Difon La Idea


Colpejar on dol
Desembre 11, 2008, 4:25 pm
Filed under: anti-industrialisme, revolució

Per Ted Kaczynski “Unabomber”

1. El propòsit d’aquest article.

El propòsit d’aquest article és assenyalar un principi molt simple del conflicte humà, un principi que els opositors al sistema industrial sembla ser que es passen per alt. El principi és que en qualsevol tipus de conflicte, si vols guanyar, has de colpejar al teu adversari on li dolgui.

He d’aclarir que quan parlo de “colpejar on dol” no m’estic referint necessàriament a un cop físic o a qualsevol altra forma de violència física. Per exemple, en el debat oral, “colpejar on dol” significaria trobar arguments que qüestionin aquells punts on el teu rival és més vulnerable. En les eleccions presidencials, “colpejar on dol” significaria guanyar a la teva oponent en els estats que més vots electorals tingui. Tot i així, en el debat sobre aquest principi utilitzaré l’analogia amb el combat físic, perquè és més gràfic i clar.

Si un home et colpeja, no pots defensar-te colpejant-li als seus punys, perquè d’aquesta manera no li faràs mal. Per tal de guanyar la baralla, has de colpejar-li on li dolgui. Això vol dir que has d’arribar darrera els punys i colpejar les parts sensibles i vulnerables del cos de l’home.

Suposa que un buldòzer propietat d’una indústria de la fusta ha estat destrossant els boscos propers a casa teva i tu vols parar-lo. És la pala del buldòzer que destrossa la terra i esfondra els arbres, però seria una pèrdua de temps donar cops de mall a la pala. Si dediques tot un dia treballant molt dur colpejant la pala amb el mall, podries aconseguir fer-la inservible. Però en comparació amb la resta del buldòzer, la pala és relativament barata i fàcil de reemplaçar. La pala és tan sols el “puny” amb el qual el buldòzer colpeja la terra. Per vèncer a la màquina has d’anar darrera del “puny” i colpejar a les parts vitals del buldòzer. El motor, per exemple, pot ser espatllat amb molt poc esforç i temps a través de mètodes ben coneguts per molts radicals.

Arribats a aquest punt he d’aclarir que no estic recomanant que qualsevol persona destrossi un buldòzer (tret que sigui de la seva pròpia propietat). Res en aquest article ha de ser interpretat com a recomanació d’activitats il·legals de cap tipus. Sóc un pres, i si incités a qualsevol activitat il·legal, ni tan sols s’hauria permès que aquest article sortís de la presó. Utilitzo l’analogia del buldòzer únicament perquè és gràfica i clara, i serà apreciada pels radicals.

2. La Tecnologia és l’objectiu.

És àmpliament reconegut que “la variable bàsica que determina el procés històric contemporani ve donada pel desenvolupament tecnològic” (Celso Furtado). La tecnologia, més que cap altra cosa, és responsable de la situació actual del món i controlarà el seu desenvolupament futur. D’aquesta manera, el “buldòzer” que hem de destruir és la pròpia tecnologia moderna. Molts radicals són conscients d’això, i per tant, creuen que la tasca ha de ser eliminar el sistema tecnològic-industrial completament. Però desafortunadament, han parat poca atenció en la necessitat de colpejar al sistema allà on li dol.

Destrossar McDonald’s o Starbuck’s no serveix de res. No és que m’importin els McDonald’s o els Starbuck’s. M’és igual que algú els destrossi o no els destrossi. Però no és una activitat revolucionària. Encara que totes les cadenes de menjar ràpid del món fossin eliminades, el sistema tecnològic-industrial sols hauria sofert una mínuscula ferida com a resultat, ja que pot sobreviure fàcilment sense cadenes de menjar ràpid. Quan ataques McDonald’s o Starbuck’s, no estàs colpejant on dol.

Fa alguns mesos vaig rebre una carta d’un jove de Dinamarca que creia que el sistema tecnològic-industrial havia de ser eliminat perquè, tal com deia, “Què passarà si seguim per aquest camí?” Sembla ser que la seva forma d’activitat “revolucionària” era assaltar granges d’animals criats per fer abrics de pell. Com a mitjà per debilitar el sistema tecnològic-industrial, aquesta activitat és inútil. Inclòs en el cas de que aquells que lluiten per l’alliberament animal aconsegueixin eliminar completament la indústria de la pell, no li hauran fet ni pessigolles al sistema, ja que el sistema pot funcionar perfectament sense les pells.

Estic d’acord en que tancar animals en caixes és intolerable, i posar fi a tal practica és una causa noble. Però hi ha moltes altres causes nobles, com ara la prevenció d’accidents de tràfic, proveir refugi als sense sostre, el reciclatge, o ajudar a la gent gran a creuar el carrer. Tot i així, ningú és tan ximple com per confondre això amb el que són activitats revolucionàries, o creure que amb això poden debilitar al sistema.

3. La indústria de la fusta és un objectiu secundari.

Per posar un altre exemple, ningú que estigui en els seus cabals pot creure que la natura salvatge (“wilderness”) pugui conservar-se per gaire més temps si el sistema tecnològic-industrial continua existint. Molts ambientalistes radicals estan d’acord que això és la causa i l’esperança per al col·lapse del sistema. Però a la pràctica tot el que estan fent és atacar la indústria de la fusta.

Certament, no tinc cap objecció al seu atac a la indústria de la fusta. De fet, és una lluita a la qual em sento molt proper i m’alegro per cada victòria que guanyen els radicals contra la indústria de la fusta. A més, per raons que vull explicar aquí, crec que l’oposició a la indústria de la fusta ha de ser un component dels esforços per enderrocar el sistema.

Però, per si sol, atacar a la indústria de la fusta no és una forma efectiva de treballar contra el sistema, en el supòsit, que no sembla gaire probable, que els radicals aconseguissin parar totes les tales d’arbres d’arreu del món, això no faria que el sistema s’ensorrés. I tampoc salvaria la natura salvatge permanentment. Tard o d’hora, el clima polític canviaria i la tala d’arbres es reiniciaria. Encara que la tala no tornés, hi hauria altres camins a través dels quals es destruiria la natura salvatge, i si no es destruís, es tornaria insulsa i domesticada. La mineria i l’explotació de minerals, la pluja àcida, els canvis climàtics i l’extinció d’espècies destrueixen la natura salvatge; la natura salvatge també és domesticada a través del turisme, l’estudi científic i la gestió de recursos, i entre altres coses, el seguiment electrònic d’animals, l’obstrucció de rius, les piscifactories, i la plantació d’arbres genèticament manipulats.

La natura salvatge sols pot ser salvada permanentment mitjançant l’eliminació del sistema tecnològic-industrial, i no pots eliminar el sistema mitjançant l’atac a la indústria de la fusta. El sistema sobreviuria fàcilment a la mort de la indústria de la fusta perquè els productes de fusta, sent molt útils al sistema, si és necessari poden ser reemplaçats per altres materials.

Conseqüentment, quan ataques a la indústria de la fusta no estàs atacant al sistema on li dol . La indústria de la fusta és tan sols el “puny” (o un dels punys) amb el qual el sistema destrueix la natura salvatge i, com en una baralla a cops de puny, no pots guanyar colpejant al puny, has d’anar darrera del puny i colpejar als òrgans més sensibles i vitals del sistema. Mitjançant accions legals, per descomptat, com ara les protestes pacífiques.

4. Perquè el sistema és resistent

El sistema tecnològic-industrial és excepcionalment resistent a causa de la seva autoanomenada estructura “democràtica” que és el que el fa flexible. Com que els sistemes dictatorials tendeixen a ser rígids, les tensions socials i la resistència hi poden créixer fins al punt que afebleixen el sistema amb la possibilitat de desencadenar una revolució. Però en un sistema “democràtic”, quan la resistència i les tensions socials creixen perillosament, el sistema retrocedeix prou, transigeix prou, com per reduir les tensions fins a un nivell segur.

Durant els anys 60 la gent va començar a estar conscienciada sobre la pol·lució mediambiental, més que res perquè la brutícia visible i olfactiva de l’aire de les nostres principals ciutats, estava començant a incomodar físicament a la gent. Van sorgir moltes protestes, suficients com perquè s’establís l’Agència de Protecció Mediambiental i es prenguessin altres mesures per alleugerir el problema. Per descomptat, tots sabem que els nostres problemes mediambientals estan molt, molt lluny de ser resolts. Però es va fer prou com perquè les protestes públiques amainessin i la pressió sobre el sistema es va reduir per uns quants anys.

Atacar al sistema d’aquesta manera és com colpejar una goma. Un cop de martell pot trencar el ferro colat, perquè el ferro colat és rígid i trencadís. Però pots colpejar amb força una goma sense causar-li cap dany en absolut, ja que és flexible: cedeix davant la protesta, el punt just perquè la protesta perdi la seva força i impuls. Llavors el sistema rebota endavant, tornant al seu lloc.

Així doncs, per tal de colpejar al sistema on li dol, has d’atacar punts en els quals el sistema no pugui retrocedir, en els quals hagi de lluitar fins al final. El que necessites no és transigir amb el sistema sinó una lluita a vida o mort.

5. És inútil atacar al sistema d’acord amb els seus propis valors.

És absolutament essencial atacar al sistema no sobre la base dels seus propis valors orientats tecnològicament, sinó sobre valors que són contradictoris als valors del sistema. Si ataques el sistema d’acord amb els seus propis valors, no estàs colpejant on dol, i estàs permetent al sistema que neutralitzi la protesta cedint, retrocedint.

Per exemple, si ataques a la indústria de la fusta sobre la base que els boscos són necessaris per preservar els recursos d’aigua i les activitats d’oci, llavors el sistema pot donar via lliure per rebutjar la protesta sense comprometre els seus propis valors: els recursos d’aigua i l’oci són completament compatibles amb els valors del sistema i si el sistema retrocedeix, és a dir, si restringeix la tala d’arbres per preservar els recursos d’aigua i l’oci, això significa que tan sols ha fet una retirada tàctica i no està patint cap derrota estratègica pel seu codi de valors.

Si promous les causes victimitzants (tals com el racisme, el sexisme, l’homofòbia, o la pobresa) no estàs qüestionant els valors del sistema i ni tan sols estàs forçant al sistema a retrocedir o a transigir. Estàs directament ajudant al sistema. Tots els principals intel·lectuals a favor del sistema reconeixen que el racisme, l’homofòbia, i la pobresa són dolents per al sistema, i és per això que el mateix sistema combat aquestes i altres formes similars de victimització.

Les “Sweatshops”(fàbriques d’explotació laboral), amb els seus baixos salaris i les seves miserables condicions de treball, poden aportar beneficis a certes corporacions, però els intel·lectuals a favor del sistema saben prou bé que el sistema funciona millor quan als treballadors se’ls tracta decentment. Convertint les “Sweatshops” en una causa, estàs ajudant al sistema, enlloc de debilitar-lo.

Molts radicals cauen en la temptació de centrar-se en causes no-essencials com ara el racisme, el sexisme, o les “sweatshops” perquè és fàcil. Escullen una causa amb la qual el sistema pot arribar a un acord i poden aconseguir suport de gent com ara Ralph Nader, Winona La Duke, els sindicats, i la resta de reformistes. És possible que sota pressió, el sistema retrocedeixi una mica, i els activistes puguin veure resultats visibles dels seus esforços, i així tindran la il·lusòria satisfacció que han aconseguit alguna cosa. Però en realitat no hauran aconseguit absolutament res de cara a eliminar el sistema tecnològic-industrial.

El tema de la globalització no és completament aliè al problema tecnològic. El paquet de mesures econòmiques i polítiques anomenades “globalització” promouen el creixement econòmic i, per tant, el progrés tecnològic. Tot i així, la lluita contra la globalització té una importància marginal i no és una bon objectiu per als revolucionaris. El sistema pot cedir terreny en la causa de la globalització. Sense arribar a renunciar a la globalització com a tal, el sistema pot fer reformes per mitigar les conseqüències econòmiques i mediambientals de la globalització per tal de calmar les protestes. Si fos necessari, el sistema podria arribar a renunciar totalment a la globalització. El creixement i el progrés continuarien, però a una velocitat més lenta. I quan lluites contra la globalització no estàs atacant als valors fonamentals del sistema. L’oposició a la globalització és motivada per aconseguir salaris decents per als treballadors i defensar el medi ambient, objectius que són coherents amb els valors del sistema. (El sistema, per a la seva pròpia supervivència, no pot permetre que la degradació mediambiental vagi massa lluny). En conseqüència, lluitant contra la globalització, no colpeges al sistema on realment dol. Els seus esforços poden promoure reformes, però són inútils respecte al propòsit d’enderrocar el sistema tecnològic-industrial.

6. Els radicals han d’atacar al sistema en els punts decisius.

Per treballar de forma efectiva vers l’enderroc del sistema tecnològic-industrial, els revolucionaris han d’atacar aquells punts del sistema en els quals el sistema no pot permetre’s cedir terreny. Han d’atacar els òrgans vitals del sistema. Evidentment, quan utilitzo la paraula “atacar”, no m’estic referint a l’atac físic, sinó únicament a les formes legals de resistència i protesta.

Alguns exemples d’òrgans vitals del sistema són:

A. La indústria elèctrica. El sistema és completament depenent de la xarxa i l’energia elèctrica.

B. La indústria de la comunicació. Sense comunicacions ràpides, com ara el telèfon, la ràdio, la televisió, l’e-mail… el sistema no podria sobreviure.

C. La indústria informàtica. Tots sabem que sense ordinadors el sistema podria col·lapsar-se ràpidament.

D. La indústria de la propaganda. La indústria de la propaganda inclou la indústria de l’entreteniment, el sistema educatiu, el periodisme, la publicitat, les relacions públiques, i gran part de la política i la indústria de la salut mental. El sistema no pot funcionar tret que la gent sigui prou dòcil i conformista i tingui les actituds que el sistema requereix que tinguin. La funció de la indústria de la propaganda és ensenyar a la gent aquest tipus de pensament i comportament.

E. La indústria biotecnològica. El sistema encara no és (almenys que jo sàpiga) físicament depenent dels avanços biotecnològics. Tot i així, el sistema no pot cedir terreny en la lluita contra la biotecnologia, la qual és una causa críticament important per al sistema tal i com explicaré més endavant.

Ho repetiré: quan ataques aquests òrgans vitals del sistema, és essencial no atacar-los d’acord amb els seus propis valors, sinó d’acord amb valors inassumibles pels del sistema. Per exemple, si ataques la indústria de l’energia elèctrica sobre la base que contamina el medi ambient, el sistema pot calmar la protesta desenvolupant mètodes més nets de generar energia. En el pitjor dels casos, el sistema fins i tot podria passar-se totalment a l’energia solar i eòlica. Això reduiria els danys mediambientals en gran mesura, però no posaria fi al sistema tecnològic-industrial. Tampoc representaria una derrota per als valors fonamentals de sistema. Per aconseguir alguna cosa contra el sistema has d’atacar a tota la producció d’energia elèctrica per principis, en el sentit que la dependència a l’electricitat fa a la gent depenent del sistema. Aquest és un terreny incompatible amb els valors del sistema.

7. La biotecnologia podria ser el millor objectiu per a l’atac polític.

Probablement l’objectiu més prometedor per a l’atac polític sigui la indústria biotecnològica. Tot i que les revolucions són generalment portades a terme per minories, és molt útil tenir cert grau de suport, simpatia, o almenys aquiescència de la població en general. Aconseguir aquest suport o aquiescència és un dels objectius de l’acció política. Si concentressis el teu atac polític en, per exemple, la indústria de l’energia elèctrica, seria extremadament difícil aconseguir suport més enllà d’una minoria radical, ja que la majoria de la gent és poc propensa a canviar el seu estil de vida, és especialment poc propensa a qualsevol canvi que li pugui suposar incomoditats. Per aquesta raó, seran pocs els que abandonin l’electricitat de bon grat.

Però la gent encara no sent que depèn de la biotecnologia avançada de la manera que se sent dependent de l’electricitat. Eliminar la biotecnologia no canviarà radicalment les seves vides. En canvi, és possible mostrar a la gent que el continuat desenvolupament de la biotecnologia transformarà el seu estil de vida i eliminarà els antics valors humans. Així doncs, combatent la biotecnologia, els radicals haurien de ser capaços de mobilitzar a favor seu la natural resistència humana al canvi.

I la biotecnologia és una causa en la qual el sistema no es pot permetre perdre. És una causa en la qual el sistema haurà de lluitar fins al final, que és exactament el que necessitem. Però—ho repetiré per enèssima vegada—és essencial no atacar la biotecnologia d’acord amb els propis valors del sistema, sinó d’acord amb valors inassimilables per els del sistema. Per exemple, si ataques a la biotecnologia, més que res, pel fet que pot danyar el medi ambient, o que els aliments genèticament modificats poden ser perjudicials per a la salut, llavors el sistema pot esmorteir—i ho farà—l’atac cedint terreny o transigint—per exemple, introduint supervisions més exhaustives de les investigacions genètiques i regulacions i proves més rigoroses dels cultius genèticament modificats. La inquietud de la gent es calmaria i la protesta afluixaria.

8. Tota la biotecnologia ha de ser atacada com una qüestió de principis.

Així que, en comptes de protestar contra una o altra conseqüència negativa de la biotecnologia, has d’atacar tota la biotecnologia moderna per principis, amb arguments com ara (a) que és un insult a totes les formes de vida; (b) que posa massa poder en les mans del sistema; (c) que transformarà radicalment els valors humans fonamentals que han existit durant milers d’anys; i fonaments similars que són contradictoris amb els valors del sistema.

En resposta a aquest tipus d’atac, el sistema haurà de plantar cara i lluitar. No pot esmorteir el teu atac retrocedint significativament, ja que la biotecnologia és massa central pel progrés tecnològic, i perquè retrocedint, el sistema no estaria fent únicament una retirada tàctica, sinó que estaria sofrint una greu derrota estratègica en el seu codi de valors. Aquests valors quedarien minats i la porta restaria oberta per a més atacs polítics que podrien esfondrar els fonaments del sistema.

Ara bé, és cert que la House of Representatives dels Estats Units van votar per a prohibir la clonació d’éssers humans, i al final alguns congressistes fins i tot van donar l’encertat tipus de raons per a prohibir això. Les raons que vaig llegir estaven emmarcades en termes religiosos, però pensis el que pensis sobre aquests termes religiosos, aquestes raons eren raons no acceptables tecnològicament. I això és el que conta.
D’aquesta manera, el vot dels congressistes sobre la clonació humana va ser una autèntica derrota per al sistema. Però tan sols va ser una derrota molt i molt petita, per l’estret àmbit de la prohibició –tan sols una minúscula part de la biotecnologia va quedar afectada—i perquè en el futur pròxim, la clonació d’éssers humans tindria poc ús pràctic per el sistema. Però l’acció de la House of Representatives suggereix que aquest podria ser un punt on el sistema és vulnerable, i un atac generalitzat en tota la biotecnologia podria infligir un greu dany en el sistema i els seus valors.

9. Els radicals encara no estan atacant a la biotecnologia de forma efectiva.

Alguns radicals ataquen a la biotecnologia, tant política com psíquicament, però pel que jo sé, exposen la seva oposició a la biotecnologia d’acord amb els propis valors del sistema. És a dir, les seves principals queixes es basen en el risc de danys al medi ambient i els perjudicis per a la salut.

I no estan colpejant a la biotecnologia on dol. Tornant a les analogies amb el combat físic: imagina’t que has de defensar-te contra un pop gegant. No series capaç de combatre’l efectivament tallant-li les puntes dels tentacles. Has de colpejar al seu cap. Pel que he llegit de les seves activitats, els radicals que treballen contra la biotecnologia no fan més que tallar les puntes dels tentacles. Intenten dissuadir als pagesos, individualment, de plantar llavors manipulades per enginyeria genètica. Però hi ha molts milers de pagesos en el món, així que això de dissuadir als pagesos individualment, és una forma extremadament ineficient per combatre l’enginyeria genètica. Seria molt més eficient persuadir als investigadors científics contractats per al treball biotecnològic, o a executius de companyies com Monsanto de que abandonin la indústria biotecnològica. Els bons investigadors científics són gent que té talents especials i un extens currículum en estudis i pràctica, així doncs, són difícils de reemplaçar. Això mateix es pot aplicar a l’elit d’executius corporatius. Persuadint a abandonar la biotecnologia a uns pocs d’aquests individus perjudicaria molt més a la indústria de la biotecnologia que no pas persuadint a milers de pagesos a no plantar llavors modificades genèticament.

10. Colpejar on dol.

És qüestionable si tinc raó o no pensant que la biotecnologia és la millor causa on atacar políticament al sistema. Però queda fora de dubte l’argument que els radicals d’avui en dia estan gastant gran part de les seves energies en qüestions que tenen poc o cap rellevància per a la supervivència del sistema tecnològic. I fins i tot quan encerten en les causes correctes, els radicals no colpegen on dol. Així que en comptes d’anar a la propera reunió de l’Organització Mundial del Comerç per enrabiar-se amb la globalització, els radicals haurien de parar-se a pensar com colpejar al sistema a on realment el fereixi. A través de mètodes legals, per descomptat.

Anuncis

1 comentari so far
Deixa un comentari

[…] Aquí podeu llegir l’escrit sencer I aquí trobareu més articles i llibres interessants sobre anarquisme i lluita social: […]

Retroping per Colpejar on dol (o com fer mal al sistema) | binic.net




Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: