Difon La Idea


Adulteri (i altres mitjes-revolucions)
febrer 8, 2010, 10:30 pm
Filed under: antipatriarcal

Adulteri (i altres mitjes-revolucions)

Un fantasma està turmentant a la civilització occidental: el fantasma de l’Adulteri.

Si el sistema de relacions de parella monògama és la més gran fita al cap de cent mil anys de relacions humanes, com és que l’adulteri és tan comú que és un recurs argumental bàsic per als guionistes de telenovel·les i pel·lícules i dóna feina a un exèrcit de consultors matrimonials? Si el nostre més gran desig és el nostre únic i autèntic amor, perquè no ens podem treure del cap la temptadora idea de tenir un amant?

Si realment vols saber-ho, hauries de preguntar-ho als mateixos adúlters. O potser no cal anar tan lluny—potser tu mateix has comès adulteris tal i com suggereixen les estadístiques.

Els bons matrimonis porten feina

Créixer en un ambient dominat per l’economia capitalista ens inculca certes lliçons psicològiques molt difícils de desaprendre: tot allò que és valuós tan sols es pot adquirir de forma limitada. Acapara i acumula tot el que puguis abans no t’ho prenguin els altres. Incapaços d’imaginar-nos que l’amor i el plaer podrien multiplicar-se si fossin compartits lliurement, hem après a valorar el compromís i l’afecte a partir del grau de sacrifici que els altres fan per nosaltres. Hom podria pensar que en les relacions saludables, els amics o els amants ens ajuden a créixer i desenvolupar-nos com a persones, explotant els nostres potencials. Si pel contrari, sents dins teu que tenir un company sentimental significa renunciar a alguna cosa—com ara la llibertat—significa que l’explotació i el control han penetrat a dins la teva vida sentimental.

Tothom sap que els bons matrimonis porten feina. Aquí la tenim un cop més, la feina: la pedra filosofal de la nostra societat. Treball assalariat, relacions laborals—ets sempre puntual? Acceptes reprimir els teus desitjos a canvi d’afecte i seguretat de la mateixa manera que intercanvies temps per diners en la teva feina? Si les teves relacions amoroses porten feina, estàs altre cop en el mercat monetari: igual que en l’economia capitalista, la teva intimitat és governada per l’escassedat, amenaces, prohibicions i protegida ideològicament per la garantia de que no existeixen alternatives viables. Quan les relacions esdevenen feina, quan el desig és regulat a través de contractes i la fidelitat extreta com la força de treball dels treballadors, quan el matrimoni és una fàbrica domèstica vigilada per una rígida disciplina dissenyada per mantenir a mullers i marits encadenats a la maquinària de la reproducció responsable—llavors no ens hauria de sorprendre que alguns individus acabin per revoltar-se.

L’adulteri, en contraposició amb el bon matrimoni, sorgeix de forma natural, apareix sense ser invitat. De sobte et sents transformat, com si et despertessin de la tomba. No hauries d’estar sentint res de tot això, però és la primera vegada que et sents endut per pura felicitat des de ves a saber quan; oh, el dolç optimisme d’alguna cosa nova, quelcom que encara no és predictible… és com si la sorpresa, el risc, el goig, la satisfacció, fossin de nou possibilitats genuïnament imaginables.

Qui, si pogués sentir el que estàs sentint ara mateix, fora capaç de demanar-te que et resistissis?

Moments robats

La persona adúlter de sobte se’n adona de fins a quin punt està ocupat l’espai i el temps en el lloc on viu. Immediatament, pren consciència del poc temps que disposa sense estar sota control—se’n adona de que el seu dia de treball no s’acaba quan surt de la feina, s’extén abans i després, consumint pràcticament tota la seva vida. La dominació de l’espai al seu voltant també és revelada: quants llocs pot utilitzar amb el seu nou amant, llocs pels quals no hagi d’intercanviar diners o explicacions respectables? En quins pocs moments de la seva vida no es troba a mercè de forces externes, fent coses que no tenen res a veure amb les seves necessitats emocionals i físiques?

L’adúlter es converteix en un virtuós lladre, robant els moments de la seva vida, un per un, dels seus “legítims” propietaris: la seva esposa, el seu patró, la seva família i les seves obligacions socials. Igual que el vàndal, es resisteix a la dominació del seu món amb la única manera que coneix—amb petits actes simbòlics de sedició diària, a partir dels quals construeix un univers alternatiu infinitament fràgil. Allí s’amaga, en esperit quan no és possible amb el cos, amb l’esperança de que no el trobin ni li demanin explicacions per allò amb què s’ha convertit: un traïdor vers la civilització que l’ha criat.

L’honestedat és la millor política”

La societat, personificada per la seva desafortunada parella exigeix a l’adúlter que sigui honest i franc, quan en realitat, no farà altra cosa que condemnar-lo. Intenta assegurar el seu acatament a través d’interrogatoris rutinaris (“amb qui estaves parlant per telèfon, estimada?”) vigilància (“et penses que no he notat quanta estona has estat parlant amb ella?” cerca i captura (“i ara em diràs que això no és el que sembla?”), i altres tàctiques intimidatòries: l’amenaça d’expulsió total de la única casa i comunitat que coneix. L’adúlter, a qui li agradaria poder explicar la veritat, és forçat a calcular si realment es pot permetre aquest luxe: divideix la teva infelicitat actual per les nocives conseqüències d’enfrontar-t’hi, multiplicat per la teva por a allò desconegut i finalment pensa’t-ho dos cops si després de tot realment necessites actuar. Aquesta és la mateixa formula utilitzada per emigrants explotats, infants tancats en internats, esposes maltractades i secretàries assetjades sexualment.

Dir la veritat no és tan sols responsabilitat d’aquell que la diu. Si realment vols saber la veritat, has de crear un ambient favorable per a què la gent l’expliqui: has de ser genuïnament comprensiu i estar preparat per tot allò que pugui arribar a succeir, no únicament exigir respostes a les teves “justes” preguntes o jugar a poli bo / poli dolent (“m’ho pots explicar tot, et prometo que seré comprensiu… QUÈ dius que has fet??!!”) Això tan sols pot conduir a reaccions evasives, o en el millor dels casos, que la víctima del teu interrogatori busqui formes d’enganyar-se si mateixa o a tu. Ni la nostra societat ni, conseqüentment, els seus banyuts, estan preparats per la revelació de la veritat que l’adúlter té per oferir, qui tan sols es sent segur en el refugi del seu amor il·lícit.

Algú prendrà mal”

Inevitablement, malgrat les millors intencions i les estratègies més secretes de l’adúlter, les parelles es senten ferides. Però el que és més important és adonar-se de que les parelles ja estaven ferint-se, tot i que invisiblement, en l’imposat silenci domèstic de la “família feliç”—altrament, aquestes mesures tan dràstiques no haguessin sigut necessàries per fer que els cors morts tornessin a batre. Seria millor que les rutines i les il·lusions del matrimoni continuessin sense ser mai pertorbades i així mantenir el tedi fins l’amarg final?

Evidentment, enlloc d’enganyar la teva parella, haguessis pogut visitar un consultor matrimonial, mantenir-te “fidel” a ella enlloc de a tu mateix, i girar l’esquena als nous horitzons que vas veure néixer en els ulls del teu potencial amant, enlloc d’intentar aconseguir una acceptable imitació-substitut de felicitat amb la teva parella oficialment reconeguda—o si tot això fallés, haguessis pogut recórrer a la narcòtica submissió de l’automedicació amb televisió o Prozac.

Per anar directe al gra: sempre està malament desitjar no estar emocionalment mort? Quines vastes mesures d’autoconfiança farien falta per tal que els moderns homes i dones casats s’arrisquessin a sentir-se vius, sense les dobles armes d’autojustificació i autorecriminació? L’adúlter descobreix que es troba atrapat en la vida que va adoptar sota l’alè i les amenaces del model romàntic establert—i, malgrat els seus més grans esforços per autocontenir-se, ha començat a planejar la fugida. Si s’hagués parat a reflexionar profundament sobre la seva situació, el seu secret jo s’hagués rebel·lat i hagués començat a preguntar-se les qüestions importants: quin tipus de vida aspires realment a viure? Com és possible que puguis ferir algú expressant únicament les teves pròpies necessitats?

El fet és que la gent sempre pren mal i resulta ferida cada cop que algú disputa l’ordre arrelat des de fa temps, fins i tot gent “innocent” i de vegades no són els mateixos innocents que van estar patint a mans de l’antic règim. És per això que qualsevol cosa, excepte la completa submissió al statu quo, és considerada de mala educació—viure per tu mateix és massa perillós per la resta de la gent. Però tan bon punt arriben les ganes d’amotinar-se, l’alternativa esdevé impensable: i l’adúlter es permet el luxe sovint contra la seva voluntat —però sense poder resistir-se—de fer coses que puguin ferir als altres. El problema és que generalment fereix als altres sense admetre-ho a si mateix; la seva situació és insostenible, però fa tot el possible per evitar enfrontar-se amb aquesta realitat.

Si estigués preparat per abraçar i proclamar fortament amb orgull els seus desitjos proscrits (en comptes de rebutjar-los a la llarga, en un atac de revisionisme ple de disculpes: “No sabia el que em feia!”), i fer-se responsable del dolor que més tard causarà; finalment, estaria en una posició des de la qual podria deixar el cercle de dolor que és l’economia d’escassedat de l’amor. Però li falta el coratge i l’anàlisi per aquest acte final: per això segueix sent un mer adúlter, algú que fa mitja revolució; i la pitjor meitat d’aquesta.

Què passa amb les criatures?”

“Què passa amb les criatures?” pregunten els guardians de la burgesia quan senten alguna cosa sobre un matrimoni en perill per culpa d’un afer amorós—aterroritzats per la idea de que ells puguin ser els pròxims en la llista. Doncs bé, que passa amb els fills? Creus que pots protegir la següent generació de la tràgica tensió entre la complexitat del desig i la simplicitat de les prohibicions socials, simplement respectant les teves pròpies regles? Si sufoques les teves pròpies aspiracions de felicitat, desplaçant-les vers les pròximes generacions, acabaràs sufocant els teus fills igual que a tu mateix. Els teus fills estarien molt millor en un món on la gent s’atreveix a ser honesta sobre el que vol, siguin quines siguin les conseqüències. Preferiries que aprenguessin a esclafar els seus propis anhels reduint-los a records de vergonya i remordiment, tal com fas tu? I val la pena apuntar que la monogàmia de la família nuclear, que aquests autoproclamats jutges voldrien protegir de l’assalt implícit que suposa l’adulteri, és el que va reemplaçar les més àmplies, fluides i exteses estructures familiars del passat. Les criatures estaven més ben ateses en aquests ambients, i els seus pares també tenien més llibertat. És possible que l’adulteri sigui un cec i desesperat gest per alliberar-se de la gàbia de les relacions contractuals i tornar a l’extesa comunitat dels nostres ancestres? O almenys podria servir com a esglaó vers un nou ressorgiment d’alguna forma de comunitat?

Fidel a molts

Com serien les nostres relacions si no existís tal cosa com l’adulteri, o si almenys no hi hagués cap motiu per el mateix? Per que això fos possible caldria que es prioritzés la comunicació enlloc de l’obediència a les normes socials. Les condicions que fomenten l’honestedat—confiança, auto-consciència, amor incondicional—haurien de ser recolzades per estructures de suport extensives. Les comunitats estarien interconnectades per xarxes de relacions properes on tothom pogués comptar amb el recolzament i l’afecte de la resta, encara que la relació canviés. No hi hauria premis socials ni legals per cap tipus de relació en particular, ni cap tipus seria vist amb desaprovació. Hauríem d’enfrontar-nos amb les nostres pròpies inseguretats enlloc d’intentar limitar l’autonomia dels altres. Ben aviat es faria necessària una maduresa de la mateixa manera que la monocultura de la monogàmia recompensa l’infantilisme—incloent l’infantilisme dels adúlters.

Naturalment, no vivim en una societat que ens equipi amb cap d’aquestes qualitats, altrament no et veuries en aquest atzucac. Ara, la qüestió és com sortir d’aquí: continues pel camí que t’obliga a enganyar o intentes provar alguna altra formula?

I aquí, la ironia definitiva t’espera: fins i tot si deixes el teu cònjuge pel teu company de crim, probablement et trobaràs amb què aquest amant voldrà el mateix tipus de relació que la que acabes de deixar. Quan et va conèixer, ell sabia que tu erets incapaç d’estimar a més d’una persona al mateix temps, que la monogàmia t’obligava a escollir opcions impossibles—i ara ell et vol retornar a la situació que estaves quan ell et va conèixer, amb les mateixes pressions i perills. Però amb ell és diferent perquè ell és la persona de la teva vida, no?

Matrimoni i altres afers d’estat

El fet que tothom estigui separat en parelles i famílies nuclears, amb les unions regulades i vigilades a través de contractes, serveix als interessos del poder. Un poble dividit és un poble conquerible; com menys llaços connectin a les persones i com més estret sigui el ventall de relacions permeses, millor. Quan estàs lligat i ets responsable per tan sols unes poques persones, els teus enemics sempre tindran potencials hostatges: “però és que jo no puc prendre cap risc—qui s’ocuparia de la meva filla?” Per altra banda, quan et sents apassionadament connectat amb una comunitat de la qual et sents responsable, és més probable que concebis els teus interessos en termes col·lectius—i també més ben situat per lluitar per a ells.

El matrimoni exalta el lligam entre dues persones amb la implícita implicació de que són elles dues contra el món—i l’estrès d’aquesta situació sovint les torna a l’una contra l’altra. Però tan si ens agrada com si no, tots hem de conviure en aquest món i afrontar les conseqüències de les accions dels altres: efectivament, estem tots casats (o el que a efectes pràctics és el mateix: aparellats monògamament), i ja és hora que comencem a pensar i actuar al respecte. Tan bon punt les falses promeses de la joia matrimonial t’hagin fallat, serà més utòpic tenir fantasies sobre concebre les teves relacions com a Una Gran Unió? Imagina’t sentir-te proper i còmode amb totes les persones del teu voltant, permetent a cada relació desenvolupar-se independentment de les altres, o fent l’amor amb qualsevol persona que també vulgui fer l’amor amb tu sense que això signifiqui la fi del món. No pots, oi que no?

L’adulteri és la fidel oposició al matrimoni

Al capdavall, l’adulteri tan sols és possible perquè deixa les preguntes que fa sense respondre. Igual que el lladre, el hooligan, i el suïcida, l’adúlter tan sols fa mitja revolució: viola els decrets de la llei, però de tal manera que les lleis segueixen al seu lloc, dictant les seves accions—tan si aquestes accions són d’obediència o de rebel·lia. Seria millor que exposés obertament a tothom què és el que vol, sense sentiment de culpa ni lamentacions i adquirir un espai pels seus desitjos. A partir d’aquí, la seva lluita podria ser el punt d’inici per a una revolució en les relacions humanes des de la qual tothom pogués beneficiar-se’n i no simplement una guspira d’insurgència i passió aïllada, per ser extingida abans d’il·luminar-ho tot.

Anuncis

1 comentari so far
Deixa un comentari

M’agrada molt aquest article.
Al tema del Kapital, Das Kapital, hauríem d’afegirhi el suau i envellutat llatig, látigo, de la religió.
És tan fina la nostra que diu allò: dels mals del piu, Nostre senyor se’n riu!
Apa bon estiu, adúlters units de tot el món!

Comentari per Chelo




Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: