Difon La Idea


CONTRA EL TREBALL
Octubre 27, 2008, 11:06 pm
Filed under: rebuig al treball | Etiquetes:

 CONTRA EL TREBALL

 

Sens dubte el treball és en aquesta societat una de les formes més alienants de dominació. Podríem anomenar al treball “esclavitud assalariada”, és l’antítesis de la vida. Mitjançant el treball pretenen imposar-nos el mode de vida, els horaris, les tasques… A cada persona se li assigna un lloc en el “mercat laboral” i unes tasques que ha de realitzar: ja sigui treballant, a la cua de l’atur o formant-se (per passar més tard a engreixar les files de treballadors o parats). El Sistema imperant és un sistema organitzat-programat entorn al treball i al consum i als que per alguna raó es troben fora del binomi treball-consum s’els considerarà exclosos, marginats, i fins i tot ganduls. En definitiva, per la mentalitat capitalista, estar fora del “mercat laboral” es correspon i identifica amb estar fora de la societat.

En el treball, majoritàriament, els treballadors es venen (venen el seu temps, la seva energia, el seu saber…, en definitiva, la seva vida) per un salari. La força del treball és una mercaderia més que es compra i es ven constantment a canvi de certa quantitat de diners com a única contraprestació. Tot això implica una relació desigual basada en l’injustícia i l’explotació.

En el treball “no només hi ha separació entre el treballador i el producte del seu treball, sino també entre l’home i els seus desitjos. Inclús hi ha separació entre el treballador i l’home. Tota la praxissocial està dividida entre allò real i allò il·lusori”. En les societats capitalistes s’ha imposat un sistema de relacions econòmiques-socials-personals mediatitzades pels diners. Els diners s’han convertit en un “ésser sobrenatural, poderós i omnipresent”. Davant d’això una de les tasques revolucionàries primordials consisteix en prendre consciència de l’importància d’alliberar-nos de la dominació del treball.

Però el més greu d’aquest acte de submisió quotidiana és que s’ha arribat a identificar treball amb vida. Quan et pregunten “qui ets?” s’acosutma a respondre amb l’ofici o ocupació de cadascú. Això és l’únic que som? No ens hem convertit en paletes, estudiants, electricistes, xurreros, parats… deixant de ser simplement i abans que res, persones.

La disciplina del treball s’ha instalat tan profundament en el nostre ser que és sumament difícil sacsejar-nos’la i alliberar-nos’en. I es que la disciplina es troba més o menys oculta en tots els aspectes de la nostra “vida”: La disciplina és el que la fàbrica, l’oficina i els grans magatzems comparteixen amb la presó, l’escola i l’hospital psiquiàtric.

Treball” ha arribat a significar per la gran massa ciudadana: reconeixement social i base de tota relació social. El treball és considerat quelcom inquestionable o fins i tot sagrat. No importa que la persona que no tingui cap més recurs a part de la seva força de treball hagi de passar a dependre de la venta de la mateixa per sobreviure, el que importa és tenir el temps ocupat i rebre els diners suficients per cobrir les necessitats bàsiques (i totes les que no són bàsiques però ens han imposat com a tals). I el que també és important és poder dir als altres que estàs fent alguna cosa “productiva” per molt inútil i estúpid que sigui el que t’han assignat fer. Amb un simple cop d’ull podem apreciar que estem envoltats de multitud de treballs inútils i absurds, o encara pitjor, treballs absolutament nocius: uns per contaminants (multitud d’indústries, nuclears), altres per repressius (policia, militar, carceller, jutje), altres per roïns (embargador, usurer)…

La creació de milers de llocs i ocupacions absurdes i innecessaries es presenta com a arma de l’Estat per la seva suposada lluita contra l’atur, i diem suposada perquè, en realitat, l’Estat-Capital és el màxim beneficiat de l’existència d’aquest sector de la població, segons ells “passiu”. L’anomenen “atur estructural” però per ells és més que això: és la salvació del seu sistema de treball. L’utilitzen com a amenaça constant per aconseguir la submissió i obediència d’aquells que treballen. Qui no ha sentit mai: “tu mateix, però ja saps que hi ha centenars de persones esperant per ocupar el teu lloc” Que farien sense aquesta amenaça? Seria tan elevat el grau de submisió? Potser si, ja que el veritable problema és que el “sense feina no som res” esta completament arraigat. Hem interioritzat el dogma del treball fins al punt en que alguns fan del treball l’eix central de la seva vida, o inclús l’eix de la lluita contra el Sistema.

Tal vegada, tocaria parlar dels sindicats i el seu paper. Detestem que ens hagin fet creure que el treball és l’eix central de la nostra vida i la nostra existència i lluitem per alliberar-nos d’aquesta opressió a tots els nivells (social, cotidiana i de consciència). Per això també detestem que hi hagi gent que pretengui estructurar la lluita contra el Sistema al voltant del treball. El front de “lluita” (o d’inclusió en el Sistema en la majoria d’ocasions) s’estableix en l’àmbit laboral, i els seus cavalls de batalla passen a ser “les 35 hores”, augments salarials, més estabilitat en el treball… Això no és sorprenent entre aquells que pretenguin ser un dels pilars que sustenten el sistema, però pot arribar a ser irònic en aquells que desitgin combatre’l i desitgin l’abolició del treball: “volem ser explotats 35 hores”, “no ens agrada que ens explotin únicament per temporades i és per això que volem que la nostra explotació sigui més estable”… que té a veure això amb l’emancipació i l’abolició del treball? És aqui quan surgeix la disjuntiva sobre si volem negociar o trencar amb el treball. Si negociem ( sindicalisme ), l’anarquisme no té lloc. Si trenquem i no negociem, el sindicalisme no té lloc.

Els anarquistes optem per una lluita obrera radicalitzada i no recuperable per al sistema. Una lluita que únicament sigui una extensió de la nostra revolta com a individus. La ruptura de l’individu i els seus còmplices en aquest món laboral, és innegociable. Forma part de la guerra social oberta contra tota autoritat.

Tampoc podem oblidar que, en un món on els sistemes informàtics i centenars de diverses màquines assumeixen gran part del treball (productiu, de distribució, de “serveis”…) les persones que poden comptar amb més hores de “temps lliure” (com a temps no subjecte al treball, teòricament) o temps d’oci (independentment de si aquest oci és “oci porqueria”). El cert és que no ens organitzen tan sols les hores de treball, també el temps d’oci està programat i manipulat segons els interessos de grans indústries (televisiva, videojocs, sales recreatives, centres comercials…) servint al mateix temps com a una fórmula més de control social. El temps “lliure” en gran part es dedica a preparar-se per al treball, anant a treballar, tornant de treballar i recuperant-se del mateix. Així l’oci és no-treball a força de treballar. És un temps utilitzat per recuperar-se del treball i per intentar frenèticament, encara que sigui sense èxit, oblidar-se d’ell per un moment. La principal diferència entre el treball i l’oci (temps “lliure”) és que pel treball s’et paga per la teva alienació i per la teva irritació.

Ens trobem, per una banda, amb un treball alienant i esclavitzant i ,per l’altra, amb un consum de les mateixes característiques. Són les dues cares d’una mateixa moneda. La nostra societat ha passat de ser una societat de producció (tal i com era per exemple durant l’anomenada “revolució industrial”) a ser una societat de consum. Temps enrera, al sistema li interessava l’individu per tal d’exercir com a productor. El seu mitjà vital i simbòlic era la fàbrica. Avui en dia, l’individu, en la societat del suposat benestar, interessa coma consumidor. El centre ja no és la producció, això s’ha desplaçat geogràficament cap a altres països on es pot produïr de forma més barata i, per tant, es poden generar més beneficis. Avui en dia, el mitjà vital i simbòlic de l’obrer ja no és la fàbrica, sinó el gran Centre Comercial. Per això afirmem que no només ens esclavitza la producció, també el consum.

Si realitzes un treball avorrit, estúpid i monòton, tens moltes probabilitats de que et tornis avorrit, estúpid i monòton. Davant d’això, encara et preguntes: alternativa al treball? Responem: la supressió del mateix! La recerca d’altres alternatives intermitges és terriblement enganyosa, doncs no sols és important el com produïm o com consumim sino el què, mitjançant què i a costa de què. Si ens acontentem en produïr i consumir la mateixa merda, sols que en format alternatiu, avançarem ben poc. Si el que produïm ho fem en forma de cooperativa i substituïm alguns dels productes que ens ofereix el mercat per altres productes més “enrollats”, alternatius o eco-naturals, els quals són mercantilitzats com qualsevol altre producte, no estem fent altre cosa que crear un mercat paral·lel o “mercat alternatiu”, que segueix pertanyent al sistema capitalista i, per tant, beneficiant-lo.

Tota relació comercial que es produeixi en el si d’aquest sistema, i/o en la que intervingui el diner, sigui sota la forma de treball assalariat o sota qualsevol altra forma, no fa molt més que reforçar el propi Sistema (li aporta iniciatives per la seva imprescindible evolució).

En definitiva, el que pretenem és acabar amb els seus diners i els seus béns, la seva llei de l’oferta i la demanda, el seu sistema de producció-consum, amb el seu treball… Pero deixar de treballar, abolir el treball assalariat, no significa deixar de fer coses, deixar de construïr, de crear… ja sigui per plaer o necessitat. Deixar de treballar no significa passivitat, més aviat suposa el contrari, és alliberar-nos d’aquesta forma d’opressió quotidiana, és deixar de produïr béns o serveis que a qui beneficien és a la omnipotent economia, és ser actius o conscients simultàniament, és reprendre el control de la nostra vida en molts aspectes: des de redescobrir les nostres veritables necessitats i desitjos, fins a decidir per nosaltres mateixos, individual i colectivament, què volem fer i com.

El contrari a la societat de l’espectacle és la possessió directa per els treballadors de tots els moments de la seva activitat, de la construcció de tots els moments de la seva vida, de la lliure construcció de situacions. Ja que l’home és producte de les situacions que travessa, interessa crear situacions no miserables, dignes del seu desig.”

 

Advertisements

Feu un comentari so far
Deixa un comentari



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: