Difon La Idea


La monogàmia i la promiscuïtat són dues cares de la mateixa moneda
febrer 1, 2009, 9:35 pm
Filed under: antipatriarcal

Per qui no estigui a l’aguait: vivim en una societat altament consumista i hedonista. Conseqüentment, el sexe s’ha convertit en un bé de consum més: les persones són els productes, les discoteques i portals de contactes virtuals són els supermercats. Aquells “productes” que s’apropin més als cànons de bellesa establerts, seran els més preuats, i per tant, donaran més estatus i popularitat a qui els consumeixi. Però també hi ha qui anteposa la quantitat a la “qualitat”, cap problema! El mercat ho contempla tot: per això estan les relacions sexuals d’usar i tirar, el “sitevistonomacuerdo”. Això és el que s’entén per promiscuïtat, però no crec que el factor “quantitat” sigui el més determinant o significatiu i és per això que tinc una definició alternativa: per promiscu entenc tenir relacions sexuals amb l’únic objectiu de saciar la libido, sense aprofundir a nivell sentimental o emocional amb l’altra persona. Si aquestes relacions no van més enllà del sexe, és lògic que siguin fràgils i que es trenquin i reemplacin fàcilment i ràpidament per unes altres… i heus aquí el factor “quantitat”: que no és més que un factor secundari conseqüència de l’altre.

Hi ha una altra explicació per entendre la promiscuïtat, tan estesa avui en dia:

La cultura de la monogàmia fa que hi hagi relacions restrictives, possessives i regulades entre dues persones anomenades “parella” i que quan els desitjos o les pors d’una persona integrant de la parella siguin prou forts com per trencar-la, sovint esdevingui un drama emocional per un o els dos membres de la parella. Després d’això, és lògic que els damnificats no vulguin tornar a viure una mala experiència semblant, i és per això que es construeixen una cuirassa per prevenir-se de qualsevol relació que sigui “massa” afectiva o emocional. Això fa que les seves relacions íntimes es redueixin a un càracter purament sexual. La por al drama del desamor de la monogàmia farà que l’amor sigui impossible, les relacions romandran fredes i superficials, no podran ser profundes (emocionalment) i plenes, no podran fluir lliurement i obertes a tot allò que pugui passar. De la mateixa manera, és habitual que una persona “mantingui les distàncies” en una relació per por a que l’altra persona “es penji” massa d’ella, ja que per res del món voldria ferir-la emocionalment.

I és cert, cada cop hi ha menys parelles estrictament monogàmiques, però encara que no ho sembli, seguim vivint en la cultura de la monogàmia. La monogàmia i la promiscuïtat són dues cares de la mateixa moneda. Es manté l’ideal de trobar “l’amor de la vida”, però cada cop és més àmpliament acceptat que els amors no són per tota la vida, i per tant, s’acaba optant per la cara més realista de la moneda: la promiscuïtat. D’aquesta manera, es planteja una falsa dicotomia entre el que es considera una relació seriosa (estable, fidel, sentimental) i el que és una relació purament sexual, sense possibilitat que hi hagi res entremig. No necessitem seguir delineant fronteres entre amants, amics i parelles sentimentals. Per què les relacions puguin fluir lliurement hauríem de deixar d’etiquetar-les, ja que les etiquetes porten uns rols implícits que limiten i condicionen les relacions, especialment l’etiqueta “parella”. Però això no sols passa amb les etiquetes de relacions, sinó que passa amb el mateix grau o encara més, amb les etiquetes identitàries: home-dona, homosexual-heterosexual; però aquí ja entraríem en la teoria Queer i m’hauria d’extendre molt més. Per ara, quedem-nos amb la idea de que si trenquem amb totes aquestes etiquetes, potser podrem donar el millor de nosaltres mateixos en cada relació, i tindrem relacions més intenses, imprevisibles, lliures i sobretot autèntiques. Però per trencar amb les etiquetes no n’hi ha prou amb deixar d’utilitzar-les. Es requereix una voluntat d’anàlisi profund per tal d’identificar totes aquelles conductes que tenim interioritzades, i que pertanyen a alguna d’aquestes etiquetes, i a partir d’aquí, valorar si realment les desitgem i les volem reproduir o tan sols les consentim i en aquest cas seria millor buscar la forma de desempallegar-nos’en.

Anuncis

Feu un comentari so far
Deixa un comentari



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: