Difon La Idea


L’opressió lingüística, un conflicte desatès
gener 23, 2012, 9:20 am
Filed under: Llengua

El món és ple de conflictes lingüístics, i el català -com una llengua minorada més- al llarg dels últims segles ha patit els mateixos abusos que d’altres llengües arreu del planeta.

Malgrat les evidències, potser encara hi ha negacionistes que defensin que la opressió lingüística no ha existit mai o d’altres que no ho arribin a negar però amb la seva relativització del conflicte acabin posicionant-se de la mateixa manera. Hi ha gent -curiosament quasi sempre castellanoparlant- que afirma que és un problema menor o que se’n fa un gra massa. Per sort, els parlants de català tenim l’autoestima una mica més alta i no ens empassem cantarelles, ni judicis de valors des de posicions lingüísticament privilegiades, ni romanços per a tirar pilotes fora : El conflicte lingüístic -és a dir, la imposició lingüística- és real, actual i històrica. És important combatre-la des de qualsevol front bàsicament perquè limita la llibertat dels individus en la seva necessitat vital de comunicar-se i expressar-se lliurement. Per tant, el grau d’importància únicament pot ser mesurat per les persones que són oprimides i no pas al revés.

Tot i que s’ha avançat molt i s’han fet passes considerables per a una normalització i un alliberament de prejudicis lingüístics dins els moviments socials- i específicament dins el moviment anarquista-, encara queden actituds i mentalitats que caldria combatre. En aquest sentit, sovint s’ha vist companyes assumir rols lingüístics autoritaris sobre altres companyes catalanoparlants amb una barreja de mites i prejudicis fàcilment desmuntables des de la lingüística i la iconoclàstia que ha caracteritzat sempre el moviment llibertari. Un dels mites més concurrents, que també es reprodueix dins els nostres espais, és el del castellà com a “llengua comuna”. Segons aquest mite, el castellà és la llengua en la que tothom es pot entendre – sembla ser que el català és molt complicat per a un castellanoparlant-. Per tant, l’ús del català és un impediment- i a vegades per algunes una falta de respecte- per a entendre’s en assemblees o a l’hora de fer propaganda. Aquesta idea destil·la linguocentrisme i una visió estatista del territori ja que assumeix que les zones de parla catalana estan també dins del domini lingüístic espanyol, acceptant així el discurs estatista oficial. El mite també reforça la idea que hi ha llengües de primera, que gaudeixen de més prestigi social en un determinat entorn, i llengües de segona, amb menys prestigi social i per tant susceptibles a ser marginades.

El segon mite és el de el català com a llengua de poder o llengua burgesa. Lògicament sí que ho ha estat, però també ha estat moltes altres coses: en una comunitat lingüística hi ha explotats i explotadors i sovint parlen la mateixa llengua. I jo em pregunto: No ha existit també (i molts més anys que en català per cert) una classe dominant en castellà ? Per què sempre es recalca l’adjectiu “catalana” quan es parla de burgesia? És evident que és catalana si estem parlant de Catalunya, per què no es fa el mateix quan es parla de burgesia castellana o bretona, per exemple? No ens deuen fer voler creure que tot allò que és català és burgés?

No ens enganyaríem si afirméssim que el català sempre ha estat la llengua del poble ras. Per a comprovar-ho només cal veure la llengua utilitzada tradicionalment per la pagesia. És només recentment- en els últims 30 o 40 anys (a excepció del període la República)- que una part de la burgesia-essencialment regionalista però ara també independentista- ha aconseguit quotes de poder- les mateixes que abans tenia en la llengua de Cervantes-en català. No es pot negar tampoc, que tradicionalment les classes dominants dels Països Catalans han utilitzat el castellà i que per contra el català ha estat sovint considerat una llengua de segona reservada al poble. Al Principat el mite es pot dir que ha desaparegut en gran mesura però a ciutats com València o Palma el català encara és considerat una llengua de camp -com si això fos un insult!- i el castellà una llengua d’aura superior. En tot cas, els que carreguen aquestes idees farien bé de pensar en quina llengua van ser parides majoritàriament moltes de les revolucions i revoltes- la de les quintes, la setmana “tràgica”, les col.lectivitzacions de fàbriques i camps del 36… – per les que tant els cau la baba i degut a les quals probablement hagin sentit un interès major per a conèixer Catalunya i la seva tradició revolucionària. Potser també seria interessant veure l’origen catalanoparlant d’alguns dels principals instigadors de la Propaganda pel Fet o el Maquis a l’Estat Espanyol- Pallàs, Sempau, Murull, Morral, Mateu, Sabater, Vila, Massana- per a concloure que és de traïció història i d’amnèsia selectiva associar la llengua catalana a poder.

El tercer mite és el de l’associació d’una llengua a una ideologia. La llengua -afortunadament- no emana de cap ideologia i no te la culpa de com s’hagi instrumentalitzat al llarg de la història per a fins polítics. En aquest sentit, és prou significatiu que avui en dia un catalanoparlant que mantingui sempre la seva llengua sigui vist com a nacionalista o radical mentre que una persona que es mantingui sempre en llengua castellana no sigui associada a cap ideologia concreta, simplement sigui vista amb normalitat com el que és: un parlant de castellà.

El quart mite és el del bilingüisme. En aquest mite són recurrents les al·lusions a que a Catalunya es parlen dues llengües. Sí, a Catalunya es parlen dues llengües i moltes més (aranès, urdú, àrab, mandarí, romanès, gallec, anglès…) i es pot dir que el bilingüisme és una mentida més per a seguir justificant els privilegis lingüístics que volen conservar alguns castellanoparlants. Quan parlen de bilingüisme- i si som capaces de llegir entre línies- estan parlant de monolingüisme, del seu dret a no fer esforços per a aprendre cap altre llengua que no sigui la seva. Crec que d’això se’n diu colonialisme lingüístic. A més, cap comunitat lingüística te necessitat de més d’una llengua per a existir i l’existència d’una altra llengua forània que domina o competeix amb la llengua pròpia és donada per una situació d’anomalia (conquesta, guerra, dominació política o econòmica…). Bilingüisme, doncs, és una altra forma de feixisme i a la llarga vol dir substitució lingüística.

A tot això, no deixa de ser curiós l’alt grau d’indiferència que aquestes qüestions han suscitat a l’entorn llibertari. Amb honroses excepcions, generalment s’ha vist com una preocupació secundària i fins i tot -massa vegades- ha estat menystinguda. Per això, es fa necessari combatre aquesta opressió des de la crítica integral i radical que ha caracteritzat les pràctiques antiautoritàries des de sempre, entenent que la opressió lingüística no és un tema menor sinó una faceta més de la dominació i un obstacle per assolir la independència individual i col·lectiva total. A més, cal bastir un discurs propi que s’allunyi de discursos identitaris i etnocentristes així com d’idearis interclassistes però que a la vegada faci esforços per a un desacomplexament ple del català al carrer i als nostres espais. Així mateix, es fa necessari editar més propaganda, llibres i publicacions en català i tallar les ales als que perpetuïn o persisteixin en conductes lingüístiques autoritàries.

La lluita contra la opressió lingüística del català – com la de qualsevol altra llengua en desigualtat- és, en definitiva, un front més que cal tenir en compte ja que potencialment és també una lluita revolucionària. Sobretot quan, des d’una perspectiva antiautoritària, de classe i antiestatista, s’enfronta insubmisament a la uniformització i assimilació cultural que històricament ha propagat el poder.

Miquel Prodigiós

Article extret d’En Veu Alta núm 12 (http://www.nodo50.org/anomia/anomia/Enveualta.html)

Anuncis

Feu un comentari so far
Deixa un comentari



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: