Difon La Idea


Carta per al teu futur jo
Novembre 21, 2011, 11:24 am
Filed under: Uncategorized

Carta en format video: http://youtu.be/BqDpOOYBvWE

Carta en format mp3: http://www.multiupload.com/KVH4NKUD4I

Carta en format text:

Estimat lector,

Em sap greu que hagis de llegir aquestes línies. Has arribat aquí perquè estàs desesperat, i perquè necessites entendre. Entendre què és el que ha passat. Entendre per què la teva vida se’n ha anat en orris, i per què tothom sembla estar tornant-se boig. Probablement a part d’una explicació busques un consol, i potser també una solució. Jo no podré donar-te cap d’aquestes dues coses, o potser si però no de la manera que t’imagines.

El primer seria entendre què ha passat. Per què el teu món s’ha enfonsat. Sí, ja ho sabem, l’economia va malament, l’atur augmenta, hi ha disturbis en el carrer i cada vegada més retallades i menys prestacions per part de les cada vegada més inoperants i buides institucions, però això és el que els economistes anomenen el “quadre macroeconòmic”. Siguem sincers, a tu el que et preocupa és lo teu: què serà de tu i de la teva família. El quadre microeconòmic. I tens raó; totes aquestes ximpleries plenes de sigles (PIB, IPC, IBEX35…) i d’expressions estranyes (tipus d’interès, deute sobirà, fer default o suspensió de pagaments…) no tenen en realitat la més mínima importància. Són noms amb els quals la gent important i els telenotícies volen cartografiar el desastre. Però, en realitat, per més que omplin el telediari de repunts, aversió al risc dels inversors, reducció del dèficit, balanç de pagaments o d’altres coses esotèriques la veritat és que estan igual que tu. No tenen ni idea de què és el que està passant. Estem tots en un vaixell que s’enfonsa i el capità està tan aterrit i impotent com nosaltres. Així que el primer i més just és explicar-te per què està passant el que està passant, amb paraules senzilles, sense entrar en grans explicacions teòriques ni fer indigestes amanides de dades.

Jo no puc donar-te els detalls exactes de l’evolució de les coses perquè no els tinc ni crec que es puguin tenir, però si que et puc donar les línies generals de per on han anat i aniran les coses i, creu-me, fins a ara s’estan complint molt bé. En realitat, el curs general dels esdeveniments és molt simple. És tan simple que els nens i els vells ho entenen amb dos o tres frases. El problema som la resta de la població, els que estem en l’edat adulta i amb la responsabilitat de fer-nos càrrec de la societat; i com que assumeixo que tu et trobes en aquest grup, hauré d’utilitzar una mica més que dos o tres frases. Unes quantes més, de fet.

La cosa és evident, però estem educats perquè el concepte sigui inacceptable, igual que un ordinador que falla ens reiniciem contínuament a la recerca d’una altra explicació, d’alguna cosa que concordi amb els nostres esquemes mentals. Perquè la simple i plana veritat és inacceptable. I aquesta simple i plana veritat és que el creixement, el creixement en general, ja sigui de l’economia, de la població, del benestar, etc ja no és possible. No només ja no és possible, és que estem condemnats a decréixer durant un temps, durant una llaaarga temporada. No per elecció, no per consciència i totes aquestes coses que diuen els grups ecologistes, no. Decreixem perquè no ens queda més remei. Per força. Per nassos.

Alguna vegada et vas plantejar per què creixíem? Per què l’economia creixia -el PIB augmentava cada any, deien? Per què la població creixia? Per què el nostre nivell de vida millorava? Tot això passava perquè teníem molts recursos; no només molts, sinó que cada any en teníem més. Hem tingut més menjar, més aigua, més energia, més cotxes, més electrodomèstics, … No només més, sinó cada vegada millors, i han aparegut coses noves i més meravelloses: ordinadors potentíssims que caben en una maleta, telèfons intel·ligents que van en la nostra butxaca i ens indiquen en el mapa on estem i a on anem, medicaments que guareixen mals abans incurables, avions que ens transporten d’una a altres bandes del món, tomàquets a l’hivern i taronges a l’estiu… Bé és veritat que una part de la Humanitat, la majoria de fet, no ha tingut mai accés a tals meravelles, però per als que hem viscut aquí ha estat un temps gloriós. Un somni de progrés continu i ràpid que ha durat moltes dècades, fins al punt que gairebé ha desaparegut la memòria d’un món passat on les coses anaven més lentament i la vida era més difícil. Creixíem, cada vegada érem més poderosos, la gent tenia treball, es compraven cases (de vegades amb piscina i tot), dos cotxes, diversos ordinadors i s’anava A la Rivera Maia a l’estiu i a Praga per Setmana Santa. Va arribar un moment que vam pensar que tot això era fruit de la nostra intel·ligència i el nostre esforç, i vam pensar que teníem garantida la continuïtat d’aquestes coses, que teníem dret a elles. Però no vam parar esment a un detall fonamental. Mentre el nostre progrés material s’accelerava també ho feia el nostre consum de matèries primeres, de totes les matèries primeres: petroli, carbó, gas, urani, ferro, coure, alumini, or, plata, estany, liti, cobalt, fosfats… Perquè el nostre progrés era material i es basava en la matèria; necessitàvem més materials per a construir cada vegada més coses, cada vegada millors. Estàvem tan segurs que sempre aniríem a millor que vam muntar un sistema econòmic i financer basat en el crèdit. Crèdit ve del llatí credere, creure; qui concedeix crèdit creu que qui el rep podrà retornar-lo; no només això, sinó que podrà retornar més del que rep, que podrà abonar un interès. És a dir, que no només podrà generar la riquesa suficient en el futur, sinó que a més ho farà a un ritme creixent, creixent d’una manera molt ràpida (els matemàtics dirien exponencial), un percentatge cada any. El problema és que quan el deute ja és molt gran fins a un petit percentatge implica incrementar en molts milions el deute total. Però en fi, el nostre sistema econòmic ha funcionat així durant més d’un segle i de tant en tant requereix fer taula rasa -les crisis-, es reinicia però després torna a funcionar. Però aquesta vegada no. Què va fallar?

Van fallar els recursos. El planeta és finit; gran, però finit, així que la quantitat de materials que hi ha en ell és finita. Aquest problema no és massa greu pel que fa als metalls si s’usen de manera que es puguin reciclar (tot i així, com que mai es pot reciclar al 100% sempre sorgirien problemes en el molt llarg termini), però és crític amb les matèries energètiques perquè es cremen en el seu ús, es consumeixen i mai més es poden tornar a utilitzar: sols queden les cendres. Així que aquesta manera de fer les coses només pot durar un temps, fins que s’acabi el petroli, el gas, el carbó i l’urani que proporcionen més del 90% de tota l’energia que es consumeix en el planeta Terra. Així que a principis del segle XXI, amb reserves d’aquests combustibles per a diverses dècades, deien, havíem de començar a pensar ecològicament i a poc a poc anar-nos passant a les energies renovables. Això deien. Però era mentida.

Per raons profundes que tenen les seves arrels en la Geologia i en la Física, resulta que no es pot extreure el petroli, el carbó, el gas i l’urani a la velocitat que ens doni la gana. Bé, sí que es pot, però fent les coses de manera tan brutal i gastant tanta energia que al final el combustible recuperat no ens en donaria tanta com la que hem gastat, i llavors no tindria sentit fer mines d’aquest tipus. Per tant, si volem guanyar energia en l’extracció, treure més energia que la que emprem en les nostres mines i perforadores, hem d’acceptar que no sempre sortirà el mateix, no sempre tindrem la mateixa quantitat d’energia. Un geòleg molt reputat, un tal Marion King Hubbert, va estudiar això en els anys 50 del segle passat i va arribar a una conclusió: qualsevol pou o mina segueix una certa corba de producció; al principi s’extreu poc cada any; després, va augmentant durant els anys fins arribar al seu màxim o zènit; i després, inexorablement, disminueix. Amb més tecnologia es pot millorar l’eficiència i augmentar el ritme de pujada durant un temps, però a costa d’accelerar el ritme de baixada després. El cas és que la producció de matèries primeres no és constant. Al principi puja i puja ràpidament, exponencialment, igual que els interessos dels nostres deutes, igual que el nostre PIB. Però tard o d’hora arriba al seu sostre, al seu màxim, al seu zènit. I tenim males notícies: encara que varia d’uns minerals a uns altres, això passa típicament quan s’ha extret més o menys la meitat del recurs. A partir del zenit la producció va baixant, al principi molt a poc a poc, fins al punt que sembla que la producció, simplement, s’ha estancat; però després la caiguda s’accelera i la producció decau molt ràpidament, exponencialment. I encara que mai arriba a desaparèixer del tot, a la pràctica al cap de pocs anys, poques dècades a tot estirar, la producció és tan marginal que en la pràctica no podem comptar amb ella, sobretot si volem mantenir el que tenim. La nostra economia que ha de créixer exponencialment per poder pagar els nostres deutes que creixen exponencialment.

Això va ser el que va passar, estimat lector. El zenit de producció del petroli va ser el 2005, el del carbó el 2011, el de l’urani el 2015 i el del gas natural el 2025. Aquest blog està ple de dades i referències que avalen el que dic, no tens per què prendre la meva paraula per certa. Comprova’ho. Possiblement quan llegeixis aquest article hauran passat alguns anys, i si la informació encara és accessible podràs verificar-ho. Potser les dates finals ballin alguns anys, però això no canvia res. Quan jo vaig escriure això, el 25 d’Agost de 2011, les principals fonts d’energia del planeta estaven mostrant símptomes d’esgotament, de final d’un cicle. Del final del creixement.

Al cap i a la fi, no és deixar de créixer part d’un procés natural? Quan som nens creixem i creixem fins a arribar a adults, i aquí parem de créixer. I això és sa i saludable; què passaria si creixéssim sense parar? Doncs amb la nostra societat passa el mateix; de fet és anàloga a un ésser viu. Al principi ens regíem per les regles del cowboy que només veu davant seu extensos prats per recórrer i conquerir. Però ara som molts, som 7.000 milions d’habitants en aquest planeta i sols toca a un mocador de terra cultivable, a un quadrat de 40 o 50 metres de costat per persona en aquesta roca aïllada enmig de l’espai. Ja no podem tenir l’economia del cowboy que no pot abastar els límits amb la seva vista, sinó la de la nau espacial Terra en la qual tot es recicla i es regula per a garantir la supervivència dels seus tripulants.

Ho vam fer? Vam canviar del mode “verds prads” al de “nau espacial”? No, clar que no. Dècades d’ensenyament econòmic en les grans facultats no permetien que els nostres experts econòmics, els assessors de les grans corporacions i els Governs, poguessin entendre un concepte en el fons tan senzill i evident. A sobre, les grans i complexes institucions que hem creat tenen molta inèrcia i hi havia, com oblidar-ho, aquests deutes que teníem, aquests crèdits que es basaven en que crèiem que podríem generar riquesa i, no només això, créixer per a poder pagar l’interès. Així que des que cap al 2005 es va començar a fer palès que en el nostre gegantisme estàvem començant a comprimir-nos sota la volta celeste del Planeta Terra hem estat trampejant i jugant a fer alguna cosa mentre perdíem el temps pretenent que el guanyàvem. Al 2008 la compressió va ser tan forta que el sistema va fer crack i per un moment es va parlar de refundar el capitalisme, de canviar les regles, de repensar-ho tot; per un moment va haver-hi por que tot s’enfonsés i per això es va parlar de canviar-ho tot. Però la inèrcia mental, la impossibilitat d’acceptar que no podem seguir creixent, la identificació falsa del creixement econòmic amb el propi benestar, va fer que al final creéssim més deute per sortir del clot del 2008. És a dir, vam creure que en el futur generaríem més riquesa i la vam agafar prestada del futur per tapar els forats d’avui. Sense adonar-nos que vam fer més grans els forats del demà.

Estimat lector, si has arribat aquí possiblement has perdut el teu treball, o tens por de perdre’l pròximament. Si encara el conserves, pràcticament amb seguretat t’han reduït el sou; si ha passat el temps fins i tot te l’hauran baixat diverses vegades mentre els preus de les coses bàsiques pujaven. El cas és que no estàs passant un bon moment, i en la teva família les coses no estan molt millor. Quan escric això, a l’agost de 2011, anticipo que aquesta tardor serà complicada, serà una tardor negra: s’aplicaran més retallades, veurem més caigudes de les borses, la recessió de les grans economies serà imminent i hi haurà més tensió en els carrers. Estem esperant la nova tempesta i el dany que deixarà després de si. Per tu, estimat lector, això formarà part potser del teu passat, i tu ja sabràs com haurà acabat tot… si és que es pot dir que hagi acabat mai. Perquè la realitat és que aquesta crisi econòmica no pot acabar; cerca en el blog, llegix les dades. No acabarà fins que no tornem a trobar un nou sòl ferm on assentar-nos; de moment només podem esperar caure i caure.

Això vol dir que no hi ha esperança? No, per descomptat que no. Però hem de comprendre que hem de canviar. Tota la societat ha de canviar. Perquè hem d’organitzar-nos d’una altra manera, deixar de veure la coberta de la nostra nau com el prat inacabable que fa temps que va deixar de ser. Hi haurà qui et digui que estem abocats a l’apocalipsi i la destrucció total. No els facis cas. És el típic cas de profecía autocomlerta: si creiem que tot s’en anirà en orris, llavors tot s’en anirà en orris. Però si comprenem el que passa, si entenem que el problema no és el partit A o B, ni el dirigent Fulanito o Menganito, sinó la concepció mateixa del sistema econòmic, estem a temps de revertir la situació. Essencialment el nostre problema és de crèdit, de creure en una determinada cosa. Molt bé, creiem-ne una altra, una altra molt diferent.

Tenim mitjans tècnics per a proporcionar energia sense basar-nos en combustibles fòssils i l’urani. No podrem produir tanta energia de manera sostenible (les grans instal·lacions industrials d’avui en dia només poden mantenir-se gràcies als combustibles fòssils), segurament a llarg termini no podrem produir ni el 10% de tot el que consumim ara, però probablement això sigui més que suficient. Però hem de preparar-nos ordenadament per a això, hem d’organitzar-nos.

I abans de pensar en energia, pensem en allò que realment necessites tu i la teva família, estimat lector. De moment aigua, menjar i lloc on allotjar-se. Tenir un treball, un treball digne amb el qual mantenir-te i contribuir al propi manteniment i el de la teva comunitat. I parlant de la comunitat i del teu propi interès en realitat, hem de mantenir nets els nostres carrers i la nostra aigua per tal d’evitar que proliferin les infeccions. Hem de ser capacos de produir medicaments simples, com els antibiòtics, per poder tractar les malalties més comunes; alguns els podrem derivar directament de les plantes, com fèiem antany. Hem de preservar l’energia en primer lloc per a mecanitzar el camp i augmentar la seva productivitat, però hem de conrear de manera sostenible, sense esquilmar els terrenys. Hem d’organitzar la producció dels béns necessaris però sense malgastar res, ni materials ni energia. Hem de mantenir les cases calentes a l’hivern i fresques a l’estiu però sense omplir-les de fums tòxics. Hem d’enviar als nostres fills a les escoles perquè aprenguin a viure en un món diferent de l’actual, i els nostres malalts a hospitals el més dignes i adequats que poguem.

Tenim molta feina per fer. Necessitem moltes mans. Deixa de lamentar-te pel que has perdut i treballa pel que necessitem guanyar entre tots.

Potser et preguntis què va ser del mi en concret. Si vam tenir sort, potser aconseguim, jo juntament amb altres bojos que intentem conscienciar a la societat, que molta gent, la suficient, llegís i entengués aquest missatge, i actués en conseqüència. Sé que és poc probable, però com és lògic havia d’intentar-ho: per això vaig enviar aquest missatge dintre d’aquesta ampolla. Potser no vam poder evitar que la degradació econòmica i societària continués, però malgrat tot jo vaig tenir sort, en aquest cas en singular, i vaig poder adaptar-me en el meu entorn i sobreviure. Potser no i fa temps que estic mort; espero que no, la veritat, perquè vull conèixer als meus néts. En tot cas, poc importa el que em va passar o passarà a mi. Ara es tracta de saber què et passarà a tu, estimat lector, i a la teva família. Sigues valent i escriu la teva pròpia història.

S.s.s.,

Antonio Turiel

http://crashoil.blogspot.com/

Advertisements

Feu un comentari so far
Deixa un comentari



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: