Difon La Idea


Principis bàsics de l’anarquisme
Octubre 28, 2008, 12:43 am
Filed under: anarquisme | Etiquetes:

 L’anarquisme, una rebel.lia i una revolució implacables

El TERME «anarquia» —que com tants d’altres ve de la Grècia clàssica— està format per un parell de veus: «an», que significa «sense»; i «arquia», que significa govern o autoritat. Així, doncs, l’anarquia no seria sinó l’absencia d’autoritat o govern. I l’anarquisme seria aquella teoria que afirma que els pobles s’han de regir sense autoritat constituïda, sense nucli governant.

¿Significa això que l’anarquisme —com sovint es diu— és sinònim de desorganització, desordre o caos? La resposta dels anarquistes és contundent: l’anarquia no s’ha d’entendre com a sinònim de desorganització, desordre o caos, sinó que l’anarquia s’ha d’entendre com aquella forma d’organització social en la qual l’autoritat, l’estat i el govern (és a dir, el poder) no existeixen. Per dir-ho més exactament: els anarquistes afirmen que l’anarquia és un estat social en què l’individu, senyor i sobirà de la seva persona, es desenvolupa lliurement, i en el qual les relacions socials s’estableixen entre els membres de la societat segons les seves simpaties, les seves inclinacions i les seves necessitats, sense cap autoritat o poder polític controlador. Tot comptat i debatut, i com no es cansen de repetir els anarquistes, l’anarquia no significa desordre, sinó absencia de qualsevol tipus de poder. S’ha de dir que l’anarquisme sempre ha arrossegat i encara arrossega el significat negatiu del terme «anarquia», raó per la qual han existit diversos intents de substituir aquest terme per uns altres com els d’«antiautoritarisme», «antiestatisme», «Llibertarisme», «acràcia», etc.

Quins són els eixos fonamentals al voltant dels quals gira la teoria anarquista? Autors com ara William Godwin (1756-Í836), Pierre-Joseph Proudhon (1809-1864), Mikhaïl Bakunin (1814-1876), Piotr Kropotkin (1842-1921), Errico Malatesta (1853-1932) o Francesc Ferrer i Guàrdia (1854-1909) es van encarregar d’elaborar i difondre els trets fonamentals de l’anarquisme.

 1. Rebel.lia integral

L’anarquisme és, abans que res, una ideologia de la rebel.lia. I l’anarquista no és sinó un home que es rebel.la. Rebel.lar-se, però contra què i contra qui? Resposta: rebel·lar-se (sovint, però no sempre, de forma violenta: la coneguda «acció directa») contra tot alló que limita i oprimeix el gènere humà i contra tots aquells que limiten i oprimeixen el génere humà. L’anarquisme, concretant, es rebel.la contra Déu, la religió, l’Església, l’estat, l’exèrcit, la policia, el parlamentarisme, la democràcia burgesa, el capitalisme, la banca, etc. I, evidentment, l’anarquisme es rebel·la contra tots els propagandistes o defensors de les institucions citades: sacerdots, magistrats, polítics, militars, professors, banquers, etc.

Per qué aquesta rebel.lia? Perquè per a l’anarquisme totes les institucions socials existents (religió, estat, parlament, exèrcit, escola, banca, etc.) tenen un únic objectiu: emmordassar i encadenar l’home. I l’home, per alliberar-se, ha de destronar i destruir totes aques-tes institucions socials que l’oprimeixen. Els anarquistes, i la idea s’ha de recalcar, no volen millorar les institucions existents, sinó que volen eliminar-les. Per què? Perquè consideren que aquestes institucions són repressives i repressores i no deixen que la humanitat assoleixi la plena llibertat i el total desenvolupament (material, intel·lectual i moral) de tots i cada un dels seus membres a través de l’organització espontània i lliure de la solidaritat económica i social més completa possible entre tots els éssers humans que viuen a la Terra.

Els anarquistes, doncs, intenten viure sense déus i sense patrons, sense caps ni directors, sense policies ni jutges, sense polítics ni mestres. Els anarquistes, en conclusió, volen viure lliurement sense reconéixer cap autoritat ni cap jerarquia.

¿Significa això que els anarquistes són enemics de tota cooperació, de tota organització, de tot ordre? En absolut, l’anarquisme rebutja la cooperació, l’organització i l’ordre que vcnen imposats des de fora i des de dalt. I enfront aquest «ordre» (que l’anarquisme considera com un desordre que només beneficia els poderosos) l’anarquisme reivindica que cada país, cada regió, cada poble, cada comunitat o cada individu tenen el dret a disposar lliurement del seu destí. Tothom té dret a determinar la seva existéncia i les seves aliances, tothom té dret a unir-se o separar-se amb qui vulgui i quan vulgui en funció de les seves necessitats i desigs. «Anarquisme: absència de patrons.» Aquestes paraules de Proudhon serveixen prou bé per definir l’anarquisme.

 

 

 

  1. Antiestatisme radical

     

D’entre les institucions que emmordassen i encadenen l’home, l’estat és, per a l’anarquisme, la més funesta de totes. Per als anarquistes, en efecte, l’estat és despòtic, repressiu, esclavitzador i improductiu. L’anarquisme, de fet, rebutja l’estat per dues raons fonamentals. Primera raó: perquè considera que l’estat (i val a dir que també el govern) no és altra cosa que l’instrument de submissió brutal, violenta i arbitrària d’alguns sobre la majoria. Segona raó: perquè considera que l’estat és l’instrument que assegura el domini econòmic de tots aquells que s’han apoderat dels mitjans de vida a fi i efecte de mantenir el poble en règim de servitud.

Així, doncs, s’ataca l’estat (és a dir, es vol suprimir l’estat) per un parell de motius: perquè impedeix que l’ésser humà es realitzi en tant que individu; i perquè legalitza el que uns determinats senyors (els patrons) s’apropiïn dels mitjans de subsistència, amb la qual cosa la majoria dels éssers humans depenen econòmicament d’uns altres i per a ells han de treballar. L’estat, en resum, és acusat de produir, reproduir i legalitzar la dominació política i l’opressió económica dels ciutadans.

Ara bé, què significa que l’anarquisme vol suprimir l’estat? Significa que es volen suprimir totes aquelles institucions (govern, exèrcit, policia, magistratura, etc.) que l’estat genera. Per què aquesta supressió? Ja ho hem dit més amunt: perquè aquestes institucions són instruments de dominació i opressió. L’anarquisme, doncs, pren la forma d’un antiestatisme radical. Un antiestatisme radical que es tradueix en una creença, un projecte i una màxima. La creença: l’estat és el domini i la força organitzats. El projecte: l’anarquia és la lluita contra tot estat. I la màxima: on comença l’estat acaba la llibertat de l’individu, i viceversa.

 

 

  1. Apoliticisme fonamental

     

La necessitat de negar i superar l’estat va acompanyada d’una altra necessitat: la de negar i superar la democràcia i la política burgeses. Per a l’anarquisme, diguem-ho sense embuts, la democràcia i la política burgeses són un engany. Un autèntic engany. Vegem quines són les seves raons, quins són els seus arguments.

La democrácia, diuen els anarquistes en boca de Proudhon, no és sinó «una arbitrarietat constitucional». Proclamar que el poble és sobirà, diuen els anarquistes, és un parany (una enganyifa, un estratagema, una trampa), perquè no té en compte un fet essencial: que el poble és un rei sense dominis, un col.lectiu d’individus que de sobirà, només en té el nom. Encara més: el poble és un fals sobirá que cada determinat nombre d’anys (el període que va d’elecció a elecció) abdica i

torna a abdicar la seva «sobirania». Una «sobirania» que va a parar a les mans d’uns polítics i governants que només vetllen pels seus interessos i pels interessos de la classe dominant de la qual són els representants polítics.

Si la sobirania i la democrácia són una trampa, el sufragi universal (és a dir, el dret de vot) no és sinó una altra enganyifa de la qual es beneficien els de sempre: polítics i patrons. Per a l’anarquisme, el sistema parlamentari i representatiu que sorgeix del sufragi dóna lloc a l’aparició d’una aristocrácia governamental oposada al poble. I en aquest context el vot és vist com una mena de vàlvula de seguretat, com una mena de màscara darrera de la qual no s’amaga sinó el poder depòtic de l’estat. Un poder que, pensen els anarquistes, és un mitjà excel·lent per dominar, oprimir i arruïnar el poble en nom d’una voluntat popular que de fet és inexistent.

En el fons, i com es pot apreciar, la relació que l’anarquisme manté amb la política i els polítics és de profunda desconfiança. Per què dipositar en diversos individus la llibertat i la iniciativa pròpies? ¿Poden aquests individus reemplaçar el poble i atendre els seus interessos? ¿Es pot confiar en la ciència i la bondat d’aquests individus? Aquests són els dubtes que fan que l’anarquisme negui les virtuts de la política burgesa parlamentària i de qualsevol govern «representatiu».

Si la democràcia és un parany, el vot és una enganyifa, i la política i els polítics uns tramposos, quina és l’actitud de l’anarquisme davant el règim parlamentari? Aquesta actitud no és altra que la denúncia i l’abstenció. Denúncia del caràcter opressor d’aquest sistema, i abstenció de participar-hi. Tot i que al llarg de la seva història (per exemple, durant la Segona República espanyola) l’anarquisme ha acceptat el sufragi universal com a mal menor (i fins i tot ha participat en alguns governs com en els del període de la Guerra Civil espanyola), no es pot negar que en la majoria d’o-casions el vot i la forma democràtico-liberal de fer política (és a dir, el parlamentarisme) han estat rebutjats amb contundència. Contundència que sovint ha estat equiparada a puresa. Una puresa que, en paraules de Malatesta, ha estat capaç de «resistir al cant de la sirena electoral».

 

 

  1. Federalisme, associació lliure i suport mutu

     

Si es demana l’abolició de l’estat i del govern, quina és l’alternativa? Quin és el tipus de societat que ofereixen els anarquistes? Quina és la forma d’organització social que se’ns suggereix? L’anarquisme proposa una nova societat i una nova forma d’organització social que es fonamenta en el federalisme i l’associació lliure basats en el suport mutu. El federalisme, l’associació lliure i el suport mutu són la clau de volta de l’organització social imaginada per la teoria anarquista. Per què el federalisme i l’associació lliure? Per a l’anarquismc, i com deia Proudhon, «el federalisme és la forma política de la humanitat». Què es vol dir amb això? Senzillament, que des de l’aparició del gènere humà la cooperació voluntária (és a dir, la federació, l’associació lliure, el suport mutu) ha estat la que ha permès la supervivència de l’home. Encara més: per a l’anarquisme la cooperació ha estat l’únic mitjá de progrés i de perfeccionament humans, ha estat l’únic mitjá que ha possibilitat de superar les diverses mancances (físiques, productives, afectives, etc.) que ha patit l’ésser humà. Quin és el fonament de la federació, l’associació lliure i el suport mutu? Aquest fonament no és altre que el contracte entre homes lliures. Uns homes lliures que poden decidir de federar-se i associar-se tot formant comunes; unes comunes lliures que, al seu torn, poden decidir de federarse o associar-se entre si fins a arribar a una confederació de comunes; una confederació de comunes lliures que poden arribar a constituir regions, nacions, etc. I, cal remarcar-ho, aquesta sèrie de federacions o associacions lliures es basa en la solidaritat, cosa que no ha d’implicar que els membres federats o associats perdin la seva autonomia o sacrifiquin la seva llibertat.

Quins serien els trets essencials d’aquestes federacions o associacions lliures? Aquests trets serien de dos tipus: polítics i organitzatius. Quant als trets polítics, les federacions (o les comunes) tindrien reconegut en tot moment el dret a l’autodeterminació i a la independència o secessió. O el que és el mateix, tota persona, tota comuna, tota regió, tota nació, etc., té reconegut el dret de disposar de si mateixa, d’associar-se o no amb qui vulgui i de trencar aquesta associació quan vulgui. I això, afirmen els anarquistes, no suposa el triomf de la divisió i l’aïllacionisme, perquè es té la convicció que una vegada reconegut el dret a la secessió aquesta serà prou improbable, i finalment la unitat (provincial, regional, nacional i fins i tot mundial) será el resultat d’una voluntat lliure i no d’una imposició violenta.

Quant als trets organitzatius, les federacions o comunes tindrien els signes característics següents: l’administració dels assumptes sòcio-econòmics aniria a cárrec de grups de ciutadans democràticament elegits que en tot moment podrien ser substituïts o destituïts; s’evitaria per norma el centralisme burocrátic i l’autoritat d’individus i grups; tot estaria sotmès a la descentralització i la crítica; la propietat i el treball es compartirien equitativament entre les persones de la comuna; s’admetrien una sèrie de regles i pactes que vinculessin cada persona amb les altres, i que serien renovats o revisats amb certa freqüència; s’adoptaria una disciplina voluntària que fos compatible amb la llibertat dels individus. L’anarquisme, en fi, no està renyit amb l’organització. Amb una organització lliurement acceptada, s’entén.

 

 

  1. Una revolució implacable

     

L’anarquisme proposa una revolució implacable que tot ho abraci i tot ho abasti. Per exemple: les relacions humanes, l’educació, la propietat, la dona, la família, etc. Vegem alguns trets específics d’aquesta revolució implacable.

Les relacions humanes. Una de les primeres coses que la revolució ha de canviar són les relacions humanes. En lloc de les relacions jeràrquiques i de subordinació i dependència existents, l’anarquisme creu que la societat s’ha d’organitzar al voltant d’un principi elemental: el de la llibertat dels seus membres. Segons aquest punt de vista, no existeix cap voluntat general ni cap norma que obligui l’individu a actuar d’una determinada manera. La societat, doncs, és vista com un conjunt d’individus absolutament autònoms i sobirans. Peró, aquest individualisme anarquista no s’ha de confondre, com hem dit més amunt, amb el pur i simple egoisme, ja que l’anarquisme és conscient que l’home no pot viure fora de la societat i, en conseqüència, es fa necessària una organització social en la qual tots els seus membres es reconeguin i s’acceptin com a éssers lliures.

L’educació. Per a l’anarquisme l’educació ha de ser antiautoritària i crítica. Qué significa aixó? Doncs, que l’educació ni ha de modelar la consciència de l’alumne ni ha de reprimir la seva iniciativa. I, sobretot, l’edu-cació no ha d’inculcar l’esperit d’obediència i de submissió als diversos patrons (jutges, policies, polítics, capitalistes, militars, etc.) existents. Lluny d’aquest esperit autoritari i repressiu els anarquistes creuen que allò propi de l’educació és la lluita contra el despotisme i l’obscurantisme i la formació d’homes lliures que siguin respectuosos amb la própia llibertat i amb la dels altres. Aquesta nova educació prendria cos en una sèrie d’acadèmies populars (a les quals tothom aniria de forma voluntària) en què no hi hauria separació entre alumne i professor i en què tothom podria ensenyar i aprendre allò que sabés i volgués. Es tracta, doncs, d’una educació mútua i creativa, una educació fraternal en la qual tothom s’enriquiria sense limitar la lliure iniciativa de ningú.

La propietat. Per a l’anarquisme la propietat privada és un robatori que dóna compte i raó (que és la causa i origen) de la desigualtat social existent. Peró aixó no significa que tota propietat sigui rebutjable. De fet, l’anarquisme nega i rebutja aquella propietat que és utilitzada per explotar el treball dels altres. O el que és el mateix: l’anarquisme accepta aquella propietat que no pot ser utilitzada per una persona per explotar-ne d’altres. En altres termes, l’ésser humá té dret a gaudir d’a-llò que produeix o aconsegueix amb el seu esforç, o treball, però no té dret a gaudir d’allo que ha estat produït o aconseguit a través de l’esforç o treball d’un altre. En resum, allò que l’anarquisme nega és la propietat en tant que instrument d’explotació. I per acabar amb la propietat privada que explota els individus, els anarquistes proposen l’abolició del dret d’herència en tant que aquest és el que engendra tots els privilegis. Mentre el dret d’herència existeixi, afirmen els anarquistes, mai no podrà existir la igualtat al món; i mentre existeixi la desigualtat hi haurà opressió i explotació d’uns homes per uns altres.

La dona. La revolució anarquista haurà de fer desaparèixer l’esclavatge del treball domèstic que pateix la dona. Emancipar la dona significa alliberarla del treball domèstic, significa fer possible que organitzi el seu treball de manera que després de criar els fills (si és que els cria) li resti encara temps per gaudir de la vida social. Emancipar la dona significa que s’ha d’acceptar que aquesta no és, per definició, ni cuinera ni sargidora ni treballadora de la llar. Del que es tracta, en fi, és d’igualar els drets de l’home i la dona.

La família. L’anarquisme vol abolir la família, peró no la família natural, sinó la legal fonamentada en el dret civil i en la propietat. En lloc del matrimoni civil i religiós s’ha d’instaurar el matrimoni lliure mitjançant el qual dos individus adults tenen el dret a unir-se i separar-se segons própia voluntat. D’altra banda, els fills no són propietat de ningú: ni dels pares ni de la societat. Els fills pertanyen exclusivament a la seva llibertat futura.

Advertisements

Feu un comentari so far
Deixa un comentari



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: