Difon La Idea


FUTUR PRIMITIU.
Juny 25, 2009, 10:00 am
Filed under: Uncategorized

FUTUR PRIMITIU.

John Zerzan

La divisió del treball, que tan ha contribuït a submergir-nos en la crisi mundial del nostre temps, treballa quotidianament per impedir-nos comprendre el orígens de l’horror actual. Mary Lecron Foster i d’altres acadèmics afirmen, eufemisticament, que, avui en dia, l’antropologia està “amenaçada per una fragmentació greu i destructiva”. Shanks i Tilley es fan reso d’un problema similar “l’objectiu de l’arqueologia no és solament interpretar el passat, sinó transformar la manera en com és interpretat en benefici de la reconstrucció social actual”. Evidentment les ciències socials, per si mateixes, es prohibeixen la perspectiva i la profunditat de vista que permetrien una reconstrucció com aquesta. Al capítol dels orígens i dels desenvolupament de la humanitat, el ventall de disciplines i subdisciplines cada dia més ramificat -antropologia, arqueologia, paleontologia, etologia, etnologia, paleobotànica, etnoantropologia, etc- reflecteixen l’efecte reductor i incapacitant de que la civilització ha donat mostres des de les primeres tentines.
La literatura especialitzada pot , malgrat tot, proporcionar una idea altament apreciable, a condició d’abordar-la amb el mètode i la vigilància apropiats, a condició de tenir la decisió de travessar els límits. De fet les deficiències en el pensament ortodox corresponen a les exigències d’una societat cada cop més frustrant. La insatisfacció amb la vida es transforma en desconfiança front les mentires oficials que serveixen per justificar aquestes condicions d’existència; aquesta desconfiança permet així mateix esbossar un quadre més fidel del desenvolupament de la humanitat. S’ha explicat llargament la renúncia i la submissió que caracteritzen la vida moderna per les contingències de la “naturalesa humana”. Tanmateix, el mite de la nostra existència pre-civilitzada feta de privacions, de brutalitat i d’ignorància ha acabat per fer aparèixer l’autoritat com un benefici que ens ha salvat del salvatgisme. Encara s’invoca a “l’home de les cavernes” i a “l’home de neanderthal” per indicar-nos on estaríem sense la religió, l’Estat i el treball forçós.
Ara be, aquesta visió ideològica del nostre passat ha estat radicalment capgirada al curs de les darreres dècades d’anys gràcies al treball d’universitaris com Marshall Sahlin. S’ha assistit a un capgirament quasi complet de l’ortodòxia antropològica, de fortes conseqüències. S’admet d’ara en endavant que , abans de la domesticació –abans de la invenció de l’agricultura, l’existència humana passava essencialment en l’oci, que descansava en la intimitat amb la natura, sobre una saviesa sensual, font d’igualtat entre sexes i de bona salut corporal. Tal va ser la nostra naturalesa humana durant aproximadament dos milions d’anys, abans de la nostra submissió als capellans, als reis i als patrons.
Se’ns ha fet recentment una altra revelació sorprenent, lligada a la primera i donant-li una altra amplitud i que ens mostra el que hem sigut i el que podríem se. El principal motiu de refús a la visió de les noves descripcions de la vida dels caçadors recol·lectors consisteix, considerar aquesta manera de viure amb condescendència, com el màxim al que podia arribar una espècie en els primer estadis de la seva evolució. Així aquests que encara propaguen aquesta visió consideren que hi hauria un llarg període de gràcia i d’existència pacífica i que els humans no haurien simplement tingut la capacitat mental per canviar la seva simplicitat per complexitat social i tècnica. S’ha donat un altra cop decisiu al culte a la civilització quan aprenem avui en dia que la vida humana va ignorar durant molt de temps l’alienació i la dominació, però també que, com han mostrat les investigacions dutes a terme després dels anys 80 per els arqueòlegs John Fowlett, Thomas Wynn i d’altres, els humans de l’època posseïen una intel·ligència com a mínim igual a la nostra. L’antiga tesi de la “ignorància” va ser esborrada d’un cop i els nostres orígens ens apareixien al mateix temps amb una llum nova.
Amb la finalitat de col·locar la qüestió de la nostra capacitat mental en el seu context, és útil passar revista a les interpretacions diverses (i sovint carregades d’ideologia) dels orígens i del desenvolupament de la humanitat. Robert Ardrey pinta un quadre patriarcal i sanguinari de la prehistòria, com han fet en un grau lleugerament menor, Desmond Morris i Lionel Tiger. En la mateixa direcció, Sigmund Froid i Konrad Lorenz han descrit la depravació innata de la espècie, aportant així la seva pedra a l’edifici de l’acceptació de la jerarquia i del poder.
Afortunadament un quadre molt més plausible ha acabat per emergir, corresponent a un coneixement global de la vida paleolítica. El repartiment des aliments ha estat finalment considerat com un aspecte de la vida de les primeres societats humanes. Jane Goodall i Richard Leakey, entre d’altres, han arribat a la conclusió de que aquest ha estat un element clau en el nostre accés a l’estadi d’Homo, fa almenys dos milions d’anys. Aquesta teoria avançada, als inicis dels anys 70 per Linton, Zihlman, Tanner i Isaac, ha acabat en ser la dominant.
Un dels arguments convincents a favor de la tesi de la cooperació, contra la de la violència generalitzada i de la dominació dels mascles, és la de la disminució, als primers estadis de l’evolució, de la diferència de talla entre mascles i femelles. El dimorfisme sexual era inicialment molt pronunciat: canins prominents o “dents de combat” en els mascles y canins molt més petits entre les femelles. La desaparició dels grans canins entre els mascles apuntala fortament la tesi segons la que la femella de l’espècie va operar una selecció a favor dels mascles sociables i compartidors. La major part dels simis actuals tenen el canins més llargs i grossos entre els mascles que entre les femelles, la femella no te elecció.
La divisió sexual del treball és una altra qüestió fonamental en els principis de la humanitat; és acceptada gairebé sense discussions i fins i tot expressada per l’ordre mateix de la expressió caçadors-recol·lectors. S’admet actualment que la recol·lecció d’aliments vegetals, que durant molt de temps es va considerar un domini exclusiu de les dones i d’importància secundària en relació a la cacera, sobrevalorada com una activitat masculina, constituïa la principal font d’aliments. Essent així que les dones no depenien, de manera significativa, dels homes per alimentar-se, sembla probable que, al contrari de tota divisió del treball, la flexibilitat i el compartir l’activitat era la regla.
Com mostra Zihlman, una flexibilitat general de comportament hauria sigut la característica principal dels primers temps de l’existència humana. Joan Gero ha demostrat que els útils de pedra podien haver sigut utilitzats tan per els homes com per les dones, i Poirier en diu que “cap prova arqueològica recolza la teoria segons la que els primers humans han practicat la divisió sexual del treball”. No sembla que la recerca d’aliments hagi obeït a una divisió del treball sistemàtica, fos la que fos, i és probable que la especialització per sexe es va fer molt tard en el curs de l’evolució humana.
Així, si la primera adaptació de la nostra espècie va estar centrada en la recol·lecció, quan va aparèixer la cacera? Binford sosté que cap senyal tangible de pràctiques carnisseres indica un consum de productes animals fins l’aparició, relativament recent, d’humans anatòmicament moderns. L’examen al microscopi electrònic de dents fòssils trobades a l’Àfrica oriental indiquen un règim essencialment compost de fruits, igualment l’examen similar d’útils de pedra provinents de Koobi Fora, a Kenia, de 1,5 milions d’anys d’antiguitat mostren que s’utilitzaven per tallar vegetals.
La situació “natural” de la espècie era una dieta formada en gran part per aliments vegetals rics en fibra, en contra de l’alimentació moderna d’alt contingut en matèries grasses i proteïnes animals, amb la seva corrua de desordres crònics. Els nostres primers avantpassats utilitzaven “el seu coneixement detallat de l’entorn en una espècie de cartografia cognitiva” per procurar-se les plantes que servien a la seva subsistència. Per contra, els testimonis arqueològics de l’existència de cacera no apareixen sinó lentament al llarg del temps.
Per altra part nombrosos elements venen a contradir la tesi que manté que la casera estava molt estesa durant els temps prehistòrics. Per exemple les piles d’ossades on es veia abans la prova de matances massives de mamífers, han resultat al examinar-les posteriorment vestigis d’inundacions o de caus d’animals. Segons aquesta nova aproximació, les primeres caceres significatives haurien aparegut fa 200.000 anys, o més tard. Adrienne Zihlman, va arribar a la conclusió de que “la cacera va aparèixer relativament tard en l’evolució”, i “no existia abans dels darrers 100.000 anys”. Els investigadors no han trobat proves de caceres importants de grans remugants abans d’una data encara més propera, al final del paleolític superior, just abans de l’aparició de l’agricultura.
El objectes més antics coneguts són els útils de pedra tallada de Hadar, a l’Àfrica Oriental. Gràcies els mètodes de datació precisos, emprats avui en dia, s’estima que podrien remuntar-se a 3,1 milions d’anys. El principal motiu d’atribuir aquests objectes a la ma de l’home és de que es tracta d’útils fabricats amb l’ajut d’un altra útil, caràcter trobat solament entre els humans –en l’estat actual dels nostres coneixements. L’Homo habilis designa el que es creu que és la primera espècie humana coneguda, aquest nom ha estat associat als primers útils de pedra. Els objectes corrents en fusta o en os, menys durables i més rars en els inventaris arqueològics, eren també utilitzats per l’Homo hàbilis a l’Àfrica i a Àsia i testimonien una adaptació “remarcablement simple i eficaç”. En aquest estadis, els nostres avantpassats tenien un cervell i un cos més petit que el nostre, però Poirier fa notar que “la seva anatomia postcraniana era força semblant a les dels humans moderns”, i Holloway afirma que els estudis de les marques endocranianes d’aquest període indiquen una organització cerebral fonamentalment moderna. Igualment, certs útils de més de dos milions d’anys d’antiguitat proven el predomini dels dretans, per la manera en que estan tallades les pedres. La tendència a utilitzar prioritàriament una ma, es tradueix entre els moderns en trets típicament humans, són la lateralització pronunciada del cervell i la separació funcional marcada dels dos hemisferis cerebrals. Klein conclou que això “implica casi amb certesa capacitats cognitives i de comunicació humanes fonamentals”.

Segons la ciència oficial, l’Homo erectus es un altra gran predecessor de l’Homo sapiens; hauria aparegut fa casi 1,75 milions d’anys, en el moment en que els humans sortien dels boscos per escampar-se per les sabanes africanes més seques i més obertes. Malgrat que el volum del cervell no es correspon amb la capacitat intel·lectual, el volum cranial de l’Homo erectus és en aquest punt similar als homes moderns del mateix gènere “han d’haver tingut molts comportaments idèntics”.
Com diuen Johanson i Edey: “Si s’ha de comparar a l’Homo erectus dotat d’un més gran cervell a l’Homo sapiens dotat d’un de més petit –sense tenir en compte les seves altres particularitats- serà necessari permutar els seus noms específics” l’Homo neanderthalensis, que ens hauria precedit directament, posseïa un cervell lleugerament més gran que el nostre. Per tant, aquest malaurat home de neanderthal no és pot descriure’l com una criatura primitiva, tosca –en conformitat amb la ideologia hobbessiana dominant, malgrat la seva intel·ligència manifesta, reforçada per una força colossal.
Per altra part, des de fa poc, la classificació mateixa de les espècies ha pres la forma d’una hipòtesi dubtosa. Efectivament, la nostra atenció estava atreta per el fet de que espècimens fòssils procedents de diverses espècies d’Homo “presentessin totes trets morfològics intermedis”, cosa que contradiu, per obsoleta, la divisió arbitraria de la humanitat en categories successives i separades. Fegan, per exemple, ens ensenya que “és molt difícil traçar una frontera taxonòmica clara entre l’Homo erectus i l’Homo sapiens arcaic d’una part, i l’Homo sapiens arcaic i anatòmicament modern de l’altra part”. Igualment, Foley nota que “les distincions anatòmiques entre l’Homo erectus i l’Homo sapiens son petites”. Jelinek afirma rotundament que “no hi ha cap bona raó anatòmica o cultural” per separar erectus i sapiens en dos espècies, i en conclou que els humans, des de el paleolític mitjà al menys, “poden ser considerats com Homo sapiens”. La formidable enretirada vers el passat de la datació de l’aparició de l’intel·ligència, de la que parlarem més endavant, s’ha de mirar des de la confusió actual sobre el tema de les espècies, a mesura que el model evolucionista pràcticament dominant arriba als seus límits.
Però la controvèrsia sobre la classificació de les espècies no ens interessa més que en relació amb el coneixement de la manera de viure dels nostres avantpassats. Malgrat el caire mínim del que es pot esperar trobar desprès de milers d’anys, s’entreveu una mica la textura d’aquesta vida i dels seus aspectes, sovint elegants, que varen precedir a la divisió del treball.
El “grapat d’útils” de la regió de la gorja d’Olduvaï, fet cèlebre per Leakey, conté “almenys sis tipus d’útils clarament identificables” que es remunten a 1,7 milions d’anys aproximadament. És allà on apareix la destral “atxeliana” amb la seva bellesa simètrica, que va ser utilitzada durant un milió d’anys. Amb la seva forma de làmina, remarcablement equilibrada respira gràcia i facilitat d’ús, per ser un objecte d’una època ben anterior a la simbolització. Isaac ha fet notar que “les necessitats essencials d’útils esmolats poden ser satisfets per les formes diverses engendrades a partir del model “oldovienc” de pedra tallada”, i es pregunta com s’ha pogut pensar que “un escreix de complexitat equival a una millor adaptació”. En aquesta època llunyana, segons marques de tall sobre ossades , els homes es servien de tendons i de pell arrancada als cadàvers d’animals per confeccionar cordes, sacs i folres. Altres elements fan pensar que pells servien de tapisseria mural i de seient a les cavernes, i algues de màrfega per dormir.
L’ús del foc es remunta a quasi dos milions d’anys i podria haver aparegut abans, si no fos per les condicions tropicals regnants a l’Àfrica en els començaments de la humanitat. El domini del foc permetia incendiar les coves per eliminar els insectes i escalfar el terra, elements de confort que apareixen ben aviat al paleolític.
Alguns arqueòlegs consideren encara que tots els humans anteriors a l’Homo sapiens –del que l’aparició oficial es remunta a menys de 300.000 anys- són considerablement més primitius que nosaltres, “homes complets”. Però a més a més de les proves, citades abans, de l’existència d’un cervell anatòmicament “modern” entre els primers humans, aquesta inferioritat es veu de nou contradita per treball recents, demostrant la presència d’una intel·ligència humana acabada quasi des de el naixement de l’espècie humana. Thomas Wynn estima que la fabricació de la destral atxeliana exigeix un “grau d’intel·ligència característic d’adults completament moderns”. Gowlett examina el “pensament operatori” , necessari per l’ús del martell, de la repartició de la força al escollir l’angle de fractura apropiat, segons una seqüència ordenada, i la flexibilitat necessària per modificar el procediment. Ha deduït que eren necessàries capacitats de manipulació, de concentració, de visualització de la forma en tres dimensions i de planificació, i que aquestes exigències “eren comuns entre els primers humans, fa al menys dos milions d’anys, i això és una certesa establerta, no una hipòtesi”.
La durada del període paleolític sorprèn per la dèbil transformació de les tècniques. Segons Gerhard Kraus, la innovació, “al llarg de dos milions d’anys i mig, mesurada per l’evolució de l’utillatge de pedra és pràcticament nul·la”. Considerada a la llum del que ara sabem de la intel·ligència prehistòrica, aquest estancament és especialment desencoratjant per molts especialistes de les ciències socials. Per Wymer, “és difícil comprendre un desenvolupament d’una lentitud tal”. Al contrari, a mi, em sembla molt plausible, que la intel·ligència, la consciència de la riquesa que procura la existència de recol·lector caçador, sigui la raó d’aquesta absència marcada de “progrés”. Sembla evident, que la espècie ha, deliberadament, refusat la divisió del treball, la domesticació i la cultura simbòlica fins una data recent.
El pensament contemporani, en la seva salsa postmoderna, nega la realitat d’una divisió entre natura i cultura; malgrat tot, donada la capacitat de judici dels éssers humans abans de l’esdeveniment de la civilització, la realitat fonamental és que durant un temps molt llarg han escollit la natura en detriment de la cultura. És corrent igualment trobar simbòlic tot gest o objecte humà, posició que , d’una manera general, forma part del rebuig de la distinció entre natura i cultura. Ara be, és de la cultura com manipulació de formes simbòliques de base del que es tracta aquí, Em sembla igualment clar que ni el temps reificat, ni llenguatge escrit, ben segur, ni probablement el llenguatge parlat (al menys en bona part del període), ni cap forma de comptabilitat o d’art no havien tingut lloc en la vida humana prehistòrica –malgrat l’existència d’una intel·ligència capaç d’inventar-los.
Voldria manifestar, de passada, el meu acord amb Goldschmidt quan escriu que “la dimensió amagada de la construcció del mon simbòlic és el temps”. Com afirma Norman O.Brown, “la vida no s’encotilla ni es situa en el temps històric”, afirmació que considero com una crida del fet de que el temps com materialitat no és inherent a la realitat, sinó un fet cultural, potser el primer fet cultural imposat a la realitat. És a mesura que evoluciona aquesta dimensió elemental de la cultura simbòlica que s’estableix la separació amb la natura.
Cohen ha avançat que els símbols son “indispensables per el desenvolupament i el manteniment de l’ordre social”. Això implica –com indiquen, més precisament encara, moltes proves tangibles- que abans de l’emergència dels símbols, la condició de desordre que els fa necessaris, no existia. En una línia anàloga, Lévi-Strauss ha remarcat que el pensament mític progressa sempre a partir de la consciència d’oposicions vers la seva resolució. Llavors que són els desordres, els conflictes, les “oposicions”?. Entre els milers de memòries i estudis tractant de temes concrets, la literatura sobre el paleolític no proposa quasi be res sobre aquesta qüestió essencial. Es podria avançar com hipòtesi raonable que la divisió del treball, que passa desapercebuda per la lentitud extrema de la seva progressió, i insuficientment compresa, a causa de la novetat, començà a causar esquerdes ínfimes en la comunitat humana i a suscitar pràctiques nocives cara a la natura. Al final del paleolític superior, fa 15.000 anys, es comença a observar a l’Orient Mitjà una recol·lecció especialitzada de plantes i una cacera també especialitzada. L’aparició de sobte d’activitats simbòliques (per exemple activitats rituals i artístiques) al paleolític superior es innegable, per els arqueòlegs, una de les “grans sorpreses” de la prehistòria, donada la seva absència al paleolític mitjà. Però els efectes de la divisió del treball i de l’especialització varen fer sentir la seva presència en tant que ruptura de la totalitat de l’ordre natural –una ruptura que és necessari explicar.
El que és sorprenent es que aquesta transició cap a la civilització pugui encara ser jutjada com totalment innòcua. Foster, sembla fer-ne l’apologia quan conclou que “el mon simbòlic s’ha rebel·lat extraordinàriament adaptatiu. Sinó, com l’Homo sapiens ha pogut esdevenir materialment l’amo del mon?”. Hi ha certament raons, com les que es poden veure en “la manipulació dels símbols, l’essència mateixa de la cultura”, però sembla oblidar que aquesta adaptació va aconseguir iniciar la separació de l’home de la naturalesa, així com la destrucció progressiva d’aquesta , fins la terrible amplitud actual d’aquests dos fenòmens.
Sembla raonable afirmar que el mon simbòlic va néixer amb la formulació del llenguatge, aparegut d’una manera o altra a partir d’una “matriu de comunicació no verbal estesa” i del contacte interindividual. No hi ha consens sobre la data d’aparició del llenguatge, però no existeix cap prova de la seva existència abans de l’explosió cultural de finals del paleolític superior. El llenguatge sembla haver operat com un agent inhibidor, com mitjà de sotmetre la vida a un control més gran, de posar traves a l’onada de sensacions a les que l’individu pre-modern era receptiu. Vist així, verosimilment s’hauria produït un allunyament, des de aquesta època, de la vida d’obertura i de comunicació amb la natura, en direcció a una vida orientada vers la dominació i la domesticació que seguirien a l’adveniment de la cultura simbòlica. No existeix per una altra part, cap prova definitiva que permeti creure que el pensament humà és, per el fet de pensar amb paraules, el més evolucionat –per poc que es tingui la honestedat d’apreciar universalment el grau d’acabament d’un pensament. Existeixen nombrosos casos de pacients que havent perdut, desprès d’una accident o d’una altra degradació del cervell , el sentit de la paraula, compresa la capacitat de parlar silenciosament amb un mateix, són de fet capaços de pensar coherentment de totes les maneres. Aquestes dades ens convencen de que “l’aptitud intel·lectual humana és d’una puixança extraordinària, fins i tot en absència de llenguatge”.
En termes de simbolització en l’acció, Goldschmidt l’encerta quan estima que “la invenció del ritual al paleolític superior podria ser l’element estructural que va donar el major impuls a l’expansió de la cultura”. El ritual ha jugat el paper d‘eix en el que Hodder ha anomenat “el desplegament incessant d’estructures simbòliques i socials” que han acompanyat l’arribada de la mediació social. És com mitjà de consolidar la cohesió social que el ritual va ser essencial; els rituals totèmics per exemple, reforcen l’autoritat del clan.
Es comença a analitzar el paper de la domesticació, o “doma de la natura” en l’ordenació cultural de la salvatgeria per mitjà del ritual. Totes les evidències ens indiquen que, la dona com categoria cultural, a saber, un ésser salvatge o perillós, data d’aquest període. Les figurates rituals de “Venus” apareixen fa 25.000 anys, i semblen ser un exemple de les primeres representacions simbòliques de la dona amb finalitats de representació i de dominació. Més concretament encara, la submissió de la natura salvatge es manifesta en aquesta època per la cacera sistemàtica dels grans mamífers, activitat de la que el ritual és part integrant.
Es pot considerar també la pràctica xamànica del ritual com una regressió en relació amb l’estadi on tots compartien una consciència que avui consideraríem extrasensorial. Quan sols els experts pretenen poder accedir a una percepció superior, que era abans de gaudiment comú, s’accentuen i faciliten nous renunciaments a favor de la divisió del treball. El retorn a la felicitat per el ritual és un tema mític quasi universal, amb, entre d’altres joies, la promesa de la dissolució del temps mesurable (la eternitat). Aquest tema del ritual posa el dit sobre la nafra que pretén curar, com fa la cultura simbòlica en general.
El ritual com mitjà d’organitzar les emocions, com mètode d’orientació i de constrenyiment cultural, governa l’art, faceta de l’expressió ritual. Per Grans, “no hi ha gaires dubtes que les diverses formes d’art profà deriven de l’art ritual”. Es detecta l’inici d’una malestar, el sentiment de que una autenticitat directa, més antiga, és a punt de desaparèixer. La Barre te raó al considerar que “l’art, com la religió neixen del desig insatisfet”. Al principi abstreta per el llenguatge, després d’una manera més orientada per el ritual i l’art, la cultura entra en escena per respondre artificialment a les angoixes espirituals o socials.
El ritual i la màgia varen dominar segurament els inicis de l’art (al paleolític superior) i sense dubtes varen jugar un paper essencial, mentre la divisió del treball s’imposava progressivament, en la coordinació i la conducta de la comunitat. En el mateix ordre d’idees, Pfeiffer ha vist en las cèlebres pintures parietals europees del paleolític superior el primer mètode d’iniciar als nens en uns sistemes socials que han esdevingut complexes, l’educació va ser llavors necessària per el manteniment de la disciplina i l’ordre. I l’art podria haver contribuït al control de la natura, per exemple facilitant el desenvolupament d’una noció primitiva de territori.
L’aparició de la cultura simbòlica, transformada per la seva necessitat de manipular i de dominar, ha obert la via a la domesticació de la natura. Desprès de dos milions d’anys de vida humana passats respectant la natura, en equilibri amb d’altres espècies, l’agricultura a modificat la nostra existència i la nostra manera d’adaptar-nos, d’una manera desconeguda fins llavors. Mai abans una espècie havia conegut un canvi radical tan profund i ràpid. L’autodomesticació per el llenguatge, per el ritual i l’art inspira la dominació de plantes i animals que segueix. Apareguda fa sols deumil anys, l’agricultura ha triomfat ràpidament car la dominació engendra per ella mateixa, i exigeix contínuament, el seu propi reforçament. Un cop difosa, la voluntat de produir ha esdevingut tant més productiva quan s’exercia eficaçment, i de fet tant més predominant i adaptativa.
L’agricultura permet un grau creixent de la divisió del treball, crea els fonaments materials de la jerarquia social i inicia la destrucció de l’entorn. Els capellans, els reis, els treballs forçats, la desigualtat sexual, la guerra són algunes de les conseqüències immediates.
Mentre que els humans del paleolític tenien un règim extremament variat, s’alimentaven de varis milers de plantes diferents, l’agricultura va reduir notablement les seves fonts d’aprovisionament.
Donada la intel·ligència i el vast saber pràctic de la humanitat durant l’edat de pedra, om es pregunta: “perquè l’agricultura no ha aparegut per exemple, un milió d’anys abans nostre, en lloc de 8.000 anys solament?” Abans he aportat una breu resposta al formular la hipòtesi d’una lenta i insidiosa progressió de l’alienació fonamentada sobre la divisió del treball i la simbolització. Però al considerar les seves desastroses conseqüències, resulta un fenomen espantós. Així, com diu Binford: “la qüestió no és argumentar perquè l’agricultura s’ha desenvolupat tan tard, sinó perquè s’ha desenvolupat tan ràpid?”. El final del modus de vida recol·lector caçador ha implicat un descens de la talla, de l’estatura i de la robustesa de l’esquelet, i apareix la càries dental, les carències alimentàries i les malalties infeccioses. S’observa “en conjunt una baixa de la qualitat –i segurament de la durada- de la vida humana” conclouen Cohen i Aremelagos.
Una altra conseqüència ha sigut la invenció del número, inútil abans de l’existència de la propietat de les collites, les bèsties i de la terra, que és una de les característiques de l’agricultura. El desenvolupament de la numeració ha fet créixer la necessitat de tractar la natura com una cosa a dominar. L’escriptura era també necessària per a la domesticació, per les primeres formes de transacció comercial i d’administració política. Leví-Strauss ha demostrat d’una manera convincent que la funció primera de la comunicació escrita ha sigut afavorir l’explotació i la submissió, les ciutats i els imperis, per exemple, haurien estat impossibles sense ella. Es veu aquí clarament unir-se la lògica de la simbolització i el creixement del capital.
Conformitat, repetició i regularitat son les claus de la civilització triomfant, reemplaçant l’espontaneïtat, el meravellament i la descoberta, característiques de la societat humana pre-agrícola que va sobreviure així durant molt de temps. Clark parla de “l’amplitud del temps d’oci” del recol·lector-caçador, i en conclou que “És això i el modus de vida agradable que l’acompanyava, i no les penúries i un llarg treball quotidià, el que explica perquè la vida social va ser tan estàtica”.
Un dels mites més vius i més estesos és l’existència d’una edat d’or, caracteritzada per la pau i la innocència, abans de que, alguna cosa, destruís aquest mon idíl·lic i ens reduís a la misèria i el sofriment. L’Edèn, o qualsevol que sigui el nom que om li doni, era el mon dels nostres avantpassats recol·lectors caçadors; aquest mite expressa la nostàlgia d’aquells que treballaven sense respir a la gleva, davant d’una vida lliure i molt més fàcil, però ja perduda.
El ric ambient habitat per els humans abans de la domesticació i l’agricultura, avui en dia pràcticament ha desaparegut. Per els rars recol·lectors-caçadors supervivents d’avui en dia, sols queden les terres marginals, els llocs aïllats no reivindicats per l’agricultura i la conurbació. Malgrat això, els escassos recol·lectors-caçadors que aconsegueixen encara escapar a les pressions enormes de la civilització, estan en el punt de mira per transformar-los en esclaus (és a dir pagesos, subjectes polítics, assalariats), estan tots influenciats per els contactes amb els pobles exteriors.
Duffy nota així que els recol·lectors caçadors actuals que ha estudiat, els pigmeus Mbouti d’Àfrica Central, han estat aculturats per els agricultors-ciutadans dels voltants durant centenars d’anys i, en menor mesura, per generacions de contacte amb l’administració colonial, desprès neocolonial i amb els missioners. Per tant, sembla que una voluntat de vida autèntica, que ve del fons de les edats persisteix entre ells, “tracteu d’imaginar”, demana Duffy, “un modus de vida on la terra, l’allotjament, i l’alimentació son gratuïts, i on no hi ha dirigents ni patrons, ni polítics, ni crim organitzat, ni impostos ni lleis. Calculeu l’avantatja de formar part d’una societat on tot es reparteix, on no hi ha rics ni pobres i on el benestar no significa l’acumulació de bens materials”. Els Mbouti mai han domesticat animals ni conreat vegetals.
Entre els membres de les bandes no agrícoles existeix una combinació remarcablement sana de baixa quantitat de treball i abundància material. Bodley ha descobert que els San (coneguts sota el nom de boiximans) de l’àrid desert del Kalahari, al Sud de l’Àfrica, treballen menys i menys hores que els seus veïns agricultors. De fet, en períodes de sequera, és als San, a qui els pagesos s’adrecen per sobreviure. Segons Tanaka, passen “una part extraordinàriament curta del temps per treballar, i la major part per reposar i distreure’s”, d’altres observadors han notat la vitalitat i la llibertat dels San comparats amb els pagesos sedentaris, així com la seguretat relativa i la manca de preocupacions de la seva vida.
Flood ha remarcat que els aborígens d’Austràlia consideren que “el treball requerit per llaurar i plantar no estan gens compensat per les avantatges que aporta”. En un pla general, Tanaka ha revelat l’abundància i equilibri dels aliments vegetals en totes les primeres societats humanes així com en totes les societats de recol·lectors-caçadors moderns. De la mateixa manera, Festinger parla de l’accés entre els humans del paleolític “a quantitats considerables d’aliments sense gran esforç”, afegint que “els grups contemporanis de recol·lectors-caçadors se’n surten prou be, fins i tot quan han estat arraconats vers hàbitats molt marginals”.
Com Hole i Flannery han resumit “cap grup sobre la terra disposa de més oci que els caçadors i recol·lectors, que consagren el millor del temps al joc, a la conversació i al relax”. Disposen de més temps lliure, afegeix Binford, “que els obrers industrials i agrícoles moderns, fins i tot que els professors d’arqueologia”.

Els no-domesticats saben que, com ha dit Veneigen, sols el present pot ser total. Això significa que viuen la seva vida amb una immediatesa, una densitat i una passió incomparablement més gran de com fem nosaltres. S’ha dit que certes jornades revolucionàries valen segles; mentre, “nosaltres contemplem l’abans i el desprès i sospirem per el que no és ….”.
Els Mbouti estimen que “amb un present convenientment ple, les qüestions del passat i del futur s’arreglaran elles mateixes”. Els primitius no tenen necessitat de records i no donen generalment cap importància als aniversaris ni al recompte de la seva edat. En quant a l’esdevenidor, tenen tants pocs desigs de dominar el que encara no existeix com de dominar la natura. La seva consciència d’una successió d’instants barrejant-se en el flux i el reflux del mon natural, no impedeix la noció de les estacions, però no constitueix pas una consciència separada del temps que els privi del present.
Però encara que els recol·lectors caçadors actuals mengen més carn que els seus avantpassats prehistòrics, els aliments vegetals constitueixen encara l’essencial del seu menú a les regions tropicals i subtropicals. Els San del Kalahari i els Hazda d’Àfrica Oriental, on la caça major és més abundant que en el Kalahari, depenen de la recol·lecció en un 80% de la seva l’alimentació. La branca !Kung dels San recol·lecta més d’un centenar de vegetals diferents i no presenta cap carència alimentària. Els seu règim s’assembla al sa i variat dels recol·lectors-caçadors australians. El règim global dels recol·lectors és millor que el dels agricultors, la carestia és molt rara i el seu estat de salut és generalment superior, amb moltes menys malalties cròniques.
Lauren Van der Post es va meravellar avant l’exuberància del riure dels San –una rialla que surt “del centre del ventre, un riure que no es sent mai entre els civilitzats”. Ell jutja que és un senyal de gran vigor i d’una claredat de sentits que aconsegueix encara resistir els assalts de la civilització. Truswell i Hansen haurien pogut dir la mateixa cosa d’un san, que havia sobreviscut a un combat sense armes contra un lleopard, ferit, havia al menys aconseguit ferir l’animal amb les mans nues.
Els habitants de les illes Andaman, a l’oest de Tailàndia, no es sotmeten a cap dirigent; ignoren tota representació simbòlica i no crien cap animal domèstic. S’ha observat igualment entre ells l’absència de l’agressivitat, la violència i la malaltia; les seves ferides guareixen amb una rapidesa sorprenent, i la seva vista, igual que la oïda, és singularment aguda. Es diu que han declinat desprès de l’intrusió dels europeus a mitjans del segle XIX, però presenten encara trets físics remarcables, com ara una immunitat natural a la malària, una pell suficientment elàstica per no tenir les arrugues que associem a la vellesa, i dents d’una força “increïble”: Cipriani conta com ha vist a nois de deu a quinze anys torçar claus entre les mandíbules. Hi ha forces testimonis d’un costum de vigor a Andaman consistent en recol·lectar la mel sense cap vestit protector: “no els piquen mai. Veient-los, tenia la impressió d’estar en presència d’alguna mena de misteri antic, perdut per el mon civilitzat”.
De Vries ha fet tota mena de comparacions permetent establir la superioritat dels recol·lectors caçadors en matèria de salut, entre elles l’absència de malalties degeneratives i mentals, així com la capacitat de dormir sense dificultat ni molèsties. També va notar que aquestes qualitats s’erosionen poc a poc amb el contacte amb la civilització.
En el mateix ordre d’idees, es disposa de gran nombre de proves no solament del vigor psíquic i emocional dels primitius sinó també de la seva remarcable capacitat sensorial. Darwin ha descrit els habitants de l’extrem sud d’Amèrica que vivien quasi nus en condicions de fred extremes. Igualment Peasley ha observat aborígens australians que passaven la nit al desert amb molt baixes temperatures “sense cap mena de vestit”.
Lévi-Strauss ha explicat la seva sorpresa de saber que una determinada tribu d’Amèrica del Sud poden veure el planeta Venus a ple dia, proesa comparable a la dels Dogon d’Àfrica del nord que consideren Siriur B com l’estrella més important, una estrella que sols es veu amb telescopis dels més potents. En la mateixa via, Boyden ha descrit la capacitat dels Boiximans per veure, a ull un, quatre de les llunes de Júpiter.

Al llibre The Harmless People, E. Marshall ha explicat com un boiximà s’havia dirigit amb precisió vers un punt situat en una basta planura “sense matolls ni arbres per marcar l’indret”, i havia senyalat amb el dit un bri d’herba amb un filament de liana lligat quasi invisible que havia marcat mesos abans, a l’estació de les pluges, quan era verda. El temps havia esdevingut calorós, al tornar a passar per aquell lloc, va obtenir una rel suculenta on havia marcat amb el seu lligam.
També al desert del Kalahari, Van de Post ha meditat sobre la comunicació dels San amb la natura, parlant d’un nivell d’experiència que es “podria fins i tot anomenar mística. Per exemple, sembla saber que és el que s’experimenta quan s’és un elefant, un lleó, un antílop, un llangardaix, un ratolí, una mantis, un boabab, una cobra o un amarillis, per no citar sols alguns dels éssers entre els que viuen”. Sembla quasi banal comentar que freqüentment om es queda bocabadat davant l’habilitat dels recol·lectors caçadors en seguir una pista desafiant tota explicació racional.
Rohrlich-Leavitt ha notat que “les dades de les que es disposa mostren que generalment els recol·lectors caçadors no cerquen delimitar un territori propi i marquen un lligam bilocal; ignoren l’agressió col·lectiva i refusen la competència entre grups, reparteixen lliurement els recursos, aprecien l’igualitarisme i l’autonomia personal en el quadre de la cooperació de grup i son indulgents i tendres amb els infants”. Desenes d’estudis fan del repartiment i de l’igualitarisme el tret distintiu d’aquests grups. Lee ha parlat de “la universalitat (del repartiment) entre els recol·lectors-caçadors”, igual que l’obra de Marshall ressenya una “ètica de la generositat i de la humilitat” demostrant una tendència “fortament igualitària” entre els recol·lectors caçadors. Tanaka en proporciona un exemple típic: “el tret de caràcter més apreciat és la generositat, i el més menyspreat l’avarícia i l’egoisme”.
Baer ha reportat que “l’igualitarisme i el sentit democràtic, l’autonomia personal i l’individualització, el sentiment protector i l’instint nodridor” com les virtuts cardinals dels no-civilitzats; i Lee ha parlat “d’una aversió absoluta per les distincions jeràrquiques entre els pobles recol·lectors caçadors del mon sencer”. Leacock i Lee ha precisat que “tota presumpció d’autoritat” al si del grup “provoca l’enuig o la còlera entre els !Kung, com s’havia reportat entre el Mbouti, els Hazda i dels Muntanyencs Naskapi entre d’altres”. “Fins i tot el pare d’una família extensa no pot dir als seus fills i les seves filles el que han de fer. La majoria dels individus semblen actuar segons les seves pròpies regles internes”, ha reportat Lee sobre els !Kung de Botswana. Ingold ha estimat que “a la major part de les societats de recol·lectors caçadors, han donat un valor suprem al principi de l’autonomia individual”, equivalent al descobriment de Wilson de “una ètica d’independència” que és comuna a “les societats obertes en qüestió”. L’antropòleg de camp Radin ha arribat a dir que “en la societat primitiva es deixa camp lliure a totes les formes concebibles d’expressió de la personalitat. No s’emet cap judici moral sobre cap aspecte de la personalitat humana com a tal”.
Observant l’estructura social dels Mbouti, Turnbull s’ha sorprès de trobar “un vuit aparent, una absència de sistema intern quasi anàrquic”. Segons Duffy, “els Mbouti són naturalment igualitaris: no tenen caps ni reis, i les decisions que concerneixen a la banda son preses per consens”. En aquest tema, com entre tants d’altres, es troba una diferència enorme entre els recol·lectors caçadors i els pagesos. Les tribus d’agricultors bantus (com els Saga), que rodejant els San, estan organitzats per l’aristocràcia, la jerarquia i el treball, mentre que els San no coneixen altra cosa que l’igualitarisme, l’autonomia i el compartir. La domesticació és el principi que presideix aquesta diferència radical.
La dominació al si d’una societat no és possible sense la dominació de la natura. Per contra, a les societats de recol·lectors caçadors, no existeix cap jerarquia entre la espècie humana i les altres espècies animals, de la mateixa manera que les relacions que uneixen els recol·lectors caçadors son no jeràrquiques. És característic , els no domesticats consideren els animals que ells cacen com iguals, i aquest tipus de relació fonamentalment igualitària ha durat fins l’arribada de la domesticació.
Quan l’allunyament progressiu de la natura va esdevenir dominació social patent (agricultura) no varen canviar solament els comportaments socials. Els relats dels mariners i els exploradors que arribaven a regions “novament descobertes” diuen que ni els ocells ni els mamífers tenien por dels invasors humans. Alguns grups de recol·lectors actuals no caçaven abans de tenir contacte amb l’exterior, per exemple els Tasadai de Filipines; i si la major part d’aquests supervivents pràctica la cacera “ no es tracta d’un acte agressiu”. Turnbull ha observat que la cacera entre els Mbouti es practica sense el menor esperit agressiu” i suscita fins i tot una mena de penediment. I Hewitt ha notat els llaços de simpatia que uneixen caçador i caçat entre els Boiximans San que va contactar al segle XIX.
Pel que fa a la violència entre els recol·lectors caçadors, Lee ha descobert que “els !Kung troben horrorós lluitar i troben estúpida la gent que es baralla”. Segons la narració de Duffy, els Mbouti “consideren tota forma de violència entre un individus amb molt d’horror i de disgust, i no el representen mai en les seves danses o en els seus jocs teatrals”. L’homicidi i el suïcidi, conclou Bodley, son “veritablement excepcionals” entre els plàcids recol·lectors caçadors. La naturalesa guerrera dels pobles indígenes d’Amèrica ha estat, sovint, fabricada a pedaços per donar una aparença legítima als projectes de conquesta dels europeus; els recol·lectors caçadors comantxes varen conservar les seves maneres no violentes durant segles abans de l’invasió europea, i sols veren esdevenir violents amb el seu contacte amb una civilització dedicada al pillatge.
Entre nombrosos grups de recol·lectors caçadors, el desenvolupament de la cultura simbòlica, que va conduir ràpidament a l’agricultura, esta lligada, a traves del ritual, a una vida social alienada. Bloch ha descobert una correlació entre els nivells de ritual i de jerarquia. I Woodburn ha establert una connexió entre la manca de ritual i la absència de papers especialitzats i de jerarquia entre els Hazda de Tanzània.
L’estudi de Turner sobre els Ndembou d’Àfrica Occidental ha revelat una profusió d’estructures rituals i de cerimònies destinats a equilibrar els conflictes nascuts de l’enfonsament d’una societat anterior, més unida. Aquestes cerimònies i aquestes estructures tenen una funció política d’integració. El ritual és una activitat repetitiva; les conseqüències de les reaccions que engendren tenen l’efecte d’un contracte social. El ritual fa comprendre que la pràctica simbòlica, a través de la pertinença al grup i de les regles socials, és indissoluble de la dominació. El ritual nodreix l’acceptació de la dominació, i , com s’ha demostrat sovint, condueix a la creació de rols de comandament i d’estructures polítiques centralitzades. El monopoli de les institucions cerimonials perllonga netament la noció d’autoritat i podria fins i tot ser l’autoritat formal original.
Entre les tribus d’agricultors de Papua, l’autoritat i la desigualtat que ella implica està fonamentada en la participació a l’iniciació ritual jeràrquica o sobre la mediació d’un xaman. Veiem dins el rol del xaman una pràctica concreta on el ritual serveix per a la dominació d’alguns individus sobre el resta de la societat.
Radin ha descrit “la mateixa tendència marcada” entre el xamans i els homes-medecina dels pobles tribals d’Àsia i Amèrica del Nord “a organitzar i desenvolupar la teoria segons la que sols ells estan en comunicació amb el sobrenatural”. Aquesta exclusivitat sembla donar-los un poder a expenses dels altres; Lommel ha constatat “un augment de la influència psicològica del xaman desequilibrant la dels altres membres del grup”. Aquesta pràctica te implicacions molt evidents sobre les relacions de poder en els altres dominis de la vida, i contrasta amb períodes anteriors on les autoritats religioses estaven absents.
Els Batuque del Brasil tenen entre ells xamans que afirmen dominar certs esperits i tracten de vendre els seus serveis sobrenaturals a clients, d’una manera molt semblant als gurus de les sectes modernes.
Segons Muller, els especialistes en aquest tipus de “control màgic de la natura, acaben naturalment per controlar també els homes”. De fet, el xaman es sovint l’individu més influent de les societats pre-agrícoles, i està en posició de poder institucionalitzar el canvi. Johannessen proposa la tesi segons la que la resistència a la innovació que era la cultura de la recol·lecció va se vençuda per els xamans, per exemple entre els indis d’Arizona i de Nuevo México. Igualment Marquardt suggereix que les estructures d’autoritat ritual han jugat un paper important en la posta en marxa i l’organització de la producció a l’Amèrica del Nord. Un altra especialista en els grups americans ha vist un lligam important entre el paper dels xamans en la dominació de la natura i la posada sota tutela de les dones.
Berndt ha demostrat la importància entre els aborígens australians de la divisió sexual ritual del treball en el desenvolupament dels rols sexuals negatius, i Randolph fa notar que “l’activitat ritual és necessària per crear tan homes com dones adequats”. No existeix “a la natura cap raó” per la divisió entre sexes, explica Bendre. “Deurien ser creades per la prohibició i el tabú, varen convertir-se en “naturals” mitjançant la ideologia del ritual”.
Però la societat de recol·lectors caçadors per la seva mateixa naturalesa, rebutja el ritual i la seva potencialitat de domesticar a les dones. La estructura (absència d’estructura?) de les bandes igualitàries, fins i tot aquelles més centrades en la cacera, comporta en efecte la garantia de l’autonomia dels dos sexes. Aquesta garantia es basa en que els productes de subsistència estan disponibles per igual per les dones que per els homes, i que a més a més, l’èxit de la banda depèn de la cooperació fonamentada sobre l’autonomia. Les esferes de cada sexe estan sovint separades d’una manera o altra, però en la mesura en que la contribució de les dones és generalment al menys igual a la dels homes, l’igualtat social entre sexes constitueix “un tret major de les societats de recol·lectors caçadors”. De fet, nombrosos antropòlegs han constatat que en els grups de recol·lectors caçadors l’estatus de les dones era superior al que tenen en tots els altres tipus de societat.
Per totes les grans decisions, ha observat Turnbull entre els Mbouti, “els homes i les dones tenen igualment veu en l’assemblea, la cacera i la recol·lecció són igual d’importats l’un que l’altre”. Existeix una diferenciació sexual, – sens dubte més marcada que entre els seus avantpassats llunyans- “però sense cap idea de superioritat o de subordinació”. Segons Post i Taylor, entre els !Kumg, el homes fan de fet jornades més llargues que les dones.
Respecte al tema de la divisió sexual del treball, corrent entre els recol·lectors caçadors contemporanis, caldrà precisar que aquesta divisió no és de cap manera universal. No més del que era a l’època de Tàcit, quan escrivia a propòsit dels Fenni de la regió bàltica, que “les dones seguint els seus propis desigs cacen com els homes, i consideren la seva sort millor que la de les altres que es planyen dels treballs dels camps”, o també, quan l’historiador bizantí Procòpi descobria, al segle VI, que els Serithifinni de la regió que és actualment Fitlàndia “no treballen mai el camp, ni fan conrear a les seves dones, sinó que les dones s’ajunten amb els homes per caçar”.
Les dones tiwi de l’illa Melville cacen normalment, com les dones agta de Filipines. A la societat Mbouti, hi ha poca especialització per sexes. “Fins i tot la caça és una activitat comuna, fa notar Turnbull, certificant que, entre els esquimals tradicionals, és (o era) una empresa cooperativa portada a terme per tot el grup familiar.
Darwin va descobrir el 1871 un altra aspecte de la igualtat sexual; “entre les tribus totalment bàrbares, les dones tenen més poder per escollir, rebutjar o seduir els seus amants o, i per conseqüència, per canviar el seu marit, del que es podria creure”. Els !Kung i els Mbouti són bons exemples d’aquesta autonomia femenina, com ha fet notar Marshall i Thomas. “Aparentment, les dones canvien de marit cada cop que elles estan insatisfetes del seu company”. Marshall ha descobert també que la violació és extraordinàriament rara, gairebé desconeguda, entre els !Kungs.
Un curiós fenomen concernent a les dones reol·lectores-caçadores, és la seva capacitat d’impedir la prenyesa en absència de tota mena d’anticoncptiu. Diverses hipòtesi han estat formulades i refutades, per exemple que la fertilitat estigui lligada a la quantitat de grassa del cos. L’explicació que sembla plausible es recolza sobre el fet de que els humans no domesticats estan més en harmonia amb el seu ésser físic que nosaltres. Els sentits i els processos biològics dels recol·lectors caçadors no els són estranys ni se’ls fan grans; el domini sobre la fertilitat és sens dubte menys misteriosa per aquells per qui el cos no ha esdevingut un objecte exterior sobre el que s’actua.
Els pigmeus del Zaire celebren les primeres menstruacions de les noies amb una gran festa de gratitud i de joia. La jove dona experimenta l’orgull i el plaer, i tot el grup demostra la seva felicitat. Per contra, entre els vilatans agricultors, una dona que te la menstruació és considerada impura i perillosa, i se la te en quarantena per un tabú. Draper es va impressionar per les relacions disteses, igualitàries entre homes i dones San, amb la seva suavitat i el seu respecte mutu, tipus de relació que perdura, mentre els San continuen essent recol·lectors caçadors.
Duffy ha descobert que tots els nens d’un campament Mbouti diuen pare a tots els homes i mare a totes les dones. Els nens dels recol·lectors caçadors es beneficien de més atencions i més cura , més de temps que els de les famílies nuclears aïllades per la civilització. Taylor ha descrit “un contacte quasi permanent” amb les seves mares i amb altres adults dels que es beneficien els nens boiximans. Els bebès !Kung estudiats per Ainsworth presenten una precocitat marcada del desenvolupament de les primeres actituds cognitives i motrius. Això s’atribueix tant a la estimulació afavorida per una llibertat de moviments sense traves, com al nivell de calor i de proximitat física entre els pares i els nens.
Draper ha pogut observar que la “competició en els jocs està pràcticament absent entre els !Kung”, igual que Shostack observa que “els nois i les noies !Kung juguen d’una manera semblant i comparteixen la major part del joc”. Ha descobert també que no es prohibeix al infants els jocs sexuals experimentals, aquesta situació és parella amb la llibertat amb que els joves Mbouti durant la pubertat “es lliuren amb delit i joia a l’activitat sexual preconjugal”. I els Zouni “no tenen cap noció del pecat”, com diu Ruth Benedict en la mateixa línia d’idees. “la castitat com manera de viure està mal considerada … Les relacions agradables entre sexes no son més que un aspecte de les relacions agradables entre humans … la sexualitat és un fet banal en una vida feliç”.
Coontz i Henderson apleguen nombrosos recolzaments de l’idea de que les relacions entre sexes són extremadament igualitàries en les societats dels recol·lectors caçadors més rudimentaris. Les dones juguen un paper essencial en l’agricultura tradicional, però no es beneficien d’un estatus en correspondència amb la seva contribució, al contrari del que passa a les societats dels recol·lectors caçadors. Amb l’arribada de l’agricultura, les dones varen ser domesticades igual que les plantes i els animals. La cultura que es va establir per la instauració de l’ordre nou, exigeix la submissió autoritària dels instints, de la llibertat i de la sexualitat. Tot desordre ha de ser perseguit, el que és elemental i espontani ha de ser lligat amb corda curta. La creativitat de les dones i el seu ésser mateix en tant que persones sexuades són aixafats per donar lloc al paper, expressat en les grans religions pageses, de la Gran Mare, és a dir, de l’ésser fecund, nutríci, subministrador d’homes i d’aliments.
Els homes de la tribu dels Munduruc, conreadors d’Amèrica del Sud, utilitzen una mateixa formula per parlar de la submissió de les plantes i de les dones: “les domem amb la banana”. Fins i tot Simone de Beauvoir ha reconegut en l’equivalència arada-phalus el símbol de l’autoritat masculina sobre la dona. Entre els Jivaro de l’Amazonia, un altra grup d’agricultors, les dones són les bèsties de càrrega i la propietat personal dels homes; “la captura de dones adultes constitueix el motiu de moltes guerres” per aquestes tribus de les planes d’Amèrica del Sud. Així, el tractament brutal i l’aïllament de les dones semblen ser funcions de les societats agrícoles i, en aquest grups, les dones continuen avui en dia executant la major part, sinó la totalitat del treball.
La caça de caps és practicada per els grups mencionats més amunt, forma part de la guerra endèmica que lliuren per la possessió de les terres cultivables; la caça de caps i l’estat de guerra quasi constant existeixen també entre les tribus d’agricultors de les altes planes de Papua-Nova Guinea. Les recerques del matrimoni Lenski han arribat a la conclusió de que la guerra és molt rara entre els recol·lectors caçadors, però esdevé extremadament corrent en les societats agrícoles. Com expressa succintament Wilson: “la venjança, la querella, la matança, la batalla i la guerra semblen aparèixer amb els pobles domesticats i els caracteritza”.
Els conflictes tribals, afirma Godelier, “s’expliquen principalment per la dominació colonial” i no s’ha de considerar que el seu origen resideix “en el funcionament de les estructures pre-colonials”. És cert que el contacte amb la civilització pot haver tingut un efecte desestabilitzador i provocar una degeneració, però es pot suposar que el marxisme ortodox de Godelier (d’aquí la seva resistència a preguntar-se sobre la relació entre la domesticació i la producció) no és aliè a un judici com aquest. Així se’ns pot dir que els Esquimals Cooper, que coneixen una taxa significativa d’homicidis al si del seu grup, deuen aquesta violència a l’impacte d’influències exteriors, però cal fer notar que ells crien des de fa molt de temps gossos de trineu.
Arens ha afirmat que, el fenomen del canibalisme és una ficció inventada i estesa per els agents de la conquesta exterior. Però existeixen proves d’aquesta pràctica entre, aquí també, els pobles tocats per la domesticació. Els estudis d’Hogg , per exemple, revelen la seva presència en certes tribus africanes fundades sobre l’agricultura i modelades sobre el ritual. El canibalisme és generalment una forma cultural de control del caos, en el que les víctimes representen l’animalitat o tot el que ha de ser domat. És significatiu que un dels grans mites dels habitants de les illes Fidji, “com els fidjians varen esdevenir caníbals”, és literalment un conte sobre la plantació. Igualment els Aztques, poble fortament domesticat i sensible a la cronologia, practicava el sacrifici humà com un ritus destinat a calmar les forces rebels i mantenir l’equilibri d’una societat molt jerarquitzada. Com Norbeck ha senyalat, les societats no domesticades, “culturalment empobrides”, no coneixen el canibalisme ni el sacrifici humà.
En quant a un dels elements subjacents fonamentals de la violència en les societats més complexes, les fronteres, Barnes, ha descobert que “en la literatura etnogràfica, els testimonis de lluites territorials” entre recol·lectors caçadors són extremadament rares. Les fronteres dels !Kung són vagues i mai vigilades, els territoris dels Pandaram cavalquen els un sobre els altres, els Hazda es desplacen lliurement d’una regió a una altra, les nocions de frontera i violació de frontera tenen poc sentit o cap entre els Mbouti; i els aborígens d’Austràlia refusen qualsevol demarcació territorial o social. Una mentalitat fonamentada sobre l’Hospitalitat i no sobre l’exclusió.
Segons Kitwood, els pobles de recol·lectors caçadors no ha desenvolupat “cap concepció de la propietat privada”. Com nosaltres hem fet notar més amunt, a propòsit del repartiment i de la definició dels aborígens per Samson com “poble sense propietat”, els recol·lectors caçadors no comparteixen pas l’obsessió dels civilitzats per les coses exteriors.
“El meu i el teu, llavor de la discòrdia, no tenen cap lloc entre ells”, escrivia Pietro el 1511 a propòsit dels indígenes que va trobar durant el desè viatge de Cristofol Colom. Segons Post, els Boiximans no tenen “cap sentit de la possessió” i Lee ha observat que no operen amb “cap dicotomia marcada entre els recursos de l’ambient natural i la riquesa social”. Com ja hem dit, existeix una línia de demarcació entre la natura i la cultura, i els no civilitzats han escollit la primera.
Existeixen molts recol·lectors caçadors que podrien transportar tot el que necessiten en una sola ma, i que grosso modo moren amb tot el que tenien al venir al mon. Va haver un temps en que la humanitat compartia totes les coses; amb la irrupció de l’agricultura la propietat va esdevenir essencial, i una espècie va pretendre posseir tot el mon. Ens trobem davant d’una distorsió que la imaginació difícilment hauria pogut concebre.
Sahlin ha parlat d’això d’una manera eloqüent: “els pobles més primitius del mon tenen poques possessions, però no son pobres. La pobresa no és una determinada quantitat petita de bens; no és una relació entre mitjans i finalitats, és abans que res, una relació entre les persones. La pobresa és un estatus social. I en tant que tal és una invenció de la civilització”.
La “tendència habitual” dels recol·lectors caçadors “a rebutjar l’agricultura fins que els és imposada de manera absoluta” expressa una divisió entre natura i cultura, ben present en les idees dels Mbouti segons la que qualsevol que esdevingui vilatà, deixa de ser Mbouti. Saben que la banda de recol·lectors caçadors i els pobles de pagesos són societats oposades amb valors antagonistes.
Arriba malgrat tot el moment en que el factor crucial de la domesticació es perd de vista “les poblacions de recol·lectors caçadors de la costa oest d’Amèrica del Nord, coneguts per els historiadors, són atípics en relació amb d’altres recol·lectors caçadors”. Com diu Kelly, “les tribus de la costa de Nord-Oest trenquen tots els estereotips sobre els recol·lectors caçadors”. Aquests recol·lectors caçadors tenien el seu principal mitjà de subsistència en la pesca, presentaven trets aliens com la jerarquia, la guerra i l’esclavatge. Però casi sempre s’ha oblidat el fet de que conreaven tabac i criaven gossos. Així doncs, fins i tot aquesta cèlebre “anomalia” comporta trets que la relacionen amb la domesticació.
En la pràctica, el ritual abans que res, desprès la producció, sembla afermar i afavorir, amb les formes de dominació que l’acompanyen, els diversos aspectes del declinar de la vida humana aparegut desprès de l’era feliç anterior.
Thomas proporciona altres exemples presos d’Amèrica del Nord, el dels Xoxonis de la Gran Vall i de les tres societats que la composen , els Xoxonis de la montanya Kawich, el Xoxonis del riu Reese i els Xoxoni de la vall d’Owens. Els tres grups coneixen nivells diferents d’agricultura, marcats per un sentit creixent del territori (o de la propietat) i de la jerarquia, i corresponent-se estretament als diferents graus de domesticació.
………………………………………………………………………………………….

“DEFINIR” UN MON desalienat seria impossible, fins i tot indesitjable, però crec que podem i hauríem d’assajar desemmascarar el no-mon d’avui en dia i com hi hem arribat. Hem pres un mal camí monstruós amb la cultura simbòlica i de la divisió del treball; hem marxat d’un lloc d’encantament, de comprensió i de totalitat per anar a parar a l’absència en que ens trobem, en el cor de la doctrina del progrés. Buida i cada cop més buida, la lògica de la domesticació, amb les seves exigències de total dominació, ens mostren la ruïna d’una civilització que arruïna tot la resta. Presumir de la inferioritat de la natura afavoreix la dominació de sistemes culturals que no tardarà en tornar la terra en inhabitable.
El postmodernisme ens diu que una societat sense relacions de poder no pot ser més que una abstracció. És una mentida!!, al menys si no acceptem la mort de la natura i de tot allò que va ser i que podria ser de nou.
Turnbull ha parlat de la intimitat dels Mbouti i el bosc, i de la seva manera de dansar com si fessin l’amor amb el bosc. En una vida on els éssers són iguals, una vida que no és una abstracció i que s’esforça en mantenir-se encara avui en dia, ells “DANSEN AMB EL BOSC, DANSEN AMB LA LLUNA”.

Advertisements

Feu un comentari so far
Deixa un comentari



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: