Difon La Idea


I la guerra tot just ha començat
Agost 10, 2011, 5:29 pm
Filed under: Uncategorized

I LA GUERRA TOT JUST HA COMENÇAT1

Als nens perduts2

 

En el gran cos social de l’Imperi, en el gran cos social de l’Imperi que té la consistència i la inèrcia d’una medusa encallada, en el gran cos social de l’Imperi que és com una enorme medusa encallada amb tota la seva rodonesa sobre tota la rodonesa de la Terra, s’han plantat elèctrodes, centenars, milers d’elèctrodes, un nombre increïble d’elèctrodes.

De tipus tan diversos que fins i tot n’hi ha que ja ni semblen elèctrodes.

Hi ha l’elèctrode Tele, per descomptat, però també l’elèctrode Diners, l’elèctrode Farmacèutica i l’elèctrode Joveneta3

Per mitjà d’aquests milers, aquests milions d’elèctrodes, de naturalesa tan diversa que he renunciat a contar-los, es manté l’encefalograma pla de la metròpolis imperial.

Per aquests canals, imperceptibles per a la majoria, s’emeten sense pausa les informacions, els canvis d’ànim, els afectes i contra-afectes susceptibles de perllongar el somni universal. I fixeu-vos que passo per alt tots els dispositius de captura agregats a aquests elèctrodes, sobretot periodistes, sociòlegs, policies, intel·lectuals, professors i altres agents d’un incomprensible voluntariat al qual se li ha delegat la tasca d’orientar l’activitat dels elèctrodes.

És convenient mantenir un cert nivell d’angoixa amb la finalitat de preservar la disponibilitat general a la regressió, el gust per la dependència.

No és per casualitat que es difon en el moment oportú un o altre sentiment de terror, de conformisme o d’amenaça.

Ningú ha d’alliberar-se d’aquesta infantil postura de passivitat fastiguejada o buscabrega, de sacietat entumida o de reivindicació queixosa que produeix el malvat murmuri de la incubadora imperial.

Es diu “el temps dels herois ha passat”, amb l’esperança d’enterrar al seu costat tota forma d’heroisme.

El somni de l’època no és el bon somni que procura el descans, sinó més aviat un somni angoixat que us deixa encara més exhausts, desitjosos de tornar-hi únicament per allunyar-vos una mica més de la irritant realitat. És l’anestèsia que requereix una anestèsia encara més profunda.

Aquells que per sort o per desgràcia se sostreuen al somni prescrit, neixen a aquest món com nens perduts.

On estan les paraules, on és la casa, on són els meus avantpassats, on estan els meus amors, on són els meus amics? No existeixen, fill meu. Tot està per construir. Has de construir la llengua que habitaràs i has de trobar els avantpassats que et facin més lliures. Has de construir la casa on ja no viuràs sol. I has de construir la nova educació sentimental mitjançant la qual estimaràs de nou. I tot això ho edificaràs sobre l’hostilitat general, perquè els que s’han despertat són el malson d’aquells que encara dormen.

La superació ve sempre d’un altre lloc

 

Aquí preval la regla de no-actuar, que s’expressa així: la fecunditat de l’acció veritable resideix en l’interior d’ella mateixa; podria dir-ho d’una altra manera, podria dir: l’acció veritable no és un projecte que hom realitza, sinó un procés al com un s’abandona.

Qui actua, actua avui com un nen perdut.

L’errancia governa aquest abandó. Vaguem. Vaguem entre les ruïnes de la civilització; i precisament perquè es troba en ruïnes, no ens serà donada la possibilitat d’enfrontar-la. És una guerra ben curiosa aquesta en la qual ens trobem compromesos. Una guerra que requereix que es creïn mons i llenguatges, que s’obrin i ofereixin llocs, que es constitueixin llars, enmig del desastre.

Existeix aquesta vella noció, bolxevic i, certament, una mica frígida: la construcció del Partit. Crec que la nostra guerra és la de construir el Partit o, més aviat, la de donar un nou contingut a aquesta ficció despoblada.

 

Una societat que ha esgotat el conjunt de les seves possibilitats vitals té bones raons per jutjar com a “terrorista” tot allò que s’experimenti més enllà d’ella.

 

Xerrem, ens besem, preparem una pel·lícula, una festa, una revolta, trobem un amic, compartim un àpat, un llit, ens estimem, en altres paraules: construïm el Partit.

Les ficcions són coses serioses. Necessitem ficcions per creure en la realitat del que vivim. El Partit és la ficció central, la qual recapitula la guerra en curs.

En els últims segles de l’Imperi Romà tot estava desgastat per igual. Els cossos estaven fatigats, els déus moribunds i la presència en crisi. Des dels quatre cantons d’un món en exili, ressonava el mateix prec: que s’acabi tot això. La fi d’una civilització esperonava la recerca d’un altre començament. Vagar apaivagava el sentiment de ser estranger a tot arreu.

Era necessari lliurar-se del comerç dels civilitzats.

I mentre cèlebres sectes experimentaven singulars formes de comunisme, alguns buscaven en la solitud l’èxode necessari. S’anomenaven a si mateixos els monachoï, els solitaris, els únics. S’acomodaven en el desert, sols, a desenes de quilòmetres d’Alexandria; i aviat van ser tants, aquests solitaris, aquests desertors, que van haver d’inventar-se regles per a una vida col·lectiva. I la influència que va tenir sobre ells l’ascetisme cristià, els va empènyer a constituir els primers monestirs.

 

Però per al bruixot, el més enllà es troba aquí mateix

 

I es pot afirmar que dels primers monestirs va néixer, en poc temps, una civilització encara més detestable que aquella que l’havia precedit, però en qualsevol cas va néixer d’allí.

Dic això per defensar i il·lustrar el valor estratègic de la retirada ofensiva. És propi de l’art de la guerra que en certs moments valgui més produir llocs i amistats que armes i escuts.

Qui s’exilia, exilia; l’estranger que parteix s’emporta amb si mateix la ciutat habitable.

 

No pot ser més que la fi d’un món, avançant

 

Els pares van desaparèixer en primer lloc. Se’n van anar a la fàbrica, a l’oficina. Després van ser les mares les que, al seu torn, van partir a la fàbrica, a l’oficina. I cada vegada no eren els pares o les mares els que desapareixien, sinó un ordre simbòlic, un món. En primer lloc va desaparèixer el món dels pares, després ho va fer el de les mares, l’ordre simbòlic de la mare, que fins llavors res havia aconseguit soscavar-lo. I aquesta pèrdua és tan incalculable i el dol per això tan enorme, que ningú el consenteix.

L’Imperi resumeix el desig que un neo-matriarcat prengui mecànicament el relleu del difunt patriarcat. I no hi ha revolta més absoluta que aquella que desafia aquesta indulgent dominació, aquest poder cordial, aquesta empresa maternal.

Els nens perduts són els orfes de tots els ordres coneguts. Benaventurats els orfes, el caos del món els pertany.

Plores pel que has perdut. En realitat, ho hem perdut tot. Però mira al nostre voltant, hem guanyat germans, hem guanyat germanes, tants germans i tantes germanes.

Ara, només aquesta nostàlgia ens separa, i això és quelcom inèdit.

Camines, estàs perdut; no trobes en cap lloc la mesura del teu valor; camines, i no saps qui ets i no tens valor, com el primer home.

Vas pels camins.

Però si no estiguessis tan perdut, no portaries en tu aquesta fatalitat de trobades.

Fugim, ja és l’hora; però t’ho prego, fugim junts.

Fixa’t en els nostres gestos, la gràcia que neix en l’interior dels nostres gestos; fixa’t en els nostres cossos, com s’intercanvien amb fluïdesa, quant temps feia que no s’abatia sobre el món tanta gratuïtat.

Mira aquest abandó, com n’és de bo que res pugui abastar-nos.

Però tu ho saps, encara hi ha murs contra aquest comunisme.

Hi ha murs en nosaltres, entre nosaltres, que amenacen sense parar.

No hem deixat aquest món.

Encara hi ha enveja, estupidesa, el desig de ser algú, de ser reconegut, la necessitat de valer alguna cosa i, pitjor encara, la necessitat d’autoritat. Són les ruïnes que el vell món ha deixat en nosaltres i que no hem abandonat. A la llum de certs projectors, a voltes la nostra caiguda ens produeix la sensació d’una decadència.

On anem? Estan les Càtares, que detesten molt més als marits que als amants. Estan els Gnòstics, que troben més encant en l’orgia que en l’aparellament solitari. Existeix aquest bisbe de la Itàlia del segle quinze que sosté fins l’excomulgació que una dona que nega el seu cos a un home que l’hi demana per caritat, comet un pecat. Hi ha els Begards i les Beguines, que viuen en cases col·lectives i que, en l’extrema desocupació, passen a fer-se visites. Hi ha els Espirituals, que asseguren que per als perfectes no existeix el pecat; es diuen germans i germanes i per ells Sant Valentí no celebra la parella, sinó el dia en que la dama pot anar amb qui li plagui.

I ara hi ha les metròpolis, apropiar-se d’allò inapropiable, fingir que ignorem la nostra perdició, jugar a ser home, dona, marit, amant, jugar a la parella, ocupar-se. Acomodar-se al més penós dels infantilismes com la cosa més seriosa del món. Oblidar, en un excés de sentiments, el cinisme al que ens condemna la vida en les metròpolis, i parlar d’amor, encara i sempre, després de tantes ruptures.

 

ATTAC al femer!!!

 

Aquells que diuen que un altre món és possible i no acrediten altra educació sentimental que la de les novel·les i els telefilms, mereixen que se’ls escupi a la cara.

No conec estat més abjecte que l’estat amorós.

Entre estimar i estar enamorat hi ha tota la diferència entre una destinació que s’assumeix i una condició que es pateix.

Volem extreure de l’amor tota possessió, tota identificació, per ser per fi capaces d’estimar.

La qüestió és saber si el comunisme és la propietat col·lectiva o l’absència de propietat, per després saber què és l’absència de propietat. La forma amb què nosaltres practiquem el comunisme és el lliure ús, és la posada en comú.

Decidir el lliure ús de certa quantitat de coses que es posseeixen.

El que fem, mitjançant l’absolut compartir entre els éssers, és donar-li a la forma exterior de la propietat un contingut que la saboteja. Allò important aquí no és l’objecte compartit, sinó la manera contingent amb què es comparteix, que sempre està per construir.

L’orgia tan sols demostra això: que la sexualitat no és res, res més que un cert punt en la distància entre els cossos.

 

L’ATENCIÓ com a contingut terrestre de la idea d’amor.

 

Si hagués de definir el vell món, diria que el vell món és una certa forma de lligar els afectes als gestos, els afectes a les paraules, és una certa educació sentimental que, realment, ja no volem més.

Si hagués de definir l’orgia, diria que es dóna cada cop que algú pertorba el vincle existent entre els afectes i els gestos, entre els afectes i les paraules, i que uns altres li segueixen.

 

No hi ha “transició cap al comunisme”, la transició és la categoria del comunisme, del comunisme COM A EXPERIMENTACIÓ

 

Intentem extreure de l’amor tota possessió, tota identificació, per a ser per fi capaces d’estimar.

En qualsevol situació hi ha una certa distància que es dóna entre els cossos. Aquesta distància no és una distància espacial, és una distància ètica, és la diferència entre les formes de vida. La noció d’amor, la intimitat, tot això s’ha inventat perquè alguna cosa així ja no pugui assumir-se, perquè ja no es pugui jugar amb ella, per impedir als cossos ballar i elaborar un art de les distàncies. Perquè tota distància és una proximitat, i tota proximitat encara és una distància.

Una certa idea de joc, unida a la certesa de construir el Partit, ens manté a igual distància de la parella i del sòrdid liberalisme.

Ja veus, el Partit són cossos, llocs, cossos que circulen.

Recorda, és en el fons de la separació on hem trobat el comunisme. No podríem compartir res que no volguéssim compartir.

Si vols, m’encantaria construir el Partit amb tu, en fi, si estàs lliure…

 

Tiqqun

1* Transcripció d’un curtmetratge anònim de 18′. Color, 2001.

2 Les frases en cursiva que estan intercalades en el guió, corresponen a llegendes que apareixen com ara cartells o sobreimpreses en algunes imatges en el transcurs de la pel·lícula. (N. del T.)

3″Jeune Fille“, en francès en l’original. Per la definició de Joveneta citem algunes descripcions extretes del llibre: Tiqqun, Premiers matériaux pour uneix theórie de la Jeune Fille, et uneix nuit, Parellís, 1999. (N. del T.)

“La joveneta és un agent d’animació en la gestió dictatorial dels plaers”

“La joveneta és tota la realitat dels codis abstractes de l’espectacle”

“La joveneta és una mentida de la qual el rostre és l’apogeu”

“La joveneta moltes vegades pateix vèrtic, quan el món deixa de girar al seu al voltant”

“Com els diners, la joveneta és equivalent solament a ella mateixa”

“La joveneta no envelleix, es descompon”

Anuncis

Feu un comentari so far
Deixa un comentari



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: