Difon La Idea


Visca el plagi!
Març 29, 2009, 11:32 pm
Filed under: cultura

1.”Propietat intel·lectual”

Ens han ensenyat des de ben petits que no hi ha res de nou en aquest món, que “ja està tot inventat”. Sempre que un infant tingui una “idea excitant”, una persona adulta s’afanya a assenyalar que aquesta idea ja ha sigut provada i no ha funcionat, o que algú altre, no únicament ja ha tingut aquesta idea sinó que també l’ha desenvolupada i expandida fins a nivells que l’infant mai podrà arribar. “Aprèn i escull entre les idees i creences que ja estan en circulació, enlloc d’intentar desenvolupar les teves pròpies,” és el missatge, i aquest missatge el rebem a través de mètodes d’instrucció utilitzats a escoles públiques i privades arreu d’Occident.

A part d’aquesta actitud tan comuna, o potser a causa d’aquesta, som molt possessius sobre les nostres idees. El concepte de propietat intel·lectual està molt enraigat en l’inconscient col·lectiu, inclòs més profundament que el de propietat material. Multitud de pensadors han afirmat que “la propietat és un robatori” fent referència a propietats immobiliàries i altres capitals físics, però ben pocs han sigut capaços de fer les mateixes consideracions sobre les seves pròpies idees. Inclús els pensadors “radicals” més famosos han proclamat orgullosament que les seves idees, sobretot i abans que res, són les seves idees.

Conseqüentment, es fa ben poca distinció entre pensadors i els seus pensaments. Els estudiants de filosofia estudiaran la filosofia de Descartes, estudiants d’economia estudiaran Marx-isme, estudiants d’art estudiaran les pintures de Dalí. El culte a la personalitat que es crea al voltant dels famosos pensadors, ens impedeix fer qualsevol consideració útil sobre les seves idees o obres d’art; els partidaris del culte als autors, juraran lleialtat a un pensador i tots els seus pensaments, mentre que als que tinguin alguna objecció als “propietaris” de les idees, ho tindran força difícil per valorar les seves idees sense prejudicis.

 

Les suposicions que trobem darrere del concepte “propietat intel·lectual” es mereixen molta més atenció de la que hi donem. Els factors que afecten les paraules i fets d’un individu són molts i variats, la majoria dels quals formen part del seu ambient sociocultural o són influenciats per altres individus. Dir que una sola idea té el seu únic origen en un sol individu és una simplificació excessiva. Però estem tan acostumats a reclamar ítems i objectes per nosaltres mateixos, i estar forçats a acceptar proclames similars dels altres, en la competitiva vida del lliure mercat, que sembla natural fer el mateix amb les idees… Certament, hi ha d’haver-hi altres formes de pensar sobre l’origen i propietat de les idees, diferents de les que fem servir ara, les quals ens distreuen de les idees per si mateixes.

La nostra tradició de reconèixer “drets de propietat intel·lectual” és perillós ja que resulta en la deïficació de “pensadors” i “artistes” públicament reconeguts, a expenses de tota la resta. Quan les idees són associades amb noms propis (i sempre són els mateixos noms propis) això ens suggereix que pensar i crear són habilitats especials que pertanyen a uns pocs individus selectes. Per exemple, la glorificació de “l’artista” en la nostra cultura, que inclou l’estereotipificació dels artistes com a “visionaris” excèntrics que viuen en la vanguàrdia de la societat, indueix a la gent a pensar que els artistes són significativament diferents a la resta d’éssers humans. En realitat, qualsevol persona pot ser un artista, i tothom ho és, fins a cert punt. Però quan som induïts a creure que ser creatiu i pensar críticament són talents que sols uns pocs individus posseeixen, aquells de nosaltres que no som prou afortunats per ser batejats “artistes” o “filòsofs” pel nostre entorn social, no ens esforçarem gaire a desenvolupar aquestes habilitats. Conseqüentment, enlloc de tenir les nostres pròpies idees, som dependents de les idees d’altres, i hem d’acontentar-nos en ser espectadors del seu treball creatiu.

Un altre inconvenient habitual de la nostra associació d’idees amb individus específics és que promou l’acceptació d’aquestes idees en la seva forma original. Els estudiants que aprenen filosofia de Descartes són induïts a aprendre-la de forma ortodoxa, enlloc d’aprendre les parts que trobin que puguin ser rellevants per les seves vides i interessos, i combinar aquestes parts amb idees d’altres fonts. Sense deferència al pensador original, deïficat com és en la nostra tradició, els seus textos i teories estan per ser preservats en un museu, immodificables, sense que mai puguin ser expressades de noves formes i posades en nous contextos que ens puguin revelar nous punts de vista. Momificades com estan, moltes teories esdevenen irrellevants per l’existència moderna, quan podrien haver-se revitalitzat si s’haguessin tractat amb menys reverència.

Així doncs, podem veure que la nostra acceptació de la tradició de “propietat intel·lectual” té efectes negatius sobre els nostres esforços per pensar críticament i aprendre de la nostra herència artística i filosòfica. Què podem fer per adreçar-nos a aquest problema?

Una de les possibles solucions és el plagi.

 

 

2.Plagi i el revolucionari modern

 

Plagi és un mètode específicament efectiu per propagar i reorganitzar les idees, i com a tal, pot ser una eina útil per a algú que intenti difondre idees noves i excitants. I és un mètode revolucionari ja que no reconeix els drets de “propietat intel·lectual” amb tots els efectes negatius que comporta reconeixe’ls, però en canvi els rebutja i els combat.

El plagi centra l’atenció en el contingut, fent que el genuí origen del material sigui impossible d’esbrinar A banda d’això, com es suggereix més amunt, es podria argumentar que el genuí origen de la majoria d’inspiracions i proposicions són impossibles de determinar. Signant un text amb un nou nom, o cap ni un, el plagiador posa el material en un context totalment nou, i això podria generar noves perspectives i nous pensaments sobre el tema que tracta. El plagi també fa possible combinar el millor o les parts més rellevants d’uns textos, i així crear un text nou amb moltes de les virtuts dels antics textos-i algunes noves virtuts també, ja que la combinació de materials de diverses fonts pot tenir efectes imprevisibles, i pot arribar a alliberar significats ocults o possibilitats que han estat inactives en un text durant molts anys. Finalment i per sobre de tot, el plagi és la reapropiació de les idees: quan un individu plagia un text el qual aquells que creuen en la propietat intel·lectual qualificarien com a “sagrat”, està negant que hi hagi cap diferència de rang entre ella i el pensador a qui ha plagiat. Pren les idees del pensador per tal d’expressar-se com creu més convenient, enlloc de tractar al pensador com una autoritat i que això suposi preservar la seva obra exactament com ell hagués volgut. En realitat, ella nega que hi hagi cap diferència fonamental entre el pensador i la resta de la humanitat, apropiant-se del material del pensador i convertint-lo en propietat de la humanitat.

Una bona idea hauria d’estar disponible per a tothom-hauria de pertànyer a tothom-si es que és realment una bona idea. En una societat organitzada amb la llibertat com a objectiu, les lleis d’infracció de drets d’autor i altres restriccions similars no obstaculitzarien la distribució i reciclatge d’idees.

Així doncs, si realment “ja està tot inventat”, pren-t’ho al peu de la lletra i actua en concordança. Pren allò que et sembli rellevant per la teva vida i les teves necessitats de les teories i doctrines d’aquells que han viscut abans que tu. No t’estiguis de reproduir paraula per paraula aquells textos que et semblin perfectes, així doncs pots compartir-los amb més gent que també se’n podrà beneficiar. I al mateix temps, no tinguis por de saquejar idees de diverses fonts i reciclar-les per què et siguin més útils i excitants, més rellevants per les teves experiències i necessitats. Pots crear-te un cos de pensament crític i creatiu, amb elements recollits d’una gran varietat de fonts, enlloc d’escollir-los d’alguna de les ideologies prefabricades que t’ofereixen. I al capdavall, tenim idees, o elles ens tenen a nosaltres?

 

 

3. Llenguatge i la qüestió de l’autoria

 

Les convencions literals, musicals, artístiques, els símbols i els gestos, totes aquestes coses són útils únicament perquè les posem en comú-això és el que fa que siguin moneda de comunicació. Els éssers humans, igual que la resta de coses en aquest món, no són entitats aïllades: cadascú de nosaltres existeix com a part d’una vasta xarxa, com una intersecció de brins que procedeixen de cada direcció. Ningú de nosaltres seria el que és si no fos pels altres que tenim al voltant nostre i abans nostre, i el món natural-els nostres pensaments estan construïts a partir del llenguatge que es parla al nostre voltant, els nostres valors i narracions es construeixen amb els objectes perduts d’aquest món; ens representem les nostres experiències i records a nosaltres mateixos amb les configuracions desenvolupades per la civilització que ens ha fet créixer.

Això no es per dir que res és original; més aviat, tot és original, ja que cada expressió, cada acció, no importa la freqüència en que sigui repetida, s’emet des d’un únic punt en la xarxa de relacions humanes. Però al mateix temps, això significa que la recontextualització d’elements prèviament existents (la qual alguns anomenen plagi) és essencial per tota comunicació. I si cada expressió és al mateix temps prestada i única, sembla absurd intentar separar expressions entre una categoria o una altra. És cert, cadascú de nosaltres participa en la continuació i evolució dels llenguatges que parlem; però en realitat, la línia entre imitació i innovació és tan difusa que qualsevol distinció és digne de ser arbitrària.

Si aquest és el cas, el millor que podem fer és deixar als científics que esbrinin els detalls cronològics sobre qui va ser primer a ordenar certes paraules o notes musicals en un ordre determinat. Per nosaltres el que ens importa és què podem fer amb aquestes combinacions d’elements compartits.

Alguns reclamen els drets d’autoria per a si mateixos, sobre combinacions que ells creuen (estiguin o no equivocats) que foren els primers d’utilitzar; molts d’ells justifiquen això insistint en que aquestes combinacions són les expressions perfectes de les seves emocions o experiències, i que aquells que les llegeixin o escoltin tenen un accés garantit a les seves ànimes. Però la realitat és que un poema o una cançó sempre té diferents significats per l’oient o lector que els que tenia per el compositor. El lector aplica les paraules a les seves pròpies experiències, cerca en el seu cor per veure quines ressonaran amb les emocions úniques que ell ha sentit. T’agradi o no, tan bon punt has creat quelcom i n’has fet difusió, la teva obra pren vida pròpia en les reaccions i emocions que provoca en els altres. Per l’escriptor, l’autèntic significat del seu treball es troba en l’acte de creació en si, en la reordenació i modelació de formes. Aquells que esperen retenir el control dels productes de les seves creacions es neguen a tocar de peus a terra.

D’aquesta manera podem desfer-nos de totes les supersticions que envolten la signatura de l’autor-l’anomenada autenticitat, la glorificació de l’expressió pròpia, el concepte de propietat intel·lectual-i veure la signatura com el que realment és: un altre element de la composició. La signatura d’una obra també forma part del procés creatiu: ofereix un context en el qual el treball serà interpretat. I en tot cas, quina signatura podria capturar completament els orígens d’una obra, considerant tots els dispars i antics components que fan possible qualsevol obra d’art, i totes les relacions humanes i innovacions que foren necessàries per arribar-hi? Per això mateix, si la noció d’una identitat fixada i marcada d’un individu també és una superstició que fa que inclús la possibilitat d’una signatura individual sigui ridícula! Si algú volgués ser honest, signaria la seva poesia amb el nom d’una civilització sencera, i també hi sumaria el segell del cosmos d’on va sorgir-efectivament, socialitzant l’obra.

Si és aquest el cas, la signatura és tan sols una altre element de la composició, té tant de sentit posar el nom d’algú altre que posar un nom fals (tal vegada complementat amb una identitat prefabricada), depenent de quin aporti el context que pugui realçar millor el contingut de l’obra.

Un cop hagem superat la il·lusió de que podem posseir expressions, ens podrem centrar en buscar formes de crear les expressions més adequades per ajudar a trobar-nos entre tots i cadascun de nosaltres mateixes… i a partir d’aquí, transformar el que puguem trobar.  

 

 

Advertisements

Feu un comentari so far
Deixa un comentari



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: