Difon La Idea


Desmuntant la cultura de la monogàmia v4
gener 14, 2016, 8:42 pm
Filed under: Uncategorized

Desmuntant la cultura de la monogamia 4.jpg

Descarregar en format pdf:

Desmuntant la cultura de la monogamia v4.0

Desmuntant la cultura de la monogàmia v4.2

Amb aquest text pretenc exposar què és la cultura de la monogàmia, com es va originar, com funciona, com afecta a les nostres vides i la nostra societat, assenyalant les problemàtiques que promou, vinculant-la amb els processos econòmics que la determinen i proposar alternatives econòmiques i relacionals amb l’objectiu de fer possible la construcció d’unes relacions més lliures, conscients, sanes i respectuoses.

Conceptualitzant políticament la cultura monògama

És difícil prendre consciència d’una opressió que patim, si ni tan sols tenim un nom per anomenar-la.

D’aquí sorgeix la necessitat de conceptualitzar i posar nom a una opressió determinada per tal de poder concebre-la, visibilitzar-la i confrontar-la políticament.

Anteriorment a lluites polítiques com el feminisme i l’alliberament gai i lèsbic, el masclisme i l’homofòbia eren conceptes i termes desconeguts o ignorats per la major part de la població. Van ser aquestes lluites que varen omplir de nous significats aquestes paraules, al mateix temps que les popularitzaven, extenent la consciència sobre les problemàtiques socials que confrontaven.

La meva tesi és que la cultura monògama és una opressió social i per això fa falta conceptualitzar-la políticament com a tal. Per entendre què és la cultura monògama i com ens oprimeix, prèviament caldria definir el terme monogàmia:

La monogàmia és un model de relació afectivo-sexual basat en un ideal d’exclusivitat sexual entre dues persones i per a tota la vida. Generalment, va lligada a un projecte econòmic compartit entre aquestes dues persones per tal d’assumir conjuntament les seves necessitats bàsiques i la criança dels seus fills.

D’aquesta manera, entendríem que una cultura monògama és aquella cultura on existeix un ideal hegemònic de relacions monògames tal i com succeeix en la nostra societat. Així doncs, en la nostra societat la monogàmia no és un mer model de relació, ja que no és una opció més entre d’altres, sinó que és el model hegemònic en el qual ens veiem forçades1 a encaixar tant si ens agrada com si no. La major part de l’opressió rau en la pressió social que ens força a encaixar amb aquest únic model, invisibilitzant o marginant qualsevol alternativa.

És important ressaltar que la monogàmia no es basa en una autèntica exclusivitat sexual, sinó en l’ideal d’exclusivitat sexual, ja que en la majoria de relacions monògames, l’exclusivitat sexual és fictícia i les infidelitats sexuals (tant les consumades físicament com les que es queden en el món mental dels desitjos) es viuen en secret. Així doncs, les infidelitats sexuals també formen part de la monogàmia i la cultura de la monogàmia.

Quan parlem de masclisme no ens referim únicament a aquells individus del sexe masculí que reprodueixen actituds masclistes, sinó a tota la cultura masclista en què vivim i que ens perjudica a totes, tant homes com dones (malgrat les dones gairebé sempre ens enduguem la pitjor part). De la mateixa manera, caldria entendre que la cultura monògama no afecta únicament a aquells individus que mantenen relacions monògames, sinó que ens afecta a totes, tan si mantenim relacions monògames com si no. La frustració o marginació social que comporta no tenir parella monògama és un exemple molt evident2.

Alguns apunts històrics

Caldria escriure un llibre sencer per poder narrar en detall i cronològicament tota l’evolució de la cultura monògama al llarg de la història, aquí la única intenció és explicar sintèticament com i perquè es va imposar la monogàmia.

Existeix una gran diversitat en els models de parentesc i de relacions afectivo-sexuals que adopta cada societat, tot i que diverses formes d’aparellament i matrimoni siguin comunes en la majoria d’elles. Diversos tipus de relacions monògames són presents en tot tipus de societats, desde les més primitives fins les més modernes, però això no significa que formin part de cultures monògames. Si bé en les societats de caçadors-recol·lectors o agràries té més sentit parlar de matrimonis grupals o famílies extenses, a dins les grans civilitzacions com Occident hi predomina el matrimoni monògam o família nuclear i la cultura monògama.

A mesura que creix la població d’una societat, creix la seva capacitat productiva, apareixen classes socials, la competitivitat, la capacitat d’acumular riquesa per les classes més benestants i la propietat privada. Aquí apareix la necessitat de transmetre la riquesa i l’estatus social a la següent generació, més concretament, a les persones de la següent generació amb qui tenim un vincle emocional més fort, és a dir, els propis fills. I perquè la riquesa no es dissolgui, millor transmetre-la a un sol fill, el primer d’arribar i preferiblement del sexe més fort i dominant en una societat patriarcal: l’hereu mascle.

Per transmetre l’herència als propis fills, cal assegurar-se de que realment són els propis fills i en les antigues societats amb mètodes anticonceptius i abortius poc eficients, la millor manera d’assegurar-se’n era a través de l’estricta exclusivitat sexual d’una dona vers el seu marit. En aquest context, un fill bastard era una gran vergonya i tenia totes les cartes de ser repudiat, convertit en esclau o abandonat a la seva sort. Així doncs, ni homes ni dones desitjaven tenir fills bastards i, per tant, calia evitar el sexe extra-conjugal costés el que costés (amb la clara excepció dels homes que podien seguir tenint sexe amb treballadores sexuals).

La creixent pressió demogràfica incrementaria la competència en l’ús i explotació del sòl. El creixent sentiment d’escassetat i propietat privada s’acabaria aplicant a tots els àmbits de la vida, tant de les terres i altres riqueses com de les persones.

A mesura que creix una societat i esdevé civilització, creix la fragmentació social. Els nuclis econòmics bàsics i domèstics es redueixen. Així ens trobem que cada individu abandona gradualment la dependència a la comunitat o família extensa i passa a dependre d’un nucli familiar cada vegada més reduït fins arribar a la família nuclear. En el lapse temporal que va de la dissolució de la comunitat tribal fins mil·lennis més tard quan apareix l’estat del benestar, la família esdevé responsable de cobrir les principals necessitats dels individus: la criança, l’assistència mèdica, l’obtenció i preparació d’aliments, l’assistència a la gent gran… En aquest context netament patriarcal, cada individu depèn críticament de la família per subsistir. Per tal que cada família es mantingués mínimament estable per poder perdurar tota la vida, es va imposar un estricte ordre moral de submissió vers el pare de família i exclusivitat de suport afectiu, econòmic i sexual vers la pròpia parella i família. Al mateix temps, és l’estabilitat econòmica de la família que permet criar i educar en la cultura monògama als fills legítims que asseguraran la continuïtat de la nissaga i de l’ordre i jerarquia socials existents.

Aquestes explicacions semblen prou lògiques i racionals com perquè qualsevol persona que desitgés formar part d’aquesta civilització es decantés racional i lliurement per la monogàmia, però les pulsions sexuals sovint són molt fortes i mai n’hi ha hagut prou amb la racionalitat per controlar-les. També va fer falta posar estrictes lleis i durs càstigs a tothom que gosés transgredir la monogàmia, especialment dirigits a les dones. Tampoc n’hi va haver prou amb les lleis i càstigs terrenals i per això es van inventar les lleis i càstigs divins, de forma que la religió va passar a ser el màxim exponent de transmissió de la cultura monògama.

Al llarg dels dos últims segles ha tingut lloc una revolució tecnològica i energètica molt lligada a l’explotació dels combustibles fòssils que ha permès a l’individu deixar de dependre de la família per satisfer la major part de les seves necessitats bàsiques i passar a dependre de l’estat i mercat capitalistes. Així, la cultura monògama ha perdut gradualment la seva funció econòmica i familiar, i ha passat a complir una funció de satisfacció afectiva i sexual dels individus d’acord amb l’ideal d’amor romàntic, deslligant-se del seu caràcter vitalici3.

Avui en dia ja no necessitem la cultura monògama per sobreviure econòmicament però tot i així la seguim perpetuant. Aquesta ens ha arribat i la seguim transmetent a través dels principis ètics i morals propis d’una religió que diem que ja no creiem.

Trencant el silenci

En la nostra cultura tendim a parlar sobre les nostres relacions més íntimes únicament amb els amics o amants més íntims. Generalment es considera que les relacions afectivo-sexuals pertanyen a la vida privada dels individus i, per tant, són quelcom que forma part de la lliure elecció de cada individu. Tots els efectes negatius que produeix la cultura monògama són tractats com a problemes personals i, per justificar-los, tot sovint s’al·lega una manca de maduresa emocional, o que no s’ha trobat la persona idònia per construir una sòlida relació de parella. Hi ha una extensa varietat de llibres d’auto-ajuda i terapeutes que intenten solucionar els problemes que patim en les nostres relacions afectivo-sexuals, però que mai qüestionen la base sobre la qual es sustenten, la cultura monògama. Ans al contrari, ens ofereixen fórmules per adaptar-nos-hi millor, descartant qualsevol alternativa possible. Fins i tot entre els mateixos col·lectius antipatriarcals es tendeix a relegar a un segon pla la rellevància que té la cultura monògama com a peça fonamental en el sistema patriarcal en què vivim.

La meva intenció és col·locar la cultura monògama al mateix nivell que el masclisme i la homofòbia, com a tercer gran pilar que sustenta el patriarcat. Si fins al dia d’avui aquest pilar ha restat tan desapercebut, sospito que es deu, entre altres causes, a que no ha sigut possible vertebrar una lluita identitària en base a un subjecte oprimit que qüestioni la cultura monògama, tal i com ha succeït amb la resta de lluites.

Existeix la tendència a identificar com a opressores aquelles persones que exerceixen rols dominants o autoritaris, i com a oprimides les que reprodueixen rols de submissió. Sota aquest punt de vista, sembla que la cultura monògama—a diferència del masclisme o la homofòbia—no comporta opressió, ja que no mostra clares relacions de dominació entre dominants i dominats; però cal recordar que l’opressió també rau en l’imperatiu social d’haver de complir un rol determinat—malgrat sigui un rol dominant i privilegiat—i que el defecte en el compliment del rol adjudicat comporta exclusió social. En la cultura monògama, no hi ha opressors ni oprimits, totes complim ambdós rols indistintament. Així doncs, la solució no radica en bastir una lluita identitària i victimista en base a un subjecte oprimit en lluita contra els seus opressors, sinó en rebutjar els nostres rols com a perpetuadores d’aquest ordre social i ajuntar-nos per construir alternatives. El primer pas és posar el tema sobre la taula, trencar el tabú i parlar obertament de les nostres relacions, fent-les més conscients, més polítiques.

Sobre l’oberta acceptació social de la cultura monògama

Ja fa molts anys que es van engegar les lluites feministes i d’alliberament sexual a Occident, iniciades per col•lectius activistes de base que van estendre aquestes lluites socialment, i que van aconseguir que les seves reivindicacions fossin assimilades per les altes institucions i plasmades en les seves lleis. Així, ens trobem en què el masclisme i la homofòbia cada cop tenen menys acceptació social. Ja no es pot defensar obertament que la dona es sotmeti als designis del seu marit, ja no és acceptable la repressió sexual que suposa viure dins un armari. La homofòbia i el masclisme s’han deslegitimat socialment en gran part i, per tant, són políticament incorrectes, ja no tenen lloc de forma tan directa i conscient en els mass media (amb clares excepcions com per exemple la publicitat) o les institucions oficials. Això no significa ni de bon tros que el masclisme i la homofòbia tinguin els dies comptats, ja que són hàbits i mentalitats molt arrelades culturalment, però la seva deslegitimació és un primer i fonamental pas vers la seva erradicació.

La repressió, problemes psicològics, violència… que produeix el masclisme i la homofòbia són rebutjats categòricament per sexòlegs, experts en polítiques de gènere, articulistes i tertulians varis. En contraposició, aquestes mateixes problemàtiques però, amb la cultura monògama com a causa, segueixen plenament normalitzades i acceptades en qualsevol àmbit i expressió cultural de la nostra societat. Quan una relació monògama passa per una “crisi” o es trenca, és possible que un o ambdós membres de la relació visquin drames emocionals i trastorns psicològics que s’accepten de forma natural com a conseqüència lògica i intrínseca de l’amor. La repressió sexual que comporta l’exclusivitat sexual pròpia de la cultura monògama, no és tan sols legitimada, sinó que fins i tot és motiu d’exaltació com a símbol de fidelitat4. En aquesta cultura tampoc és estrany elogiar la gelosia o fins i tot el sentiment de possessivitat, identificat-los com a mostres d’amor (!).

Problemàtiques sentimentals de la monogàmia romàntica

L’actual cultura monògama lligada a l’ideal d’amor romàntic promou alguns sentiments de caire negatiu que sovint s’entremesclen i es retroalimenten. El primer de tots i més fonamental és la gelosia. La gelosia és un sentiment que experimentem instintivament des de ben petites, quan ens sentim desposseïdes per algú altre d’una persona que estimem o desitgem. En la nostra cultura monògama, sentim gelosia cada cop que percebem que algun intrús pot desposseir-nos de la nostra parella (o bé del nostre projecte de parella, quan ni tan sols hem tirat els trastos a algú que ens atrau!). En el cas que la teva parella conegui una persona amb qui comparteixi afecte i atracció sexual, haurà d’escollir entre aquesta persona o tu. No es contempla la possibilitat de mantenir ambdues relacions al mateix temps. Per això ens sentim tan geloses si descobrim (o ens imaginem!) que la nostra parella té un amant. Qualsevol persona que pugui atraure a la nostra parella esdevé una potencial amenaça per a la continuïtat de la nostra relació.

Seguint el model monògam romàntic ho apostem tot a una sola carta; dediquem la major part del nostre afecte, el nostre suport, la nostra afinitat, els nostres projectes de futur… a una sola persona: la nostra parella. És per això que si es trenca aquesta relació degut a que un amant intrús ens roba la parella, s’esfondra tot el nostre projecte de vida basat en la parella, així que sense ella, la vida perd el seu sentit. Aquesta noció incentiva el sentiment de gelosia fins a nivells insospitats, propiciant al mateix temps un altre sentiment, la por (també coneguda com a sentiment d’inseguretat); por a perdre la parella i quedar-nos desemparades afectivament o econòmicament.

En tercer lloc, tenim la baixa autoestima. Tal sentiment no té res d’estrany ja que l’amor romàntic es basa en un mite: la idea de que una sola persona pot satisfer totes les necessitats sexuals i afectives d’una altra persona per tota la vida. A partir d’aquí, és fàcil infravalorar-se, ja que ningú és perfecte per la seva parella, no existeixen les mitges taronges ni els prínceps blaus; ningú mai podrà ser prou bo per la seva parella. Mai podrem complir les elevades expectatives que ens marca l’ideal romàntic. Conseqüentment, cada cop que no es compleixen i xoquen amb la realitat, sentim frustració o traïció, allò que es coneix popularment com a “desenganys”. Una d’aquestes falses expectatives és que el desig i l’atracció sexuals es mantindran sempre elevats i constants, així que es suposa que una parella sempre tindrà relacions sexuals periòdiques ininterrompudes (com a mínim un cop a la setmana). La realitat és que les relacions acostumen a iniciar-se en estats passionals d’enamorament i és molt difícil que aquesta gran passió es mantingui intacte amb el pas del temps. El més habitual és que el desig i l’atracció sexuals fluctuïn, en alguns casos decauen per complet i no és gens fàcil gestionar aquestes fluctuacions amb la parella. Quan a un li baixa la libido i no té ganes de tenir sexe és molt difícil comunicar-ho a la parella ja que aquesta s’ho pot prendre com que s’acaba la relació (com si una relació afectiva no pogués continuar sense sexe!), que s’ha fet gran i lletja i per això ja no li desperta desig (la libido depèn de molts altres factors! Per posar un exemple tonto: hi ha medicaments que l’anul·len) o que mai més tornaran a compartir sexe (la qual cosa és incerta però generalment poc probable). Tot això significa un cop molt dur a nivell anímic i pot deixar l’autoestima per terra.

Per les noves generacions és cada cop més difícil que es compleixin totes aquestes expectatives ja que la lògica del capital ens ha fet molt individualistes, consumistes i hedonistes. En aquest panorama, les relacions afectivo-sexuals esdevenen productes de consum de usar i tirar—busquem rotllo i quan el trobem, ens en desfem tan bon punt s’esvaeix l’estat passional d’enamorament o després d’algun polvet, i retornem al punt inicial a cercar una altra persona-producte per consumir—excepte per aquelles de nosaltres que en quedem excloses degut a que el nostre físic/edat/estètica no encaixa amb la demanda/moda del mercat.

Malgrat visquem en una cultura assentada sobre l’ideal monògam, aquest ideal dista molt de la realitat i l’engany amorós sempre ha estat a l’ordre del dia. Malgrat aquest engany pugui mantenir-se secret en moltes ocasions, també passa que en moltes ocasions acaba emergint a la superfície i no únicament per les persones involucrades sinó a un nivell més públic. De fet, no és gens estrany que altres persones s’enterin de l’engany abans que la mateixa persona a qui li estan posant les banyes. Quan la parella s’entera de l’engany, el greu sentiment de traïció ja per si sol és més que formidable, però si a sobre s’entera de que altra gent també ho sabia, hi estem sumant un sentiment d’humiliació pública capaç de produir una mescla increïblement dolorosa.

Afortunadament, les gelosies, les inseguretats, la baixa autoestima i les frustracions no són sentiments insuperables. Som capaces de treballar sobre aquests sentiments per tal de reduir-los a la seva mínima expressió. Som capaces de construir un nou imaginari col·lectiu en què l’amor i el sexe no són productes exclusius ni excloents, sinó que és possible i saludable compartir-los, arrasant definitivament la possessivitat tan arrelada en les nostres relacions més íntimes. Així totes hi sortim guanyant, ja que en general totes ens sentim millor compartint que no pas sentint-nos geloses o amb por a que algú ens prengui allò que considerem nostre.

Per altra banda, si no s’aborden resolutivament aquests sentiments, poden créixer i agreujar-se fins al punt de fer una relació insuportable. Aquí s’origina l’odi, altament propens a esdevenir violència i que pot esclatar en forma de maltractaments psicològics o físics, tan vers la parella com auto-infligida.

Violència monògama

No és cap casualitat que la immensa majoria de feminicidis siguin comesos pels marits, ex-marits, parelles i ex-parelles de les víctimes. Tampoc és casualitat que gran part de les morts tinguin lloc quan la dona exposa de forma definitiva la seva ferma voluntat de separació a la seva parella o marit.

De totes les conseqüències negatives de la cultura monògama, públicament sols es rebutgen aquelles més tràgiques: allò que els mitjans encabeixen en un gran sac genèric anomenat violència de gènere, violència domèstica o violència masclista, segons la moda del moment. Però això sí, mai mencionen ni fan cap referència a la cultura monògama. Si bé no es dubta en assenyalar el masclisme com a arrel i causa estructural d’aquesta violència, utilitzar la cultura monògama en aquests mateixos termes és quelcom inaudit. Així doncs, es parla de problemes personals de gelosia, possessivitat, dependència afectiva o baixa autoestima dels agressors, com si aquests elements no tinguessin connexió entre si i pertanyessin a experiències particulars i aïllades. Però no és pas així: vivim en una cultura que promou la gelosia, la possessivitat, i una extrema dependència econòmica i afectiva entre les parelles. Aquests fenòmens, sense necessita d’arribar a allò físic, ja són violència per si sols i en poques ocasions s’hi posa aturador. Així que no ens hauria d’estranyar que a voltes aquesta violència es descontroli.

Identificar i denunciar les arrels d’una violència és el primer pas vers la seva superació; mentre no fem aquest pas, cap programa policíac-institucional d’ajuda a les dones maltractades reduirà significativament l’índex de morts i maltractaments.

Igual que en la violència masclista o homòfoba, la violència física fruit de la cultura monògama és tan sols la punta de l’iceberg. Més avall, més amagada i més subtil trobem la violència psicològica i simbòlica que es reflexa en tots aquells mecanismes de dominació o exclusió social.

La violència fruit de la cultura monògama pot prendre molt diverses formes: la trobem en la repressió sexual i afectiva que comporta l’exclusivitat amorosa, en el control per part de la parella, en l’entrega total al benestar de la parella oblidant o sacrificant el propi, en l’exclusió social que comporta no tenir parella monògama, en el rebuig i menyspreu a qualsevol alternativa…

Tal violència pot recaure en qualsevol persona, però on sol caure amb més força i duresa és en les pròpies relacions monògames. En tota relació monògama hi roman una violència latent, que pot desencadenar-se quan algun dels seus membres intueix o adverteix l’incompliment d’alguna part de l’implícit contracte que comporta l’ideal monògam i romàntic, encara que sigui una minúscula clàusula amb lletra molt petita. Aquesta violència ens pot afectar a totes per igual, indiferentment de la classe social, nacionalitat o orientació sexual5 dels contraents en el pacte monògam. Actualment, degut al model de monogàmia successiva, el potencial més gran de violència rau en el trencament de les relacions6.

Però encara que no es desencadeni cap d’aquestes violències, existeix una violència comuna en totes les relacions monògames: si tenim en compte que la coacció és una forma de violència psicològica, el pacte d’exclusivitat sexual en què es basa la monogàmia és intrínsecament violent ja que sempre implica coacció. La coacció de saber que si incompleixes el pacte rebràs una sanció. La sanció pot ser que la parella (la persona més important de la teva vida) s’enfadi amb tu, et perdi confiança, et deixi… o la desaprovació i exclusió social per part de la família o altres persones properes (amb tot el greuge que impliquen aquestes sancions tan a nivell emocional com econòmic).

La parella monògama ofereix un marc ideal per al desenvolupament de la violència: la mútua dependència econòmica i afectiva promou la tolerància al maltracte rebut, ja que no es pot no estimar la persona de qui es depèn. Aquest sotmetiment emocional mutu fa els seus membres vulnerables i potencialment explotables, ofereix carta blanca per maltractar, i una extraordinària capacitat per suportar i perdonar els maltractes.

L’espai domèstic aïllat en el qual acostuma a conviure la parella és idoni perquè la violència pugui créixer i perpetuar-se en el temps ja que en absència de terceres persones, la violència es pot desenvolupar sense ser qüestionada o aturada per ningú. En cas que hi hagi observadors, si són els fills, no solen tenir ni les eines ni la capacitat de qüestionar la violència—ja que possiblement l’hauran normalitzat des de petits—i encara menys d’imposar-se per sobre de l’autoritat paterna o materna. Si els observadors són altres familiars, amics o veïns solen ser-ho de moments molt puntuals, la qual cosa dificulta que siguin conscients de l’extensió i gravetat de la situació, i acostumin a treure-li importància o inclús evitin involucrar-s’hi amb alguna excusa a l’estil “això no és cosa nostra”.

Els mateixos membres de la parella no solen ser prou conscients de la violència com per estar en posició de qüestionar-la i aturar-la ja que aquesta acostuma a créixer prou gradualment com per anar-s’hi habituant i normalitzant-la al mateix temps. Qui adopta el rol de maltractador es troba en una posició de poder des de la qual té molt poca necessitat d’autoavaluar-se amb sentit d’autocrítica, així que no té necessitat de canviar res de la seva conducta. Per l’altra banda, és molt normal que la persona maltractada adopti el punt de vista de qui la maltracta i es senti culpable de la situació. Aquest és un habitual mecanisme d’auto-engany força funcional per a la víctima ja que disminueix els conflictes amb l’individu dominant, i la possibilitat de patir més atacs greus.

El fenomen de la violència monògama és molt complex i està travessat per múltiples causes; des del nostre punt de vista més emocional, tendim a descarregar tota la nostra ràbia contra els maltractadors, però per més que intentem desterrar-los, si no confrontem la cultura de la monogàmia seguirà havent-hi relacions de maltracte7. Maltractadors i víctimes són dos rols complementaris i intrínsecs a un mateix model de relació. Més sovint del que ens pensem aquests rols s’intercanvien, i això per no dir que hi ha victimismes que també maltracten8. L’arrel del problema no són els maltractadors—no hi ha persones dolentes per se—sinó el nostre model de relacions hegemònic que permet que la violència i el maltracte es desenvolupin impunement. O dit d’una manera més planera: no hi ha persones xungues sinó relacions xungues9.

Cada cop que identifiquem una situació de maltracte caldria plantejar obertament un treball de suport, diàleg i conscienciació amb les persones involucrades i tot l’entorn social que ha obviat o ignorat el maltracte, per tal que no es tornin a reproduir ni consentir aquests tòxics models de relacions.

El determinisme emocional no existeix

Tan bon punt som conscients de totes les problemàtiques que promou la monogàmia, per què seguir limitant el nostre afecte, el nostre suport i el nostre sexe a una sola persona? Perquè seguim reproduint la cultura de la monogàmia?

És fàcil tenir la teoria clara, però al dur-la a la pràctica sovint xoquem estrepitosament amb dolorosos sentiments de gelosia. Els primers voluntariosos intents de superar-los sovint desemboquen en dolor i frustració i no gaire més tard, decretem que les emocions han guanyat la batalla als ideals i així donem l’assumpte per resolt.

Som moltes les que justifiquem la nostra preferència per les relacions monògames adduint que som geloses, que ens “fa mal” que la nostra parella “estigui” amb algú altre. A partir d’aquí, no cal anar gaire més enllà per pensar que degut a la nostra gelosia, la monogàmia és la forma “natural” de relacionar-nos els humans.

En una societat amb una cultura monògama sentim gelosia quan la relació amb la nostra parella “perilla”, de la mateixa manera que en una societat amb una cultura homòfoba, la gent sent odi vers les persones que no actuen de forma prou marcadament heterosexual. Si ens sembla lògic que el sentiment d’odi vers la homosexualitat no justifica ni legitima la homofòbia, també ens hauria de semblar lògic que el sentiment de gelosia/possessivitat propi de la cultura monògama no justifica ni legitima la monogàmia.

No existeix el determinisme emocional; les persones som capaces d’educar-nos i créixer emocionalment, cultivant els sentiments positius (alegria, confiança, amor) i rebutjant els negatius (gelosia, por, baixa autoestima, odi) en les nostres relacions personals. Els nostres sentiments estan condicionats en gran mesura per la cultura en la qual estem immerses i poden ser manipulats pels poders fàctics a través del seu sistema propagandístic (educació, mass media), per tal que serveixin als seus propis interessos. Això és força evident amb els sentiments d’inseguretat, por i odi, els quals són manipulats per promoure el consumisme, la retallada de drets i llibertats o el suport a intervencions militars. No és casualitat que tanta gent senti més odi o por pels “antisistema” o terroristes que ens mostren els mitjans tan despectivament, que no pas pels poc mediàtics accidents de tràfic o diòxid de carboni que emetem diàriament malgrat aquests últims causin molt més patiment, actual o futur. Si tantes pors i odis són producte de campanyes orquestrades per polítics i mass media, llavors, per què els sentiments que sentim en les nostres relacions personals haurien de ser més “purs”, impermeables a la cultura i la manipulació?

Desmuntant la gelosia

Sovint, es presenta la gelosia com un fet purament biològic per tal de defensar la suposada naturalesa genètica de la conducta monògama en els humans. No dubto de què el sentiment de gelosia tingui una explicació a nivell evolutiu i neuronal, però el quan i el perquè sentim gelosia crec que està profundament determinat per la cultura en la qual vivim.

La gelosia és una de les més grans traves a obrir relacions fora de la monogàmia. La nociva experiència de gelosia ens empeny vers la monogàmia—la idea és: “amb un ferm pacte d’exclusivitat sexual no hauré de patir per sentir gelosia”. Però en realitat, això és un peix que es menja la cua: és la mateixa cultura de la monogàmia que promou la gelosia que ens fa desitjar la monogàmia amb la qual cosa establim relacions monògames que fonamenten la cultura de la monogàmia. Bé, per comprendre aquesta frase tan rocambolesca fan falta uns quants aclariments, començant per desmuntar el concepte de gelosia i així desentrellar el seu significat. Considero que la gelosia no és un únic sentiment sinó tot un conjunt d’emocions (principalment inseguretat, disgust i ràbia) que sentim quan percebem una situació d’amenaça, injustícia o traïció per la possibilitat (ja sigui real o fictícia) de que algú ens prengui (o ens faci inaccessible) alguna cosa que ens estimem (com per exemple un amant). De la sensació d’amenaça venen els sentiments de inseguretat, por, i ansietat; del sentiment de injustícia o traïció ve la humiliació, el disgust i la ràbia vers la persona que ens ha desproveït d’allò que estimem. Com bé sabem, tot plegat pot degenerar en conductes agressives i violentes.

Cub de Lövheim

Lövheim proposa una relació directa entre diverses combinacions en els nivells dels neurotransmissors dopamina, noradrenalina i serotonina i 8 emocions bàsiques. Cada punta del cub representa el màxim valor d’una emoció diferent. La meitat del cub marcada amb ratlles assenyala tot el ventall d’emocions que configuren la gelosia.

Entenc que en cada cultura ens sentirem amenaçades, traïdes o tractades amb injustícia en situacions i graus diferents. Per exemple, en una cultura poligínica10, una dona difícilment sentirà gelosia perquè el seu marit comparteixi sexe amb altres dones (les seves altres mullers). I en cas que la senti, serà un sentiment molt més moderat, ja que podria ser degut a la sensació d’amenaça o injustícia de perdre el marit per una nit enlloc de per sempre, com seria pertinent en una cultura plenament monògama.

La gelosia va estretament lligada a les expectatives i com que vivim en una cultura monògama, és lògic que alberguem expectatives d’exclusivitat i conseqüentment sentim gelosia quan s’incompleixen. Però com veurem a continuació, en la nostra mateixa societat no sempre existeix tal expectativa i en aquestes escletxes s’evidencia que la gelosia no és immutable ni forma part intrínseca del nostre ser. Per més monògames i geloses que ens identifiquem, si ens enamorem apassionadament d’algú ja aparellat, generalment no dubtem a tirar la relació endavant malgrat haver de compartir la parella i… sense sentir gelosia! (Oh, miracle!). En aquests casos no en sentim degut a que iniciem la relació sense l’expectativa de que serà exclusiva. No és fins passat un temps que si la cosa tira endavant, reclamarem més quota de relació o que directament deixi la seva altra parella per passar a ser la nostra parella exclusiva. És a partir d’aquí que tornem a generar expectatives d’exclusivitat i, per tant, podem tornar a sentir gelosia.

No em puc estar d’explicar-vos un cas molt curiós i paradigmàtic d’aquest fet. La Carmen, l’àvia d’un amic meu, estava casada amb un home que va tenir un accident de cotxe i es va quedar en coma durant un mes. Quan va anar a veure’l a l’hospital fou molt gran la seva sorpresa en trobar-hi una altra dona que assegurava ser la seva esposa. Resulta que les dues dones compartien el mateix marit qui les havia estat enganyant durant anys fins aquell mateix moment. Arrel d’això, la Carmen va decidir deixar al seu marit. El més curiós del cas és que anys més tard la Carmen va iniciar una relació amb un home casat, amb qui mantindria una relació d’amants fins la mort de l’home (en aquest cas, l’esposa de l’home era conscient i tolerava la infidelitat del seu marit). A primera vista, a tothom li sembla molt incoherent la conducta de la Carmen, qui no va perdonar al seu marit per ser infidel i a continuació ella mateixa fou còmplice de la infidelitat d’un altre home. La diferència es troba en què en el primer cas la infidelitat no era prevista i en el segon si. Així doncs, el problema no és la infidelitat, sinó la falsa expectativa de fidelitat.

Ara que sabem més o menys com funciona, podem traçar un pla d’acció per fer front a la gelosia mitjançant dos punts bàsics: 1. treballar-nos la confiança en les nostres relacions per tal que no puguem sentir-nos amenaçades en cap moment i 2. establir pactes que realment puguem complir ambdós membres de la relació per no generar expectatives que es puguin incomplir i facin sentir-nos tractades injustament o traïdes (per això és més segur establir un pacte de relació oberta, ja que és impossible incomplir-lo!).

Les relacions obertes són el millor remei a la gelosia, ens ofereixen un espai de total confiança, sense regles ni expectatives desmesurades on l’autèntic desig és el pal de paller de cada relació.

La teoria és simple: si realment t’estimes el teu amant, voldràs que sigui el màxim de lliure i feliç; ell és feliç quan es relaciona lliurement amb altres amants i aquestes relacions són compatibles amb la vostra, així que no suposen cap amenaça. Fora del paradigma de la parella monògama, ningú hauria de poder robar-te un amant—l’extensió en què tu t’avens amb una persona determina fins a quin punt ell o ella estarà amb tu. En una relació prou forta, cap flirteig o aventura amorosa podria posar-la en perill!

Malauradament, quan portem aquesta bonica teoria a la pràctica en un país monògam com el nostre, comença a fer aigües per totes bandes. Les amenaces es fan ben reals i esdevenen inevitables, ja que si bé tu no tens cap problema en compartir els teus amants, els amants dels teus amants no tenen perquè voler compartir-los amb tu. Si el teu amant cau apassionadament enamorat per algú que li demana exclusivitat com a condició, tens totes les de perdre. Els monògams sempre juguen a casa i les poliamoroses sempre juguem en camp contrari. Aquí veiem un cop més com la monogàmia no pot ser únicament confrontada des de l’àmbit personal; si no confrontem col·lectivament la cultura monògama, fomentant una nova cultura basada en les relacions obertes, la nostra revolució personal es veurà evocada al fracàs.

En una cultura monògama l’amenaça de que em prenguin la persona estimada sempre hi serà present, ja que la gran majoria de la gent cerca relacions exclusives i possessives. En aquest medi la gelosia és inevitable i em fa desitjar relacions monògames igual que la resta, per tal de no ser l’últim tonto i jo quedar-me sense parella.

En una cultura on les relacions no es posseeixen sinó que es comparteixen (no només les d’amistat, també les afectives i les sexuals!) ningú ens pot prendre un amant. Per tant, totes les possibles amenaces, injustícies i traïcions disminueixen fins la més mínima expressió.

Fora de l’ordre monògam, una persona pot acceptar més fàcilment que tothom pot ser valuós, estimable o excitant, fins i tot si el teu amant troba algú altre (o altres) que són valuosos, estimables o excitants! En realitat, totes som valuoses, estimables i excitants!

Hi ha alternatives a la monogàmia?

Potser el més gran inconvenient a l’hora de superar la cultura monògama és la incapacitat d’imaginar models de relacions afectives i sexuals alternatius a la monogàmia. És lògic, ja que pràcticament no tenim altres referents; portem tota la vida consumint productes culturals que professen una clara apologia de la monogàmia, des dels contes i dibuixos animats infantils fins al cinema d’autor més underground. Per altra banda, les alternatives conegudes no són especialment atractives: en la joventut s’està imposant un nou model basat en el consum de sexe; tothom coneix la poligàmia o el frustrat intent d’amor lliure dels hippies; hi haurà qui ja hagi sentit parlar del poliamor o de tantes desastroses parelles obertes… La solució a la cultura monògama no és establir un nou model de relacions afectives i sexuals que sigui políticament correcte, desqualificant aquells que segueixen tenint relacions monògames. Tan bon punt s’imposés socialment aquest nou model, apareixerien nous inadaptats que voldrien trencar-lo. Cap model universal es pot adaptar a les necessitats individuals de tots els individus, l’ideal seria l’absència de models establerts que normativitzin com ens hem de relacionar. Però això no significa l’acceptació acrítica de qualsevol tipus de relació: aspirem a construir un món sense relacions opressives, ni possessives, ni tancades11. Sabem que hi ha un llarg camí fins a aquest món i que en l’intent d’avançar-hi cadascú té el seu ritme, les seves capacitats i les seves limitacions. No es pot imposar cap ritme ni cap meta personal concreta, però és important que tinguem clar cap a on ens dirigim, l’ideal on volem arribar com a societat. També crec important posar-li un nom a aquest ideal i a tal efecte hi ha 4 principals candidats: amor lliure, poliamor, relacions lliures i relacions obertes. No em desagrada especialment cap de les quatre expressions però aposto per “relacions obertes” perquè em sembla la més oberta i entenedora… i que sona menys pretensiosa!

Relacions obertes

De la dependència a l’amistat

Una bona manera d’entendre què són i com funcionen les relacions obertes és fixant-se amb com funcionen les d’amistat. Les relacions d’amistat acostumen a ser les relacions més lliures i saludables perquè són les menys pautades i regulades així que ens ofereixen un bon model del qual aprendre’n i aplicar a les relacions afectivo-sexuals. A diferència de les relacions de parella, amb els amics posem moltes menys expectatives que més tard ens puguin decepcionar i fer sentir traicionades. Totes entenem que podem tenir més d’un amic i no per això els amics són “menys” amics. Entenem que cada amic ens aporta coses diferents, cada relació és única i totes són compatibles així que no necessitem decantar-nos per una i descartar la resta com fem en el terreny amorós. En contraposició, imaginem-nos si tinguéssim un sol amic: llavors possiblement es reproduirien bona part de les grans dependències que es generen en les relacions de parella, especialment quan la perdem. Si perdem un amic és una gran pèrdua i un gran dol, però això és incomparable amb el gran daltabaix emocional que patim quan perdem la nostra única i estimada parella. En les relacions obertes no tenim necessitat de jerarquitzar les relacions tan exageradament, com si només poguéssim tenir una persona realment important en la nostra vida—la parella—, possiblement amb la única excepció de la nostra mare; i la resta es trobessin a un nivell molt més inferior.

Si bé valorem molt i ens semblen molt importants els moments que compartim íntimament amb un altre amic, en els quals podem sincerar-nos i esplaiar-nos amb molta més facilitat, no per això valorem menys o ens semblen menys importants les relacions d’amistat de caire més col·lectiu. Sortir de festa o fer unes birres en una terrassa, jugar algun esport d’equip, anar d’excursió… només són alguns exemples d’activitats d’amistat col·lectives, on es genera una gran riquesa relacional—constatable en l’increment d’ocurrències, anècdotes i sentit de l’humor que es dóna al multiplicar-se les interaccions—irrepetible entre dues úniques persones, així que per res del món renunciaríem a elles. No obstant, això és precisament el que fem amb les nostres relacions afectivo-sexuals col·lectives. Bé, de fet, no hi renunciem perquè ni tan sols ens les plantegem més enllà de les fantasies sexuals. Però si fem un exercici d’imaginació, pensant amb tota la riquesa afectiva i sexual que es podria generar col·lectivament, s’obre davant nostre tot un nou horitzó de possibilitats. Col·lectivitzant els nostres afectes i les nostres sexualitats es crearia un estat d’abundància que podria acabar amb moltes de les nostres pors i gelosies de perdre la parella degut a que és la única persona que ens pot dispensar amor i sexe.

Però alerta, quan parlo d’obrir les relacions, no estic dient que haguem de relacionar-nos amb el màxim de gent possible o que tothom hagi de follar amb tothom (!). Una relació ideal o saludable es troba en l’equilibri entre la dependència total—com quan depenem totalment d’una sola persona a l’estil “tu ho ets tot per mi”—i la independència total—com quan la relació és tan superficial que ens importa ben poc el que li pugui passar a l’altre (i a l’altre el que ens passi a nosaltres!). Aquest equilibri acostuma a dependre del nombre de relacions íntimes que tenim: si en tenim masses (més de deu o quinze), la confiança, l’atenció, l’ànim de compartir… es dissol i les relacions perden valor fins al punt de fer-se banals i el sentiment de solitud o desconnexió ens inunda; si en tenim massa poques (una o dues) es crea una dependència tan forta que pot degenerar fàcilment en submissions, abusos i maltractes. Les relacions de gran dependència (com sol passar en les relacions monògames o les que hi ha entre mares i fills) són un terreny abonat a l’abús i el maltracte perquè inconscientment sabem que l’altra persona no ens abandonarà, per més dolor que ens infligim. Així doncs, un bon nombre rau entre 3 i 712 relacions íntimes13 i de profunda confiança, per tal que puguem dedicar-lis el temps, l’estima i les cures suficients de manera que les relacions respirin sanament. Amb prou aire com perquè l’ambient no es torni viciat ni tant d’aire com perquè les nostres paraules i carícies se les emporti el vent.

Hi ha qui rebutja les relacions obertes perquè diu que ho va provar un cop i li va anar pitjor que en les seves relacions més tancades. En un règim monògam com el nostre, les relacions obertes són molt més complicades de dur a terme i tenen tots els números de fracassar. Mentre una majoria social no es decanti per aquestes, les tancades seguiran sent les més conegudes i que gaudeixen de més reconeixement social i, per tant, les més viables i fàcils de dur a terme. Igual que les primeres dones que van gosar emancipar-se transgredint els seus rols de gènere ho van tenir molt cru, les primeres persones que gosen transgredir la monogàmia també ho tenen tot en contra. Si posessin en una balança tots els pros i els contres, segurament a la majoria els hi sortiria un balanç negatiu. Per això, apostar per les relacions obertes no és fruit d’una postura hedonista de voler follar amb més freqüència i més gent sinó més aviat d’un convenciment polític que implica adoptar una postura militant.

Però no hem d’oblidar que el nom no fa la cosa, hem d’estar alerta amb aquells que van d’abanderats de les relacions obertes quan en realitat l’únic que volen és follar amb tot quisqui sense haver de donar explicacions ni tenir cap cura per la seva parella.

Per molt que pretenguem impulsar les relacions obertes com a nou model emancipador, etiquetar les nostres relacions com a tal no ens assegura el seu èxit! Totes les relacions, ja siguin obertes o tancades, tard o d’hora comporten conflictes. La única fórmula per fer-les funcionar és molta empatia i comunicació, acceptant que les relacions evolucionen i que ens hem d’anar comunicant allò que sentim en cada moment per poder actualitzar les nostres expectatives al respecte i no fer-nos mal.

Els 4 ingredients bàsics de les relacions

Una altra forma d’entendre la cultura monògama i les relacions obertes és deconstruint les relacions en quatre elements bàsics: economia, afinitat, afecte i sexualitat. Això és una gran abstracció teòrica ja que aquests quatre elements generalment els trobem entremesclats en diferents graus en cada relació. Tot i així, és important distingir-los per trencar amb moltes falses expectatives que comporten els models de relacions establerts.

ECONOMIA

Les relacions econòmiques són aquelles on la finalitat és cobrir les nostres necessitats materials, per exemple, una relació amb un caixer de supermercat és una relació estrictament econòmica—el més probable és que no hi compartim ni afinitat, ni afecte, ni sexe (tot i que és possible que ens desperti desig sexual i això també és un tipus de relació sexual). En la nostra cultura, el suport econòmic es troba restringit a l’àmbit de la parella i la família, fora d’aquest reducte hi domina la competència i explotació econòmica. Malgrat siguin les relacions a les quals dediquem més temps, generalment són les relacions en les quals ens sentim menys lliures ja que la majoria estan dominades per estaments superiors en els quals no tenim ni veu ni vot.

AFINITAT

En contraposició tenim les relacions d’afinitat (o més conegudes com a amistats) són aquelles on la finalitat és cobrir les nostres necessitats més de caràcter espiritual o lúdic i perquè es puguin extendre en el temps i aprofundir han de ser entre iguals. Per això és fàcil fer-se amic d’un company de feina que està al nostre mateix nivell i no tant d’un company que està per sobre o per sota nostre. Com ja he dit, en la nostra cultura les relacions d’afinitat són les més lliures, ja que estan menys reglades i comporten menys expectatives. Tot i així, tampoc se’n salven del tot: existeix l’extesa i errònia idea que descobrim si un amic és de veritat quan tenim problemes de veritat (entenent que si no ens ajuda, no és un bon amic). Amb aquesta idea estem mesclant coses diferents: economia i afecte amb afinitat. Pot ser que quan tenim problemes ens ajudi un familiar que ens estima molt amb qui compartim zero afinitat, mentre que el nostre millor amic no ens pugui ajudar per X raons. Això no vol dir que el nostre millor amic deixi de ser-ho i que el familiar passi a ser el nostre millor amic (!).

AFECTE

En tercer lloc tenim les relacions afectives, totes aquelles on hi ha algun vincle afectiu, ja sigui amb la mare, un amic o un amant. En la cultura monògama l’afecte es troba extremadament limitat a la parella i la família. Més enllà, hem après a reprimir els nostres afectes. Qualsevol mostra d’afecte fora de la parella o la família nuclear es llegeix ràpidament com a una aproximació sexual i conseqüentment com a una amenaça al projecte monògam o quelcom indecent.

És alarmant la facilitat amb què ens comportem afectivament amb els gossos, malgrat siguin totalment desconeguts, si ho comparem amb la fredor amb què ens relacionem els humans occidentals (especialment entre homes que tenen por que la seva virilitat sigui qüestionada si es toquen amb altres homes).

SEXUALITAT

Per últim tenim la sexualitat, totes aquelles relacions en les quals hi ha desig, excitació o plaer sexual. Aquestes són les relacions més reglades i pautades de totes14. En la cultura monògama se suposa que la sexualitat ha d’anar sempre lligada a l’afecte perquè només es pot donar legítimament en una parella monògama. Per això encara és necessari recalcar que sexe i afecte són coses diferents i que és igualment possible i legítima una relació sexual amb o sense afecte.

No totes tenim la sort de disposar sempre de relacions sexuals satisfactòries, i això no significa que estiguem “malfollades” i siguem més antipàtiques, podem viure feliçment gaudint de la masturbació—molts polvos no arriben ni a la sola de la sabata d’una bona palla. Però el que si és més difícil és viure sense afecte compartit i les mostres d’afecte físic poden ser molt necessàries per totes aquelles que vivim en un desert afectiu pel fet de no tenir parella. Això és una crida a perdre la por a tocar-nos i relacionar-nos afectivament més enllà de les fronteres monògames. Ja que les abraçades i carícies són gratuïtes i comporten poc esforç físic i mental, si ens ho proposem, podem ser molt més esplèndides afectivament i crear entorns molt més càlids i esplèndids! Si totes les abraçades que ens enviem a través de mails es materialitzessin al món real, la temperatura global pujaria almenys un grau.

És cert, la línia entra allò afectiu i allò sexual és molt borrosa. El que per mi és afectiu, per tu pot ser sexual i ofensiu. Però la base de tota relació sempre hauria de ser el respecte i a partir d’aquí, hauríem de perdre totes les inconscients pors en forma de vergonyes al contacte físic, ja sigui afectiu o sexual. L’origen d’ aquestes sovint són les expectatives que comporten els models de relacions afectivo-sexuals existents: “tinc por a mostrar-te el meu afecte perquè no vull que et pensis que et vull follar o ser la teva parella” o “sóc tan freda amb tu perquè no vull que la meva parella es pensi que li vull fer el salt”. Amb aquests complexes s’entén l’extès sentiment de “a mi no m’agrada que em sobin”. Si aconseguim deconstruir aquests models afectivo-sexuals tan simples i limitats—és a dir, la cultura monògama—potser podrem superar aquestes pors i relacionar-nos més esplèndidament.

Totes les persones necessitem satisfer aquests quatre elements en major o menor mesura. En la cultura monògama de l’amor romàntic se suposa que hem de trobar una persona ideal que ens els satisfaci tots a la perfecció. Clar que això no és impossible però si molt difícil. El més fàcil seria trobar diverses persones que ens cobrissin diferents aspectes d’aquests elements. Això trauria molta pressió a les parelles, ja no faria falta haver d’estar disponibles per satisfer a la parella en tot moment. Es podria buscar un altre amic o amant amb qui satisfer les seves necessitats i per això seria necessari obrir les nostres relacions. Les relacions obertes són l’acceptació que no podem satisfer totes les necessitats relacionals de la parella i que és millor satisfer-les honestament amb diverses persones que no pas reprimir-nos i intentar ignorar les nostres mancances relacionals o mantenir-nos cruelment enganyades

Existeix un 5è element que trastoca tots els altres: l’enamorament. És important distingir-lo per entendre que contràriament al que ens dicta l’ideal romàntic, no té perquè anar necessàriament vinculat a cap altre element. Podem estimar algú o tenir-hi sexe sense que hi hagi enamorament. Per altra banda podem estar enamorats d’algú per qui no sentim desig sexual, amb qui compartim zero afinitat o el que podria ser pitjor: amb qui tenim una relació violenta amb gens d’amor que mantenim únicament perquè hi estem enganxades degut a l’enamorament.

Per què la monogàmia és sovint tan avorrida?

Generalment, les parelles monògames es formen a partir de l’enamorament* mutu (malgrat ben sovint es formin per motius de reconeixement i posició social). Així doncs, l’afinitat que pugui haver-hi entre aquestes dues persones és un factor secundari, i això fa que sigui habitual trobar parelles amb un baix o nul grau d’afinitat entre elles. Aquestes relacions es sostenen en l’estat d’enamorament, però en no compartir afinitat, la relació esdevé avorrida, buida i sòrdida “fora del llit”. Això no suposaria cap inconvenient si aquestes parelles acceptessin aquesta realitat i limitessin la seva relació al terreny afectiu i sexual. El problema és que la cultura monògama les condueix a construir un projecte econòmic i recreatiu per tota la vida (habitatge, turisme, cotxe, fills…) sobre una relació afectivo-sexual. Això els hi suposa haver de compartir la major part del seu temps “lliure” amb una persona amb qui pot ser que comparteixin ben poca afinitat. En tal cas, pot ser que la convivència sigui sostenible mentre dura l’enamorament, però tan bon punt passa de llarg, la relació pot esdevenir un autèntic turment d’avorriment (el no tenir res nou per dir-se) o acalorades discussions (ja sigui per escollir una pel·lícula o per desfogar-se de les frustracions). L’avorriment es pot superar tenint fills però superar les discussions acostuma a ser més complicat.

Hi ha una altre argument que explica el tedi que provoca la monogàmia: per definició, una persona totalment satisfeta no té cap raó per buscar l’amor, la insatisfacció és el motor del desig, és l’essència de l’amor romàntic. La paradoxa és que en la parella monògama tenim contínuament allò que ens falta i això ens porta a l’extinció del desig i, finalment, a l’avorriment. La bona notícia és que la satisfacció definitiva no és d’aquest món. Tal i com passa amb la gana, no desapareix tan bon punt és satisfeta: s’adorm fins al pròxim despertar. Això és el que, a la curta o a la llarga, ens duu a buscar i desitjar altres persones en lloc de tancar-nos a casa acatant la monogàmia.

*Què és l’enamorament?

Les investigacions en neurociència han descobert certs processos químics que es produeixen en el cervell de l’enamorat: en presència de la persona estimada s’alliberen endorfines, les hormones naturals del plaer, una mena d’opi cerebral. La sensació agradable que proporcionen aquestes endorfines, com totes les sensacions de plaer, crea una espècie de dependència: tan bon punt es dissipa l’efecte de benestar, l’enamorat intentarà reproduir aquest estat de plaer, motivat per certes zones cerebrals que reaccionen amb la dopamina, un neurotransmissor responsable de la motivació. L’enamorat és un drogoaddicte de l’amor, atrapat en un cercle viciós: necessitat d’estar amb la persona estimada sota els efectes de la dopamina, recompensa en forma de plaer gràcies a les endorfines, sentiment de pèrdua o depressió a mesura que el cervell reacciona contraatacant amb altres neurotransmissors per calmar l’estat eufòric, nova necessitat d’estar amb la persona estimada per compensar la pèrdua, etc. Per això l’enamorat es troba en una muntanya russa, travessant cicles alts i baixos passant contínuament de l’eufòria a la depressió.

Caldria sumar un tercer ingredient que forma part de la ciència de l’amor: l’oxitocina, una hormona (que s’allibera en el moment de l’orgasme) capaç d’induir un efecte general de benestar en contrarestar les hormones de l’estrès (adrenalina i cortisol). L’oxitocina s’associa amb la conducta maternal i paternal i el foment de la confiança, la generositat, l’afectivitat i la tendresa entre les persones.

Així doncs és la combinació de dopamina, endorfines i oxitocina que desencadena el riu desbordat d’emocions que sent l’enamorat: sensacions d’exaltació, alegria i eufòria, un excés d’energia, la impressió d’estar sobreexcitat, una sensació de pèrdua o depressió i sobretot, fascinació, fins i tot obsessió per la persona estimada, a vegades en detriment de qualsevol altra activitat.

Aquest estat d’enamorament està programat per durar de mitjana entre 18 i 36 mesos. Això té una explicació biològica a nivell evolutiu: la química de l’enamorament apareix en aquelles espècies en les que un sol progenitor no pot assegurar la supervivència de la prole i que el període de gestació i criança s’allarga en el temps.

En aquesta gràfica veiem com l’index més alt de divorcis es troba passats 3 anys de matrimoni (i passat l’estat d’enamorament).

Gràfica extreta de l’article “The nature of romantic love” de Helen Fisher

Criança i maternitat dins i fora de la monogàmia

El model de família nuclear ens sembla tan universal que ens costa imaginar la criança més enllà del mateix. Aquest és pràcticament l’únic model conegut a part de la criança monoparental que tampoc sembla oferir cap avantatge. Molta gent posa el crit al cel davant de qualsevol model que no s’ajusti perfectament a la clàssica família hetero-monògama al·legant la falta de consideració per l’infant que “pobret, no ho ha elegit” i que pot ser marginat pel fet de tenir una família que no és del tot “normal”. Però a voltes aquesta normalitat té un preu molt alt; potser que analitzem tots els costos i problemàtiques que comporta el model hegemònic abans d’entrar a valorar altres models.

La criança és l’imperatiu econòmic, cultural i emocional més gran que ens encadena a la monogàmia. Si portar una criança entre dues úniques persones ja implica un sacrifici prou gran, la criança monoparental sovint no és ni una opció a considerar per la gran majoria de mares. A part d’aquests pretextes econòmics, també hi ha pretextes de responsabilitat ètica i moral “pel bé dels fills”. Però quan la relació entre els pares esdevé tòxica, també és pel seu bé que segueixin convivint amb ells i que els fills creixin aprenent d’aquest únic model insà que probablement acabaran reproduint?

És en la criança on es fa més evident l’esquerda entre classes socials ja que la pressió econòmica sobre les famílies amb rentes més baixes pot agreujar molt els conflictes de parella i esclavitzar encara més les mares. Així que em centraré especialment amb les famílies que no es poden permetre el luxe de contractar cangurs ni “dones de la neteja”, com es coneix popularment als que ofereixen serveis de neteja domèstics.

El model de família nuclear en comparació amb l’antiga família extesa, posa molt més difícil el sustent econòmic i el manteniment de la llar, ja que aquests depenen únicament del pare i la mare. Aquest fet comporta que ben sovint ambdós progenitors hagin de treballar remuneradament, sense oblidar que la mare fa doble jornada laboral carregant amb el gruix de les tasques domèstiques i cura dels infants. Això suposa un distanciament molt prematur entre pares i fills degut a que els primers s’han de posar a treballar de forma immediata o al cap de pocs mesos per tal de no perdre la feina i poder cobrir totes les despeses. Tot plegat fa que, especialment per les mares, sigui molt difícil conciliar la feina (tant la remunerada com la domèstica) amb la maternitat. En aquest context és molt reduït el temps que es pot compartir amb els fills i aquests acaben aparcats davant les pantalles.

Alguns estudis fets en el monògam Occident han conclòs que la satisfacció marital de les parelles decreix dramàticament després del naixement del primer fill i no es redreça fins que l’últim fill marxa de casa. Qualsevol pare sap que tenir fills porta molta feina i tot i que té els seus moments gratificants, la major part del temps comporta avorrit i desinteressat servei a gent que trigarà dècades a mostrar el més mínim agraïment pel que estem fent. Un altre estudi sobre com es senten les mares en les seves activitats quotidianes indica que es senten menys felices cuidant-se dels seus fills que no pas menjant, fent exercici, comprant, fent la migdiada o mirant la televisió. Exposa que estar cuidant dels fills és tan sols una mica més agradable que fer les feines domèstiques15. Tot això ens indica que tenir fills de forma monògama no es troba en el millor interès de les persones sinó en el millor interès del nostre sistema econòmic que li convé una societat atomitzada on cada parella ha de treballar molt més per poder assumir la criança dels seus fills i així aconseguir una societat més productiva, poderosa i rica que faci ombra o aniquili a qualsevol altre model de societat.

També cal tenir en compte que la parella monògama ja no és cap garantia d’estabilitat com ho era antany. Així doncs, ens trobem amb què la separació és una possibilitat molt real i que haver de criar els fills una persona sola implica molta més dedicació o sacrifici.

Si bé és cert que existeixen famílies nuclears totalment funcionals i saludables, això no significa que a tothom li pugui arribar a funcionar aquest model. Una de les raons és que les relacions familiars no es poden elegir, són les que ens toquen i punt (exceptuant la pròpia parella, que almenys en un primer moment si que s’elegeix). El grau d’afinitat que es pugui arribar a donar entre els familiars més directes és una loteria. Tan pot ser que hi hagi una gran proximitat com la que hi ha entre els amics més íntims, com que es tractin de relacions totalment distants, postisses i buides; hi ha casos per tot. Malgrat l’estima i el suport entre familiars sigui molt gran, la manca d’entesa o afinitat en molts altres aspectes pot fer que la convivència sigui un martiri de discussions, sordidesa o apatia.

La criança requereix estabilitat econòmica però sobretot molt d’amor. La parella monògama potser ens pot garantir l’aliment del cos però no el de l’esperit ja que l’amor i el desig entre els pares pot esgotar-se. En aquest cas pot ser que la parella es trenqui o que segueixin convivint a desgana però cap de les dues opcions és gens òptima pels fills. Per això hauríem de bastir la criança sobre una xarxa de suport mutu més àmplia i segura—més enllà de l’únic flotador dels avis—on la criança ja no depengui d’una sola relació afectivo-sexual que en qualsevol moment pot finir. On la criança col·lectiva permeti ajuntar esforços per tenir cura dels fills, alliberant als pares amb molt més temps lliure. Construint comunitats on els infants puguin conviure i relacionar-se lliurement amb altres persones a part dels pares biològics i així poder comptar amb més influències i referents dels quals aprendre. En aquest context la figura del pare no ho serà perquè ho digui el seu ADN sinó perquè realment s’ho ha guanyat establint una relació d’afinitat, amor i confiança amb l’infant. En comunitats de relacions obertes, pares i mares poden relacionar-se més lliurement a nivell sexo-afectiu, sense que això comprometi l’estabilitat econòmica de la comunitat.

Tot i així, és bo tenir en compte certes problemàtiques que s’ha trobat qui ha intentat emprendre una criança més col·lectiva en l’actualitat: hi ha una gran incomprensió mútua entre els pares i els que no ho són. Els pares retreuen als altres que no els ajuden prou i aquests els hi contesten que no va ser decisió seva tenir un fill i titllen als pares de “crostes” (ganduls) perquè l’única cosa que fan és cuidar-se dels fills. La criança és una tasca que hauria de ser responsabilitat de tota la comunitat, ja que és la base de la comunitat del futur. Però amb l’actual inestabilitat econòmica, les comunitats també són molt inestables i potser inconscientment, ningú vol invertir esforços en la criança d’uns infants que molt difícilment formaran part de la mateixa comunitat en el futur i així puguin revertir l’esforç. Per tot això, la única fórmula viable per a la criança col·lectiva en l’actualitat és assentar-la sobre una economia el màxim d’estable possible i que la comunitat estigui formada per persones que han decidit conscientment implicar-se en la criança compartint unes mateixes idees sobre com dur-la a terme.

No hi ha llibertat sense seguretat

Un discurs que pretengui qüestionar i superar la cultura de la monogàmia, no es pot basar únicament en la llibertat, també ha de basar-se en la seguretat. Les persones necessitem sentir-nos lliures, però abans que lliures necessitem sentir-nos segures: segures econòmicament, segures davant les adversitats.

Sembla ser que ens condiciona més la por a la pèrdua que no pas la joia pels possibles guanys; en altres paraules, ningú apostarà per unes relacions més lliures si amb aquestes es posa en risc el seu confort. La por a perdre la parella i l’estabilitat del seu suport afectiu i econòmic és molt més gran i eclipsa l’efímera joia de compartir sexe i dopamina amb nous amants.

Ara per ara, quan estem xungues, quan patim una depressió, quan perdem la feina, sempre que necessitem ajuda… generalment les úniques persones amb qui podem confiar cegament, qui sabem que estaran al nostre costat amb el seu suport incondicional… és en primer lloc la parella i en el seu defecte o secundàriament, la família. El sentiment de comunitat ha sigut destruït a costa de la desconfiança i l’egoisme consumista. En les zones massificades on vivim costa confiar o ser generós amb algú de fora de casa, perquè sols per començar, la gran majoria de la gent ens és desconeguda.

Si pretenem construir unes relacions més lliures, hem de començar per restablir la comunitat, construir unes relacions econòmiques de suport mutu que vagin més enllà de la parella i la família nuclear. El poliamor i les relacions obertes si no es plantegen en un marc de suport mutu més ampli, no deixaran de ser un luxe o un privilegi d’aquells pocs que s’ho poden permetre degut al seu benestar econòmic personal que els permet dur una vida totalment independent. Algú amb uns generosos pares rics o posicionat en una feina ben remunerada i estable es pot permetre viure sol i fer i desfer lliurement tantes relacions com vulgui ja que no dependrà econòmicament d’elles en cap moment. Però en el món cada cop més real en el que vivim, menys gent pot accedir a aquestes delícies i la gran majoria ens veiem abocades a una creixent precarietat que ens fa cada cop més geloses i aferrades a les poques seguretats-propietats que tenim. I la parella monògama és una d’elles.

La preeminència d’allò econòmic sobre allò afectivo-sexual.

Els models de relacions afectivo-sexuals són determinats fonamentalment pel context econòmic en el qual es desenvolupen. Si allò econòmic preval per sobre d’allò afectivo-sexual de manera que el primer determina al segon i no a l’invers, sospito que es deu a dues principals raons, una de caràcter biològic i l’altra de caràcter més cultural: en primer lloc, si bé podem sobreviure anys sense amor ni sexe, a falta de recursos econòmics (menjar, escalf o refugi), la nostra supervivència és veu greument qüestionada. Per això, si no tenim els mínims recursos bàsics garantits, és difícil que ens posem a considerar altres necessitats, com les afectives i sexuals i, conseqüentment, tendim a prioritzar allò econòmic.

Clar que es podria objectar que en una societat moderna com la nostra tenim la supervivència més que garantida, així que ja no caldria relegar allò afectiu i sexual a allò econòmic, però aquí ve la segona raó: les cultures més materialistes (com ara l’occidental), s’han estructurat per tal d’oferir el major benestar material adoptant models de relacions afectivo-sexuals més estrictes (com ara la monogàmia) que afavoreixen el màxim rendiment econòmic, malgrat aquests models empitjorin la qualitat de les relacions. Aquestes cultures són les que han crescut més i que han adquirit més poder fins al punt de conquerir, assimilar o aniquilar a la resta de cultures, incloses aquelles que tenien uns models de relacions més lliures i menys sotmesos a la lògica del benefici econòmic.

Així doncs, la cultura de la monogàmia va molt més enllà de l’àmbit purament afectivo-sexual i s’immisceix de ple en l’organització econòmica de les nostres vides. És per això que a fi de comptes, no importa tant si la nostra relació de parella és oberta o tancada, monògama o poliamorosa, perquè allò més determinant és el fet de construir el nostre projecte de vida econòmic en base a la parella o no. L’exclusivitat en el suport econòmic ens condiciona molt més que l’exclusivitat sexual i afectiva juntes. Una parella que comparteix habitatge, menjar o fills, per més moderna i oberta que sigui, té tots els números de desenvolupar el mateix grau de dependència que qualsevol parella estrictament monògama.

La monogàmia és un model que ofereix un major rendiment econòmic degut a que limita l’altruisme i la reciprocitat a dins de petits nuclis familiars d’exclusivitat afectivo-sexual mentre que promou la possessivitat i la competència degut a l’afany de benefici per la pròpia família (per sobre o a costa de la resta) i l’acumulació de riquesa a través del sistema d’herència, generació rere generació. Una societat segregada en petits i estables nuclis econòmics familiars, possibilita una organització econòmica més jeràrquica i eficient, i, per tant, més productiva, més benestant econòmicament.

Alerta, no estic dient que la monogàmia sigui la causa del capitalisme o viceversa. El sistema de causes i efectes en una societat complexa com la nostra és tan intricat que val més la pena parlar de correlacions. És a dir, tots els fenòmens propis de la nostra societat es correlacionen i sustenten mútuament, cada fenomen és (en major o menor mesura) causa i efecte de la resta. La cultura de la monogàmia s’entén com un correlat de molts altres fenòmens que van interconnectats: a més fragmentació social, més individualisme, més interessos materials enlloc de socials, més competitivitat per accedir i explotar els recursos materials, més luxes i comoditats materials, més autonomia individual, nuclis domèstics més petits (individus, parelles monògames o famílies nuclears)… Totes aquestes correlacions ens ofereixen una societat més rica a nivell material però més pobra a nivell relacional.

Fer front a la cultura monògama implica ser conscients de totes aquestes correlacions i que modificar una sola expressió de la nostra societat, com ho és la cultura monògama, té molt poques possibilitats de perdurar o extendre’s mínimament.

Són aquests mateixos dictats econòmics que configuren l’urbanisme, l’arquitectura, la tecnologia, la indústria alimentària.. Els serveis de la urb, els habitatges, els microones, els paquets de galetes… són dissenyats per a satisfer aïlladament les necessitats d’un sol individu, una parella monògama o una família nuclear. És difícil construir un altre tipus de relacions si els mateixos espais i recursos que habitem o consumim no ens ho permeten.

Del patriarcat al capitalisme.

Durant el transcurs d’unes poques generacions, el nostre context econòmic s’ha vist alterat dràsticament i això ha produït una pronunciada esquerda cultural entre una generació que va ser socialitzada en una cultura patriarcal i rural i una nova generació que s’està socialitzant en una cultura plenament capitalista i urbana. Si bé els nostres avis depenien de la família i d’allò que els donava la terra per subsistir, els joves del segle XXI depenen de l’estat-mercat i el que els dóna el petroli per subsistir. Si els avis han conegut una sola parella sexual en tota la seva vida, els joves en perden el compte; els avis no podien tenir més d’una parella perquè sinó això hagués ensorrat la família, mentre que els joves no poden tenir gaires relacions ni activitats desmercantilitzades o desinstitucionalitzades, perquè això ensorraria l’estat i el mercat. Per això, les relacions i activitats dels joves estan cada cop més mediatitzades per mitjans tecnològics mercantilitzats (mòbils, ordinadors, Internet, energia nuclear…) i més localitzades en espais institucionals o mercantils (en habitatges de compra, lloguer o hipoteca, en centres educatius, comercials o penitenciaris, en empreses com bars, botigues, restaurants o puticlubs…).

Hem passat d’un món patriarcal a un món capitalista on el nou pare estat-mercat es relaciona directament amb els seus fills individus, desfent-se de qualsevol intermediari (família, església, comunitat…) que pugui obstaculitzar el seu complet domini. Fins ara, que les ànsies de creixement exponencial del sistema estan xocant amb els límits naturals del planeta.

Quan hi ha crisi econòmica veiem com les relacions es sotmeten al context econòmic: baixa l’índex de divorcis o trencaments amorosos, ja que es fa més difícil independitzar-se econòmicament de la

parella.

Si no ens afanyem a experimentar i construir alternatives ara, per tenir prou temps d’aconseguir fer-les funcionar i donar-les a conèixer, possiblement tornarem al món patriarcal dels nostres avis, ja que aquesta és l’única alternativa real que la gran majoria coneix.

De la propietat a la comunitat

En definitiva, una revolució sexual i afectiva sols es pot donar paral·lelament a una revolució econòmica. L’amor lliure només és possible en una societat on ens puguem sentir segures no a través d’allò que posseïm (ja sigui la casa, el cotxe o la parella) sinó a través d’un sentiment de pertanyença a una comunitat de suport mutu en la qual ens puguem sentir emparades i recolzades en tot moment. En un món com el que vivim on la majoria actua posseint o acaparant tot el que pot per si mateix, aquell que no posseeix ni acapara té tots els números de quedar-se exclòs i sense res. Això ens fa entrar a totes en competència i en un estat d’escassedat on totes hem de bregar per salvar el propi cul16 i poder accedir a aquests béns bàsics privatitzats. Si ens hi fixem, la mateixa lògica possessiva que utilitzem pels béns materials, és la mateixa que projectem a les persones que més ens estimem. Aquesta lògica de la propietat privada nega altres possibilitats de relacionar-nos sense ella i ens oculta qualsevol idea sobre els avantatges que obtindríem si visquéssim sense ella.

Si compartíssim col·lectivament la terra, l’amor i el sexe, ja no hauríem de competir per accedir-hi, i aquests béns escassos i difícils d’obtenir esdevindrien béns comuns i a l’abast de tothom. Si enlloc de propietat privada existís propietat d’ús—la terra per qui la cuida i treballa, l’amor per qui el cultiva—, ningú podria explotar ningú ni a nivell econòmic ni afectiu.

Clar que passar de les actuals relacions de dominació, competència i possessivitat a unes relacions de convivència, suport mutu i horitzontalitat no és bufar i fer ampolles. Som addictes o dependents a mil coses d’aquest món industrial i capitalista; seria poc realista pretendre abandonar-les totes de cop, però si que podem anar abordant-les a poc a poc i mica en mica, si cal, una per una. Això si, tenint sempre present que és una feina tan personal com política i col·lectiva.

Unes relacions més lliures amb més temps lliure comporten menys rendiment econòmic, menys riquesa material, però això no significa necessàriament una vida menys feliç. Tan bon punt disposem d’allò bàsic per viure, la nostra felicitat no depèn tant de la nostra riquesa material com de la qualitat de les nostres relacions. De fet, l’afany per la riquesa pot passar a ser perjudicial pel nostre benestar, consumint-nos temps d’esbarjo, salut i tranquil·litat. Ens fa falta reequilibrar aquesta gran quantitat de temps que malgastem treballant i consumint alienadament amb el poc temps que dediquem a jugar i cuidar-nos en l’aquí i ara. Fa falta canviar la por a perdre el que posseïm per l’alegria de compartir-nos a nosaltres i el que construïm juntes. Abreujant i ja per últim, tot això significa passar del posseir al compartir, de la propietat a la comunitat.

Alguns apunts finals

La cultura monògama és una cultura que maximitza el nostre benestar econòmic però que s’oposa, ignora o relega a un segon pla al nostre benestar emocional. Estem enganxades al nostre elevat nivell de benestar econòmic igual que un heroïnòman a l’heroïna. Hem de mantenir aquest nivell per no sentir-nos excloses del nostre grup social i perquè qualsevol nivell inferior de benestar ens sembla menyspreable. Igual que una xutada d’heroïna ofereix cada cop menys plaer i més addicció, els nostres luxes i comoditats cada cop ens satisfan menys i els necessitem més. Una dutxa d’aigua calenta és una visita al paradís per qui acostuma a dutxar-se amb aigua freda, mentre que per nosaltres, filles de l’opulència, no és més que una dutxa qualsevol. Tenim un benestar material extraordinàriament més elevat que el dels nostres antecessors, però això no ens fa extraordinàriament més feliços. Podem anar al psicòleg perquè ens ajudi a que el nostre malestar emocional ens permeti seguir anant a treballar cada dia, però allò econòmic seguirà prevalent per sobre d’allò emocional.

Per tot això crec que hauríem de construir una nova cultura que equilibri el nostre benestar econòmic amb el nostre benestar emocional. Per al benestar econòmic i la cultura monògama no importa si les nostres relacions no són lliures ni saludables, per al nostre benestar emocional si. Potser fa un segle eren compatibles cultura monògama i benestar emocional, però en l’actual era de la informació i les aplicacions de cites, em temo que això ja no és així.

Superar la cultura monògama no és un repte senzill, però la humanitat hem superat reptes aparentment molt més complicats. Si a algú li sembla inútil combatre la nostra cultura monògama degut a la seva invulnerabilitat o a que forma part de la nostra naturalesa humana, li diria que també el masclisme i la homofòbia semblaven invencibles o “naturals” tan sols unes poques dècades enrere. Crec que qualsevol persona que hagi viscut més de dues dècades és mínimament conscient del gran salt qualitatiu que hem fet vers la superació d’aquestes dues opressions. Perquè no podem aspirar a fer el mateix amb la cultura monògama? Però de fet, el més gran repte i el que és més important no és acabar amb la cultura monògama sinó construir una nova cultura amb unes relacions més lliures, conscients i respectuoses.

El feminisme i el moviment d’alliberament LGTB són els nostres més grans referents dels quals aprendre i inspirar-nos vers una lluita per l’alliberament relacional contra la cultura monògama. Similar al que passa ara amb el feminisme o l’alliberament LGTB, potser d’aquí unes poques dècades ens podrem alegrar de que hi hagi algú que cregui que aquesta lluita no és important perquè tothom ja és lliure de relacionar-se com vulgui (bé, això ja és el que deu creure molta gent ara, igual que en el segle passat molts pensaven que una dona ja era lliure dins del seu àmbit domèstic).

T’animo a formar part d’aquesta lluita començant per posar el tema de la cultura monògama i les relacions obertes sobre la taula i debatre’l obertament i profundament amb la gent del teu entorn.

1 Tenint en compte la recurrent polèmica i desacord referent a la correcció política en l’ús del gènere en els plurals genèrics, amb arguments polítics o lingüístics igualment convincents defensant tant l´ús del gènere femení com del masculí i també tenint en compte que mai no es pot fer feliç del tot a tothom… en aquest text empro el femení en els genèrics en 1a o 2a persona (referint-me a persones) i el masculí en els genèrics en 3a persona.

2Les expressions despectives per referir-se als solters com poden ser “conco” o “matxutxo” (més pròpia del país valencià) són mostres molt antigues d’aquesta marginació social. Però malgrat el seu progressiu desús, l’exclusió segueix practicant-se a través de formes més o menys subtils que mostren la solteria com a fracàs o símptoma de tenir alguna tara.

3 D’aquí ve l’ús cada cop més freqüent de l’expressió monogàmia successiva o serial, que podríem definir així:

Pràctica consistent a contraure diversos matrimonis o relacions de parella de manera successiva i més o menys continuada al llarg d’una vida, però amb una sola persona cada vegada.

És la forma més estesa en els països desenvolupats, especialment a partir del moment en què les lleis del divorci facilitaren els tràmits de ruptura matrimonial. Les parelles de fet, que no comporten un contracte matrimonial, faciliten encara més la monogàmia successiva.

4 En el seu origen llatí, fidelitat significa confiança i la confiança va estretament lligada a la sinceritat. L’amant monògam generalment oculta qualsevol atracció que sent per algú altre per tal de no inquietar o ferir la seva parella, per tant, no té sentit relacionar monogàmia amb fidelitat, si partim de que aquesta “fidelitat” no és sincera.

5 No es pot al·legar al masclisme per explicar la violència en les relacions de parella homosexuals (potser exceptuant algunes parelles que reprodueixen rols de gènere marcadament diferenciats), la qual cosa demostra que el seu origen es troba en la naturalesa del model de relacions monògames i que aquesta violència monògama pot operar al marge del masclisme.

6 Empenyent les nostres relacions emocionals en un motlle rígid anomenat monogàmia, quan alguna cosa no hi encaixa, s’acaba trencant el motlle i la relació. Si les nostres relacions fossin més flexibles, enlloc de trencar-se podrien evolucionar.

7 Un maltractador desterrat, no és cap solució al maltracte, significa un maltractador desconegut per a un nou entorn social.

8Em refereixo a quan una víctima utilitza el maltracte que ha sofert per justificar el maltracte que exerceix vers qui l’ha maltractada. Així és fàcil entrar en un bucle de maltractes mutus en el qual és impossible o banal intentar dilucidar qui va maltractar primer.

9Alerta, aquí no estic parlant d’agressors o agressions més o menys puntuals (la qual cosa donaria per escriure un altre capítol sencer) sinó del maltracte continuat que es dóna en relacions de parella.

10Sistema matrimonial poligàmic segons el qual un home pot unir-se legalment amb més d’una dona.

11 Si rebutjo les relacions tancades o forçosament exclusives és perquè entenc que no són lliures. Hi ha qui defensa la llibertat d’elegir la monogàmia, però la llibertat d’elegir no ser lliure de relacionar-se lliurement amb qui es vulgui a part de la parella és, com a mínim, molt paradoxal. Em sembla poc encertat parlar de llibertat aquí, perquè més que una lliure elecció, es tracta d’una elecció totalment forçada per la por a perdre la parella o provocar gelosia en un mateix o la parella.

Hi ha moltes persones que es consideren monògames i que justifiquen la seva exclusivitat sexual amb l’argument que no necessiten estar amb ningú més. Entenc que el desig sexual de les parelles que es troben en la fase inicial d’enamorament sigui bastant o molt exclusiu—aquesta és una exclusivitat natural—però passada aquesta fase passional, el desig torna a fer-se múltiple. A partir d’aquí, em sembla lògic que la por i rebuig a haver de sentir o gestionar la gelosia és suficient com per reprimir inconscientment el més mínim desig de relacionar-se amb ningú més, amb la qual cosa, l’exclusivitat passa a ser forçosa. Si després justifiquem aquesta exclusivitat com si fos natural, en base a la lliure elecció i “estar perfectament proveïts”, sospito que es deu a mecanismes d’autoengany per fer-nos sentir millor.

12 Robin Dunbar i el seu equip a la Universitat d’Oxford van realitzar un estudi en el qual s’analitzaven 6 bilions de trucades fetes per 35 milions de persones durant l’any 2007 en un país europeu, assumint que la freqüència de trucades recíproques entre dos individus seria un indicador de la proximitat de cada relació. Segons els seus resultats, van concloure que les relacions de cada individu es poden col·locar en 4 diferents grups que conformen diferents capes d’amistat, de les més properes fins a les més distants: en primer lloc tindríem una mitjana de 4,2 amics íntims, una segona capa d’onze amics, la tercera 29,8 i una quarta de 128, 9. No crec que les relacions telefòniques siguin cap ideal a perseguir, però l’estudi ens ofereix un referent orientatiu sobre les nostres necessitats socials.

També hem de tenir en compte que moltes relacions tenen lloc fora de les comunicacions telefòniques i que hi ha estudis com el de Matthew Brashears de la Universitat Cornell que indiquen que el nombre d’amistats íntimes ha minvat durant els últims 30 anys, paral·lelament a l’auge de les relacions virtuals. Per això crec que té sentit pujar una mica la mitjana d’amistats íntimes saludables a 5. No deixa de ser un nombre arbitrari però que ens pot servir per donar-nos un toc d’alerta si ens allunyem molt d’aquesta mitjana, ja que podria resultar-nos perjudicial.

13 Amb “relacions íntimes” no m’estic referint a relacions on hi hagi sexe necessàriament. Pot haver-hi sexe o no, el que les distingeix és que són relacions importants en la nostra vida, tant si les etiquetem com a amics, parelles o amants (tampoc és obligatori etiquetar-les!)

14Per no repetir-me, trobareu les relacions de sexualitat analitzades amb molta més profunditat en el capítol d’aquest mateix llibre “Sexe col·lectiu. De la misèria a l’abundància afectivo-sexual”.

15D. Kahneman et al. “ A Survey Method for Characterizing Daily Life Experience: The Day Reconstrucion Method. Science 306: 1776-80 (2004).

16 Amb aquesta expressió em refereixo a l’extès sentiment individualista de “pensar només amb MI, amb els MEUS estudis, el MEU curro, la MEVA parella, el MEU estatus virtual…” aquesta és l’essència del capitalisme.


1 comentari so far
Deixa un comentari

Hola, ¿el texto de desmontando la cultura de la monogamia lo vais a sacar en castellano?
Un beso y fuerza.

Comentari per Paloma




Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s



%d bloggers like this: