Difon La Idea


Internet aplana les nostres ments.
Març 21, 2011, 7:59 pm
Filed under: anti-industrialisme

Internet aplana les nostres ments.


En aquest text hi trobaràs argumentades o explicades les següents idees o qüestions:

  • Com funciona la nostra memòria explícita i el procés d’aprenentatge.
  • Cada mitjà tecnològic condiciona l’aprenentatge de forma diferent.
  • Internet no és un bon mitjà per aprendre, promou el pensament superficial. 
  • Com internet i la tecnologia modifica les nostres ments.

El nostre cervell té dos tipus de memòries ben diferents: una a curt termini i una altra a llarg termini. La memòria a curt termini—coneguda com a memòria de treball—és com una “memòria de peix” que alberga les nostres impressions, sensacions i pensaments immediats, els quals tendeixen a durar uns pocs segons. Podríem dir que la memòria de treball és la nostra consciència, allò que pensem en un moment donat, i té una capacitat força limitada: en general tan sols ens permet processar 2 o 3 idees o elements d’informació al mateix temps.

Per altra banda tenim la memòria a llarg termini que és on s’emmagatzemen totes les coses que hem après del món, ja sigui conscient o inconscientment, en forma de records que poden romandre en els nostres cervells dies, anys o tota la vida. La capacitat d’aquest magatzem es creu pràcticament il·limitada. A mesura que construïm el nostre magatzem de records personals, les nostres ments es tornen més agudes, el mateix acte de recordar modifica el cervell de tal manera que facilita l’aprenentatge de noves idees i habilitats.

Si la memòria de treball és el bloc de notes de la nostra ment, la memòria a llarg termini és el seu arxiu immensurable.

Abans els neuròlegs suposaven que aquest arxiu tan sols servia com a magatzem i que jugava un paper menor en processos cognoscitius complexes com ara el pensament i la resolució de problemes. Però han acabat adonant-se de que la memòria a llarg termini és la seu de l’enteniment. No tan sols emmagatzema fets, sinó també conceptes complexes, esquemes que doten al nostre pensament de profunditat i riquesa. La nostra capacitat intel·lectual prové en gran mesura dels esquemes que hem adquirit durant llargs periòdes de temps. Entenem conceptes perquè tenim esquemes associats a aquests conceptes.

El nostre aprenentatge i la profunditat de la nostra intel·ligència té molt a veure amb la nostra capacitat de transferir informació de la memòria de treball a la memòria a llarg termini, entreteixint esquemes conceptuals durant el procés. Com que la memòria de treball sols pot retenir un volum d’informació molt reduït, això significa que hem de transferir la informació poc a poc, per tal de no saturar la memòria de treball.

Omplir una banyera amb un didal: aquest és el repte que afronta la transferència de dades de la memòria de treball a la memòria a llarg termini. Els mitjans tecnològics a través dels quals rebem la informació marquen o condicionen la velocitat i la intensitat del flux d’informació:

Quan llegim quelcom imprès, la informació raja d’una aixeta amb un goteig constant que podem regular amb la velocitat de la nostra lectura i ens permet transferir la informació, didal a didal, a la memòria de llarg termini.


Quan consumim un producte audiovisual o radiofònic, enlloc d’una aixeta tenim una font d’informació que raja constantment, la qual cosa no ens facilita omplir el didal al nostre ritme per després poder abocar-lo a la banyera. Això fa que el didal es desbordi constantment sense possibilitat de buidar-lo a la banyera (com quan estem abduïts per la tele) o que anem perdent informació mentre el buidem. Aquest procés és molt similar al que experimentem quan assistim a una classe magistral, el principal mètode educatiu del nostre sistema educatiu. 

Quan estem connectats a internet, tenim moltes fonts i totes rajant a doll. El didal se’ns desborda mentre correm d’una font a l’altra. Sols podem transferir una petita porció de les dades a la memòria a llarg termini i el que transferim és un còctel de gotes de diferents fonts, no una corrent continua amb la coherència d’una sola font.

La informació que flueix a la nostra memòria de treball en un moment donat és la nostra “càrrega cognitiva”. Quan aquesta càrrega supera la nostra capacitat d’emmagatzament—quan es desborda el didal—, no podem retenir la informació ni establir connexions amb la informació que ja tenim emmagatzemada en la nostra memòria a llarg termini. No podem traduir les noves dades a esquemes coherents. Quan la càrrega cognitiva està sobrecarregada, les distraccions ens distreuen més i se’ns fa més difícil distingir la informació rellevant de la irrellevant. Ens convertim en descerebrats consumidors d’informació, però mentre aquesta ens entretingui ja ens està bé.

Les causes de sobrecàrrega cognitiva més importants que hi ha són la resolució de problemes superflus i la divisió de l’atenció, unes de les principals prestacions que ens ofereix internet com a font d’informació. El bombardeig d’estímuls virtuals (imatges, vídeos, música, correus electrònics, hipervincles…) que trobem a internet, exigeix una presa de decisions constant. Quan entren en funcionament les funcions executives del nostre cervell, es sobrecarrega i es debilita la seva capacitat de concentrar-se, comprendre i retenir el que rep, habilitats bàsiques en el procés d’aprenentatge.

Pot ser que l’ús d’internet exerciti la ment com quan resolem uns mots encreuats, però tal exercici tan intens, convertit en el nostre principal mètode de pensament, pot impedir el coneixement i aprenentatge profunds. Intentem llegir un llibre mentre resolem uns mots encreuats: aquest és l’entorn intel·lectual d’internet.

Internet atrau la nostra atenció únicament per dispersar-la. Ens captiva i ens manté captius.

Degut a la plasticitat del cervell, l’ús cada cop més freqüent i extès d’internet està modificant els nostres cervells i la seva forma de funcionar. Els circuits neuronals dedicats a explorar, filtrar i realitzar múltiples tasques s’estan ampliant i enfortint, mentre que els que s’utilitzen per llegir i pensar profundament, amb una concentració sostinguda, es debiliten o erosionen. Així doncs, tenim unes ments cada cop més planes, més superficials, amb cada cop més capacitat de destriar la informació de la superfície d’un gran oceà i menys capacitat de centrar-nos amb una informació, aprofundir-hi, comprendre-la i retenir-la.

Quan estem online exercitem unes funcions determinades: localitzar, classificar i avaluar ràpidament fragments d’informació dispars en forma i contingut. No és casualitat que aquestes funcions siguin molt similars a les realitzades pels ordinadors, que estan programats per a la transferència a alta velocitat de dades dins i fora de la memòria.

Quan aprenem a dominar una eina (o tecnologia), el que passa és que el nostre cervell comença a actuar com si l’eina fos part del nostre propi cos. Així, quan tenim una grapadora a la mà, la mà es converteix en una eina de grapar i quan utilitzem un cotxe per transportar-nos, el cotxe esdevé les nostres cames. De la mateixa manera, com més utilitzem l’ordinador, més ens emmotllem a la seva forma i funció. El nostre cervell comença a funcionar com un trepidant programari i el nostre cos com un immòbil i obsolet hardware. A mesura que només escrivim amb un processador de textos, anem perdent la facilitat per escriure a mà; com més virtualment ens socialitzem, més ens costa fer-ho cara a cara; cada cop som més mecànics i virtuals. Com més sofisticats i competents són els nostres ordinadors més incompetents som els seus usuaris sense ells. Anem perdent l’habilitat de concentrar-nos en un sol element, la qual cosa és clau en la memòria a llarg termini, en el pensament crític i conceptual, i en moltes formes de creativitat. Com més distrets ens tornem, menys capaços som d’experimentar les formes més subtils i més clarament humanes d’empatia, compassió i altres emocions que necessiten més temps per ser processades. Si no invertim aquest temps, ens deshumanitzem i maquinitzem cada vegada més, fins al punt que la nostra dependència i addicció als ordinadors (portàtils, mòbils, caixers automàtics, reproductors d’audio…) és tan gran que ja no podem viure sense ells. Però arribats aquí això ja no és cap inconvenient degut a que el nostre cervell ja no estableix cap separació entre els nostres cossos i ells, hem esdevingut una sola cosa.

Text elaborat a partir de fragments del llibre “Superficiales” de Nicholas Carr.

Na Pai

Març de 2011

Anuncis

2 comentaris so far
Deixa un comentari

bon article, pot donar lloc a un debat molt gran, tot i això no s’ha ser tancat però, dir que Internet és una mala eina per la creació de coneixement és dir molt, internet pot ser colaboració, creació conjunta, trencador de distancies. El problema com sempre no és l’eina, sinó les mans que la fan anar.
salut!

Comentari per Ric

Reblogged this on ASSEMBLEA VINARÒS.

Comentari per democraciarealjavinaros




Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: