Difon La Idea


Les nostres maneres de resistir
Març 16, 2021, 4:15 pm
Filed under: Uncategorized

versió en pdf:

Com vivíem abans?

Anàvem ràpid. Vivíem molt ràpid. Als passos de zebra hi havia tantes vides que no podies parar-te a sentir-les. Podíem sortir al carrer a qualsevol hora, tot i que a vegades ens aïllàvem a dins i ens feia mandra sortir. A les ciutats, teníem el que volíem quan volíem: podíem menjar una hamburguesa a les tres de la nit o comprar ous perquè ens venien de gust unes creps. Es considerava que si no responies un missatge de mòbil al moment eres irresponsable. Els mitjans de comunicació ens titllaven de ghetto quan ens reuníem amb la nostra comunitat. L’individu era l’única unitat de mesura. El vincle social s’havia afeblit i polaritzat, desconfiàvem massa de l’altre. Era habitual compartir un trajecte de tren d’una hora sense dir-se res amb ningú. Una persona malalta rebia un tractament en comptes d’un tracte. Els nens passaven més temps a les escoles que amb els seus pares. Els fills no cuidaven dels seus pares envellits, les famílies no vivien juntes. Cuidar de la gent gran no era considerada una feina valuosa, era mal pagada i relegada a les dones. El llenguatge de l’econòmic era l’únic llenguatge vàlid. La malaltia era vista com una condició que havia de cessar, no escoltàvem el seu missatge. No s’anava a l’arrel perquè era costós. Els carrers eren llocs de pas per anar d’un lloc a l’altre. Als enterraments, era habitual amagar les llàgrimes amb ulleres de sol. No enteníem ni estimàvem la mort, tampoc en parlàvem. Del sexe tampoc, tot i que ens agradés i el busquéssim. Regnava la competitivitat i s’aplaudien més les aparences que mostrar-se tal i com una era. Les mostres d’afectivitat quedaven reduïdes a grups de confiança. Les relacions sexoafectives eren privades i normalment exclusives. Els nens acostumaven a tenir “un millor amic”, els rangs ja s’inculcaven des de la infantesa. La inèrcia de tirar endavant era una forma d’evasió molt comuna en la societat de consum. Era habitual consumir aliments produïts en altres latituds i els cultius locals no eren reconeguts ni protegits. L’únic llenguatge vàlid era el llenguatge de l’econòmic. Els boscos tenien propietaris. Hi havia un sentiment molt agressiu de la privacitat, tant d’espais com de persones. Tingués raó o no tingués raó, el pobre sempre anava a la presó. Es jutjaven els efectes en comptes de jutjar les causes. Tot i ser un país amb molta riquesa, eren habituals les relacions de dependència econòmica. La superficialitat era a l’ordre del dia. Encara crèiem que el pare-estat mirava per nosaltres. Disposàvem de molts mitjans però hi havia molt poca comunicació. Molta informació i molt poca comunicació. La indústria alimentària s’encarregava de destruir més del 30% del menjar que es produïa. Hi havia molts recursos que no s’aprofitaven. No ens agradava esperar. No teníem paciència. Volíem les coses al moment. Es mesurava més l’impacte econòmic que l’impacte en el “mediambient”. Hi havia empreses espirituals molt poderoses que fomentaven el seu propi enriquiment. Ser creient era considerat una cosa del passat o de cultures endarrerides. Estar amb les nostres filles a vegades era un privilegi que no ens podíem permetre. Les cases es construïen ignorant el recorregut del sol. L’únic llenguatge vàlid era el llenguatge de l’econòmic. No notàvem la diferència entre una nit de lluna plena o una nit de lluna nova. La contaminació lumínica de les ciutats afectava fins a cent quilòmetres de distància. Els mites fundacionals eren vistos com a històries de vells. Començaven a aparèixer noves festivitats orquestrades pel mercat. Aquells individus amb una capacitat natural per subvertir l’ordre establert eren aïllats en geriàtrics, frenopàtics o guarderies i escoles. L’atenció que es donava als símptomes estava basada en la patologia, ens centràvem més en la malaltia que en la salut. No ens escoltàvem el cos perquè no era una prioritat escoltar-se. Els problemes psicològics com ara l’ansietat, la depressió o la irritabilitat eren tractats com problemes personals més que problemes estructurals. Era fàcil comprar felicitat o tranquil·litat a la farmàcia. La policia negligia i es prenien poques mesures per combatre-ho. Normalitzàvem situacions de violència i encara fins i tot protegíem l’abusador. Cada cinc minuts s’enlairava un avió i podies anar a qualsevol racó de món per preus exageradament baixos. L’autoexplotació va consistir en convertir-nos en consumidores. Omplíem el buit comprant coses que en realitat no necessitàvem, només ens posicionaven socialment. El preu de les llegums el marcava la borsa més que el pagès. Les persones migrants no gaudíem de drets bàsics tot i contribuir a la riquesa econòmica i social. Viatjàvem a l’altra punta del món per conèixer altres cultures. Les teníem molt més a prop, però no ens importaven. Giràvem el cap quan algú feia caritat per no sentir-nos malament. Estàvem atomitzades. Se’ns enduia el corrent. No ens teníem confiança, només pensàvem en jo, jo i només jo. La moda marcava un ritme molt ràpid, tot era efímer. Necessitàvem esbravar-nos i pagàvem preus desorbitats per evadir-nos. Sortir de festa, fer unes birres, ballar una mica, intentar lligar, sempre era igual. Estàvem perduts i anàvem molt ràpid. Teníem molta por d’equivocar-nos.

Però tot s’ha aturat.

Un virus ha començat a propagar-se molt ràpid a causa de la quantitat excessiva d’intercanvis a nivell global i de la nostra rapidesa on vivíem tancats. El número de contagis es multiplica exponencialment. Aquestes coses passen. A tots ens ha vingut de cop, ningú s’ho esperava. Primer es prohibeixen els esdeveniments de més de cent persones. Els governs dels primer països en contagiar-se reaccionen tard i malament. Tot queda en suspensió, tothom quedat penjat d’aquesta circumstància. Bars, restaurants i botigues baixen persianes. Es declaren estats d’alarma: hi ha fortes restriccions per sortir al carrer, sota pena de multa. Un control absolut que agraïm. Es tanquen les fronteres. Tothom tancat a casa. Tanquen les escoles, les oficines, les fàbriques, els ajuntaments. Confinen geriàtrics, presons i centres d’atenció a menors. El número d’infeccions augmenta. Se’ns generen deutes pel fet de no poder treballar, estem perdent diners que no tenim. Els mitjans de comunicació ens bombardegen amb informació. Estem confosos. Ens sentim desprotegits. Intentem buscar sentit a tot plegat. Estem en mans dels polítics que mai han mirat per nosaltres. No sabem com pagarem els lloguers ni les factures si no tenim ingressos. Pensem en els que estimem i desitgem que estiguin bé. Només es mantenen aquelles feines considerades de primera necessitat. Les activitats que podem fer durant el confinament són les imprescindibles per a la vida. Sortir a buscar menjar, assistir a persones en estats de dependència, comunicar-nos amb les persones que estimem, escoltar música o llegir llibres. Perdem la nostra identitat perquè no podem fer allò que ens definia. La càrrega econòmica és tan intransferible com la pena que sent cadascú. Impotència. Frustració. La producció s’atura. Les ciutats que mai dormien ara descansen. En una situació de vida o mort la principal prioritat esdevé conservar la vida. L’amor és el fil conductor d’aquesta història i es col·loca al centre. Els pares juguen amb els seus fills, fan pastissos, es disfressen, els distreuen. Veïns que no es coneixien comencen a parlar entre ells. Un bloc de pisos organitza un bingo i hi participa tothom des del balcó. S’organitzen xarxes de suport mutu per cuidar a qui ho necessiti. Es fan donacions d’aliments, es cusen mascaretes i caixes de resistència. Als balcons apareixen cartells donant ànims i esperança: “tot anirà bé”, diuen. El personal sanitari té la responsabilitat social de contenir el virus amb la precarietat com a punt de sortida. Totes les esperances estan posades en ells i doten de dignitat el moment. Veiem els supermercats com llocs terrorífics que ens separen els uns dels altres, on ningú es toca, on tothom té molta por i tothom desconfia. L’exèrcit es l’últim encarregat de garantir el subministrament d’aliments a persones necessitades. Els carrers queden buits. Es construeixen campaments d’acollida per a les persones que vivim al carrer. Els hospitals es col·lapsen de tants infectats. Els mitjans de comunicació segueixen bombardejant-nos amb informació, parlant-nos de morts i d’una corba. Estem atordits. Tot s’ha acomplert. Els hospitals segueixen col·lapsant. Es deixa d’assistir a persones grans per falta d’equipament sanitari. Les persones que moren no poden rebre una cerimònia de comiat: el cos és incinerat i no es dona als familiars fins a nova ordre. Valorem la tendresa com a forma de supervivència. Aquells que neixen no poden rebre visites ni dels seus avis. Ara que estem en crisi sentim la importància de plantejar-nos un canvi. L’àvia diu que la nostra besàvia hauria dit que això era un càstig de Déu. Un guru de la Nova Era diu que això és un repte per aprofundir en nosaltres. La policia té més poder que mai. La sanitat privada no cedeix els seus llits a la sanitat pública, ningú la hi ho obliga. Alguns encara no assimilem que les coses no tornaran a ser com abans. Els ocells canvien la seva manera de cantar. Prenem consciència sobre la llibertat. Hem perdut el fil de la història. Els preus s’han desplomat i hi ha una gent que es frega les mans. Estem desconcertats i molt confusos, ningú sap què passarà. Pensem que si la mare visqués amb nosaltres en comptes de viure en una residència ara passaríem molta estona juntes. Ara pensem que si compartíssim els mitjans que tenim la nostra vida seria més plena, seria més fàcil. A peu de costa hi ha dofins com els de les pel·lícules, als carrers de Venècia hi ha peixos, porcs senglars caminant pel Carrer Balmes. Vivíem a part, en la nostra bombolla. El planeta arriba a les cotes més altes de baixa contaminació. Estem més controlats que mai. Estem molt connectats amb allò imprescindible i alhora molt desconnectats de les estratègies del poder. Es censuren canals d’informació alternatius. No hi ha espai per pensaments divergents. Celebrem l’hegemonia. Estem en un shock de realitat. Ara veiem moltes coses que no tenen sentit. Aquesta aturada qüestiona qui som: indefenses i impotents, no podem fugir de nosaltres mateixes. Estem forçades a ser pacients, humils. Mirem cap endins, però també cap enfora. Com en un ritu iniciàtic, estem fent un salt d’una vella categoria a una nova categoria. Un fre forçós. Les coses ja no tornaran ser com abans. Aquest sacrifici serà en va si no hi ha transformació. Ha de morir una part de nosaltres. Està morint una part de nosaltres. Hi ha dies que estem molt tristos i hi ha dies que tenim esperança. Els dies que plou és lo pitjor, com si tota la humanitat plorés alhora. O com si estiguéssim netejant alguna cosa.

Després, res tornarà a ser com abans.

Caminarem per les nostres rutines de puntetes, com de ressaca d’unes estranyes vacances. El cos se’ns posarà tens en creuar-nos amb qualsevol cotxe de policia, tractant d’evitar la multa. Les feines seran això, feines. Treballar per viure i no viure per treballar. Els sous dels ERTE arribaran tard, si arriben. Les que serem acomiadades, estarem a l’atur, ho estarem durant molt de temps. L’àvia em parlarà de la post-guerra i compartirà receptes amb pa dur. Les targetes sanitàries d’emergència caducaran a les nostres mans. Sense sou, no pagarem la hipoteca ni el lloguer i ens veurem obligades a ocupar la nostra pròpia casa. Moltes canviarem de llar, deixant enrere la convivència i l’espai que ens havia ofegat en confinament. Reconstruirem els edificis abans de deixar que s’ensorrin i facin negoci del sostre voltors i empresaris. Tindrem les xarxes d’habitatge, els sindicats de barri i les PAHs. Les desigualtats estaran més a la vista que mai, voldràs mirar ara? Serà impossible amagar-se’n. Insultarem la televisió, com si el president ens pogués escoltar durant el seu discurs triomfal. I vindrà qui no tingui res i ho saquegi tot. No tornarem a estimar més els diners que la lluita per la supervivència. No serem còmplices del poder. Sabrem que ens tenim a nosaltres. El suport mutu i la solidaritat ens faran persona. Necessitarem noves estructures per no dependre tant de l’estat. Guardarem les mascaretes al calaix, per si de cas. Haurem començat a caminar cap al cim. Sense ruta, els camins seran durs. Dubtarem si ser agosarades és el correcte en temps d’austeritat. Però les ganes de viure ens recorreran el cos. L’èxtasi de viure com vols. Explorarem l’ús terapèutic de les drogues. A les festes aprendrem a divertir-nos sòbries, sent nosaltres mateixes, sense nocturnitat. Ens abraçarem i abraçarem la nostra bogeria. Escoltarem als que parlen en altres codis i freqüències, altres llengües. Quan ens trobem prometo menjar-te a petons i dir-te tot el que t’he enyorat. Les nostres maneres de fer família canviaran, incapaces de garantir fins llavors el benestar comú, atrapades en convencions i creences immòbils. Ens permetrem estimar a més d’una persona. T’estimo, et deixo volar. Pensarem que els avis o les criatures són la riquesa més preuada. No voldrem trepitjar els escenaris del pànic col·lectiu i anirem a comprar a prop de casa, a les nostres. Algunes ens encoratjarem a formar part de les cooperatives de consum i de producció, o a crear-ne de noves. Proximitat, és la paraula. A recuperar l’horta. A autogestionar les empreses. A abaixar el ritme. Que tu estiguis bé és una prioritat. Haurem de ser-hi i els préstecs als amics no se’ns retornaran. L’economia del regal. Res importa més que sortir d’aquesta amb dignitat. Totes. Sortir-ne juntes. El cap ben alt i el cor ben net. El dol social ens obligarà a mirar la mort cara a cara d’una vegada. Quan ens ho permetin, visitarem la casa dels pares i ell ja no hi serà. Res tornarà a ser com abans. Obrirem les portes de l’església de bat a bat perquè deixin de ser un espai de culte exclusiu. L’esperança restarà en l’acció col·lectiva. Les mestres faran que les escoles i els espais de confinament quotidians es transformin. Passarem més temps amb els nostres fills. La prioritat serà conciliar. Buscarem més l’acord que les discrepàncies. Els sanitaris aprofundiran la lluita, mentre els hospitals s’aferren al símptoma. Ens haurem enfilat en la guerra biològica. En les guerres sempre mor la gent per defensar als poderosos. I vindran nous cims. El turisme massificador i gentrificador s’extingirà en una societat que el considerarà abusiu i reprovable. Respectarem la mare terra. Aprendrem a conviure amb la natura o morirem. La invasió tecnològica serà el tòtem. Rebutjarem xips, controls massius i el 5G. Els germans no veuran en les pantalles res més que les formes alienants del confinament. L’Estat utilitzarà la por per dominar-nos i enfrontar-nos. Nosaltres respondrem amb contundència. El servilisme modern. La societat de consum. Ser tractades com objectes amb un únic valor, l’econòmic. Res tornarà a ser com abans. Ni pressa, ni perfecció. Els errors ens marcaran el camí. Mai més ens paralitzarem per no equivocar-nos. Canviar les coses sempre serà molt més difícil que acceptar-les tal com són. Farem cas a la intuïció per primera vegada. M’escoltaré, integraré els meus processos amb virtuts i carències. Els altres no seran mai més “altres”. No tancarem a ningú perquè deixi de ser un problema. Encararem els conflictes, avorrirem el càstig, n’aprendrem. L’amor serà l’èter. Deixarem de ser esclaus de la màquina que devorava la nostra existència. O ens tocarà seguir sent-ho però amb consciència. Que el passat no s’esborri. No perdem la memòria, no perdem el fil d’aquesta història. El confinament seran aprenentatges infinits. Acceptar el canvi. Valorar les relacions. Estimar la buidor. Llepar-nos les ferides. No tornarem a la normalitat perquè la normalitat era el problema. Rebutjarem les fronteres i voldrem créixer en el creuament dels nostres colors de pell. El racisme pesarà com una llosa que només juntes podrem evitar que ens esclafi el cap. Les lluites pel padró i per la regularització de les persones que hem migrat seran la punta de la llança. Les dones seguirem organitzant-nos per posar la vida al centre. A les persones dependents se’ns reconeixerà l’autonomia i l’assistència comunitària. Caldrà que tothom s’impliqui teixint aliances. Descobrirem que ja hi havia molta gent intentant-ho abans. Serem part de la dissidència, perquè la dissidència serà la única forma d’avançar. Entendrem que el camí a la utopia està en nosaltres, les nostres, lo proper, lo divers. Agrairem el que tenim. Que no ens calen més teories, sinó més pràctica. Que ens volem vives i buscarem les eines per defensar-nos. Que ho tornarem a fer. Esmolem ben bé les eines. El demà només valdrà la pena ser viscut si ens inclou a totes. Si defensa cada tros d’aquest sòl, d’aquest cel, d’aquesta vida. Aprendrem del passat, resistirem a l’Imperi o serem el bàndol dels vençuts i se’ns imposarà una dictadura, amb un líder i una consigna. Cal anar a l’arrel, ser radicals. Buscar l’origen del desastre i combatre’l. No ens bastarà amb tornar a la normalitat, perquè la normalitat era el problema. Venceran la por les nostres maneres de resistir.

Oriol Sauleda i Ariadna Llamas


Feu un comentari so far
Deixa un comentari



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s



%d bloggers like this: