Difon La Idea


Desmitificant la nostra prehistòria
Setembre 20, 2012, 9:39 pm
Filed under: anti-industrialisme

Desmitificar la nostra prehistòria significa desmuntar els tòpics tan ben resumits per Thomas Hobbes en la seva definició de la vida humana durant la prehistòria: “solitària, pobra, miserable, brutal i breu”. Aquesta concepció tant infundada i que segueix gaudint d’una acceptació gairebé universal serveix per enrobustir l’ordre establert induint la por i el rebuig a tot allò que queda fora de la nostra civilització, el sistema capitalista tecno-industrial. Tal concepció suposa un autèntic obstacle a l’hora d’iniciar la construcció d’alternatives al sistema —mai falta algú que ens recorda la seva concreció més popular i no per això menys ridícula: “voleu tornar a les cavernes!”.

En aquest llibret trobaràs els típics tòpics sobre la prehistòria (“els primitius sols vivien uns 35 anys, estaven en guerra constant contra tribus rivals, vivien en un estat de lluita per la supervivència perpetu…”) desmantellats implacablement des de múltiples fronts com ara l’antropologia, l’arqueologia i la primatologia, oferint-nos una visió molt més rica i complexa sobre el 99% del temps que els humans hem viscut sobre la terra.
La intenció no és idealitzar ni mitificar la prehistòria com a època daurada de l’existència humana, la qual cosa és prou banal ja que, només per començar, seria impossible recrear-la. El màxim objectiu seria erradicar les pors al que suposa “viure a les cavernes” i potser així aconseguirem ser persones més obertes, disposades i preparades a viure en un món menys còmode i luxós però molt més sostenible.

Descarregar en format .pdf a punt per imprimir: desmitificant la nostra prehistoria (llibret en format dina5)

DESMITIFICANT LA NOSTRA PREHISTÒRIA

Trencant tòpics sobre la vida humana durant la prehistòria

LA RIQUESA DE LA NATURALESA» (POBRA?)

La qüestió és, senyores i senyors, que la cobdícia, a falta d’un món millor, és bona. La cobdícia està bé, la cobdícia funciona. La cobdícia clarifica, esbrossa i captura l’essència de l’esperit de l’evolució. La cobdícia, en totes les seves formes, […] ha marcat l’ascensió fulgurant de la humanitat.

«Gordon Gekko», en la pel·lícula Wall Street

Què constitueix un mal ús de l’univers? Es pot respondre a aquesta pregunta amb una sola paraula: la cobdícia. […] La cobdícia és el més perniciós dels mals.

Laurenti Magesa, African Religion: The Moral Traditions of Abundant Life [La religió africana: Tradicions morals de la vida abundant]

L’economia, «la ciència lúgubre», va ser lúgubre des del seu origen.

Una tarda de finals de tardor de 1838, el que potser fou el llampec més brillant i il·luminador que hagi caigut mai del nuvolós cel anglès va anar a donar de ple a la closca de Charles Darwin: acabava de tenir el que Richard Dawkins ha anomenat «la idea més poderosa que se li hagi ocorregut mai a un home». En el precís instant en el que va tenir la genial intuïció del que hi ha darrere de la selecció natural, Darwin estava llegint Assaig sobre el principi de la població, de Thomas Malthus.

Si la mesura d’una idea la dóna la seva perdurabilitat, Thomas Malthus es mereix el lloc 80 que la Wikipedia li concedeix en la seva llista de les persones més influents de la història. Han transcorregut mes de dos segles i, no obstant això, ens costaria molt trobar un sol estudiant d’econòmiques que no conegui el senzill argument que en el seu moment va presentar el primer professor d’economia del món. Recordem-lo: Malthus adduïa que cada generació duplica en nombre a l’anterior, en progressió geomètrica (2, 4, 8, 16, 32…), mentre que els agricultors només poden incrementar el subministrament d’aliments en progressió aritmètica (2, 3,4, 5, 6…), arrabassant noves terres de cultiu i incrementant així la seva capacitat productiva de forma lineal. D’aquest diàfan raonament es desprèn la brutal conclusió de Malthus: que la superpoblació crònica, la desesperació i la fam generalitzada són inherents a la vida humana. No hi ha gens que fer referent a això. Ajudar als pobres és com donar menjar als coloms de Londres: només serveix perquè tornin a reproduir-se fins a arribar a la vora de la inanició; de manera que quin sentit té? «La pobresa i la misèria imperants en els estrats més baixos de la societat —assegura— són absolutament irremeiables.»

Malthus va basar les seves estimacions de la taxa de reproducció humana en el creixement de la població (europea) a Amèrica del Nord en els 150 anys anteriors (1650-1800). Va arribar a la conclusió que la població colonial s’havia duplicat cada vint-i-cinc anys més o menys, i ho va prendre com una estimació raonable de les taxes de creixement de les poblacions humanes en general.

En la seva autobiografia, Darwin recorda que, quan va aplicar els desoladors càlculs de Malthus al món natural, va comprendre immediatament que, «sota aquestes circumstàncies, les variacions favorables tendirien a la seva preservació, i les desfavorables, a la seva destrucció. El resultat de tot això seria la formació de noves espècies. Aquí tenia, doncs, per fi —diu—, una teoria amb la qual treballar […]». L’escriptor de temes científics Matt Ridley creu que Malthus va ensenyar a Darwin la «crua lliçó» que «la superpoblació només pot dur a la pestilència, la fam o la violència», convencent-lo que la lluita per la existència guardava el secret de la selecció natural.

Així doncs, fou el molt ombrívol fatalisme de Malthus que va encendre l’espurna del brillant geni de Darwin. Alfred Russel Wallace, que va plantejar el mecanisme subjacent a la selecció natural independentment de Darwin, va tenir el seu moment de revelació quan estava llegint el mateix llibre atordit per la febre en una cabanya a la vora d’un riu palúdic de Malàsia. El dramaturg irlandès George Bernard Shaw va percebre el fons de morbositat maltusiana de la selecció natural, i es lamentava en aquests termes: «Quan comprens tot el seu significat, se’t encongeix el cor». Shaw deplorava «l’esgarrifós fatalisme» de la selecció natural, i denunciava el seu «detestable reduccionisme de la bellesa i la intel·ligència, la força i el propòsit, l’honor i les aspiracions».

Però si bé Darwin i Wallace van fer un ús excel·lent dels tètrics càlculs de Malthus, hi ha un problema: que no quadren.

Les tribus de caçadors, com els animals de presa, als quals s’assemblen en les seves maneres de subsistència, […] s’han d’escampar per tota la superfície de la Terra. Com els animals de presa, [els caçadors] han d’allunyar-se o fugir de qualsevol rival, i estar permanentment enredant-se en disputes els uns amb els altres. […] Les nacions veïnes viuen en un estat d’hostilitat perpètua. El simple fet que una tribu creixi en nombre ha de ser un acte d’agressió contra els seus veïns, ja que es requerirà un territori més ampli per a sustentar a més membres. […] La vida del vencedor depèn de la mort de l’enemic.

Thomas Malthus, Assaig sobre el principi de la població

Si les seves estimacions del creixement demogràfic fossin si més no remotament correctes, Malthus (i, per tant, Darwin) hauria encertat al suposar que les societats humanes havien estat molt temps «confinades necessàriament en un espai», el que hauria derivat en «un estat d’hostilitat permanent» entre les unes i les altres. A L’origen de l’home, reprenent els càlculs de Malthus, Darwin va escriure: «Se sap que poblacions civilitzades, en condicions favorables, com en el cas d’Estats Units, han doblat el seu nombre en vint-i-cinc anys […]. [A aquest] ritme, la població actual d’Estats Units (trenta milions), al cap de 657 anys, cobriria el globus terraqüi tan densament que en cada metre quadrat s’hi haurien d’acomodar quatre persones».

Si Malthus hagués tingut raó amb que la població humana prehistòrica es duplicava cada vint-i-cinc anys, aquestes suposicions haurien estat, efectivament, raonables. Però no és així. Malthus s’equivocava. Avui sabem que, fins a la implantació de l’agricultura, la població total dels nostres ancestres es duplicava no cada vint-i-cinc anys, sinó cada 250.000. Malthus (i, per tant, Darwin, rere els seus passos) va errar el càlcul en un factor de 10.000.

Malthus va suposar que el patiment que veia al seu al voltant era un reflex de la condició eterna i inexorable de la vida animal i humana. No va entendre que l’amuntegament i la desesperació dels habitants de Londres al voltant de 1800 distaven molt de reflectir les condicions Prehistòriques. Un segle i mig abans, Thomas Hobbes havia incorregut en el mateix error, a l’extrapolar la seva experiència personal i conjurar una visió equivocada de la vida humana en la Prehistòria.

Thomas Hobbes va ser un fill del terror. A la seva mare se li va avançar el part en assabentar-se que l’Armada Invencible espanyola estava a punt d’atacar Anglaterra. «La meva mare —escriuria Hobbes molts anys després— va donar a llum a bessons: jo i la por.» Leviatan, el llibre on apareix la seva cèlebre afirmació de que la vida prehistòrica era «solitària, pobra, miserable, brutal i breu», el va redactar a París, on s’amagava dels enemics que s’havia guanyat en donar suport a la Corona en la guerra civil anglesa. Tenia el llibre pràcticament arraconat quan va patir una malaltia que el va mantenir a les portes de la mort durant sis mesos. Quan Leviatan es va publicar a França, la vida de Hobbes va tornar a veure’s amenaçada, aquesta vegada pels seus companys d’exili, ofesos per les expressions d’anticatolicisme que van llegir en la seva obra. De nou, Hobbes va fugir a través del Canal, en aquesta ocasió per a tornar a Anglaterra i suplicar misericòrdia a aquells de qui havia escapat onze anys abans. Tot i que se li va permetre quedar-se, la publicació del seu llibre es va prohibir. L’Església el va proscriure. La Universitat d’Oxford el va proscriure i el va cremar. L’historiador Mark Lilla descriu el món de Hobbes en aquests termes: «Cristians atordits per somnis apocalíptics [que] perseguien a altres cristians amb la mateixa fúria maníaca que abans havien reservat per a musulmans, jueus i heretges. Era la bogeria».

Hobbes va considerar la bogeria de la seva època com a quelcom «normal» i la va projectar retrospectivament sobre un passat prehistòric del que no sabia pràcticament res. El que Hobbes va anomenar «naturalesa humana» era una projecció de l’Europa del segle XVII, una societat en la qual la vida, per a la majoria, era àrdua, per no dir alguna cosa pitjor. Malgrat hagi perdurat durant segles, la tètrica fantasia de Hobbes sobre l’existència humana en la Prehistòria era tan vàlida com podria ser-ho treure conclusions sobre el llop siberià a partir de l’observació dels gossos petaners de Tijuana.

Per ser justos, diguem que Malthus, Hobbes i Darwin estaven limitats per la falta de dades científiques que només disposem avui, Cal reconèixer que Darwin ho va advertir i va intentar posar-hi remei; per aquest motiu es va passar tota la seva vida adulta col·leccionant espècimens, prenent infinitat de notes i cartejant-se amb qualsevol persona que pogués proporcionar-li informació útil. Però no va ser suficient. Les dades necessàries trigarien moltes dècades a sortir a la llum.

Però ara les tenim. La ciència ha après a llegir en dents i ossos antiquíssims, a datar la cendra dels incendis del plistocè gràcies al carboni i a seguir el rastre del ADN mitocondrial dels nostres ancestres. I la informació que ha desvetllat desmenteix rotundament les visions de la Prehistòria que Hobbes i Malthus van evocar i que Darwin es va empassar senceres.

POBRET DE MI

El que ens enriqueix no és el que posseïm, sinó allò del que podem prescindir.

Immanuel Kant

Si George Orwell tenia raó quan va dir: «Qui controla el passat, controla el futur», què me’n dieu de qui controla el passat remot?

Abans que es produís el creixement demogràfic que va comportar l’agricultura, la major part del món era un lloc vast i desert pel que fa a població humana. Però l’angoixant superpoblació que van imaginar Hobbes, Malthus i Darwin segueix fermament encastat en la teoria evolucionista i es va repetint com un mantra; i a la porra els fets. Per exemple, en un recent assaig titulat Why War? [Per què la guerra?], el filòsof David Livingstone Smith projecta el panorama maltusià en tota la seva errònia desesperació «La competència per uns recursos limitats és el motor del canvi evolutiu —diu—. Tota població que es reprodueix sense cap inhibició acaba per esgotar els recursos dels quals depèn, i, a mesura que vagi multiplicant-se en nombre, els seus individus no tindran més remei que competir de forma cada vegada més desesperada per aquests recursos minvants. Aquells que aconsegueixin assegurar-se l’accés a aquests recursos prosperaran, i els que no, moriran»

Fins a aquí, no tenim a dir. Però el raonament no va gaire més enllà, perquè Smith no té en compte que els nostres ancestres van ser autèntics rodamons: nòmades que rares vegades es detenien més d’uns pocs dies seguits. El que se’ls donava millor era marxar. Què ens fa pensar que decidirien quedar-se a lluitar «desesperadament» per una zona superpoblada amb els recursos esgotats, podent continuar la marxa al llarg de la costa, com havien fet durant generacions? I els éssers humans prehistòrics mai es van reproduir «sense inhibició alguna», com els conills. Ans al contrari. De fet, es calcula que el creixement de la població humana es va mantenir bastant per sota del 0,001 % anual al llarg de tota la Prehistòria. No és precisament la bomba demogràfica que suposava Malthus.

Per una qüestió elemental de biologia reproductiva humana, en el context d’una societat de caçadors-recol·lectors resultaria improbable, si no impossible, un ràpid creixement de la població. Les dones rares vegades conceben mentre estan lactant, i, en aquestes condicions, al no disposar de la llet d’animals domesticats, el normal era que alletessin als seus fills fins que arribessin als 5 o 6 anys. A més, les exigències de l’estil de vida nòmada, sempre en moviment, feienpoc raonable que una mare carregués amb més d’un nen alhora, per més que pogués contar amb l’ajuda dels altres. Finalment, donat el baix nivell de greix corporal de les dones de les tribus de caçadors-recol·lectors, la primera menstruació els arribava molt més tard que a les seves germanes de les societats post-agrícoles. La majoria no començaven a ovular fins als 17, 18 o 19 anys i, en conseqüència, la seva vida fèrtil era més curta.

Hobbes, Malthus i Darwin van ser testimonis presencials dels desoladors efectes de la saturació demogràfica (epidèmies infeccioses, guerres incessants, lluites maquiavèl·liques pel poder). El món prehistòric estava escassament poblat, quan no despoblat per complet. Exceptuant alguns nuclis aïllats envoltats pel desert, o illes com Papua-Nova Guinea, el món prehistòric era gairebé en la seva totalitat un territori sense fronteres. L’opinió majoritària entre els especialistes és que els nostres antecessors van començar a sortir de Africa fa uns 50.000 anys i van entrar a Europa 5.000 o 10.000 anys més tard. Probablement, no van trepitjar sòl nord-americà fins a fa uns 12.000 anys. És molt probable que, en els molts mil·lennis anteriors a l’aparició de l’agricultura, el nombre total d’Homo sapiens no arribés mai a excedir el milió, i en cap cas es va acostar a la població actual de Chicago. A més, anàlisis recents d’ADN suggereixen que va haver-hi colls d’ampolla demogràfics causats per catàstrofes ambientals, que van poder reduir la xifra a uns pocs milers d’individus fa tan sols 70.000 anys.

La nostra és una espècie molt jove. Pocs dels nostres avantpassats van haver de plantar cara a la implacable pressió selectiva generada per l’escassedat que van imaginar Hobbes, Malthus i Darwin. En termes generals, l’aventura ancestral humana no es va desenvolupar en un món saturat pels nostres semblants en el qual ens haguéssim de barallar-nos per les engrunes. Sinó que, la ruta que va prendre el gruix de l’espècie va transcórrer per una llarga sèrie d’ecosistemes en els quals encara no hi havia res que se’ns assemblés. Com les pitons birmanes que han envaït els Everglades de Florida, els gripaus gegants que es movien lliurement per tota Austràlia o el llop gris reintroduit fa poc en el parc de Yellowstone, en general, els nostres avantpassats entraven a nínxols ecològics oberts. Quan Hobbes va escriure allò que «l’home és un llop per a l’home», no era conscient del molt que els llops arriben a cooperar i a comunicar-se quan hi ha menjar de sobres per a tots. Els individus d’una espècie que s’estén a un nou i ric ecosistema no s’esbatussen a mort els uns amb els altres. Mentre el nínxol no està saturat, els conflictes pel menjar són contraproduents i innecessaris.

Ja hem vist que, malgrat viure en un món bàsicament desert, la vida social dels caçadors-recol·lectors era qualsevol cosa menys solitària. Però Hobbes també afirmava que la vida prehistòrica era pobra, i Malthus creia que la pobresa era eterna i ineludible. I, tot i així, la majoria dels caçadors-recol·lectors no se senten pobres, i tot sembla indicar que la vida no solia ser una lluita per a aquests intel·ligents avantpassats nostres que controlaven el foc i vivien units en grups cooperadors. Sí, no hi ha dubte que van patir els efectes devastadors de catàstrofes ocasionals com sequeres, canvis climàtics i erupcions volcàniques, però la majoria d’ells va viure en un món pràcticament despoblat i a ple d’aliments. Durant centenars de milers de generacions, el dilema al que es van enfrontar els nostres avantpassats va ser triar entre múltiples opcions culinàries. Les plantes s’alimenten del sòl; els cérvols s’alimenten de les plantes; els pumes s’alimenten de cérvols. Però les persones poden i solen alimentar-se de gairebé qualsevol cosa, inclosos els pumes, els cérvols, les plantes i, sí, fins i tot del sòl.

L’ANGOIXA DELS MILIONARIS

La pobresa […] és un invent de la civilització.

Marshall Sahlins

Recentment, un article del New York Times titulat «A Silicon Valley, els milionaris no es senten rics» començava dient: «Sota qualsevol punt de vista —menys el seu i potser el dels seus veïns de Silicon Valley—, Hal Steger ha triomfat». Més endavant, comentava que, encara que el patrimoni del senyor i la senyora Steger ascendeix a 3,5 milions de dòlars nets, Hal Steger segueix fent jornades diàries de dotze hores, i encara en treballa deu més durant el cap de setmana. «Uns pocs milions —s’explica ell— ja no donen per a tant com abans.»

Gary Kremen (patrimoni net estimat: 10 milions), fundador de Match.com, un servei de contactes per Internet, explica: «Per aquí, tothom es fixa en els que té per damunt». També segueix treballant entre seixanta i vuitanta hores setmanals perquè, diu, «aquí, amb deu milions no ets ningú». Un altre executiu posa el dit a la nafra: «Aquí, qui està entre l’u per cent que més guanya vol entrar en el deu per cent dels que més guanyen d’aquest u per cent, i aquests volen estar entre el 0,01 per cent d’aquest u per cent».

Aquesta forma de pensar no és exclusiva de Silicon Valley. Un reportatge de la BBC de setembre de 2003 informava: «L’acomodat és el nou pobre». Clive Hamilton, investigador associat en la Universitat de Cambridge, es va proposar estudiar als «rics afligits» i va descobrir que de cada deu persones que guanyaven més de 50.000 lliures (gairebé 57.000 euros al canvi de llavors), quatre se sentien «necessitades». Hamilton concloïa que «les preocupacions reals dels pobres d’ahir s’han convertit en les preocupacions imaginàries dels rics d’avui». Un altre estudi recent, dut a terme a Estats Units, revelava que el 45% dels que tenien un patrimoni net (excloent la seva casa) de més d’un milió de dòlars estaven preocupats per quedar-se sense diners abans de morir. I d’aquells la fortuna dels quals superava els cinc milions, el 30% tenia aquesta mateixa preocupació.

A diferència del que molts voldrien fer-nos creure, la «affluenza» (o sigui, la febre pel luxe) no ha afectat sempre a l’animal humà. És un efecte de les diferències econòmiques que van sorgir amb l’agricultura. Tot i així, de vegades trobem ecos de l’antic igualitarisme dels nostres ancestres inclòs en les societats modernes.

A principis de la dècada de 1960, un metge nord-americà anomenat Stewart Wolf va sentir parlar d’un poble del nordest de Pensilvania—Roseto— habitat per immigrants italians i els seus descendents, en el qual les malalties del cor eren pràcticament desconegudes. Wolf va decidir comprovar-ho sobre el terreny. Va observar que, per sota dels 55 anys, gairebé ningú presentava símptomes d’afeccions cardíaques. I els homes de més de 65 tenien la meitat dels problemes cardíacs que els que solia patir el nord-americà mitjà. La taxa de mortalitat total de Roseto era aproximadament un 30 % inferior a la mitjana nacional.

Després de portar a terme una exhaustiva investigació que va excloure factors com l’exercici físic, la dieta i variables regionals com els nivells de pol·lució, Wolf i el sociòleg John Bruhn van arribar a la conclusió que la principal causa de que els veïns de Roseto estiguessin més sans durant més temps era la naturalesa de la pròpia comunitat. Van observar que la majoria de les llars reunien a tres generacions, que els ancians gaudien d’un gran respecte, i que la comunicació menyspreava qualsevol exhibició de riquesa, donant mostres d’una «por a l’ostentació derivat d’una ancestral creença dels camperols italians relativa al mal d’ull. Als nens —va escriure Wolf— se’ls ensenyava que qualsevol exhibició de riquesa o superioritat davant un veí portaria mala sort».

Veient que els vincles socials igualitaristes de Roseto començaven ja a esquerdar-se a mitjans de la dècada de 1960, Wolf i Bruhn van predir que al cap d’una generació la taxa de mortalitat del poble iniciaria una corba ascendent. En estudis de seguiment que van efectuar vint-i-cinc anys més tard, informaven que «el canvi social més cridaner és que s’havia generalitzat el rebuig a un tabú molt arrelat contra l’ostentació», i «el costum de compartir, que en el seu moment era típic de Roseto, havia donat pas a la competència». La incidència tant de malalties cardíaques com d’infarts s’havia duplicat en una generació.

En les comunitats de caçadors-recol·lectors, on es comparteix la propietat, la preocupació per la pobresa sol ser inexistent. En el llibre Economia de l’Edat de Pedra, l’antropòleg Marshall Sahlins explica que «els pobles més primitius del món posseeixen poques coses, però no són pobres. La pobresa no és una quantitat més o menys minsa de béns, ni és només una relació entre mitjans i fins; és, sobretot, una relació entre persones. La pobresa és un estatus social. Com a tal, és un invent de la civilització».

Però la riquesa de la civilització és material. Després de llegir-se de cap a cap l’Antic Testament, el periodista David Plotz es va quedar sorprès pel seu to mercantil. «El tema de fons de la Bíblia —va dir—, sobretot del Gènesi, és la propietat immobiliària. Déu està […] fent constantment tractes sobre terres (per després revisar unilateralment les condicions). […] I no és la terra la única obsessió bíblica, també ho és la propietat de béns mobles i semovents: or, plata, bestiar.»

Malthus i Darwin es van quedar molt sorpresos al descobrir el característic igualitarisme dels caçadors-recol·lectors. El primer va escriure: «Entre la majoria de les tribus americanes […] prevalia la igualtat en tal grau que a cada comunitat tots els seus membres compartien gairebé per igual les penalitats de la vida salvatge i la pressió de les ocasionals fams». Darwin, per la seva banda, reconeixia el conflicte indefugible entre la societat de base capitalista que coneixia i la generositat dels nadius, que jutjava contrària als seus propis interessos. Diu: «Els hàbits nòmades, ja sigui en les grans planes, a través de les frondoses selves dels tròpics, o al llarg de les ribes del mar, han estat en tots els casos molt perjudicials […]. La perfecta igualtat de tots els habitants […] impedirà durant molts anys la seva civilització».

TROBAR CONTENT “EN EL MÉS BAIX DE L’ESCALA HUMANA”

Buscant un exemple dels «salvatges» més oprimits, patètics i desesperadament pobres del món, Malthus citava a «els desventurats habitants de la Terra del Foc», que, segons el parer dels viatgers europeus, estaven «en el més baix de l’escala de la raça humana». Tan sols trenta anys més tard, Charles Darwin es trobava a la Terra del Foc, observant a aquestes mateixes gents. Coincidint amb Malthus en la seva opinió dels fueguinos, va escriure en el seu diari: «Crec que ni buscant fins a l’últim racó de la Terra podria trobar-se un grau inferior d’home».

Casualment, Robert FitzRoy, el capità del Beagle —el vaixell on viatjava Darwin—, havia recollit en un viatge anterior a tres joves fueguinos per a dur-los a Anglaterra i mostrar-los les glòries de la vida britànica i la gràcia d’una adequada educació cristiana. Ara que havien conegut de primera mà la superioritat de l’existència civilitzada, FitzRoy els duia de tornada al el seu poble perquè servissin com a missioners. El pla que se’ls havia encomanat era mostrar als fueguinos la desraó dels seus costums «salvatges» i ajudar-los a incorporar-se a la civilització.

Però, només un any després que Jemmy, York i Fuegia es reunissin amb els seus en la cala Woollya, al peu de la muntanya que avui es coneix com a mont Darwin, el Beagle i la seva tripulació van tornar allí: les cabanyes que els mariners britànics havien construït per als tres fueguinos estaven abandonades i els seus jardins, coberts de mala herba. Jemmy va acabar apareixent i els va explicar que ell i els i altres fueguinos cristianitzats havien tornat a la seva antiga forma de vida. Darwin, esglaiat de tristesa, va escriure en el seu diari que mai havia vist «una transformació tan completa i llastimosa» i que «causava dolor veure-el». Van pujar a Jemmy a bord del vaixell i el van vestir per a asseure-l a la taula del capità, alleujats al comprovar durant el sopar que almenys recordava com utilitzar degudament el ganivet i la forquilla.

El capità FitzRoy li va proposar dur-lo de retorn a Anglaterra, però Jemmy va declinar l’oferiment, dient que no tenia «el menor desig de tornar» allí, ja que estava «feliç i content» amb «molt fruita», «molt peix» i «molt ocellet».

Fins i tot allò que aparenta ser extrema pobresa —«el més baix de l’escala de la raça humana»— pot contenir formes irreconeixibles de riquesa. Pensem en els aborígens australians, aquests «morts de fam» que rostien tan gustosament les seves rates amb baix contingut en greixos i es feien un fart de sucoses larves mentre els anglesos els contemplaven fastiguejats, convençuts que estaven presenciant els últims i delirants espasmes de la inanició. Tan bon punt comencem a destribalitzar-nos —a despullar-nos dels condicionaments culturals que distorsionen la nostra visió— la «riquesa» i la «pobresa» se’ns revelen allí on menys esperaríem trobar-les.

EL MEME EGOISTA (MISERABLE?)

Richard Dawkins, autor del gen egoista, va encunyar el terme «meme» per referir-se a la unitat d’informació susceptible d’estendre’s per una comunitat mitjançant l’aprenentatge o la imitació, de la mateixa manera que un gen afavorit es duplica mitjançant la reproducció. De forma semblant, així com en l’entorn prehistòric es va afavorir el meme igualitarista o el de la inclinació a compartir recursos i riscos, en la major part del món post-agrícola ha prosperat el meme de l’egoisme. Malgrat això, ni més ni menys que Adam Smith, amb tota la seva autoritat en matèria d’economia, insistia que la simpatia i la compassió són trets tan innats en l’ésser humà com la recerca de l’interès personal.

El postulat erroni segons el qual el raonament econòmic basat en l’escassedat és, de fet, el marc en el qual l’home entén totes les qüestions relatives a la provisió, la demanda i la distribució de la riquesa ha conduit a l’error a gran part del pensament antropològic, filosòfic i econòmic dels últims segles. Com explica l’economista John Gowdy, del “comportament econòmic racional” és específic del capitalisme de mercat, i és un sistema de creences assumides, no una llei natural objectiva i universal. El mite de l’home econòmic explica el principi organitzatiu del capitalisme contemporani: ni més, ni menys».

L’HOMO ECONOMICUS

Molts economistes han oblidat (o tal vegada mai han entès) que el seu principi organitzatiu fonamental, l’Homo economicus (és a dir, l’«home econòmic»), és un mite que enfonsa les seves arrels en simples presumpcions sobre la naturalesa humana, no una veritat objectiva sobre la qual pugui cimentar-se una filosofia econòmica perdurable. Quan John Stuart Mill va proposar el que, segons admetia ell mateix, no era sinó «una definició arbitrària de l’home com un ésser que indefectiblement fa allò que li permet obtenir la major suma de béns necessaris, convenients i de luxe amb la menor quantitat de treball i abnegació física», probablement no s’esperava que la seva «definició arbitrària» acabés delimitant el pensament econòmic durant segles. Recordem les paraules de Rousseau: «Si hagués hagut de triar el lloc del meu naixement, hauria triat un Estat on tot el món es conegués, de manera que ni els obscurs maneigs del vici ni la modèstia de la virtut poguessin sostreure’s a l’escrutini i al judici públics». Aquells que proclamen que la cobdícia senzillament parteix de la naturalesa humana solen oblidar-se de mencionar el context. Sí, la cobdícia forma part de la naturalesa humana. Però també la vergonya. I la generositat (i no només cap a la família genètica). Quan els economistes basen els seus models en la fantasia d’un «home econòmic» motivat únicament pel seu interès egoista, s’obliden de la comunitat: aquesta xarxa de significats vital que teixim uns entorn els altres, i que és el context en el qual indefectiblement ha tingut lloc tot allò veritablement humà.

Un dels experiments sobre processos de pensament més citats de la teoria de jocs i l’econòmica és l’anomenat «dilema del presoner». Presenta un model de reciprocitat tan senzill i elegant que alguns científics s’hi refereixen com a «la E. coli de la psicologia social». El plantejament és aquest: imaginem que la policia deté a dos sospitosos, però no té proves suficients per a inculpar-los. Separen als presoners i els fan la mateixa oferta: «Si testifiques contra el teu soci i ell no parla, a tu et deixem en llibertat i a ell li cau una condemna de deu anys. Si ell parla i tu no obres la boca, et menges tu el marró i ell es lliura. Si no parleu cap dels dos, us cauran sis mesos a cadascun. Si els dos confesseu, cadascú complirà cinc anys». Ambdós presoners han de triar entre acusar a l’altre o guardar silenci. A ambdós els diuen que l’altre no s’assabentarà de la seva decisió. Com reaccionaran?

En la forma clàssica del joc, els participants gairebé sempre es traicionen mútuament, atrets pels avantatges de delatar el més aviat possible: parlo primer i em deixen lliure. Però presentem aquesta conclusió teòrica a qualsevol presó del món i preguntem què els hi passa als delators. Al final, la teoria va escurçar distàncies amb la realitat: els científics van decidir permetre que els subjectes guanyessin experiència en el joc per veure si el seu comportament canviava amb el temps. Com diu Robert Axelrod a The Evolution of Cooperation [L’evolució de la cooperació], els jugadors no van trigar a aprendre que els hi podia anar millor si no delataven al company i suposaven que aquest faria el mateix. Aquells que parlaven es guanyaven una reputació molt dolenta i eren castigats segons un patró d’«estira i arronsa». A la llarga, els jugadors amb una actitud més altruista sortien guanyant, mentre que els quals actuaven buscant exclusivament el seu propi profit es trobaven amb seriosos problemes a curt termini (potser una ganivetada a les dutxes).

La interpretació clàssica de l’experiment encara va patir un altre revés quan el psicòleg Gregory S. Berns i els seus col·legues van decidir fer-lo amb dones i monitoritzar-les amb un aparell de ressonància magnètica. Berns i el seu equip esperaven comprovar que les participants reaccionarien amb més vehemència quan es veiessin traïdes (quan una volgués cooperar i una altra la delatés). Però no va ser així. «Els resultats ens van sorprendre a tots», va declarar Berns més tard a Natalie Angier, del New York Times. El cervell responia amb més intensitat als actes de cooperació: «Els senyals més brillants es produïen amb les aliances de cooperació, i en zones del cervell que sabem que reaccionen davant la visió de postres, rostres atractius, diners, cocaïna i tot tipus de delícies, lícites o il·lícites».

A l’analitzar les imatges cerebrals, Berns i el seu equip van descobrir que quan les dones cooperaven, s’activaven dues zones del cervell, ambdues reactives a la dopamina: l’estriat anteroventral i l’escorça orbitofrontal. Les dues regions intervenen en el control dels impulsos, les conductes compulsives i el processament de recompenses. Berns es va quedar sorprès pels resultats de l’estudi, però li van semblar reconfortants: «És tranquil·litzador—deia—. En certa manera, ens estan dient que estem programats per cooperar amb els altres».

LA TRAGÈDIA DELS BÉNS COMUNALS

«The Tragedy of the Commons» [La tragèdia dels béns comunals], un article del biòleg Garrett Hardin publicat per primera vegada al 1968 en la prestigiosa revista Science, és un dels textos que més vegades s’han reeditat en publicacions científiques. Els autors d’una ponència presentada recentment en el Banc Mundial el consideren «el paradigma predominant amb qual els científics socials avaluen tot allò relatiu a recursos naturals», i l’antropòleg G. N. Appell afirma que l’article «ha estat adoptat com a text sagrat per estudiosos i professionals».

Fins ben entrat el segle XIX, gran part del territori rural anglès es considerava comunal —propietat del rei, però susceptible de ser utilitzat per tothom—, com ho van ser les lliures pastures de l’Oest nord-americà fins que van començar a envoltar-se amb filferro espinós. Prenent les pastures comunals angleses com a model, Hardin pretenia demostrar què passa quan un recurs és de propietat comunal. Argumentava que «en unes pastures obertes a tothom […] cada pastor intentarà mantenir tant de bestiar com pugui». Tot i que sigui destructiu per a les pastures, l’egoisme del pastor té perfecte sentit econòmic des del punt de vista dels seus interessos. «Un pastor racional —diu Hardin— [ha d’arribar a la conclusió] que l’única estratègia intel·ligent és anar afegint animals al seu ramat.» No té altra elecció racional, perquè el cost de la degradació de la terra per sobreexplotació es reparteix entre tots, mentre que el benefici que produeixin els nous animals serà només per a ell. Com que cada pastor arribarà a la mateixa conclusió, és inevitable que la terra comunal sigui sobreexplotada. «La llibertat en un domini comunal —concloïa Hardin— ens duu a tots a la ruïna.»

L’argument de Hardin, com els raonaments de Malthus sobre el creixement demogràfic en relació amb la capacitat agrícola, va tenir èxit perquè: 1) la seva simplicitat fa que sembli incontestable; i 2) ve molt bé per a justificar moltes de les decisions aparentment despietades dels instal·lats en el poder. Els líders polítics i empresarials, per exemple, citaven sovint l’assaig de Malthus para explicar la seva falta d’iniciativa davant la generalització de la pobresa a Gran Bretanya, fins i tot durant la fam de la dècada de 1840, que va causar la mort per inanició de varie milions d’irlandesos (i va obligar a tants d’altres a fugir a Estats Units). Al presentar la propietat comunal com un disbarat, Hardin ha emparat repetidament a qui defensa la privatització dels serveis públics i la conquesta de terres nadiues.

L’elegant raonament de Hardin té encara una altra cosa en comú amb el de Malthus: s’enfonsa quan es contrasta amb la realitat.

Com explica l’escriptor canadenc Ian Angus, «Hardin, senzillament, ignorava el que passava realment en les pastures comunals: que les comunitats interessades s’autorregulen». Van passar per alt que, en les petites comunitats rurals on l’escassa densitat de població permet que tots els pastors es coneguin (com és el cas dels terrenys comunals anglesos històrics i de les societats ancestrals de caçadors-recol·lectors), qualsevol individu que pretengui abusar del sistema és ràpidament descobert i castigat. Després de realitzar diversos estudis sobre la gestió dels béns comunals en comunitats de petites dimensions, la premi Nobel d’Economia Elinor Ostrom va arribar a la conclusió que «totes les comunitats tenen alguna forma de control per impedir que algú s’aprofiti de la situació o faci un ús d’un recurs major del que en justícia li correspon»..

Malgrat l’ús interessat i repetit que tant economistes com altres agents contraris a la gestió local dels recursos han fet de l’argument, la veritable tragèdia dels béns comunals no és una amenaça per a aquells recursos controlats per petits grups d’individus interdependents. Oblidem-nos de les pastures comunals. Les tragèdies a les quals hem de plantar cara afecten al mar obert, al cel, als rius i als boscos. Les indústries pesqueres de tot el món s’estan enfonsant perquè ningú té l’autoritat, el poder o la motivació per impedir que les flotes internacionals malmetin unes aigües que són de tothom (i, per tant, de ningú). Toxines de fàbriques xineses en les quals es crema carbó rus extret il·legalment s’allotgen en pulmons coreans, mentre cotxes nord-americans que consumeixen petroli veneçolà fonen les glaceres de Groenlàndia.

El que fa possible aquesta sèrie de tragèdies en cadena és la falta d’aquesta vergonya que es dóna en l’àmbit local i personal. La falsa certesa que resulta d’aplicar a les societats pre-agrícoles l’economia malthusiana, el dilema del presoner i la tragèdia dels béns comunals exigeix que ignorem els precisos contorns de la vida en comunitats petites on ningú podia «sostreure’s a l’escrutini i al judici públics», en paraules de Rousseau. Aquestes tragèdies són inevitables únicament quan la grandària del grup és excessiva i desborda la capacitat de la nostra espècie per a tenir-nos controlats els uns als altres, un punt que s’ha donat a conèixer com el nombre de Dunbar. En les comunitats de primats, la grandària, decididament, importa.

Després d’advertir la importància de la desparasitació mútua en els primats socials, l’antropòleg britànic Robin Dunbar va contrastar la grandària total dels grups amb el grau de desenvolupament del neocórtex cerebral. Basant-se en aquesta correlació, va calcular que els éssers humans comencem a perdre el fil de qui li està fent què a qui quan la grandària del grup arriba a aproximadament els 150 individus, en paraules de Dunbar, «aquest límit imposat per la capacitat de processament neocortical es refereix només al nombre d’individus amb què es pot mantenir una relació interpersonal estable». Altres antropòlegs havien arribat a la mateixa xifra observant que quan la grandària d’un grup creixia molt més enllà, tendia a escindir-se en dos de més petits. Quan encara faltaven uns anys per a la publicació del treball de Dunbar (al 1992), Marvin Harris observava: «Amb 50 persones per tribu o 150 per aldea, tothom coneixia íntimament a tothom, de manera que el vincle d’intercanvis recíprocs podia mantenir unida a la gent. Cadascú donava sabent que rebria, i rebia sabent que hauria de donar». Autors més recents, com ara Malcolm Gladwell en La clau de l’èxit, un èxit de vendes, han popularitzat la idea que 150 és el límit d’un grup orgànicament operatiu.

A l’haver evolucionat en grups reduïts en els quals tothom es coneixia pel seu nom, l’ésser humà no acaba de sortir-se’n gaire bé amb les dubtoses llibertats que confereix l’anonimat. Quan les comunitats creixen més enllà del punt que cada individu coneix, encara que sigui de vista, a tots els altres, la nostra conducta canvia, les nostres eleccions es reorienten i el nostre sentit d’allò possible i allò acceptable es fa cada vegada més abstracte.

El mateix argument pot aplicar-se a la tràgica incomprensió de la naturalesa humana que hi ha en la base del comunisme: la propietat comunal no funciona en societats a gran escala, en les quals la gent obra en l’anonimat. En The Power of Scale [El poder de l’escala], l’antropòleg John Bodley deia: «Les dimensions de les societats i cultures humanes importen, perquè quant majors siguin, major serà la concentració de poder social que es produirà en elles. Les societats més grans seran menys democràtiques que les més petites, i la distribució de riscos i recompenses serà menys equitativa». Això és així, perquè com més gran és una societat, menys operativa es torna la vergonya. Quan va caure el mur de Berlín, els capitalistes proclamaven exultants que l’error primordial del comunisme havia estat la seva ineficàcia a l’hora d’explicar la naturalesa humana. Bé, doncs si i no. L’error fatal de Marx va ser la seva incapacitat per apreciar la importància del context. La naturalesa humana funciona d’una determinada manera en el context d’una societat amb llaços d’intimitat i interdependència entre els seus membres, però si se’ns deixa solts en l’anonimat, ens convertim en una altra criatura. I ni una ni l’altra són més ni menys humanes.

SOMNIS DE PROGRÉS PERPETU

És un bàrbar, i creu que els costums de la seva tribu i de la seva illa són les lleis de la naturalesa.

George Bernard Shaw, César en César i Cleòpatra, Acte II

De debò hem nascut en el lloc i el moment ideals? O el moment que vivim s’ha pres simplement a l’atzar en la infinitud del temps, és només un més entre innombrables moments, cadascun amb el seu balanç de plaers i decepcions? Potser al lector li sembli absurd plantejar-se aquesta pregunta, suposar que existeix la possibilitat de triar. Però és que és així. Tots tenim una tendència psicològica a considerar la nostra experiència com la norma, a veure la nostra comunitat com «el Poble», a creure —tal vegada de manera subconscient— que som els elegits, que Déu està del nostre costat i que el nostre equip mereix la victòria. Per veure el present sota la llum més favorable, vam pintar el passat amb el vermell sang del patiment i el terror. Hobbes porta ja diversos segles rascant aquesta persistent ferida psicològica.

És un error habitual donar per fet que l’evolució és un procés de millora, que els organismes progressen cap a no se sap quin estat final de perfecció. Però no és així, ni tan sols en el nostre cas. Una societat o un organisme evolucionen, senzillament, adaptant-se al llarg de generacions a condicions canviants. Encara que les modificacions puguin comportar un benefici immediat, no són realment millores, perquè les condicions externes mai deixen de canviar.

Aquest error és la base de la presumpció que aquí i ara estem millor que allà i llavors. Al cap de tres segles i mig, els científics segueixen citant a Hobbes per explicar-nos la gran sort que tenim d’haver nascut després de l’aparició de l’Estat i haver-nos desfet del patiment universal del nostre passat bàrbar. És molt reconfortant pensar que som els afortunats, però fem-nos la pregunta prohibida: som realment tan afortunats?

POBRESA ANCESTRAL O ABUNDÀNCIA ASSUMIDA?

L’home prehistòric no solia emmagatzemar aliments, però això no vol dir que estigués sempre mort de fam. Malgrat que, segons es conclou dels estudis efectuats sobre ossos i dents humanes prehistòrics, la seva vida estava marcada per dejunis i festins episòdics, els períodes perllongats de fam eren rars. Que com sabem que els nostres ancestres no vivien perpètuament a la vora de la inanició?

N’hi ha prou amb què els nens i adolescents no rebin alimentació adequada durant una setmana perquè es s’alenteixi el creixement dels ossos llargs dels seus braços i cames. Quan la seva ingesta de nutrients es recupera i els ossos tornen a créixer, la densitat del nou teixit ossi és diferent que la del format durant la interrupció. Els rajos X revelen aquestes línies delatores —les anomenades línies de Harris— en òssos molt antics.

Períodes més prolongats de malnutrició deixen senyals en les dents —el que es coneix com a hipoplasia de l’esmalt: franges descolorides i petites fosses en la superfície— que poden apreciar-se en les restes òssies fins i tot molts segles després. Els arqueòlegs troben menys línies de Harris i hipoplasies dentals en restes de poblacions prehistòriques de caçadors-recol·lectors que en els esquelets de pobladors d’assentaments, que vivien en aldees on el subministrament d’aliments depenia dels seus cultius. Tenint en compte la gran mobilitat dels caçadors-recol·lectors, era menys probable que patissin llargues fams, ja que no havien de fer res més que traslladar-se a zones on les condicions fossin millors.

S’han analitzat uns 800 esquelets trobats en els Túmuls de Dickson, en la vall del baix Illinois. Revelen una imatge nítida dels canvis que va experimentar la salut dels homes durant el període que es va passar de la caça i la recol·lecció al cultiu del blat de moro, al voltant del 1200 d. C. L’arqueòleg George Armelagos i els seus col·legues van constatar que les restes dels agricultors, comparades amb les dels caçadors-recol·lectors que els van precedir, evidenciaven un augment del 50 % de la malnutrició crònica, i una incidència tres vegades major de malalties infeccioses (reflectides en lesions en els ossos). També trobaren indicis de major mortalitat infantil, creixement esquelétic alentit en adults i un increment del 400 % de la hiperostosis poròtica, símptoma d’anèmia per falta de ferro, en més de la meitat de la població.

A molta gent li crida l’atenció l’actitud estranyament educada que solen tenir els caçadors-recol·lectors pel que fa al menjar: al cap i a la fi, mai tenen res a la nevera. Paul Li Jeune, un missioner jesuïta francès que va passar sis mesos amb els indis muntanyesos del Canadà modern, s’exasperava amb la generositat dels nadius. «Si els meus amfitrions caçaven dos, tres o quatre castors —escrivia—, ja fora de dia o de nit, muntaven un banquet per a totes les tribus veïnes de salvatges. I si aquestes havien caçat alguna cosa, en muntaven un altre al mateix temps; de manera que conforme sorties d’un festí anaves a un altre, i de vegades a un tercer, i fins i tot a un quart.» Li Jeune va intentar explicar-los els avantatges de guardar part del menjar, però, segons explica: «Es van riure de mi. “Demà —van dir— farem un altre banquet amb el que cacem”».L’antropòleg israelià Nurit Bird-David explica: «De la mateixa manera que el comportament de l’home occidental s’entén partint que té assumida l’escassedat , el comportament del caçador-recol·lector s’entén partint que té assumida l’abundància. És més, igual que analitzem i fins i tot predim el comportament d’aquell presumint que es comporta com si no tingués el suficient, podem analitzar i fins i tot predir el comportament d’aquest presumint que es comporta com si ja ho tingués tot solucionat».

Mentre que els agricultors han d’escarrassar-se per conrear arròs, patates, blat o blat de moro, la dieta dels caçadors-recol·lectors es caracteritza per la seva gran varietat de plantes nutritives i animals. Però quanta feina suposa recollir-les i caçar-los? És una forma eficient d’aconseguir menjar?

L’arqueòleg David Madsen va estudiar l’eficiència energètica de la recol·lecció del grill mormó americà (Anabrus simplex), que encara forma part de la dieta dels nadius aborígens d’Utah. El seu grup caçava els grills a un ritme de més de vuit cruixents quilos per hora. A aquest ritme, Madsen va calcular que en una sola hora de treball, un caçador-recol·lector aconseguia l’equivalent calòric de 87 hotdogs, 49 porcions de pizza o 43 Big Macs (però sense additius ni tota aquest greix que obstrueix les artèries). Abans de començar a fer acudits amb l’atractiu gastronòmic del grill mormó, considera la inquietant realitat que s’amaga rere un clàssic hotdog. Un altre estudi va concloure que els ¡kung san (recorda que viuen en el desert de Kalahari), en un mes bo, ingerien diàriament 2.140 calories i 93 grams de proteïnes. Marvin Harris ho deixa molt clar: «Les poblacions de l’Edat de Pedra duien una vida més sana que la majoria de les poblacions que van venir immediatament després».

I pot ser que també més sana que poblacions que van arribar molt després. Els castells i museus d’Europa estan plens d’armadures que no els cabrien als homes més baixets d’avui en dia. Però així com els nostres avantpassats medievals eren baixets des del punt de vista actual, l’arqueòleg TimothyTaylor creu que els primers homes que van aprendre a dominar el foc —farà uns 1.400.000 anys—eren més alts que la mitjana actual. Esquelets trobats en excavacions de Grècia i Turquia evidencien que els homes preagrícoles d’aquestes regions tenien una alçada mitja de 1,80 metres, i les dones, de 1,68. Però amb l’adopció de l’agricultura, la mitjana d’alçada va caure en picat. Els grecs i turcs d’avui dia són, de mitjana, més baixos que els seus remots ancestres.

El pas a l’agricultura va venir acompanyat a tot el món d’un descens espectacular en la qualitat de la dieta i la salut general de la majoria de les persones. Jared Diamond, analitzant el que anomena «el pitjor error de la història de l’espècie humana», diu: «Els caçadors- recol·lectors practicaven la forma de vida més exitosa i duradora de tota la història de l’home. Nosaltres, en canvi —conclou—, encara estem lluitant per a arreglar l’embolic en el qual ens vam ficar amb l’agricultura, i no està clar que ho puguem solucionar».

SOBRE LA POLÍTICA PALEOLÍTICA

La migdiada tenia molt protagonisme en la vida prehistòrica. En el seu provocatiu assaig «The Original Affluent Society» [La societat de l’abundància original], Sahlins observa que entre els caçadors-recol·lectors «la recerca de menjar és tan eficaç que la meitat del temps la gent no sap què fer». Ni tan sols els aborígens australians, que vivien en zones aparentment desèrtiques i inhòspites, tenien problemes per trobar suficient menjar (i dormien unes tres hores a la tarda, a més de les hores del descans nocturn). Segons les investigacions de Richard Lee, els bosquimans ¡kung san del desert de Kalahari de Bostwana només dediquen a buscar menjar unes quinze hores a la setmana. «Una dona recull en un dia suficient menjar com per alimentar a la seva família durant tres dies, i la resta del temps el passa en el campament descansant o brodant, de visita a altres campaments o atenent a les visites d’altres campaments. Les labors quotidianes de la llar, com cuinar, trencar nous, recollir llenya o anar a buscar aigua li ocupen d’una a tres hores del seu temps. Aquest ritme de treball i oci regulars es manté durant tot l’any.»

Un dia o dos de treball lleuger seguit d’un dia o dos lliures. No sona del tot malament, oi?

Com que l’aliment es troba en l’entorn immediat, en les societats de caçadors-recol·lectors ningú controla l’accés de ningú als béns de primera necessitat. «L’igualitarisme […] enfonsa les seves fermes arrels en l’accés obert als recursos, la simplicitat de les eines de producció, l’absència de propietats no transportables i l’estructura flexible del grup.»

Si no és possible bloquejar l’accés de la gent al menjar i al refugi ni impedir-li que marxi, si vol, com pots controlar-la? L’ubic igualitarisme polític dels pobles de caçadors-recol·lectors assenta les seves arrels en aquesta simple realitat. Al mancar de poders coactius, els líders són senzillament aquells als quals se segueix: individus que s’han guanyat el respecte dels seus companys. Tals «líders» no exigeixen —no poden exigir— l’obediència de ningú. La qual cosa no és cap novetat. En les seves Lliçons de jurisprudència, publicades postumament el 1896, Adam Smith ja deia: «En una nació de caçadors no existeix un govern pròpiament dit. […] Han acordat entre ells mantenir-se units per a la seva mútua seguretat, però no tenen cap autoritat els uns sobre els altres».

No sorprendrà a ningú que la insistència en compartir-ho tot que caracteritza als caçadors-recol·lectors hagi resultat un os particularment dur de rosegar per als psicòlegs evolucionistes conservadors. Donat l’estatus icònic del llibre El gen egoista, de Richard Dawkins, i la noció popular (i protectora del statu quo) de la lluita de tots contra tots en nom de la supervivència, l’obstinació a explicar per què els caçadors-recol·lectors són tan desgavelladament generosos els uns amb els altres ha ocupat a dotzenes d’autors. A The Origins of Virtue [Els orígens de la virtut], el divulgador científic Matt Ridley sintetitza així la contradicció intrínseca a la qual s’enfronten: «Les nostres ments han estat formades per uns gens egoistes, però estan fetes per a ser sociables, dignes de confiança i cooperants». Cal fer molts equilibris en la corda fluixa per tal d’insistir en què l’egoisme és (i ha estat sempre) el motor principal de l’evolució humana, especialment a la vista del cúmul de dades que demostren que l’organització social humana es va basar durant molts mil·lennis en l’impuls de compartir.

Clar que aquest conflicte s’esfumaria si els partidaris de la teoria sobre la naturalesa humana del sempre egoistes admetessin limitacions contextuals als seus arguments. En altres paraules, en un context de suma zero (com el de les modernes societats capitalistes, en les quals vivim envoltats de desconeguts), té sentit, a certs nivells, que els individus atenguin els seus propis interessos. Però, en uns altres contextos, el comportament humà es caracteritza per un instint igualment fort de generositat i justícia.

Encara que molts dels seus seguidors prefereixin ignorar els matisos dels seus arguments, el propi Dawkins els aprecia en tot el seu valor, quan diu: «Bona part de la naturalesa animal és sens dubte altruista i cooperativa i fins i tot l’adornen emocions subjectives benvolents. […] En el cas de l’organisme individual, l’altruisme pot ser un mitjà pel qual els gens subjacents maximitzin els seus interessos particulars». Malgrat que deu la seva fama a haver inventat el concepte del «gen egoísta», Dawkins considera la cooperació grupal com una forma d’avançar cap als objectius particulars d’un individu (i, d’aquesta manera, també cap als interessos genètics de cada individu). Per què, llavors, tants dels seus seguidors es resisteixen a contemplar la idea que la cooperació entre els éssers humans o altres animals pugui ser tan natural i efectiva com un egoisme miop?

Els primats no humans presenten intrigants indicis del «poder tou de la pau», i no ens referim únicament als divertits bonobos. Frans de Waali Denise Johanowicz van idear un experiment per comprovar què passaria si s’ajuntés a dues espècies diferents de macacos. Els micos rhesus (Macaca mulatta) són agressius i violents, mentre que els macacos rabons (Macaca arctoides) són coneguts per la seva forma més relaxada d’entendre la vida. Els rabons, per exemple, es reconcilien després d’un conflicte agafant-se pels malucs, mentre que entre micos rhesus rares vegades pot veure’s una reconciliació. Tot i així, quan es va reunir a ambdues espècies, els científics van observar que el comportament pacífic i conciliador dels rabons es va imposar a les actituds més agressives dels rhesus. Aquests es van anar relaxant a poc a poc. Segons explica De Waal, «criatures de les dues espècies jugaven juntes, s’espollaven entre si i dormien amuntonades en grans grups. I, el que és més important, els micos rhesus van desenvolupar habilitats pacificadores comparables a les dels seus companys de gurp més tolerants». Fins i tot després d’haver conclòs l’experiment, quan les dues espècies van tornar a conviure exclusivament amb els seus congèneres, els rhesus van seguir mostrant-se tres vegades més inclinats a reconciliar-se després d’un conflicte i a espollar als seus rivals.

Casualitat? El neurocientífic i primatòleg Robert Sapolsky s’ha passat dècades observant a un grup de babuins a Kenya. Va començar quan encara era un estudiant, el 1978. A mitjans de la dècada de 1980, una proporció significativa dels mascles adults del grup va morir sobtadament de tuberculosi; s’havien infectat a l’ingerir menjar contaminat de l’abocador d’un hotel de turistes. Però els únics que van provar les cobejades restes (per més contaminats que estiguessin) van ser els babuins més bel·licosos, que varen foragitar als mascles menys agressius, les femelles i els joves. Justícia! Amb els tipus durs fora de combat, els afables supervivents van quedar al comandament. Eren una tropa indefensa, un botí propici per a pirates: tota una tropa de femelles, subadults i mascles fàcils d’intimidar, esperant que els matons dels voltants fessin la seva entrada victoriosa, i rapinyessin i violessin al seu antull.

Com que els babuins mascle abandonen a la seva tropa natal en l’adolescència, transcorreguda una dècada des de la catàstrofe de l’abocador, en el grup no quedava cap dels mascles atípicament pacífics originals. Però, segons informa Sapolsky, «els nous mascles que s’incorporaven anaven adoptant la singular cultura de la tropa». El 2004, Sapolsky va constatar que, dues dècades després de la «tragèdia» de la tuberculosis, la tropa seguia tenint un índex de mascles disposats a despollar a les femelles i a subordinar-se a elles superior a la mitjana, una jerarquia de dominació inusualment laxa, i les proves fisiològiques mostraven que els nivells d’ansietat estaven per sota del que era costum entre els altres mascles de rang inferior, habitualment molt atabalats. Més recentment encara, Sapolsky ens va explicar que, en la seva última visita, a l’estiu de 2007, la singular cultura de la tropa semblava intacta.

A Hierarchy in the Forest [La jerarquia en la selva], el primatòleg Christopher Boehm sosté que l’igualitarisme és un sistema polític eminentment racional «Individus que d’una altra manera serien subordinats són prou llestos com per formar una coalició política àmplia i unida, i ho fan amb el propòsit d’evitar que els forts dominin als febles». Segons Boehm, els caçadors-recol·lectors són poc menys que felins en la seva negativa a seguir ordres. «La preocupació universal, i gairebé obsessiva, dels caçadors-recol·lectors nòmades —diu— és no estar sotmesos a l’autoritat d’uns altres.»

La Prehistòria deuria ser una època frustrant per als megalòmans. «Un individu que albergués la passió del control —va escriure el psicòleg Erich Fromm— hauria sigut un fracassat social sense cap influència.»

I si —gràcies als efectes combinats d’una densitat demogràfica molt baixa, un sistema digestiu summament omnívor, la nostra privilegiada intel·ligència social, la institucionalitzada posada en comú del menjar, la sexualitat promíscua i despreocupada (amb la consegüent criança col·lectiva dels nens) i la defensa en grup— la prehistòria humana hagués estat en realitat un temps de pau i prosperitat relatives? Si no una «Edat d’Or», almenys una «Edat de Plata» (ja que l’«Edat de Bronze» ja està agafada). Podem, sense caure en visions somiadores d’un paradís, considerar la possibilitat que els nostres ancestres visquessin en un món en el qual, pràcticament sempre, hi havia el suficient per a pràcticament tothom? A hores d’ara, tots sabem que «en aquest món res és gratis». Però quines implicacions tindria el fet que la nostra espècie hagués evolucionat en un món en el qual tot fos gratis? Com canviaria la nostra apreciació de la Prehistòria (i, en conseqüència, de nosaltres mateixos) si veiéssim que vam iniciar el nostre viatge en un món d’oci i abundància i, fa només cent segles, vam decidir prendre un desviament que conduïa cap a la misèria, l’escassedat i la competència ferotge?

Per molt que a alguns els costi acceptar-lo, les proves òssies demostren clarament que els nostres avantpassats no van patir escassedat generalitzada i crònica fins a la implantació de l’agricultura. La carestia crònica d’aliments i l’economia basada en l’escassedat són productes de sistemes socials que van sorgir amb l’agricultura. En la seva introducció a Limited Wants, Unlimited Means [Necessitats limitades, mitjans il·limitats], Gowdy subratlla la més gran ironia: «Els caçadors-recol·lectors […] empraven el seu temps lliure, que era molt abundant, a menjar, beure, jugar, fer vida social… És a dir: a fer tot allò que nosaltres associem a l’abundància».

Malgrat que no existeixen indicis sòlids que sustentin la visió apocalíptica de la Prehistòria, a oïdes del gran públic arriben poques veus que la discuteixin. La concepció de la naturalesa humana inherent a la teoria econòmica occidental està equivocada. La idea que l’ésser humà es mou únicament per interessos egoistes és, en paraules de Gowdy, «la visió d’una minoria microscòpicament petita de les desenes de milers de cultures que han existit des que, fa uns 200.000 anys, va sorgir l’Homo sapiens». Per a la gran majoria de les generacions humanes que han passat per la Terra, hauria estat impensable que algú acaparés els aliments mentre uns altres passaven fam al seu voltant. «El caçador-recol·lector —diu Gowdy— representa a l’home no-econòmic.» (’Recordem que fins a aquells «desventurats» habitants de Terra del Foc, condemnats a «el més baix de l’escala de la raça humana», van llençar les aixades i van abandonar els seus jardins quan el Beagle es va perdre en l’horitzó. Sabien de primera mà com vivia la gent «civilitzada», però, tot i així, no tenien «el més petit desig de tornar a Anglaterra». Per què haurien de voler tornar-hi? Estaven «feliços i contents» amb «molt fruita», «molt peix» i «molt ocellet».

LA BATALLA INTERMINABLE SOBRE LA GUERRA PREHISTÒRICA (BRUTAL?)

Els evolucionistes afirmen que a l’alba de la vida una bèstia, el nom de la qual i naturalesa s’ignoren, va plantar una llavor assassina, i que l’impuls així originat en aquesta llavor batega encara en la sang dels descendents d’aquella bèstia […].

WlLLIAM JENNINGS BRYAN.

Els fonamentalistes neohobbesians, de la mateixa manera que sostenen que la pobresa és consubstancial a l’eterna condició humana, també defensen que la guerra és essencial per a la nostra naturalesa. L’escriptor Nicholas Wade, per exemple, considera que «la guerra entre les societats preestatals era incessant i despietada, i s’emprenia amb l’objectiu genèric, sovint aconseguit, d’aniquilar a l’adversari». Segons aquesta concepció, la propensió al conflicte organitzat enfonsa profundament les seves arrels en el nostre passat biològic, fins als antecessors primats, que ens la van transmetre a través dels nostres avantpassats caçadors-recol·lectors. Suposadament, la cosa sempre hauria anat de fer la guerra, i no l’amor.

Però ningú acaba d’aclarir per què es lluitava en aquesta guerra interminable. Malgrat la seva certesa que els caçadors-recol·lectors patien la plaga d’un «constant guerrejar», Wade admet que «els pobles prehistòrics vivien en societats petites i igualitàries, sense propietat, líders ni diferències de rang […]». O sigui, que hem d’entendre que uns grups nòmades, igualitaristes, sense jerarquies ni propietat…

estaven permanentment en guerra? I per què? Aquestes societats de caçadors-recol·lectors, sense tot just possessions, ni, per tant, gran cosa que perdre (a part de la vida), que vivien en la immensitat d’un planeta sense fronteres, no tenien res a veure amb altres societats d’èpoques històriques més recents, sedentàries i densament poblades, que sí necessitaven barallar-se per uns recursos minvants o acaparats.

No disposem d’espai per a respondre exhaustivament a aquest aspecte del discurs hobbesià ortodox, però hem triat a tres conegudes figures estretament vinculades a ell per tal de considerar amb detall els seus arguments i les dades en què es basen: el psicòleg evolucionista Steven Pinker, la venerada primatòloga Jane Goodall i l’antropòleg viu més famós del món, Napoleon Chagnon.

LA DESPIETADA NATURALESA DEL PROFESSOR PINKER

Imagini el lector que un expert eminentíssim es plantés davant una audiència distingida i defensés que els asiàtics són pobles bel·licosos presentant estadístiques de set països per a donar suport la seva tesi: Argentina, Polònia, Irlanda, Nigèria, Canadà, Itàlia i Rússia. «Un moment —pensarà el lector—, però si aquests països ni tan sols estan a Àsia… amb la possible excepció de Rússia.» L’expert es veuria forçat a abandonar l’estrada entre riures i esbroncs, i ben merescut que ho tindria.

Al 2007, el professor Steven Pinker —catedràtic d’Harvard de fama mundial i autor de nombrosos best sellers— va fer una exposició basada en una lògica igualment viciada en la conferència TED (tecnologia, entreteniment i disseny) a Long Beach, Califòrnia. La presentació de Pinker ofereix una formulació breu i concisa de la concepció neohobbesiana de l’origen de la guerra que és també una mostra eloqüent de les qüestionables tàctiques retòriques amb que sovint es promou aquesta visió sagnant de la nostra Prehistòria.

Encara que Pinker dedica menys del 10 minuts de la seva exposició als caçadors-recol·lectors (la configuració social dominant durant més del 95 % del temps que l’home porta sobre la Terra), se les arregla per a deixar-ho ben embullat.

Als tres minuts i mig de la seva xerrada, Pinker presenta un gràfic basat en el llibre de Lawrence Keeley War Before Civilization: The Myth of the Peaceful Savage [La guerra abans de la civilització: el mite del bon salvatge]. El gràfic mostra el «percentatge de barons morts en accions de guerra en diverses societats de caçadors-recol·lectors» i, segons explica Pinker, il·lustra que els homes d’aquestes societats tenien moltes més probabilitats de morir en aquestes circumstàncies que un home contemporani.

Un moment. Abans de seguir fixem-nos bé en aquest gràfic. Enumera set cultures «de caçadors-recol·lectors» que suposadament són representatives de la mortalitat de la guerra en temps prehistòrics: els jíbaros, dues branques dels yanomami, els mae enga, els dugum dani, els murngin, els huli i els gebusi. Els jíbaros i els dos grups de yanomami són tribus amazòniques; els murngin són nadius de les regions costaneres del nord d’Austràlia; i les quatre cultures restants pertanyen totes a les terres altes de Papua-Nova Guinea, superpoblades i assotades per conflictes.

Són aquests grups representatius dels nostres ancestres caçadors- recol·lectors? Ni de bon tros.

Només una de les set cultures que esmenta Pinker —els murngin— s’acosta una mica al que entenem per societat de caçadors-recol·lectors de retorn immediat (en el mateix sentit que Rússia pot considerar-se un país asiàtic, sempre que fem abstracció de la major part de la seva població i de la seva història). En l’època que es van recollir les dades que cita (1975), els murngin portaven dècades vivint amb missioners, armes de foc i llanxes motores d’alumini; és a dir, en condicions que no són precisament prehistòriques.

Entre les altres societats de la llista de Pinker, no n’hi ha cap que sigui de caçadors-recol·lectors de retorn immediat, com ho eren les dels nostres ancestres. Viuen en poblats, conreen ñames, bananes o canya de sucre, i crien porcs, gallines o llames domesticats. Podríem passar per alt el fet que aquestes societats no són ni remotament representatives dels grups socials prehistòrics, però els problemes que presenten les dades citades per Pinker no s’acaben aquí. Com veurem en breu, el nivell real d’activitat bèl·lica dels yanomami és objecte d’apassionat debat entre els antropòlegs. Els murngin ni tan sols són un exemple típic de les cultures nadiues d’Austràlia; més aviat representen una sanguinària excepció al patró característic d’escassos o nuls conflictes intergrupals dels aborígens australians. Tampoc l’encerta Pinker amb els gebusi. Bruce Knauft, l’antropòleg la investigació del qual cita en el seu gràfic, explica que l’elevat índex de mortalitat dels gebusi no té res a veure amb la guerra. De fet, en els seus estudis, afirma que la guerra és «rara» entre ells: «Les disputes per territoris o recursos són extremadament infreqüents i tendeixen a resoldre’s amb facilitat».

Malgrat tot, Pinker es va plantar davant del públic i, amb cara de póquer, va sostenir que el seu gràfic reflectia una estimació ponderada de la taxa de mortalitat típica de la guerra prehistòrica. El que resulta, literalment, increïble.

Però Pinker no és l’únic que recorre a aquests trucs de prestidigitació per corroborar l’ombrívola visió hobbesiana de la prehistòria humana. De fet, aquest tipus de presentació selectiva de dades qüestionables és alarmantment comuna en la literatura relativa a la naturalesa sanguinària de l’home.

En el seu llibre Demonic Males [Mascles diabòlics], Richard Wrangham i Dale Peterson reconeixen que la guerra és infreqüent en la Natura, «una excepció sorprenent a la regla general entre els animals». Però atès que la violència entre grups està documentada tant en els humans com en els ximpanzés, argumenten, la propensió a la guerra ha de ser una característica humana ancestral, que deu remuntar-se al nostre últim avantpassat comú. Som, adverteixen, «l’atordit supervivent de cinc milions d’anys d’hàbits ininterromputs d’agressions letals». Què dur!

Però i els bonobos? En un llibre de més de 250 pàgines, la paraula «bonobo» només apareix onze vegades, en les quals es descarta a l’espècie com a referent vàlid: a pesar que molts primatòlegs opinen el contrari, es considera que el bonobo ofereix una informació menys rellevant que el ximpanzé respecte al nostre últim avantpassat comú. Això sí, almenys els esmenten.

Al 2007, David Livingstone Smith, autor de The Most Dangerous Animal: Human Nature and the Origins of War [L’animal més perillós: la naturalesa humana i l’origen de la guerra], va publicar un assaig que profunditzava en l’argument evolucionista que la guerra enfonsa les seves arrels en el nostre passat de primats. En els seus truculents relats, en els quals els ximpanzés es barallen a cops de puny fins a reduir-se a una polpa sanguinolenta i fins i tot es mengen vius els uns als altres, Smith els presenta com «el nostre parent no humà més pròxim». Llegint-lo, mai sospitaríem que tenim algun altre parent no humà igual de pròxim. Curiosament —encara que sigui el típic—, s’oblida d’esmentar al bonobo.

No hi ha dubte que impera el posicionament «de mascle» que defensa les brutals implicacions que ha tingut la violència dels ximpanzés, però no mereix almenys un esment el pacífic però igualment rellevant bonobo? A què ve tant d’enrenou amb el yang sense ni un trist murmuri sobre yin «? Pot ser que les tenebres aconsegueixin agitar al públic, però mai assoliran il·luminar-lo. Aquesta tècnica del «ui, he oblidat esmentar als bonobos» és tan habitual en la literatura sobre els orígens ancestrals de la guerra que resulta exasperant.

Però aquesta evident omissió no només és notòria quan es tracta de parlar de la guerra. També podem jugar a «On està el bonobo?» cada vegada que algú defensi el l’origen ancestral de qualsevol classe de violència masclista. A veure qui ho troba en aquesta explicació dels orígens de la violació, extreta del costat fosc del home: «La violació no la van inventar els homes. El més probable és que heretessin l’instint violador del nostre ancestral llinatge simiesc. La violació és una estratègia reproductiva estàndard del mascle, i, presumiblement, ho és des de fa milions d’anys. Els mascles humans, del goril·la i del ximpanzé violen a les femelles rutinàriament. Els goril·les que viuen en llibertat segresten a femelles amb violència per aparellar-se amb elles. Els que viuen en captivitat també les violen».

Deixant a un costat les dificultats que comporta definir la violació en espècies no humanes, incapaces de comunicar-nos les seves experiències i motivacions, mai, en diverses dècades d’observació, s’ha documentat un sol cas entre els bonobos —com tampoc s’han observat casos de infanticidi, guerra o assassinat—. Ni en llibertat, ni en un zoo. Mai.

No és digne la dada d’aparèixer almenys en una nota a peu de pàgina?

LA MISTERIOSA DESAPARICIÓ DE MARGARET POWER

Al marge dels dubtes que puguin suscitar els bonobos, hi ha algunes qüestions fonamentals que valdria la pena plantejar sobre la naturalesa de les «guerres» dels ximpanzés. En la dècada de 1970, Richard Wrangham era un estudiant de postgrau que investigava la relació entre el subministrament d’aliments i el comportament dels ximpanzés en el centre de recerca de Jane Goodall a Gombe, Tanzània. Al 1991, cinc anys abans de la publicació de Demonic Males de Wrangham i Peterson, Margaret Power, després d’una labor de meticulosa investigació, va publicar The Egalitarians: Human and Chimpanzee [Els igualitaristes: l’home i el ximpanzé], on plantejava dubtes importants sobre els estudis duts a terme per Goodall (sense deixar no obstant això d’expressar la seva admiració per les intencions i la integritat científica de la investigadora). A Demonic Males, tot i així, no apareix el nom de Power per enlloc, ni tampoc cap de les seves objeccions.

Power va observar que les dades que Goodall va recopilar durant els seves primers anys a Gombe (de 1961 a 1965) perfilaven una imatge de la interacció social dels ximpanzés molt diferent de la que la primatòloga i els seus col·legues reflectirien anys més tard amb la publicació de la descripció de les guerres entre ximpanzés que tan clamorosa acollida va tenir a tot el món. Després de les observacions que havia portat a terme durant aquests quatre primers anys a Gombe, Goodall tenia la sensació que els ximpanzés eren «molt més afables que els humans». No va veure cap prova de l’existència de «guerres» entre grups, i només va observar esclats esporàdics de violència entre individus.

Aquestes primeres impressions que entre els primats regnava la pau encaixen amb els resultats que els primatòlegs Robert Sussman i Paul Garber van publicar quaranta anys més tard, al 2002, després d’haver efectuat un examen de la literatura científica sobre la conducta social dels primats. Després de revisar més de vuitanta estudis sobre com passaven les seves hores de vigília diversos primats, van concloure que «en gairebé totes les espècies, des dels lèmurs diürns —els primats més primitius— als simis, […] l’habitual és que dediquin menys del 5 % del temps a qualsevol tipus de comportament social actiu». Sussman i Garber van constatar que «normalment passen menys del 1 % del temps barallant o competint, i és molt poc freqüent molt menys del 1%». Van veure que en totes les espècies de primats el comportament cooperatiu o amistós, com jugar o espollar-se, era entre deu i vint vegades més comú que el conflicte..

Però Goodall va començar a abandonar la idea que imperava una relativa harmonia —i no per casualitat, defensa Power— just quan ella i els seus estudiants van començar a donar centenars de plàtans diaris als ximpanzés amb la intenció que es quedessin rondant prop del campament i els permetessin així observar-los amb més facilitat.

En el seu medi natural, els ximpanzés se separen per a buscar menjar individualment. Com que l’aliment està dispers per tota la selva, la competència és rara. Però, com explica Frans de Waal, «en el moment que els humans comencen a proveir menjar, fins i tot en la selva, la pau no triga en veure’s pertorbada».

Aquests munts de fruita que tan bé oloraven i que esperaven tancats en caixes de formigó armat (que només s’obrien perquè menjessin a intervals periòdics) van alterar espectacularment el comportament dels ximpanzés. Els ajudants de Goodall havien de reparar les caixes cada dos per tres, perquè els frustrats simis trobaven mil maneres de forçar-les o obrir-les a cops. Per a ells, tenir davant seu fruita madura i no poder-se-la menjar immediatament era una experiència nova que els deixava perplexes i els alterava els nervis. Com si el matí del dia de reis diguéssim a un munt d’infants de 3 anys (amb la força de quatre adults cadascun) que han d’esperar un temps indeterminat per a obrir els regals que tenen just davant seu.

Al cap d’uns anys, recordant aquella època, Goodall va escriure: «Alimentar-los constantment estava produint efectes molt marcats en el comportament dels ximpanzés. Van començar a rondar en grans grups amb més freqüència del que havíem vist fins llavors. Dormien prop del campament i arribaven molt aviat al matí en hordes sorolloses. I el pitjor era que els mascles adults es tornaven cada vegada més agressius […]. No només hi havia moltes més baralles, sinó que els ximpanzés es passaven hores rondant al voltant del campament tots els dies» (la cursiva és nostra).

Wrangham no va ser l’únic primatòleg que ha fet cas omís dels dubtes que Margaret Power va expressar sobre la decisió de Goodall de subministrar menjar als ximpanzés. En realitat van ser la majoria: Michael Ghiglieri, per exemple, va anar a estudiar els ximpanzés de la selva de Kibale, en la veïna Uganda, esperonat específicament per la idea que la violència intergrupal presenciada per Goodall i el seu equip hagués pogut deure’s a aquest efecte distorsionador d’aquelles caixes de plàtans. Diu Ghiglieri: «La meva missió […] era descobrir si aquestes matances aparentment bèl·liques eren normals o una variació originada per la intervenció dels investigadors subministrant menjar als ximpanzés per a poder observar-los».Però, curiosament, el nom de Margaret Power no apareix ni tan sols en l’índex temàtic del llibre de Ghiglieri, publicat vuit anys després del seu.

No disposem d’espai per a indagar convenientment en les qüestions plantejades per Power, ni per a comentar informes posteriors sobre conflictes grupals observats, en altres zones d’estudi, entre alguns ximpanzés (no tots) als quals no es proveïa d’aliment. Així com tenim els nostres dubtes sobre les motivacions de Pinker i Chagnon (d’aquest en parlarem en breu), igual que a Margaret Power, no tenim cap dubte sobre les intencions o la integritat científica de Jane Goodall. Tot i així, i amb tot el respecte a la senyora Goodall, els interrogants plantejats per Power mereixen ser considerats per qualsevol persona que tingui un autèntic interès en el debat sobre el possible origen de la guerra entre els primats.

DESPULLES DE GUERRA

Les preguntes de Margaret Power posaven el dit a la llaga: per què barallar-se quan no hi ha cap motiu pel qual barallar-se? Abans que els científics comencessin a abastir als simis, el menjar es trobava per tota la selva, i els ximpanzés es dispersaven tots els dies a la recerca d’aliment. Aquests animals solen avisar als altres quan troben un arbre fruiter; ajudar-se mútuament beneficia a tot el grup, i alimentar-se en la selva no és una empresa de suma zero. Però quan van comprendre que hi havia una quantitat limitada de menjar de fàcil accés, tots els dies i en el mateix lloc, van començar a arribar cada vegada més ximpanzés fins a convertir-se en «hordes sorolloses» i agressives que «rondaven» pels voltants. Al cap de poc temps, Goodall i els seus estudiants van començar a presenciar les ara famoses «guerres» entre grups de ximpanzés.

Potser fou la primera vegada que els ximpanzés tenien un motiu pel qual valgués la pena barallar-se: una font d’aliment concentrat i segur, encara que limitat. De cop i volta, es van trobar vivint en un món de suma zero.

Aplicar el mateix raonament a les societats humanes ens porta a preguntar-nos per què els caçadors-recol·lectors de retorn immediat haurien d’arriscar-se la vida embolicant-se en guerres. Guerres per què? Per aliment? Això podien trobar-ho escampat per tot l’entorn. Les societats indígenes de regions on el menjar apareix concentrada per circumstàncies naturals, com el remunt estacional del salmó en les regions del Pacífic de Canadà i el Nord-oest d’Estats Units, tendeixen a no ser caçadors-recol·lectors de retorn immediat. Allí és més fàcil que trobem societats complexes i jerarquitzades com els kwakiutl, dels quals després parlarem. Per possessions? Els caçadors-recol·lectors pràcticament no en tenen, i les poques que tenen són de valor purament sentimental. Per terres? Els nostres ancestres van evolucionar sobre un planeta pràcticament despoblat al llarg de gairebé tota la nostra existència com espècie. Per dones? És possible, però aquest al·legat es basa en la suposició que per als caçadors-recol·lectors l’augment de població era important, i que les dones eren mercaderies per les quals barallar-se i amb les quals comerciar, com el bestiar per als pastors. El presumible és que per als caçadors-recol·lectors fora més important mantenir la població estable que incrementar-la. Com hem vist, quan un grup arriba a un cert nombre d’individus, tendeix a escindir-se en grups més petits, i, en societats grupals, tenir més gent a alimentar no suposa en principi cap avantatge. També hem vist que, en el sistema social de fissió-fusió típic de caçadors-recol·lectors, ximpanzés i bonobos, homes i dones serien lliures de moure’s entre diferents grups.

Les repercussions causals entre estructura social (de societats horticulturistes, agrícoles, industrials, de caçadors-recol·lectors), densitat de població i probabilitats de guerra estan avalades per una investigació efectuada pel sociòleg Patrick Nolan, que va concloure que «les probabilitats de guerra són majors en les societats horticulturistes avançades i agrícoles que en les de caçadors-recol·lectors i horticulturistes simples». Quan va limitar l’anàlisi a les societats de caçadors- recol·lectors i agrícoles, Nolan va descobrir que una densitat de població superior a la mitjana era el millor predictor de guerra.

Aquesta troballa planteja problemes a l’argument que la guerra humana és un hàbit amb cinc milions d’anys d’antiguitat: en efecte, la densitat de població en l’època dels nostres ancestres va ser molt baixa fins que va començar l’explosió demogràfica post-agrícola, fa només uns pocs mil·lennis. A més, investigacions recents a la recerca de canvis en l’ADN mitocondrial confirmen que els nivells globals de població humana en la Prehistòria, ja baixos de per si, van caure gairebé fins a la vora de l’extinció en diversos moments (a causa de catàstrofes climàtiques, provocades probablement per erupcions volcàniques, impactes d’asteroides i canvis bruscs en els corrents oceànics). Com ja hem esmentat, la població mundial total de Homo sapiens va poder desplomar-se fins a arribar a uns pocs milers d’individus fa tan sols 74.000 anys, quan la gegantesca erupció del Toba va trastocar greument el clima mundial. Però, fins i tot amb gran part de l’hemisferi nord cobert de gel, el món que habitaven els nostres avantpassats remots distava molt d’estar abarrotat.

Els factors demogràfics han desencadenat guerres en temps més recents. L’ecòleg Peter Turchin i l’antropòleg Andrey Korotayev van revisar dades històriques d’Anglaterra, Xina i Roma i constataren marcades correlacions estadístiques entre l’increment de la densitat de població i la guerra. Les seves investigacions suggereixen que el creixement demogràfic podria explicar fins a un 90 % de les variacions entre períodes històrics de pau i de guerra. Els dipòsits de gra i els ramats de bestiar dels primers temps de l’agricultura eren com aquestes caixes de plàtans en plena selva. De sobte hi havia alguna cosa per la qual barallar-se: més. Més terra per a cultius. Més dones per a aconseguir més població que treballés la terra, que engrossís les files de l’exèrcit que havia de defensar-la i que ajudés amb la collita. Més esclaus que s’encarreguessin de les penoses tasques de sembrar, segar i combatre. La pèrdua de collites en una zona duria als desesperats agricultors a assaltar als seus veïns, que al seu torn prendrien represàlies, i així una vegada i una altra.

Parafrasejant a Janis Joplin, la llibertat és tan sols un sinònim de no tenir res a perdre… o a guanyar.*

Però els neohobbesians ignoren aquesta anàlisi tan diàfana, així com les dades que ho avalen, i insisteixen que la guerra respon sens dubte a un impuls humà intemporal, defensant quan convé les seves concepcions amb tàctiques retòriques desesperades com la de Pinker.

Per exemple, en el capítol quatre del seu llibre Sick Societies: Challenging the Myth of Primitive Harmony [Societats malaltes: qüestionant el mite de l’harmonia primitiva], Robert Edgerton ens diu: «L’estratificació social es va desenvolupar en societats de petites dimensions que mancaven no només de burocràcia i sacerdoci, sinó també de cultius». Genial, però, per a defensar aquesta afirmació sobre l’estratificació i el govern brutal de les elits en «societats de petites dimensions», presenta quinze pàgines amb vívides descripcions de (per aquest ordre i sense deixar-nos res):

  • els indis kwakiutl de la illa de Vancouver (una societat sedentària, complexa i jeràrquica, amb esclavitud institucionalitzada, acumulació de propietats, i que celebra festins cerimonials —el potlatch— la finalitat del qual és precisament fer gala de la riquesa i l’estatus jeràrquic de l’amfitrió);

  • l’Imperi asteca (amb una població que es contava per milions, elaborades estructures religioses, sacerdoci i incomptables hectàrees de terra conreada per esclaus que s’estenien al voltant d’una capital més gran que qualsevol de les europees en l’època que es va saber de la seva existència, proveïda de sistemes de clavegueram i il·luminació nocturna en els carrers);

  • l’Imperi zulu (també amb milions d’habitants, esclavitud, agricultura intensiva, animals domesticats i xarxes comercials d’àmbit continental);

  • l’Imperi asant, que ocupava el territori de l’actual Ghana i que, segons ens diu Edgerton, «era sense comparança possible la major potència militar del Africa Occidental».

El que Edgerton no ens diu és què té a veure qualsevol d’aquests imperis amb societats de petites dimensions sense burocràcia, sacerdoci ni cultius. De fet, no esmenta una sola societat de caçadors-recol·lectors en tot el capítol. És com afirmar que els gats són difícils d’ensinistrar i presentar com a prova pastors alemans, beagles, galgos i setters irlandesos.

A Beyond War [Més enllà de la guerra], l’antropòleg Doug Fry rebat la idea neohobbesiana de la guerra universal. «La creença que “sempre hi ha hagut guerres” —diu— no es correspon amb les dades arqueològiques sobre la qüestió.» De la mateixa opinió és el seu col·lega Leslie Sponsel: «La falta de rastres arqueològics de guerra suggereix que, durant la major part de la Prehistòria, o no es va donar o era infreqüent». Un altre antropòleg, Brian Ferguson, després de realitzar una revisió exhaustiva de les restes òssies prehistòriques, va arribar a la conclusió que, sense contar un jaciment en concret de l’actual Sudan, «aproximadament només una dotzena d’esquelets de Homo sapiens de 10.000 o més anys d’antiguitat, d’entre els centenars de datació similar que han estat examinats fins a la data, presenten indicis clars de violència interpersonal». I afegeix: «Si la guerra hagués estat freqüent en l’època prehistòrica primerenca, l’abundant material del registre arqueològic estaria replet de proves en aquest sentit. Però aquests indicis no existeixen».

Els nostres detectors de faules es disparen quan els erudits assenyalen com a proves de tendències guerreres ancestrals a ximpanzés violents i a una selecta col·lecció de societats humanes horticultu- ristes erròniament qualificades de societats de caçadors-recol·lectors. Encara desperta més recels el fet que aquests mateixos estudiosos no esmentin els efectes distorsionants que van tenir diversos factors en la conducta dels ximpanzés: el subministrament de menjar, la creixent reducció dels seus hàbitats com a conseqüència dels atacs d’exèrcits de soldats famolencs i caçadors furtius, i la disminució del seu espai vital, del menjar i del seu vigor genètic. I igual de sospitós és el seu silenci sobre els efectes decisius que la demografia de les poblacions i el sorgiment de l’estat agrícola van tenir en les probabilitats de conflicte bèl·lic entre els humans.

LA INVASIÓ NAPOLEÒNICA (LA POLÈMICA DELS YANOMAMI)

Quan l’estiu de l’amor ja havia començat a declinar i els primers informes de Jane Goodall sobre la guerra entre els ximpanzés s’havien fet públics, Napoleon Chagnon va publicar Yanomamö: l’última gran tribu i es va convertir de sobte en l’antropòleg viu més famós del món. El 1968 fou un bon any per sortir amb una història de valentes aventures antropològiques que pretenien demostrar que la guerra és una part ancestral i consubstancial de la naturalesa humana.

L’any havia començat amb la revolució a Praga i l’ofensiva del Tet a Vietnam. El pitjor somni de Martin Luther King es va fer realitat a Memphis, Robert Kennedy va ser abatut en la cuina d’un hotel, i la sang va córrer pels carrers de Chicago, sumits en el caos. Richard Nixon es va colar a la Casa Blanca, Charles Manson i els seus còmplices planejaven sembrar el terror en els polsosos turons de sobre Malibú, i els Beatles donaven els últims tocs a l’Album Blanc. L’any va concloure amb tres astronautes nord-americans tornant la vista enrere per a contemplar, per primera vegada en la història, aquest fràgil planeta blau surant en el silenci etern mentre resaven per la pau.

Amb aquests antecedents, potser no sigui d’estranyar que el relat de Chagnon sobre les «guerres cròniques» d’aquests yanomami «violents per naturalesa» toqués una fibra sensible del públic. Desitjant desesperadament comprendre la fúria assassina de l’home, els lectors devoraven les seves descripcions de la brutalitat quotidiana d’un poble al que presentava com els nostres «ancestres contemporanis». Yanomamö: l’última gran tribu, que a Estats Units va ja per la seva cinquena edició, és el major èxit de vendes de la història de l’antropologia; només entre els universitaris, ha venut milions d’exemplars. Els llibres i pel·lícules de Chagnon han tingut una presència destacada en l’educació de diverses generacions d’antropòlegs, la majoria dels quals va acceptar la seva pretensió d’haver demostrat la ferocitat innata de la nostra espècie.

Tot i així, la investigació de Chagnon empra tota una bateria de tècniques dubtoses i cal prendre-la amb precaució. Ferguson va descobrir, per exemple, que, en les seves estadístiques, Chagnon no distingeix les morts per homicidi comú de les de la guerra, tal com fa Pinker a l’estudiar als gebusi. Però el més important és que Chagnon no té en compte la repercussió que va tenir la seva pròpia perniciosa presència, amb cert aire de Hemingway, en el poble que pretén estudiar. Segons Patrick Tierney, autor de El saqueig del Dorado, «les guerres que van fer famosos a Chagnon i als yanomami —les mateixes que es va delectar a descriure en L’última gran tribu— van començar el 14 de novembre de 1964, el mateix dia que va arribar l’antropòleg amb els seus rifles, el seu forabord i una canoa plena d’articles d’acer per regalar». Tierney cita la tesi doctoral del propi Chagnon per posar de manifest que en els tretze anys previs a la seva arribada no havia mort en conflicte bèl·lic ni un sol namowei (una important branca dels yanomami). Però durant els tretze mesos que va residir amb ells varen morir deu yanomami en la guerra entre els namowei i els patanowateri (una altra branca).

Kenneth Good, un antropòleg que al principi va anar a viure amb els yanomami com a estudiant de postgrau de Chagnon i que, finalment, va acabar quedant-se amb ells durant dotze anys, descriu al seu professor com a «un antropòleg de “tirar-la-pedra-i-fugir”, que arriba a un poblat carregat de matxets per a comprar la col·laboració amb la seva investigació. Per desgràcia, crea divisions i conflictes allà on va».

Sens dubte, la influència perniciosa de Chagnon es deu, en part, al fanfarró concepte que té de si mateix, però pot ser que els mateixos objectius de la seva investigació fossin una font de problemes encara més gran. Pretenia reunir informació genealògica sobre els yanomami. Un propòsit força espinós, atès que en aquest poble es considera una falta de respecte pronunciar noms en veu alta. Anomenar als morts suposa violar un dels més grans tabús de la seva cultura. Juan Finkers, que ha viscut amb ells vint-i-cinc anys, diu: «Entre els yanomami, anomenar als morts és un insult greu, causa de divisió, baralles i guerres». L’antropòleg Marshall Sahlins va descriure la investigació de Chagnon com a «un projecte antropològic absurd», ja que tractava de determinar la genealogia «d’un poble en el qual era un tabú conèixer als seus avantpassats, seguir-los la pista i anomenar-los; un poble que, de fet, ni tan sols podia tolerar l’esment dels seus propis noms».

Per esquivar el tabú, Chagnon va enemistar a uns poblats amb uns altres. Segons ell mateix explica:

Vaig començar per aprofitar-me de les baralles i renyines per a triar als meus informants […] viatjant a altres poblats per a comprovar les genealogies, triant poblats que tinguessin relacions tibants amb aquells sobre els quals volia informació. Després tornava al meu campament base i comprovava amb els meus informants locals la veracitat de la nova informació. Si els meus informants s’empipaven a l’esmentar els noms que havia obtingut del grup amb qui estaven enemistats, tenia gairebé la certesa que la informació era exacta. […] De tant en tant, sortia un nom que feia enfurir a l’informant, com el d’un germà o germana morts que altres informants no havien esmentat.

Recapitulem:

  1. . El nostre heroi es planta en terres dels yanomami com a un aventurer de pel·lícula, carregat amb matxets, destrals i rifles amb els quals obsequia a uns pocs grups de la seva elecció, creant així entre els grups nocius desequilibris de poder.

2. Detecta tensions preexistents entre comunitats i les agreuja punxant-los perquè els uns i els altres faltin al respecte als venerats avantpassats i estimats difunts de l’altre bàndol.

3. Per a acabar de caldejar els ànims, Chagnon informa a les víctimes de les ofenses que ell mateix ha provocat i aconsegueix confirmar la validesa de les seves dades genealògiques en funció de les seves reaccions.

4. Després d’haver infligit aquestes ferides als yanomami i haver-les refregat amb sal, Chagnon marxa decidit a seduir al públic estatunidenc amb el relat de les seves èpiques aventures entre els sanguinaris i violents «salvatges».

La paraula anthro s’ha incorporat al vocabulari dels yanomami. Significa «poderós ésser no humà amb tendències profundament desequilibrades i conducta excèntrica i desaforada». Des de 1995, Chagnon té legalment prohibit tornar a terres dels yanomami.

Quan l’antropòleg Leslie Sponsel va conviure amb els yanomami a mitjans de la dècada de 1970, no va presenciar cap guerra, només una baralla, i tot just va escoltar discussions conjugals a crits. «Per a la meva sorpresa —explica—, els habitants de [el meu] poblat i dels tres veïns no s’assemblaven ni remotament a el “ferotge poble” descrit per Chagnon.» Sponsel s’havia endut un exemplar del llibre de Chagnon, replet de fotos dels combats que havia presenciat entre els guerrers yanomami, per a explicar-los el tipus de treball al que es dedicava. «Encara que alguns homes es quedaven captivats amb les fotos —diu—, em van demanar que no les hi ensenyés als nens, ja que els donarien exemple de conductes indesitjables.» I concloïa: «Aquests yanomami no valoraven positivament la ferocitat, de cap manera».

Good, en els més de deu anys que va viure entre ells, va ser testimoni d’un sol incident bèl·lic. Va acabar posant fi a la seva relació amb Chagnon, després d’arribar a la conclusió que la seva èmfasi en la violència yanomami era «artificiosa i distorsionada». Més endavant, escriuria que el llibre havia «tret el tema més enllà de qualsevol límit raonable i assenyat», al·legant que «el que havia fet era equiparable a afirmar que els novaiorquesos són atracadors i assassins».

LA RECERCA DESESPERADA DE LA HIPOCRESIA HIPPIE

I LA BRUTALITAT BONOBO

Hi ha un cert tipus de periodistes (i de psicòlegs evolucionistes) als quals res els satisfà més que posar en evidència la hipocresia hippy. En un titular recent de Reuters, podia llegir-se: «Un estudi descobreix que els simis hippies no només fan l’amor, sinó també la guerra». L’article afirmava: «Encara que tenen fama de ser els grans amants —que no guerrers— del món primat, la veritat és que els bonobos cacen i maten micos». Un altre assegura que «malgrat la seva reputació de pacifistes, els bonobos també cacen a altres primats i se’ls mengen». Un tercer, sota el titular «Simis obsessos del sexe es lliuren també a orgies de sang», comença amb un sarcasme despectiu: «Igual que els hippies van tenir el seu Altamont [on els Àngels de l’Infern varen matar a un jove que assistia a un concert], els bonobos tenen ara el Parc Nacional de Salonga, on els investigadors han observat a aquests primats, suposadament amants de la pau, caçant i menjant-se a bebés mico». «Obsessos del sexe»? «Suposadament amants de la pau»? «Menjant-se a nadons mico»? Els micos tenen «nadons»?

Si a més dels ximpanzés també fan la guerra els bonobos, pot ser que al final sí siguem «l’atordit supervivent de cinc milions d’anys d’hàbits ininterromputs d’agressions letals». Però si fem una lectura més atenta, de seguida descobrim que els que estan una mica atordits són els periodistes. Els investigadors havien presenciat deu intents de caçar micos en els cinc anys que portaven observant als bonobos en qüestió. Van tenir èxit tres vegades, i com varen compartir la carn de mico entre els caçadors (grups mixtes de mascles i femelles).

Un breu repàs de la realitat de les coses per als periodistes científics:

  • Els investigadors saben des de fa temps (està publicat) que els bonobos cacen i mengen regularment carn: en general petits antílops de la selva anomenats duikers (a més d’esquirols, insectes i larves).

  • La línia evolutiva que condueix fins als humans, els ximpanzés i els bonobos es va escindir de la que condueix als micos fa uns trenta milions d’anys. Dita d’una altra manera: ximpanzés i bonobos tenen tant a veure amb els micos com hi puguem tenir nosaltres.

  • Els micos joves no són «nadons».

  • La carn de mico està en el menú dels millors restaurants xinesos, i en moltes selves del món la mengen en barbacoes.

  • Cada any es sacrifiquen desenes de milers de micos, joves i vells, en laboratoris d’investigació de tot el món.

Això vol dir que l’home també està «en guerra» amb els micos?

Per a vendre diaris, no hi ha res com un bon titular que digui: «GUERRA!». I encara vendrà més si diu: «GUERRA AMB ORGIA CANÍBAL HIPPIE!». Però que una espècie caci i es mengi a unaaltra espècie no significa precisament que estigui en «guerra»: simplement ha aconseguit el sopar. Que a ulls inexperts un bonobo i un mico siguin molt semblants és irrellevant. Si una manada de llops o de coiots ataca a un gos, direm que estan en «guerra»? Es veuen falcons que cauen en picat sobre coloms en vol en un atac fulminant. Això és guerra?

Preguntar si la nostra espècie és per naturalesa pacífica o guerrera, generosa o possessiva, gelosa o practicant de l’amor lliure, és com preguntar si l’H2O és per naturalesa sòlid, líquid o gasós. L’única resposta assenyada a aquesta pregunta és: depèn. En un planeta gairebé buit, on l’aliment i el refugi es troba pertot arreu, evitar els conflictes seria l’opció més fàcil i atractiva. En les condicions típiques dels entorns primitius, els éssers humans sortirien més perjudicats que beneficiats guerrejant entre ells. Les proves —tant físiques com circumstancials— apunten a una prehistòria humana en la qual els nostres avantpassats feien moltíssim més l’amor que la guerra.

LA FAL·LÀCIA DE LA LONGEVITAT

A LA PREHISTÒRIA ELS HUMANS FEIEN 90cm D’ALÇADA

Estrany, però cert: l’estatura mitjana que podia assolir un humà prehistòric era d’uns 90 centímetres, així que qualsevol persona que medís un metre vint seria considerada un gegant.

Aquest coneixement canvia la imatge que t’havies fet dels humans prehistòrics? T’estàs imaginant a una raça de nans vivint en mini coves, perseguint a conills fins als seus caus, encongint-se de por davant la visió d’un llop o balancejant-se en l’aire presos per un falcó?

Doncs tot i que tècnicament és cert que “l’esperança d’altura” d’un humà prehistòric era d’uns 90 centímetres, és una dada que genera més confusió que no pas altra cosa.

Prenem l’altura mitjana d’un adult prehistòric plenament desenvolupat (guiant-nos per les restes òssies): quasi 1,83 metres. Prenem a continuació la grandària mitjana dels esquelets prehistòrics de nadons (50 cm, posem per cas). Extrapolem ara a partir de la proporció obtinguda d’un ventall d’esquelets d’adults i d’infants trobats en coneguts jaciments arqueològics funeraris i suposem que, aproximadament, per cada tres persones que assolien l’edat adulta, set morien sent encara nadons. Per tant, degut a l’alt índex de mortalitat infantil, l’altura mitjana d’un ésser humà en la Prehistòria era [(3×183)+(7×50)]:10=89,9 centímetres. Quasi noranta.

Absurd? Si. Enganyós? Sens dubte. Estadísticament exacte? Bé, més o menys.

Aquesta xifra sobre l’altura mitjana no és ni més absurda ni més enganyosa que una altra sobre l’esperança de vida en la Prehistòria que s’ha fet creure a la majoria de la gent, la famosa xifra dels 35 anys. Aquesta xifra es basa en els mateixos càlculs distorsionats per l’elevat índex de mortalitat infantil. Si eliminem aquest factor, veurem que els humans prehistòrics que sobrevivien a la infància, normalment arribaven a viure de 66 a 91 anys, amb nivells de salut i mobilitat majors dels que es donen avui en dia a la majoria de societats occidentals.

És un joc de mitjanes. Si bé és cert que en les poblacions prehistòriques morien molts infants i nadons —com indica el gran nombre d’esquelets de nadons que es troben en gairebé tots els jaciments funeraris—, aquests esquelets no ens donen cap informació sobre el que podria considerar-se una “avançada edat”. L’esperança de vida en el moment de néixer, que és la mesura que es cita generalment, està molt lluny de ser una mesura precisa de la duració normal de la vida d’un adult. Quan hom llegeix “A inicis del segle XX, l’esperança de vida al néixer era d’uns 45 anys. Ha pujat fins a 75 gràcies al descobriment dels antibiòtics i a les mesures de salut pública que fan possible que les persones sobrevisquin a les malalties infeccioses o que les evitin”, no hauria d’oblidar que aquest dràstic increment expressa sobretot que moren menys infants i no tant a que els adults visquin més temps.


Segur que durant la prehistòria morien molts nadons víctimes de malalties o del rigor de les condicions de vida. Però molts antropòlegs creuen probable que la causa de gran part de la mortalitat infantil que abans s’atribuïa a la inanició o a les malalties fos en realitat l’infanticidi. Sostenen que les societats de caçadors-recol·lectors limitaven el nombre de nadons per què no es convertissin en una càrrega per al grup, o per tal d’evitar que un creixement demogràfic massa accelerat comprometés la provisió d’aliments.

Per molt monstruós que ens pugui semblar, l’infanticidi no és gens excepcional, ni tan sols avui en dia. Diversos estudis de societats preindustrials contemporànies conclouen que entre la meitat i les tres quartes parts practiquen alguna forma d’infanticidi actiu.

Abans que comencem a sentir-nos molt superiors en la nostra humana compassió, tinguem en compte els orfenats europeus. A França, el nombre de nadons abandonats a una mort quasi segura va passar de 40000 el 1784 a 140000 el 1822. El 1830, hi havia en els orfenats francesos 270 torns especialment dissenyats per protegir l’anonimat de qui dipositava als seus fill no desitjats. Es calcula que entre el 80 i el 90 % d’ells, morien abans d’un any.

Quan els nostres ancestres van començar a cultivar la terra per aconseguir el seu aliment, van començar a córrer per una roda com els hàmsters, però mai anaven prou ràpid. Més terra suposava més menjar, i més menjar que naixessin més infants a alimentar. Més infants suposava més ajuda per a cultivar la terra i més soldats. Però aquest creixement demogràfic creava una demanda de més terres que sols es podia aconseguir i conservar mitjançant la conquesta i la guerra. Vist d’una altra manera: el pas de l’agricultura es va accelerar per la convicció, aparentment irrefutable, de que és millor arrabassar les terres als estranys (si és precís, matant-los) que permetre que morin de gana els teus propis fills.


També hi ha pressuposats culturals problemàtics que distorsionen els càlculs dels demògrafs que parteixen del postulat que la vida comença amb el naixement. Aquesta idea dista molt de ser universal. En les societats en les que es practica l’infanticidi, no es considera que el nounat sigui una persona completament formada. Una sèrie de rituals, des del bateig a cerimònies d’imposició de nom, es posposen fins que s’hagi determinat si a l’infant se li permetrà viure.

No ens hauria d’estranyar la discrepància transcultural en valorar a partir de quan comença la vida, doncs a dins de la nostra societat hi és ben present al voltant del dret a l’avortament.

ÉS AVUI COMPLIR 80 ANYS EL QUE EN ALTRES TEMPS ERA COMPLIR 30?

Acudit publicat en The New Yorker. Veiem a dos cavernícoles xerrant. Un li diu a l’altre: «Aquí hi ha alguna cosa que no quadra. Respirem aire net, bevem aigua pura, fem un munt d’exercici, tot el que mengem és orgànic i ecològic, i tanmateix ningú passa dels trenta».

Les distorsions estadístiques degudes a l’infanticidi no són l’única causa de confusió entorn a la longevitat prehistòrica. No és gaire fàcil determinar a quina edat va morir algú l’esquelet del qual porta enterrat milers d’anys. Per diverses raons tècniques, els arqueòlegs solen quedar-se curts en el compte. Per exemple, un grup d’arqueòlegs va fer la seva estimació de l’edat en què van morir unes persones els esquelets de les quals es van trobar en cementiris missionals de Califòrnia. Quan ja tenien fets els seus càlculs, va aparèixer documentació escrita de l’edat a la que realment havien mort els subjectes. Mentre que els arqueòlegs havien estimat que només el 5 % havia viscut 45 anys o més, els documents demostraven que, de les persones enterrades en aquells cementiris, el 37 % depassava aquesta edat en el moment de morir: set vegades més! Si les estimacions realitzades a partir d’esquelets d’uns pocs segles d’antiguitat poden desviar-se tant, com seran d’imprecises les que es basen en la informació extreta d’ossos de desenes de milers d’anys?

Una de les tècniques més fiables per a calcular l’edat en el moment de la mort és l’erupció dental. Els arqueòlegs es fixen en quant sobresurten els molars respecte a la mandíbula, un indicador aproximat de l’edat d’un adult jove en el moment de la mort. Però els nostres queixals del seny completen la seva «erupció» quan tenim entre 30 i 35 anys, de manera que, passat aquest punt, els arqueòlegs registren l’edat d’un esquelet com a «35+». Això no significa que la persona morís als 35, sinó que va morir amb 35 anys o més. Pot ser que morís als 50, als 65 o fins a els 100, qui sap?

En algun moment, aquest sistema d’anotació va ser malinterpretat per la premsa popular i es va crear la impressió general que els nostres avantpassats remots rares vegades arribaven a viure més de 35 anys. Greu error. Hi ha tot un ventall de fonts d’informació (entre elles, inclòs l’Antic Testament) que apunten que la durada normal de la vida humana oscil·laria entre els 70 i els 90 anys, o fins i tot més.

Un estudi científic recent calibrava el volum cerebral i l’índex de massa corporal en diversos primats, i concloïa que la vida de l’Homo sapiens durava aproximadament entre 66 i 78 anys. Aquestes xifres se sostenen a la llum del que s’ha observat en els caçadors-recol·lectors d’avui en dia. Entre els ¡kung san, els hadza i els aché (societats d’Àfrica i Sudamèrica), una dona que arribés als 45 podia esperar sobreviure 20, 21,3 i 22,1 anys més, respectivament. Entre els ¡kung san, gairebé tothom que arribava als 60 podia raonablement esperar viure uns deu anys més; anys actius, de mobilitat i aportació social. L’antropòleg Richard Lee estimava que dels ¡kung que va conèixer durant la seva estada a Bostwana, un de cada deu tenia més de 60 anys.

La salut general de les poblacions humanes es va ressentir greument amb l’agricultura. La dieta humana típica, d’una varietat i riquesa nutricional extremes, es va reduir a uns pocs tipus de gra, amb possibles suplements ocasionals de carn i làctics. La dieta aché, per exemple, inclou carn de 78 espècies diferents de mamífers, 21 de rèptils i amfibis, més de 150 d’aus i 14 de peixos, a més de gran varietat de plantes.

A part de la pèrdua de valor nutricional de la dieta agrícola, el sinistre historial d’estralls causats per les malalties més mortíferes per a la nostra espècie va arrencar amb la implantació de l’agricultura. Les condicions eren ideals: nuclis amb alta densitat de població ofegant-se en la seva pròpia immundícia, convivint amb animals domèstics (els excrements dels quals, virus i paràsits se sumaven al guisat), i units per extenses rutes comercials que facilitaven la transmissió de patògens contagiosos de poblacions immunitzades a altres més vulnerables.

Quan James Larrick i els seus col·legues van estudiar als indis waorani d’Equador, encara relativament aïllats, no van trobar cap rastre de hipertensió, malalties cardíaques o càncer. Cap anèmia o cap refredat comú. Res de paràsits interns. Cap indici d’exposició prèvia a la polio, la pneumònia, la verola, la varicel·la, el tifus, les febres tifoidees, la sífilis, la malària o l’hepatitis B.

Això no és tan sorprenent com podria semblar, ja que gairebé totes aquestes malalties o bé es van originar en animals domesticats o requereixen una densitat de població alta per a transmetre’s fàcilment. Les malalties infeccioses i parasitàries més mortals que han assotat a la nostra espècie no van poder estendre’s fins que no es va consumar el trànsit a l’agricultura.

Malalties mortals amb origen en animals domèstics

Malaltia humana

Animal de procedència

Xarampió

Bestiar (pesta bovina)

Tuberculosi

Bestiar

Verola

Bestiar (verola bovina)

Grip

Porcs i aus

Tos ferina

Porcs i gossos

Malària per P. falciparum

Aus

L’espectacular increment de la població mundial que va acompanyar al desenvolupament agrícola no és indicatiu que millorés la salut, sinó d’un augment de la fertilitat: hi havia més gent susceptible de reproduir-se, però la seva qualitat de vida era pitjor. Fins i tot Edgerton, que insisteix reiteradament en la fal·làcia de la longevitat («la vida dels caçadors-recol·lectors és curta; la seva esperança de vida al néixer oscil·la entre els 20 i els 40 anys […]»), no té més remei que admetre que, per alguna raó, els caçadors-recol·lectors gaudien de millor salut que els membres de les societats sedentàries: «En tot el món, les societats agrícoles han tingut sempre pitjors condicions de salut que les dels caçadors-recol·lectors». Les poblacions urbanes d’Europa, diu, «no van arribar la longevitat dels caçadors-recol·lectors fins a mitjans del segle XIX, o fins i tot fins al segle XX».

Això, a Europa. Les poblacions d’Àfrica, de la major part d’Àsia i de Llatinoamèrica encara no han recuperat la longevitat que era habitual entre els seus avantpassats, i, gràcies a la pobresa crònica, l’escalfament global i la sida, és improbable que ho aconsegueixin en un futur proper.

Tan bon punt els patògens d’animals domesticats muten i s’introdueixen en poblacions humanes, no triguen en estendre’s d’unes comunitats a unes altres. Per ells, el començament del comerç global va ser una benedicció. La pesta bubònica va arribar a Europa per la Ruta de la Seda. La verola i el xarampió van viatjar com a polissons en els vaixells que salpaven al Nou Món, i és possible que la sífilis fes la travessia de l’Atlàntic en sentit contrari colant-se en el primer viatge de retorn de Colom. Actualment, el món occidental és presa del pànic any rere any per alarmes de grip aviar amb origen en l’Extrem Orient. L’Èbola, el SRES (síndrome respiratori agut sever), la fascitis necrotizant (causada per «bacteris carnívores»), el virus H N (grip porcina) i innombrables patògens que encara no tenen nom ens obliguen a passar-nos el dia rentant-nos compulsivament les mans.

Si bé en la Prehistòria va haver-hi brots ocasionals de malalties infeccioses, és poc probable que s’estenguessin gaire, fins i tot amb un grau elevat de promiscuïtat sexual. Seria gairebé impossible que els patògens es propaguessin entre grups molt dispersos de caçadors-recol·lectors, que rarament entraven en contacte els uns amb els altres. Les condicions necessàries per a qualsevol pandèmia o epidèmia devastadora senzillament no es van donar fins a la revolució agrícola. Pretendre que la medicina moderna i les actuals mesures d’higiene i salubritat ens salven de malalties infeccioses que feien estralls entre els pobles preagrícoles (una idea molt popular) és com dir que el cinturó de seguretat i l’airbag ens protegeixen d’accidents de cotxe que eren mortals per als nostres ancestres prehistòrics.

MORTS D’ESTRÈS

Si no acaba amb tu un virus mortífer, probablement ho faci l’estrès i una dieta rica en greixos. El cortisol, l’hormona que allibera el nostre organisme en situacions d’estrès, és l’ immunosupressor més potent que es coneix. O el que és el mateix: res afebleix tant les nostres defenses contra la malaltia com l’estrès.

Fins i tot alguna cosa aparentment tan intranscendent com no dormir prou pot tenir efectes molt greus en el sistema immune. Sheldon Cohen i el seu equip van portar a terme un estudi dels hàbits de somni en un grup de 153 homes i dones sans durant dues setmanes, transcorregudes les quals els van posar en quarantena i els van exposar al rinovirus, el microorganisme causant del refredat comú. Com menys dormia un individu, majors eren les seves probabilitats d’enxampar un catarro. Aquells que dormien menys de set hores al dia corrien un risc tres vegades major de caure malalts que els altres. Si vols viure molts anys, dorm més i menja menys. Fins a la data, l’únic mètode que s’ha demostrat efectiu en la prolongació de la vida dels mamífers és una dràstica reducció del consum calòric. El patòleg Roy Walford va efectuar un experiment amb ratolins i va descobrir que, quan els donava per menjar aproximadament la meitat del que ingerien si no se’ls racionava l’aliment, vivien el doble (el que en termes humans serien 160 anys). I no només es perllongava la seva vida, també es mantenien més en forma i eren més intel·ligents (el que es comprovava posant-los a recórrer laberints). Estudis de seguiment realitzats amb insectes, gossos, micos i éssers humans han confirmat els beneficis de passar per la vida quedant-se amb gana. Un altre estudi, efectuat en un grup de 448 persones i publicat a l’American Journal of Cardiology, associava els dejunis intermitents amb una reducció del 40 % de les malalties cardíaques, i afirmava que «la majoria de les malalties, entre elles el càncer, la diabetis i fins i tot trastorns neurodegeneratius, poden prevenir-se mitjançant la reducció calòrica».

La conclusió a la qual arriben aquests estudis serà molt del grat de mandrosos i ganduls: en l’entorn ancestral, on els nostres predecessors es limitaven a allargar la mà i dur-se el menjar a la boca, un cert grau d’inconsistència en la dieta —potser exacerbada per intervals de pura mandra entre els habituals períodes d’exercici aeròbic— hauria resultat adaptativa, i fins i tot sana. Per dir-ho d’una altra manera: si caces o reculls la quantitat justa de menjar baix en greixos per prevenir la fam, dediques la resta del dia a activitats no estressants, com ara explicar històries al voltant d’una foguera, fer llargues migdiades abraçat a algú en una hamaca i jugar amb els nens, estaràs duent un estil de vida òptim per a la longevitat humana.

El que ens porta de nou a l’eterna pregunta que feien els caçadors-recol·lectors quan els convidaven a sumar-se al món «civilitzat» i adoptar l’agricultura: per què? Per què matar-se a treballar havent-hi tantes nous de mongongo en el món? Per què capficar-se a arrancar males herbes de l’hort quan hi ha «molta fruita», «molt peix» i «molt ocellet»?

Hem vingut al món a tocar-nos la panxa, i no permeteu que ningú us digui el contrari.

Kurt Vonnegut, Fill

Al 1902, el New York Times publicava una crònica titulada «Descobert el germen de la mandra». Pel que sembla, un tal doctor Stiles, zoòleg del Departament d’Agricultura, havia trobat el germen responsable de «els degenerats coneguts com crackers [dropos] o “escombraries blanques”» en els «Estats del Sud». Però la veritat és que la nostra vagància requereix menys explicacions que el nostre frenètic productivisme.

Quants castors moren víctimes d’algun accident quan aixequen les seves preses? Sofreixen els ocells sobtats atacs de vertigen després dels quals es precipiten irremeiablement des del cel? Quants peixos moren ofegats? Apostaríem que són tots successos més aviat infreqüents; en canvi, l’estrès crònic, que molts consideren una part normal de la vida humana, causa estralls entre nosaltres.

Tants que a Japó fins i tot li han posat nom: kamshi. Mort per excés de treball. Segons dades de la policia japonesa, el 2008 es van suïcidar fins a 2.200 treballadors nipons, a causa de les seves aclaparadores condicions de treball. I el nombre dels morts per infarts cerebrals i de miocardi seria cinc vegades superior, segons el sindicat federal Rengo. Malalties cardiaques, problemes de circulació, trastorns digestius, insomni, depressió, disfuncions sexuals, obesitat… Darrere de tot això hi ha l’estrès.

Si és veritat que evolucionem en un malson hobbesià de terror i ansietat, si els nostres ancestres tenien realment una vida solitària, pobra, miserable, brutal i breu, com s’entén que seguim sent tan vulnerables a l’estrès?

QUI ÉS AQUI L’IL·LÚS ROMÀNTIC, EH?

Moltes persones, d’altra banda perfectament raonables, semblen obsessionades per la imperiosa necessitat de localitzar les arrels de la guerra en el nostre passat primigeni, de pensar que els autosuficients caçadors-recol·lectors són pobres, i de predicar la Bona Nova espúria de que 30 o 40 anys eren una edat avançada per als homes de les èpoques preagrícoles. Però està demostrat que aquesta concepció del nostre passat és falsa. Què passa aquí?

Si la vida prehistòrica era una lluita constant que acabava en mort jove, si la nostra espècie la mou exclusivament —o gairebé— l’egoisme, si la guerra és una tendència ancestral inscrita en els nostres gens, és possible consolar-se argumentant, com fa Pinker, que les coses no paren de millorar, que —en la seva panglosiana visió— «vivim probablement en el moment més pacífic des de l’aparició de la nostra espècie sobre la Terra». Seria una notícia encoratjadora, per descomptat; i això és, al cap i a la fi, el que la major part del públic està desitjant sentir. Tots volem creure que anem a millor, que l’espècie està aprenent, creixent i prosperant. Qui és que no vol congratular-se per tenir la sort d’estar viu aquí i ara?

Però, igual que «el patriotisme és la convicció que el teu país és superior a tots els altres perquè tu vas néixer en ell» (G. B. Shaw), la idea que vivim «en el moment més pacífic» de la nostra espècie és tan mancada de fonament intel·lectual com emocionalment reconfortant. El periodista Louis Menand ha advertit que la ciència pot ocupar una funció conservadora, essencialment política, subministrant «una explicació de com són les coses que no suposi una amenaça per a les coses tal com són». I fa una pregunta retòrica: «Per què algú s’hauria de sentir infeliç o adoptar conductes antisocials si viu en el país més lliure i pròsper del món? No pots donar-li la culpa al sistema!». Quin problema tens? Tot està perfecte. La vida és fantàstica, i cada dia més! Hi ha menys guerres! Vivim més anys! És una existència humana nova i millorada!

Aquesta visió fabulosa d’un present nou, millorat i superguai es presenta en el marc absolutament fictici d’un sagnant passat hobbesià. Però es ven al públic com la postura lúcida i realista, i aquells qui qüestionen els seus postulats se’ls desqualifica com a il·lusos romàntics que encara estan plorant la mort de Janis Joplin i la desaparició dels pantalons de campana. Però aquest argument «realista» està plegat de dades malinterpretades i càlculs enganyosos. Una anàlisi desapassionada de la informació científica rellevant demostra a les clares que les desenes de milers d’anys anteriors a la implantació de l’agricultura, si bé no van ser —certament— una època de felicitat utòpica ininterrompuda, sí que van estar, en la seva major part, caracteritzades per la bona salut de la població, la pau entre grups i individus, baixos nivells d’estrès crònic i alts nivells de satisfacció general per a la majoria dels nostres ancestres.

Després de fer aquest al·legat, quedem descartats com a sospitosos de militar en el M.O.I. (Moviment d’Utopistes Il·lusos)? És una fantasia rousseauniana afirmar que la Prehistòria no va ser un malson interminable? O que la naturalesa humana no s’inclina més cap a la violència, l’egoisme i l’explotació que cap a la pau, la generositat i la cooperació? O que la majoria dels nostres ancestres possiblement van experimentar un sentit de pertinença a la comunitat que avui en dia a gairebé tots ens costa si més no imaginar? O fins i tot que és probable que la sexualitat humana evolucionés i funcionés com un mecanisme de vinculació social i una forma agradable d’evitar i neutralitzar conflictes? És una ximpleria romàntica assenyalar que els homes i dones primitius que aconseguien sobreviure als seus primers anys arribaven a viure tant com viuen avui en dia els més rics i afortunats de nosaltres, fins i tot sense disposar de stents coronaris d’alta tecnologia, medicació per a la diabetis o malucs de titani?

No. Si hom ho pensa, la visió neohobbesiana és molt més optimista que la nostra. Haver arribat, com nosaltres, a la conclusió que la nostra espècie té una capacitat innata per a l’amor i la generositat que com a mínim iguala el nostre gust per la destrucció; per a la cooperació pacífica tant com per a l’atac coordinat; per a una sexualitat oberta i relaxada en la mateixa mesura que per a una possessivitat gelosa que ofega tota passió… Comprendre que aquests dos mons estaven igualment oberts per a nosaltres, però que, fa uns 10.000 anys, alguns dels nostres ancestres es van sortir del camí pel qual sempre havien transitat per ficar-se en un hort de treball, malalties i conflictes en el qual la nostra espècie està atrapada des de llavors… En fi, no és el que se’n diu una visió de color rosa de la trajectòria global de la humanitat. Així que qui són els il·lusos romàntics?

Desmitificar la nostra prehistòria significa desmuntar els tòpics tan ben resumits per Thomas Hobbes en la seva definició de la vida humana durant la prehistòria: “solitària, pobra, miserable, brutal i breu”. Aquesta concepció tant infundada i que segueix gaudint d’una acceptació gairebé universal serveix per enrobustir l’ordre establert induint la por i el rebuig a tot allò que queda fora de la nostra civilització, el sistema capitalista tecno-industrial. Tal concepció suposa un autèntic obstacle a l’hora d’iniciar la construcció d’alternatives al sistema —mai falta algú que ens recorda la seva concreció més popular i no per això menys ridícula: “voleu tornar a les cavernes!”.

En aquest llibret trobaràs els típics tòpics sobre la prehistòria (“els primitius sols vivien uns 35 anys, estaven en guerra constant contra tribus ribals, vivien en un estat de lluita per la supervivència perpetu…”) desmantellats impecablement des de múltiples fronts com ara l’antropologia, l’arqueologia i la primatologia, oferint-nos una visió molt més rica i complexa sobre el 99% del temps que els humans hem viscut sobre la terra.
La intenció no és idealitzar ni mitificar la prehistòria com a època daurada de l’existència humana, la qual cosa és prou banal ja que, només per començar, seria impossibile recrear-la. El màxim objectiu seria erradicar les pors al que suposa “viure a les cavernes” i potser així aconseguirem ser persones més obertes, disposades i preparades a viure en un món menys còmode i luxós però molt més sostenible.

Anuncis

1 comentari so far
Deixa un comentari

I just couldn’t go away your site before suggesting that I really loved the standard info a person provide in your visitors? Is going to be back incessantly to investigate cross-check new posts

Comentari per markghiglieri.net




Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: