Difon La Idea


La burgesia
Octubre 28, 2008, 12:30 am
Filed under: anticapitalisme | Etiquetes:

 La burgesia

El teu pare canvia de hobbie constantment, cercant una forma més satisfactòria de passar el poc “temps lliure” que li queda després de tant de treballar? La teva mare redecora tota la casa, habitació per habitació fins que les acaba totes i torna començar per la primera? Agonitzes pensant amb el teu futur, com si davant teu hi hagués un camí que has de seguir—i que el món s’ensorraria si no el seguissis? Si la teva resposta a aquestes preguntes és si, probablement et trobis en mans de la burgesia, els últims bàrbars de la terra.

La llei marcial de l’opinió pública

L’opinió pública té una importància cabdal per la burgesia, perquè saben que estan vivint en un ramat: un ramat d’animals espantats que es tornaran contra tothom que no reconeguin com a igual. Tremolen de por sols d’imaginar-se el que pensaran els seus veïns quan vegin el nou pentinat del seu fill. Es trenquen el cap buscant formes de semblar més normals que els seus amics o companys de feina. Qualsevol cosa que els permeti sortir de la seva rutina, ho consideren sospitós, com a mínim. Necessiten reprimir les seves passions que els podrien empènyer a fer coses que desenvoquin en l’expulsió del ramat. Mantén les passions en quarantena dins dels afers amorosos i cites d’adolescents, dins dels locals nocturns i clubs d’estriptis—per l’amor de Déu! No contaminis a la resta de nosaltres! Torna’t boig quan guanyi el teu equip de futbol, beu fins caure pel terra quan arribi el cap de setmana, lloga pel·licules obscenes si cal, però no t’atreveixis a cantar o córrer o fer l’amor a qualsevol lloc. Sota cap circumstancia no admetis sentir qualsevol cosa que no pertoqui en el bar on esmorzes cada dia o en una festa d’aniversari d’algun amic . Sota cap concepte admetis desitjar res més o res diferent del que vol “la majoria”, sigui el que sigui.

I sens dubte, els seus fills i filles també han après la lliçó. Fins i tot un cop acabats els odiosos exàmens finals de batxillerat, fins i tot entre els més rebels i radicals dels inconformistes, les mateixes regles es mantenen al seu lloc: no intentis enganyar a ningú a l’hora de mostrar a on pertanys realment. No utilitzis els sentits equivocats de les paraules, no et subscriguis als codis equivocats. No et distreguis quan es suposa que estàs estudiant, no parlis quan es suposa que estàs menjant, no facis tonteries amb el gènere que et pertoca. Assegura’t de que tens prou diners per participar en els diferents rituals. Deixa clar amb quines subcultures i estils estàs alineat, amb quines bandes, modes i polítiques vols ser associat, per tal de mantenir la teva identitat intacta. I tu no t’atreviries a arriscar la teva identitat, oi que no? Aquesta és la teva armadura, la teva única protecció contra una mort segura en mans dels teus amics. Sense identitat, sense fronteres per definir els límits de tu mateix, et dissoldries en el buit… oi?

 

El buit generacional

Les generacions burgeses més velles no tenen res a oferir a les més joves perquè, en primer lloc, no tenen res. Tots els seus estàndards són buits, totes les seves riqueses són premis de consolació, cap de les seves pertinences conté cap referència a una autèntica alegria. Els seus fills ho noten i s’hi rebelen sempre que poden (almenys aquells que encara no s’han introduit a la submissió sota el terror).

Així doncs, com s’ho ha fet la societat burgesa per perpetuar-se a si mateixa durant tantes generacions? Doncs absorbint aquesta rebel.lió com a una part natural del cicle vital. Com que cada infant es rebela tan bon punt és prou gran com per tenir noció de si mateix, aquesta rebel.lió es presenta com a una part integral de l’adolescència—i d’aquesta manera, aquells que volen continuar sent rebels quan són adults, són titllats de voler seguir sent nens i nenes per sempre. És important assenyalar que fent un breu cop d’ull a altres cultures, es fa palès que la “rebel.lió adolescent” no és inevitable o “natural”:

Aquest estat de rebel.lió perpetu de la joventut també crea grans abismes entre les diferents generacions de la burgesia, i tenen un paper crucial en el manteniment de l’existència de la burgesia com a tal. És com si els adults sempre complissin el paper de defensors del status quo, i els joves no tenen prou perspectiva com per veure que la seva rebel.lia també ha sigut absorvida per l’status quo, generació rera generació, els joves repeteixen el mateix error d’identificar la gent més gran que ella com la causa de les seves desgràcies enlloc d’adonar-se que aquestes desgràcies són el resultat d’un sistema de misèria molt més gran. Es fan grans i ells mateixos es converteixen en burgesos adults, incapaços de reconèixer que estan reemplaçant als seus previs enemics, incapaços un cop més, de construïr ponts per sobrepassar els buits generacionals i així aprendre d’altres sectors d’edat, i ja no parlem d’establir algun tipus de resistència unificada amb ells… Així doncs, les diferents generacions de la burgesia, tot i que sembla que lluitin enre elles, treballen conjuntament i harmoniosament com a components d’una grandiosa maquinària social que asseguri la màxima alienació per tothom.

 

El mite de les masses

L’home burgès depèn de l’existència del mite de les masses per justificar la seva forma de vida. Necessita les masses perquè els seus instints socials estan igual de desviats que la seva concepció de la democràcia: creu que qualsevol cosa que vulgui o faci la majoria, està bé. Res li podria resultar més esgarrifós que aquest nou panorama que comença a entreveure: la majoria ja no existeix, si és que ha arribat a existir mai.

Avui en dia, la nostra societat és tan diversa i tan fragmentada, que seria ridicul parlar de “masses”. Aquest és un mite creat, en gran part, per l’anonimitat de les nostres ciutats. Pràcticament tothom amb qui et creues pel carrer és un complet desconegut: així que relegues aquestes figures anònimes al conjunt de persones sense rostre anomenat “masses”, a qui atribueixes totes les propietats que creus que han de tenir els desconeguts (al vanitós venedor, tothom l’enveja per ser més respectable que ells; al bohemi rebel, l’han de desaprovar perquè no és com la resta). Han de ser part de la silenciosa majoria, aquesta força invisible que fa que tot sigui com és; un assumeix que són la mateixa “gent normal” que veuen en els anuncis televisius. Però la veritat és que aquests anuncis fan referència a ideals inevestables, per tal de mantenir tothom amb el sentiment de mancança. Les “masses” són anàlogues a aquest ideal, mantenint tothom a ratlla perquè no facin mai cap aparició, i tenen el mateix grau de realitat que la perfecta família de l’anunci de pasta de dents.

Ningú es preocupa més que els fills bohemis de la burgesia, per aquestes masses absents. Es trenquen el cap buscant formes d’orquestrar les seves protestes per tal d’atraure a “les masses” cap a les seves idees radicals, com si encara hi hagués “masses” a qui atraure! La seva societat ara està feta d’una multitud de comunitats, i l’única questíó pendent és decidir a quines comunitats haurien d’adreçar-se… i “anar ben vestit”, utilitzar llenguatge adequat i tota la pesca… probablement no sigui la millor forma d’atraure als màxims potencials elements revolucionaris de la seva societat. (…)

Farien bé de tallar els seus lligams amb la burgesia, i sentir-se lliures d’actuar, mirar i parlar de qualsevol manera que els hi dongui la gana, sense importa’ls-hi qui estigui mirant—fins i tot quan estan intentant d’avançar alguna causa política: cap objectiu polític assolit pels activistes camuflats podria ser més important que iniciar la lluita cap a un món en el qual la gent no haurà de disfrassar-se per ser presa seriosament.

No hi ha perdó per a aquells bohemis insegurs que utilitzen el seu activisme, no com a mitjà per construïr lligams envers els altres, ans més aviat com a forma de separar-se’n: en la seva desesperació per aconseguir una identitat per ells mateixos, es creuen que han de pagar-ho definint-se a ells mateixos en contra dels altres. Els pots reconèixer per la seva auto-confiança, el seu pompós espectacle d’absoluta certesa ideològica, l’ostentosa manera en com es declaren a si mateixos “activistes” sempre que poden. “Activisme” polític és gairebé exclusivament la seva esfera, i “exclusiu” és la paraula clau… fins que això no canvii, el món ho farà.

 

Matrimoni i altres substituts per l’Amor i la Comunitat.

La reproducció és un tema crucial per l’home i la dona burgesa. Sols poden tenir fills sota unes circumstàncies concretes. Si no s’hi adequen, són imprudents i irresponsables. Han d’estar preparats per abandonar qualsevol vestigi de la seva egoista i lliure joventut a l’hora de tenir fills i adequar-se a la mobilitat que la seva empresa els hi exigeix, ja que la corrent de viciosa competitivitat ha destruït l’entremat social que anys ençà acostumava a compartir la l’atenció dels fills. En canvi ara, cada unitat familiar és una petita base militar, tancada i barrada al món exterior, tant des dels seus cors com des dels seus paranoics plans urbanístics que dissenyen les seves urbanitzacions. Pare i mare han d’abandonar-se a si mateixos per adoptar els rols establerts de gènere, la mare cuidant de les criatures i el pare portant el pa a taula, ja que en el món burgès no hi ha altra forma de tenir cura dels fills. D’aquesta manera, la fertilitat d’una parella burgesa s’ha convertit en una amenaça per la seva llibertat, i una part natural de la vida humana ha esdevingut un mecanisme de control social.

El matrimoni i la “família nuclear” (la família atomitzada?) han sobreviscut com a resultat d’aquesta calamitat, més que res, per les poques possibilitats de trobar amants per on es mouen. Tal i com el jove aventurer coneix bé—mantenint les seves passions ben fermes i els seus anhels estimulats constantment a base d’experimentar perills i solitud—l’amor i el desig sexual no poden sobreviure l’immoderació—especialment en l’aborrit escenari on la majoria de matrimonis comparteixen el temps. El marit burgès veu a l’única amant que se li permet veure, la muller, sota les pitjors circumstancies: després que tota altra força en el seu món l’hagi deixat completament exhaust i enfurismat. La muller burgesa apren a castigar i a ignorar tots els seus anhels de viure històries d’amor, considerant-los poc realistes. Junts, viuen en un infern d’insatisfaccions. El que necessiten és una comunitat real al seu voltant, per tal de que el seu paper com a pares no els forci a una “respectabilitat” no desitjada, i així puguin ser lliures de viure aventures individuals, necessàries per mantenir el bon rotllo quan estiguin junts, així que mai es tornaran a trobar tan perduts i desesperadament sols.

De la mateixa manera, el seu subministrament continu de menjar, de comoditats i diversions són en va. Tal i com cada autostopista, cada heroi i cada terrorista sap, aquestes coses adquireixen vàlua a través de la seva absència, i poden oferir joia únicament com a luxes que succeixen en la consecució de quelcom més gran. L’accés constant al sexe, menjar, calor, i refugi, desensibilitza l’home dels plaers als que accedeix.

(L’home burgès ha renunciat a arriscar res en la seva vida, a canvi de la seguretat de que tindrà aquestes comoditats i seguretats; però sense apostes reals en la seva vida, aquestes no li poden oferir més joia que la companyia dels seus companys presoners.)

 

La joia de la vida succedania!

Pots fer un ràpid Tour per la galeria dels desitjos insatisfets de l’home burgès encenent la seva televisió o entrant a un dels seus cinemes. Si malgasta tant de temps com pot en diverses realitats virtuals és perquè, instintivament, sent que li poden oferir més excitament i satisfacció que no pas el món real—i mentres sigui burgès, el més probable és que sigui cert. I mentre accepti el desplaçament dels seus desitjos al terreny mercantil, pagant per imitacions de la seva satisfactòria realització, seguirà atrapat en el buit rol en què s’ha convertit.

Aquests desitjos no són sempre macus de veure en Tecnicolor o DolbySurround: els somnis i desitjos de l’home burgès estan tan infectats per la fetització del poder i control com la mateixa societat. El més proper que li sembla ser capaç d’oferir a una expressió de lliure desig, és la fantasia de la màxima destrucció que apareix de forma recorrent en la seva indústria cinematogràfica.

No resulta extrany, al capdevall, en un món infectat de centres comercials i parcs temàtics, quina altra cosa més honesta es pot fer a part de destruïr?

L’home burgès no esta equipat per veure als seus desitjos d’altra manera que no siguin desafortunades debilitats de les quals ens hem de defensar amb placebos, ja que la seva vida no s’ha basat mai en la consecució de plaer—ha malgastat varis segles treballant per assolir estàndards de supervivència cada cop més alts, al cost de qualsevol altra cosa. Aquesta nit s’asseu a la seva sala d’estar envoltat d’ordinadors, videoconsoles, obridors de llaunes, microones, assecadores de la roba i telefons mòvils, sense tenir ni idea de què és el que va anar malament.

L’home burgès tan sols és possible per virtut dels aclucalls d’ase que porta per prevenir-se d’imaginar qualsevol altra forma de vida possible. Creu cegament en que tothom, des dels pobres treballors immigrants del seu país fins als monjos tibetans, també serien burgesos si poguessin. Fa tot el possible per mantenir aquestes ilusions; si no fos per elles, hauria d’enfrontar-se amb el fet que ha malgastat tota la seva vida per res.

L’home burgès no és un individu. No és una persona real (i si ho fos, probablement viuria a Valldoreig). És un càncer dins nostre. Ara pot ser curat.

Anuncis

Feu un comentari so far
Deixa un comentari



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: