Difon La Idea


Per què estic a favor de l’anarquia
Octubre 28, 2008, 12:37 am
Filed under: anarquisme

Ricardo Fuego – 04.04.2006

Introducció

Anarquia significa absència de govern, o el que és el mateix: absència de subordinació d’uns individus a uns altres. El govern és tan sols un tipus d’ordre. Un tipus d’ordre establert per a una minoria sobre la majoria, un ordre basat en l’autoritat de pocs sobre molts. Això és així tant si el govern és democràtic (els governants són electes) com si és dictatorial (els governants no són electes). L’anarquia es diferencia en que és un ordre basat en la llibertat en comptes de l’autoritat.

L’anarquia, societat comunista, o com es vulgui anomenar, és el somni de moltes persones des de fa molt de temps. Aquest somni o ideal expressat de tantes maneres té la seva base material en dos fets: les conseqüències de l’explotació de l’home per l’home, i la possibilitat i necessitat històrica de superar-la. Això és el que tractaré en les següents pàgines.

01.

Jo vull ser lliure per a perseguir la meva felicitat i la meva autorrealització. També vull el mateix per als altres, ja que em sembla malament desitjar-ho únicament per a mi mateix i a més a més, sé que l’única manera de ser lliure és viure en una societat lliure. Per tant, vull una societat on cada individu tingui totes les oportunitats per a realitzar-se com ésser humà.

Això no és possible en el món actual perquè existeixen molts obstacles a la llibertat de l’ésser humà. Són fàcils de nomenar perquè ens els trobem tots els dies dictant les nostres vides: els diners, el treball en les empreses (o l’atur), el govern, la policia, l’església, l’escola, els exèrcits, les ideologies, l’economia. Fins i tot en la família i en les amistats trobem opressió en forma de prejudicis, violència (encara que sigui només verbal) i autoritarisme. Bàsicament, els obstacles a la nostra llibertat són totes les relacions socials d’explotació i d’opressió, on la voluntat d’uns individus és sotmesa a la d’altres per al seu profit.

Perquè la nostra llibertat sigui possible, és necessària la nostra emancipació de les relacions socials autoritàries. Aquesta emancipació, aquesta revolució, només pot prendre forma en el nostre alliberament individual i col·lectiu. Tot el que ens oprimeix socialment són creacions del ésser humà, no són “coses naturals”. Per tant, podem canviar i hem de canviar les actuals relacions socials, perquè van ser creades per éssers humans i nosaltres som els que les reproduïm tots els dies.

02.

La llibertat no existeix en aquesta societat. Estem acostumats a identificar la llibertat amb la capacitat de moviment o de treballar per a qui es vulgui o dir el que ens dongui la gana. Però això no és la llibertat. La llibertat és la capacitat d’actuar conforme a les nostres necessitats i desitjos. No les necessitats i desitjos que ens volen imposar des de la cultura i els mass media, sinó les necessitats i els desitjos reals, aquells determinats conscientment per nosaltres mateixes, aquells que ens defineixen com éssers humans.

Una societat on algú pot venir i confinar-te en una presó no és una societat lliure, tan si estàs empresonada com si no. Una societat on has de treballar obligatòriament per a aconseguir els teus mitjans de subsitència, no és lliure, perquè t’obliga a renunciar a l’administració autònoma del teu temps per a invertir-lo en un treball que no t’agrada –almenys en la gran majoria dels casos- i per a produir coses que l’ésser humà no necessita. Una societat on constantment et diuen què has de fer i et boicotegen cada oportunitat de pensament propi des de la família, l’escola, els mitjans de comunicació i la cultura, no és una societat lliure perquè només aprens a obeir i a no a decidir per tu mateixa, aprens a encaixar en el grup i a no a ser un individu genuí.

La llibertat no és una cosa que algú et pugui donar o prendre, la llibertat depèn de com et relacionis amb tu mateixa i amb el món que t’envolta. Podries dir: “quan m’empresonen em treuen la llibertat i quan em deixen sortir de la presó me la retornen”. Això és fals, el que fan és limitar la teva capacitat de moviment i els teus drets civils. És obvi que és preferible conservar aquest mínim de “llibertat” que no tenir-la, però aquesta no és la veritable llibertat, perquè en la societat externa a la presó també som vigilats, mesurats, gravats, i forçats a complir regles que no vam decidir nosaltres i ens impedeixen fer el que vulguem.

La nostra concepció de la llibertat com si fos una cosa, un bé o una mercaderia, és part de la nostra manca de la mateixa. És mentida que un ésser humà pugui ser “alliberat” per un altre. La llibertat és una relació amb tu mateixa i amb el món, i encara que algú et pugui ajudar a fer-ho, l’única persona que pot canviar aquesta relació ets tu. Òbviament, un individu no pot autoalliberar-se per complet mentre la gent que tingui al voltant no ho faci. Però si que pots començar a canviar la teva relació amb tu mateixa i amb els altres, de mica en mica cada dia.

Com que els individus aïllats no existeixen, ja que vivim en societat i tot individu és un ésser social, un individu només pot ser lliure si els altres ho són. És per això que el canvi d’una societat autoritària a una societat lliure només pot partir de l’individu, en l’esforç de l’individu per canviar la seva relació entre si mateix i els altres. I això no té per què començar en un horitzó llunyà, sinó aquí i ara.

03.

La nostra autoalliberació ha de ser total perquè l’opressió sobre nosaltres també és total.

L’actual estructura familiar està relacionada amb l’actual forma de propietat. Els fills són propietat dels pares i han d’obeïr-los “perquè sóc el teu pare/mare”, “perquè jo et donc el menjar”, “perquè ho dic jo”.

El sistema educatiu no està concebut per a formar persones que actuïn i pensin per si mateixes, sinó per a fabricar productors, buròcrates, policies, polítics i tots els rols on l’actual societat ens vol fer encaixar (en comptes de “treball d’enginyeria” diem “sóc enginyera) perquè no siguem individus genuïns sinó una altra peça en la maquinària .

La dominació estatal dels governs està relacionada amb l’opressió espiritual de les esglésies. El bon ciutadà obeïx les lleis de l’Estat i als seus representants públics i el bon cristià/jueu/musulmà obeïx les lleis de Déu i a les seves “representants terrenals”.

La nostra relació amb els altres i amb nosaltres mateixos sol prendre formes deshumanitzants, com si fóssim coses, mercaderies, propietats, escombraries, màquines, articles de consum. Fins i tot en les relacions afectives acostumem a tractar a la persona que estimem com objecte d’amor, no com subjecte d’amor; concebem l’amor com a possessió, i no com a lliurament; ho concebem com a dret de propietat, i no com a relació entre iguals.

És per tot això que l’autoalliberament dels éssers humans no es limita al canvi de l’estructura econòmica i/o política de la societat, sinó a la nostra autoemancipació en tots els sentits: espiritual, emocional, afectiva, intel·lectual i material. Per descomptat, el canvi de l’estructura econòmica i política de la societat és fonamental, però és només un mitjà i no una fi en si mateixa, aquests canvis han de prendre’s com reformes socials necessàries, i res més. En la mesura que prenem consciència de la presència del sistema en les nostres vides quotidianes i dirigim la nostra activitat material i mental a canviar-lo, estem començant a autoalliberar-nos.

04.

Si observem l’història de l’ésser humà, veurem que és l’economia, i no la nostra conscientvoluntat com a individus i com a espècie, la força determinant en totes les nostres transformacions socials. Els avanços econòmics i tecno-científics ens van donar la possibilitat d’emancipar-nos parcialment de la naturalesa però a causa de la seva independència de la nostra voluntat, van generar noves cadenes socials que abans no existien: la divisió de la societat en classes socials i la creació de la dominació de classe. L’opressió que exercia sobre nosaltres la naturalesa va disminuir a favor de l’augment de l’opressió que exercim sobre nosaltres mateixos socialment.

En l’estadi primitiu (el 99% de la nostra existència) havíem de produir els nostres mitjans de vida per al consum immediat, ja que els mitjans de producció no estaven desenvolupats per a l’abundància. Tanmateix, es destinaven molt poques hores a la setmana a la caça i la recol·lecció, i la resta del temps es dedicava a cultivar-se, aprendre, experimentar, divertir-se. És a dir: a viure.

Avui en dia, tot i que els mitjans de producció estan molt més desenvolupats (es produeixen aliments per al doble de la població mundial), hem de malgastar 8 hores diàries o més, en el treball, per tal de poder tenir els diners que ens permetin comprar els nostres mitjans de vida. Els avanços tecnològics haurien de suposar un augment del temps lliure i de la nostra qualitat de vida, però no és així . De fet, cada avanç tecnològic en la indústria, sempre ha suposat un augment de la pobresa mitjançant l’atur i la rebaixa de salaris. A mesura que augmentava la riquesa social, aquesta es concentrava cada cop més en un pol i la pobresa s’estenia més profundament a cada cop més gent en l’altre pol. La paradoxa de l’economia actual és que, com més riquesa social es produeix, més s’estén la pobresa. El conegut fet de que “els rics es fan més rics i els pobres es fan més pobres” no és una desviació de l’economia capitalista, sinó el seu resultat natural.

És mentida que “sempre hi ha hagut pobres”. La pobresa només existeix quan la riquesa es concentra en poques mans, i la concentració de la riquesa en poques mans és una característica exclusiva de la societat de classes, de la civilització. La civilització va inventar la pobresa perquè l’economia es troba autonomitzada de la voluntat de les persones i domina les nostres vides. Els animals i les tribus que viuen en llocs tan inhòspits com el desert o el pol nord, no coneixen la mort per desnutrició, havent-hi els mitjans per a impedir-ho. L’existència simultània de la desnutrició de milers de persones i la superabundancia d’aliments és una de les “meravelles” de la civilització. Abans la mort de fam només era possible per la manca d’aliments. En canvi, en la civilització actual, un ésser humà pot morir-se de fam, encara que hi hagi abundancia de menjar al seu al voltant, simplement per la manca d’un paperet o un petit cercle de metall. La pobresa d’avui, llavors, no existeix per la falta de riquesa social, sinó per la seva superconcentració, que és resultat de la seva apropiació privada.

És mentida que els recursos són sempre escassos per a la població. Aquest és un altre invent del sistema. Clar, si vivim en una metròpolis és fàcil de creure’s el conte de l’escassedat de recursos. Amb la concentració de gent que hi ha en una metròpolis, vivint en edificis de diversos pisos per a estalviar superfície, quan sortim al carrer i veiem a un món ple de gent caminant, apurada, i sabem que mai coneixerem ni a la centèsima part de les persones amb les quals ens creuem, és fàcil pensar que existeix un problema anomenat superpoblació. Però no tot el planeta és com les metròpolis, hi ha moltes extensions de terra on no hi viu ni una persona o hi viuen molt poques. Si agafem un mapa mundial que indiqui la densitat de la població ho comprovarem. El que existeix, llavors, és superconcentració de població, no superpoblació. El nostre planeta pot albergar al doble de la població actual i, com ja he dit, avui es produeix aliment per al doble de la població mundial . El que falta en un costat és perquè sobra en l’altre. Sobren extensions de terra perquè la gent es distribueixi millor, però tanmateix la gent es superconcentra en les ciutats. Quin és la raó d’això? L’economia i el seu control sobre les nostres vides.

Les ciutats en les quals vivim estan construïdes segons la voluntat de l’economia, no la nostra. Els seus carrers estan dissenyats per al trànsit d’automòbils. L’economia divideix a les ciutats en àrees residencials, àrees de consum i àrees de producció. Al mateix temps, el camp està subordinat a la ciutat, el camp s’ha convertit en una altra branca de la indústria. Les corporacions capitalistes tendeixen a monopolitzar la terra i el que s’hi conrea, el petit camperol ha sigut desplaçat per la industrialització de l’agricultura i la ramaderia, i quan ja no pot mantenir el seu camp a causa de la competència, ha d’anar a les ciutats a treballar d’obrer. La industrialització del camp va revolucionar la producció agropecuària, però en comptes d’aportar més aliment per a tots amb menys esforç, va afavorir la concentració de la terra i dels seus productes en poques mans i va explusar a milers de camperols i gent del camp a les grans ciutats. La formació de miserables suburbis en les ciutats és producte d’aquesta tendència econòmica. Aquells ignorants (o malintencionats) que culpabilitzen als pobres de la mateixa pobresa i es pregunten “perquè carai la gent rural no torna al camp a conrear la terra, en comptes de demanar?” no tenen en compte que la gent del camp no va venir a les ciutats per gust, i que la terra del país està en mans de corporacions econòmiques o magnats.

Pot considerar-se la civilització com un avanç en tot sentit? No, solament en alguns aspectes. En uns altres, tals com la relació amb la naturalesa i fins i tot amb nosaltres mateixos, s’ha retrocedit molt. Es va avançar extraodinàriament en la producció dels mitjans de vida, però la propietat privada condemna a milions de persones a la fam i a la misèria més que mai, més que en les pitjors èpoques de fam de l’història. La població va créixer moltíssim, però en comptes de distribuir-se lliurement, es va superconcentrar en ciutats on vivim com sardines. L’esperança de vida, la quantitat mitja de durada de la vida, ha crescut substancialment, però la vida va decréixer en qualitat, perquè si abans es vivia 40 anys treballant 10 hores a la setmana, avui es viu 70 anys treballant 10 hores al dia i amb un munt de stress.

És hora d’acabar amb la civilització, de superar-la, de prendre d’ella el que ens pugui servir per a una existència lliure i digna i de destruir el que l’obstaculitza. La civilització ha estat una cosa molt i molt recent en la història de la humanitat, tot just uns milers d’anys. Però ja en tenim prou. El seu propi desenvolupament superaccelerat independent de la nostra voluntat, destruint al planeta i convertint-lo en un infern, és el que ens empeny com a individus i com a espècie a recuperar el control de les nostres vides i construir una societat que superi a la civilitzada.

05.

Per a ser lliures, no podem seguir sota l’esclavitud de l’economia autonomitzada.

L’eliminació de la independència de l’economia i la seva dominació sobre les nostres vides és una reforma social necessària per a ser lliures. L’economia és independent de les nostres vides perquè les productores i els productors estem separats dels mitjans socials de producció mitjançant la propietat privada dels mateixos. El producte del nostre treball i el nostre treball mateix se’ns presenta com a quelcom aliè a nosaltres mateixos pel seu caràcter alienat de la nostra voluntat i necessitats. Això es deu a les relacions socials en les quals produïm aquests béns. En el capitalisme, la producció dels béns és un acte social, però la seva apropiació és un acte privat. Com assalariats, el producte del nostre treball no ens serveix a nosaltres, l’única cosa que ens interessa és la millor venda possible de la nostra força de treball per a poder pagar els nostres mitjans de vida i consumir. Estem embarrencats en un etern parany de producció i consum alienats, perquè a part d’obligar-nos a treballar un munt d’hores per a poder menjar, ens bombardegen psicològicament durant tot el dia per tal que consumim béns que no necessitem. El consum pel consum mateix es converteix en una altra motivació (d’índole totalment egoista) per al treball i de passada ens sumeix en la mediocritat intel·lectual, emocional i espiritual de la qual el sistema s’alimenta. Tant explotadors com explotats estan en aquest joc.

Per tal de que l’economia sigui manejada per nosaltres i no al revés, és necessari acabar amb aquesta separació entre productors i mitjans de producció, acabar amb la propietat privada dels mitjans de producció i l’explotació i alienació del treball que ella significa. Els productors hem d’autogestionar els mitjans socials de producció. O sigui, les terres, les unitats de producció i les eines que serveixin per a produir els nostres mitjans de vida . Hem d’eliminar tots els sectors de l’economia destinats únicament a reproduir la dominació d’unes persones sobre unes altres. L’apropiació i gestió per la comunitat d’una fusteria, una forn de pa o una impremta és socialment progressiva, l’apropiació i gestió per la comunitat d’una fàbrica de míssils o d’una empresa de publicitat no.

Només emancipant al treball de les actuals relacions socials d’explotació, el producte del nostre treball i el mateix treball deixaran d’estar alienats, l’activitat productiva serà una part de la nostra vida i no una negació de la mateixa; una forma d’expressió i de contribució a la comunitat, i no una forma d’assegurar la nostra supervivència individual/familiar i de fer ric a un altre. Produirem per a viure, en comptes de viure per a produir. Consumirem per a viure, en comptes de viure per a consumir.

Per a ser lliures, no podem seguir sota l’opressió del poder polític autonomitzat.

Juntament amb la civilització, va aparèixer l’Estat. L’Estat és una relació social intervinguda per institucions que asseguren el monopoli del poder polític (la força i la legitimació d’aquesta força) en mans d’una minoria. L’Estat es forma juntament amb les classes socials i serveix com eina de dominació d’una classe sobre les altres. Generalment, els que tenen el poder econòmic, tenen el poder polític. La dominació estatal serveix per a assegurar l’explotació econòmica. Si la independència de l’economia de les nostres vides és perjudicial per a la nostra llibertat, la independència del poder polític i el seu monopoli per una minoria també. Per tant, així com hem d’acabar amb la propietat privada dels mitjans de producció, hem d’acabar amb l’Estat. Això significa la destrucció de totes les institucions estatals (parlament, poder executiu i judicial, policia, serveis d’intel·ligència, exèrcit permanent) i la simultània construcció de noves institucions de democràcia directa en les quals participi tota la comunitat mitjançant un sistema de delegats rotatius, revocables en tot moment, i amb mandat de base . Òbviament, això no és viable en les grans ciutats de milions de persones, sinó en subdivisions més petites, de l’ordre de milers de persones. La democràcia directa implica la fi de tota delegació permanent i per tant, de la divisió del treball i els rols tal i com els coneixem. Significa la reapropiació dels assumptes públics per part de la comunitat.

L’existència de rols especialitzats en la funció pública es deu a l’actual divisió social del treball i no és un “fet natural” en absolut. Mentre existeixin aquests rols especialitzats, existirà l’Estat. La policia existeix no només perquè el status quo necessita que un cos de persones armades defensi els seus interessos per sobre els de la majoria, sinó perquè com a societat deleguem en aquest cos la seguretat dels nostres ciutadans. El mateix passa amb els polítics, existeixen perquè deleguem en ells els assumptes públics. Deleguem, deleguem i deleguem. Per a això paguem impostos, no? Deleguem perquè treballem tantes hores al dia que ja no ens queden ganes de res, només de descansar i intentar “passar el temps” fins que sigui hora de tornar al treball.

Però si gestionéssim l’economia de tal manera que treballessim només el temps necessari per a produir els nostres mitjans de vida, si tinguéssim realment el control de les nostres vides, tots aquests rols tan enaltits per la ideologia dominant no tindrien raó de ser, doncs la seva funció social, despullada dels aspectes únicament útils a la dominació de classe, seria reapropiada per la comunitat en el seu conjunt. Si tots ens ocupem de la seguretat, per què necessitem policies? Si tots ens ocupem de la defensa de la comunitat, per què necessitem un exèrcit permanent? Si tots ens ocupem dels assumptes públics, per què necessitem polítics i funcionaris? Si ens autoorganitzessim com a comunitat i ens dividíssim el treball lliure i conscientment, els rols especialitzats desapareixerien, amb un augment de la responsabilitat de l’individu cap a la comunitat però també amb un augment de la seva llibertat.

Per a ser lliures, no podem seguir separant el pensament de l’acció.

La divisó social del treball manual i intel·lectual de la civilització esclavista va emancipar a part de la població de l’activitat física. D’aquesta manera apareixen la filosofia, la ciència, i les disciplines de l’intel·lecte. Els antics grecs són un exemple d’això.

El pensament abstracte va crear noves formes d’interpretar al món i va expandir la nostra capacitat de pensar, però a canvi de separar la nostra ment de la vida (que és sempre concreta), moltes vegades amb la finalitat de legitimar l’actual com l’esdevenir natural de la nostra essència humana. L’especialització ens va fer capaços d’aprofundir en certs aspectes de la realitat però a costa de perdre una visió integral de la mateixa. Ens submergim en la part i ens oblidem de la totalitat, ens elevem a allò abstracte i no tornem a allò concret.

L’integració conscient del pensament amb l’acció també és necessària si volem que les eines creades per nosaltres es sotmetin a la nostra voluntat i no al revés. La ciència i la raó han de ser utilitzades per a il·luminar la vida, no per a governar-la. No han de ser patrimonis d’especialistes ni poden ser considerades com a subjectes. Són creacions de la humanitat i han de servir a fins de la humanitat, no a fins propis. La reapropiació de la ciència i la raó per les persones eliminarà tota independència de la ciència i la raó sobre la voluntat de les persones, juntament amb el seu monopoli autoritari per part de castes (comunitat científica, intel·lectualitat, intelligentsia).

Un altre motiu per a contrarestar la divisió social del treball manual i intel·lectual és l’autoritarisme que es genera amb la divisió entre els que pensen i els que executen allò pensat per altres. L’actual producció, que separa als productors dels mitjans de producció, també separa als productors de la direcció de la producció, sent aquesta última tasca l’executada pels propietaris o personal especialitzat (supervisors, gerents, buròcrates, etc.). No podem ser individus plens si ens dediquem a actuar sense pensar o a pensar sense actuar.

Per a ser lliures, no podem seguir sota la mutilació del nostre esperit per les religions.

Les religions primitives que idolatraven a la naturalesa tenien la seva base en el desconeixement científic dels fenòmens naturals, però no eren incompatibles amb una existència sana. En canvi, les religions civilitzades han introduït el pecat, la por i la culpa que mutilen les nostres vides.

La religió actual estableix un fals dualisme entre el món terrenal i el diví, emancipa el diví del terrenal, el transcendental del quotidià, i subordina l’últim al primer, la nostra existència material a la nostra existència espiritual, resultant en la mutilació del nostre ésser, material i espiritual alhora. En la religió civilitzada, hem d’adaptar les nostres vides a les regles d’una divinitat exterior i superior a cadascú de nosaltres. Els “representants terrenals” de la divinitat ens diuen com interpretar d’acord amb els seus interessos (ben materials, per cert) a les regles divines, de manera que resulti una existència autoflagelada, antinatural, i, sobretot, temerosa i enemiga de tot el que signifiqui llibertat i plaer.

Si l’Univers, com hem comprovat científicament, està format de matèria, això implica que cada cosa està indissolublement relacionada amb les altres, cada part està relacionada amb la totalitat. Cadascú de nosaltres és part de l’Univers, del Tot. Per tant no pot existir una divinitat apartada de nosaltres, no podem concebre allò diví com una cosa que està fora o damunt nostre, sinó com una cosa que està al voltant i endins nostre. La idea de Déu com un ésser sobrenatural, omnipresent i etern és falsa, o tots som Déu o ningú ho és. Una espiritualitat no alienada no pot basar-se en un culte al món diví separat del món terrenal, quan en realitat el terrenal i el diví formen una unitat indivisible. Una espiritualitat no alienada no pot estar en conflicte permanent amb els altres aspectes de la vida.

06.

Per a entendre de forma integral com alliberar-nos, també hem d’entendre com no alliberar-nos. Hi ha camins veritables i camins falsos vers l’alliberament. Els camins falsos són els basats en la revolució burgesa, en la presa del poder. Les revolucions burgeses, des de la francesa fins a la russa, la xinesa i la cubana, només van servir per a canviar de dominadors, i no per a acabar amb la dominació. Per això la revolució de la qual parlo no pot prendre les seves mateixes formes.

Això és així perquè hi ha una estreta relació entre fins i mitjans: els mitjans determinen la fi. Els mitjans de la revolució no poden ser els mateixos que els de la reacció. Els mitjans d’una revolució contra la societat de classes no poden ser els mateixos que els d’una revolució per una nova societat de classes.

La concepció i la pràctica tradicional de la militància revolucionària és el resultat de l’utilització de mitjans no revolucionaris per a la revolució. La militància com un treball en el qual la “revolucionaria” ha de convèncer als altres de que abracin una “ideologia revolucionària” o el programa polític d’una “organització revolucionària”, és un mitjà contrari a la autoemancipació de les persones, principalment per dues raons.

1. Perquè reprodueix relacions socials autoritàries entre els militants (que vindrien a ser “especialistes” de la revolució o canvi social) i les altres persones, ja que segons la visió militant tot depèn de que “els que en sàpiguen” siguin seguits per als que no. En comptes de compartir i estendre el coneixement, es deforma i mistifica perquè els seus portadors guanyin autoritat moral i ideològica. En comptes d’enriquir les idees mitjançant el debat entre iguals, les fan monolítiques recorrent a cites pseudorreligioses. En comptes de promoure el lliure pensament, es promou l’admiració de certs textos sagrats i la crítica es tracta com heretjia. En comptes d’ajudar a que les persones s’automencipin contribuint a que actuïn i pensin per si mateixes, el militant les vol convèncer de que només seguint a la direcció revolucionària i/o assumint el credo revolucionari assoliran la seva salvació. En comptes de construir relacions d’autonomia individual i col·lectiva que xoquin contra les relacions autoritàries actuals, es reproduïxen aquestes relacions autoritàries però canviant a un cap per un altre, una autoritat per una altra, una ideologia per una altra, un altar per un altre.

2. Perquè és un obstacle a la pròpia autoalliberació personal dels militants, ja que la seva activitat especialitzada en fer proselitisme per convènçer als altres amb el seuprograma/ideologia/organització implica el sacrifici voluntari del seu temps i força vital per a aquesta fi, amb tendència a caure en el rol de profetes, predicadors, ascetes i màrtirs que han de negar el seu jo per “la causa”. D’aquesta manera qui és militant pateix el doble que qui no ho és, ja que a part de subordinar la seva voluntat en el treball, també ha de fer-ho en el partit, a part de treballar per al seu patró, també ha de treballar per al comitè central. No importa gaire si la subordinació de la voluntat és forçosa o voluntària, és un camí que s’allunya en comptes d’acostar-se a la llibertat.

Una activitat veritablement revolucionària requereix l’abandó i la superació de l’activisme revolucionari, de la militància tradicional. El rol de la militant o activista revolucionaria és un altre rol totalment assimilat per la societat, perquè és compatible amb l’actual divisió social del treball. La militant s’enrola a si mateixa per a enrolar als altres. La seva principal motivació (i la seva principal eina d’ enrolament) és la culpa, no les ganes de viure. La militància és l’especialització d’uns individus en el canvi social, pel que contribueix a que el canvi social sigui una especialitat més (a ser delegada en els especialistes) i no un assumpte de tots els éssers humans. Paradoxalment, aquesta mateixa situació a la qual la militant contribueix, la convenç de que les persones necessiten el seu lideratge per a ser lliures.

No podem autoalliberar-nos negant les nostres vides per una “causa” externa a ella mateixa. I encara menys podem contribuir a l’autoalliberació dels altres, imposant-los (encara que sigui mitjançant mètodes democràtics) aquesta “causa”, com un pes a compartir. Si volem eliminar tota relació social d’explotació i dominació entre els éssers humans, els nostres mitjans han de ser conseqüents amb aquesta fi, i no podem reproduir sota cap altra forma les mateixes relacions autoritàries que existeixen en la societat. Perquè al final, la “organització revolucionària” acaba convertint-se en una altra unitat de producció/escola/església on hem d’obeir al patró/mestre/sacerdot. De la mateixa manera que ningú pot ser alliberat per algú altre, ningú pot lluitar realment per la seva llibertat si es limita a obeir a algú altre i/o seguir a una ideologia, si no actua i no pensa per si mateixa.

07.

L’autoalliberació individual i col·lectiva van de la mà. No existeix una sense l’altra. No podem ser individus lliures en una societat que no ho és, ni podem construir una societat lliure amb individus que no ho siguin. Per això la nostra contribució a l’autoalliberació dels altres només pot ser un moment de la nostra pròpia autoalliberació, no una cosa apartada i contraria a aquesta. El meu objectiu és viure la meva vida tan bé com sigui possible, plenament, realitzar-me com ésser humà. La meva contribució a aquesta revolució social, a aquest canvi necessari per a assolir el món que vull, no pot ser quelcom contradictori amb la meva autorrealització com a individu, sinó una part integral de la mateixa.

El meu interès en aquest canvi em motiva a formar-me intel·lectual, emocional i espiritualment com un ésser humà complet. Si abandono tota aquesta autoformació per a dedicar-me a convèncer a d’altres que abracin programes o ideologies revolucionàries apartades de les seves vides reals, estaré contribuint a l’alienació general, a ser previsible per al sistema, a perfeccionar la seva opressió sobre les persones incloent-me a mi mateix. Prefereixo contribuir a la meva pròpia autonomia i a la dels altres, en comptes d’erigir-me com el seu cap i pretendre dirigir-los. No només per als altres, sinó per mi.

De l’única manera que puc contribuir a l’autoalliberació col·lectiva és mitjançant la meva autoalliberació individual. Si em dedico a viure la meva vida el més humanament possible, relacionant-me amb els altres i amb mi mateix de manera no alienant ni autoritària ni egocèntrica, la meva pròpia vida quotidiana (i no una activitat a part d’ella) serà un acte revolucionari, subversiu, anti-sistema.

Començar aquí i ara la revolució significa la contribució conscient de cadascú a la seva autoalliberació individual, la nostra autoconstitució en individus plens. Òbviament, l’esclavitud només deixarà d’existir amb la llibertat de tots, i això implica una transformació a nivell social. Jo no puc ser lliure en una societat que no ho és. Però puc començar a ser lliure, puc començar a autoalliberar-me en certs aspectes de la meva vida quotidiana i a contribuir a l’autoalliberació dels altres compartint les meves experiències i reflexions, acompanyant i sent acompanyat per als que volen el mateix que jo. Lluitar per la llibertat és al mateix temps començar a viure-la, sentir-la. Un esclau que lluita per la seva llibertat ja està començant a deixar de ser esclau. No hi ha millor propaganda que l’exemple pràctic. El que és necessari no és la imposició ideològica de cert programa polític, sinó l’extensió per contagi de la lluita per la llibertat, de la fraternitat i la solidaritat entre els oprimits, de la vida plena i per tant en oposició permanent amb aquest sistema de merda.

El procés d’autoalliberació social comença de manera individual, després pot passar a ser grupal, i eventualment pot passar a ser un fenomen general. Perquè la societat sigui lliure, és necessari que els mateixos individus s’encarreguin de lluitar per la seva pròpia llibertat, la qual cosa porta necessàriament a un tipus d’associació diferent de la que coneixem en la nostra vida quotidiana. Perquè no és un associació basada en afinitat de sang (familiar), jurídica (civil), ideològica (partits), ni en interessos privats compartits (sindicats). És una associació basada en la comunitat de lluita per la llibertat, una associació basada en la solidaritat entre iguals, entre éssers humans plens. La forma d’associar-nos avui per a lluitar per la nostra llibertat ha d’estar en funció de la comunitat que volem construir.

En aquest procés l’important no és la quantitat, sinó la qualitat. Perquè no es tracta de muntar un programa revolucionari que hagi de ser seguit per les masses, sinó que les persones deixin de ser masses, i s’autoconstitueixin com a persones senceres, individus plens. El camí a la llibertat és l’exercici de la llibertat, i no l’adhesió a una ideologia de la llibertat. Per tant, el més important no és el creixement de l’organització revolucionària (que només pot ser-ho per la seva pràctica, no pels seus postulats), sinó l’autodesenvolupament revolucionari dels seus membres.

08.

Per tal d’autoalliberar-me sempre mantindré els meus pensaments en estreta relació amb les meves accions, ja que la independència del pensament envers l’acció és una de les causes de l’existència alienada. Quan adoptem—tot i que sense saber-ho—un sistema de pensament aliè a les nostres vides i intentem ajustar les nostres accions a aquest esquema mental, estem negant la nostra pròpia autonomia com a individus, la nostra llibertat de pensament i acció. Aquest sistema de pensament pot ser una ideologia política, una religió, una filosofia o el tan famós “sentit comú”, que no és més que la ideologia dominant feta costum.

El caràcter ideològic del nostre pensament es veu generalment manifestat en les nostres creences morals i en tot allò que considerem natural en les persones i en la societat. Tòpics com “l’individualisme forma part de la naturalesa humana”, “les persones no poden viure sense govern, necessiten que algú els digui què han de fer”, “la meva llibertat acaba on comença la de l’altre, sinó és llibertinatge”, o “no es pot caminar per la vida fent el que es vol, ha d’haver-hi un límit”. La majoria d’aquests pensaments són coses que ens han inculcat des de ben petits (en la família i/o en l’escola) a base de repetició, la majoria no resisteixen la crítica, i si hi aprofundim, es revelen il·lògiques i irracionals. Però si som capaços de relacionar aquestes creences amb l’actual estructura de la societat veurem que si que tenen la seva pròpia lògica i racionalitat: són mecanismes d’opressió altament perfeccionats, perquè són utilitzats per les pròpies víctimes, perquè funcionen gairebé automàticament, per costum.

Reconèixer els prejudicis que tenim incorporats com a “sentit comú” és part de la nostra autoalliberació. Per a adonar-nos del veritable caràcter del “sentit comú” hem de pensar, a qui beneficia?, quina és la seva utilitat pràctica?, quina és la seva raó de ser en la societat? Prenguem com a exemple la frase “la meva llibertat acaba on comença la de l’altre”. Comencem per analitzar-la lògicament. Això diu que si la meva llibertat no és limitada, pot violar la llibertat de l’altre. Però, és això possible? Per què la meva llibertat pot ser nociva per a l’altre? Puc ser lliure si limito la llibertat de l’altre? És lliure el carceller, l’explotador, el violador, l’assassí? La llibertat individual és compatible amb la violació de la llibertat de l’altre? Aquí és quan vam començar a sospitar de la fidelitat d’aquest raonament, que abans ens semblava tan essencial, simple i perfecte.

Però analitzem-lo ara segons el context social. Si la llibertat de cadascú ha d’acabar on comença la de l’altre, si ha de ser limitada per a no violar la de l’altre, llavors necessàriament ha d’haver-hi algú que vigili que no ens excedim d’aquest límit: ha d’haver-hi govern, lleis, policia, presons. Aquí ja trobem la utilitat pràctica d’aquest pensament, i el seu beneficiari no és “el ciutadà”, sinó aquells que tenen el poder.

Però una llibertat que és regulada des de fora, des d’una autoritat pública independent de la meva voluntat, és realment llibertat? No, és una paròdia de llibertat. La veritable llibertat és aquella que s’autorregula. O sigui, que és regulada lliurement per cadascú. El que fa aquesta societat és concedir-nos drets (“vostès poden fer tals coses d’aquesta manera”), i això no és llibertat. La llibertat no pot ser concedida, la llibertat ha de ser un fet i no un dret. Si ets lliure perquè algú t’ho permet, és perquè no ets lliure.

Per tant, la raó de ser de la frase “la meva llibertat acaba on comença la de l’altre” és que tinguem un concepte fals de la llibertat, perquè pensem que som lliures quan no ho som, i perquè siguem nosaltres mateixos qui ens encarreguem d’assegurar que això segueixi així.

Com treiem l’entrellat de tot això, llavors? El que jo opino és que ningú pot ser lliure en una societat que no ho és, només podem ser lliures en una societat lliure. O sigui, jo només puc ser lliure si els altres ho són. Llavors, la meva llibertat no acaba on comença la de l’altre, sinó que es complementa amb la de l’altre. Si jo violo la llibertat de l’altre, també violo la meva. En canvi, si jo veig la llibertat de l’altre com a complement de la meva, entenc que la llibertat dels altres garanteix la meva.

09.

En la vida d’una persona, l’adolescència és un període decisiu en el qual només hi ha dues opcions possibles: o la superem, o ens quedem en ella i retrocedim. Si la superem ens convertirmos en adults, en amos de la nostra destinació i responsables de les nostres accions; això és: en individus totals, plens, lliures. Si no, ens quedem en els eterns llimbs, en l’edat del “pavo”, donant excuses, lamentant-nos de la nostra cruel destinació (que és tan producte de la nostra acció com de la nostra inacció), deixant que el sistema pensi per nosaltres i, com a “venjança”, com a manifestació de la nostra impotència i petitesa, maleint i aïllant a qui no sigui com nosaltres, tractant amb aquesta combinació tan mediocre d’escepticisme, cinisme, ironia i hostilitat a tota alternativa a allò actual que requereixi el nostre compromís.

Ser adulta és assumir que el nostre ésser és un producte de les nostres accions i no de les d’altres, és responsabilitat nostra i de ningú més. La nostra posició en el món depèn de les nostres relacions amb ell i no de coses que tinguem o no tinguem (treball, estudi, parella, fills, casa, acte, etc.). Nosaltres som els que fem la història i no és “La Història” que ens fa a nosaltres. Ser adulta és deixar d’utilitzar excuses per a explicar perquè no fem el que volem fer ni som el que volem ser. Subterfugis com el de “la naturalesa humana”, “la voluntat de Déu”, “l’edat”, són només això: subterfugis, romanços, excuses. Actituds com “el món és així” o “la vida és així” són excuses per a no reconèixer que el món i la vida és el que nosaltres fem d’ells, és evadir-nos de la nostra responsabilitat, actuar infantilment.

La llibertat ve de la mà de la responsabilitat, perquè qui posa la responsabilitat de les seves accions fora de si, renúncia a la seva llibertat. Qui identifica la responsabilitat segons la ideologia dominant (amb l’estudi i el treball per a guanyar-se el pa/ser algú/mantenir a la meva família o amb el “deure ciutadà” de votar en les eleccions o pagar els impostos) no actua com una persona realment responsable, perquè actua per costum, sense qüestionar-se ni a si mateixa ni a la societat on viu.

L’adolescència perpètua només acaba en decadència. El mateix val tant per a una persona com per a una espècie. Si prenem a la civilització capitalista com l’objectiu final de la nostra existència, la nostra culminació com espècie; i no tot just una etapa a superar, igual que l’adolescència, seguirem en la mateixa molt més del que ens correspon, fins que les contradiccions entre el que podem i hem de ser i el que som siguin tan grans que ja no puguin resoldre’s en forma de superació, sinó en forma de caiguda, de descomposició.

El costum és una de les forces socials més poderoses de la història. “És més fàcil destruir un àtom que superar un prejudici”, deia Einstein. Ser lliures significa superar els nostres costums autoritaris (tant del costat de l’amo com de l’esclau). Ser adults significa superar els nostres costums infantils.

Resumint

Vull una societat on cada individu tingui totes les oportunitats per a realitzar-se com a ésser humà. La manca de llibertat que patim en aquesta societat en ho impedeix. Les actuals relacions socials són autoritàries, contràries a la llibertat. Per a ser lliures, hem de canviar les relacions socials, canviar la manera de relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Per a autoalliberar-nos, hem de destruir tota l’estructura social que ens oprimeix econòmica i políticament i reemplaçar-la per una societat sense explotació ni govern, on l’ordre social sigui el resultat i no la negació de la llibertat individual. Per a acabar amb l’explotació econòmica i la dominació política, hem d’establir la gestió comuna de l’economia i dels assumptes públics de la comunitat, la qual cosa requereix l’abolició de l’Estat i de la propietat privada dels mitjans de producció.

El canvi social només existeix a través del canvi dels individus. Si de moment no podem iniciar una transformació social a nivell massiu, sí podem fer-ho a nivell individual i grupal, canviant la nostra manera de pensar i d’actuar en la nostra vida personal i contribuint a que els altra facin el mateix. Qui vol canviar-ho tot excepte a si mateix, no és revolucionari.

Com que l’opressió és total, la lluita contra la mateixa també ha de ser-ho. Però aquesta opressió no té un caràcter purament “objectiu” sobre nosaltres, l’opressió social es reprodeix en la nostra vida quotidiana. Això vol dir que la lluita per la llibertat abasta tots els aspectes de les nostres vides i no és un assumpte purament polític i/o econòmic. De manera que l’activitat especialitzada a la transformació de les estructures polítiques i econòmiques resulta en la reproducció de l’alienació i de relacions autoritàries (per ex.: canviar un govern capitalista per un govern socialista).

La lluita per una societat lliure no pot ser contradictòria amb la lluita per la llibertat dels individus. La lluita per la llibertat només pot prendre la forma d’autoalliberació, i l’aspecte col·lectiu d’aquesta lluita ha de ser un moment del procés individual i no quelcom apartat o contradictori amb aquest.

Per a la nostra autoalliberació individual i col·lectiva, hem d’integrar conscientment pensament i acció. Ni actuar sense pensar ni subordinar la nostra acció a un pensament independitzat d’ella. Ni estupidesa ni intelectualisme.

L’adolescència és el període on ja no s’és nena però tampoc s’és adulta. El nostre desenvolupament físic i l’acumulació d’experiència vivencial ens empeny a transcendir-nos i a realitzar-nos més enllà dels límits de la infantesa. Però ser adults no significa ser “majors” o “grans”, sinó ser individus plens, independents i responsables de les nostres pròpies accions. Aquest és el resultat d’un autodesenvolupament mental i espiritual que no és conseqüència automàtica del nostre desenvolupament físic i acumulació d’experiència de vida, sinó de la nostra voluntat conscient. Si bé el nostre creixement i experiència enforteixen les tendències a la nostra constitució en adults, també existeixen tendències contràries a les primeres (per exemple, els nostres costums de la infantesa o el nostre costum a ser tractats com si fóssim nens) que per a ser superades exigeixen un salt qualitatiu a nivell psíquic, una aplicació conscient d’esforç mental i espiritual de la nostra part per a transformar-nos i autodeterminar-nos. En resum, ser adulta requereix no només el nostre creixement físic i acumulació d’experiència, sinó la nostra voluntat.

La humanitat es troba en una època igual de conflictiva que l’adolescència, perquè ja va crear els mitjans per a independitzar-se parcialment dels “capritxos” de la naturalesa però encara no ha après a viure amb si mateixa, a ser lliure i independent. S’ha alliberat de la seva existència animal però encara no ha après a viure de forma humana. L’Estat, les ideologies, la religió, la cobdícia, les guerres, totes les tares de la societat de classes mantenen a la humanitat en la inmaduresa i al mateix temps l’empenyen a la maduresa. La contradicció eventualment es resoldrà en l’autosuperació o en la caiguda en la decadència. De nosaltres depèn.

Fi

Igual que quan érem nens ens refugiàvem en algú perquè ens protegís, avui ens refugiem en la possessió de coses, l’obediència al govern i en un il·lusori sentit de comunitat, per a quedar-nos en una zona còmoda i segura.

La veritat és que no som lliures perquè tenim por. Ens van ensenyar que la vida és un conjunt de tasques a complir (tenir un títol, aconseguir un treball, casar-se, tenir fills, comprar coses, etc.) i no la nostra realització com a individus. Ens van ensenyar que fer el que es vol és “llibertinatge” i ens van donar un concepte fals de llibertat, que vam acceptar fàcilment perquè al nostre al voltant gairebé ningú el qüestiona. Ens van ensenyar que “ser bons” era complir amb les regles i les lleis de la societat, regles i lleis que nosaltres no vam crear i que ni tan sols ens qüestionem d’on van sortir. Som tractats com si fóssim idiotes que, com no sabem la diferència entre el bé i el mal, necessitem ser regulats, vigililats, informats, uniformats, formats en fila, qualificats i, quan ens “portem malament”, castigats.

El govern existeix perquè ens neguem a prendre part activa en els assumptes públics i els deleguem a una capa especialitzada que, com tota capa especialitzada, té interessos propis. Podem culpar-los de que donin més importància als seus interessos que als del ciutadà? La culpa no és del llop, sinó del que li dóna menjar. En realitat, la corrupció i l’abús de poder dels “nostres” “representants” ens representen correctament, doncs el que ells fan és el que nosaltres deixem que facin, amb la nostra passivitat i indiferència davant els assumptes públics i la nostra adhesió (amb confiança o sense ella) al sistema representatiu.

Per a deixar de ser tractats com idiotes, en primer lloc hem de deixar de ser-ho. En l’antiguitat grega, s’anomenava idiota al ciutadà que no s’interessava pels assumptes públics de la polis. Actualment, aquesta actitud es coneix com a apoliticisme. Però aquest apoliticisme és fals, perquè qui no pren cap posició, està prenent una posició. La neutralitat total no existeix. El neutral davant la injustícia i l’explotació, està del costat de la injustícia i l’explotació.

Deixar de ser idiota té els seus perills. Ser conseqüent amb una participació social fora i contra les institucions estatals significa enfrontar-se als beneficiaris del status quo i als seus mercenaris. No hi ha altra alternativa si volem ser lliures, són ells o nosaltres.

L’última por a vèncer és el buit social que pot causar-te ser sincera amb tu mateixa i fer el que vols. Això és normal, va junt amb la llibertat. El que estàs fent no és crear una nova por, sinó enfrontar-te a les pors de les quals abans fugies. Aquells que més temin la llibertat seran els més hostils envers qui lluiti per l’ella.

Si després de tot això penses “tot molt maco, però el que proposes mai funcionaria perquè la gent és així o aixà” estàs oblidant que:

1) Tu formes part de la gent, així que el que dius de la gent ho dius de tu mateixa.

2) Si tots pensem “per què canviar si la gent no canviarà mai” llavors ningú canviarà mai: serà la profecia autocomplerta. Això sí, tindrem el reconfortant consol de saber que “teníem raó sobre la gent”.

En tot aspecte de la vida hi ha dues opcions: o s’és lliure i per tant sincer amb una mateixa o es busca la comoditat i l’autoengany. Solament es viu triant el primer, triant el segon, es dura.

Com NO lluitar:

– Com a activista o militant revolucionari, sacrificant l’alliberament propi per “la causa”, dedicant a la revolució un horari separat a la resta de les nostres vides (com si la revolució fora un treball), subordinant-nos a un cap/ direcció/ programa, lluitant per gent que no lluita per si mateixa i per tant, acabant dirigint-les, adoctrinant, mistificant “l’especialisme” en la revolució social i/o la ideologia/teoria de la mateixa i per tant advocant per l’autoritat (sigui jeràrquica, ideològica i/o moral) dels activistes sobre els altres.

– Separant el que pensem del que fem, el pensament de l’acció, la teoria de la pràctica. La ideologia de l’alliberament és enemiga de l’alliberament.

– Sent patriota d’una ideologia/ bandera/ tradició/ corrent/ organització/ programa/ direcció/ classe pretesament revolucionària. Això impedeix pensar i actuar lliurement, i reprodueix un munt d’actituds burgeses de xauvinisme i reaccions conservadores gens revolucionàries

Com lluitar:

– Tenint sempre en compte el nostre objectiu final (l’anarquia a nivell mundial) i els nostres objectius intermedis col·lectius i personals, interrelacionant de manera conscient la nostra acció i el nostre pensament darrere de l’objectiu.

– De manera integral. La lluita “exterior” per una societat lliure ha d’anar unida a la nostra lluita “interior” per combatre a la vella societat dintre nostre. La nostra aportació a l’autoalliberació col·lectiva ha de ser un moment de la nostra autoalliberació individual, sacrificar-ne una a costa de l’altra significa no portar-ne a terme cap.

– Amb creativitat, amb plaer, amb felicitat. Tenim dos objectius o bé un objectiu amb dos aspectes: aportar la nostra contribució a la destrucció d’aquest ordre social i viure les nostres vides tan bé com sigui possible. En el moment en què aquestes dues coses es converteixen en alguna cosa separada i antagònica, és que estem fent les coses malament.

– Si l’opressió i dominació és total, l’autoalliberació també ha de ser-ho. No n’hi ha prou amb superar les actuals relacions socials en els seus aspectes econòmics i polítics. Els aspectes espirituals, afectius, familiars, de parella, etc. també són un moment de la nostra lluita per autoalliberar-nos, ja que totes aquestes relacions també són part de la nostra vida. Qui considera a això últim com un “plus”, quelcom secundari respecte a “la colectivització dels mitjans de producció i abolició de l’Estat”, està reproduint les conductes alienants de l’activisme.

– En definitiva: vivint l’anarquia en la mesura que podem. L’exemple pràctic és superior al convenciment teòric.

Ja no es tracta de com lluitar i com no lluitar. Es tracta de com VIURE. Aquest sistema és deshumanitzant. El que resulta veritablement subversiu no és adoptar aquest o aquell mètode de lluita, sinó ser el més humans possible.

Advertisements

1 comentari so far
Deixa un comentari

[…] Per què estic a favor de l’anarquia (Ricardo Fuego) […]

Retroping per Anarquisme « Difon La Idea




Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: