÉS EL SAFREIG?

En primer lloc seria interessant definir el concepte. Tot i que el primer que ens ve el cap seria “parlar sobre la gent que no està present” crec que aquesta és una concepció molt pobre i parcial del safreig. Inclús quan parlem sobre nosaltres mateixos estem fent safreig ja que la majoria de coses interessants que ens passen i que després expliquem tenen a veure amb les nostres relacions amb altra gent. Inevitablement acabem parlant d’altres persones de forma directa o indirecta gairebé cada cop que obrim la boca. Una conversa de safreig és una mescla molt enrabassada entre parlar dels altres i de nosaltres mateixos. Tenim tanta ànsia de saber el que els hi passa als altres com de compartir el que ens passa a nosaltres; o amb altres paraules, som tan amants del voyeurisme com de l’exhibicionismei.

Perquè un comentari sigui digne de ser considerat safreig ha de contenir informació curiosa, íntima, morbosa,… en definitiva, tota aquella informació que poguem considerar interessant sobre les persones i les seves relacions. Compartir el color dels pantalons d’algú generalment no té gaire o gens d’interès—no és safreig—però si algú important apareix a un acte institucional molt seriós i formal amb uns pantalons de color verd fluorescent, serà gran motiu de safreig.

Una altra qualitat que defineix gran part del safreig és la seva capacitat d’alterar la reputació d’algú, ja sigui per augmentar-la o rebaixar-la. Tot i així, cal dir que tenim una forta tendència a fer molt més safreig sobre aquella informació que la rebaixa, tot allò que la gent no vol que es sàpiga de si mateixa perquè podria rebaixar l’opinió que tenen els altres d’un mateix. Hi ha algunes raons que expliquen aquest biaix negatiu. Una es deu al fet que les nostres coses bones les tendim a publicitar amb més o menys subtilesa mentre que les dolentes intentem amagar-les o com a mínim no fer-les explícites. Això fa que parlar sobre les coses bones d’algú resulti redundant i poc interessant com a motiu de safreig, mentre que desvetllar les coses dolentes desperti molt d’interès per la seva novetat. Una altra raó és el fet que els sentiments negatius es desperten amb molta més immediatesa que no pas els positius, però això malparlem tan sovint d’algú per tal de connectar molt més ràpidament amb la gent. Això també explica la gran quantitat d’odi que trobem en les xarxes socials de safreig com ara twitter, producte de l’actual era de l’immediatesa. També cal tenir en compte que malparlar dels altres és un mecanisme molt barat que serveix per promoure la pròpia reputació rebaixant la dels altres.

Així doncs, allò que realment ens afecta i que és primordial i determinant del safreig no és el fet de parlar sobre algú present o no present sinó la seva capacitat d’informar-nos sobre coses curioses o íntimes de la gent o de modificar-ne el seu estatus o reputació. La qualitat d’un safreig és proporcional a dos factors bàsics dels quals depèn simultàniament: la capacitat de sorprendre’ns o de modificar l’estatus d’algú conegut i al grau de coneixença i importància en la nostra vida de la persona sobre qui estem fent safreig.

El safreig de qualitat marca la diferència entre tenir converses quotidianes insubstancials o converses realment interessants. Quan algú ens pregunta com ens ha anat el dia, podem relatar cronològicament tot allò que hem fet i matar d’aborriment al nostre interlocutor o bé podem fer safreig de qualitat, seleccionant allò més curiós i rellevant sobre les relacions humanes que hem viscut durant el dia.

Proposo aquesta definició sintetitzada fins la seva més mínima expressió:

Safreig. Compartir allò que considerem interessant, curiós, íntim o que altera la reputació de les persones que ens importen.

Amb aquesta definició s’entén que podem fer safreig sobre persones indiferentment de si estan presents o no. Quan dic “persones que ens importen” hi incloc nosaltres mateixos, ja que generalment som una de les persones que més ens importa. Em sembla molt important remarcar que quan parlem de nosaltres mateixos també estem fent safreig, estem compartint allò que és interessant, curiós o íntim sobre la nostra persona. Aquest és el canvi de concepció més important sobre el safreig: deixar de fixar-nos en les formes, (no importa el com, si parlo sobre mi o altres), el que importa és el contingut (sobre què parlem). Al compartir els nostres cotis personals, els més interessants seran destilats i s’extendran en noves converses i amb noves persones passant a formar part de la xarxa de safreig col·lectiva, la nostra comunitat. Em sembla molt necessari adoptar aquesta visió més global i menys egocèntrica o individualista del safreig.

Per últim, és una definició que té molt en compte que podem dur a terme el safreig amb altres tecnologies més enllà del llenguatge verbal com per exemple internet. Per això utilitzo el verb “compartir” ja que podem compartir de molt diverses maneres i i amb molt diverses tecnologies.

PASSIÓ PEL SAFREIG

Podem desenvolupar un interès molt gran sobre algun tema molt concret com per exemple els sistemes d’aparellament entre crustacis i dedicar moltes hores al seu estudi. També podríem arribar a trobar algú tan peculiar com nosaltres amb qui compartir aquesta passió i fer-nos molt amics… però amb la resta d’amics ens haurem d’abstenir parlar-ne si no els volem avorrir extraordinàriament. Sols hi ha un tema de conversa que podem compartir amb tots els nostres amics degut a que és de l’interès de tots: el safreig.

Els nostre cervell té una passió pròpia, dedica gairebé tot el seu temps lliure a una única cosa. Quan no es troba concentrat amb una tasca específica, activa el reflex de tornar a la seva activitat predilecte: el pensament social. El pensament social consisteix en intentar llegir la ment dels altres—esbrinar i predir els seus pensaments, les seves emocions, les seves motivacions, i així entendre la seva conducta—i ens ajuda a convertir-nos en experts en l’increiblement complexe món social en què vivim.

Cada dia dediquem vàries hores al pensament social, així doncs, no és d’estranyar que els cotis siguin una part essencial de les nostres converses. Estudis a llarg plaç en diverses cultures han confirmat que el contingut i la freqüència dels cotis són universals. Arreu del planeta, la gent dedica entre una cinquena part i dos terços o més de les seves conversacions diàries al safreig. Les enquestes apunten que la majoria de la gent comparteix els seus millors cotis amb almenys dues persones.

Quan conversem, generalment comencem parlant sobre nosaltres mateixes, però en general les nostres vides no són especialment apassionants sinó més aviat avorrides i monòtones. És per això que en aquests casos enlloc de seguir parlant sobre la nostra intranscendència quotidiana, avorrint el nostre interlocutor, el millor que podem fer és passar a parlar del que els hi passa als altres, és a dir: FER SAFREIG.

Estadísticament sempre ens surt més a compte fer safreig: si posem per cas que de mitjana cada persona viu una experiència interessant cada setmana i que té un entorn social íntim d’unes 7 persones, això voldria dir que en una conversa qualsevol, tindríem 7 vegades més coses interessants a parlar sobre els altres que sobre nosaltres mateixos.

DESMUNTANT EL SAFREIG

ELS 3 TEMES DE COTIS

Per començar seria interessant analitzar els cotis: sobre què fem safreig i quines funcions té? Aquí he considerat tres principals funcions i temes de safreig.

1. MORAL (Quan fem safreig sobre el que està bé i el que està malament)

Tota comunitat que pretengui estar cohesionada i perdurar en el temps necessita compartir unes normes socials per poder conviure amb pau i harmonia i que els seus membres actuïn cooperant pel bé comú i no únicament buscant el seu bé individual. Aquestes normes són més conegudes com a moral o ètica i ens dicten què està bé i què està malament dins del nostre grup. Els mecanismes més eficaços perquè tothom compleixi aquestes normes són castigar qui les incompleix i recompensar qui s’entregui més al bé comú (els càstigs i recompenses generalment consisteixen en incrementar o rebaixar la reputació social). Com que no podem fer un seguiment individual de totes les accions de les persones que conformen la nostra comunitat, fem safreig per informar-nos de qui ha actuat moralment i qui no. D’aquesta manera, n’hi ha prou amb què una persona ens enganxi fent una acció moral o immoral per tal que tota la comunitat se’n assabenti. Com que mai sabem quan ens poden enganxar, el safreig ens predisposa a evitar tota conducta immoral tot promovent les accions morals i altruistes. Quan fem safreig estem avaluant als altres, la qual cosa ens serveix per auto-avaluar-nos i aprendre com millorar la nostra conducta moral i així augmentar la nostra reputació dins del grup. Amb el safreig quotidià reiterem contínuament les nostres regles morals i això les manté i enforteix. Així beneficiem la nostra comunitat perquè se suposa que les accions morals la beneficien i les immorals la perjudiquen. Així doncs, com més safreig, més prosperitat per la nostra comunitat. Això és en teoria perquè tal i com veurem en el següent capítol, a la pràctica totes les cultures segueixen reproduint normes morals banals, obsoletes o directament perjudicials.

Hi ha un altre problema amb els cotis morals i és que tot sovint s’utilitzen únicament per malparlar gratuïtament dels altres. Aquest és un mitjà barat d’auto-promoció fent la trampa de rebaixar la reputació dels altres enlloc de la laboriosa tasca d’incrementar la pròpia amb mèrits propis.

Una altra raó per la qual som tan aficionats a utilitzar el safreig per parlar malament dels altres és el simple plaer que ens dóna. Un experiment a Zurich1 insinua que les emocions juguen un important rol a l’hora de castigar moralment a algú. Els investigadors van escanejar l’activitat cerebral d’individus mentre duien a terme un joc en el qual consideraven castigar a un trampós. Van descobrir que quan un participant estava deliberant el càstig tenia un pic d’activitat neuronal en el nucli caudat, la regió del cervell coneguda per estar involucrada en el processament de recompenses. Més específicament, té un important rol en integrar informació de recompenses i conductes orientades a complir objectius. En altres paraules, els participants estaven anticipant la satisfacció de castigar als tramposos. Els individus que obtingueren més plaer de la revenja (aquells a qui el nucli caudat s’havia activat més intensament) estaven més disposats a gastar-se més diners per tal d’imposar una multa més gran al trampós.

2. FATAL (quan fem safreig sobre les fatalitats)

L’altre gran tema de safreig són els errors i desgràcies aliens. És un focus d’atracció incontenible, reflectit en el fet que afluixem la velocitat del cotxe quan passem pel costat d’un accident amb els ulls com taronges.

Qui més qui menys, tothom la caga i comet errors. Ens pot semblar que, almenys en la teoria, ja tenim molt clar com no cometre més errors, però contínuament apareixen noves formes de cagar-la i cometre errors monumentals que mai se’ns havien passat pel cap. Així doncs, fer safreig també compleix la funció d’alertar-nos sobre tot tipus d’errors i desgràcies i així aprendre dels errors dels altres sense la necessitat que tothom hagi d’ensopegar amb les mateixes pedres.

D’aquí ve la nostra atracció per tot allò morbós i escabrós. Com més gran és l’error o desgràcia d’algú altre, fins al punt de provocar greus conseqüències físiques, psíquiques o inclús mortals, més interès ens desperta. És un interès molt estigmatitzat i reprimit però no és una morbositat banal o gratuïta, té una raó de ser molt lògica i positiva. Com més greu sigui allò succeït més interès tindrem a conèixe’n tots els detalls per tal de poder prevenir-nos a nosaltres mateixos i les persones que ens estimem de caure en la mateixa desgràcia.

D’aquí ve l’humor negre, potser no apte per tots els públics, però certament una de les millors maneres d’afrontar les calamitats de la nostra existència, transformant-les en somriures i rialles.

És comprensible que quan algú ha patit alguna circumstància dolorosa, al principi no vulgui recordar-la ni parlar-ne. Però passat aquest moment inicial, una bona manera de superar el dolor és parlar-ne obertament. Si ens reprimim parlar-ne, es mantindrà de forma més insistent i dolorosa en la nostra ment. Les persones que ens envolten també s’hauran de reprimir el seu innegable interès en conèixer què et va passar i si no tenen la teva versió dels fets, molt probablement generin rumors inventant-se’ls. Compartir el nostre dolor, enlloc de quedar-nos-el per nosaltres sols, és una forma de treure-li pes i dramatisme. Allò que semblava tan terrible, si en parlem d’una forma desacomplexada i oberta, podem convertir-ho en una cosa ben humana i natural. Per tot això, tard o d’hora (això ja depèn de cadascú), la millor opció és parlar obertament sobre els nostres errors, problemes i desgràcies, és la millor forma de superar-los i evitar que s’inflin, malinterpretin o reprodueixin.

Hi ha moltes coses que podem aprendre de les coses que els hi van malament als altres. Us posaré dos exemples, el primer és el del Genís i la Flàvia que es van quedar embarassats en ple enamorament al cap de només 3 mesos d’haver-se enrotllat. El cas és que van decidir tenir-lo i anar a viure junts, tot construint un bonic projecte de vida en comú, seguint l’ideal heteromonògam-nuclear. Malauradament, amb el temps es van adonar que més enllà del fill, tenien projectes de vida molt diferents i van començar a parlar-se a crits. La relació tòxica d’amor-odi i la violència entre els dos va anar in crescendo fins que va explotar tot pels aires. Finalment es van separar però amb denuncies i advocats pel mig per negociar la custòdia de la filla.

La lliçó bàsica que hem après d’aquest safreig és que no és bona idea construir projectes de vida amb una altra persona quan estem en l’estat psicotròpic d’enamorament perquè res ens assegura que la relació segueixi funcionant més enllà d’aquesta fase. El més assenyat seria, abans de projectar res, provar de conviure una bona temporada, mig any com a mínim.

El segon exemple és el de l’Eric, un noi que als 24 anys va patir una depressió molt greu. Només els seus dos amics més íntims eren conscients de la gravetat de la seva depressió. Ell no volia que ho sapigués més gent degut al negatiu estigma que segueix tenint la depressió en la nostra societat. L’Eric vivia en un entorn social molt crític i desconfiat amb la medicina convencional, per això ni a ell ni als 2 amics se’ls hi va acudir considerar la idea d’anar a veure un metge que pogués prescriure medicaments antidepressius. Els seus arguments eren que “els antidepressius tan sols són un pedaç”, i que per superar la depressió “cal anar a l’autèntica arrel del problema”.

Així com l’ús d’antibiòtics és plenament acceptat en casos d’infeccions greus, els antidepressius segueixen generant moltes reticències. Potser és degut a que una malaltia física o infecció greu, és molt evident i palpable, en canvi, les malalties mentals com ara la depressió és invisible als nostres ulls i intuïtivament ens sembla que pugui curar-se sense cap intervenció directa. Però el cert és que una depressió si que té una base neuroquímica, s’ha detectat que les persones deprimides tenen nivells molt baixos del Serotonina. Totes les persones patim depressions en major o menor grau. La gran majoria, quan estem deprimits, som capaços d’aixecar-nos del llit i dur a terme activitats que per si soles ens ajuden a superar l’estat de depressió. Però hi ha persones amb depressions severes que ja no tenen ni l’esma d’aixecar-se del llit. És en aquests casos que els antidepressius poden ser decisius per la seva salut.

Tornant al cas de l’Eric, crec que si el coti sobre la seva depressió hagués circulat més enllà dels dos amics, potser algú hagués pogut alertar i conscienciar l’entorn immediat sobre la importància d’accedir a tractaments psicològics i antidepressius en casos com el seu. Potser així l’Eric s’hagués avingut a provar algun tractament que l’hagués pogut ajudar a sortir del pou emocional en el que es trobava, però això mai ho sabrem perquè el cas és que es va suïcidar.

3. SEXUAL (quan fem safreig sobre “qui s’ha enrotllat amb qui” o “qui li agrada a qui”)

Les pulsions afectives i sexuals són unes de les pulsions més fortes que sentim els humans, som capaços de moure cel i terra per als nostres amors platònics o reals. No és d’estranyar doncs tots existim gràcies al sexe, aquest impuls instintiu que ens porta a aparellar-nos i reproduir-nos. Per això saber qui està enrotllat amb qui o qui li atrau a qui, és una informació social molt valuosa que ens permet entendre moltes motivacions personals. Com per exemple quan un amic que ens havia dit que no tenia el més mínim interès en venir a una festa, de cop i volta es mor de ganes de venir al saber que hi assistirà certa persona.

Els cotis amorosos o premsa rosa local són molt valuosos a l’hora d’aparellar-nos. Quan sentim desig sexual per algú, volem saber si tenim alguna possibilitat d’establir-hi alguna interacció amb “final feliç”. Per això fa falta esbrinar si tal persona està oberta a tenir nous amants; en cas que tingui parella, saber quin tipus de relació hi manté (si oberta o tancada), si els hi va bé o malament la relació (per fer una oportuna aparició si la seva relació s’acaba) i sobretot, és important conèixer les seves preferències sexuals (esbrinar quines parelles ha tingut en el passat i aconseguir el màxim d’informació sobre elles, començant per visualitzar-les). El safreig ens pot proporcionar tota aquesta informació amb gran celeritat, altrament seria molt difícil i ens costaria molt de temps obtenir-la.

Per valorar si val la pena tenir un encontre sexual puntual amb algú, amb la informació immediata que ens proporcionen els sentits en tenim ben bé prou. En contraposició, quan entreveiem que busquem alguna cosa més que sexe i començem a considerar la possibilitat d’establir una relació de parella amb algú, en aquest cas cal conèixer profundament l’altra persona. Cal assegurar-nos que és algú amb qui podem confiar plenament sabent que no ens enganyarà, algú amb qui compartir una forta afinitat, algú compromès que no ens deixarà tirats en els moments difícils… Són coses que no es veuen a simple vista ni en una sola cita. Les pots descobrir tu sol flirtant durant mesos i mesos… o també fent safreig!

Per començar, en el mercat d’aparellament hi ha molt de frau i manipulació. Molts homes no dubten a mentir per accedir a un polvo, entre les mentides més clàssiques hi trobem el “no tinc parella”, “sóc un home fidel”, o “- què busques? – Ah, jo també estic buscant una relació seriosa i estable”. També hi ha els que saben adaptar-se a cada públic i sensibilitat com els que s’han après el discurs feminista de memòria i et diuen “sóc un aliat feminista, he decontruit molt la meva masculinitat”. Parlar sempre és un recurs més barat que canviar hàbits o renunciar a privilegis. Entre els que no menteixen tenim els experts en exagerar les seves aptituds i recursos, com quan et volen fer creure que són homes madurs i independents però després resulta que segueixen vivint a casa els pares. El safreig combat totes aquestes males praxis, ens pot retornar un amant a la seva dimensió real i destriar aquells que sols busquen un polvo dels que busquen una relació més profunda.

També és important conèixer el seu historial amorós, conèixer com van anar les seves passades relacions i com van acabar. No trobarem mai cap amant perfecte, està clar, però és important conèixer les aptituds i defectes d’algú amb qui compartiràs una gran part de la teva vida i així intentar limitar el gruix de decepcions.

En segon lloc, el safreig també és essencial quan ja ens hem aparellat. Les relacions sexo-afectives són una de les més gran fonts de conflictes entre humans, per això és de vital importància fer-ne un safreig minuciós amb les nostres amigues, desmuntant tots els conflictes amorosos que ens hi trobem, contrastar-los amb les experiències de les amigues i oferir-nos consells mútuament sobre com superar-los. .

En el nostre context social occidental actual, els cotis sexuals es redueixen cada cop més a aquestes funcions d’interès afectivo-sexual que acabo d’explicar però tot i així segueixen estant presents en forma de moral que ens dicta com i amb qui ens podem relacionar a nivell sexual. Especialment a nivell històric i en altres contextos socials i econòmics, els cotis sexuals han tingut i segueixen tenint principalment una funció moral destinada a promoure la taxa de natalitat. Això suposa restringir estrictament la sexualitat i el gènere a allò que promou la reproducció: l’heterosexualitat, la monogàmia, la submissió de la dona a assumir les tasques reproductives… Que no deixa de ser el mateix que coneixem com a opressions patriarcals: homofòbia, cultura de la monogàmia i masclisme.

PARLEM PER FER SAFREIG

L’origen dels cotis

El nostre cervell pesa un 2% del total del nostre cos, però consumeix un 20% de la nostra energia. El cervell humà creix tant que els humans han de néixer prematurament (almenys comparat amb altres mamífers que neixen quan els seus cervells estan més o menys preparats per controlar els seus cossos) per poder passar a través del canal de part, i tot i així ho tenen prou difícil per passar-hi. Tan bon punt deixen el ventre de la mare, aquests cervells gegants enganxats a uns cossos totalment ineptes, necessiten que algú els transporti durant un o dos anys. La mida del nostre cervell s’ha triplicat des que ens vam començar a distingir del nostre últim avantpassat comú, el ximpanzé, i això ha suposat grans costos pels pares, així que deu haver-hi una bona raó per la seva mida. Alguns han argumentat que és per poder caçar i fer eines, altres han suggerit que la matèria gris extra va ajudar als nostres ancestres a localitzar fruits. Però la única teoria que explica perquè els animals tenen una mida particular de cervell és la que relaciona la mida del cervell amb la mida social del grup. Robin Dunbar ha demostrat això a dins de grups d’espècies vertebrades—primats, carnívors, ungulats, ocells, rèptils o peixos—l’algoritme de la mida del cervell és gairebé perfectament proporcional al de la mida del grup social. En altres paraules, en tot el regne animal, si els cervells creixen és per poder gestionar grups cada cop més grans. Els animals socials són més intel·ligents ja que conviure implica cooperar i pensar amb els altres i això requereix més processament mental que pensar només amb un mateix.

Dunbar assenyala que segons l’algoritme de la mida del cervell, els ximpanzés viuen en grups d’uns 30 membres i els humans haurien de viure en grups d’unes 150 persones. Estudis de caçadors-recol·lectors, unitats militars i llistes de contactes d’habitants urbans suggereixen que entre 100 i 150 és la mida “natural” de grups en els quals la gent es pot conèixer directament, per nom i cara i saber quina relació hi ha entre cada persona i la resta.

Els ximpanzés, igual que la resta de primats, dediquen molt de temps a l’acicalatge. L’acicalatge és una activitat en què un individu neteja, desparasita o cuida el cos o l’aparença d’un altre individu del grup i serveix per forjar relacions, reforçar l’estructura social, estrènyer els vincles i facilitar les reconciliacions. Però si acicalar és tan important per la sociabilitat dels primats i els nostres ancestres van començar a viure en grups cada cop més grans, va arribar un punt en què acicalar va esdevenir un mitjà poc òptim per mantenir relacions de confiança amb tot el grup.

Dunbar suggereix que el llenguatge va evolucionar per reemplaçar l’acicalatge. Sense el llenguatge els humans haurien de dedicar tant de temps a aciclar-se que no els hi quedaria temps per dedicar-se a activitats bàsiques de supervivència com buscar aliment o refugi. El llenguatge permet a petits grups de gent connectar ràpidament i aprendre de cadascú quines relacions té amb la resta. Dunbar assenyala que la gent utilitza el llenguatge principalment per parlar sobre altra gent. Segons ell, el llenguatge va evolucionar perquè va permetre el safreig. Els individus que podien compartir informació social, utilitzant qualsevol mitjà primitiu de comunicació, tenien avantatge per sobre d’aquells que no el tenien. Les tribus amb més capacitat de fer safreig podien cooperar més eficientment entre un nombre més gran d’individus i això també els hi oferia avantatge evolutiu per sobre de les tribus menys nombroses.

Tan bon punt la gent va començar a fer safreig, va començar una competició per controlar les arts de la manipulació social i aconseguir la màxima reputació al mínim preu, i tot això requeria de més i més potència cerebral.

Estem motivats a passar informació als nostres amics; a vegades ens assabentem de secrets que no ens podem guardar, sentim la imperiosa necessitat d’explicar-ho a algú. I quan passem la informació d’algun coti suculent què passa? El reflex de reciprocitat del teu amic fa que senti una lleugera pressió per retornar el favor. Si sap alguna cosa sobre la persona o tema en qüestió probablement segueixi amb un “Doncs jo he sentit dir que…”. El safreig incita el safreig i ens permet fer un seguiment de la reputació de tothom sense necessitat d’haver de presenciar personalment les bondats i malifetes de cadascú.

El safreig té un component crític basat en les violacions morals dels altres. Quan la gent explica algun coti suculent, es sent més poderosa, té un coneixement més clar del que està bé i el que no i es sent més connectada amb els companys de safreig.

El safreig engrandeix la nostra caixa d’eines emocionals i morals. En un món de safreig no sentim venjança o gratitud únicament vers qui ens fereix o ens ajuda. Podem sentir una lleugera ràbia vers gent que ni tan sols coneixem. Podem sentir vergonya aliena quan sentim a parlar sobre les patinades d’altra gent.

Moltes espècies utilitzen la reciprocitat, però només els humans fem safreig i gran part del seu contingut és sobre la vàlua d’altra gent per tal d’establir-hi relacions recíproques. Utilitzant aquestes eines, creem un món ultrasocial, un món en el qual ens abstenim de beneficiar-nos individualment a costa dels altres membres de la nostra comunitat. El safreig fa que si algú és cruel amb algú altre, es trobarà amb què els altres són cruels amb ell, i si una persona és simpàtica i generosa amb els altres, aquesta simpatia i generositat li serà retornada. El safreig combinat amb la reciprocitat permet que el karma funcioni aquí i ara en el món terrenal i no en la següent vida.

Resumint: llenguatge i safreig varen desenvolupar-se paral·lelament possibilitant comunitats humanes més grans i cooperatives capaces d’imposar-se evolutivament a comunitats més petites o menys cooperatives.

MORALS MÒMIES

Un dels principals problemes amb el safreig és que a través d’ell reproduïm algunes normes morals que no beneficien al conjunt de la societat sinó únicament a una part privilegiada (sovint en perjudici de la resta) i a vegades ni tan sols beneficien a ningú. Es tracta de morals banals, obsoletes o deficients, estan mortes i embalsamades. Amb això em refereixo a que es mantenen intactes, són immutables i al mateix temps tenen una aura de sagrades, modificar-les és com un sacrilegi. En definitiva… són autèntiques mòmies!

Sovint són normes morals amb orígens molt antics que reproduïm per inèrcia cultural. Antigament tenien la seva raó de ser, però amb tots els canvis que hem viscut en les formes de viure durant l’últim segle, moltes s’han quedat obsoletes i sense cap raó de ser. Algunes d’aquestes morals també les coneixem com a opressions socials com per exemple l’homofòbia, el masclisme o la cultura de la monogàmia.

Així doncs, perquè el safreig realment sigui positiu per la nostra comunitat, necessitem un codi moral viu. Això significa que les normes morals han de poder ser sempre qüestionades, modificades o capgirades i perquè això sigui possible, són imprescindibles els espais de debat oberts on tothom pugui tenir veu i vot.

Tot i així, cal ser conscients que no és fàcil arribar a consensos per decidir canvis morals.

No hi ha una ciència exacte sobre allò que és més beneficiós per una comunitat, així doncs, els codis morals sempre es basen en allò que creiem que és més beneficiós, malgrat després pugui ser més perjudicial. Així doncs, la única solució és reconèixer el caràcter experimental del nostre codi moral i sotmetre’l a un qüestionament constant per tal d’anar modificant-lo. Tenint en compte que no hi ha solucions universals i perpètues en un món tan divers i canviant, el millor que podem fer és anar experimentant diverses formules, tot comprovant els seus resultats pràctics per tal d’aclarir què funciona millor i què pitjor.

També cal ser conscients que a més abundància econòmica, més laxes són les morals. En una societat tan rica i opulenta com l’Occidental no és necessària una moral molt estricta per tal de poder accedir als mitjans de subsistència bàsics per sobreviure. La gent més gran que va viure penúries de subsistència, segueix promovent una moral més estricta que per la gent més jove no té sentit. Un exemple és el seu imperatiu moral d’haver de treballar molt per guanyar diners i poder subsistir (una realitat en la seva joventut), però que per als joves d’avui en dia no té sentit perquè coneixen altres formes de subsistència sense necessitat de treballar gaire o gens (com per exemple quedar-se a viure a casa els papes).

LA GRAN MÒMIA: LA MOMIAGÀMIA

Fa tan sols deu o vint anys la gran majoria de gais i lesbianes vivien la seva sexualitat d’amagat per por a ser exclosos socialment. Està clar que qualsevol coti sobre la seva sexualitat els hi feia molt de mal, però ara és molt evident que el problema no era el coti en si, sinó la homofòbia que llavors imperava en tota la societat. La millor prova d’això és que durant el transcurs d’aquestes últimes dècades la homofòbia ha sigut molt arraconada i per tant cada cop és més difícil que l’homosexualitat sigui motiu de safreig o que si n’hi ha sigui pejoratiu.

En contraposició ens trobem amb tots els cotis sobre relacions sexo-afectives que segueixen denigrant qualsevol alternativa a la monogàmia i que segueixen plenament normalitzats avui en dia. Em refereixo a quan es fa safreig sobre la solteria de tal persona o sobre algú que ha posat les banyes a la seva parella o que l’ha deixat per una altra o sobre algú que té una sexualitat massa promiscua… De nou, el problema no és la xafarderia sinó la cultura de la monogàmia, una opressió que segueix sent molt poc qüestionada i que ens imposa la monogàmia com a únic model de relació plenament acceptat. L’anomeno MÒMIAGÀMIA, ja que es tracta d’una de les morals mòmies més antigues i obsoletes que seguim mantenint pràcticament intacte avui en dia.

En la nostra antiguitat occidental, quan no teníem mètodes anticonceptius i de seguretat sexual eficients i pràcticament tota l’economia depenia de la família que es sustentava en la indissolubilitat matrimonial, la cultura monògama no crec que fos imprescindible però almenys tenia uns arguments racionals que la justificaven. Avui en dia ja no depenem exclusivament de la família per subsistir i podem tenir sexe sense assumir gairebé cap risc així que ja no necessitem aquesta moral tan estricta i repressiva que ens pesa com una llosa sobre la nostra sexualitat.

Tot i així seguim reproduint aquesta moral perquè la portem molt integrada en les nostres emocions i els nostres cotis acaben sent un reflex d’aquesta moral. Els cotis sobre les nostres relacions ens poden fer molt de mal (poden arribar a destruir les nostres relacions), per això intentem mantenir les intimitats de la nostres relacions afectivo-sexuals en privat per tal que ningú pugui fer safreig sobre nosaltres. Però hem de tenir clar que si ens fa mal que en facin safreig es deu principalment a dos factors productes de la momiagàmia: en primer lloc hi ha la por de que ens jutgin negativament assenyalant algun aspecte que no s’adequí suficientment al model hegemònic establert (la monogàmia). I en segon lloc pot ser degut a que no estiguem sent del tot sincers amb la nostra parella i ens preocupa que algú li faci saber la veritat. El fet de no poder tenir relacions totalment sinceres (ja que sempre hem d’amagar o ignorar les atraccions que sentim per persones que no són la nostra parella) és un altre efecte de la momiagàmia.

La solució no és fer safreig a tort i a dret sobre les relacions de tothom; superar la cultura de la monogàmia és molt més complexe. Però si almenys perdéssim la por a parlar més obertament sobre les cagades en les nostres relacions, ens adonaríem que no som els únics que la caguem i que ben sovint repetim les mateixes cagades. Com més safreig fem sobre les nostres relacions, més ben preparades estarem per gestionar tots els problemes i conflictes que ens hi trobem.

EL CONTEXT ÉS LA BASE

El safreig pot ser positiu o negatiu depenent en primer lloc del context en el qual es desenvolupa. En un context individualista i amb relacions competitives els cotis ens seran hostils. Un context tribal pot ser la base sobre la qual el safreig pugui jugar un rol positiu si entre tots n’aprenem el seu art.

CONTEXT HOSTIL

Vivim en una societat on la competència per accedir a un lloc laboral, una parella afectivo-sexual o un habitatge és el nostre pa de cada dia. Si no ens volem quedar sense feina, parella i casa, hem de seguir batallant per escalar posicions o mantenir el nostre lloc. En un món tan jeràrquic, competitiu i individualista com aquest, els cotis ens fan vulnerables perquè seran potencialment utilitzats en contra nostra. Així és lògic que despertin tant de rebuig i que a voltes intentem limitar-los. Ens fa por que algú els utilitzi per ensorrar-nos i així acabar amb la nostra competència.

En aquest context el safreig pot promoure la desigualtat, la incomprensió i el conflicte. L’alta estratificació i fragmentació social facilita que algunes persones quedin excloses de la xarxa de safreig i conseqüentment esdevenen ineptes socials. Un exemple molt evident són els caps i directors de moltes empreses que viuen aïllats dels cotis dels seus empleats, en els quals es dediquen principalment a malparlar d’ells.

SUCCEDANIS DE SAFREIG

Existeix una regla fonamental del safreig: per poder fer safreig amb algú, necessitem formar part del mateix grup social per tal de compartir amics i coneguts sobre els quals fer safreig. Els cotis sobre gent desconeguda generalment ens desperten zero o molt poc interès. Perquè un coti sobre desconeguts ens resulti mínimament atractiu ha de ser un coti molt bo (és a dir, molt dramàtic, sorprenent o impactant) o que la persona que ens el relati estigui directament implicada amb el coti en concret. Un cas paradigmàtic és quan quedem amb un antic amic amb qui ja no compartim grup social i es posa a explicar-nos cotis sobre gent de la seva feina. En aquests casos podem fer veure que ens interessa però la realitat és que ens avorreix infinitament ja que ni tan sols podem posar cara a la gent de qui ens està parlant.

En les societats pre-industrials la gent comparteix els mateixos objectius de subsistència, les comunitats viuen molt estretament lligades. Tothom comparteix la mateixa xarxa social de coneguts, tothom coneix tothom. Dos individus pot ser que no comparteixin el mateix cercle d’amics i familiars més íntims, les persones amb qui interactuen més sovint, però la seva xarxa de 150 amics, familiars i coneguts es solapa gairebé a la perfecció. En les societats post-industrials, aquest no és gairebé mai el cas.

En les actuals urbs, formades a partir d’emigrants provinents de molts diversos llocs, sense una història comuna que ens uneixi, ben sovint ens trobem mancats del sentiment de comunitat. Cadascú de nosaltres es troba aïllat en la seva pròpia combinació única de subgrups socials (la feina, la família, la classe de zumba, amics de l’insti, grup de poliamor, comunitat de veïns, assemblea del casal popular,…), molts dels quals són més virtuals (whatsapp i facebook) que reals. Enlloc de pertànyer a un únic i extens grup social, pertanyem a subgrups que tan sols es solapen parcialment. Cadascú segueix tenint una xarxa personal d’unes 150 persones, però entre nosaltres probablement no compartim més de 15 o 20 amics i coneguts.

Compartint tan pocs amics i coneguts, les nostres possibilitats de fer safreig són molt limitades. Podem comentar algun coti, però de seguida ens quedem sense nou material digne de safreig. Tot i així, seguim sentint la necessitat ancestral de fer safreig, i com que no tenim més amics compartits sobre qui fer-ho, fem safreig sobre tot tipus de personatges famosos i celebritats. Per això parlem tant del que ha dit tal polític, del que ha fet tal futbolista o de amb qui s’ha enrotllat el personatge de tal sèrie.

S’acostuma a menystenir el consum de premsa rosa, groga o esportiva, titllant-lo de banal i exclusivament recreatiu, però la premsa política compleix la mateixa funció: satisfer el nostre intens interès per la vida dels altres. La pràctica totalitat de notícies que ens ofereixen els mitjans d’informació són irrellevants per les nostres vides, el seu consum sols té sentit si tenim en compte la nostra ànsia de safreig.

L’actual auge de les sèries de televisió és totalment comprensible ja que ens ofereixen la possibilitat de conviure íntimament amb uns personatges que passen a formar part de les nostres vides (almenys mentre dura la sèrie). Amb ells podem viure relacions interessants i complexes en el nostre dia a dia. Com més s’empobreixen les nostres relacions en el món real, més necessitat tenim de consumir relacions enllaunades.

Finalment, ens queda parlar de la tecnologia més moderna i sofisticada per substituir el safreig: les xarxes socials virtuals. Instagram, facebook, youtube i whatsapp ens ofereixen els dos components bàsics del safreig en tot el seu esplendor: la possibilitat d’espiar les vides de gairebé tothom i la possibilitat de comentar-les i avaluar-les amb els nostres amics en qualsevol moment del dia.

CONTEXT TRIBAL

Com a éssers socials que som, la qualitat de les nostres vides (tan bon punt tenim les necessitats bàsiques cobertes) depèn principalment de la qualitat de les nostres relacions. Per això és molt important entendre com funciona el safreig ja que és un component bàsic de les nostres relacions. Necessitem fer safreig, les relacions sense safreig són buides i superficials. Per poder gaudir d’un safreig i relacions més riques i autèntiques no n’hi ha prou amb tenir un cercle d’amics molt íntims. Necessitem crear xarxes socials de suport mutu més potents i extenses que vagin més enllà dels amics immediats. Necessitem crear comunitat, acostar-nos una mica més al concepte tribu de 150 membres de mitjana. Sols així podem crear una xarxa de relacions interdependents entre gent que ens importa i sobre la qual tenim molts cotis per compartir. No és realista pensar que podem recrear una tribu paleolítica enmig d’una societat capitalista industrial, però entre el màxim individualisme actual i el comunisme total, crec que podem aspirar a assolir un punt de més equilibri. Potser no arribarem a la xarxa de 150, però potser si que podem crear-ne una de 50 o 75. Per això fa falta crear activitats que ens uneixin periòdicament. A mesura que creix el nombre d’interaccions i coneixences creuades, creix el potencial d’anècdotes i relacions sorprenents i això fa que el nostre safreig, les nostres relacions i finalment les nostres vides, també es facin més interessants. En aquest context més tribal, fer safreig sobre la nostra gent i les nostres relacions esdevé una eina per conèixe’ns més, saber a cadascú què li agrada i alegra o què li molesta i fereix. Compartir aquesta informació és bàsic per poder cuidar-nos més, construir relacions de plena confiança i sentir-nos més units.

No tenim ni podem tenir el mateix grau d’afinitat, confiança i estima amb tothom. Quan tenim un conflicte amb algú amb qui no tenim suficient confiança, ens pot ser molt difícil comunicar-li-ho directament, ja que ens podria resultar violent. No és igual de fàcil dir-li a un amic íntim que els seus peus fan una pudor tòxica que dir-li-ho a algú amb qui tenim molt poca afinitat. Quan tenim molta comunicació amb algú, comentar una cosa negativa de l’altre, és tan sols una gota en l’oceà. En canvi, quan li diem una cosa negativa a algú amb qui gairebé mai no ens parlem, l’altre pot pensar que l’odiem o que ens cau malament, perquè sols li parlem per dir coses xungues. També cal tenir en compte que hi ha persones i formes de ser que xoquen. Malgrat puguin ser complementàries i treballar esplèndidament juntes per un bé comú, a l’hora de comunicar-se oralment les seves desavinences, podrien saltar guspires i acabar explotant i sense ganes de fer mai més res plegats.

Però per sort tenim el safreig. En aquests casos extrems i no tan extrems ens pot facilitar molt la vida comunicant el conflicte a algú amb qui tenim prou confiança o bona sintonia i que al mateix temps ens pot fer de mediador amb la persona que ha originat el nostre conflicte. Entenc que l’ideal seria que ens comuniquem directament amb la persona amb qui tinguem el conflicte, de tu a tu, i així hauríem d’actuar sempre que puguem. Però també hem de reconèixer que hi ha situacions on aquesta comunicació directa no és desitjable perquè enlloc d’acostar les persones, podria enemistar-les encara més. És en aquests casos que crec que hauríem de fer un bon ús del safreig per tal d’omplir aquest buit de comunicació.

En un grup on els cotis flueixen lliurement i ningú en queda al marge, tothom s’acaba assabentant del que fa malament d’una forma indirecta i sovint, molt més suau que si li digués algú directament perjudicat. Es crea un ambient de companyerisme i cooperació on ningú pot perjudicar ningú sense arriscar-se a ser repudiat per tot el grup.

L’ART DEL BON SAFREIG

Trobar-nos en un context tribal no és suficient perquè el safreig sigui sa i positiu, fa falta desenvolupar un aprenentatge col·lectiu de les arts del bon safreig.

El safreig és tot un art gens fàcil d’arribar a dominar, és molt més complexe del que pot semblar a primera vista, demana molta intel·ligència social.

El safreig requereix equilibri. No podem confiar amb algú massa callat però tampoc amb algú massa boques. No és recomanable mentir o distorsionar la realitat exageradament, però tampoc ho és ser massa realista i avorrit.

El safreig és el gran joc social de poders enfrontats en què ens juguem el nostre estatus i reputació. Aquells que dominen més el seu art acaben guanyant i gaudint de més reconeixement i estatus social. De la mateixa manera que existeix tota una jerarquia de mitjans d’informació en què els mitjans de més abast tenen més capacitat de manipular l’opinió pública, les persones amb una xarxa de companys de safreig més gran gestionen i canalitzen més cotis i tenen més capacitat de manipular les reputacions. Lògicament, ja sigui conscient o inconscientment, ho acaben fent en benefici propi. El safreig ens pot elevar en la glòria o enfonsar en la misèria social, és una arma poderosa i perillosa que cal saber manipular amb molta cura perquè no ens exploti a les mans.

El secret d’un bon safreig rau en ser molt cauts a l’hora d’elegir com i amb qui dur-lo a terme.

Comencem pel QUI:

  • Amics íntims. Els companys de safreig haurien de ser algú que coneixem molt bé, amb qui ens sentim identificats perquè compartim una mateixa identitat. Hi compartim molta confiança i afinitat de forma que sabem del cert que compartim un mateix codi moral. Per això quan estem amb algú nou sentim certa incomoditat perquè encara no coneixem gaire amb què s’identifica ni quin és el seu codi moral i per tant, no sabem gaire de què parlar perquè no sabem quins cotis podem compartir.

    Hi ha cotis molt íntims i cotis més “lleugers”. Caldria valorar quin és el grau d’afinitat i confiança amb cada company de safreig per tal de determinar el grau d’intimitat dels cotis que hi podem compartir.

I seguim amb el COM:

  • En el món real. Malgrat totes les facilitats que ens ofereixen les noves tecnologies per fer safreig, cap s’acosta el més mínim a l’antic esplèndid hàbit de veure’ns per fer safreig cara a cara. Escoltar les nostres veus, les nostres expressions, veure’ns com gesticulem les nostres cares sense emojis, fer safreig interactuant 3 o 4 amics a temps real,… tot això NO TÉ PREU.

  • Amb calma i periodicitat. El frenètic ritme de vida urbà que portem en el nostre dia a dia no ajuda a desenvolupar converses de safreig amb calma i profunditat. Per què el safreig pugui ser més fluid, acurat i profund, necessita un entorn i context de calma, no podem anar amb presses.

    La mateixa expressió “fer safreig” té origen en l’antiga pràctica femenina d’anar a rentar la roba al safareig del poble. Mentre rentaven la roba aprofitaven per fer safreig i així posar-se al dia de totes les novetats personals i locals. No és estrany que l’expressió vingui d’aqui ja que el el safareig era un espai ideal on fer safareig. De mitjana s’hi passaven una hora o dues rentant la roba, així que tenien temps de sobres per aprofundir i esplaiar-se a bastament sobre qualsevol tema. A mesura que es va anar canalitzant l’aigua per fer-la arribar a cada casa i especialment quan les rentadores es van anar introduint en totes les llars, es va anar perdent l’hàbit d’anar a rentar la roba al safareig del poble. Vam guanyar en comoditat però les dones vam perdre el context ideal per fer safreig. Avui en dia seguim coincidint en espais quotidians, però cap espai reuneix totes les dones del poble, cap espai ens dona la calma que ens donava el safreig. Coincidim en ascensors, a la peixeteria o el supermercat, i seguim aprofitant per fer safreig, però són encontres molt més breus i aleatoris. És a dir, com que depèn de l’atzar que coincidim amb una mateixa persona, és difícil que hi hagi gaire periodicitat, a voltes podem passar-nos un any sense veure algú malgrat viure en el mateix barri. Això fa que els encontres amb cada persona siguin molt menys periòdics i si ho sumem a l’accelerat ritme de vida que portem, que fa que mai tinguem gaire temps per dedicar a ningú que ens trobem a l’atzar, resulta que el nostre safreig es fa cada cop més superficial i insubstancial.

  • Sobre coneguts directes. Fer safreig sobre persones mútuament conegudes i que formen part de les nostres vides ens desperta un interès molt més gran i compartit. El safreig sobre elles és molt més que un hobby, té repercussions en la nostra vida real. Degut a l’alta fragmentació social actual, aquest és possiblement el punt més difícil de dur a terme de tots.

  • Màxim 4 companys de safreig. Quatre persones és el màxim de persones entre les quals es pot donar una conversa íntima i fluida on tothom pugui parlar i ser escoltat. A partir de 5, algú comença a desconnectar i el grup tendeix a escindir-se. Perquè el safreig funcioni, ha d’haver-hi cert equilibri en les intervencions, algú massa callat aixeca sospites i algú que monopolitza la conversa es fa pesat.

  • Fa falta ser un bon narrador. La gent es sent més atreta per les bones històries que per la pura veritat. Tot i que mentir et posarà en problemes, sempre és preferible pintar els cotis amb colors més vius i emotius que els que ens ofereix la sovint grisosa realitat. No és pecat exagerar una mica.

  • No revelis les teves fonts. Quan transmetem un safreig a voltes l’interlocutor pregunta “qui t’ha dit això?”, especialment quan el safreig no agrada, ja sigui perquè es considera mentida o perquè perjudica a algú estimat.

    El que importa és el missatge, no el missatger. És important que el safreig corri, que arribi a tothom, especialment quan hi ha hagut un infractor. El problema no és qui delata sinó qui infringeix. Hem de tenir en compte que el delator és algú que a voltes s’arrisca per un bé comú, per això enlloc de ser assenyalat hauria de ser reconegut preservant la seva identitat.

    En una bona xarxa de safreig hauríem d’evitar preguntar o revel·lar les fonts per vàries raons:

  1. Revelar el nom dels missatgers desincentiva que la gent faci córrer el safreig per la por a ser represaliat.

  2. Per evitar que els infractors o els seus aliats puguin represaliar als missatgers.

  3. Un safreig pot haver passat per moltes boques i cada boca pot haver-lo distorsionat progressivament. Per això generalment és inútil i erroni buscar un únic culpable a un safreig pervers. És més important corretgir-lo que no pas buscar culpables de la seva perversió.

  • Contrasta el safreig! Hauríem d’intentar no quedar-nos amb una sola versió d’un safreig, especialment quan es tracta d’un safreig negatiu sobre algú. Estem jugant amb foc i podríem ser còmplices de transmetre un safreig que no és del tot cert i que pot fer molt de mal a algú. El millor que podem fer és contrastar el safreig amb altres persones que puguin conèixer els fets de primera mà i així poder destriar què hi ha de cert i poder-nos fer una idea més ajustada del que va passar. En definitiva, mai hauríem de donar per fet que un safreig és una exposició objectiva de la realitat, sempre és més aviat una lliure interpretació de la realitat influida per molts biaixos i defectes de la comunicació (com ara la mala memòria que tenim més la creativitat que posem per omplir les llacunes de memòria i això multiplicat per la quantitat de persones per qui ha passat un safreig) que poden distorsionar la realitat fins a nivells inaudits. Si ens critiquen per haver transmès un safreig, distorsionat i enganyós, no podem culpabilitzar a qui ens l’ha transmès, és responsabilitat nostra contrastar-lo i fer un safreig més just i veraç.

Tothom s’acaba assabentant de les transgressions morals de tothom sense que els infractors puguin represaliar als transmissors del safreig ja que els desconeixen més enllà dels seus amics més íntims.

Hauríem d’intentar no preguntar o revel·lar qui ens l’ha transmès, amb almenys una excepció: quan percebem que algú s’ha inventat o distorsionat un safreig per tal de fer mal o perjudicar conscientment a algú, això esdevé un safreig per si sol.

COTILEAKS

Existeix un regla molt simple, popular i universal de l’amistat que ens diu que com a bons amics hauríem de mantenir en secret totes les seves intimitats. Ens estimem molt els nostres amics més íntims i per tant, intentem fer tot el possible per cuidar-nos i això inclou guardar-nos els secrets més compromesos. Aquest és un molt bon principi que hauríem de tenir sempre present, però també hauríem de ser conscients que no hi ha regles universals que funcionin arreu i sempre. Tot i que quan ens comparteixen un coti o secret molt íntim diem que serem una tomba, hi ha un bon grapat de raons per les quals ben sovint ens acabem anant de la llengua. Si els més grans secrets d’estat poden acabar filtrant-se a wikileaks, comportant penes de presó pels responsable de les filtracions, no ens hauria d’estranyar que els més grans secrets d’amistat també s’acabin filtrant.

En primer lloc hem de tenir en compte dues qüestions morals i polítiques que xoquen amb la nostra absoluta lleialtat als amics:

  • Si hem transgredit una norma moral que considerem vàlida, hauríem d’aprendre a acceptar que se’n faci safreig. Gràcies a ell i el conseqüent càstig a la nostra reputació aprenem a evitar transgredir les normes morals i així podem viure en comunitats on la gent coopera i mira pel bé comú enlloc de perjudicar als altres en busca del benefici propi.

  • Si hem transgredit una norma moral que considerem injusta i no volem que se’n faci safreig per por a que la nostra reputació es vegi rebaixada,hauríem d’entendre que intentar evitar el safreig és sols una solució temporal i superficial. A la llarga tot s’acaba sabent i la única solució autèntica i perdurable seria implicar-nos en transformar aquesta norma moral de la nostra societat. Això suposa organitzar-nos políticament en major o menor mesura i no tothom hi està disposat. Però el sol fet de sortir de l’armari (no únicament sobre alguna orientació sexual desviada sinó sobre qualsevol altra qüestió estigmatitzada) en les nostres vides personals és una de les accions polítiques més potents que podem dur a terme. Així ens convertim en un referent real que pot servir d’exemple per a molta més gent i facilitar que també s’alliberin i surtin del seu armari. Si som dels primers a sortir de l’armari, probablement no aconseguirem canviar la moral de tota la societat al llarg de tota la nostra vida però si que tenim la capacitat de canviar la moral de les persones que més ens estimem i ens importen. Si aconseguim crear aquest entorn social immediat que ens recolza, podrem suportar molt millor el rebuig de la resta de la societat, fins al punt que ni tan sols ens importi.

Quan compartim informació íntima i privada, hauríem d’assumir el risc a que tothom se’n acabi assabentant, inclús sense ser-ne conscients nosaltres mateixos. Malgrat demanem explícitament a un amic que ens guardi un secret, res ens assegura que pugui guardar-lo permanentment. És difícil guardar secrets a amics molt íntims perquè ens fan sentir incòmodes, denoten una manca de confiança i ens demanen un sobreesforç cognitiu. No podem evitar pensar amb el secret i cada cop que hi pensem, poc o molt, hem de fer un esforç per reprimir-nos parlar-ne i pensar amb altres coses sobre les quals parlar. Necessitem amics íntims amb qui poder relaxar-nos i poder compartir-ho tot sense haver-nos de reprimir res. Un amic íntim amb qui no podem compartir un secret ja no serà tan íntim. Des que la majoria de persones tenim més d’un amic íntim, és molt fàcil que els cotis i secrets més íntims tard o d’hora s’acabin estenent de forma viral. Potser per això és tan habitual sentir algun “encara no t’has assabentat de …”.

No és just exigir a un amic que faci l’esforç de guardar-nos un secret quan nosaltres no hem sigut capaços de fer-lo. Encara seria menys just i raonable demanar-li a un amic una amistat íntima exclusiva a l’estil monògam, per així assegurar-nos que no transmeti els nostres secrets a ningú més. Per tot això hauríem de saber acceptar que els nostres amics més íntims comparteixin amb els seus altres amics més íntims els secrets i cotis que nosaltres els hi hem transmès.

I això no és tot, hi ha més raons per les quals els cotis i secrets s’acaben sabent malgrat la més ferma voluntat dels implicats:

  • Ens és fàcil recordar quins són els cotis recents que hem de mantenir en secret, però a partir de cert temps i depenent de la memòria de cadascú (per la qual cosa implica un període de temps altament imprecís i variable), se’ns comença a desdibuixar què era secret i què no i a partir d’aquí és molt fàcil ficar la pota i acabar compartint despreocupadament un coti top secret que ens pensàvem que ja era vox populi. Un exemple molt habitual és quan algú ens confessa que s’ha quedat embarassada. És molt fàcil donar per suposat que al cap d’un mes o dos deixa de ser un secret i començar a parlar-ne obertament sense haver-ho consultat amb la persona embarassada.

  • Quan un amic íntim ens transmet un coti personal que vol que mantinguem en secret, ens resultarà relativament fàcil ser conseqüents amb la promesa de no compartir-lo degut a que el vincle emocional és molt fort i no el volem perjudicar per res del món. En contraposició, quan ens transmeten un coti d’algun conegut, ens és molt més fàcil anar-nos de la llengua ja que les possibles conseqüències negatives pel protagonista del safreig no ens afectaran tant. Seguirem sent uns boques, però almenys no perdrem una gran amistat.

  • En moments etílics és molt fàcil baixar la guàrdia i esbombar-ho tot. Vivint en una societat amb un alcoholisme festiu tan estès i acceptat, el converteix en una font de filtracions d’informacions secretes i íntimes constant.

  • Vivim en un món en el qual cada cop menys activitats queden al marge de la tecnologia. Cada cop és més difícil mantenir alguna cosa en secret perquè deixem rastres virtuals del que fem constantment. Un home es va assabentar que la seva novia l’estava enganyant amb un altre perquè tenia una aplicació del mòbil connectada a la balança de casa seva. Un bon matí que es trobava de viatge per motius laborals, es va llevar rebent la notificació d’un pes de la balança que no coincidia amb el de la seva novia ni de cap maleta que pogués ella carregar. La va trucar preguntant pel misteriós pes i es va quedar en xoc sense saber-li respondre.

RESUMEIXO I CONCLOC

Els humans necessitem pertànyer a un grup social i tot grup social requereix d’unes regles i que aquestes siguin complides per existir. Fent safreig mantenim i enfortim les regles de la nostra comunitat de manera que tothom que en forma part les compleixi voluntàriament sense necessitat de forces repressores. El safreig és el periodisme local diari que ens alerta i protegeix de la corrupció i explotació en les nostres relacions personals quotidianes.

Així doncs, el problema no és el safreig, el problema és quan ens trobem en un grup social que funciona amb unes regles amb les quals no combreguem i en el qual no tenim possibilitat de modificar-les. El que ens fa mal no és el fet que puguin parlar malament de nosaltres sinó que ho facin per una cosa que no considerem negativa. Per això és tant important fer safreig com generar espais de debat on poder ser crítics i qüestionar-nos col·lectivament les regles morals que reproduïm implícitament amb el safreig.

L’altra gran problemàtica relacionada amb el safreig és producte del context individualista i competitiu que promou cotis hostils amb l’única funció de guanyar estatus i privilegis a costa de rebaixar la reputació dels altres. La fragmentació social en aquest context ens redueix a mers consumidors i espectadors de la vida de personatges virtuals. És cert, podem subsistir fent safreig sobre els succedanis que ens ofereix la premsa, les sèries o instagram, però mai res d’això podrà substituir el sentiment de formar part d’una comunitat on tothom coneix tothom, una xarxa de suport mutu entre gent que ens trobem i cuidem periòdicament en el món real.

Actualment no podem evitar formar part de contextos hostils i tribals que s’entrelliguen, la qual cosa ens dificulta molt navegar-hi a través. Els cotis que compartim de forma alegre i inofensiva en els contextos tribals poden resultar molt violents en els contextos hostils. Però la solució no rau en aprendre a ser més rancis a l’hora de compartir cotis sinó en aprendre l’art del bon safreig i promoure contextos tribals que guanyin cada cop més terreny als hostils.

El bon safreig serveix per coneixe’ns més i tenir-nos més confiança, per aprendre com poder cuidar-nos més i tenir relacions més sanes i interessants. Necessitem safreig i tot allò que l’alimenta: relacions lliures, profundes, diverses, tribals, espontànies, i estranyes que ens treguin del profund tedi que suposa la previsible i monòtona vida quotidiana del petro-capitalisme tardà.

Per tot el que aquí he exposat, resumeixo i concloc que EL SAFREIG ÉS LA SALSA DE LA VIDA!!

Na Pai

Can Collet, Horta

Maig de 2020

BIBLIOGRAFIA

Grooming, Gossip and the Evolution of Language. Robin Dunbar

The Science of Gossip: Why We Can’t Stop Ourselves. Frank T. McAndrew. Scientific American Mind october 2008

Research on Gossip: Taxonomy, Methods, and Future Directions Eric K. Foster, Review of General Psychology 2004

Gossip and network relationship. Eric K. Foster, Ralph L Ronsow. Relating Difficulty 2006

Why we gossip, according to science. Tom Jacobs. The Week 2014

Social: Why Our Brains Are Wired to Connect. Matthew D. Lieberman

The Happiness Hypothesis. Jonathan Haidt

LA VIDA SENSE SAFREIG ÉS MOLT INSÍPIDA,

EL SAFREIG ÉS LA SALSA DE LA VIDA!!

1Quervain, D.J., U. Fischbacher, V. Treyer, M.Schellhamer, U. Schnyder, A. Buck, E. Fehr. 2004. The neural basis of altruistic punishment. Science 305:1254-1258

iMatti Mantymaki and A.K.M. Najmul Islam, 2014, “VOYEURISM AND EXHIBITIONISM AS GRATIFICATIONS FROM PROSUMING SOCIAL NETWORKING SITES”



Desmuntant la cultura de la monogàmia v4
gener 14, 2016, 8:42 pm
Filed under: Uncategorized

Desmuntant la cultura de la monogamia 4.jpg

Descarregar en format pdf:

Desmuntant la cultura de la monogamia v4.0

Desmuntant la cultura de la monogàmia v4.2

Amb aquest text pretenc exposar què és la cultura de la monogàmia, com es va originar, com funciona, com afecta a les nostres vides i la nostra societat, assenyalant les problemàtiques que promou, vinculant-la amb els processos econòmics que la determinen i proposar alternatives econòmiques i relacionals amb l’objectiu de fer possible la construcció d’unes relacions més lliures, conscients, sanes i respectuoses.

Conceptualitzant políticament la cultura monògama

És difícil prendre consciència d’una opressió que patim, si ni tan sols tenim un nom per anomenar-la.

D’aquí sorgeix la necessitat de conceptualitzar i posar nom a una opressió determinada per tal de poder concebre-la, visibilitzar-la i confrontar-la políticament.

Anteriorment a lluites polítiques com el feminisme i l’alliberament gai i lèsbic, el masclisme i l’homofòbia eren conceptes i termes desconeguts o ignorats per la major part de la població. Van ser aquestes lluites que varen omplir de nous significats aquestes paraules, al mateix temps que les popularitzaven, extenent la consciència sobre les problemàtiques socials que confrontaven.

La meva tesi és que la cultura monògama és una opressió social i per això fa falta conceptualitzar-la políticament com a tal. Per entendre què és la cultura monògama i com ens oprimeix, prèviament caldria definir el terme monogàmia:

La monogàmia és un model de relació afectivo-sexual basat en un ideal d’exclusivitat sexual entre dues persones i per a tota la vida. Generalment, va lligada a un projecte econòmic compartit entre aquestes dues persones per tal d’assumir conjuntament les seves necessitats bàsiques i la criança dels seus fills.

D’aquesta manera, entendríem que una cultura monògama és aquella cultura on existeix un ideal hegemònic de relacions monògames tal i com succeeix en la nostra societat. Així doncs, en la nostra societat la monogàmia no és un mer model de relació, ja que no és una opció més entre d’altres, sinó que és el model hegemònic en el qual ens veiem forçades1 a encaixar tant si ens agrada com si no. La major part de l’opressió rau en la pressió social que ens força a encaixar amb aquest únic model, invisibilitzant o marginant qualsevol alternativa.

És important ressaltar que la monogàmia no es basa en una autèntica exclusivitat sexual, sinó en l’ideal d’exclusivitat sexual, ja que en la majoria de relacions monògames, l’exclusivitat sexual és fictícia i les infidelitats sexuals (tant les consumades físicament com les que es queden en el món mental dels desitjos) es viuen en secret. Així doncs, les infidelitats sexuals també formen part de la monogàmia i la cultura de la monogàmia.

Quan parlem de masclisme no ens referim únicament a aquells individus del sexe masculí que reprodueixen actituds masclistes, sinó a tota la cultura masclista en què vivim i que ens perjudica a totes, tant homes com dones (malgrat les dones gairebé sempre ens enduguem la pitjor part). De la mateixa manera, caldria entendre que la cultura monògama no afecta únicament a aquells individus que mantenen relacions monògames, sinó que ens afecta a totes, tan si mantenim relacions monògames com si no. La frustració o marginació social que comporta no tenir parella monògama és un exemple molt evident2.

Alguns apunts històrics

Caldria escriure un llibre sencer per poder narrar en detall i cronològicament tota l’evolució de la cultura monògama al llarg de la història, aquí la única intenció és explicar sintèticament com i perquè es va imposar la monogàmia.

Existeix una gran diversitat en els models de parentesc i de relacions afectivo-sexuals que adopta cada societat, tot i que diverses formes d’aparellament i matrimoni siguin comunes en la majoria d’elles. Diversos tipus de relacions monògames són presents en tot tipus de societats, desde les més primitives fins les més modernes, però això no significa que formin part de cultures monògames. Si bé en les societats de caçadors-recol·lectors o agràries té més sentit parlar de matrimonis grupals o famílies extenses, a dins les grans civilitzacions com Occident hi predomina el matrimoni monògam o família nuclear i la cultura monògama.

A mesura que creix la població d’una societat, creix la seva capacitat productiva, apareixen classes socials, la competitivitat, la capacitat d’acumular riquesa per les classes més benestants i la propietat privada. Aquí apareix la necessitat de transmetre la riquesa i l’estatus social a la següent generació, més concretament, a les persones de la següent generació amb qui tenim un vincle emocional més fort, és a dir, els propis fills. I perquè la riquesa no es dissolgui, millor transmetre-la a un sol fill, el primer d’arribar i preferiblement del sexe més fort i dominant en una societat patriarcal: l’hereu mascle.

Per transmetre l’herència als propis fills, cal assegurar-se de que realment són els propis fills i en les antigues societats amb mètodes anticonceptius i abortius poc eficients, la millor manera d’assegurar-se’n era a través de l’estricta exclusivitat sexual d’una dona vers el seu marit. En aquest context, un fill bastard era una gran vergonya i tenia totes les cartes de ser repudiat, convertit en esclau o abandonat a la seva sort. Així doncs, ni homes ni dones desitjaven tenir fills bastards i, per tant, calia evitar el sexe extra-conjugal costés el que costés (amb la clara excepció dels homes que podien seguir tenint sexe amb treballadores sexuals).

La creixent pressió demogràfica incrementaria la competència en l’ús i explotació del sòl. El creixent sentiment d’escassetat i propietat privada s’acabaria aplicant a tots els àmbits de la vida, tant de les terres i altres riqueses com de les persones.

A mesura que creix una societat i esdevé civilització, creix la fragmentació social. Els nuclis econòmics bàsics i domèstics es redueixen. Així ens trobem que cada individu abandona gradualment la dependència a la comunitat o família extensa i passa a dependre d’un nucli familiar cada vegada més reduït fins arribar a la família nuclear. En el lapse temporal que va de la dissolució de la comunitat tribal fins mil·lennis més tard quan apareix l’estat del benestar, la família esdevé responsable de cobrir les principals necessitats dels individus: la criança, l’assistència mèdica, l’obtenció i preparació d’aliments, l’assistència a la gent gran… En aquest context netament patriarcal, cada individu depèn críticament de la família per subsistir. Per tal que cada família es mantingués mínimament estable per poder perdurar tota la vida, es va imposar un estricte ordre moral de submissió vers el pare de família i exclusivitat de suport afectiu, econòmic i sexual vers la pròpia parella i família. Al mateix temps, és l’estabilitat econòmica de la família que permet criar i educar en la cultura monògama als fills legítims que asseguraran la continuïtat de la nissaga i de l’ordre i jerarquia socials existents.

Aquestes explicacions semblen prou lògiques i racionals com perquè qualsevol persona que desitgés formar part d’aquesta civilització es decantés racional i lliurement per la monogàmia, però les pulsions sexuals sovint són molt fortes i mai n’hi ha hagut prou amb la racionalitat per controlar-les. També va fer falta posar estrictes lleis i durs càstigs a tothom que gosés transgredir la monogàmia, especialment dirigits a les dones. Tampoc n’hi va haver prou amb les lleis i càstigs terrenals i per això es van inventar les lleis i càstigs divins, de forma que la religió va passar a ser el màxim exponent de transmissió de la cultura monògama.

Al llarg dels dos últims segles ha tingut lloc una revolució tecnològica i energètica molt lligada a l’explotació dels combustibles fòssils que ha permès a l’individu deixar de dependre de la família per satisfer la major part de les seves necessitats bàsiques i passar a dependre de l’estat i mercat capitalistes. Així, la cultura monògama ha perdut gradualment la seva funció econòmica i familiar, i ha passat a complir una funció de satisfacció afectiva i sexual dels individus d’acord amb l’ideal d’amor romàntic, deslligant-se del seu caràcter vitalici3.

Avui en dia ja no necessitem la cultura monògama per sobreviure econòmicament però tot i així la seguim perpetuant. Aquesta ens ha arribat i la seguim transmetent a través dels principis ètics i morals propis d’una religió que diem que ja no creiem.

Trencant el silenci

En la nostra cultura tendim a parlar sobre les nostres relacions més íntimes únicament amb els amics o amants més íntims. Generalment es considera que les relacions afectivo-sexuals pertanyen a la vida privada dels individus i, per tant, són quelcom que forma part de la lliure elecció de cada individu. Tots els efectes negatius que produeix la cultura monògama són tractats com a problemes personals i, per justificar-los, tot sovint s’al·lega una manca de maduresa emocional, o que no s’ha trobat la persona idònia per construir una sòlida relació de parella. Hi ha una extensa varietat de llibres d’auto-ajuda i terapeutes que intenten solucionar els problemes que patim en les nostres relacions afectivo-sexuals, però que mai qüestionen la base sobre la qual es sustenten, la cultura monògama. Ans al contrari, ens ofereixen fórmules per adaptar-nos-hi millor, descartant qualsevol alternativa possible. Fins i tot entre els mateixos col·lectius antipatriarcals es tendeix a relegar a un segon pla la rellevància que té la cultura monògama com a peça fonamental en el sistema patriarcal en què vivim.

La meva intenció és col·locar la cultura monògama al mateix nivell que el masclisme i la homofòbia, com a tercer gran pilar que sustenta el patriarcat. Si fins al dia d’avui aquest pilar ha restat tan desapercebut, sospito que es deu, entre altres causes, a que no ha sigut possible vertebrar una lluita identitària en base a un subjecte oprimit que qüestioni la cultura monògama, tal i com ha succeït amb la resta de lluites.

Existeix la tendència a identificar com a opressores aquelles persones que exerceixen rols dominants o autoritaris, i com a oprimides les que reprodueixen rols de submissió. Sota aquest punt de vista, sembla que la cultura monògama—a diferència del masclisme o la homofòbia—no comporta opressió, ja que no mostra clares relacions de dominació entre dominants i dominats; però cal recordar que l’opressió també rau en l’imperatiu social d’haver de complir un rol determinat—malgrat sigui un rol dominant i privilegiat—i que el defecte en el compliment del rol adjudicat comporta exclusió social. En la cultura monògama, no hi ha opressors ni oprimits, totes complim ambdós rols indistintament. Així doncs, la solució no radica en bastir una lluita identitària i victimista en base a un subjecte oprimit en lluita contra els seus opressors, sinó en rebutjar els nostres rols com a perpetuadores d’aquest ordre social i ajuntar-nos per construir alternatives. El primer pas és posar el tema sobre la taula, trencar el tabú i parlar obertament de les nostres relacions, fent-les més conscients, més polítiques.

Sobre l’oberta acceptació social de la cultura monògama

Ja fa molts anys que es van engegar les lluites feministes i d’alliberament sexual a Occident, iniciades per col•lectius activistes de base que van estendre aquestes lluites socialment, i que van aconseguir que les seves reivindicacions fossin assimilades per les altes institucions i plasmades en les seves lleis. Així, ens trobem en què el masclisme i la homofòbia cada cop tenen menys acceptació social. Ja no es pot defensar obertament que la dona es sotmeti als designis del seu marit, ja no és acceptable la repressió sexual que suposa viure dins un armari. La homofòbia i el masclisme s’han deslegitimat socialment en gran part i, per tant, són políticament incorrectes, ja no tenen lloc de forma tan directa i conscient en els mass media (amb clares excepcions com per exemple la publicitat) o les institucions oficials. Això no significa ni de bon tros que el masclisme i la homofòbia tinguin els dies comptats, ja que són hàbits i mentalitats molt arrelades culturalment, però la seva deslegitimació és un primer i fonamental pas vers la seva erradicació.

La repressió, problemes psicològics, violència… que produeix el masclisme i la homofòbia són rebutjats categòricament per sexòlegs, experts en polítiques de gènere, articulistes i tertulians varis. En contraposició, aquestes mateixes problemàtiques però, amb la cultura monògama com a causa, segueixen plenament normalitzades i acceptades en qualsevol àmbit i expressió cultural de la nostra societat. Quan una relació monògama passa per una “crisi” o es trenca, és possible que un o ambdós membres de la relació visquin drames emocionals i trastorns psicològics que s’accepten de forma natural com a conseqüència lògica i intrínseca de l’amor. La repressió sexual que comporta l’exclusivitat sexual pròpia de la cultura monògama, no és tan sols legitimada, sinó que fins i tot és motiu d’exaltació com a símbol de fidelitat4. En aquesta cultura tampoc és estrany elogiar la gelosia o fins i tot el sentiment de possessivitat, identificat-los com a mostres d’amor (!).

Problemàtiques sentimentals de la monogàmia romàntica

L’actual cultura monògama lligada a l’ideal d’amor romàntic promou alguns sentiments de caire negatiu que sovint s’entremesclen i es retroalimenten. El primer de tots i més fonamental és la gelosia. La gelosia és un sentiment que experimentem instintivament des de ben petites, quan ens sentim desposseïdes per algú altre d’una persona que estimem o desitgem. En la nostra cultura monògama, sentim gelosia cada cop que percebem que algun intrús pot desposseir-nos de la nostra parella (o bé del nostre projecte de parella, quan ni tan sols hem tirat els trastos a algú que ens atrau!). En el cas que la teva parella conegui una persona amb qui comparteixi afecte i atracció sexual, haurà d’escollir entre aquesta persona o tu. No es contempla la possibilitat de mantenir ambdues relacions al mateix temps. Per això ens sentim tan geloses si descobrim (o ens imaginem!) que la nostra parella té un amant. Qualsevol persona que pugui atraure a la nostra parella esdevé una potencial amenaça per a la continuïtat de la nostra relació.

Seguint el model monògam romàntic ho apostem tot a una sola carta; dediquem la major part del nostre afecte, el nostre suport, la nostra afinitat, els nostres projectes de futur… a una sola persona: la nostra parella. És per això que si es trenca aquesta relació degut a que un amant intrús ens roba la parella, s’esfondra tot el nostre projecte de vida basat en la parella, així que sense ella, la vida perd el seu sentit. Aquesta noció incentiva el sentiment de gelosia fins a nivells insospitats, propiciant al mateix temps un altre sentiment, la por (també coneguda com a sentiment d’inseguretat); por a perdre la parella i quedar-nos desemparades afectivament o econòmicament.

En tercer lloc, tenim la baixa autoestima. Tal sentiment no té res d’estrany ja que l’amor romàntic es basa en un mite: la idea de que una sola persona pot satisfer totes les necessitats sexuals i afectives d’una altra persona per tota la vida. A partir d’aquí, és fàcil infravalorar-se, ja que ningú és perfecte per la seva parella, no existeixen les mitges taronges ni els prínceps blaus; ningú mai podrà ser prou bo per la seva parella. Mai podrem complir les elevades expectatives que ens marca l’ideal romàntic. Conseqüentment, cada cop que no es compleixen i xoquen amb la realitat, sentim frustració o traïció, allò que es coneix popularment com a “desenganys”. Una d’aquestes falses expectatives és que el desig i l’atracció sexuals es mantindran sempre elevats i constants, així que es suposa que una parella sempre tindrà relacions sexuals periòdiques ininterrompudes (com a mínim un cop a la setmana). La realitat és que les relacions acostumen a iniciar-se en estats passionals d’enamorament i és molt difícil que aquesta gran passió es mantingui intacte amb el pas del temps. El més habitual és que el desig i l’atracció sexuals fluctuïn, en alguns casos decauen per complet i no és gens fàcil gestionar aquestes fluctuacions amb la parella. Quan a un li baixa la libido i no té ganes de tenir sexe és molt difícil comunicar-ho a la parella ja que aquesta s’ho pot prendre com que s’acaba la relació (com si una relació afectiva no pogués continuar sense sexe!), que s’ha fet gran i lletja i per això ja no li desperta desig (la libido depèn de molts altres factors! Per posar un exemple tonto: hi ha medicaments que l’anul·len) o que mai més tornaran a compartir sexe (la qual cosa és incerta però generalment poc probable). Tot això significa un cop molt dur a nivell anímic i pot deixar l’autoestima per terra.

Per les noves generacions és cada cop més difícil que es compleixin totes aquestes expectatives ja que la lògica del capital ens ha fet molt individualistes, consumistes i hedonistes. En aquest panorama, les relacions afectivo-sexuals esdevenen productes de consum de usar i tirar—busquem rotllo i quan el trobem, ens en desfem tan bon punt s’esvaeix l’estat passional d’enamorament o després d’algun polvet, i retornem al punt inicial a cercar una altra persona-producte per consumir—excepte per aquelles de nosaltres que en quedem excloses degut a que el nostre físic/edat/estètica no encaixa amb la demanda/moda del mercat.

Malgrat visquem en una cultura assentada sobre l’ideal monògam, aquest ideal dista molt de la realitat i l’engany amorós sempre ha estat a l’ordre del dia. Malgrat aquest engany pugui mantenir-se secret en moltes ocasions, també passa que en moltes ocasions acaba emergint a la superfície i no únicament per les persones involucrades sinó a un nivell més públic. De fet, no és gens estrany que altres persones s’enterin de l’engany abans que la mateixa persona a qui li estan posant les banyes. Quan la parella s’entera de l’engany, el greu sentiment de traïció ja per si sol és més que formidable, però si a sobre s’entera de que altra gent també ho sabia, hi estem sumant un sentiment d’humiliació pública capaç de produir una mescla increïblement dolorosa.

Afortunadament, les gelosies, les inseguretats, la baixa autoestima i les frustracions no són sentiments insuperables. Som capaces de treballar sobre aquests sentiments per tal de reduir-los a la seva mínima expressió. Som capaces de construir un nou imaginari col·lectiu en què l’amor i el sexe no són productes exclusius ni excloents, sinó que és possible i saludable compartir-los, arrasant definitivament la possessivitat tan arrelada en les nostres relacions més íntimes. Així totes hi sortim guanyant, ja que en general totes ens sentim millor compartint que no pas sentint-nos geloses o amb por a que algú ens prengui allò que considerem nostre.

Per altra banda, si no s’aborden resolutivament aquests sentiments, poden créixer i agreujar-se fins al punt de fer una relació insuportable. Aquí s’origina l’odi, altament propens a esdevenir violència i que pot esclatar en forma de maltractaments psicològics o físics, tan vers la parella com auto-infligida.

Violència monògama

No és cap casualitat que la immensa majoria de feminicidis siguin comesos pels marits, ex-marits, parelles i ex-parelles de les víctimes. Tampoc és casualitat que gran part de les morts tinguin lloc quan la dona exposa de forma definitiva la seva ferma voluntat de separació a la seva parella o marit.

De totes les conseqüències negatives de la cultura monògama, públicament sols es rebutgen aquelles més tràgiques: allò que els mitjans encabeixen en un gran sac genèric anomenat violència de gènere, violència domèstica o violència masclista, segons la moda del moment. Però això sí, mai mencionen ni fan cap referència a la cultura monògama. Si bé no es dubta en assenyalar el masclisme com a arrel i causa estructural d’aquesta violència, utilitzar la cultura monògama en aquests mateixos termes és quelcom inaudit. Així doncs, es parla de problemes personals de gelosia, possessivitat, dependència afectiva o baixa autoestima dels agressors, com si aquests elements no tinguessin connexió entre si i pertanyessin a experiències particulars i aïllades. Però no és pas així: vivim en una cultura que promou la gelosia, la possessivitat, i una extrema dependència econòmica i afectiva entre les parelles. Aquests fenòmens, sense necessita d’arribar a allò físic, ja són violència per si sols i en poques ocasions s’hi posa aturador. Així que no ens hauria d’estranyar que a voltes aquesta violència es descontroli.

Identificar i denunciar les arrels d’una violència és el primer pas vers la seva superació; mentre no fem aquest pas, cap programa policíac-institucional d’ajuda a les dones maltractades reduirà significativament l’índex de morts i maltractaments.

Igual que en la violència masclista o homòfoba, la violència física fruit de la cultura monògama és tan sols la punta de l’iceberg. Més avall, més amagada i més subtil trobem la violència psicològica i simbòlica que es reflexa en tots aquells mecanismes de dominació o exclusió social.

La violència fruit de la cultura monògama pot prendre molt diverses formes: la trobem en la repressió sexual i afectiva que comporta l’exclusivitat amorosa, en el control per part de la parella, en l’entrega total al benestar de la parella oblidant o sacrificant el propi, en l’exclusió social que comporta no tenir parella monògama, en el rebuig i menyspreu a qualsevol alternativa…

Tal violència pot recaure en qualsevol persona, però on sol caure amb més força i duresa és en les pròpies relacions monògames. En tota relació monògama hi roman una violència latent, que pot desencadenar-se quan algun dels seus membres intueix o adverteix l’incompliment d’alguna part de l’implícit contracte que comporta l’ideal monògam i romàntic, encara que sigui una minúscula clàusula amb lletra molt petita. Aquesta violència ens pot afectar a totes per igual, indiferentment de la classe social, nacionalitat o orientació sexual5 dels contraents en el pacte monògam. Actualment, degut al model de monogàmia successiva, el potencial més gran de violència rau en el trencament de les relacions6.

Però encara que no es desencadeni cap d’aquestes violències, existeix una violència comuna en totes les relacions monògames: si tenim en compte que la coacció és una forma de violència psicològica, el pacte d’exclusivitat sexual en què es basa la monogàmia és intrínsecament violent ja que sempre implica coacció. La coacció de saber que si incompleixes el pacte rebràs una sanció. La sanció pot ser que la parella (la persona més important de la teva vida) s’enfadi amb tu, et perdi confiança, et deixi… o la desaprovació i exclusió social per part de la família o altres persones properes (amb tot el greuge que impliquen aquestes sancions tan a nivell emocional com econòmic).

La parella monògama ofereix un marc ideal per al desenvolupament de la violència: la mútua dependència econòmica i afectiva promou la tolerància al maltracte rebut, ja que no es pot no estimar la persona de qui es depèn. Aquest sotmetiment emocional mutu fa els seus membres vulnerables i potencialment explotables, ofereix carta blanca per maltractar, i una extraordinària capacitat per suportar i perdonar els maltractes.

L’espai domèstic aïllat en el qual acostuma a conviure la parella és idoni perquè la violència pugui créixer i perpetuar-se en el temps ja que en absència de terceres persones, la violència es pot desenvolupar sense ser qüestionada o aturada per ningú. En cas que hi hagi observadors, si són els fills, no solen tenir ni les eines ni la capacitat de qüestionar la violència—ja que possiblement l’hauran normalitzat des de petits—i encara menys d’imposar-se per sobre de l’autoritat paterna o materna. Si els observadors són altres familiars, amics o veïns solen ser-ho de moments molt puntuals, la qual cosa dificulta que siguin conscients de l’extensió i gravetat de la situació, i acostumin a treure-li importància o inclús evitin involucrar-s’hi amb alguna excusa a l’estil “això no és cosa nostra”.

Els mateixos membres de la parella no solen ser prou conscients de la violència com per estar en posició de qüestionar-la i aturar-la ja que aquesta acostuma a créixer prou gradualment com per anar-s’hi habituant i normalitzant-la al mateix temps. Qui adopta el rol de maltractador es troba en una posició de poder des de la qual té molt poca necessitat d’autoavaluar-se amb sentit d’autocrítica, així que no té necessitat de canviar res de la seva conducta. Per l’altra banda, és molt normal que la persona maltractada adopti el punt de vista de qui la maltracta i es senti culpable de la situació. Aquest és un habitual mecanisme d’auto-engany força funcional per a la víctima ja que disminueix els conflictes amb l’individu dominant, i la possibilitat de patir més atacs greus.

El fenomen de la violència monògama és molt complex i està travessat per múltiples causes; des del nostre punt de vista més emocional, tendim a descarregar tota la nostra ràbia contra els maltractadors, però per més que intentem desterrar-los, si no confrontem la cultura de la monogàmia seguirà havent-hi relacions de maltracte7. Maltractadors i víctimes són dos rols complementaris i intrínsecs a un mateix model de relació. Més sovint del que ens pensem aquests rols s’intercanvien, i això per no dir que hi ha victimismes que també maltracten8. L’arrel del problema no són els maltractadors—no hi ha persones dolentes per se—sinó el nostre model de relacions hegemònic que permet que la violència i el maltracte es desenvolupin impunement. O dit d’una manera més planera: no hi ha persones xungues sinó relacions xungues9.

Cada cop que identifiquem una situació de maltracte caldria plantejar obertament un treball de suport, diàleg i conscienciació amb les persones involucrades i tot l’entorn social que ha obviat o ignorat el maltracte, per tal que no es tornin a reproduir ni consentir aquests tòxics models de relacions.

El determinisme emocional no existeix

Tan bon punt som conscients de totes les problemàtiques que promou la monogàmia, per què seguir limitant el nostre afecte, el nostre suport i el nostre sexe a una sola persona? Perquè seguim reproduint la cultura de la monogàmia?

És fàcil tenir la teoria clara, però al dur-la a la pràctica sovint xoquem estrepitosament amb dolorosos sentiments de gelosia. Els primers voluntariosos intents de superar-los sovint desemboquen en dolor i frustració i no gaire més tard, decretem que les emocions han guanyat la batalla als ideals i així donem l’assumpte per resolt.

Som moltes les que justifiquem la nostra preferència per les relacions monògames adduint que som geloses, que ens “fa mal” que la nostra parella “estigui” amb algú altre. A partir d’aquí, no cal anar gaire més enllà per pensar que degut a la nostra gelosia, la monogàmia és la forma “natural” de relacionar-nos els humans.

En una societat amb una cultura monògama sentim gelosia quan la relació amb la nostra parella “perilla”, de la mateixa manera que en una societat amb una cultura homòfoba, la gent sent odi vers les persones que no actuen de forma prou marcadament heterosexual. Si ens sembla lògic que el sentiment d’odi vers la homosexualitat no justifica ni legitima la homofòbia, també ens hauria de semblar lògic que el sentiment de gelosia/possessivitat propi de la cultura monògama no justifica ni legitima la monogàmia.

No existeix el determinisme emocional; les persones som capaces d’educar-nos i créixer emocionalment, cultivant els sentiments positius (alegria, confiança, amor) i rebutjant els negatius (gelosia, por, baixa autoestima, odi) en les nostres relacions personals. Els nostres sentiments estan condicionats en gran mesura per la cultura en la qual estem immerses i poden ser manipulats pels poders fàctics a través del seu sistema propagandístic (educació, mass media), per tal que serveixin als seus propis interessos. Això és força evident amb els sentiments d’inseguretat, por i odi, els quals són manipulats per promoure el consumisme, la retallada de drets i llibertats o el suport a intervencions militars. No és casualitat que tanta gent senti més odi o por pels “antisistema” o terroristes que ens mostren els mitjans tan despectivament, que no pas pels poc mediàtics accidents de tràfic o diòxid de carboni que emetem diàriament malgrat aquests últims causin molt més patiment, actual o futur. Si tantes pors i odis són producte de campanyes orquestrades per polítics i mass media, llavors, per què els sentiments que sentim en les nostres relacions personals haurien de ser més “purs”, impermeables a la cultura i la manipulació?

Desmuntant la gelosia

Sovint, es presenta la gelosia com un fet purament biològic per tal de defensar la suposada naturalesa genètica de la conducta monògama en els humans. No dubto de què el sentiment de gelosia tingui una explicació a nivell evolutiu i neuronal, però el quan i el perquè sentim gelosia crec que està profundament determinat per la cultura en la qual vivim.

La gelosia és una de les més grans traves a obrir relacions fora de la monogàmia. La nociva experiència de gelosia ens empeny vers la monogàmia—la idea és: “amb un ferm pacte d’exclusivitat sexual no hauré de patir per sentir gelosia”. Però en realitat, això és un peix que es menja la cua: és la mateixa cultura de la monogàmia que promou la gelosia que ens fa desitjar la monogàmia amb la qual cosa establim relacions monògames que fonamenten la cultura de la monogàmia. Bé, per comprendre aquesta frase tan rocambolesca fan falta uns quants aclariments, començant per desmuntar el concepte de gelosia i així desentrellar el seu significat. Considero que la gelosia no és un únic sentiment sinó tot un conjunt d’emocions (principalment inseguretat, disgust i ràbia) que sentim quan percebem una situació d’amenaça, injustícia o traïció per la possibilitat (ja sigui real o fictícia) de que algú ens prengui (o ens faci inaccessible) alguna cosa que ens estimem (com per exemple un amant). De la sensació d’amenaça venen els sentiments de inseguretat, por, i ansietat; del sentiment de injustícia o traïció ve la humiliació, el disgust i la ràbia vers la persona que ens ha desproveït d’allò que estimem. Com bé sabem, tot plegat pot degenerar en conductes agressives i violentes.

Cub de Lövheim

Lövheim proposa una relació directa entre diverses combinacions en els nivells dels neurotransmissors dopamina, noradrenalina i serotonina i 8 emocions bàsiques. Cada punta del cub representa el màxim valor d’una emoció diferent. La meitat del cub marcada amb ratlles assenyala tot el ventall d’emocions que configuren la gelosia.

Entenc que en cada cultura ens sentirem amenaçades, traïdes o tractades amb injustícia en situacions i graus diferents. Per exemple, en una cultura poligínica10, una dona difícilment sentirà gelosia perquè el seu marit comparteixi sexe amb altres dones (les seves altres mullers). I en cas que la senti, serà un sentiment molt més moderat, ja que podria ser degut a la sensació d’amenaça o injustícia de perdre el marit per una nit enlloc de per sempre, com seria pertinent en una cultura plenament monògama.

La gelosia va estretament lligada a les expectatives i com que vivim en una cultura monògama, és lògic que alberguem expectatives d’exclusivitat i conseqüentment sentim gelosia quan s’incompleixen. Però com veurem a continuació, en la nostra mateixa societat no sempre existeix tal expectativa i en aquestes escletxes s’evidencia que la gelosia no és immutable ni forma part intrínseca del nostre ser. Per més monògames i geloses que ens identifiquem, si ens enamorem apassionadament d’algú ja aparellat, generalment no dubtem a tirar la relació endavant malgrat haver de compartir la parella i… sense sentir gelosia! (Oh, miracle!). En aquests casos no en sentim degut a que iniciem la relació sense l’expectativa de que serà exclusiva. No és fins passat un temps que si la cosa tira endavant, reclamarem més quota de relació o que directament deixi la seva altra parella per passar a ser la nostra parella exclusiva. És a partir d’aquí que tornem a generar expectatives d’exclusivitat i, per tant, podem tornar a sentir gelosia.

No em puc estar d’explicar-vos un cas molt curiós i paradigmàtic d’aquest fet. La Carmen, l’àvia d’un amic meu, estava casada amb un home que va tenir un accident de cotxe i es va quedar en coma durant un mes. Quan va anar a veure’l a l’hospital fou molt gran la seva sorpresa en trobar-hi una altra dona que assegurava ser la seva esposa. Resulta que les dues dones compartien el mateix marit qui les havia estat enganyant durant anys fins aquell mateix moment. Arrel d’això, la Carmen va decidir deixar al seu marit. El més curiós del cas és que anys més tard la Carmen va iniciar una relació amb un home casat, amb qui mantindria una relació d’amants fins la mort de l’home (en aquest cas, l’esposa de l’home era conscient i tolerava la infidelitat del seu marit). A primera vista, a tothom li sembla molt incoherent la conducta de la Carmen, qui no va perdonar al seu marit per ser infidel i a continuació ella mateixa fou còmplice de la infidelitat d’un altre home. La diferència es troba en què en el primer cas la infidelitat no era prevista i en el segon si. Així doncs, el problema no és la infidelitat, sinó la falsa expectativa de fidelitat.

Ara que sabem més o menys com funciona, podem traçar un pla d’acció per fer front a la gelosia mitjançant dos punts bàsics: 1. treballar-nos la confiança en les nostres relacions per tal que no puguem sentir-nos amenaçades en cap moment i 2. establir pactes que realment puguem complir ambdós membres de la relació per no generar expectatives que es puguin incomplir i facin sentir-nos tractades injustament o traïdes (per això és més segur establir un pacte de relació oberta, ja que és impossible incomplir-lo!).

Les relacions obertes són el millor remei a la gelosia, ens ofereixen un espai de total confiança, sense regles ni expectatives desmesurades on l’autèntic desig és el pal de paller de cada relació.

La teoria és simple: si realment t’estimes el teu amant, voldràs que sigui el màxim de lliure i feliç; ell és feliç quan es relaciona lliurement amb altres amants i aquestes relacions són compatibles amb la vostra, així que no suposen cap amenaça. Fora del paradigma de la parella monògama, ningú hauria de poder robar-te un amant—l’extensió en què tu t’avens amb una persona determina fins a quin punt ell o ella estarà amb tu. En una relació prou forta, cap flirteig o aventura amorosa podria posar-la en perill!

Malauradament, quan portem aquesta bonica teoria a la pràctica en un país monògam com el nostre, comença a fer aigües per totes bandes. Les amenaces es fan ben reals i esdevenen inevitables, ja que si bé tu no tens cap problema en compartir els teus amants, els amants dels teus amants no tenen perquè voler compartir-los amb tu. Si el teu amant cau apassionadament enamorat per algú que li demana exclusivitat com a condició, tens totes les de perdre. Els monògams sempre juguen a casa i les poliamoroses sempre juguem en camp contrari. Aquí veiem un cop més com la monogàmia no pot ser únicament confrontada des de l’àmbit personal; si no confrontem col·lectivament la cultura monògama, fomentant una nova cultura basada en les relacions obertes, la nostra revolució personal es veurà evocada al fracàs.

En una cultura monògama l’amenaça de que em prenguin la persona estimada sempre hi serà present, ja que la gran majoria de la gent cerca relacions exclusives i possessives. En aquest medi la gelosia és inevitable i em fa desitjar relacions monògames igual que la resta, per tal de no ser l’últim tonto i jo quedar-me sense parella.

En una cultura on les relacions no es posseeixen sinó que es comparteixen (no només les d’amistat, també les afectives i les sexuals!) ningú ens pot prendre un amant. Per tant, totes les possibles amenaces, injustícies i traïcions disminueixen fins la més mínima expressió.

Fora de l’ordre monògam, una persona pot acceptar més fàcilment que tothom pot ser valuós, estimable o excitant, fins i tot si el teu amant troba algú altre (o altres) que són valuosos, estimables o excitants! En realitat, totes som valuoses, estimables i excitants!

Hi ha alternatives a la monogàmia?

Potser el més gran inconvenient a l’hora de superar la cultura monògama és la incapacitat d’imaginar models de relacions afectives i sexuals alternatius a la monogàmia. És lògic, ja que pràcticament no tenim altres referents; portem tota la vida consumint productes culturals que professen una clara apologia de la monogàmia, des dels contes i dibuixos animats infantils fins al cinema d’autor més underground. Per altra banda, les alternatives conegudes no són especialment atractives: en la joventut s’està imposant un nou model basat en el consum de sexe; tothom coneix la poligàmia o el frustrat intent d’amor lliure dels hippies; hi haurà qui ja hagi sentit parlar del poliamor o de tantes desastroses parelles obertes… La solució a la cultura monògama no és establir un nou model de relacions afectives i sexuals que sigui políticament correcte, desqualificant aquells que segueixen tenint relacions monògames. Tan bon punt s’imposés socialment aquest nou model, apareixerien nous inadaptats que voldrien trencar-lo. Cap model universal es pot adaptar a les necessitats individuals de tots els individus, l’ideal seria l’absència de models establerts que normativitzin com ens hem de relacionar. Però això no significa l’acceptació acrítica de qualsevol tipus de relació: aspirem a construir un món sense relacions opressives, ni possessives, ni tancades11. Sabem que hi ha un llarg camí fins a aquest món i que en l’intent d’avançar-hi cadascú té el seu ritme, les seves capacitats i les seves limitacions. No es pot imposar cap ritme ni cap meta personal concreta, però és important que tinguem clar cap a on ens dirigim, l’ideal on volem arribar com a societat. També crec important posar-li un nom a aquest ideal i a tal efecte hi ha 4 principals candidats: amor lliure, poliamor, relacions lliures i relacions obertes. No em desagrada especialment cap de les quatre expressions però aposto per “relacions obertes” perquè em sembla la més oberta i entenedora… i que sona menys pretensiosa!

Relacions obertes

De la dependència a l’amistat

Una bona manera d’entendre què són i com funcionen les relacions obertes és fixant-se amb com funcionen les d’amistat. Les relacions d’amistat acostumen a ser les relacions més lliures i saludables perquè són les menys pautades i regulades així que ens ofereixen un bon model del qual aprendre’n i aplicar a les relacions afectivo-sexuals. A diferència de les relacions de parella, amb els amics posem moltes menys expectatives que més tard ens puguin decepcionar i fer sentir traicionades. Totes entenem que podem tenir més d’un amic i no per això els amics són “menys” amics. Entenem que cada amic ens aporta coses diferents, cada relació és única i totes són compatibles així que no necessitem decantar-nos per una i descartar la resta com fem en el terreny amorós. En contraposició, imaginem-nos si tinguéssim un sol amic: llavors possiblement es reproduirien bona part de les grans dependències que es generen en les relacions de parella, especialment quan la perdem. Si perdem un amic és una gran pèrdua i un gran dol, però això és incomparable amb el gran daltabaix emocional que patim quan perdem la nostra única i estimada parella. En les relacions obertes no tenim necessitat de jerarquitzar les relacions tan exageradament, com si només poguéssim tenir una persona realment important en la nostra vida—la parella—, possiblement amb la única excepció de la nostra mare; i la resta es trobessin a un nivell molt més inferior.

Si bé valorem molt i ens semblen molt importants els moments que compartim íntimament amb un altre amic, en els quals podem sincerar-nos i esplaiar-nos amb molta més facilitat, no per això valorem menys o ens semblen menys importants les relacions d’amistat de caire més col·lectiu. Sortir de festa o fer unes birres en una terrassa, jugar algun esport d’equip, anar d’excursió… només són alguns exemples d’activitats d’amistat col·lectives, on es genera una gran riquesa relacional—constatable en l’increment d’ocurrències, anècdotes i sentit de l’humor que es dóna al multiplicar-se les interaccions—irrepetible entre dues úniques persones, així que per res del món renunciaríem a elles. No obstant, això és precisament el que fem amb les nostres relacions afectivo-sexuals col·lectives. Bé, de fet, no hi renunciem perquè ni tan sols ens les plantegem més enllà de les fantasies sexuals. Però si fem un exercici d’imaginació, pensant amb tota la riquesa afectiva i sexual que es podria generar col·lectivament, s’obre davant nostre tot un nou horitzó de possibilitats. Col·lectivitzant els nostres afectes i les nostres sexualitats es crearia un estat d’abundància que podria acabar amb moltes de les nostres pors i gelosies de perdre la parella degut a que és la única persona que ens pot dispensar amor i sexe.

Però alerta, quan parlo d’obrir les relacions, no estic dient que haguem de relacionar-nos amb el màxim de gent possible o que tothom hagi de follar amb tothom (!). Una relació ideal o saludable es troba en l’equilibri entre la dependència total—com quan depenem totalment d’una sola persona a l’estil “tu ho ets tot per mi”—i la independència total—com quan la relació és tan superficial que ens importa ben poc el que li pugui passar a l’altre (i a l’altre el que ens passi a nosaltres!). Aquest equilibri acostuma a dependre del nombre de relacions íntimes que tenim: si en tenim masses (més de deu o quinze), la confiança, l’atenció, l’ànim de compartir… es dissol i les relacions perden valor fins al punt de fer-se banals i el sentiment de solitud o desconnexió ens inunda; si en tenim massa poques (una o dues) es crea una dependència tan forta que pot degenerar fàcilment en submissions, abusos i maltractes. Les relacions de gran dependència (com sol passar en les relacions monògames o les que hi ha entre mares i fills) són un terreny abonat a l’abús i el maltracte perquè inconscientment sabem que l’altra persona no ens abandonarà, per més dolor que ens infligim. Així doncs, un bon nombre rau entre 3 i 712 relacions íntimes13 i de profunda confiança, per tal que puguem dedicar-lis el temps, l’estima i les cures suficients de manera que les relacions respirin sanament. Amb prou aire com perquè l’ambient no es torni viciat ni tant d’aire com perquè les nostres paraules i carícies se les emporti el vent.

Hi ha qui rebutja les relacions obertes perquè diu que ho va provar un cop i li va anar pitjor que en les seves relacions més tancades. En un règim monògam com el nostre, les relacions obertes són molt més complicades de dur a terme i tenen tots els números de fracassar. Mentre una majoria social no es decanti per aquestes, les tancades seguiran sent les més conegudes i que gaudeixen de més reconeixement social i, per tant, les més viables i fàcils de dur a terme. Igual que les primeres dones que van gosar emancipar-se transgredint els seus rols de gènere ho van tenir molt cru, les primeres persones que gosen transgredir la monogàmia també ho tenen tot en contra. Si posessin en una balança tots els pros i els contres, segurament a la majoria els hi sortiria un balanç negatiu. Per això, apostar per les relacions obertes no és fruit d’una postura hedonista de voler follar amb més freqüència i més gent sinó més aviat d’un convenciment polític que implica adoptar una postura militant.

Però no hem d’oblidar que el nom no fa la cosa, hem d’estar alerta amb aquells que van d’abanderats de les relacions obertes quan en realitat l’únic que volen és follar amb tot quisqui sense haver de donar explicacions ni tenir cap cura per la seva parella.

Per molt que pretenguem impulsar les relacions obertes com a nou model emancipador, etiquetar les nostres relacions com a tal no ens assegura el seu èxit! Totes les relacions, ja siguin obertes o tancades, tard o d’hora comporten conflictes. La única fórmula per fer-les funcionar és molta empatia i comunicació, acceptant que les relacions evolucionen i que ens hem d’anar comunicant allò que sentim en cada moment per poder actualitzar les nostres expectatives al respecte i no fer-nos mal.

Els 4 ingredients bàsics de les relacions

Una altra forma d’entendre la cultura monògama i les relacions obertes és deconstruint les relacions en quatre elements bàsics: economia, afinitat, afecte i sexualitat. Això és una gran abstracció teòrica ja que aquests quatre elements generalment els trobem entremesclats en diferents graus en cada relació. Tot i així, és important distingir-los per trencar amb moltes falses expectatives que comporten els models de relacions establerts.

ECONOMIA

Les relacions econòmiques són aquelles on la finalitat és cobrir les nostres necessitats materials, per exemple, una relació amb un caixer de supermercat és una relació estrictament econòmica—el més probable és que no hi compartim ni afinitat, ni afecte, ni sexe (tot i que és possible que ens desperti desig sexual i això també és un tipus de relació sexual). En la nostra cultura, el suport econòmic es troba restringit a l’àmbit de la parella i la família, fora d’aquest reducte hi domina la competència i explotació econòmica. Malgrat siguin les relacions a les quals dediquem més temps, generalment són les relacions en les quals ens sentim menys lliures ja que la majoria estan dominades per estaments superiors en els quals no tenim ni veu ni vot.

AFINITAT

En contraposició tenim les relacions d’afinitat (o més conegudes com a amistats) són aquelles on la finalitat és cobrir les nostres necessitats més de caràcter espiritual o lúdic i perquè es puguin extendre en el temps i aprofundir han de ser entre iguals. Per això és fàcil fer-se amic d’un company de feina que està al nostre mateix nivell i no tant d’un company que està per sobre o per sota nostre. Com ja he dit, en la nostra cultura les relacions d’afinitat són les més lliures, ja que estan menys reglades i comporten menys expectatives. Tot i així, tampoc se’n salven del tot: existeix l’extesa i errònia idea que descobrim si un amic és de veritat quan tenim problemes de veritat (entenent que si no ens ajuda, no és un bon amic). Amb aquesta idea estem mesclant coses diferents: economia i afecte amb afinitat. Pot ser que quan tenim problemes ens ajudi un familiar que ens estima molt amb qui compartim zero afinitat, mentre que el nostre millor amic no ens pugui ajudar per X raons. Això no vol dir que el nostre millor amic deixi de ser-ho i que el familiar passi a ser el nostre millor amic (!).

AFECTE

En tercer lloc tenim les relacions afectives, totes aquelles on hi ha algun vincle afectiu, ja sigui amb la mare, un amic o un amant. En la cultura monògama l’afecte es troba extremadament limitat a la parella i la família. Més enllà, hem après a reprimir els nostres afectes. Qualsevol mostra d’afecte fora de la parella o la família nuclear es llegeix ràpidament com a una aproximació sexual i conseqüentment com a una amenaça al projecte monògam o quelcom indecent.

És alarmant la facilitat amb què ens comportem afectivament amb els gossos, malgrat siguin totalment desconeguts, si ho comparem amb la fredor amb què ens relacionem els humans occidentals (especialment entre homes que tenen por que la seva virilitat sigui qüestionada si es toquen amb altres homes).

SEXUALITAT

Per últim tenim la sexualitat, totes aquelles relacions en les quals hi ha desig, excitació o plaer sexual. Aquestes són les relacions més reglades i pautades de totes14. En la cultura monògama se suposa que la sexualitat ha d’anar sempre lligada a l’afecte perquè només es pot donar legítimament en una parella monògama. Per això encara és necessari recalcar que sexe i afecte són coses diferents i que és igualment possible i legítima una relació sexual amb o sense afecte.

No totes tenim la sort de disposar sempre de relacions sexuals satisfactòries, i això no significa que estiguem “malfollades” i siguem més antipàtiques, podem viure feliçment gaudint de la masturbació—molts polvos no arriben ni a la sola de la sabata d’una bona palla. Però el que si és més difícil és viure sense afecte compartit i les mostres d’afecte físic poden ser molt necessàries per totes aquelles que vivim en un desert afectiu pel fet de no tenir parella. Això és una crida a perdre la por a tocar-nos i relacionar-nos afectivament més enllà de les fronteres monògames. Ja que les abraçades i carícies són gratuïtes i comporten poc esforç físic i mental, si ens ho proposem, podem ser molt més esplèndides afectivament i crear entorns molt més càlids i esplèndids! Si totes les abraçades que ens enviem a través de mails es materialitzessin al món real, la temperatura global pujaria almenys un grau.

És cert, la línia entra allò afectiu i allò sexual és molt borrosa. El que per mi és afectiu, per tu pot ser sexual i ofensiu. Però la base de tota relació sempre hauria de ser el respecte i a partir d’aquí, hauríem de perdre totes les inconscients pors en forma de vergonyes al contacte físic, ja sigui afectiu o sexual. L’origen d’ aquestes sovint són les expectatives que comporten els models de relacions afectivo-sexuals existents: “tinc por a mostrar-te el meu afecte perquè no vull que et pensis que et vull follar o ser la teva parella” o “sóc tan freda amb tu perquè no vull que la meva parella es pensi que li vull fer el salt”. Amb aquests complexes s’entén l’extès sentiment de “a mi no m’agrada que em sobin”. Si aconseguim deconstruir aquests models afectivo-sexuals tan simples i limitats—és a dir, la cultura monògama—potser podrem superar aquestes pors i relacionar-nos més esplèndidament.

Totes les persones necessitem satisfer aquests quatre elements en major o menor mesura. En la cultura monògama de l’amor romàntic se suposa que hem de trobar una persona ideal que ens els satisfaci tots a la perfecció. Clar que això no és impossible però si molt difícil. El més fàcil seria trobar diverses persones que ens cobrissin diferents aspectes d’aquests elements. Això trauria molta pressió a les parelles, ja no faria falta haver d’estar disponibles per satisfer a la parella en tot moment. Es podria buscar un altre amic o amant amb qui satisfer les seves necessitats i per això seria necessari obrir les nostres relacions. Les relacions obertes són l’acceptació que no podem satisfer totes les necessitats relacionals de la parella i que és millor satisfer-les honestament amb diverses persones que no pas reprimir-nos i intentar ignorar les nostres mancances relacionals o mantenir-nos cruelment enganyades

Existeix un 5è element que trastoca tots els altres: l’enamorament. És important distingir-lo per entendre que contràriament al que ens dicta l’ideal romàntic, no té perquè anar necessàriament vinculat a cap altre element. Podem estimar algú o tenir-hi sexe sense que hi hagi enamorament. Per altra banda podem estar enamorats d’algú per qui no sentim desig sexual, amb qui compartim zero afinitat o el que podria ser pitjor: amb qui tenim una relació violenta amb gens d’amor que mantenim únicament perquè hi estem enganxades degut a l’enamorament.

Per què la monogàmia és sovint tan avorrida?

Generalment, les parelles monògames es formen a partir de l’enamorament* mutu (malgrat ben sovint es formin per motius de reconeixement i posició social). Així doncs, l’afinitat que pugui haver-hi entre aquestes dues persones és un factor secundari, i això fa que sigui habitual trobar parelles amb un baix o nul grau d’afinitat entre elles. Aquestes relacions es sostenen en l’estat d’enamorament, però en no compartir afinitat, la relació esdevé avorrida, buida i sòrdida “fora del llit”. Això no suposaria cap inconvenient si aquestes parelles acceptessin aquesta realitat i limitessin la seva relació al terreny afectiu i sexual. El problema és que la cultura monògama les condueix a construir un projecte econòmic i recreatiu per tota la vida (habitatge, turisme, cotxe, fills…) sobre una relació afectivo-sexual. Això els hi suposa haver de compartir la major part del seu temps “lliure” amb una persona amb qui pot ser que comparteixin ben poca afinitat. En tal cas, pot ser que la convivència sigui sostenible mentre dura l’enamorament, però tan bon punt passa de llarg, la relació pot esdevenir un autèntic turment d’avorriment (el no tenir res nou per dir-se) o acalorades discussions (ja sigui per escollir una pel·lícula o per desfogar-se de les frustracions). L’avorriment es pot superar tenint fills però superar les discussions acostuma a ser més complicat.

Hi ha una altre argument que explica el tedi que provoca la monogàmia: per definició, una persona totalment satisfeta no té cap raó per buscar l’amor, la insatisfacció és el motor del desig, és l’essència de l’amor romàntic. La paradoxa és que en la parella monògama tenim contínuament allò que ens falta i això ens porta a l’extinció del desig i, finalment, a l’avorriment. La bona notícia és que la satisfacció definitiva no és d’aquest món. Tal i com passa amb la gana, no desapareix tan bon punt és satisfeta: s’adorm fins al pròxim despertar. Això és el que, a la curta o a la llarga, ens duu a buscar i desitjar altres persones en lloc de tancar-nos a casa acatant la monogàmia.

*Què és l’enamorament?

Les investigacions en neurociència han descobert certs processos químics que es produeixen en el cervell de l’enamorat: en presència de la persona estimada s’alliberen endorfines, les hormones naturals del plaer, una mena d’opi cerebral. La sensació agradable que proporcionen aquestes endorfines, com totes les sensacions de plaer, crea una espècie de dependència: tan bon punt es dissipa l’efecte de benestar, l’enamorat intentarà reproduir aquest estat de plaer, motivat per certes zones cerebrals que reaccionen amb la dopamina, un neurotransmissor responsable de la motivació. L’enamorat és un drogoaddicte de l’amor, atrapat en un cercle viciós: necessitat d’estar amb la persona estimada sota els efectes de la dopamina, recompensa en forma de plaer gràcies a les endorfines, sentiment de pèrdua o depressió a mesura que el cervell reacciona contraatacant amb altres neurotransmissors per calmar l’estat eufòric, nova necessitat d’estar amb la persona estimada per compensar la pèrdua, etc. Per això l’enamorat es troba en una muntanya russa, travessant cicles alts i baixos passant contínuament de l’eufòria a la depressió.

Caldria sumar un tercer ingredient que forma part de la ciència de l’amor: l’oxitocina, una hormona (que s’allibera en el moment de l’orgasme) capaç d’induir un efecte general de benestar en contrarestar les hormones de l’estrès (adrenalina i cortisol). L’oxitocina s’associa amb la conducta maternal i paternal i el foment de la confiança, la generositat, l’afectivitat i la tendresa entre les persones.

Així doncs és la combinació de dopamina, endorfines i oxitocina que desencadena el riu desbordat d’emocions que sent l’enamorat: sensacions d’exaltació, alegria i eufòria, un excés d’energia, la impressió d’estar sobreexcitat, una sensació de pèrdua o depressió i sobretot, fascinació, fins i tot obsessió per la persona estimada, a vegades en detriment de qualsevol altra activitat.

Aquest estat d’enamorament està programat per durar de mitjana entre 18 i 36 mesos. Això té una explicació biològica a nivell evolutiu: la química de l’enamorament apareix en aquelles espècies en les que un sol progenitor no pot assegurar la supervivència de la prole i que el període de gestació i criança s’allarga en el temps.

En aquesta gràfica veiem com l’index més alt de divorcis es troba passats 3 anys de matrimoni (i passat l’estat d’enamorament).

Gràfica extreta de l’article “The nature of romantic love” de Helen Fisher

Criança i maternitat dins i fora de la monogàmia

El model de família nuclear ens sembla tan universal que ens costa imaginar la criança més enllà del mateix. Aquest és pràcticament l’únic model conegut a part de la criança monoparental que tampoc sembla oferir cap avantatge. Molta gent posa el crit al cel davant de qualsevol model que no s’ajusti perfectament a la clàssica família hetero-monògama al·legant la falta de consideració per l’infant que “pobret, no ho ha elegit” i que pot ser marginat pel fet de tenir una família que no és del tot “normal”. Però a voltes aquesta normalitat té un preu molt alt; potser que analitzem tots els costos i problemàtiques que comporta el model hegemònic abans d’entrar a valorar altres models.

La criança és l’imperatiu econòmic, cultural i emocional més gran que ens encadena a la monogàmia. Si portar una criança entre dues úniques persones ja implica un sacrifici prou gran, la criança monoparental sovint no és ni una opció a considerar per la gran majoria de mares. A part d’aquests pretextes econòmics, també hi ha pretextes de responsabilitat ètica i moral “pel bé dels fills”. Però quan la relació entre els pares esdevé tòxica, també és pel seu bé que segueixin convivint amb ells i que els fills creixin aprenent d’aquest únic model insà que probablement acabaran reproduint?

És en la criança on es fa més evident l’esquerda entre classes socials ja que la pressió econòmica sobre les famílies amb rentes més baixes pot agreujar molt els conflictes de parella i esclavitzar encara més les mares. Així que em centraré especialment amb les famílies que no es poden permetre el luxe de contractar cangurs ni “dones de la neteja”, com es coneix popularment als que ofereixen serveis de neteja domèstics.

El model de família nuclear en comparació amb l’antiga família extesa, posa molt més difícil el sustent econòmic i el manteniment de la llar, ja que aquests depenen únicament del pare i la mare. Aquest fet comporta que ben sovint ambdós progenitors hagin de treballar remuneradament, sense oblidar que la mare fa doble jornada laboral carregant amb el gruix de les tasques domèstiques i cura dels infants. Això suposa un distanciament molt prematur entre pares i fills degut a que els primers s’han de posar a treballar de forma immediata o al cap de pocs mesos per tal de no perdre la feina i poder cobrir totes les despeses. Tot plegat fa que, especialment per les mares, sigui molt difícil conciliar la feina (tant la remunerada com la domèstica) amb la maternitat. En aquest context és molt reduït el temps que es pot compartir amb els fills i aquests acaben aparcats davant les pantalles.

Alguns estudis fets en el monògam Occident han conclòs que la satisfacció marital de les parelles decreix dramàticament després del naixement del primer fill i no es redreça fins que l’últim fill marxa de casa. Qualsevol pare sap que tenir fills porta molta feina i tot i que té els seus moments gratificants, la major part del temps comporta avorrit i desinteressat servei a gent que trigarà dècades a mostrar el més mínim agraïment pel que estem fent. Un altre estudi sobre com es senten les mares en les seves activitats quotidianes indica que es senten menys felices cuidant-se dels seus fills que no pas menjant, fent exercici, comprant, fent la migdiada o mirant la televisió. Exposa que estar cuidant dels fills és tan sols una mica més agradable que fer les feines domèstiques15. Tot això ens indica que tenir fills de forma monògama no es troba en el millor interès de les persones sinó en el millor interès del nostre sistema econòmic que li convé una societat atomitzada on cada parella ha de treballar molt més per poder assumir la criança dels seus fills i així aconseguir una societat més productiva, poderosa i rica que faci ombra o aniquili a qualsevol altre model de societat.

També cal tenir en compte que la parella monògama ja no és cap garantia d’estabilitat com ho era antany. Així doncs, ens trobem amb què la separació és una possibilitat molt real i que haver de criar els fills una persona sola implica molta més dedicació o sacrifici.

Si bé és cert que existeixen famílies nuclears totalment funcionals i saludables, això no significa que a tothom li pugui arribar a funcionar aquest model. Una de les raons és que les relacions familiars no es poden elegir, són les que ens toquen i punt (exceptuant la pròpia parella, que almenys en un primer moment si que s’elegeix). El grau d’afinitat que es pugui arribar a donar entre els familiars més directes és una loteria. Tan pot ser que hi hagi una gran proximitat com la que hi ha entre els amics més íntims, com que es tractin de relacions totalment distants, postisses i buides; hi ha casos per tot. Malgrat l’estima i el suport entre familiars sigui molt gran, la manca d’entesa o afinitat en molts altres aspectes pot fer que la convivència sigui un martiri de discussions, sordidesa o apatia.

La criança requereix estabilitat econòmica però sobretot molt d’amor. La parella monògama potser ens pot garantir l’aliment del cos però no el de l’esperit ja que l’amor i el desig entre els pares pot esgotar-se. En aquest cas pot ser que la parella es trenqui o que segueixin convivint a desgana però cap de les dues opcions és gens òptima pels fills. Per això hauríem de bastir la criança sobre una xarxa de suport mutu més àmplia i segura—més enllà de l’únic flotador dels avis—on la criança ja no depengui d’una sola relació afectivo-sexual que en qualsevol moment pot finir. On la criança col·lectiva permeti ajuntar esforços per tenir cura dels fills, alliberant als pares amb molt més temps lliure. Construint comunitats on els infants puguin conviure i relacionar-se lliurement amb altres persones a part dels pares biològics i així poder comptar amb més influències i referents dels quals aprendre. En aquest context la figura del pare no ho serà perquè ho digui el seu ADN sinó perquè realment s’ho ha guanyat establint una relació d’afinitat, amor i confiança amb l’infant. En comunitats de relacions obertes, pares i mares poden relacionar-se més lliurement a nivell sexo-afectiu, sense que això comprometi l’estabilitat econòmica de la comunitat.

Tot i així, és bo tenir en compte certes problemàtiques que s’ha trobat qui ha intentat emprendre una criança més col·lectiva en l’actualitat: hi ha una gran incomprensió mútua entre els pares i els que no ho són. Els pares retreuen als altres que no els ajuden prou i aquests els hi contesten que no va ser decisió seva tenir un fill i titllen als pares de “crostes” (ganduls) perquè l’única cosa que fan és cuidar-se dels fills. La criança és una tasca que hauria de ser responsabilitat de tota la comunitat, ja que és la base de la comunitat del futur. Però amb l’actual inestabilitat econòmica, les comunitats també són molt inestables i potser inconscientment, ningú vol invertir esforços en la criança d’uns infants que molt difícilment formaran part de la mateixa comunitat en el futur i així puguin revertir l’esforç. Per tot això, la única fórmula viable per a la criança col·lectiva en l’actualitat és assentar-la sobre una economia el màxim d’estable possible i que la comunitat estigui formada per persones que han decidit conscientment implicar-se en la criança compartint unes mateixes idees sobre com dur-la a terme.

No hi ha llibertat sense seguretat

Un discurs que pretengui qüestionar i superar la cultura de la monogàmia, no es pot basar únicament en la llibertat, també ha de basar-se en la seguretat. Les persones necessitem sentir-nos lliures, però abans que lliures necessitem sentir-nos segures: segures econòmicament, segures davant les adversitats.

Sembla ser que ens condiciona més la por a la pèrdua que no pas la joia pels possibles guanys; en altres paraules, ningú apostarà per unes relacions més lliures si amb aquestes es posa en risc el seu confort. La por a perdre la parella i l’estabilitat del seu suport afectiu i econòmic és molt més gran i eclipsa l’efímera joia de compartir sexe i dopamina amb nous amants.

Ara per ara, quan estem xungues, quan patim una depressió, quan perdem la feina, sempre que necessitem ajuda… generalment les úniques persones amb qui podem confiar cegament, qui sabem que estaran al nostre costat amb el seu suport incondicional… és en primer lloc la parella i en el seu defecte o secundàriament, la família. El sentiment de comunitat ha sigut destruït a costa de la desconfiança i l’egoisme consumista. En les zones massificades on vivim costa confiar o ser generós amb algú de fora de casa, perquè sols per començar, la gran majoria de la gent ens és desconeguda.

Si pretenem construir unes relacions més lliures, hem de començar per restablir la comunitat, construir unes relacions econòmiques de suport mutu que vagin més enllà de la parella i la família nuclear. El poliamor i les relacions obertes si no es plantegen en un marc de suport mutu més ampli, no deixaran de ser un luxe o un privilegi d’aquells pocs que s’ho poden permetre degut al seu benestar econòmic personal que els permet dur una vida totalment independent. Algú amb uns generosos pares rics o posicionat en una feina ben remunerada i estable es pot permetre viure sol i fer i desfer lliurement tantes relacions com vulgui ja que no dependrà econòmicament d’elles en cap moment. Però en el món cada cop més real en el que vivim, menys gent pot accedir a aquestes delícies i la gran majoria ens veiem abocades a una creixent precarietat que ens fa cada cop més geloses i aferrades a les poques seguretats-propietats que tenim. I la parella monògama és una d’elles.

La preeminència d’allò econòmic sobre allò afectivo-sexual.

Els models de relacions afectivo-sexuals són determinats fonamentalment pel context econòmic en el qual es desenvolupen. Si allò econòmic preval per sobre d’allò afectivo-sexual de manera que el primer determina al segon i no a l’invers, sospito que es deu a dues principals raons, una de caràcter biològic i l’altra de caràcter més cultural: en primer lloc, si bé podem sobreviure anys sense amor ni sexe, a falta de recursos econòmics (menjar, escalf o refugi), la nostra supervivència és veu greument qüestionada. Per això, si no tenim els mínims recursos bàsics garantits, és difícil que ens posem a considerar altres necessitats, com les afectives i sexuals i, conseqüentment, tendim a prioritzar allò econòmic.

Clar que es podria objectar que en una societat moderna com la nostra tenim la supervivència més que garantida, així que ja no caldria relegar allò afectiu i sexual a allò econòmic, però aquí ve la segona raó: les cultures més materialistes (com ara l’occidental), s’han estructurat per tal d’oferir el major benestar material adoptant models de relacions afectivo-sexuals més estrictes (com ara la monogàmia) que afavoreixen el màxim rendiment econòmic, malgrat aquests models empitjorin la qualitat de les relacions. Aquestes cultures són les que han crescut més i que han adquirit més poder fins al punt de conquerir, assimilar o aniquilar a la resta de cultures, incloses aquelles que tenien uns models de relacions més lliures i menys sotmesos a la lògica del benefici econòmic.

Així doncs, la cultura de la monogàmia va molt més enllà de l’àmbit purament afectivo-sexual i s’immisceix de ple en l’organització econòmica de les nostres vides. És per això que a fi de comptes, no importa tant si la nostra relació de parella és oberta o tancada, monògama o poliamorosa, perquè allò més determinant és el fet de construir el nostre projecte de vida econòmic en base a la parella o no. L’exclusivitat en el suport econòmic ens condiciona molt més que l’exclusivitat sexual i afectiva juntes. Una parella que comparteix habitatge, menjar o fills, per més moderna i oberta que sigui, té tots els números de desenvolupar el mateix grau de dependència que qualsevol parella estrictament monògama.

La monogàmia és un model que ofereix un major rendiment econòmic degut a que limita l’altruisme i la reciprocitat a dins de petits nuclis familiars d’exclusivitat afectivo-sexual mentre que promou la possessivitat i la competència degut a l’afany de benefici per la pròpia família (per sobre o a costa de la resta) i l’acumulació de riquesa a través del sistema d’herència, generació rere generació. Una societat segregada en petits i estables nuclis econòmics familiars, possibilita una organització econòmica més jeràrquica i eficient, i, per tant, més productiva, més benestant econòmicament.

Alerta, no estic dient que la monogàmia sigui la causa del capitalisme o viceversa. El sistema de causes i efectes en una societat complexa com la nostra és tan intricat que val més la pena parlar de correlacions. És a dir, tots els fenòmens propis de la nostra societat es correlacionen i sustenten mútuament, cada fenomen és (en major o menor mesura) causa i efecte de la resta. La cultura de la monogàmia s’entén com un correlat de molts altres fenòmens que van interconnectats: a més fragmentació social, més individualisme, més interessos materials enlloc de socials, més competitivitat per accedir i explotar els recursos materials, més luxes i comoditats materials, més autonomia individual, nuclis domèstics més petits (individus, parelles monògames o famílies nuclears)… Totes aquestes correlacions ens ofereixen una societat més rica a nivell material però més pobra a nivell relacional.

Fer front a la cultura monògama implica ser conscients de totes aquestes correlacions i que modificar una sola expressió de la nostra societat, com ho és la cultura monògama, té molt poques possibilitats de perdurar o extendre’s mínimament.

Són aquests mateixos dictats econòmics que configuren l’urbanisme, l’arquitectura, la tecnologia, la indústria alimentària.. Els serveis de la urb, els habitatges, els microones, els paquets de galetes… són dissenyats per a satisfer aïlladament les necessitats d’un sol individu, una parella monògama o una família nuclear. És difícil construir un altre tipus de relacions si els mateixos espais i recursos que habitem o consumim no ens ho permeten.

Del patriarcat al capitalisme.

Durant el transcurs d’unes poques generacions, el nostre context econòmic s’ha vist alterat dràsticament i això ha produït una pronunciada esquerda cultural entre una generació que va ser socialitzada en una cultura patriarcal i rural i una nova generació que s’està socialitzant en una cultura plenament capitalista i urbana. Si bé els nostres avis depenien de la família i d’allò que els donava la terra per subsistir, els joves del segle XXI depenen de l’estat-mercat i el que els dóna el petroli per subsistir. Si els avis han conegut una sola parella sexual en tota la seva vida, els joves en perden el compte; els avis no podien tenir més d’una parella perquè sinó això hagués ensorrat la família, mentre que els joves no poden tenir gaires relacions ni activitats desmercantilitzades o desinstitucionalitzades, perquè això ensorraria l’estat i el mercat. Per això, les relacions i activitats dels joves estan cada cop més mediatitzades per mitjans tecnològics mercantilitzats (mòbils, ordinadors, Internet, energia nuclear…) i més localitzades en espais institucionals o mercantils (en habitatges de compra, lloguer o hipoteca, en centres educatius, comercials o penitenciaris, en empreses com bars, botigues, restaurants o puticlubs…).

Hem passat d’un món patriarcal a un món capitalista on el nou pare estat-mercat es relaciona directament amb els seus fills individus, desfent-se de qualsevol intermediari (família, església, comunitat…) que pugui obstaculitzar el seu complet domini. Fins ara, que les ànsies de creixement exponencial del sistema estan xocant amb els límits naturals del planeta.

Quan hi ha crisi econòmica veiem com les relacions es sotmeten al context econòmic: baixa l’índex de divorcis o trencaments amorosos, ja que es fa més difícil independitzar-se econòmicament de la

parella.

Si no ens afanyem a experimentar i construir alternatives ara, per tenir prou temps d’aconseguir fer-les funcionar i donar-les a conèixer, possiblement tornarem al món patriarcal dels nostres avis, ja que aquesta és l’única alternativa real que la gran majoria coneix.

De la propietat a la comunitat

En definitiva, una revolució sexual i afectiva sols es pot donar paral·lelament a una revolució econòmica. L’amor lliure només és possible en una societat on ens puguem sentir segures no a través d’allò que posseïm (ja sigui la casa, el cotxe o la parella) sinó a través d’un sentiment de pertanyença a una comunitat de suport mutu en la qual ens puguem sentir emparades i recolzades en tot moment. En un món com el que vivim on la majoria actua posseint o acaparant tot el que pot per si mateix, aquell que no posseeix ni acapara té tots els números de quedar-se exclòs i sense res. Això ens fa entrar a totes en competència i en un estat d’escassedat on totes hem de bregar per salvar el propi cul16 i poder accedir a aquests béns bàsics privatitzats. Si ens hi fixem, la mateixa lògica possessiva que utilitzem pels béns materials, és la mateixa que projectem a les persones que més ens estimem. Aquesta lògica de la propietat privada nega altres possibilitats de relacionar-nos sense ella i ens oculta qualsevol idea sobre els avantatges que obtindríem si visquéssim sense ella.

Si compartíssim col·lectivament la terra, l’amor i el sexe, ja no hauríem de competir per accedir-hi, i aquests béns escassos i difícils d’obtenir esdevindrien béns comuns i a l’abast de tothom. Si enlloc de propietat privada existís propietat d’ús—la terra per qui la cuida i treballa, l’amor per qui el cultiva—, ningú podria explotar ningú ni a nivell econòmic ni afectiu.

Clar que passar de les actuals relacions de dominació, competència i possessivitat a unes relacions de convivència, suport mutu i horitzontalitat no és bufar i fer ampolles. Som addictes o dependents a mil coses d’aquest món industrial i capitalista; seria poc realista pretendre abandonar-les totes de cop, però si que podem anar abordant-les a poc a poc i mica en mica, si cal, una per una. Això si, tenint sempre present que és una feina tan personal com política i col·lectiva.

Unes relacions més lliures amb més temps lliure comporten menys rendiment econòmic, menys riquesa material, però això no significa necessàriament una vida menys feliç. Tan bon punt disposem d’allò bàsic per viure, la nostra felicitat no depèn tant de la nostra riquesa material com de la qualitat de les nostres relacions. De fet, l’afany per la riquesa pot passar a ser perjudicial pel nostre benestar, consumint-nos temps d’esbarjo, salut i tranquil·litat. Ens fa falta reequilibrar aquesta gran quantitat de temps que malgastem treballant i consumint alienadament amb el poc temps que dediquem a jugar i cuidar-nos en l’aquí i ara. Fa falta canviar la por a perdre el que posseïm per l’alegria de compartir-nos a nosaltres i el que construïm juntes. Abreujant i ja per últim, tot això significa passar del posseir al compartir, de la propietat a la comunitat.

Alguns apunts finals

La cultura monògama és una cultura que maximitza el nostre benestar econòmic però que s’oposa, ignora o relega a un segon pla al nostre benestar emocional. Estem enganxades al nostre elevat nivell de benestar econòmic igual que un heroïnòman a l’heroïna. Hem de mantenir aquest nivell per no sentir-nos excloses del nostre grup social i perquè qualsevol nivell inferior de benestar ens sembla menyspreable. Igual que una xutada d’heroïna ofereix cada cop menys plaer i més addicció, els nostres luxes i comoditats cada cop ens satisfan menys i els necessitem més. Una dutxa d’aigua calenta és una visita al paradís per qui acostuma a dutxar-se amb aigua freda, mentre que per nosaltres, filles de l’opulència, no és més que una dutxa qualsevol. Tenim un benestar material extraordinàriament més elevat que el dels nostres antecessors, però això no ens fa extraordinàriament més feliços. Podem anar al psicòleg perquè ens ajudi a que el nostre malestar emocional ens permeti seguir anant a treballar cada dia, però allò econòmic seguirà prevalent per sobre d’allò emocional.

Per tot això crec que hauríem de construir una nova cultura que equilibri el nostre benestar econòmic amb el nostre benestar emocional. Per al benestar econòmic i la cultura monògama no importa si les nostres relacions no són lliures ni saludables, per al nostre benestar emocional si. Potser fa un segle eren compatibles cultura monògama i benestar emocional, però en l’actual era de la informació i les aplicacions de cites, em temo que això ja no és així.

Superar la cultura monògama no és un repte senzill, però la humanitat hem superat reptes aparentment molt més complicats. Si a algú li sembla inútil combatre la nostra cultura monògama degut a la seva invulnerabilitat o a que forma part de la nostra naturalesa humana, li diria que també el masclisme i la homofòbia semblaven invencibles o “naturals” tan sols unes poques dècades enrere. Crec que qualsevol persona que hagi viscut més de dues dècades és mínimament conscient del gran salt qualitatiu que hem fet vers la superació d’aquestes dues opressions. Perquè no podem aspirar a fer el mateix amb la cultura monògama? Però de fet, el més gran repte i el que és més important no és acabar amb la cultura monògama sinó construir una nova cultura amb unes relacions més lliures, conscients i respectuoses.

El feminisme i el moviment d’alliberament LGTB són els nostres més grans referents dels quals aprendre i inspirar-nos vers una lluita per l’alliberament relacional contra la cultura monògama. Similar al que passa ara amb el feminisme o l’alliberament LGTB, potser d’aquí unes poques dècades ens podrem alegrar de que hi hagi algú que cregui que aquesta lluita no és important perquè tothom ja és lliure de relacionar-se com vulgui (bé, això ja és el que deu creure molta gent ara, igual que en el segle passat molts pensaven que una dona ja era lliure dins del seu àmbit domèstic).

T’animo a formar part d’aquesta lluita començant per posar el tema de la cultura monògama i les relacions obertes sobre la taula i debatre’l obertament i profundament amb la gent del teu entorn.

1 Tenint en compte la recurrent polèmica i desacord referent a la correcció política en l’ús del gènere en els plurals genèrics, amb arguments polítics o lingüístics igualment convincents defensant tant l´ús del gènere femení com del masculí i també tenint en compte que mai no es pot fer feliç del tot a tothom… en aquest text empro el femení en els genèrics en 1a o 2a persona (referint-me a persones) i el masculí en els genèrics en 3a persona.

2Les expressions despectives per referir-se als solters com poden ser “conco” o “matxutxo” (més pròpia del país valencià) són mostres molt antigues d’aquesta marginació social. Però malgrat el seu progressiu desús, l’exclusió segueix practicant-se a través de formes més o menys subtils que mostren la solteria com a fracàs o símptoma de tenir alguna tara.

3 D’aquí ve l’ús cada cop més freqüent de l’expressió monogàmia successiva o serial, que podríem definir així:

Pràctica consistent a contraure diversos matrimonis o relacions de parella de manera successiva i més o menys continuada al llarg d’una vida, però amb una sola persona cada vegada.

És la forma més estesa en els països desenvolupats, especialment a partir del moment en què les lleis del divorci facilitaren els tràmits de ruptura matrimonial. Les parelles de fet, que no comporten un contracte matrimonial, faciliten encara més la monogàmia successiva.

4 En el seu origen llatí, fidelitat significa confiança i la confiança va estretament lligada a la sinceritat. L’amant monògam generalment oculta qualsevol atracció que sent per algú altre per tal de no inquietar o ferir la seva parella, per tant, no té sentit relacionar monogàmia amb fidelitat, si partim de que aquesta “fidelitat” no és sincera.

5 No es pot al·legar al masclisme per explicar la violència en les relacions de parella homosexuals (potser exceptuant algunes parelles que reprodueixen rols de gènere marcadament diferenciats), la qual cosa demostra que el seu origen es troba en la naturalesa del model de relacions monògames i que aquesta violència monògama pot operar al marge del masclisme.

6 Empenyent les nostres relacions emocionals en un motlle rígid anomenat monogàmia, quan alguna cosa no hi encaixa, s’acaba trencant el motlle i la relació. Si les nostres relacions fossin més flexibles, enlloc de trencar-se podrien evolucionar.

7 Un maltractador desterrat, no és cap solució al maltracte, significa un maltractador desconegut per a un nou entorn social.

8Em refereixo a quan una víctima utilitza el maltracte que ha sofert per justificar el maltracte que exerceix vers qui l’ha maltractada. Així és fàcil entrar en un bucle de maltractes mutus en el qual és impossible o banal intentar dilucidar qui va maltractar primer.

9Alerta, aquí no estic parlant d’agressors o agressions més o menys puntuals (la qual cosa donaria per escriure un altre capítol sencer) sinó del maltracte continuat que es dóna en relacions de parella.

10Sistema matrimonial poligàmic segons el qual un home pot unir-se legalment amb més d’una dona.

11 Si rebutjo les relacions tancades o forçosament exclusives és perquè entenc que no són lliures. Hi ha qui defensa la llibertat d’elegir la monogàmia, però la llibertat d’elegir no ser lliure de relacionar-se lliurement amb qui es vulgui a part de la parella és, com a mínim, molt paradoxal. Em sembla poc encertat parlar de llibertat aquí, perquè més que una lliure elecció, es tracta d’una elecció totalment forçada per la por a perdre la parella o provocar gelosia en un mateix o la parella.

Hi ha moltes persones que es consideren monògames i que justifiquen la seva exclusivitat sexual amb l’argument que no necessiten estar amb ningú més. Entenc que el desig sexual de les parelles que es troben en la fase inicial d’enamorament sigui bastant o molt exclusiu—aquesta és una exclusivitat natural—però passada aquesta fase passional, el desig torna a fer-se múltiple. A partir d’aquí, em sembla lògic que la por i rebuig a haver de sentir o gestionar la gelosia és suficient com per reprimir inconscientment el més mínim desig de relacionar-se amb ningú més, amb la qual cosa, l’exclusivitat passa a ser forçosa. Si després justifiquem aquesta exclusivitat com si fos natural, en base a la lliure elecció i “estar perfectament proveïts”, sospito que es deu a mecanismes d’autoengany per fer-nos sentir millor.

12 Robin Dunbar i el seu equip a la Universitat d’Oxford van realitzar un estudi en el qual s’analitzaven 6 bilions de trucades fetes per 35 milions de persones durant l’any 2007 en un país europeu, assumint que la freqüència de trucades recíproques entre dos individus seria un indicador de la proximitat de cada relació. Segons els seus resultats, van concloure que les relacions de cada individu es poden col·locar en 4 diferents grups que conformen diferents capes d’amistat, de les més properes fins a les més distants: en primer lloc tindríem una mitjana de 4,2 amics íntims, una segona capa d’onze amics, la tercera 29,8 i una quarta de 128, 9. No crec que les relacions telefòniques siguin cap ideal a perseguir, però l’estudi ens ofereix un referent orientatiu sobre les nostres necessitats socials.

També hem de tenir en compte que moltes relacions tenen lloc fora de les comunicacions telefòniques i que hi ha estudis com el de Matthew Brashears de la Universitat Cornell que indiquen que el nombre d’amistats íntimes ha minvat durant els últims 30 anys, paral·lelament a l’auge de les relacions virtuals. Per això crec que té sentit pujar una mica la mitjana d’amistats íntimes saludables a 5. No deixa de ser un nombre arbitrari però que ens pot servir per donar-nos un toc d’alerta si ens allunyem molt d’aquesta mitjana, ja que podria resultar-nos perjudicial.

13 Amb “relacions íntimes” no m’estic referint a relacions on hi hagi sexe necessàriament. Pot haver-hi sexe o no, el que les distingeix és que són relacions importants en la nostra vida, tant si les etiquetem com a amics, parelles o amants (tampoc és obligatori etiquetar-les!)

14Per no repetir-me, trobareu les relacions de sexualitat analitzades amb molta més profunditat en el capítol d’aquest mateix llibre “Sexe col·lectiu. De la misèria a l’abundància afectivo-sexual”.

15D. Kahneman et al. “ A Survey Method for Characterizing Daily Life Experience: The Day Reconstrucion Method. Science 306: 1776-80 (2004).

16 Amb aquesta expressió em refereixo a l’extès sentiment individualista de “pensar només amb MI, amb els MEUS estudis, el MEU curro, la MEVA parella, el MEU estatus virtual…” aquesta és l’essència del capitalisme.



Manual Bàsic de Convivència en Comunitat v3.1
Juliol 3, 2014, 5:01 pm
Filed under: Uncategorized

MBCC3.1

Ei! No cal que totes les comunitats ensopeguin amb les mateixes roques!

Aquí teniu l’última versió del Manual Bàsic de Convivència en Comunitat, totalment revisada, amb més pràctica i realisme.

– Per llegir online: http://issuu.com/difonlaidea/docs/manual_basic_de_convivencia_en_comu

– En format pdf per imprimir: https://difonlaidea.files.wordpress.com/2014/07/manual-basic-de-convivencia-en-comunitat-v3-1.pdf

– El text sense maquetar:

 

 

 

Manual bàsic de convivència en comunitat v3.1

ESPECIAL COMUNITATS RURALS

La convivència en comunitat és una activitat d’alt risc, no ho provis a casa teva sense la presència d’algun adult i abans d’haver-te llegit aquest manual pels més intrèpids!

SUMARI

1. Perquè conviure en comunitat?

2. Tot va bé si comença bé

3. La mida si que importa

4. “Aquí funcionem sense líders” digué el màxim líder

5. Com es cohesiona una comunitat?

6. Comunisme familiar

7. No només d’amor viu la comunitat

8. Problemàtiques, conflictes i altres mals rotllos

9. La confiança és la base de la comunitat

10. Monogàmia vs. Comunitat

11. Establint uns mínims

12. Assembleaaa!

13. Grau d’obertura

14. Com i quan fer fora algú

15. Juguem?

1. Perquè conviure en comunitat?

Happiness only real when shared.”

(La felicitat només és autèntica quan es comparteix)

Christopher McCandless a Into the wild

Som éssers eminentment socials, la major part del que passa per la nostra consciència són idees o emocions amb origen o finalitat social: ens passem el dia repassant les nostres interaccions passades—capficant-nos amb els nostres errors o delectant-nos revivint els millors moments—o preparant-nos per les futures. Ens interroguem constantment què pensaran de nosaltres, volem que ens valorin i compartir coses amb els altres. Necessitem sentir que pertanyem a un grup social: el grup ens dóna seguretat i sentit a les nostres vides, ens dóna una identitat. Bona part del que ens genera sentiments més positius—alegria, joia, excitació, felicitat…—prové de la interacció amb els nostres semblants, mentre que la solitud o l’exclusió social són dels pitjors sentiments que podem arribar a experimentar.

Vivim en una societat extremadament individualista que sobrevalora els èxits individuals mentre ignora la dimensió col·lectiva d’aquests èxits, però som individu i col·lectiu alhora, una dimensió no té sentit sense l’altra. Einstein tenia una gran capacitat intel·lectual, però si s’hagués criat en un altre grup social com per exemple una tribu de pigmeus, probablement ara no seria el famós científic que coneixem. El grup social determina les nostres possibilitats, tan pot potenciar com entorpir les nostres capacitats. Pot ser que en un grup siguem admirats pel nostre poderós ímpetu sexual mentre que en un altre grup siguem totalment repudiats per aquesta mateixa qualitat. En general no som la mateixa persona quan estem amb la família que quan estem amb els amics. Cada grup social té les seves pròpies normes i expectatives i per tant, som una persona diferent en cada grup.

La gran majoria dels humans pertanyem a varis grups socials o comunitats. N’hi ha de totes les mides i colors: tenim grups laborals (empreses), estudiantils (escoles, instituts, universitats…), esportius (equips de futbol…), lingüístics, religiosos, nacionals, estatals, lúdics, familiars, amistosos (colles d’amics), activistes (col·lectius polítics)… Cada grup ens proporciona diverses coses i en diversos graus: llibertat, seguretat, poder adquisitiu, afecte, diversió… La majoria de grups consten de diversos nivells de subgrups, de més grans a més petits, com per exemple: escola – classe – grup d’amics. La mida del grup és molt important: com més petit, més proximitat, confiança, riquesa i profunditat podem assolir en les relacions.

En la nostra societat la norma és dedicar la major part del nostre temps al grup laboral (o estudiantil en la joventut). Quan ens pregunten “Què estàs fent” o “A què et dediques” el 99% contestem amb la nostra professió laboral, així, queda clar que la feina és la cosa més important de la nostra vida. La majoria de grups laborals tenen com a principals objectius fer diners o acaparar poder i aquestes finalitats es troben per sobre de qualsevol altra consideració humana o mediambiental. Així doncs, ens poden oferir força seguretat econòmica però poca llibertat i afecte, ben sovint comporten relacions molt pobres i fredes o el que és pitjor: relacions competitives o de confrontació. Els grups estudiantils ofereixen la mateixa poca llibertat ja que també es basen en la dominació i la submissió. Habitualment, allò que ens salva per poder seguir de forma mínimament saludable en aquests grups és pertànyer a un subgrup d’amics dins la mateixa feina o classe amb qui poder compartir i desfogar-se de les misèries laborals o estudiantils.

L’individualisme i materialisme imperant en la nostra societat ens fa donar molta importància a allò que ens agrada fer i consumir a nivell individual i que organitzem la nostra vida en base a aquestes dues premisses, sense tenir en compte els grups socials als quals pertanyem i les relacions que ens proporcionen. Així, pot ser que ens agradi molt la mecànica de cotxes i viatjar i conseqüentment ens posem a treballar en un taller que ens permet satisfer la nostra vocació i guanyar prou diners com per viatjar pel món. Però a l’hora d’escollir i mantenir la feina és força probable que no tinguem en compte el tipus de relacions que ens ofereix malgrat siguin relacions molt pobres o insanes. Inclús és possible que sigui una feina que no ens permeti interactuar amb altres humans. D’aquesta manera estem ignorant o menyspreant una gran part de la nostra naturalesa social.

La qualitat de les nostres relacions determinen en gran mesura la qualitat de la nostra vida. I la qualitat de les relacions depèn del tipus de grup social al qual pertanyem.

Per tot això és tan important elegir bé els nostres grups socials i el temps que dediquem a cadascun.

Una comunitat intencional de convivència domèstica i rural (per abreviar l’anomenaré simplement “comunitat”) que és sobre el que tracta aquest manual, és un tipus de grup social més. Així doncs, si elegim la comunitat com al nostre grup social primari és per retornar la importància que pertoca a les relacions socials, com a pilar fonamental de les nostres vides. L’estreta convivència ens permet establir relacions més profundes, més conscients, més riques. Significa valorar i treballar les relacions per tal que puguem millorar-les, sense sotmetre-les al benefici econòmic o algun dogma religiós o ideològic. Significa donar més temps a les relacions que més ens importen i ens enriqueixen cos i esperit i menys temps a aquelles que sols serveixen per enriquir-nos monetàriament.

Conviure en comunitat és el millor remei a la solitud. En una comunitat amb espais propis i uns altres de comuns podem elegir quan estar sols o relacionar-nos amb la gent que ens estimem d’una forma senzilla i immediata. Fora de la comunitat no és tan fàcil: podem elegir quan estar sols però trobar-nos amb la gent que ens estimem ens porta força més temps; sovint hem de concretar la cita amb antelació i transportar-nos fins el lloc. Aquests encontres solen ser molt més puntuals i espaiats en el temps, la qual cosa dificulta construir relacions més riques i plenes.

Les comunitats de convivència estan més ben equipades per afrontar els conflictes i les situacions de crisi. Els múltiples punts de vista faciliten que una discussió o conflicte no s’estanqui entre dues úniques posicions oposades, com passa sovint en els conflictes de parella. En les situacions difícils en què les emocions negatives poden apoderar-se dels individus, el cervell col·lectiu pot aportar moltes més solucions i té més possibilitats de mantenir un mínim de seny. El suport mutu en comunitat multiplica la nostra capacitat productiva i creativa i ens dóna accés a moltes més eines i recursos que individualment ens resultarien molt costosos.

Si apostem especialment per les comunitats rurals és perquè ens poden oferir una forma de vida més sostenible i més lliure a través de l’autogestió de la major part de les nostres necessitats i la independència d’estaments superiors. A mesura que l’industrialisme basat en els combustibles fòssils segueixi decaient, el retorn a allò rural i comunitari serà menys una opció i més un imperatiu. No cal esperar que el sistema s’ensorri o ens exclogui a cops de peu per començar a conviure al camp. Podem començar a intentar-ho ja de forma voluntària i no traumàtica!

La vida en comunitat també pot ser més alegre, divertida i creativa, ens ofereix moltes més possibilitats de jugar o interactuar espontàniament sense tants complexes ni tabús. Al multiplicar-se les interaccions, també es multipliquen les ocurrències, les anècdotes i el sentit de l’humor. Part del temps que ens estalviem treballant alienadament per un salari el podem dedicar al joc i a l’art i així crear la nostra pròpia cultura.

Conviure en comunitat significa intentar reintegrar els diversos aspectes de la vida que fins ara restaven desconnectats o confrontats. Amor, amistat, treball productiu, alimentació, joc, diversió, salut, exercici físic, sexualitat, criança, implicació política… no tenen perquè restar en parcel·les aïllades de la nostra vida, poden conjuminar-se i així fer-nos l’existència molt més plena i planera.

2. Tot va bé si comença bé

 

Perquè funcioni una comunitat és molt important començar-la bé des del seu inici. El primer requisit és que hi hagi com a mínim una persona emprenedora fundadora de la comunitat a qui per abreviar anomenaré “MUL” (qui tira del carro). Per ser un mul no es requereix cap habilitat especial, més enllà de molta motivació, així doncs, no hi ha excuses, fins i tot tu que estàs llegint això pots ser un mul i iniciar una nova i esplèndida comunitat!

 

A partir d’aquí hi ha tres passos bàsics per iniciar un projecte de comunitat agro-rural: buscar gent, buscar lloc i dissenyar el projecte. És molt important seguir l’ordre correcte de passos i aquest ordre depèn del nostre capital inicial, ja que és possible que ja tinguem el grup de gent o que ja tinguem un lloc perquè ens ha caigut una masia en herència o ens han ofert una masoveria ideal. Aquí partirem del supòsit que no tinguem res de res.

 

HABITUAL ORDRE ERRONI

  1. Buscar gent
  2. Buscar lloc
  3. Dissenyar projecte.  

CORRECTE

  1. Buscar lloc i dissenyar projecte
  2. Buscar gent

 

 

El principal error que cometen la majoria de noves comunitats és ignorar el disseny del projecte o limitar-lo a quatre objectius molt utòpics. El disseny del projecte hauria d’especificar els objectius i el seu funcionament a curt i a llarg termini, tan a nivell teòric com pràctic. Si bé és fàcil que tothom estigui d’acord amb uns valors o ideals abstractes com són la sostenibilitat i l’autogestió, cadascú té idees, criteris i habilitats molt dispars a l’hora de portar-los a la pràctica. Per això és imprescindible concretar exhaustivament el funcionament pràctic del projecte en el dia a dia, especificant uns horaris diaris i un programa setmanal.

 

L’absència de disseny del projecte per escrit és la principal font de conflictes en una comunitat. Sense disseny és molt habitual que la gent es cremi perquè cadascú té les seves pròpies expectatives sobre el que hauria de ser el projecte de comunitat (com hauria de funcionar, on hem d’arribar, com i quan arribar-hi…) que després no es compleixen o xoquen amb les d’altres integrants. Aquí és quan la gent es decepciona, es frustra o s’enrabia amb la possibilitat d’arribar a cremar-se i abandonar la comunitat. Per això és molt important detallar al màxim el projecte per tal que les expectatives de la gent que s’hi uneixi siguin el màxim de realistes.

 

Si no deixem ben clares quines són les regles comunes del projecte, cadascú aplicarà les que li doni la gana i tindrem un projecte totalment inoperant degut a la dispersió general. És realment una feinada asseure’s i posar-se a pensar sobre com volem que funcioni tot el projecte, punt per punt. Com més gent siguem, més temps i energia haurem de dedicar a posar-nos d’acord. Per això és molt recomanable dissenyar el projecte amb el mínim de persones possible i posteriorment buscar la gent que es vulgui unir al projecte ja dissenyat. En aquest cas, si s’afegeix algú i no s’adapta a les regles, és molt poc problemàtic rebutjar la seva integració a la comunitat, passat el “període de prova” (veure el capítol “Grau d’obertura”). Si ho fem al revés, començant el projecte de comunitat abans d’haver projectat el seu disseny, és possible que no ens puguem posar tots d’acord a l’hora de dissenyar el projecte. Això a la llarga sol comportar que algú abandoni el projecte per esgotament degut a la incompatibilitat d’interessos, i així es generen fàcilment dinàmiques injustes i violentes ja que ningú té més dret que algú altre a quedar-se o imposar la seva visió sobre la resta.

 

Tot i així, si encara no hem viscut mai al camp, és difícil que siguem capaços de dissenyar un projecte amb gaire detall, ja que probablement encara no sabrem què és allò que ens motiva més ni com funcionen la majoria de tasques del camp. Així doncs, és aconsellable prendre’s un o dos anys de prova experimental, per tal d’habituar-nos al camp i fer-nos una idea més realista de com podria funcionar el nostre projecte.

 

Si ja tenim aquest bagatge, ens podem posar seriosament amb el disseny i la cerca de lloc que haurien de desenvolupar-se paral·lelament. Caldria buscar lloc pensant amb allò que creiem més important segons la nostra idea de comunitat i que depengui de l’espai físic: quanta gent volem ser? què volem cultivar? Volem tenir animals? Quins i com? Quanta aigua necessitarem? A quina distància volem estar d’alguna ciutat? Etc.

Però tampoc ens podem flipar molt ideant i dissenyant tot el projecte al detall abans de tenir lloc, ja que difícilment trobarem el lloc ideal que s’adapti totalment al nostre disseny preconcebut. Per això tan bon punt trobem un lloc que s’adapti a allò que creiem més fonamental, hauríem de seguir dissenyant el projecte basant-nos, ara si, amb les característiques reals i concretes de l’espai. El lloc determina què s’hi pot fer i què no, segurament haurem de renunciar a algunes idees inicials degut a que són inviables en el lloc que hem trobat. Però també és molt possible que se’ns acudeixin fabuloses idees que ens pot possibilitar l’espai i que ni tan sols ens havíem imaginat!

 

 

 

3. La mida si que importa

Quina és la mida ideal d’una comunitat de convivència quotidiana i domèstica? No crec que hi hagi una resposta exacte i universal, depèn de molts factors, però crec que l’ideal es troba entre 4 i 7 persones. Sobrepassar aquest nombre resulta en perjudici del nivell de confiança i afecte que podem desenvolupar en les relacions. Quant som molta gent, l’amor, l’atenció, l’ànim de compartir… es dissol i les relacions perden valor fins fer-se banals i superficials. A partir d’aquest punt és probable que ens inundi el sentiment de solitud o desconnexió.

Si pel contrari ens quedem més curts de 4, ja no caldria parlar de comunitat, però en tot cas, cal ser conscients de que en aquests casos es crea una dependència tan gran que pot degenerar fàcilment en submissions, abusos i maltractes. Les relacions de gran dependència (com sol passar en les relacions monògames o les que hi ha entre mares i fills) són un terreny abonat a l’abús i el maltracte perquè inconscientment sabem que l’altra persona no ens abandonarà, per més dolor que ens infligim. Així doncs, una bona mida de comunitat domèstica rau entre 4 i 7 relacions íntimes i de profunda confiança per tal que puguem dedicar-lis el temps, l’estima i les cures suficients perquè les relacions respirin sanament. Amb prou aire com perquè l’ambient no es torni viciat ni tant d’aire com perquè les nostres paraules i carícies se les emporti el vent.

Clar que necessitem socialitzar-nos amb molta més gent, més enllà de la comunitat domèstica. Per això necessitem interactuar amb altres grups i comunitats el més properes i conegudes possible, amb les quals formem part d’un mateix grup social més gran: el poble o comunitat local. Idealment, la comunitat local pot arribar a unes 150 persones—el que es coneix com a nombre Dunbar—que és el màxim nombre d’individus que el nostre cervell ens permet arribar a conèixer mínimament per tal de mantenir una relació interpersonal estable. Dins d’aquesta dimensió on tothom coneix tothom es fa possible que tothom bregui pel bé comú de la comunitat i que ningú gosi perjudicar algú altre degut al risc d’exclusió social.

 

 

4. “Aquí funcionem sense líders” digué el màxim líder

 

 

Una comunitat pot ser perfectament horitzontal a nivell econòmic (la riquesa que produïm la redistribuïm entre tots els membres de la comunitat) i en la presa de decisions importants (per això fem assemblees i intentem arribar a consensos) però en l’organització de cada activitat concreta i quotidiana necessitem lideratges. És molt important fer aquesta distinció. Necessitem xefs o lideratges en cada tasca, perquè sinó ens passaríem més temps discutint com fer les coses que fent-les.

Moltes repobladores rebutgem l’autoritat i la jerarquia, però no està provat que sigui possible una comunitat totalment horitzontal i antiautoritària. Per més que ho intentem en moltes comunitats, en aquelles coses on no hi ha lideratges o responsables clars, les coses no tiren endavant. Sovint es queden a mitges o surten malament provocant pèrdues o perjudicis dels quals ningú se’n fa responsable i tot això cabreja i desmoralitza molt. Si no hi ha càstigs i recompenses clars com els que hi ha en qualsevol feina adinerada, hi ha una tendència a la dispersió molt gran que fa difícil la supervivència del projecte. A moltes persones que venim d’àmbits llibertaris ens costa d’acceptar-ho i ens hi seguim donant cops de cap, intentant tirar endavant un projecte totalment horitzontal i sense cap mena d’autoritat, fracassant una vegada i una altra.

 

Com que és molt difícil que se’ns ocorri la mateixa acció i la duguem a terme al mateix temps, hi ha lideratge. En tot allò que els humans fem conjuntament amb algun objectiu comú hi ha lideratge o dit d’una altra manera, hi ha cert grau de jerarquia. Intentar negar la jerarquia no serveix per superar-la. Sempre hi ha algú a qui se li acut primer una idea, o algú que domina més un tema. Tothom té iniciativa en alguna cosa, però en cada activitat hi ha qui en té més i qui en té menys. No podem negar el lideratge, el millor que podem fer és intentar gestionar-lo de la millor manera possible. Però alerta, aquí no estem defensant la figura d’un líder global que lideri totes les activitats de la comunitat. Entenem que cada activitat concreta requereix d’un lideratge i que l’ideal és que els lideratges de les diverses activitats quedin repartits entre el màxim de persones possible. Tampoc estem dient que hagi d’haver-hi un sol líder en cada activitat, pot haver-n’hi més d’un, però el que és segur és que hi haurà certa desigualtat en l’execució del poder entre algunes o totes les persones. Així doncs, el primer pas seria visibilitzar qui exerceix lideratge en cada activitat, per tal que el lideratge sigui el màxim d’honest i transparent possible i deixi d’actuar a l’ombra.

 

Una comunitat horitzontal i operativa no és una comunitat on tothom decideix en totes les coses sinó on cadascú decideix sobre una qüestió diferent. Idealment, el poder total de la comunitat es distribueix equitativament entre tots els membres, però en cada activitat concreta, el poder es distribueix amb cert grau de jerarquia.

 

Des que hem crescut en una societat capitalista, estem molt habituades a les recompenses constants i immediates. El més gran èxit del capitalisme i la principal raó per la qual hi estem tan enganxades, és el seu immens i competitiu mercat que ens ofereix infinitat d’atractius productes i redueix al màxim el temps que hi ha entre els nostres desitjos i la seva satisfacció. Per accedir a aquest mercat tan meravellós sols necessitem diners i així és com els diners esdevenen la recompensa més desitjada i més clara que hi ha per satisfer les nostres necessitats més materials. Ens agradi o no, tenim una mentalitat molt monetària. Quan treballem en el món capitalista ens llevem a les 6 del matí o l’hora que faci falta ja que tenim molt clara la recompensa en euros i també molt clar el càstig de que si arribem tard més de dos o tres dies, ens faran fora i tan panxos. En canvi, fora del treball assalariat seria un miracle que ens llevéssim cada dia a una mateixa hora per anar a treballar a l’hort. No és d’estranyar, doncs un tomàquet que obtenim al cap de 5 mesos de fer la sembra és una merda de recompensa, ja que és poc immediata i molt pobra si la comparem amb els euros. Per altra banda, quan algú es queda al llit mandrejant, ningú s’atreveix a dir-li res perquè ningú vol adoptar un rol autoritari ni generar mal rotllo. Tard o d’hora, en aquests contextos suposadament horitzontals, és molt habitual que els que senten que treballen més acabin marxant perquè es senten explotats pels que fan menys i no es veuen amb cor de forçar als altres que treballin més o encara menys fer-los fora. Per tot això al final només perduren aquells projectes amb una organització clara i concisa, la qual permet un ús legítim de l’autoritat vers aquelles persones que no s’adapten a tal organització.

 

Encara que siguin termes que ens sonin molt malament, el problema no és l’autoritat ni la jerarquia sinó el despotisme (els abusos de poder, origen de l’explotació i l’opressió) i la dominació (quan el rol de líder és immutable i la capacitat de decisió és inaccessible a la resta). No és possible ni desitjable una total horitzontalitat. Tots els humans som diferents, tenim diferents capacitats i, per tant, ens interessa que aquelles persones més expertes en una activitat siguin qui la organitzin i dirigeixin, per tal que es desenvolupi de la millor manera possible. En cada activitat hi ha persones amb més iniciativa i motivació per tirar del carro i n’hi ha d’altres que tot el contrari. Com que ens fan tanta ràbia els termes líder, empresari o emprenedor, seguiré anomenant-los amb el meu terme preferit: MUL. Hem d’estar pendents de que els muls no adoptin un rol dèspota o dominant i per això és necessari que siguin totalment transparents en la seva gestió (de manera que quedi clar que no estan abusant del seu poder), que estiguin oberts a transmetre el seu coneixement a tothom qui ho vulgui i que estiguin disposats a cedir el seu lideratge quan la resta ho cregui convenient. En totes les activitats es donen diferents nivells de lideratge i jerarquia. És important ser conscients d’aquesta jerarquia i visibilitzar qui adopta el rol de mul en cada activitat. Si no ho fem, és molt probable que sorgeixin conflictes pel poder amb discussions interminables i això pot desgastar i fragmentar molt la comunitat.

No és gens fàcil el rol del mul, cal ser molt empàtic i saber escoltar a tothom per tal de canalitzar el bé comú, ha de saber cuidar la gent i acostar el grup als seus objectius, responsabilitzar-se de tot el que pot anar malament…

Els muls són els artífexs de la interacció, sense muls no hi ha cohesió ni grup.

 

5. Com es cohesiona una comunitat?

Una forma molt comuna de cohesionar la comunitat és tenir o fer-se enemics. Els enemics com ara un veí fatxa o un autèntic crosta dins de casa cohesionen molt a una comunitat ja que poden arribar a provocar sentiments negatius molt forts. Per tant, lluitar contra ells també pot generar una cohesió molt forta i reforçar la pròpia identitat grupal en contraposició a l’enemiga. Malgrat aquest sigui una estratègia de cohesió molt eficient, no és del tot imprescindible, hi ha altres fórmules que no impliquen confrontació i on ningú surt perjudicat.

El primer ingredient de la cohesió és la interacció. Sense interacció, no hi ha grup. Com més interaccioni el grup i en situacions més diverses, més possibilitats hi haurà de cohesió. Estar sempre fent el mateix en el mateix lloc no funciona; el truc està en fer tasques variades o canviar de context: avui anem a collir ametlles, demà cuidem l’hort i el divendres anem d’excursió. Compartir diferents, noves i curioses experiències és la salsa de la vida i les relacions, altrament podem caure en la monotonia i apatia col·lectiva.

També fa falta compartir uns objectius comuns que realment motivin al personal; com més temps es dediqui a assolir-los i més motivació ofereixin, més cohesió. El més complicat és trobar objectius amb un nivell de repte just, ni massa fàcil ni massa difícil o impossible d’aconseguir, per tal que tothom es senti realitzat al assolir-los.

És essencial el respecte per totes les sensibilitats del grup, no prejutjar ni desqualificar cap conducta (sempre que també siguin respectuoses amb els altres!). Una comunitat cohesionada sols pot estar formada per persones que s’hi senten lliures i respectades.

 

6. Comunisme familiar

En una comunitat de convivència domèstica amb voluntat de perdurar en el temps sols hi ha un model econòmic possible: el comunisme. Generalment l’únic autèntic referent que tenim de comunisme és la família, per això parlem de comunisme familiar com a màxim objectiu a assolir en l’organització econòmica de la comunitat. Hauríem de ser com un matrimoni col·lectiu, units en la salut i la malaltia, però perquè això tiri endavant sense la moral cristiana del sacrifici sols hi ha un combustible possible: AMOR. On hi ha amor, no hi ha sacrifici, les coses es fan de bon grat, no necessitem fer elaborats càlculs per comparar el que aportem amb allò que ens és aportat per veure si està totalment equilibrat. Hi regna un sentiment d’eternitat, amb voluntat que les relacions siguin per sempre a diferència de les relacions d’intercanvi on sempre intentem mesurar que l’intercanvi sigui just perquè després no ens haguem de preocupar de si ens tornarem a veure mai més. Per tant, no és una economia basada en l’intercanvi, és una economia del regal on ens ho donem tot sense reserva. Ningú pot imaginar que un pare o una mare calculi tot el que ha donat als seus fills per tal que aquests després els hi ho retornin amb exactitud o interessos. En la família i el comunisme existeix un suport mutu incondicional, és on ens sentim més segurs perquè sabem que els altres sempre estaran al nostre costat.

Clar que l’amor no és infinit, té uns límits i també hem de sentir que hi hagi cert grau de reciprocitat, de manera que cadascú compleixi uns mínims dins de les seves possibilitats. Però l’amor ens dóna un llindar de tolerància molt més gran davant la inevitable desigualtat que es dóna entre totes les persones. En contraposició, quan l’amor és absent la més mínima diferència pot suposar un gran conflicte i fer trontollar tota la comunitat.

Si no apostem seriosament pel comunisme familiar, la comunitat serà molt fràgil, tindrà tendència a la dispersió, és a dir, gent entrant i sortint de la comunitat, amb el perill que en algun moment hi hagi un balanç negatiu i el projecte es mori. És lògic: si la gent no té el sentiment que es troba en una comunitat amb la qual voldria viure tota la vida, no s’hi entregarà totalment, sempre mantindrà un peu a fora. Això també dificulta que hi hagi una confiança total, la qual cosa retroalimenta la fragilitat de la comunitat.

Clar que no és fàcil apostar per una comunitat i entregar-s’hi per complet: -com sabem que és la millor comunitat en la que podem estar? Com ja he dit, no existeix la comunitat ideal, així que aquesta recerca sempre resultarà infructuosa. Amb això no vull dir que tothom s’hagi de conformar amb la primera comunitat que trobi, ni que les comunitats hagin de ser tancades amb sempre la mateixa gent (quan algú no hi està bé, allò ideal seria que es pogués moure a alguna altra comunitat domèstica de la mateixa comunitat local). Però si que hauríem de viure amb autenticitat, creient amb el que estem fent, posant-hi cos i ànima, prioritzant l’únic moment que podem experimentar: el present; tot i acceptant la incertesa del futur. És a dir, hauríem d’actuar en tot moment com si la comunitat en què estem vivint fos per sempre més, com si fos la nostra autèntica família (malgrat puguem tenir diverses famílies al llarg de la vida!)

7. No només d’amor viu la comunitat

Hi ha dues maneres d’afrontar les necessitats econòmiques de la comunitat: trencar-se el cap en com fer diners o trencar-se’l en com fer-ho per necessitar cada cop menys diners.

Les dues són compatibles i necessàries, tot i que generalment ho apostem tot per la primera mentre que ens oblidem de la segona. Així és com la majoria de projectes rurals s’acaben especialitzant en un projecte econòmic (generalment, a triar entre fer pa, cervesa o cistelles de verdures). Actualment és molt difícil produir excedent per vendre de forma rendible sense petroli, és a dir, de forma sostenible. Per això, la primera opció suposa una contradicció en els objectius d’un projecte que aposti per la sostenibilitat i sols pot ser una solució a curt termini.

Caldria tenir en compte que gairebé totes les necessitats que cobrim mitjançant els diners, les podríem cobrir de moltes altres maneres. Sovint sols falta posar una mica d’imaginació per evitar el camí fàcil i conegut que ens proporcionen els diners. Les antigues comunitats rurals bé que vivien sense diners, però per això ens cal ser molta més gent, mentre que a les ciutats en sobra… Promoure el repoblament rural basat en l’autogestió és el projecte econòmic amb més futur!

 

8. Problemàtiques, conflictes i altres mals rotllos

La principal dificultat que ens trobem en les comunitats rurals no és pas la nostra ineptitud per les feines del camp, sinó la convivència en comunitat. Els projectes no moren perquè l’hort no funcioni sinó degut a conflictes relacionals. La intensa convivència en comunitat fa emergir el millor i el pitjor de cadascú; gent preciosa i grans amics poden esdevenir monstres i acabar profundament enemistats.

Cert és que a la majoria de nosaltres no ens han ensenyat mai a conviure. Hem sigut educats amb un fort individualisme que ens fa molt difícil compartir i cooperar, requisits imprescindibles per a la convivència. Hem après a conviure sotmetent-nos a l’autoritat patriarcal, o ignorant-nos com els hostes d’un hotel entre ells. Però quan pretenem conviure de forma més horitzontal, respectuosa i cooperativa, la cosa es complica força. Fins ara teníem unes regles molt clares per superar els conflictes, ja sigui exercint la dominació o el seu revers, la submissió; però en aquest nou context no sabem com actuar. I per acabar-ho d’adobar, la convivència comunitària significa multiplicar el potencial de conflictes per tantes persones com convisquin. Però no us espanteu abans d’hora, abans que res caldria capgirar la nostra negativa concepció dels conflictes. Els conflictes no són una xacra que calgui evitar a costa de tot, els hauríem de concebre positivament, ja que és gràcies a ells que aprenem i creixem. Amb cada nou conflicte ens hauríem d’il·lusionar davant l’oportunitat de tenir un nou repte per superar i amb el qual créixer i enriquir-nos com a persones.

Cada conflicte que abordem i resolem és un aprenentatge que ens evitarà molts futurs conflictes.

Què és un conflicte i com es supera?

Un conflicte és una situació en la qual es produeix un xoc d’interessos entre dos individus o més, i una de les parts o totes dues en resulten damnificades. Per superar-lo, el primer pas és que la part o parts damnificades ho comuniquin a l’altra part. En aquesta comunicació es pot fer una pluja d’idees sobre formes de solucionar el conflicte de manera que tothom hi surti guanyant, i s’escull la més òptima. Si no es troba una solució beneficiosa per a tothom, el més just és que cada part en el conflicte cedeixi per arribar a un punt mig. Típic exemple: no ens posem d’acord en el nivell d’ordre i neteja dels espais comuns. Solució: hauríem de trobar el punt mitjà entre tothom, de manera que els més marranos es civilitzin una mica i els més finolis amb l’ordre i la higiene es relaxin una mica.

Vivint sols o en parella, ens evitem molts conflictes, però no els superem, únicament els esquivem i, per tant, ens perdem moltes possibilitats d’aprendre i créixer personalment i col·lectivament. En l’àmbit urbà, quan tenim un conflicte gros amb algú, tendim a tallar la relació amb aquesta persona i ens quedem tan amples, ja que és molt fàcil substituir-la per algú altre enmig de l’aglomeració humana que és la ciutat. En canvi, en l’estreta convivència en una comunitat rural no ens podem permetre el luxe de no parlar-nos amb algú, ja que aquest algú ni és substituïble ni podem ignorar-lo. Així doncs, ens veiem forçades a resoldre el conflicte; defugir-lo no és una opció a considerar.

Tothom que es plantegi viure en una comunitat hauria de ser conscient que cal posar molt d’esforç i energia per aprendre a conviure i aquest no és un camí planer. Es tracta d’un aprenentatge gradual que normalment requereix anys de pràctica. És molt probable que la nostra primera experiència en comunitat resulti fracassada, però val la pena no llençar la tovallola i tornar-ho a intentar. Molts projectes de vida en parella també fracassen i no per això la gent deixa de creure amb la monogàmia! Ans al contrari, tornen a provar-ho amb noves parelles, cercant incansablement la parella ideal.

Si bé no existeix la parella ideal, tampoc existeix el grup ideal; podem trobar gent amb més o menys afinitat, però malgrat trobem un grup totalment afí, els conflictes són inevitables. Conviure de forma saludable requereix un procés d’aprenentatge, així doncs, l’únic requisit imprescindible és que tothom en el grup estigui totalment obert i disposat a aprendre i créixer per anar superant els conflictes. Això significa fer un treball personal que implica canviar-se a un mateix, i potser no tothom hi està obert o disposat. Es pot conviure un temps amb les persones que no hi estan obertes ni disposades, però a la llarga és insostenible perquè ostenten una posició de poder i privilegi totalment injusta en la resolució dels conflictes. Per superar un conflicte de forma justa, cadascuna de les parts implicades hauria de posar-hi la seva part, però amb aquestes persones no és possible ja que se’n renten les mans amb excuses del tipus “jo és que sóc així i no puc fer-hi més”. Això implica que les altres persones s’han d’adaptar a elles, mentre que elles no mouen ni un dit. Així doncs, és lògic que la gent se’n acabi cansant.

L’ideal d’una comunitat és que els seus membres s’hagin criat i crescut junts, de manera que comparteixin els mateixos hàbits i costums. Però nosaltres ens trobem amb què això no és possible, per tal de construir una comunitat ens hem d’ajuntar persones de procedències molt diferents, cadascuna amb els seus propis hàbits i costums que porta ben arrelats dins seu, i per això xoquem tant quan els posem en comú. Els inicis d’una nova comunitat és una batalla d’hàbits i costums diversos. Necessitem molt de temps per acordar i establir uns nous hàbits comuns on tothom es senti còmode.

Si fóssim éssers completament racionals, tota convivència aniria com una seda, però la realitat és que som éssers molt emocionals (tant si se’ns nota per fora com si no), i per això constantment ens trobem amb respostes emocionals que ens enfronten irracionalment.

9. La confiança és la base de la comunitat

És cert el típic tòpic hippie que la base de la comunitat és l’amor, però perquè l’amor sigui possible ha de regnar la confiança total.

La popular dita “massa confiança fa pudor” és certa literalment, ja que quan hi ha molta confiança tendim a no aguantar-nos els pets. Però d’acord amb el seu ús metafòric habitual, és completament falsa: com més confiança, més fàcil és comunicar-ho tot, sense haver-nos de reprimir o guardar-nos res, i així les nostres relacions estan més airejades i fan més bona olor.

En una convivència, la confiança hauria de ser TOTAL i ABSOLUTA: la confiança significa sinceritat i transparència total, és l’absència de tabús. Aquí no estic dient que haguem de ser exhibicionistes i forçar-nos a dir-nos-ho tot, es tracta de crear un ambient en el que mai tinguem necessitat d’amagar-nos res. La confiança no és casual, no estem acostumats a relacionar-nos amb plena confiança, per això ens l’hem de treballar, creant dinàmiques que ens ajudin a construir-la. Al principi ens pot semblar molt forçat, però a mesura que ens hi habituem, l’anirem naturalitzant.

El problema bàsic de la manca de confiança és que no sabem dir-nos ni les coses bones ni les dolentes. Quan algú fa alguna cosa que ens fereix, ens ofèn, ens molesta o d’alguna manera ens fa sentir malament, ens costa molt comunicar-li-ho de forma clara i amb voluntat conciliadora. Això pot ser degut a diverses raons:

  1. Perquè creiem que no ens entendrà i que s’enfadarà amb nosaltres o es deteriorarà la nostra relació.

  2. Perquè ens fa vergonya explicar què ens ha molestat si pensem que l’altre ho pot considerar una ximpleria mentre que per nosaltres pot ser una cosa molt important.

  3. Perquè tu mateix penses que és una ximpleria (tot i que t’ha afectat molt negativament a nivell emocional) i per això penses que és un problema teu que t’has de menjar tu solet i que amb el temps ja se’t passarà.

  4. Perquè emocionalment estem massa enrabiats o dolguts pel que ens ha fet, i automàticament canalitzem la nostra ràbia cap a ell, de manera que si parlem amb ell podria resultar violent i per això preferim no veure’l.

  5. Perquè ens sembla que l’altre no es mostra disposat a escoltar o ser comprensiu. Pressuposem que no servirà de res parlar amb ell.

  6. Perquè no trobem el moment idoni per dir-li-ho, no volem trencar l’ambient de bon rotllo, o esperem a trobar-nos sols amb l’altre persona. No podem esperar a què arribi el moment idoni, perquè pot ser que no arribi. Aquesta espera normalment és una excusa per auto-enganyar-nos i no haver d’afrontar el conflicte.

  7. Perquè senzillament esperem que sigui l’altre que faci el primer pas i ens vingui a buscar per demanar-nos perdó, ja que pressuposem que l’altre és perfectament conscient que ens va ferir.

  8. Perquè optem per la subtilesa, fent males cares, llençant verinoses indirectes i altres argúcies per intentar mostrar com estem de xungus “per culpa seva”. La subtilesa generalment no és un mètode de comunicació gaire efectiu, l’altra persona no té perquè captar les indirectes, fixar-se en la teva mala cara o endevinar que ell és la causa del teu mal humor.

No importa quina sigui la justificació, totes són igual de dolentes, el que importa és establir un diàleg com més aviat millor per tal de comunicar-nos allò que ens ha ferit i intentar resoldre el conflicte de forma que aquest no pugui créixer. A vegades estem massa cabrejats per comunicar-ho immediatament; en aquests casos val pena esperar que ens passi la fúria—desfogant-nos sortint a córrer, colpejant un sac de boxa o anant a l’habitació del costat a cridar i renegar. Tan bon punt tornem a estar relaxats podem intentar reflexionar racionalment sobre què ha passat, per què ens hem sentit ferits, intentar entendre per què l’altre ha actuat així, intentar veure amb què ens hem pogut equivocar nosaltres i pensar solucions perquè no torni a passar (això és fàcil de dir però difícil de dur a terme, ja que tendim a optar per la comoditat de donar totes les culpes a l’altre i així no haver de qüestionar-nos ni canviar res de la nostra conducta). Després de la reflexió hauríem d’estar preparades per comunicar serenament a l’altre allò que ens ha ferit, com ens hem sentit i proposar-li una solució perquè no es repeteixi allò succeït. És molt important cuidar les formes i el to de veu que utilitzem per tal de no ofendre o violentar a l’altre. Hauríem d’evitar atacar i això significa no avaluar ni etiquetar a l’altre, sinó parlar des del JO: enlloc de dir “ets un guarro”, podem exposar-li com ens sentim: “quan deixes un plat brut em sento decebuda i enfadada perquè considero injust que els altres rentem els plats i tu no”. Tampoc convé fer exigències i per això hauríem d’evitar utilitzar l’imperatiu. Un “crec que et toca…” sona més suau i entra molt millor que un “HAS DE..”. Seria un gran què treballar la comunicació no violenta entre tota la comunitat.

Quan algú fa alguna cosa que ens encén, necessitem alliberar la tensió acumulada i optem per la opció més còmode que és desfogar-nos amb algú amb qui tenim més confiança, malparlant de la persona que ens ha incomodat i així ja ens quedem a gust sense necessitat de parlar amb la persona en qüestió. D’aquesta manera no solucionem el conflicte, tan sols l’esquivem, de forma que més endavant ens el tornarem a trobar i possiblement haurà crescut i serà més difícil de solucionar. Per tant, una bona regla per a la bona convivència seria prohibir-nos parlar malament d’algú a la seva esquena, així ens forçaríem a parlar amb la persona que ens ha molestat en primer lloc.

El que passa quan no comuniques allò que t’ha molestat o ferit a la persona en qüestió és que no tens possibilitat de sentir la seva versió dels fets (està demostrat que en la major part dels casos ni tan sols és conscient que et va ferir!). Com que no tenim la seva versió ens quedem amb la meitat de la pel·lícula, i l’altra meitat… ens la inventem! Comencem a imaginar-nos que si no ens demana perdó és perquè ho va fer a expressament i amb mala fe. Aquests sentiments negatius, si ens els guardem a dins, es tornen rancis i un cop fermentats esdevenen rancor que amb una segona fermentació pot arribar a convertir-se en odi. En aquest punt, o probablement molt abans, ja hauran començat a saltar espurnes entre vosaltres, entrant en un cercle viciós d’atacs i contraatacs amb sentiments negatius mutus que es retroalimenten generant l’efecte exponencial de bola de neu.

Podem conviure un temps sense dir-nos les coses molestes, però està sobradament comprovat que a la llarga, l’acumulació de petites coses molestes recloses dins de cadascú, fa que les persones petin i marxin cremades sense ganes de tornar a conviure en comunitat mai més.

Existeix el mite de que la confiança és una cosa que va creixent amb el pas del temps i de forma natural. Això no té perquè ser necessàriament així, sovint tendeix a disminuir. La confiança no sorgeix per generació espontània, sinó que és una cosa que hem de treballar. Això significa fer dinàmiques que puguin ajudar-nos a construir-la com ara crear un espai setmanal per comunicar-nos tant les coses bones com les dolentes, el que ens agrada i el que no ens agrada de cadascú, començant per allò més ridícul i banal. Al principi ens semblarà molt forçat, però a mesura que ens hi habituem ens resultarà molt més natural. Quan ens diuen les coses dolentes, no ens ho hem de prendre com una crítica destructiva sinó com una voluntat de voler millorar-nos mútuament, i per poder millorar-nos necessitem que ens comuniquin els nostres punts flacs. Així ens podem donar una vida molt més plena i feliç, potenciant allò que agrada a cadascú i evitant el que no.

Fóra positiu entendre que en cada relació entre dues persones hi entren en joc tres subjectes: jo, tu i la relació. Quan apareix un conflicte és un indicatiu que alguna cosa no funciona en la relació, no és problema de l’altre. Les persones canvien i les relacions també; si la relació deixa de funcionar perquè l’altra persona ha canviat, no la podem culpar i encara menys pressionar perquè torni a ser com abans.

Caldria recordar-nos de tant en tant que si estem en comunitat és per ajudar-nos i cuidar-nos en tot moment, i no per fer-nos la punyeta els uns als altres, ja que sovint sembla que ens n’oblidem per complet.

10. MONOGÀMIA vs. COMUNITAT

Venim d’una cultura monògama on la convivència, l’economia, l’afecte, la sexualitat, la criança… gairebé tot està pensat en base a la parella. Per això ens suposa un gran xoc conviure en comunitat, perquè la comunitat comporta passar a compartir-ho gairebé tot amb un nombre de persones molt més elevat que dos. Per tal que això sigui possible necessitem construir una nova cultura, i aquesta no és una tasca senzilla perquè estem molt condicionats per la cultura monògama, especialment a nivell emocional. Per això cal fer un treball conscient i el primer pas és analitzar les problemàtiques que provoca la monogàmia en la convivència en comunitat.

Una de les problemàtiques més evidents són les gelosies que apareixen molt fàcilment en qualsevol estreta convivència. Potser aquí és on falta fer més feina per tal d’erosionar tot allò que alimenta la gelosia: la possessivitat, la dependència emocional i la por a perdre la parella, les falses expectatives de l’amor romàntic…

Com ja he dit, la confiança és la base de la comunitat, però no n’hi ha prou amb què tots tinguem aquesta idea ben clara, ja que la confiança no és un element purament racional sinó que està influïda per l’oxitocina. L’oxitocina és una hormona que el cervell allibera al corrent sanguini quan es rep estimulació genital i també durant la lactància i en el moment del part (per la qual cosa es considera molt important per al desenvolupament del vincle maternofilial). Té la capacitat d’induir un efecte general de benestar en contrarestar les hormones de l’estrès (adrenalina i cortisol), i s’associa amb la conducta maternal i paternal i el foment de la confiança, la generositat, l’afectivitat i la tendresa entre les persones.

En una comunitat formada per nuclis sexuals exclusius (parelles i famílies monògamo-nuclears), inevitablement hi haurà una gran desigualtat en el grau de confiança, afecte i generositat que es dóna a dins i fora de cada nucli. Mentre les coses van bé no cal preocupar-se, però quan apareixen problemes les parelles tendeixen a tirar per la seva banda al marge de la resta, això és el que s’anomena “corporativisme de parella”. Quan el membre d’una parella es troba en un conflicte, la seva parella tendeix a escoltar-se’l, entendre’l i defensar-lo més que no pas a l’altra part del conflicte. En molts casos, la parella serveix per desfogar-se, vomitant el conflicte que has tingut amb algú i així esvair la necessitat de parlar i solucionar aquest problema amb la persona en qüestió.

Això va lligat amb la tendència de les parelles a funcionar com a assemblees autònomes, prenent decisions que afecten a la resta de la comunitat sense que aquesta hi pugui participar. La pitjor conseqüència d’això és la possibilitat que davant d’un o més conflictes, en lloc d’intentar solucionar-los col·lectivament, la parella decideixi abandonar la comunitat pel seu compte, sense tenir en compte la resta.

És molt habitual que les parelles es tanquin en si mateixes i treballin juntes oblidant-se de la resta. És normal, doncs sempre és més fàcil treballar amb qui tens més confiança, però seria interessant fer l’exercici conscient d’anar variant els grups de treball, ja que treballant es generen moltes afinitats i complicitats, i això és essencial per cohesionar tota la comunitat. Altrament, moltes comunitats acaben esdevenint grups de parelles.

Una altra greu problemàtica són els trencaments amorosos que ben sovint comporten certa dosi de dolor i violència. Sense necessitat de trencament, en molts casos les relacions esdevenen insanes i no queda més remei que algun membre de la parella abandoni la comunitat ja que no poden seguir convivint junts. Aquestes situacions són molt violentes i difícils de gestionar, ja que normalment ningú vol abandonar la comunitat i ningú té més dret que l’altre a quedar-s’hi. El més complicat és quan hi ha fills entremig, i aquests també han d’abandonar la comunitat arrossegats per un dels progenitors. En aquestes situacions l’ideal seria que un dels dos membres pogués moure’s a una altra comunitat propera, dins del mateix poble si pot ser, i així si hi ha fills poden seguir en contacte amb la comunitat.

També cal tenir en compte la gran desigualtat que es dóna en l’afecte i la sexualitat. Perquè les persones estiguin bé—és a dir, emocionalment equilibrades—la majoria necessitem compartir sexe i afectes en major o menor mesura, igual que necessitem ingerir aliments. Si bé ens cuidem prou que ningú passi gana a la comunitat, cuinant sempre menjar per tothom, no passa el mateix en el terreny afectiu i sexual on ben sovint qui no té parella passa molta fam (especialment en les comunitats més aïllades de la civilització) i és totalment ignorat per la resta. Aquest és un fet prou comú malgrat no s’acostumi a mencionar com a raó per abandonar una comunitat.

Si no som autosuficients a nivell afectivo-sexual significa que la gent haurà de marxar periòdicament per tal de satisfer aquestes necessitats a fora, amb el perill que abandoni la comunitat si s’ajunta amb algú que vulgui construir un projecte de vida monògam.

A totes aquestes problemàtiques, a llarg termini sols hi ha una autèntica solució: col·lectivitzar d’alguna manera les relacions afectives i sexuals. Construint aquestes relacions més obertes i col·lectives, els positius efectes de l’amor, el sexe i l’oxitocina en el foment de la confiança, el bon rotllo i la salut es multiplicaran i s’estendran entre totes les relacions de la comunitat, generant el context idoni on poder compartir-ho tot entre tots sense recels ni pors. Cal tenir present el paper fonamental del sexe col·lectiu en la prevenció i resolució de tensions i conflictes, facilitant un ambient distès i afectiu, tal i com veiem en uns dels nostres cosins evolutius més propers, els bonobos, i també algunes poques comunitats queer i poliamoroses que ja ho estan practicant.

No és fàcil erradicar tots els complexos, vergonyes, pors i tabús que envolten el sexe, però si realment volem viure en comunitats ben cohesionades i igualitaristes a tots els nivells, el poliamor i el sexe col·lectiu són punts inexcusables.

11. Establint uns mínims

És una problemàtica molt habitual en les comunitats que es creïn dos bàndols: els que treballen més (els currelas) i els que treballen menys (els vagos o crostes). Els que fan més es senten explotats pels que fan menys i es queixen d’aquests dient que són uns vagos. Els que fan menys es senten pressionats pels que fan més perquè els fan sentir que no fan prou i es queixen d’ells dient que són massa estrictes i que estan obsessionats amb la feina. La resolució més habitual a aquesta problemàtica és que els dos bàndols es relacionin cada cop menys i que acabin marxant els que fan més per esgotament. Això es deu a que els vagos poden seguir vivint còmodament sense relacionar-se amb els currelas, mentre que els currelas seguiran incòmodes sentint-se explotats pels vagos i no es veuen amb cor d’imposar-lis un ritme de treball i encara menys de fer-los fora.

El problema no és que hi hagi diferents ritmes de treball o que aquestes diferències siguin més o menys grans. Totes les persones tenen diferents ritmes de treball i la més mínima diferència podria ser suficient com per sembrar la discòrdia. Per això, encara que marxi el bàndol dels currelas no es soluciona el conflicte, al cap d’un temps tornen a emergir les diferències i qui abans formava part dels vagos ara podria formar part dels currelas.

La gran majoria portem incorporat aquest xip que ens fa comparar la nostra feina amb la dels altres i mai estem contents, sempre fem massa o massa poc. Sols hi ha una solució possible a aquesta problemàtica: establir uns mínims de feina comuns per tots els membres de la comunitat. Haurien de quedar molt clars quins són aquests mínims i com es duen a terme. Tan bon punt hi ha uns límits clars, qui treballi més d’aquests mínims serà perquè li ve de gust i no té cap dret a exigir més treball als altres o a fer-lis males cares per treballar menys que ell. Hi ha diverses formes d’establir els mínims, pot ser marcant un mínim d’hores de treball per la comunitat o marcant unes feines a fer i unes dates límit per tenir-les enllestides.

Idealment, a la llarga cadascú es podria especialitzar en la feina que més li agrada, de manera que totes les feines quedin repartides i ningú hagi de fer allò que no li agrada.

Clar que sempre hi haurà les tasques que generalment a ningú agraden (especialment les d’ordre i neteja) però tothom vol que es facin. Si no les organitzem, és molt fàcil caure en discussions sobre a qui toca rentar els plats, netejar el galliner o anar a buscar aigua a la font. Ens resulta molt més fàcil recordar els cops que hem fet nosaltres aquestes tasques que no pas els cops que ho han fet els altres (bàsicament perquè hi som més presents quan les fem nosaltres que quan les fa algú altre). La nostra memòria està organitzada per concentrar-se principalment amb la nostra pròpia experiència i rarament compensem aquest desequilibri. No recordem tan bé el que van fer els altres com el que hem fet nosaltres i això ens porta a tots (fins i tot els més crostes) a tenir la impressió que som els que fem més i que la resta s’aprofita de nosaltres. Per això és tan necessari organitzar aquestes tasques de manera que tothom tingui ben clar quan li toca fer-les, i senti que estan repartides d’una forma justa.

Una altra problemàtica ben habitual en les comunitats és que es tendeix a valorar més qui aporta més treball material, i s’infravalora qui no n’aporta tant. La comunitat necessita satisfer moltes necessitats que no són purament materials i per tant, hauríem d’aprendre a valorar les persones que s’encarreguen de satisfer-les per igual. El que importa és que sentim que tothom aporta coses que són importants per la comunitat, des de les més materials a les més espirituals.

ORDRE I NETEJA DINS DE CASA

Com s’aconsegueix mantenir l’aigüera buida?

Tant en rentar els plats com en la neteja de qualsevol altre espai o estri de la casa hi ha una regla fonamental que tothom hauria d’aplicar: renta allò que has embrutat i una mica més. És molt important rentar i ordenar cada cosa just després d’haver-la utilitzat, ja que és quan la brutícia encara és fresca i tova i fàcil de retirar (sovint es suficient passant-hi aigua o fregant suaument) estalviant-nos el cost econòmic i medi-ambiental de l’ús del sabó. Si no rentem ni retornem cada eina al seu lloc just després d’haver-la utilitzat, el 50% de les vegades ens n’oblidem. Així és com les feines dins una comunitat sempre són un 50% menys eficients, perquè ens hem de passar el doble del temps buscant o rentant els estris.

Generalment, les nostres possessions les utilitzem amb màxima cura, així que hauríem d’actuar com si tot allò que és “comú” fos “només nostre”.

COMPARTINT EINES I MÀQUINES

Atenció amb cada eina i màquina, no sempre ni totes es poden col·lectivitzar totalment. Les eines i màquines més delicades, complexes o cares (el cotxe, l’ordinador, la motoserra… és a dir, la major part de la tecnologia moderna que no ens podem autogestionar i que ha estat dissenyada per a un ús principalment individual) no són bones candidates per col·lectivitzar. El risc de que es facin malbé per mal ús, que no es tornin al seu lloc o simplement desapareguin, amb tots els conflictes que poden derivar d’això, solen superar els avantatges de compartir-les. Una bona solució és que hi hagi un responsable de cada eina o màquina que tingui la seva custòdia i decideixi quan i com deixar-la, fent-li el manteniment, assegurant el seu bon ús i que retorni al seu lloc.

12. ASSEMBLEAAA!

A moltes persones els hi entra el pànic al sentir la paraula, però el cert és que perquè una comunitat funcioni saludablement i sobretot en els primers anys, és imprescindible fer assemblees.

L’assemblea és la nostra eina bàsica per organitzar-nos i dissenyar el nostre projecte de comunitat tal i com volem que sigui. Seria òptim fer-ne una a la setmana, especialment al principi si encara està tot per decidir i cal parlar-ho tot i molt. Hi ha molts punts que requereixen una decisió col·lectiva però que no solen sorgir espontàniament en una sobretaula, ja sigui perquè són avorrits o perquè hi ha discrepàncies, generen cert mal rotllo i ningú vol “tallar el rotllo” i per això necessitem fer assemblees per tractar aquests punts.

Malgrat tot, l’assemblea no és la panacea organitzativa, no cal que tot passi per l’assemblea, cal utilitzar-la en la seva justa mesura: cal buscar l’equilibri entre la inoperant burocràcia assembleària i la caòtica i inoperant espontaneïtat.

A mesura que ens coneixem més i anem establint entre totes unes pautes sobre el funcionament de la comunitat i un model d’organització on tothom se sent còmode, podem començar a prescindir de l’assemblea periòdica, convocant-la únicament en casos imprevistos i eventuals en què es requereix resoldre un conflicte o prendre alguna decisió de forma col·lectiva. Arribats aquí i partint d’una gran confiança col·lectiva, quan ens ho podem dir tot entre tots, és possible que la sobretaula substitueixi l’assemblea. Els àpats són el punt d’encontre més habitual de tota la comunitat, res podria ser més fluid que comunicar-nos i decidir tot el que calgui en qualsevol sobretaula, sense haver d’esperar el dia de l’assemblea. Però no us feu il·lusions tan ràpidament, assolir aquest punt de màxima harmonia i fluïdesa con vivencial pot requerir molts anys, i mentrestant ens haurem de conformar en assemblear-nos.

Com fer que funcionin les assemblees? Fer bones assemblees és tot un art que no s’aprèn en 4 dies, però aquí alguns consells bàsics:

  • En primer lloc és molt important establir la periodicitat de l’assemblea, marcant dia i hora de la setmana i fer-les peti qui peti, siguem els que siguem. No cal esperar que siguem tots els membres de la comunitat per fer-ne, ja que aquesta espera podria fer-se eterna.

  • És essencial fer un ordre del dia enumerant tots els temes que cal tocar i al costat de cada tema exposar l’objectiu on volem arribar, altrament és molt fàcil passar-nos una hora divagant amb cada tema sense arribar enlloc. Per exemple: Al costat del tema hort: repartir tasques de l’hort. Al costat del tema cabres: decidir si volem tenir cabres.

  • Val la pena que hi hagi algú facilitant o moderant l’assemblea per tal que es vagi per feina i s’avanci, ja que les habilitats d’anar-se’n per les branques o repetir arguments i entrar en un bucle solen ser molt comunes. Per això va bé que hi hagi algú posant atenció en què l’assemblea no s’encalli. També cal vigilar que no es decideixi una cosa per cansament i ganes d’acabar l’assemblea.

  • L’assemblea és un lloc on conèixer la posició de cadascú i no intentar convèncer als altres de la pròpia posició tal i com passa sovint, iniciant discussions interminables. Cal evitar les discussions carregades de to, ja que l’únic que fan és crear mala maror.

  • Perquè les assemblees siguin el màxim d’eficients, la gent sols hauria d’intervenir quan ha meditat allò que vol dir i que ho exposi de la manera més sintètica possible, ja que hi ha certa tendència a “voler-se sentir la pròpia veu” i enrotllar-se, malgrat no aportar res de nou.

També cal ser conscients de totes les alternatives organitzatives a les assemblees. Sempre que sigui possible, resulta molt més eficient funcionar en comissions d’interessos que no pas que tothom hagi d’assistir a una assemblea on es toquin tots els temes, tant si li interessen com si no. Exemple: si hi ha tres interessats en muntar un galliner, entre ells tres ho enllestirien ràpidament. Si, en canvi, fem una assemblea entre tota la comunitat de 7 persones per tal de decidir com muntem el galliner, ens hi podríem passar hores, ja que els no interessats també voldran participar en el debat, allargant discussions i fent-les interminables, malgrat que no els importi el resultat final.

ASSEMBLEES EMOCIONALS

Si la gent no està bé a nivell emocional gairebé res funcionarà en la comunitat. Ben sovint, si algú no fa feina no és perquè sigui un vago sinó perquè es troba decaigut emocionalment. Per això és tan bàsic conèixer l’estat emocional de cadascú i per això fa falta crear un espai propi on la gent es senti còmode per comunicar-ho. Per això existeixen les assemblees emocionals. Seria positiu fer-ne una cada una o dues setmanes enlloc d’esperar a que aparegui algun conflicte greu per convocar-la. Quan apareix un conflicte, el primer pas és intentar resoldre’l amb la persona en qüestió. Si no ens en sortim, el segon pas seria demanar a una persona intermediària que ens ajudi a solucionar-lo i si això tampoc funciona, caldria exposar el conflicte a tota la comunitat, ara sí, en una assemblea emocional. Si després d’això seguim encallats, sols ens quedaria buscar ajuda externa d’algun expert que pugui mediar en el conflicte.

És aconsellable anar provant diversos tallers i dinàmiques per treballar les emocions, buscant formules perquè tothom es pugui expressar, no només verbalment i sense que ningú hagi de ser forçat a participar. Una possible dinàmica és fer una roda on tothom pugui comunicar el que li ha afectat més positivament i més negativament a nivell emocional de la passada setmana.

També podem fer assemblees temàtiques com per exemple sobre l’economia i preguntar-nos com ens sentim emocionalment respecte el funcionament econòmic de la comunitat.

13. Grau d’obertura

És difícil trobar el grau d’obertura a nous membres idoni, el perfecte equilibri entre estar totalment tancats i exposats al risc que es mori el projecte per falta de membres i vida social d’una banda i, de l’altra, estar totalment oberts amb el risc que s’incorporin autèntics crostes i dinamitin el projecte.

Passem a valorar les problemàtiques de cadascuna de les opcions per tal de ser-ne més conscients i intentar trobar l’equilibri entre les dues.

PROJECTES OBERTS I CROSTISME

Venim d’una societat on l’exclusió social és el pa de cada dia i el nostre ferm rebuig a aquesta exclusió ens condueix fàcilment a posicionar-nos en l’extrem oposat: volem ser el màxim d’inclusius i no excloure mai ningú. Aquesta posició demostra una bona fe extraordinària: amb la idea que “tothom es mereix una oportunitat” i la voluntat de donar assistència a gent necessitada ens encaparrem a fer un lloc a tothom, fins i tot a persones que es descobreixen molt problemàtiques ja de bon principi, creient-nos beatíficament que amb el temps canviaran i s’aniran adaptant a la forma de fer de la comunitat. Doncs bé, això no té perquè ser necessàriament així. Convé recordar que en el context actual, venint d’on venim, construir una convivència en comunitat no és gens fàcil. Així doncs, no estem en gaire bona posició per oferir ajuda a gent que té problemes, és més, som nosaltres que necessitem ajuda!

Per entendre bé el crostisme caldria en primer lloc definir què és un crosta:

Un crosta és qualsevol persona que xucla molta més energia que la que aporta, i aquest fenomen es pot donar de múltiples maneres. Pot ser algú que no neteja, algú que no es mou mai del sofà, algú que es droga i es descontrola,… en definitiva: algú que actua reiteradament sense tenir en consideració als altres i que no compleix els mínims acordats per la comunitat. Convé no deixar-se endur per les aparences, no hi ha un perfil concret de crosta, no cal que sigui punki i vagi molt ronyós, pot anar implacablement vestit i perfumat. Així d’entrada un crosta ens pot caure molt bé i pot ser que no reconeguem el seu crostisme fins passats uns mesos de convivència. Per això la millor solució és la prevenció, ja que tan bon punt en tenim un a dins a casa, és molt difícil i conflictiu fer-lo fora. A diferència de les persones que volem construir un projecte comunitari, un crosta no té res a perdre, sovint no li importaria cremar-nos la casa si el féssim fora. Els més crostes sempre tenen les de guanyar, ja que ells mai tenen cap problema amb la resta, és la resta que no pot conviure amb ells. Per això en molts casos acaben guanyant, i la resta no té més remei que autodesallotjar-se si vol viure amb pau. Així que cal no infravalorar mai el poder destructiu d’un sol crosta; el crostisme és una de les problemàtiques més greus en el món de l’okupació. Són més nefastos que la policia i tot el sistema judicial, són l’enemic dins de casa.

Cal tenir en compte que qualsevol projecte comunitari alternatiu és un gran pol d’atracció de la “flor i nata” de la nostra societat. Està bé intentar quedar bé amb tothom, però a vegades, per molt paradoxal que sembli, cal ser sec per no acabar cremat.

El primer punt més bàsic per prevenir-nos dels crostes és disposar d’àmplies referències de qualsevol persona que vulgui integrar-se en el projecte. Per àmplies referències em refereixo a què tot nou integrant ha de ser com més conegut millor, per via directa o a través d’amistats, per algun membre de la comunitat (per anar bé, s’hauria de conèixer des d’un any enrere com a mínim, i tenir referències d’algú que hagi conviscut amb ell). El segon punt és establir un període de prova (pot ser d’un mes, mig any, un any… segons cada comunitat) pactat prèviament amb cada nou integrant, de forma que aquest serà conscient en tot moment de la possibilitat de no ser acceptat passat el període de prova.

PROJECTES TANCATS

Degut a males experiències anteriors en la convivència en comunitat o per simple comoditat, n’hi ha molts que posem grans resistències a integrar nous membres. La por al conflicte i la mandra a integrar gent nova ens fa conformar-nos a conviure únicament amb qui sabem que hi podem conviure perquè ja hi hem conviscut o bé amb qui ens estimem tant que tolerem tots els seus defectes—malgrat que això suposi conviure en un grup molt reduït, inclòs un minúscul grup de dos (la famosa parella monògama!).

La realitat és que la majoria de comunitats rurals actuals són força inestables i acostuma a haver-hi gent entrant i sortint. Així doncs, si no entra sang nova és molt probable que hi hagi baixes i que la comunitat s’acabi morint, ben sovint deixant una sola persona o parella en el seu lloc. Una altra problemàtica és la manca de vida social. Si els membres de la comunitat han de marxar gaire sovint per satisfer les seves necessitats socials, és un signe molt clar que la comunitat no està funcionant. Si la comunitat no és mínimament sostenible a nivell social, pleguem!!

14. Com i quan fer fora algú

Quan el sistema de prevenció de crostes falla, sovint no hi ha més remei que buscar la manera més suau de fer-los fora. Sempre s’ha de tenir en compte que ells no tenen res a perdre i nosaltres sí: el nostre projecte comunitari! Per això s’ha d’anar amb peus de plom i molt de tacte a l’hora de fer fora un crosta, perquè si surt gaire rebotat és molt probable que marxi robant-nos o destruint-nos coses. Cal intentar per tots els mitjans fer-lo fora de bones maneres i no en plan macarra com ben sovint voldrien alguns.

Tot i així, sovint es donen situacions on Y no pot conviure amb X perquè Y es sent assetjada/ferida/atacada/humiliada/… per X, sense necessitat que X sigui crosta. Pot ser molt gros i greu el que X hagi fet a Y, però el pitjor que es pot fer és fer-lo fora de bones a primeres, i en tot cas és una cosa que no es pot decidir en una sola assemblea i en calent, quan les emocions encara estan massa a flor de pell1. Cal deixar un temps prou prudencial com perquè tothom ho hagi pogut reflexionar més detingudament i amb serenitat, especialment Y. Aquestes situacions són molt delicades, és molt típic que es generin dos bàndols enfrontats (els supporters de X contra els de Y) i que no s’accepti la neutralitat (o estàs amb nosaltres o contra nosaltres). Caldria intentar evitar a tota costa aquest fenomen i fer l’exercici de posar-nos al lloc de l’altre i intentar entendre’l. Ningú és perfecte, tots tenim els nostres defectes, així que per regla general la millor solució és oferir una 2a oportunitat a X, dient-li: mira, hi ha tot això que trobem intolerable en la teva conducta, o t’esforces en canviar-ho o t’haurem de fer fora. Si passat cert termini acordat, no s’ha vist cap millora ni voluntat de canvi en la seva conducta, és quan hi ha una autèntica legitimitat per fer fora a X.

15. JUGUEM?

Autogestionar-nos i autoabastir-nos en tots els àmbits de les nostres vides pot arribar a ser una obsessió que ens ocupi tot el nostre temps, oblidant-nos de la dimensió lúdica de les nostres vides. Crec que la feina és necessària en la mesura que tinguem les nostres necessitats bàsiques cobertes. A partir d’aquí, hi ha feines que sense dubte ens aportaran més comoditats a les nostres vides però que no són imprescindibles per la nostra subsistència i que per tant, les podem anar fent sense pressa i sobretot, compaginant-les amb activitats lúdiques. L’ideal seria trobar un equilibri entre la feina i el joc, tenint en compte que moltes feines es poden fer lúdicament i que molts jocs poden ser productius. Tot i així val la pena crear espais exclusivament lúdics on ens puguem esplaiar i actuar de forma totalment espontània. Especialment fer excursions i canviar el nostre entorn on puguem interactuar de noves maneres, com per exemple en una platja o fent un cim. La joia de la vida està en aquests moments únics lúdics totalment espontanis i que es surten de la rutina, dels rols i rituals que interpretem de forma automatitzada en el nostre dia a dia. Cal posar més atenció a la dimensió lúdica i organitzar-la igual que la dimensió més productiva perquè, si no, a la pràctica ens n’oblidem.

Na Pai

Juliol de 2014

Mals despertars.

Hi ha persones que alguns dies tenen mals despertars, en aquests casos val la pena no contradir-les ni qüestionar-los res ni treure temes conflictius abans del 2on porro o cafè del dia.

Aquest manual no és original, complet ni definitiu, convido a tothom a col·laborar en la seva elaboració exposant crítiques constructives (assenyalant errors, mancances, idees que no s’entenen o generen confusió… ) o bé aportant noves idees, consells o lliçons i així poder-lo millorar, refer i reeditar.

Em pots contactar escrivint-me a difonlaidea@gmail.com

Ets lliure de fer tot el que vulguis amb aquest text, sempre i quan no sigui amb ànim de lucre.

Ei!! no cal que totes les comunitats ensopeguin amb les mateixes roques!

El que tens a les mans és un compendi d’aprenentatges a base de moltes hòsties al llarg dels anys de conviure en comunitat. Molta gent ha caigut pel camí, sovint en el primer any de convivència en un pis d’estudiants. Però molts altres no han desistit i al cap dels anys i moltes cicatrius, alguns pocs han assolit el nirvana de la convivència en comunitat, un estat col·lectiu en el qual tot flueix harmoniosament, els plats deixen d’acumular-se a l’aigüera i totes les eines es mantenen en el seu lloc. En aquest llibret trobaràs alguns trucs que et poden ser de gran utilitat en el tortuós camí vers aquest remot ideal.

*Aquest manual està escrit especialment per a comunitats rurals basades en l’autogestió, i la sostenibilitat, tot i així, la major part de lliçons que s’hi donen són aplicables a qualsevol altre tipus de comunitat.

1Fer fora a algú és molt violent. Així doncs, quan es fa fora algú, no es pot esperar que aquest algú ho comprengui amb tota la serenitat del món, el més normal és que s’enfadi moltíssim i que respongui amb violència. Molts cops s’addueix hipòcritament a aquesta resposta violenta per reafirmar-se i dir: -Ho veus com l’havíem de fer fora? No es pot conviure amb algú així de violent. 



El desordre urbà
Juny 25, 2013, 7:22 pm
Filed under: Uncategorized

desordreurba1

Encara que ningú sembli recordar-ho entre els seixanta i els vuitanta del segle passat hi va haver un període revolucionari que es va saldar amb la derrota proletària, però que va forçar la societat capitalista a una reestructuració i modernització sense precedents, desembocant en una urbanització general i una mundialització de l’economia. La política dominant es va reduir a la imposició unilateral d’un creixement econòmic de greus efectes destructius ambientals i socials –el desenvolupisme. Les masses assalariades de les conurbacions es mostren submisses a les lleis de la mercaderia i als dictats estatals, mentre que el centre de gravetat de l’agitació social es desplaça dels llocs de treball a la defensa del territori. La qüestió social es planteja menys en termes laborals que ecològics. Les esperances revolucionàries adquireixen per això una perspectiva desurbanitzadora i ruralitzant. Les noves classes perilloses han de sorgir de la segregació i trobar la seva autonomia fora del sistema capitalista.

Llibret en format dina5: El desordre urba



Perquè ens oposem políticament a les ciutats.
febrer 20, 2013, 12:40 am
Filed under: Uncategorized

barcelonanit

Els més de dos milions que viuen en aquest formiguer humà no poden gestionar les seves necessitats de subsistència assembleàriament degut a que una bona part de la població preferiria veure un entrenament del Barça a assistir a una assemblea i per algunes raons més que expliquem més avall.

Sé que moltes de nosaltres volem abandonar les ciutats perquè simplement no les suportem (ja sigui pel seu estressant ritme de vida, la contaminació acústica i ambiental, l’hiper-individualisme imperant…) o perquè el que realment desitgem és viure a plena natura en suposada harmonia amb tots els elements. Però, ei! aquestes raons i moltes altres de caire personal i vivencial no són les úniques, també volem abandonar les ciutats per convicció política! Una de les raons més òbvies és que les actuals ciutats són completament insostenibles i molt destructives a nivell medi-ambiental, però inclòs acceptant la remota possibilitat que una ciutat podria arribar a ser sostenible i respectuosa amb el medi-ambient, ens hi seguiríem oposant (per la qual cosa ara no aprofundiré en aquestes raons de caràcter ecològic). La principal raó que vull exposar aquí es pot resumir en què: el nostre ideal és assolir una societat sense relacions de dominació, basada en relacions horitzontals on no haguem de sotmetre ni sotmetre’ns a ningú, i aquest ideal no és compatible amb l’organització social d’una “ciutat”1 ja que aquesta és intrínsecament centralitzada i jeràrquica. Així doncs, no alberguem cap esperança vers la possibilitat de reformar o transformar la ciutat i fer-la igualitària i justa, per tant, el nostre únic objectiu polític a les ciutats és contribuir a desurbanitzar-les.

A continuació passo a explicar sintetitzadament perquè “la ciutat” sols pot ser organitzada de forma centralitzada i jeràrquica:

  1. Una raó és el problema del conflicte entre estranys no emparentats. Aquest problema creix astronòmicament a mesura que augmenta el nombre de la població que forma la societat. Les relacions en un poble de 20 persones suposen tan sols 190 interaccions bipersonals (20 persones per 19 vegades dividit per 2). Però en un poble de 2000 persones el nombre d’interaccions es dispara fins a 1.999.000. Cadascuna d’aquestes interaccions té el potencial d’explotar en un discussió amb violència. Cada agressió violenta (ja sigui psíquica o física) sol conduir a un contraatac violent, iniciant un cicle de violència que pot acabar amb conseqüències a voltes tràgiques i que desestabilitzen la societat. En un poble on tothom està estretament emparentat amb tothom, persones emparentades simultàniament amb les dues parts enfrontades s’interposen en les disputes. En una població on moltes persones segueixen sent familiars propers i tothom almenys coneix a tothom pel seu nom, els familiars i amics que es tenen en comú intervenen en les disputes. Però tan bon punt es traspassa el llindar de “varis centenars”, per sota del qual es pot conèixer a tothom, el creixent nombre d’interrelacions es dóna entre estranys no emparentats. Quan dos estranys es barallen, poques persones presents seran amigues o familiars d’ambdós adversaris, amb interès personal en aturar la baralla. En canvi, molts espectadors podrien ser amics o familiars d’un sol adversari i es posarien de part d’aquesta persona, fent que la baralla entre dues persones passi a ser una batalla campal. Una societat gran que continuï deixant la resolució dels conflictes en mans de tots els seus membres té garantida l’explosió. Aquest factor, per si sol, explicaria per què les societats integrades per milers de membres sols poden existir si desenvolupen una autoritat centralitzada que monopolitzi la violència i resolgui els conflictes. És a dir, una ciutat no pot funcionar sense policia i la resta de cossos judicials i repressius.2

  2. Una segona raó és la creixent impossibilitat de prendre decisions de forma comunitària i horitzontal a mesura que augmenta la mida de la població. La presa de decisions per tota la població adulta és possible en comunitats prou reduïdes com per què les notícies i la informació arribin ràpidament a tothom, perquè tothom pugui escoltar a tothom en una reunió general i per què tothom que desitgi parlar a l’assemblea tingui l’oportunitat de fer-ho. Tots aquests requisits previs per la presa de decisions comunitària no són possibles en comunitats molt més grans. Com més persones participen en una assemblea, menys participativa es torna o més s’allarga la presa de qualsevol decisió; com a prova d’això tenim les multitudinàries “assemblees” del 15-M. Per això una societat gran ha de ser estructurada jeràrquicament i centralitzada per tal que arribi a prendre decisions de forma eficaç. 3

  3. Una tercera raó té a veure amb l’organització econòmica. Les petites i austeres comunitats rurals s’autoabasteixen localment de la major part de les seves necessitats i per allò que els hi manca, estableixen intercanvis directes amb altres comunitats el màxim de properes. A mesura que creix una població, creix el seu consum de recursos, els quals ja no pot produir només localment, amb la qual cosa els individus o comunitats que la conformen ja no poden gestionar les seves necessitats econòmiques directament. Requereixen d’una organització econòmica més gran, complexe i eficient, i per això és necessari una organització més centralitzada i jeràrquica. Com més gran es fa una població, més complexe serà l’organització de la gestió dels seus recursos i residus, que s’haurà de dur a terme per experts i especialistes que la dirigeixin, promovent encara més la jerarquització.4

Les consideracions relatives a la resolució de conflictes, la presa de decisions, l’economia i l’espai convergeixen, doncs, en exigir que les grans poblacions siguin centralitzades i jeràrquiques. La centralització i jerarquització del poder obre inevitablement la porta—per a qui exerceix el poder, està en possessió d’informació, pren decisions i redistribueix els recursos—per aprofitar les oportunitats resultants amb el propòsit de recompensar-se a si mateix i al seu entorn social o familiar més proper. A mesura que les poblacions han crescut, les persones que han adquirit més poder s’estableixen gradualment com a elit, institucionalitzant l’acaparament—per no dir robatori— de recursos i riqueses a les seves mans, constituint una cleptocràcia, ja sigui obertament i despòticament, o de forma més encoberta, sofisticada i subtil.

Partint de la idea que anhelem viure en una societat sostenible, igualitària i justa, sols podem apostar per una societat basada en petites comunitats el màxim d’autònomes i autosuficients possible mitjançant la desurbanització, la desindustrialització i la redistribució poblacional pel territori.

1 Per abreviar, empro el terme “ciutat” per referir-me a qualsevol aglomeració poblacional que no permeti als individus conèixer a tothom amb qui comparteix el mateix territori on viuen i cobrir la major part de les seves necessitats a nivell local.

2 Alerta! En aquest punt no estem dient que hi hagi menys violència en el món rural, n’hi pot haver-hi més o menys que en una ciutat, això depèn de molts altres factors. El que estem dient és que una petita comunitat pot funcionar sense policia i una ciutat no.

3 Hi ha qui defensa que seria possible una presa de decisions descentralitzada a través de noves tecnologies virtuals. Posat que aquestes tecnologies no són sostenibles ni respectuoses amb totes aquelles persones que pateixen els seus costos de producció, no passarem a considerar-les en ser contràries als nostres principis.

4 Les raons exposades aquí estan basades principalment amb un fragment del capítol “Del igualitarismo a la cleptocracia” del llibre “Armas, gérmenes y acero” de Jared Diamond.



De què serveix la vaga general?
Novembre 9, 2012, 4:30 pm
Filed under: Uncategorized

De què serveix la vaga general?

  1. Serveix per poder desfogar-nos de la ràbia i descontent que anem acumulant dins nostre vers la situació o organització econòmica actual i el dia següent, ja descansats, poder seguir amb la nostra miserable rutina capitalista.
  2. Serveix per cohesionar una mica (encara que sigui momentàniament) els moviments socials. Costa trobar una causa comuna en la qual tothom s’hi sumi, i la vaga general ho és mínimament.
  3. Serveix per empoderar els moviments socials. Sortir al carrer i veure que som una gran multitud manifestant-nos contra el sistema ens reconforta i ens dóna ànims per seguir en “la lluita”.Serveix per provocar nous casos repressius i seguir alimentant a la lluita antirepressiva que s’acaba menjant una gran part dels esforços i energia dels moviments socials que altrament podrien anar destinats a… altres coses.
  4. Serveix per deixar una mica de constància mediàticament que a la població no li agrada el que està passant i que està enfadada amb els que estan en el poder perquè “ells tenen tota la culpa del que està passant.”
  5. Serveix per promoure una mistificació del gran poder d’un sol dia de vaga general com a eina de transformació social que no té res a veure amb els seus resultats reals, ni a nivell personal ni en el conjunt de la societat.
  6. Serveix per promoure una mistificació de la capacitat d’agressió al sistema i d’atemorir al poder a través d’algunes imatges mediatitzades com la d’un cotxe de la policia o un starbucks cremant (pessigolles per al monopoli de la violència estatal).

Per què no serveix?

  1.  No serveix per assolir cap dret o millora social. La vaga general d’un sol dia no té cap capacitat d’aturar cap activitat econòmica de forma prou extensa com per produir la pressió necessària perquè els poders fàctics accedeixin a dur a terme alguna demanda dels convocants de la vaga.
  2.  No serveix per entendre la nostra posició privilegiada. Seguim formant part del 20% de la població del planeta que consumeix el 80% de la seva riquesa i recursos. Però preferim fixar-nos amb els pocs que estan per sobre nostre, reclamant-lis que comparteixin la seva riquesa amb nosaltres enlloc de fixar-nos amb la gran majoria que viu molt més precàriament que nosaltres i a costa nostra. Com podem reclamar a algú que renuncii als seus privilegis si nosaltres mateixos som incapaços de fer-ho?
  3.  No serveix per comprendre la naturalesa del nostre sistema tecno-industrial i el moment històric en el qual ens trobem. El nostre sistema tecno-industrial basat en els combustibles fòssils és totalment insostenible, així doncs, el nostre estat del benestar, la nostra tecnologia, i tot el nostre modus vivendi també és insostenible. Hem estat molts anys creixent exponencialment, consumint cada cop més recursos fins que vam tocar sostre. Tot el que puja baixa i ara ens trobem en la consegüent fase de declivi que seguirà fins que assolim una societat sostenible o fins que tot col·lapsi. El decreixement del nostre opulent estat del benestar és un procés irrevocable, a nosaltres sols ens queda elegir si volem que aquest procés sigui penós, forçat, violent, victimista, racional, conscient o voluntari.
  4. No serveix per conciliar els interessos de la creixent massa d’aturats amb els dels treballadors. Els aturats que no cobren l’atur necessiten feina JA per poder viure i a mesura que empitjora l’economia, la seva única opció és treballar i viure al marge dels drets i les obligacions que ofereix i imposa l’estat. Els drets i les obligacions formen un pack inseparable que passa a ser un obstacle per a ells i, per tant, el seu interès és reduir-lo. Per altra banda tenim els treballadors assalariats i legals que no volen perdre la seva feina i que, malgrat vulguin menys obligacions, segueixen volent més drets laborals i el seu interès és fer créixer el pack de drets i obligacions al màxim.Els aturats volen que es reparteixi la feina i la majoria dels que treballen no volen perdre capacitat adquisitiva treballant menys hores.

Vers la vaga indefinida

Tot això és per dir que ja ha passat el temps de ploriquejar i fer demandes al papa estat, ha arribat el temps de l’autogestió.