Difon La Idea


El bilingüisme no existeix
Octubre 27, 2008, 11:33 pm
Filed under: Llengua

Petit aclariment abans de començar:

Cal no confondre el bilingüisme individual amb el bilingüisme com a fenòmen social. Un individu bilingüe és aquell que domina dues llengües per igual o en diferent grau. Un individu amb un progenitor castellanoparlant i l’altre catalanoparlant, és un exemple més de bilingüisme individual. El que ens interessa a nivell polític i que és objecte d’aquest estudi, és analitzar el bilingüisme social, amb el que tants polítics d’elit i autoproclamats intel·lectuals s’omplen la boca. Per tant, d’ara endavant, quan parlem de bilingüisme, l’entendrem com a social.

EL BILINGÜISME NO EXISTEIX

L’utòpic bilingüisme social, entès com a perfecta harmonia entre dues llengües en un mateix espai, al mateix temps, no existeix. Quan dic “un mateix espai” no em refereixo a espais abstractes com un estat o qualsevol altre delimitació artificial d’un territori. Em refereixo a un espai social concret, aquell on les persones interactuen i s’interrelacionen de forma directa. D’entrada cal tenir en compte que la gran majoria de les persones, per més bilingues o polilingues que siguin, tenen una 1a llengua que s’estimen més o dominen més. L’ambilingüisme, és a dir, el domini simètric de dues llengües és rar. Així doncs, la perfecta harmonia seria aquella en que dues persones amb una 1a llengua diferent, es comuniquessin parlant cadascú amb la seva respectiva llengua. Doncs bé, això també és rar. És molt estrany veure un cas on les llengües s’intercalen, perquè la llengua és una de les més grans expressions de la cultura, és un dels vincles identitaris més forts que hi ha, és un gran factor d’afinitat, de proximitat, d’intimitat. Quan ens socialitzem, el que pretenem és acostar-nos a l’altra persona, volem agradar. Parlar la mateixa llengua que l’interlocutor, és un gest bàsic de simpatia. Per tot això, amb un amic íntim parlem la mateixa llengua, el mateix llenguatge, perquè si no, no seria tan íntim. El mateix passa en un cercle d’amics: la llengua que parli la majoria serà la predominant, menjant-se les altres, ja que ningú vol sentir-se desplaçat. Quan les llengües s’intercalen, és degut a la postura militant del catalanoparlant, ja que la tendència generalitzada és la submissió lingüística dels catalanoparlants. Això és així perquè des de ben petits és el que hem vist fer als nostres avis, els nostres pares, a la televisió, a tot arreu, com si fos una forma cordial, ignorant la seva actitud submisa, acceptant inconscientment la posició hegemònica de l’espanyol, i el que això representa.

Aquest és el conflicte lingüístic. Qui afirma que no hi ha conflicte o bé es castellanoparlant i no té cap problema a fer la seva vida al 100% en castellà sense el més mínim obstacle o bé no hi ha reflexionat prou profundament, i manté una actitud submisa.

En definitiva, el bilingüisme pot existir a nivell individual o institucional (escrits oficials, retolacions, senyals…) com passa a Bèlgica o a Suïssa, però no a nivell social. En aquests dos exemples, els territoris lingüístics estan molt ben delimitats. Dir que els Països Catalans són bilingues significa ignorar totes les altres llengües que s’hi parlen, començant per l’àrab. Així doncs, sols té sentit parlar de multilingüisme o plurilingüisme.

Reivindicar que el bilingüisme NO existeix és una forma de deixar ben clar que el que si que existeix és el CONFLICTE LINGUÍSTIC entre dues llengues i alhora desarmar a tots aquells que el defensen, desemmascarant la seva única defensa incondicional de la llengua dominant, sense la més mínima consideració per les altres llengües.

HISTÒRIA DEL BILINGÜISME

El bilingüisme als Països Catalans és el llegat de les polítiques extensionistes de l’estat Espanyol al llarg de 3 segles. Des del Decret de Nova Planta (1707-1716), l’estat espanyol ha estat fomentant un bilingüisme diglòssic*. L’imposició de la seva llengua al poble vençut ha servit per fer més efectiva la dominació política i l’explotació econòmica de la nació sotmesa. Ha intentat portar la llengua catalana a un estat de provincialització, mitjançant un fraccionament indefinit en parles locals (privades de l’element unificador que són els mass media, les escoles, la literatura escrita) i d’aquesta manera ha intentat que el català desaparegués com a idioma de cultura, limitant-la a l’ús domèstic, una “subtil” però eficaç forma d’exterminar una llengua. L’ús social del català sempre fou totalment independent del castellà fins que arribà l’alfabetització obligatòria i massiva de la població escolar en espanyol, l’obligarietat del servei militar espanyol i les primeres onades immigratòries de principi de segle. Aquest fenòmen culminarà amb el franquisme i les immigracions massives provinents de la resta de l’estat espanyol entre els anys 50 i 70. Cal ser conscients de que la causa directa de l’immigració és el sistema capitalista que provocà el moviment de mà d’obra provinent del camp cap als sectors industrials urbans. Tot i així, el fenòmen de l’immigració no és l’únic desencadenant del bilingüisme. El bilingüisme es deu a l’interrelació dinàmica entre dos factors bàsics, el de la subordinació política històrica de la comunitat catalana a les instàncies del poder central espanyol, i l’altre, les grans migracions d’individus procedents d’altres àrees lingüístiques compreses en el mateix Estat i majoritàriament, de l’àrea castellanoparlant. Per constatar-ho, sols cal veure països com França, Alemanya, o Anglaterra, que tot i rebre molta més migració, tots els immigrants s’han integrat linguísticament. Just el contrari ha passat a Galicia, que tot i rebre escassa immigració, la seva llengua ha reculat molt més que no pas el català.

La defensa ideològica i política del bilingüisme la inicià l’estat espanyol entre els anys 1965-1975, en temps del ministre franquista Fraga Iribarne, assajant l’integració del fenòmen català intentant buidar-lo de contingut. Les autoritats de l’oligarquia regional esdevindran “amics” del català, començaran a tolerar-lo i fins i tot a utilitzar-lo públicament en la propaganda institucional. Es desenvoluparà tot un pla de recuperació dels regionalismes conservadors aprofitant-se del populisme neofolklòric, que serà la millor salvaguarda de l’Ordre Establert. El dinamisme que prenia el català i altres idiomes dominats, era una amenaça real contra aquell Ordre Establert, de manera que es va prendre molt seriosament la promoció de l’ideologia bilingüista.

La continuitat d’aquest pensament la trobem en el manifest dels 2.300 “intel.lectuals” amb Jimenez Losantos entre ells, fins arribar a l’actualitat, on un nou partit polític anomenat “Ciutadans per Catalunya” liderat per Boadella, ha pres el relleu de la torxa del bilingüisme. Malgrat tenir un inici prometedor, aconseguint 3 diputats al parlament de Catalunya, el partit de seguida ha fet aigues, degut a conflictes interns entre esquerres i dretes. Consequència lògica d’un partit amb un únic punt d’unió: la defensa del bilingüisme.

ACTUALITAT

Actualment, en haver-hi dues llengües oficials, dues llengües legitimades legalment, fa que cada comunitat lingüística tendeixi a intentar absorbir l’altra i per tant, xoquen, creant l’anomenat conflicte lingüístic. Per tant, diríem que aquesta és una situació inestable, no preferible per ningú com a màxim ideal. La conclusió és que dues llengües no poden conviure plegades sense confrontació. Si que poden coexistir sense interferir-se, ignorant-se l’una a l’altra, però llavors es creen ghettos, segregant la població. La realitat als Països Catalans és la de dues llengües que coexisteixen. Quan les dues llengües entren en contacte, el català tendeix a quedar-se arraconat en favor del castellà, degut a la submissió lingüística del catalanoparlants. Això fa molt difícil l’incorporació de nous parlants a la llengua catalana, exceptuant la pròpia descendència dels catalanoparlants. A això hi hem d’afegir les noves onades migratòries procedents de països pobres, que es sociabilitzen en castellà. La situació en els centres d’ensenyament és cada cop més dramàtica pel català -tot i que el català mai havia tingut tanta presència en l’educació com ara- els alumnes deixen d’utilitzar-lo entre ells.

Les llengues socialment fortes s’enforteixen i les dèbils s’afebleixen; la substitució linguística avança inexorablement. Costa molt trencar aquestes inèrcies perquè tot canvi o idea de canvi comporta problemes i redefinicions d’actituds i comportaments, sols una revolució sociolinguística podria aturar la substitució.

Com que el català tan sols es parla als Països Catalans la substitució lingüística ens conduiria al lenguïcidi del català, una llengua amb més de 7 segles d’història, i Franco, tot i estar enterrat, acabaria aconseguint el seu propòsit. A més, si no hi ha una normalització lingüística de l’ús del català hi haurà una més gran possibilitat d’interferència entre català i castellà, i per tant, es corre el greu perill que el català es transformi en una llengua híbrida i morta culturalment, morint-se no només per substitució, sino també per dissolució. La lluita per la defensa de llengues en vies d’extinció també s’anomena ecologia lingüística, ja que la gran diversitat de llengues de l’humanitat, així com la gran diversitat d’espècies animals i vegetals,  són una gran riquesa que cal preservar.

Si volem viure en ciutats i viles on les comunitats puguin conviure cohesionadament, no hi ha més remei que quedar-nos amb una sola llengua vehicular i política. Això no significa menysprear totes les altres, per descomptat, sino en elegir-ne una com a preferent. Des de la consciència política i la memòria històrica, no podem més que decantar-nos pel català en aquells indrets on s’ha parlat el català durant els últims segles, és a dir, els Països Catalans.

Defensar el català, és una forma més de resistència a la globalització, a la voluntat uniformitzadora dels estats i les grans potències econòmiques, amb la respectiva cultura hegemònica anglosaxona. És una defensa a la diversitat i el multiculturalisme ben entès, en contraposició a un fals multiculturalisme que tendeix a exaltar tot el que ve de fora ignorant o menyspreant allò que és propi, especialment la pròpia llengua.

Defensar el català significa recolzar la normalització lingüística del català, això no significa “catalanitzar” en abstracte, sinó també i sobretot, a desespanyolitzar, fer recular del territori de parla catalana la supremacia de les llengues dominants espanyola i francesa.

COM I PERQUÈ CONTRIBUïR A LA NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA DEL CATALÀ

Per als castellanoparlants:

  • L’aprenentatge d’una llengua suposa el domini de quatre macrohabilitats lingüístiques bàsiques: parlar, escriure, comprendre i llegir. Les dues primeres són actives i les dues últimes passives en quan a contribuir a la normalització lingüística del català. Per tant, no hi ha mitges tintes, o prens una actitud activa o passiva. Si es pren una actitud passiva, que és la més estesa actualment, no seràs culpable del lenguïcidi, però si còmplice. En aquest sentit, els castellanoparlants són unilingües i els catalanoparlants bilingues, sent generalment els únics a utilitzar l’altra llengua activament. Per assolir la plena normalització lingüística, tots hauríem d’utilitzar el català activament. El català és un idioma molt proper al castellà, i per tant fàcil d’aprendre. Utilitzar la nostra incompetència en l’aprenentatge de noves llengües per justificar la no utilització del català activament, no és més que un autoengany fruit de l’autocomplaença.

  • És interessant qüestionar-se l’origen de les nostres reticències a utilitzar el català activament:

L’ús del català es prenia sovint com una afirmació de ser català autòcton, amb un menyspreu per part dels catalanoparlants a tots aquells que no tenien un accent prou “català”. Cal deixar ben clar que això era racisme i que es manifestava en atacs directes en forma de burla i escarni, utilitzant la paraula “xarnego” despectivament. Estar clar que aquests atacs a les persones que en un principi es mostraven disposades a aprendre el català, atemptaven directament a la seva autoestima, i per això aquestes persones abandonaven ràpidament la voluntat de parlar-lo; per no haver de tornar a passar per una situació tan humiliant. Tot i que les noves generacions de catalanoparlants ja no porten aquesta càrrega racista, es segueixen donant casos similars. De fet, ni els mateixos catalans autòctons saben parlar bé el català, així que no tenen cap autoritat moral per a criticar ningú. Què podem fer davant d’això? Doncs bàsicament, ignorar-los, no val la pena sentir-nos ofesos per algú tan ximple. I a més, si volem parlar català, no és pas per parlar-lo amb aquests brètols.

Una altra causa ben comuna és el rebuig a l’imposició del català; a ningú li agrada que li imposin res per la força, i això genera actituds molt hostils al català. No només són algunes institucions oficials, que te l’imposen, com ara en el terreny de l’educació, sino que fins i tot hi ha individus que quan tu estàs treballant, t’el reclamen com a clients, des de la seva actitud petitburgesa.

El que és evident, és que el català és la llengua pròpia dels Països Catalans, igual que l’anglès ho és a Anglaterra, el francès a bona part de França i el castellà a Castella. Si anem a viure a qualsevol d’aquests indrets, a ningú se li acudiria negar-se a aprendre el respectiu idioma perquè sigui imposat, ja que el necessitariem per subsisitir. Ni tan sols ens atreviriem a criticar aquesta imposició. El que passa als Països Catalans és que el català no és imprescindible per sobreviure, ja que hi ha una altra llengua oficial que ha sigut imposada amb formes molt més efectives i contundents, durant gairebé 3 segles. Des de la consciència política, no podem menysprear el català perquè en un moment donat ens l’hagin imposat i al mateix temps ignorar el fet de que l’espanyol ens ha sigut imposat a diari en incontables àmbits de la nostra vida. Totes les llengues han de ser necessàries en els seus respectius territoris per tal que existeixin o sobrevisquin, i per tal que siguin necessàries, han de ser imposades. La voluntat de parlar el català, hauria de sorgir de dins nostre, del nostre sentit comú i ment oberta, a partir de la nostra consciència política, històrica i sociolingüística. Així que hauria de ser com una imposició que ens autoimposem lliurement perquè volem autosuperar-nos. Aquesta autoimposició no prové de cap imposició autoritària aliena, sino d’una pròpia reflexió profunda, d’una recerca de l’harmonia, integrant-nos plenament a la terra on volem viure.

Defensar el dret i llibertat individual de parlar la llengua que un vulgui a on vulgui, és completament fal·laç. Ja d’entrada, és prou evident que una determinada llengua no es pot parlar a tot arreu, on “un vulgui”, ja que els territoris linguístics estan molt delimitats actualment. L’opressió linguística, és una opressió colectiva, i com a tal, s’ha d’encarar colectivament. Desmarcar-se individualment denota egoisme i autocomplaença (justificant un cop més, les nostres reticències a utilitzar el català activament).

Dominar una nova llengua sempre requereix esforç i dedicació, però les seves recompenses poden ser extraodinàries, ens obrirà nous camins que mai haguéssim imaginat.

  • És una mostra de màxim respecte a tot un poble, a tota la gent que ha lluitat i segueix lluitant perquè la seva llengua no es mori. Especialment a la gent d’aquells territoris on la substitució lingüística està a un nivell molt avançat, com per exemple a la Catalunya nord, o la ciutat d’Alacant o de València, i que per tant, la seva lluita és molt més dura.
  • Si aquests arguments no us acaben de convènçer, farem una petita aproximació filosòfica:

La nostra ment està feta d’estrats en què ha anat acumulant-se el passat, així podem afirmar que els humans som éssers històrics, no podem deslligar-nos del passat, el passat ha fet allò que som ara. No podem negar o ignorar les arrels d’un territori. Estimar una terra, és estimar les seves arrels. Tallar aquestes arrels per plantar-hi la teva llavor, denota menyspreu. El menyspreu prové de la ignorància, de la incomprensió, tancant-nos al desconegut. Quan ens apropem a les coses amb una mentalitat més oberta, sense prejudicis, serem capaços de comprendre-les i d’arribar a estimar-les. Així, podrem fer créixer encara més aquestes arrels, i nosaltres com a individus creixerem amb elles.

Petit aclariment: “les arrels” funcionen com a metàfora de la llengua catalana, en cap moment es pretén insinuar que qualsevol expressió cultural del passat sigui vàlida.

Per als catalanoparlants:

INSUBMISSIÓ LINGUÍSTICA

  • La substitució d’una llengua per una altra no es produeix tant per l’arribada de forasters que parlin aquesta llengua, ni per una legislació contrària –tot i que la combinació de tots dos fenòmens en pot arribar a ser el desencadenant-, sinó bàsicament perquè els natius deixen d’utilitzar-la. Primer, deixen d’utilitzar-la amb forasters, després amb els desconeguts, a partir d’un cert moment deixen de transmetre-la als fills, i finalment ja no la utilitzen ni amb els mateixos adults natius. La nostra submissió lingüística envers el castellà, representa el pas fonamental en l’avenç de la substitució, així doncs, el primer objectiu a assolir ha de ser desfer-nos’en completament. Aquestes són algunes de les raons fonamentals:
    1. Presenta com a innecessari el coneixement i, sobretot, l’ús de la llengua catalana per part de les persones no catalanoparlants, per tant, dificulta en extrem la incorporació de nous parlants.

    2. Desmobilitza, desanima i omple de dificultats les persones que volen aprendre a parlar en català amb el grup autòcton.

    3. Afavoreix que es pugui considerar radical i desconsiderada aquella persona que manté el català davant les persones que la puguin entendre.

Desfer-nos de la submissió linguística no és fàcil, quan s’ha convertit en un mecanisme inconscient, que forma part de la “normalitat”. L’única forma de combatre-la és cultivar-nos una consciència linguística i ser coherents amb ella portant-la a la pràctica. Al principi ens resultarà difícil, i ens genererà situacions tenses o ressentiments, però a mesura que la nostra consciència prengui embranzida, ja res ens aturarà.

  • Les actituds bel.ligerants i directament ofensives als castellanoparlants són totalment contraproductives per la normalització linguística, sols ajuden a incrementar la confrontació entre comunitats linguístiques. No podem pretendre convènçer a algú de que parli català per la força. Les mesures institucionals que es prenen en aquest sentit, sols desperten rebuig. L’únic camí és la conscienciació linguística.

  • Caldrà eliminar qualsevol vestigi d’autoodi, a través d’una “presa de consciència” i adoptar una actitud militant envers la llengua. Els primers individus que facin aquest canvi a nivell personal, si s’hi troben en condicions, podran constituir una “minoria activa” (La teoria de les minories actives es basa en el principi que, habitualment, la majoria de la gent s’adapta als principis de l’ordre establert i els fa seus, i que aquest només es pot canviar a través de l’acció conscient de les esmentades minories actives) que operi sobre el conjunt del cos social. L’acció d’aquest grup humà contribuirà a canviar allò que constitueix el “sentit comú” de tot el cos social.

Nota de l’autor: Si ets valencià, llegeix “valencià” allà on posi “catalanoparlant” o “català”.

* CONCEPTES

DIGLÒSSIA: Diglòssia és un fenomen que es produeix a nivell grupal i que implica l’existència d’un idioma més prestigiós socialment, que sols s’utilitza en situacions socialment importants, com l’educació, els negocis, els actes administratius; l’altre idioma, socialment menys prestigiós, sols s’utilitza per la família, l’expressió de sentiments i els aspectes socials menys valorats.

NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA: La normalització lingüística implica la recuperació d’espais per part d’una llengua minoritzada, a costa del desplaçament d’aquests espais de la llengua que prèviament hi havia estat imposada per les disposicions d’un estat aliè.   NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA (Lluís V. Aracil) igual a SOBIRANIA SOCIOLINGÜÍSTICA (Jordi Solé). Equivalent a LLENGUA REEIXIDA (Otto Jespersen). Pròpia d’una NACIÓ EXCEL·LIDA (Joan Fuster). Coincidint per descomptat, amb LLENGUA NACIONAL ( J.A. Sánchez Carrión). I amb LLENGUA PÚBLICA (Jesús Royo).

BIBLIOGRAFIA

-Dolor de llengua (Enric Larreula)

-Sociolingüística per a joves (Jordi Solé i Camardons)

Anuncis

1 comentari so far
Deixa un comentari

Totalment d’acord, i enhorabona pel desgranament del discurs. Caldria, però, actualitzar l’estat del partit Ciudadanos… Salut!

Comentari per Jordi Bancells




Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: