Difon La Idea


Perquè la monogàmia és sovint tan avorrida?
Setembre 28, 2009, 1:13 pm
Filed under: Uncategorized


Perquè la monogàmia és (sovint) tan avorrida?

Generalment, les parelles monògames es formen a partir de l’enamorament* mutu (malgrat ben sovint es formin per motius de reconeixement i posició social). Així doncs, l’afinitat que pugui haver-hi entre aquestes dues persones, és un factor secundari, i això fa que sigui molt habitual trobar parelles amb un baix o nul grau d’afinitat entre elles. Aquestes relacions es sustenten en l’estat d’enamorament, però al no compartir afinitat, la seva relació és avorrida, buida i sòrdida “fora del llit”. Això no suposaria cap inconvenient si aquestes parelles acceptessin aquesta realitat i limitessin la seva relació al terreny afectiu i sexual. El problema és que la cultura de la monogàmia condueix a aquestes persones a construir un projecte econòmic-ociós de vida (habitatge, turisme, cotxe, fills…) sobre una relació afectivo-sexual, la qual cosa les porta a haver de compartir el 90% del seu temps “lliure” amb una persona amb qui no comparteixen afinitat. Aquesta convivència pot ser fins a cert punt sostenible mentre dura l’enamorament, però tan bon punt passa de llarg, la relació pot ser un autèntic martiri. Pot ser un martiri d’avorriment o el que és pitjor: un martiri de discussions que poden derivar en violència verbal, psicològica i física. Sols sobreviuen aquelles parelles més ferventment creients en la monogàmia o les que comparteixen una autèntica afinitat.

Hi ha una altre argument que explica el tedi que provoca la monogàmia: per definició, una persona totalment satisfeta no té cap raó per cercar l’amor, la insatisfacció és el motor del desig, és l’essència de l’amor romàntic. La paradoxa és que en la parella monògama tenim contínuament allò que ens falta i això ens porta a l’extinció del desig i, finalment, a l’avorriment. La bona notícia és que la satisfacció definitiva no és d’aquest món. Tal i com passa amb la gana, no desapareix tan bon punt és satisfeta: s’adorm fins al pròxim despertar. Això és el que, a la curta o a la llarga, ens porta a cercar altres persones enlloc de tancar-nos a casa acatant la monogàmia.


*Què és l’enamorament?

Les investigacions en neurobiologia han descobert certs processos químics que tenen lloc en el cervell de l’enamorat: en presència de la persona estimada s’alliberen endorfines, les hormones naturals del plaer. La sensació agradable que proporcionen aquestes endorfines, com totes les sensacions de plaer, crea una espècie de dependència: tan bon punt es dissipa l’efecte de benestar, l’enamorat intentarà reproduir aquest estat de plaer, motivat per certes zones cerebrals que reaccionen amb la dopamina, un neurotransmissor responsable de la motivació. L’enamorat és un drogadicte de l’amor, atrapat en un cercle viciós: necessitat d’estar amb la persona estimada sota els efectes de la dopamina, recompensa en forma de plaer gràcies a les endorfines, sentiment de pèrdua a mesura que s’evapora l’efecte euforitzant, nova necessitat d’estar amb la persona estimada per compensar la pèrdua, etc. Caldria sumar un tercer ingredient que forma part de la ciència de l’amor: l’oxitocina, una hormona (que s’allibera en el moment de l’orgasme) capaç d’induir un efecte general de benestar al contrarestar les hormones de l’estrès (adrenalina i cortisol). L’oxitocina s’associa amb la conducta maternal i paternal i el foment de la confiança, la generositat, l’afectivitat i la tendresa entre les persones.

Així doncs, és la combinació de dopamina, endorfines i oxitocina que desencadena el riu desbordat d’emocions que sent l’enamorat: sensacions d’exaltació, alegria i eufòria, un excés d’energia, la impressió d’estar sobreexcitat, una sensació de pèrdua i sobretot, fascinació, fins i tot obsessió per la persona estimada, que a vegades resulta en detriment de qualsevol altra activitat.

Aquest estat d’enamorament està programat per durar entre 18 i 36 mesos de mitjana. Això té una explicació biològica a nivell evolutiu: la monogàmia apareix en aquelles espècies en les que un sol progenitor no pot assegurar la supervivència de la prole i que el període de gestació i criança s’allarga en el temps.

En la següent gràfica veiem com l’index més alt de divorcis es troba passats 3 anys de matrimoni  (i passat l’estat d’enamorament).

Advertisements

Feu un comentari so far
Deixa un comentari



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: