Difon La Idea


Què és natural i què no ho és?
Octubre 28, 2008, 12:34 am
Filed under: anti-industrialisme, ecologisme

Natura

El terme “natura” apareix normalment com a oposat del terme civilització. Així, entenem que les activitats i forces que mouen els éssers humans són diferents de les de la resta del cosmos.

Totes les dicotomies són construccions, útils únicament pel que ens aporten quan són aplicades com a marcs a l’infinitat de l’existència; algú que pretengui arribar al fons d’una dicotomia ha de començar per preguntar-se què ofereix a aquell que l’utilitza. Per als capitalistes que els hi importa un rave l’ecologia, la resposta és obvia: diferenciant natura i civilització, estableixen una jerarquia amb ells a dalt, i així justifiquen l’explotació de la biosfera. Irònicament, els ecologistes anticapitalistes que també utilitzen aquesta dicotomia, és possible que estiguin establint una jerarquia inconscientment, però una en què tot allò no-humà estigui a dalt i els éssers humans a baix de tot—amb la possible excepció d’ells mateixos.

Això és més evident en aquells que antropomorfitzen la Natura, atribuint-li valors i saviesa com si d’un ésser sensible es tractés. Alguns inclús traspassen la línia del misticisme autoritari, insistint en que hem d’adoptar aquests valors o ens haurem d’atendre a la seva fúria. La natura és tan infinitament diversa que seria impossible destilar-ne una lliçó o “guia de ruta” a partir del seu exemple.

Les contradiccions abunden en cada intent normatiu de definir la natura. La natura s’acostuma a caracteritzar com aquella que és “sostenible”, com si fos quelcom constant, quan en realitat, el món natural es troba en evolució continua. Es diferencia la natura de la civilització d’acord amb criteris tan vagues com ara llenguatge o domesticació, malgrat hi hagi abelles que es comuniquen localitzacions de flors entre elles, i algunes colònies de formigues practiquen certes formes de matrimoni. Es diu que la natura ordena rols específics per a cada òrgan en un cos i cada espècie en un ecosistema—però aquestes afirmacions es basen únicament en evidències circumstancials. Qualsevol persona que cregui que la natura té lleis o propòsits fixes té més en comú amb els cures que descriuen la sodomia com a “crim contra la natura” que no pas amb els naturalistes que han observat conductes homosexuals en innumerables espècies.

Aquí teniu una idea alternativa del que podria significar la natura, i l’humanitat com a part de la mateixa: imagina’t un caos infinit i dinàmic, on hi tenen lloc experiments de forma perpètua i sense fi. Alguns d’aquests, donen lloc a altres experiments; d’altres creen bucles que es retroalimenten on processos similars es repeteixen a si mateixos, canviant lentament al llarg del temps. A dins d’aquest context, certs membres d’una mateixa espècie han decidit que ells són especials. Els trets que creuen que els diferencien dels altres animals—cultura, llenguatge, lliure albir—no són únics de la seva espècie, però es viuen d’una forma molt diferent quan s’experimenten de primera mà o quan s’observen en altres espècies des de lluny. La majoria d’aquestes criatures estaran d’acord en que la molsa tendeix a créixer en certes bandes dels arbres com a resultat de les forces naturals. Però si algú li pogués preguntar a la molsa, probablement contestaria que ella també té lliure albir, però prefereix viure en la banda més hospitalària dels arbres.

D’acord amb aquesta idea, tot és natural—des del poliuretà fins al canibalisme, des dels viatges interespacials fins als implants mamaris. Lliures de responsabilitats envers la natura, ens podem preguntar a nosaltres mateixos: què és el que volem? Desitgem substituir boscos per asfalt i omplir l’atmosfera de diòxid de carboni, reemplaçar la realitat per realitat virtual i l’ecologia per tecnologia? Aquells que ja no necessiten basar els seus arguments sobre el que és natural i el que no ho és, i encara menys en supersticioses nocions de moralitat universal, en tenen prou amb els seus desitjos per justificar les seves accions.

Però qui som nosaltres per subordinar la biosfera sencera a la nostra existència? Això no implica algun tipus de desconnexió essencial entre éssers humans i la resta de formes de vida?

Això es pot contestar més senzillament a través d’una paràbola: Vet-ho aquí que una vegada, diversos ramats d’ovelles vivien en relativa simbiosis amb la resta d’ecosistema. S’alimentaven menjant les puntes de l’herba, després, es movien; l’herba tornava a créixer, fertilitzada amb els seus excrements. Va arribar un dia en què una jove ovella va provar de menjar-se l’arrel de l’herba juntament amb la punta; això era natural, tal i com cada nova generació experimentava amb noves possibles fonts de menjar. Va resultar que les arrels també eren comestibles: de cop i volta hi havia el doble de menjar dins la mateixa àrea, i tal i com més i més ovelles seguien l’exemple de la primera ovella, la població d’ovelles del ramat es disparava. Altres ramats adoptaren aquesta pràctica, per tal de no quedar-se enrere en la lluita per recursos i dominació. Només alguns grups marginalitzats conservaren l’antic costum de menjar les puntes de l’herba i prou, i foren arraconats als confins de la plana.

Al cap d’unes quantes dècades, gairebé tota l’herba havia sigut consumida, i els llocs on creixia s’havien desertificat. En aquest moment hi havia una superpoblació de sobredimensionades ovelles, que semblaven més polides i saludables del que els seus antecessors havien semblat mai; un any més tard, milions de cadàvers d’ovelles omplien el desert, els óssos sobresortien entremig de la carn putrefacte. Aquesta carn podrida va contribuir a nutrir l’abrasador desert i una nova generació d’herba començà a germinar. Mentre l’herba s’estenia lentament encatifant el desert, algunes ovelles començaren a pasturar-hi. Aquestes eren les descendents de les que mai van començar a menjar-se les arrels.

Les ovelles que es menjaven les arrels eren tan naturals com qualsevol altra—elles foren part d’un experiment que funcionà durant un temps però que no pogueren continuar indefinidament. La qüestió és si volem seguir les seves passes.

extret de la revista Rolling Thunder del col·lectiu crimethinc. www.crimethinc.com

Anuncis

Feu un comentari so far
Deixa un comentari



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: