Manual Bàsic de Convivència en Comunitat v3.1

Manual Bàsic de Convivència en Comunitat v3.1

Juliol 3, 2014, 5:01 pm
Filed under: Uncategorized

Ei! No cal que totes les comunitats ensopeguin amb les mateixes roques!

Aquí teniu l’última versió del Manual Bàsic de Convivència en Comunitat, totalment revisada, amb més pràctica i realisme.

– Per llegir online: http://issuu.com/difonlaidea/docs/manual_basic_de_convivencia_en_comu

– En format pdf per imprimir: https://difonlaidea.wordpress.com/wp-content/uploads/2014/07/manual-basic-de-convivencia-en-comunitat-v3-1.pdf

– El text sense maquetar:

 

 

 

ESPECIAL COMUNITATS RURALS

La convivència en comunitat és una activitat d’alt risc, no ho provis a casa teva sense la presència d’algun adult i abans d’haver-te llegit aquest manual pels més intrèpids!

SUMARI

1. Perquè conviure en comunitat?

2. Tot va bé si comença bé

3. La mida si que importa

4. “Aquí funcionem sense líders” digué el màxim líder

5. Com es cohesiona una comunitat?

6. Comunisme familiar

7. No només d’amor viu la comunitat

8. Problemàtiques, conflictes i altres mals rotllos

9. La confiança és la base de la comunitat

10. Monogàmia vs. Comunitat

11. Establint uns mínims

12. Assembleaaa!

13. Grau d’obertura

14. Com i quan fer fora algú

15. Juguem?

1. Perquè conviure en comunitat?

“Happiness only real when shared.”

(La felicitat només és autèntica quan es comparteix)

Christopher McCandless a Into the wild

Som éssers eminentment socials, la major part del que passa per la nostra consciència són idees o emocions amb origen o finalitat social: ens passem el dia repassant les nostres interaccions passades—capficant-nos amb els nostres errors o delectant-nos revivint els millors moments—o preparant-nos per les futures. Ens interroguem constantment què pensaran de nosaltres, volem que ens valorin i compartir coses amb els altres. Necessitem sentir que pertanyem a un grup social: el grup ens dóna seguretat i sentit a les nostres vides, ens dóna una identitat. Bona part del que ens genera sentiments més positius—alegria, joia, excitació, felicitat…—prové de la interacció amb els nostres semblants, mentre que la solitud o l’exclusió social són dels pitjors sentiments que podem arribar a experimentar.

Vivim en una societat extremadament individualista que sobrevalora els èxits individuals mentre ignora la dimensió col·lectiva d’aquests èxits, però som individu i col·lectiu alhora, una dimensió no té sentit sense l’altra. Einstein tenia una gran capacitat intel·lectual, però si s’hagués criat en un altre grup social com per exemple una tribu de pigmeus, probablement ara no seria el famós científic que coneixem. El grup social determina les nostres possibilitats, tan pot potenciar com entorpir les nostres capacitats. Pot ser que en un grup siguem admirats pel nostre poderós ímpetu sexual mentre que en un altre grup siguem totalment repudiats per aquesta mateixa qualitat. En general no som la mateixa persona quan estem amb la família que quan estem amb els amics. Cada grup social té les seves pròpies normes i expectatives i per tant, som una persona diferent en cada grup.

La gran majoria dels humans pertanyem a varis grups socials o comunitats. N’hi ha de totes les mides i colors: tenim grups laborals (empreses), estudiantils (escoles, instituts, universitats…), esportius (equips de futbol…), lingüístics, religiosos, nacionals, estatals, lúdics, familiars, amistosos (colles d’amics), activistes (col·lectius polítics)… Cada grup ens proporciona diverses coses i en diversos graus: llibertat, seguretat, poder adquisitiu, afecte, diversió… La majoria de grups consten de diversos nivells de subgrups, de més grans a més petits, com per exemple: escola – classe – grup d’amics. La mida del grup és molt important: com més petit, més proximitat, confiança, riquesa i profunditat podem assolir en les relacions.

En la nostra societat la norma és dedicar la major part del nostre temps al grup laboral (o estudiantil en la joventut). Quan ens pregunten “Què estàs fent” o “A què et dediques” el 99% contestem amb la nostra professió laboral, així, queda clar que la feina és la cosa més important de la nostra vida. La majoria de grups laborals tenen com a principals objectius fer diners o acaparar poder i aquestes finalitats es troben per sobre de qualsevol altra consideració humana o mediambiental. Així doncs, ens poden oferir força seguretat econòmica però poca llibertat i afecte, ben sovint comporten relacions molt pobres i fredes o el que és pitjor: relacions competitives o de confrontació. Els grups estudiantils ofereixen la mateixa poca llibertat ja que també es basen en la dominació i la submissió. Habitualment, allò que ens salva per poder seguir de forma mínimament saludable en aquests grups és pertànyer a un subgrup d’amics dins la mateixa feina o classe amb qui poder compartir i desfogar-se de les misèries laborals o estudiantils.

L’individualisme i materialisme imperant en la nostra societat ens fa donar molta importància a allò que ens agrada fer i consumir a nivell individual i que organitzem la nostra vida en base a aquestes dues premisses, sense tenir en compte els grups socials als quals pertanyem i les relacions que ens proporcionen. Així, pot ser que ens agradi molt la mecànica de cotxes i viatjar i conseqüentment ens posem a treballar en un taller que ens permet satisfer la nostra vocació i guanyar prou diners com per viatjar pel món. Però a l’hora d’escollir i mantenir la feina és força probable que no tinguem en compte el tipus de relacions que ens ofereix malgrat siguin relacions molt pobres o insanes. Inclús és possible que sigui una feina que no ens permeti interactuar amb altres humans. D’aquesta manera estem ignorant o menyspreant una gran part de la nostra naturalesa social.

La qualitat de les nostres relacions determinen en gran mesura la qualitat de la nostra vida. I la qualitat de les relacions depèn del tipus de grup social al qual pertanyem.

Per tot això és tan important elegir bé els nostres grups socials i el temps que dediquem a cadascun.

Una comunitat intencional de convivència domèstica i rural (per abreviar l’anomenaré simplement “comunitat”) que és sobre el que tracta aquest manual, és un tipus de grup social més. Així doncs, si elegim la comunitat com al nostre grup social primari és per retornar la importància que pertoca a les relacions socials, com a pilar fonamental de les nostres vides. L’estreta convivència ens permet establir relacions més profundes, més conscients, més riques. Significa valorar i treballar les relacions per tal que puguem millorar-les, sense sotmetre-les al benefici econòmic o algun dogma religiós o ideològic. Significa donar més temps a les relacions que més ens importen i ens enriqueixen cos i esperit i menys temps a aquelles que sols serveixen per enriquir-nos monetàriament.

Conviure en comunitat és el millor remei a la solitud. En una comunitat amb espais propis i uns altres de comuns podem elegir quan estar sols o relacionar-nos amb la gent que ens estimem d’una forma senzilla i immediata. Fora de la comunitat no és tan fàcil: podem elegir quan estar sols però trobar-nos amb la gent que ens estimem ens porta força més temps; sovint hem de concretar la cita amb antelació i transportar-nos fins el lloc. Aquests encontres solen ser molt més puntuals i espaiats en el temps, la qual cosa dificulta construir relacions més riques i plenes.

Les comunitats de convivència estan més ben equipades per afrontar els conflictes i les situacions de crisi. Els múltiples punts de vista faciliten que una discussió o conflicte no s’estanqui entre dues úniques posicions oposades, com passa sovint en els conflictes de parella. En les situacions difícils en què les emocions negatives poden apoderar-se dels individus, el cervell col·lectiu pot aportar moltes més solucions i té més possibilitats de mantenir un mínim de seny. El suport mutu en comunitat multiplica la nostra capacitat productiva i creativa i ens dóna accés a moltes més eines i recursos que individualment ens resultarien molt costosos.

Si apostem especialment per les comunitats rurals és perquè ens poden oferir una forma de vida més sostenible i més lliure a través de l’autogestió de la major part de les nostres necessitats i la independència d’estaments superiors. A mesura que l’industrialisme basat en els combustibles fòssils segueixi decaient, el retorn a allò rural i comunitari serà menys una opció i més un imperatiu. No cal esperar que el sistema s’ensorri o ens exclogui a cops de peu per començar a conviure al camp. Podem començar a intentar-ho ja de forma voluntària i no traumàtica!

La vida en comunitat també pot ser més alegre, divertida i creativa, ens ofereix moltes més possibilitats de jugar o interactuar espontàniament sense tants complexes ni tabús. Al multiplicar-se les interaccions, també es multipliquen les ocurrències, les anècdotes i el sentit de l’humor. Part del temps que ens estalviem treballant alienadament per un salari el podem dedicar al joc i a l’art i així crear la nostra pròpia cultura.

Conviure en comunitat significa intentar reintegrar els diversos aspectes de la vida que fins ara restaven desconnectats o confrontats. Amor, amistat, treball productiu, alimentació, joc, diversió, salut, exercici físic, sexualitat, criança, implicació política… no tenen perquè restar en parcel·les aïllades de la nostra vida, poden conjuminar-se i així fer-nos l’existència molt més plena i planera.

2. Tot va bé si comença bé

 

Perquè funcioni una comunitat és molt important començar-la bé des del seu inici. El primer requisit és que hi hagi com a mínim una persona emprenedora fundadora de la comunitat a qui per abreviar anomenaré “MUL” (qui tira del carro). Per ser un mul no es requereix cap habilitat especial, més enllà de molta motivació, així doncs, no hi ha excuses, fins i tot tu que estàs llegint això pots ser un mul i iniciar una nova i esplèndida comunitat!

 

A partir d’aquí hi ha tres passos bàsics per iniciar un projecte de comunitat agro-rural: buscar gent, buscar lloc i dissenyar el projecte. És molt important seguir l’ordre correcte de passos i aquest ordre depèn del nostre capital inicial, ja que és possible que ja tinguem el grup de gent o que ja tinguem un lloc perquè ens ha caigut una masia en herència o ens han ofert una masoveria ideal. Aquí partirem del supòsit que no tinguem res de res.

 

HABITUAL ORDRE ERRONI

1. Buscar gent
2. Buscar lloc
3. Dissenyar projecte.  

CORRECTE

1. Buscar lloc i dissenyar projecte
2. Buscar gent

 

 

El principal error que cometen la majoria de noves comunitats és ignorar el disseny del projecte o limitar-lo a quatre objectius molt utòpics. El disseny del projecte hauria d’especificar els objectius i el seu funcionament a curt i a llarg termini, tan a nivell teòric com pràctic. Si bé és fàcil que tothom estigui d’acord amb uns valors o ideals abstractes com són la sostenibilitat i l’autogestió, cadascú té idees, criteris i habilitats molt dispars a l’hora de portar-los a la pràctica. Per això és imprescindible concretar exhaustivament el funcionament pràctic del projecte en el dia a dia, especificant uns horaris diaris i un programa setmanal.

 

L’absència de disseny del projecte per escrit és la principal font de conflictes en una comunitat. Sense disseny és molt habitual que la gent es cremi perquè cadascú té les seves pròpies expectatives sobre el que hauria de ser el projecte de comunitat (com hauria de funcionar, on hem d’arribar, com i quan arribar-hi…) que després no es compleixen o xoquen amb les d’altres integrants. Aquí és quan la gent es decepciona, es frustra o s’enrabia amb la possibilitat d’arribar a cremar-se i abandonar la comunitat. Per això és molt important detallar al màxim el projecte per tal que les expectatives de la gent que s’hi uneixi siguin el màxim de realistes.

 

Si no deixem ben clares quines són les regles comunes del projecte, cadascú aplicarà les que li doni la gana i tindrem un projecte totalment inoperant degut a la dispersió general. És realment una feinada asseure’s i posar-se a pensar sobre com volem que funcioni tot el projecte, punt per punt. Com més gent siguem, més temps i energia haurem de dedicar a posar-nos d’acord. Per això és molt recomanable dissenyar el projecte amb el mínim de persones possible i posteriorment buscar la gent que es vulgui unir al projecte ja dissenyat. En aquest cas, si s’afegeix algú i no s’adapta a les regles, és molt poc problemàtic rebutjar la seva integració a la comunitat, passat el “període de prova” (veure el capítol “Grau d’obertura”). Si ho fem al revés, començant el projecte de comunitat abans d’haver projectat el seu disseny, és possible que no ens puguem posar tots d’acord a l’hora de dissenyar el projecte. Això a la llarga sol comportar que algú abandoni el projecte per esgotament degut a la incompatibilitat d’interessos, i així es generen fàcilment dinàmiques injustes i violentes ja que ningú té més dret que algú altre a quedar-se o imposar la seva visió sobre la resta.

 

Tot i així, si encara no hem viscut mai al camp, és difícil que siguem capaços de dissenyar un projecte amb gaire detall, ja que probablement encara no sabrem què és allò que ens motiva més ni com funcionen la majoria de tasques del camp. Així doncs, és aconsellable prendre’s un o dos anys de prova experimental, per tal d’habituar-nos al camp i fer-nos una idea més realista de com podria funcionar el nostre projecte.

 

Si ja tenim aquest bagatge, ens podem posar seriosament amb el disseny i la cerca de lloc que haurien de desenvolupar-se paral·lelament. Caldria buscar lloc pensant amb allò que creiem més important segons la nostra idea de comunitat i que depengui de l’espai físic: quanta gent volem ser? què volem cultivar? Volem tenir animals? Quins i com? Quanta aigua necessitarem? A quina distància volem estar d’alguna ciutat? Etc.

Però tampoc ens podem flipar molt ideant i dissenyant tot el projecte al detall abans de tenir lloc, ja que difícilment trobarem el lloc ideal que s’adapti totalment al nostre disseny preconcebut. Per això tan bon punt trobem un lloc que s’adapti a allò que creiem més fonamental, hauríem de seguir dissenyant el projecte basant-nos, ara si, amb les característiques reals i concretes de l’espai. El lloc determina què s’hi pot fer i què no, segurament haurem de renunciar a algunes idees inicials degut a que són inviables en el lloc que hem trobat. Però també és molt possible que se’ns acudeixin fabuloses idees que ens pot possibilitar l’espai i que ni tan sols ens havíem imaginat!

 

 

 

3. La mida si que importa

Quina és la mida ideal d’una comunitat de convivència quotidiana i domèstica? No crec que hi hagi una resposta exacte i universal, depèn de molts factors, però crec que l’ideal es troba entre 4 i 7 persones. Sobrepassar aquest nombre resulta en perjudici del nivell de confiança i afecte que podem desenvolupar en les relacions. Quant som molta gent, l’amor, l’atenció, l’ànim de compartir… es dissol i les relacions perden valor fins fer-se banals i superficials. A partir d’aquest punt és probable que ens inundi el sentiment de solitud o desconnexió.

Si pel contrari ens quedem més curts de 4, ja no caldria parlar de comunitat, però en tot cas, cal ser conscients de que en aquests casos es crea una dependència tan gran que pot degenerar fàcilment en submissions, abusos i maltractes. Les relacions de gran dependència (com sol passar en les relacions monògames o les que hi ha entre mares i fills) són un terreny abonat a l’abús i el maltracte perquè inconscientment sabem que l’altra persona no ens abandonarà, per més dolor que ens infligim. Així doncs, una bona mida de comunitat domèstica rau entre 4 i 7 relacions íntimes i de profunda confiança per tal que puguem dedicar-lis el temps, l’estima i les cures suficients perquè les relacions respirin sanament. Amb prou aire com perquè l’ambient no es torni viciat ni tant d’aire com perquè les nostres paraules i carícies se les emporti el vent.

Clar que necessitem socialitzar-nos amb molta més gent, més enllà de la comunitat domèstica. Per això necessitem interactuar amb altres grups i comunitats el més properes i conegudes possible, amb les quals formem part d’un mateix grup social més gran: el poble o comunitat local. Idealment, la comunitat local pot arribar a unes 150 persones—el que es coneix com a nombre Dunbar—que és el màxim nombre d’individus que el nostre cervell ens permet arribar a conèixer mínimament per tal de mantenir una relació interpersonal estable. Dins d’aquesta dimensió on tothom coneix tothom es fa possible que tothom bregui pel bé comú de la comunitat i que ningú gosi perjudicar algú altre degut al risc d’exclusió social.

 

 

4. “Aquí funcionem sense líders” digué el màxim líder

 

 

Una comunitat pot ser perfectament horitzontal a nivell econòmic (la riquesa que produïm la redistribuïm entre tots els membres de la comunitat) i en la presa de decisions importants (per això fem assemblees i intentem arribar a consensos) però en l’organització de cada activitat concreta i quotidiana necessitem lideratges. És molt important fer aquesta distinció. Necessitem xefs o lideratges en cada tasca, perquè sinó ens passaríem més temps discutint com fer les coses que fent-les.

Moltes repobladores rebutgem l’autoritat i la jerarquia, però no està provat que sigui possible una comunitat totalment horitzontal i antiautoritària. Per més que ho intentem en moltes comunitats, en aquelles coses on no hi ha lideratges o responsables clars, les coses no tiren endavant. Sovint es queden a mitges o surten malament provocant pèrdues o perjudicis dels quals ningú se’n fa responsable i tot això cabreja i desmoralitza molt. Si no hi ha càstigs i recompenses clars com els que hi ha en qualsevol feina adinerada, hi ha una tendència a la dispersió molt gran que fa difícil la supervivència del projecte. A moltes persones que venim d’àmbits llibertaris ens costa d’acceptar-ho i ens hi seguim donant cops de cap, intentant tirar endavant un projecte totalment horitzontal i sense cap mena d’autoritat, fracassant una vegada i una altra.

 

Com que és molt difícil que se’ns ocorri la mateixa acció i la duguem a terme al mateix temps, hi ha lideratge. En tot allò que els humans fem conjuntament amb algun objectiu comú hi ha lideratge o dit d’una altra manera, hi ha cert grau de jerarquia. Intentar negar la jerarquia no serveix per superar-la. Sempre hi ha algú a qui se li acut primer una idea, o algú que domina més un tema. Tothom té iniciativa en alguna cosa, però en cada activitat hi ha qui en té més i qui en té menys. No podem negar el lideratge, el millor que podem fer és intentar gestionar-lo de la millor manera possible. Però alerta, aquí no estem defensant la figura d’un líder global que lideri totes les activitats de la comunitat. Entenem que cada activitat concreta requereix d’un lideratge i que l’ideal és que els lideratges de les diverses activitats quedin repartits entre el màxim de persones possible. Tampoc estem dient que hagi d’haver-hi un sol líder en cada activitat, pot haver-n’hi més d’un, però el que és segur és que hi haurà certa desigualtat en l’execució del poder entre algunes o totes les persones. Així doncs, el primer pas seria visibilitzar qui exerceix lideratge en cada activitat, per tal que el lideratge sigui el màxim d’honest i transparent possible i deixi d’actuar a l’ombra.

 

Una comunitat horitzontal i operativa no és una comunitat on tothom decideix en totes les coses sinó on cadascú decideix sobre una qüestió diferent. Idealment, el poder total de la comunitat es distribueix equitativament entre tots els membres, però en cada activitat concreta, el poder es distribueix amb cert grau de jerarquia.

 

Des que hem crescut en una societat capitalista, estem molt habituades a les recompenses constants i immediates. El més gran èxit del capitalisme i la principal raó per la qual hi estem tan enganxades, és el seu immens i competitiu mercat que ens ofereix infinitat d’atractius productes i redueix al màxim el temps que hi ha entre els nostres desitjos i la seva satisfacció. Per accedir a aquest mercat tan meravellós sols necessitem diners i així és com els diners esdevenen la recompensa més desitjada i més clara que hi ha per satisfer les nostres necessitats més materials. Ens agradi o no, tenim una mentalitat molt monetària. Quan treballem en el món capitalista ens llevem a les 6 del matí o l’hora que faci falta ja que tenim molt clara la recompensa en euros i també molt clar el càstig de que si arribem tard més de dos o tres dies, ens faran fora i tan panxos. En canvi, fora del treball assalariat seria un miracle que ens llevéssim cada dia a una mateixa hora per anar a treballar a l’hort. No és d’estranyar, doncs un tomàquet que obtenim al cap de 5 mesos de fer la sembra és una merda de recompensa, ja que és poc immediata i molt pobra si la comparem amb els euros. Per altra banda, quan algú es queda al llit mandrejant, ningú s’atreveix a dir-li res perquè ningú vol adoptar un rol autoritari ni generar mal rotllo. Tard o d’hora, en aquests contextos suposadament horitzontals, és molt habitual que els que senten que treballen més acabin marxant perquè es senten explotats pels que fan menys i no es veuen amb cor de forçar als altres que treballin més o encara menys fer-los fora. Per tot això al final només perduren aquells projectes amb una organització clara i concisa, la qual permet un ús legítim de l’autoritat vers aquelles persones que no s’adapten a tal organització.

 

Encara que siguin termes que ens sonin molt malament, el problema no és l’autoritat ni la jerarquia sinó el despotisme (els abusos de poder, origen de l’explotació i l’opressió) i la dominació (quan el rol de líder és immutable i la capacitat de decisió és inaccessible a la resta). No és possible ni desitjable una total horitzontalitat. Tots els humans som diferents, tenim diferents capacitats i, per tant, ens interessa que aquelles persones més expertes en una activitat siguin qui la organitzin i dirigeixin, per tal que es desenvolupi de la millor manera possible. En cada activitat hi ha persones amb més iniciativa i motivació per tirar del carro i n’hi ha d’altres que tot el contrari. Com que ens fan tanta ràbia els termes líder, empresari o emprenedor, seguiré anomenant-los amb el meu terme preferit: MUL. Hem d’estar pendents de que els muls no adoptin un rol dèspota o dominant i per això és necessari que siguin totalment transparents en la seva gestió (de manera que quedi clar que no estan abusant del seu poder), que estiguin oberts a transmetre el seu coneixement a tothom qui ho vulgui i que estiguin disposats a cedir el seu lideratge quan la resta ho cregui convenient. En totes les activitats es donen diferents nivells de lideratge i jerarquia. És important ser conscients d’aquesta jerarquia i visibilitzar qui adopta el rol de mul en cada activitat. Si no ho fem, és molt probable que sorgeixin conflictes pel poder amb discussions interminables i això pot desgastar i fragmentar molt la comunitat.

No és gens fàcil el rol del mul, cal ser molt empàtic i saber escoltar a tothom per tal de canalitzar el bé comú, ha de saber cuidar la gent i acostar el grup als seus objectius, responsabilitzar-se de tot el que pot anar malament…

Els muls són els artífexs de la interacció, sense muls no hi ha cohesió ni grup.

 

5. Com es cohesiona una comunitat?

Una forma molt comuna de cohesionar la comunitat és tenir o fer-se enemics. Els enemics com ara un veí fatxa o un autèntic crosta dins de casa cohesionen molt a una comunitat ja que poden arribar a provocar sentiments negatius molt forts. Per tant, lluitar contra ells també pot generar una cohesió molt forta i reforçar la pròpia identitat grupal en contraposició a l’enemiga. Malgrat aquest sigui una estratègia de cohesió molt eficient, no és del tot imprescindible, hi ha altres fórmules que no impliquen confrontació i on ningú surt perjudicat.

El primer ingredient de la cohesió és la interacció. Sense interacció, no hi ha grup. Com més interaccioni el grup i en situacions més diverses, més possibilitats hi haurà de cohesió. Estar sempre fent el mateix en el mateix lloc no funciona; el truc està en fer tasques variades o canviar de context: avui anem a collir ametlles, demà cuidem l’hort i el divendres anem d’excursió. Compartir diferents, noves i curioses experiències és la salsa de la vida i les relacions, altrament podem caure en la monotonia i apatia col·lectiva.

També fa falta compartir uns objectius comuns que realment motivin al personal; com més temps es dediqui a assolir-los i més motivació ofereixin, més cohesió. El més complicat és trobar objectius amb un nivell de repte just, ni massa fàcil ni massa difícil o impossible d’aconseguir, per tal que tothom es senti realitzat al assolir-los.

És essencial el respecte per totes les sensibilitats del grup, no prejutjar ni desqualificar cap conducta (sempre que també siguin respectuoses amb els altres!). Una comunitat cohesionada sols pot estar formada per persones que s’hi senten lliures i respectades.

 

6. Comunisme familiar

En una comunitat de convivència domèstica amb voluntat de perdurar en el temps sols hi ha un model econòmic possible: el comunisme. Generalment l’únic autèntic referent que tenim de comunisme és la família, per això parlem de comunisme familiar com a màxim objectiu a assolir en l’organització econòmica de la comunitat. Hauríem de ser com un matrimoni col·lectiu, units en la salut i la malaltia, però perquè això tiri endavant sense la moral cristiana del sacrifici sols hi ha un combustible possible: AMOR. On hi ha amor, no hi ha sacrifici, les coses es fan de bon grat, no necessitem fer elaborats càlculs per comparar el que aportem amb allò que ens és aportat per veure si està totalment equilibrat. Hi regna un sentiment d’eternitat, amb voluntat que les relacions siguin per sempre a diferència de les relacions d’intercanvi on sempre intentem mesurar que l’intercanvi sigui just perquè després no ens haguem de preocupar de si ens tornarem a veure mai més. Per tant, no és una economia basada en l’intercanvi, és una economia del regal on ens ho donem tot sense reserva. Ningú pot imaginar que un pare o una mare calculi tot el que ha donat als seus fills per tal que aquests després els hi ho retornin amb exactitud o interessos. En la família i el comunisme existeix un suport mutu incondicional, és on ens sentim més segurs perquè sabem que els altres sempre estaran al nostre costat.

Clar que l’amor no és infinit, té uns límits i també hem de sentir que hi hagi cert grau de reciprocitat, de manera que cadascú compleixi uns mínims dins de les seves possibilitats. Però l’amor ens dóna un llindar de tolerància molt més gran davant la inevitable desigualtat que es dóna entre totes les persones. En contraposició, quan l’amor és absent la més mínima diferència pot suposar un gran conflicte i fer trontollar tota la comunitat.

Si no apostem seriosament pel comunisme familiar, la comunitat serà molt fràgil, tindrà tendència a la dispersió, és a dir, gent entrant i sortint de la comunitat, amb el perill que en algun moment hi hagi un balanç negatiu i el projecte es mori. És lògic: si la gent no té el sentiment que es troba en una comunitat amb la qual voldria viure tota la vida, no s’hi entregarà totalment, sempre mantindrà un peu a fora. Això també dificulta que hi hagi una confiança total, la qual cosa retroalimenta la fragilitat de la comunitat.

Clar que no és fàcil apostar per una comunitat i entregar-s’hi per complet: -com sabem que és la millor comunitat en la que podem estar? Com ja he dit, no existeix la comunitat ideal, així que aquesta recerca sempre resultarà infructuosa. Amb això no vull dir que tothom s’hagi de conformar amb la primera comunitat que trobi, ni que les comunitats hagin de ser tancades amb sempre la mateixa gent (quan algú no hi està bé, allò ideal seria que es pogués moure a alguna altra comunitat domèstica de la mateixa comunitat local). Però si que hauríem de viure amb autenticitat, creient amb el que estem fent, posant-hi cos i ànima, prioritzant l’únic moment que podem experimentar: el present; tot i acceptant la incertesa del futur. És a dir, hauríem d’actuar en tot moment com si la comunitat en què estem vivint fos per sempre més, com si fos la nostra autèntica família (malgrat puguem tenir diverses famílies al llarg de la vida!)

7. No només d’amor viu la comunitat

Hi ha dues maneres d’afrontar les necessitats econòmiques de la comunitat: trencar-se el cap en com fer diners o trencar-se’l en com fer-ho per necessitar cada cop menys diners.

Les dues són compatibles i necessàries, tot i que generalment ho apostem tot per la primera mentre que ens oblidem de la segona. Així és com la majoria de projectes rurals s’acaben especialitzant en un projecte econòmic (generalment, a triar entre fer pa, cervesa o cistelles de verdures). Actualment és molt difícil produir excedent per vendre de forma rendible sense petroli, és a dir, de forma sostenible. Per això, la primera opció suposa una contradicció en els objectius d’un projecte que aposti per la sostenibilitat i sols pot ser una solució a curt termini.

Caldria tenir en compte que gairebé totes les necessitats que cobrim mitjançant els diners, les podríem cobrir de moltes altres maneres. Sovint sols falta posar una mica d’imaginació per evitar el camí fàcil i conegut que ens proporcionen els diners. Les antigues comunitats rurals bé que vivien sense diners, però per això ens cal ser molta més gent, mentre que a les ciutats en sobra… Promoure el repoblament rural basat en l’autogestió és el projecte econòmic amb més futur!

 

8. Problemàtiques, conflictes i altres mals rotllos

La principal dificultat que ens trobem en les comunitats rurals no és pas la nostra ineptitud per les feines del camp, sinó la convivència en comunitat. Els projectes no moren perquè l’hort no funcioni sinó degut a conflictes relacionals. La intensa convivència en comunitat fa emergir el millor i el pitjor de cadascú; gent preciosa i grans amics poden esdevenir monstres i acabar profundament enemistats.

Cert és que a la majoria de nosaltres no ens han ensenyat mai a conviure. Hem sigut educats amb un fort individualisme que ens fa molt difícil compartir i cooperar, requisits imprescindibles per a la convivència. Hem après a conviure sotmetent-nos a l’autoritat patriarcal, o ignorant-nos com els hostes d’un hotel entre ells. Però quan pretenem conviure de forma més horitzontal, respectuosa i cooperativa, la cosa es complica força. Fins ara teníem unes regles molt clares per superar els conflictes, ja sigui exercint la dominació o el seu revers, la submissió; però en aquest nou context no sabem com actuar. I per acabar-ho d’adobar, la convivència comunitària significa multiplicar el potencial de conflictes per tantes persones com convisquin. Però no us espanteu abans d’hora, abans que res caldria capgirar la nostra negativa concepció dels conflictes. Els conflictes no són una xacra que calgui evitar a costa de tot, els hauríem de concebre positivament, ja que és gràcies a ells que aprenem i creixem. Amb cada nou conflicte ens hauríem d’il·lusionar davant l’oportunitat de tenir un nou repte per superar i amb el qual créixer i enriquir-nos com a persones.

Cada conflicte que abordem i resolem és un aprenentatge que ens evitarà molts futurs conflictes.

Què és un conflicte i com es supera? Un conflicte és una situació en la qual es produeix un xoc d’interessos entre dos individus o més, i una de les parts o totes dues en resulten damnificades. Per superar-lo, el primer pas és que la part o parts damnificades ho comuniquin a l’altra part. En aquesta comunicació es pot fer una pluja d’idees sobre formes de solucionar el conflicte de manera que tothom hi surti guanyant, i s’escull la més òptima. Si no es troba una solució beneficiosa per a tothom, el més just és que cada part en el conflicte cedeixi per arribar a un punt mig. Típic exemple: no ens posem d’acord en el nivell d’ordre i neteja dels espais comuns. Solució: hauríem de trobar el punt mitjà entre tothom, de manera que els més marranos es civilitzin una mica i els més finolis amb l’ordre i la higiene es relaxin una mica.

Vivint sols o en parella, ens evitem molts conflictes, però no els superem, únicament els esquivem i, per tant, ens perdem moltes possibilitats d’aprendre i créixer personalment i col·lectivament. En l’àmbit urbà, quan tenim un conflicte gros amb algú, tendim a tallar la relació amb aquesta persona i ens quedem tan amples, ja que és molt fàcil substituir-la per algú altre enmig de l’aglomeració humana que és la ciutat. En canvi, en l’estreta convivència en una comunitat rural no ens podem permetre el luxe de no parlar-nos amb algú, ja que aquest algú ni és substituïble ni podem ignorar-lo. Així doncs, ens veiem forçades a resoldre el conflicte; defugir-lo no és una opció a considerar.

Tothom que es plantegi viure en una comunitat hauria de ser conscient que cal posar molt d’esforç i energia per aprendre a conviure i aquest no és un camí planer. Es tracta d’un aprenentatge gradual que normalment requereix anys de pràctica. És molt probable que la nostra primera experiència en comunitat resulti fracassada, però val la pena no llençar la tovallola i tornar-ho a intentar. Molts projectes de vida en parella també fracassen i no per això la gent deixa de creure amb la monogàmia! Ans al contrari, tornen a provar-ho amb noves parelles, cercant incansablement la parella ideal.

Si bé no existeix la parella ideal, tampoc existeix el grup ideal; podem trobar gent amb més o menys afinitat, però malgrat trobem un grup totalment afí, els conflictes són inevitables. Conviure de forma saludable requereix un procés d’aprenentatge, així doncs, l’únic requisit imprescindible és que tothom en el grup estigui totalment obert i disposat a aprendre i créixer per anar superant els conflictes. Això significa fer un treball personal que implica canviar-se a un mateix, i potser no tothom hi està obert o disposat. Es pot conviure un temps amb les persones que no hi estan obertes ni disposades, però a la llarga és insostenible perquè ostenten una posició de poder i privilegi totalment injusta en la resolució dels conflictes. Per superar un conflicte de forma justa, cadascuna de les parts implicades hauria de posar-hi la seva part, però amb aquestes persones no és possible ja que se’n renten les mans amb excuses del tipus “jo és que sóc així i no puc fer-hi més”. Això implica que les altres persones s’han d’adaptar a elles, mentre que elles no mouen ni un dit. Així doncs, és lògic que la gent se’n acabi cansant.

L’ideal d’una comunitat és que els seus membres s’hagin criat i crescut junts, de manera que comparteixin els mateixos hàbits i costums. Però nosaltres ens trobem amb què això no és possible, per tal de construir una comunitat ens hem d’ajuntar persones de procedències molt diferents, cadascuna amb els seus propis hàbits i costums que porta ben arrelats dins seu, i per això xoquem tant quan els posem en comú. Els inicis d’una nova comunitat és una batalla d’hàbits i costums diversos. Necessitem molt de temps per acordar i establir uns nous hàbits comuns on tothom es senti còmode.

Si fóssim éssers completament racionals, tota convivència aniria com una seda, però la realitat és que som éssers molt emocionals (tant si se’ns nota per fora com si no), i per això constantment ens trobem amb respostes emocionals que ens enfronten irracionalment.

9. La confiança és la base de la comunitat

És cert el típic tòpic hippie que la base de la comunitat és l’amor, però perquè l’amor sigui possible ha de regnar la confiança total.

La popular dita “massa confiança fa pudor” és certa literalment, ja que quan hi ha molta confiança tendim a no aguantar-nos els pets. Però d’acord amb el seu ús metafòric habitual, és completament falsa: com més confiança, més fàcil és comunicar-ho tot, sense haver-nos de reprimir o guardar-nos res, i així les nostres relacions estan més airejades i fan més bona olor.

En una convivència, la confiança hauria de ser TOTAL i ABSOLUTA: la confiança significa sinceritat i transparència total, és l’absència de tabús. Aquí no estic dient que haguem de ser exhibicionistes i forçar-nos a dir-nos-ho tot, es tracta de crear un ambient en el que mai tinguem necessitat d’amagar-nos res. La confiança no és casual, no estem acostumats a relacionar-nos amb plena confiança, per això ens l’hem de treballar, creant dinàmiques que ens ajudin a construir-la. Al principi ens pot semblar molt forçat, però a mesura que ens hi habituem, l’anirem naturalitzant.

El problema bàsic de la manca de confiança és que no sabem dir-nos ni les coses bones ni les dolentes. Quan algú fa alguna cosa que ens fereix, ens ofèn, ens molesta o d’alguna manera ens fa sentir malament, ens costa molt comunicar-li-ho de forma clara i amb voluntat conciliadora. Això pot ser degut a diverses raons:

1. Perquè creiem que no ens entendrà i que s’enfadarà amb nosaltres o es deteriorarà la nostra relació.

2. Perquè ens fa vergonya explicar què ens ha molestat si pensem que l’altre ho pot considerar una ximpleria mentre que per nosaltres pot ser una cosa molt important.

3. Perquè tu mateix penses que és una ximpleria (tot i que t’ha afectat molt negativament a nivell emocional) i per això penses que és un problema teu que t’has de menjar tu solet i que amb el temps ja se’t passarà.

4. Perquè emocionalment estem massa enrabiats o dolguts pel que ens ha fet, i automàticament canalitzem la nostra ràbia cap a ell, de manera que si parlem amb ell podria resultar violent i per això preferim no veure’l.

5. Perquè ens sembla que l’altre no es mostra disposat a escoltar o ser comprensiu. Pressuposem que no servirà de res parlar amb ell.

6. Perquè no trobem el moment idoni per dir-li-ho, no volem trencar l’ambient de bon rotllo, o esperem a trobar-nos sols amb l’altre persona. No podem esperar a què arribi el moment idoni, perquè pot ser que no arribi. Aquesta espera normalment és una excusa per auto-enganyar-nos i no haver d’afrontar el conflicte.

7. Perquè senzillament esperem que sigui l’altre que faci el primer pas i ens vingui a buscar per demanar-nos perdó, ja que pressuposem que l’altre és perfectament conscient que ens va ferir.

8. Perquè optem per la subtilesa, fent males cares, llençant verinoses indirectes i altres argúcies per intentar mostrar com estem de xungus “per culpa seva”. La subtilesa generalment no és un mètode de comunicació gaire efectiu, l’altra persona no té perquè captar les indirectes, fixar-se en la teva mala cara o endevinar que ell és la causa del teu mal humor.

No importa quina sigui la justificació, totes són igual de dolentes, el que importa és establir un diàleg com més aviat millor per tal de comunicar-nos allò que ens ha ferit i intentar resoldre el conflicte de forma que aquest no pugui créixer. A vegades estem massa cabrejats per comunicar-ho immediatament; en aquests casos val pena esperar que ens passi la fúria—desfogant-nos sortint a córrer, colpejant un sac de boxa o anant a l’habitació del costat a cridar i renegar. Tan bon punt tornem a estar relaxats podem intentar reflexionar racionalment sobre què ha passat, per què ens hem sentit ferits, intentar entendre per què l’altre ha actuat així, intentar veure amb què ens hem pogut equivocar nosaltres i pensar solucions perquè no torni a passar (això és fàcil de dir però difícil de dur a terme, ja que tendim a optar per la comoditat de donar totes les culpes a l’altre i així no haver de qüestionar-nos ni canviar res de la nostra conducta). Després de la reflexió hauríem d’estar preparades per comunicar serenament a l’altre allò que ens ha ferit, com ens hem sentit i proposar-li una solució perquè no es repeteixi allò succeït. És molt important cuidar les formes i el to de veu que utilitzem per tal de no ofendre o violentar a l’altre. Hauríem d’evitar atacar i això significa no avaluar ni etiquetar a l’altre, sinó parlar des del JO: enlloc de dir “ets un guarro”, podem exposar-li com ens sentim: “quan deixes un plat brut em sento decebuda i enfadada perquè considero injust que els altres rentem els plats i tu no”. Tampoc convé fer exigències i per això hauríem d’evitar utilitzar l’imperatiu. Un “crec que et toca…” sona més suau i entra molt millor que un “HAS DE..”. Seria un gran què treballar la comunicació no violenta entre tota la comunitat.

Quan algú fa alguna cosa que ens encén, necessitem alliberar la tensió acumulada i optem per la opció més còmode que és desfogar-nos amb algú amb qui tenim més confiança, malparlant de la persona que ens ha incomodat i així ja ens quedem a gust sense necessitat de parlar amb la persona en qüestió. D’aquesta manera no solucionem el conflicte, tan sols l’esquivem, de forma que més endavant ens el tornarem a trobar i possiblement haurà crescut i serà més difícil de solucionar. Per tant, una bona regla per a la bona convivència seria prohibir-nos parlar malament d’algú a la seva esquena, així ens forçaríem a parlar amb la persona que ens ha molestat en primer lloc.

El que passa quan no comuniques allò que t’ha molestat o ferit a la persona en qüestió és que no tens possibilitat de sentir la seva versió dels fets (està demostrat que en la major part dels casos ni tan sols és conscient que et va ferir!). Com que no tenim la seva versió ens quedem amb la meitat de la pel·lícula, i l’altra meitat… ens la inventem! Comencem a imaginar-nos que si no ens demana perdó és perquè ho va fer a expressament i amb mala fe. Aquests sentiments negatius, si ens els guardem a dins, es tornen rancis i un cop fermentats esdevenen rancor que amb una segona fermentació pot arribar a convertir-se en odi. En aquest punt, o probablement molt abans, ja hauran començat a saltar espurnes entre vosaltres, entrant en un cercle viciós d’atacs i contraatacs amb sentiments negatius mutus que es retroalimenten generant l’efecte exponencial de bola de neu.

Podem conviure un temps sense dir-nos les coses molestes, però està sobradament comprovat que a la llarga, l’acumulació de petites coses molestes recloses dins de cadascú, fa que les persones petin i marxin cremades sense ganes de tornar a conviure en comunitat mai més.

Existeix el mite de que la confiança és una cosa que va creixent amb el pas del temps i de forma natural. Això no té perquè ser necessàriament així, sovint tendeix a disminuir. La confiança no sorgeix per generació espontània, sinó que és una cosa que hem de treballar. Això significa fer dinàmiques que puguin ajudar-nos a construir-la com ara crear un espai setmanal per comunicar-nos tant les coses bones com les dolentes, el que ens agrada i el que no ens agrada de cadascú, començant per allò més ridícul i banal. Al principi ens semblarà molt forçat, però a mesura que ens hi habituem ens resultarà molt més natural. Quan ens diuen les coses dolentes, no ens ho hem de prendre com una crítica destructiva sinó com una voluntat de voler millorar-nos mútuament, i per poder millorar-nos necessitem que ens comuniquin els nostres punts flacs. Així ens podem donar una vida molt més plena i feliç, potenciant allò que agrada a cadascú i evitant el que no.

Fóra positiu entendre que en cada relació entre dues persones hi entren en joc tres subjectes: jo, tu i la relació. Quan apareix un conflicte és un indicatiu que alguna cosa no funciona en la relació, no és problema de l’altre. Les persones canvien i les relacions també; si la relació deixa de funcionar perquè l’altra persona ha canviat, no la podem culpar i encara menys pressionar perquè torni a ser com abans.

Caldria recordar-nos de tant en tant que si estem en comunitat és per ajudar-nos i cuidar-nos en tot moment, i no per fer-nos la punyeta els uns als altres, ja que sovint sembla que ens n’oblidem per complet.

10. MONOGÀMIA vs. COMUNITAT

Venim d’una cultura monògama on la convivència, l’economia, l’afecte, la sexualitat, la criança… gairebé tot està pensat en base a la parella. Per això ens suposa un gran xoc conviure en comunitat, perquè la comunitat comporta passar a compartir-ho gairebé tot amb un nombre de persones molt més elevat que dos. Per tal que això sigui possible necessitem construir una nova cultura, i aquesta no és una tasca senzilla perquè estem molt condicionats per la cultura monògama, especialment a nivell emocional. Per això cal fer un treball conscient i el primer pas és analitzar les problemàtiques que provoca la monogàmia en la convivència en comunitat.

Una de les problemàtiques més evidents són les gelosies que apareixen molt fàcilment en qualsevol estreta convivència. Potser aquí és on falta fer més feina per tal d’erosionar tot allò que alimenta la gelosia: la possessivitat, la dependència emocional i la por a perdre la parella, les falses expectatives de l’amor romàntic…

Com ja he dit, la confiança és la base de la comunitat, però no n’hi ha prou amb què tots tinguem aquesta idea ben clara, ja que la confiança no és un element purament racional sinó que està influïda per l’oxitocina. L’oxitocina és una hormona que el cervell allibera al corrent sanguini quan es rep estimulació genital i també durant la lactància i en el moment del part (per la qual cosa es considera molt important per al desenvolupament del vincle maternofilial). Té la capacitat d’induir un efecte general de benestar en contrarestar les hormones de l’estrès (adrenalina i cortisol), i s’associa amb la conducta maternal i paternal i el foment de la confiança, la generositat, l’afectivitat i la tendresa entre les persones.

En una comunitat formada per nuclis sexuals exclusius (parelles i famílies monògamo-nuclears), inevitablement hi haurà una gran desigualtat en el grau de confiança, afecte i generositat que es dóna a dins i fora de cada nucli. Mentre les coses van bé no cal preocupar-se, però quan apareixen problemes les parelles tendeixen a tirar per la seva banda al marge de la resta, això és el que s’anomena “corporativisme de parella”. Quan el membre d’una parella es troba en un conflicte, la seva parella tendeix a escoltar-se’l, entendre’l i defensar-lo més que no pas a l’altra part del conflicte. En molts casos, la parella serveix per desfogar-se, vomitant el conflicte que has tingut amb algú i així esvair la necessitat de parlar i solucionar aquest problema amb la persona en qüestió.

Això va lligat amb la tendència de les parelles a funcionar com a assemblees autònomes, prenent decisions que afecten a la resta de la comunitat sense que aquesta hi pugui participar. La pitjor conseqüència d’això és la possibilitat que davant d’un o més conflictes, en lloc d’intentar solucionar-los col·lectivament, la parella decideixi abandonar la comunitat pel seu compte, sense tenir en compte la resta.

És molt habitual que les parelles es tanquin en si mateixes i treballin juntes oblidant-se de la resta. És normal, doncs sempre és més fàcil treballar amb qui tens més confiança, però seria interessant fer l’exercici conscient d’anar variant els grups de treball, ja que treballant es generen moltes afinitats i complicitats, i això és essencial per cohesionar tota la comunitat. Altrament, moltes comunitats acaben esdevenint grups de parelles.

Una altra greu problemàtica són els trencaments amorosos que ben sovint comporten certa dosi de dolor i violència. Sense necessitat de trencament, en molts casos les relacions esdevenen insanes i no queda més remei que algun membre de la parella abandoni la comunitat ja que no poden seguir convivint junts. Aquestes situacions són molt violentes i difícils de gestionar, ja que normalment ningú vol abandonar la comunitat i ningú té més dret que l’altre a quedar-s’hi. El més complicat és quan hi ha fills entremig, i aquests també han d’abandonar la comunitat arrossegats per un dels progenitors. En aquestes situacions l’ideal seria que un dels dos membres pogués moure’s a una altra comunitat propera, dins del mateix poble si pot ser, i així si hi ha fills poden seguir en contacte amb la comunitat.

També cal tenir en compte la gran desigualtat que es dóna en l’afecte i la sexualitat. Perquè les persones estiguin bé—és a dir, emocionalment equilibrades—la majoria necessitem compartir sexe i afectes en major o menor mesura, igual que necessitem ingerir aliments. Si bé ens cuidem prou que ningú passi gana a la comunitat, cuinant sempre menjar per tothom, no passa el mateix en el terreny afectiu i sexual on ben sovint qui no té parella passa molta fam (especialment en les comunitats més aïllades de la civilització) i és totalment ignorat per la resta. Aquest és un fet prou comú malgrat no s’acostumi a mencionar com a raó per abandonar una comunitat.

Si no som autosuficients a nivell afectivo-sexual significa que la gent haurà de marxar periòdicament per tal de satisfer aquestes necessitats a fora, amb el perill que abandoni la comunitat si s’ajunta amb algú que vulgui construir un projecte de vida monògam.

A totes aquestes problemàtiques, a llarg termini sols hi ha una autèntica solució: col·lectivitzar d’alguna manera les relacions afectives i sexuals. Construint aquestes relacions més obertes i col·lectives, els positius efectes de l’amor, el sexe i l’oxitocina en el foment de la confiança, el bon rotllo i la salut es multiplicaran i s’estendran entre totes les relacions de la comunitat, generant el context idoni on poder compartir-ho tot entre tots sense recels ni pors. Cal tenir present el paper fonamental del sexe col·lectiu en la prevenció i resolució de tensions i conflictes, facilitant un ambient distès i afectiu, tal i com veiem en uns dels nostres cosins evolutius més propers, els bonobos, i també algunes poques comunitats queer i poliamoroses que ja ho estan practicant.

No és fàcil erradicar tots els complexos, vergonyes, pors i tabús que envolten el sexe, però si realment volem viure en comunitats ben cohesionades i igualitaristes a tots els nivells, el poliamor i el sexe col·lectiu són punts inexcusables.

11. Establint uns mínims

És una problemàtica molt habitual en les comunitats que es creïn dos bàndols: els que treballen més (els currelas) i els que treballen menys (els vagos o crostes). Els que fan més es senten explotats pels que fan menys i es queixen d’aquests dient que són uns vagos. Els que fan menys es senten pressionats pels que fan més perquè els fan sentir que no fan prou i es queixen d’ells dient que són massa estrictes i que estan obsessionats amb la feina. La resolució més habitual a aquesta problemàtica és que els dos bàndols es relacionin cada cop menys i que acabin marxant els que fan més per esgotament. Això es deu a que els vagos poden seguir vivint còmodament sense relacionar-se amb els currelas, mentre que els currelas seguiran incòmodes sentint-se explotats pels vagos i no es veuen amb cor d’imposar-lis un ritme de treball i encara menys de fer-los fora.

El problema no és que hi hagi diferents ritmes de treball o que aquestes diferències siguin més o menys grans. Totes les persones tenen diferents ritmes de treball i la més mínima diferència podria ser suficient com per sembrar la discòrdia. Per això, encara que marxi el bàndol dels currelas no es soluciona el conflicte, al cap d’un temps tornen a emergir les diferències i qui abans formava part dels vagos ara podria formar part dels currelas.

La gran majoria portem incorporat aquest xip que ens fa comparar la nostra feina amb la dels altres i mai estem contents, sempre fem massa o massa poc. Sols hi ha una solució possible a aquesta problemàtica: establir uns mínims de feina comuns per tots els membres de la comunitat. Haurien de quedar molt clars quins són aquests mínims i com es duen a terme. Tan bon punt hi ha uns límits clars, qui treballi més d’aquests mínims serà perquè li ve de gust i no té cap dret a exigir més treball als altres o a fer-lis males cares per treballar menys que ell. Hi ha diverses formes d’establir els mínims, pot ser marcant un mínim d’hores de treball per la comunitat o marcant unes feines a fer i unes dates límit per tenir-les enllestides.

Idealment, a la llarga cadascú es podria especialitzar en la feina que més li agrada, de manera que totes les feines quedin repartides i ningú hagi de fer allò que no li agrada.

Clar que sempre hi haurà les tasques que generalment a ningú agraden (especialment les d’ordre i neteja) però tothom vol que es facin. Si no les organitzem, és molt fàcil caure en discussions sobre a qui toca rentar els plats, netejar el galliner o anar a buscar aigua a la font. Ens resulta molt més fàcil recordar els cops que hem fet nosaltres aquestes tasques que no pas els cops que ho han fet els altres (bàsicament perquè hi som més presents quan les fem nosaltres que quan les fa algú altre). La nostra memòria està organitzada per concentrar-se principalment amb la nostra pròpia experiència i rarament compensem aquest desequilibri. No recordem tan bé el que van fer els altres com el que hem fet nosaltres i això ens porta a tots (fins i tot els més crostes) a tenir la impressió que som els que fem més i que la resta s’aprofita de nosaltres. Per això és tan necessari organitzar aquestes tasques de manera que tothom tingui ben clar quan li toca fer-les, i senti que estan repartides d’una forma justa.

Una altra problemàtica ben habitual en les comunitats és que es tendeix a valorar més qui aporta més treball material, i s’infravalora qui no n’aporta tant. La comunitat necessita satisfer moltes necessitats que no són purament materials i per tant, hauríem d’aprendre a valorar les persones que s’encarreguen de satisfer-les per igual. El que importa és que sentim que tothom aporta coses que són importants per la comunitat, des de les més materials a les més espirituals.

ORDRE I NETEJA DINS DE CASA Com s’aconsegueix mantenir l’aigüera buida? Tant en rentar els plats com en la neteja de qualsevol altre espai o estri de la casa hi ha una regla fonamental que tothom hauria d’aplicar: renta allò que has embrutat i una mica més. És molt important rentar i ordenar cada cosa just després d’haver-la utilitzat, ja que és quan la brutícia encara és fresca i tova i fàcil de retirar (sovint es suficient passant-hi aigua o fregant suaument) estalviant-nos el cost econòmic i medi-ambiental de l’ús del sabó. Si no rentem ni retornem cada eina al seu lloc just després d’haver-la utilitzat, el 50% de les vegades ens n’oblidem. Així és com les feines dins una comunitat sempre són un 50% menys eficients, perquè ens hem de passar el doble del temps buscant o rentant els estris. Generalment, les nostres possessions les utilitzem amb màxima cura, així que hauríem d’actuar com si tot allò que és “comú” fos “només nostre”. COMPARTINT EINES I MÀQUINES Atenció amb cada eina i màquina, no sempre ni totes es poden col·lectivitzar totalment. Les eines i màquines més delicades, complexes o cares (el cotxe, l’ordinador, la motoserra… és a dir, la major part de la tecnologia moderna que no ens podem autogestionar i que ha estat dissenyada per a un ús principalment individual) no són bones candidates per col·lectivitzar. El risc de que es facin malbé per mal ús, que no es tornin al seu lloc o simplement desapareguin, amb tots els conflictes que poden derivar d’això, solen superar els avantatges de compartir-les. Una bona solució és que hi hagi un responsable de cada eina o màquina que tingui la seva custòdia i decideixi quan i com deixar-la, fent-li el manteniment, assegurant el seu bon ús i que retorni al seu lloc.

12. ASSEMBLEAAA!

A moltes persones els hi entra el pànic al sentir la paraula, però el cert és que perquè una comunitat funcioni saludablement i sobretot en els primers anys, és imprescindible fer assemblees.

L’assemblea és la nostra eina bàsica per organitzar-nos i dissenyar el nostre projecte de comunitat tal i com volem que sigui. Seria òptim fer-ne una a la setmana, especialment al principi si encara està tot per decidir i cal parlar-ho tot i molt. Hi ha molts punts que requereixen una decisió col·lectiva però que no solen sorgir espontàniament en una sobretaula, ja sigui perquè són avorrits o perquè hi ha discrepàncies, generen cert mal rotllo i ningú vol “tallar el rotllo” i per això necessitem fer assemblees per tractar aquests punts.

Malgrat tot, l’assemblea no és la panacea organitzativa, no cal que tot passi per l’assemblea, cal utilitzar-la en la seva justa mesura: cal buscar l’equilibri entre la inoperant burocràcia assembleària i la caòtica i inoperant espontaneïtat.

A mesura que ens coneixem més i anem establint entre totes unes pautes sobre el funcionament de la comunitat i un model d’organització on tothom se sent còmode, podem començar a prescindir de l’assemblea periòdica, convocant-la únicament en casos imprevistos i eventuals en què es requereix resoldre un conflicte o prendre alguna decisió de forma col·lectiva. Arribats aquí i partint d’una gran confiança col·lectiva, quan ens ho podem dir tot entre tots, és possible que la sobretaula substitueixi l’assemblea. Els àpats són el punt d’encontre més habitual de tota la comunitat, res podria ser més fluid que comunicar-nos i decidir tot el que calgui en qualsevol sobretaula, sense haver d’esperar el dia de l’assemblea. Però no us feu il·lusions tan ràpidament, assolir aquest punt de màxima harmonia i fluïdesa con vivencial pot requerir molts anys, i mentrestant ens haurem de conformar en assemblear-nos.

Com fer que funcionin les assemblees? Fer bones assemblees és tot un art que no s’aprèn en 4 dies, però aquí alguns consells bàsics: En primer lloc és molt important establir la periodicitat de l’assemblea, marcant dia i hora de la setmana i fer-les peti qui peti, siguem els que siguem. No cal esperar que siguem tots els membres de la comunitat per fer-ne, ja que aquesta espera podria fer-se eterna. És essencial fer un ordre del dia enumerant tots els temes que cal tocar i al costat de cada tema exposar l’objectiu on volem arribar, altrament és molt fàcil passar-nos una hora divagant amb cada tema sense arribar enlloc. Per exemple: Al costat del tema hort: repartir tasques de l’hort. Al costat del tema cabres: decidir si volem tenir cabres. Val la pena que hi hagi algú facilitant o moderant l’assemblea per tal que es vagi per feina i s’avanci, ja que les habilitats d’anar-se’n per les branques o repetir arguments i entrar en un bucle solen ser molt comunes. Per això va bé que hi hagi algú posant atenció en què l’assemblea no s’encalli. També cal vigilar que no es decideixi una cosa per cansament i ganes d’acabar l’assemblea. L’assemblea és un lloc on conèixer la posició de cadascú i no intentar convèncer als altres de la pròpia posició tal i com passa sovint, iniciant discussions interminables. Cal evitar les discussions carregades de to, ja que l’únic que fan és crear mala maror. Perquè les assemblees siguin el màxim d’eficients, la gent sols hauria d’intervenir quan ha meditat allò que vol dir i que ho exposi de la manera més sintètica possible, ja que hi ha certa tendència a “voler-se sentir la pròpia veu” i enrotllar-se, malgrat no aportar res de nou.

També cal ser conscients de totes les alternatives organitzatives a les assemblees. Sempre que sigui possible, resulta molt més eficient funcionar en comissions d’interessos que no pas que tothom hagi d’assistir a una assemblea on es toquin tots els temes, tant si li interessen com si no. Exemple: si hi ha tres interessats en muntar un galliner, entre ells tres ho enllestirien ràpidament. Si, en canvi, fem una assemblea entre tota la comunitat de 7 persones per tal de decidir com muntem el galliner, ens hi podríem passar hores, ja que els no interessats també voldran participar en el debat, allargant discussions i fent-les interminables, malgrat que no els importi el resultat final.

ASSEMBLEES EMOCIONALS Si la gent no està bé a nivell emocional gairebé res funcionarà en la comunitat. Ben sovint, si algú no fa feina no és perquè sigui un vago sinó perquè es troba decaigut emocionalment. Per això és tan bàsic conèixer l’estat emocional de cadascú i per això fa falta crear un espai propi on la gent es senti còmode per comunicar-ho. Per això existeixen les assemblees emocionals. Seria positiu fer-ne una cada una o dues setmanes enlloc d’esperar a que aparegui algun conflicte greu per convocar-la. Quan apareix un conflicte, el primer pas és intentar resoldre’l amb la persona en qüestió. Si no ens en sortim, el segon pas seria demanar a una persona intermediària que ens ajudi a solucionar-lo i si això tampoc funciona, caldria exposar el conflicte a tota la comunitat, ara sí, en una assemblea emocional. Si després d’això seguim encallats, sols ens quedaria buscar ajuda externa d’algun expert que pugui mediar en el conflicte. És aconsellable anar provant diversos tallers i dinàmiques per treballar les emocions, buscant formules perquè tothom es pugui expressar, no només verbalment i sense que ningú hagi de ser forçat a participar. Una possible dinàmica és fer una roda on tothom pugui comunicar el que li ha afectat més positivament i més negativament a nivell emocional de la passada setmana. També podem fer assemblees temàtiques com per exemple sobre l’economia i preguntar-nos com ens sentim emocionalment respecte el funcionament econòmic de la comunitat.

13. Grau d’obertura

És difícil trobar el grau d’obertura a nous membres idoni, el perfecte equilibri entre estar totalment tancats i exposats al risc que es mori el projecte per falta de membres i vida social d’una banda i, de l’altra, estar totalment oberts amb el risc que s’incorporin autèntics crostes i dinamitin el projecte.

Passem a valorar les problemàtiques de cadascuna de les opcions per tal de ser-ne més conscients i intentar trobar l’equilibri entre les dues.

PROJECTES OBERTS I CROSTISME

Venim d’una societat on l’exclusió social és el pa de cada dia i el nostre ferm rebuig a aquesta exclusió ens condueix fàcilment a posicionar-nos en l’extrem oposat: volem ser el màxim d’inclusius i no excloure mai ningú. Aquesta posició demostra una bona fe extraordinària: amb la idea que “tothom es mereix una oportunitat” i la voluntat de donar assistència a gent necessitada ens encaparrem a fer un lloc a tothom, fins i tot a persones que es descobreixen molt problemàtiques ja de bon principi, creient-nos beatíficament que amb el temps canviaran i s’aniran adaptant a la forma de fer de la comunitat. Doncs bé, això no té perquè ser necessàriament així. Convé recordar que en el context actual, venint d’on venim, construir una convivència en comunitat no és gens fàcil. Així doncs, no estem en gaire bona posició per oferir ajuda a gent que té problemes, és més, som nosaltres que necessitem ajuda!

Per entendre bé el crostisme caldria en primer lloc definir què és un crosta:

Un crosta és qualsevol persona que xucla molta més energia que la que aporta, i aquest fenomen es pot donar de múltiples maneres. Pot ser algú que no neteja, algú que no es mou mai del sofà, algú que es droga i es descontrola,… en definitiva: algú que actua reiteradament sense tenir en consideració als altres i que no compleix els mínims acordats per la comunitat. Convé no deixar-se endur per les aparences, no hi ha un perfil concret de crosta, no cal que sigui punki i vagi molt ronyós, pot anar implacablement vestit i perfumat. Així d’entrada un crosta ens pot caure molt bé i pot ser que no reconeguem el seu crostisme fins passats uns mesos de convivència. Per això la millor solució és la prevenció, ja que tan bon punt en tenim un a dins a casa, és molt difícil i conflictiu fer-lo fora. A diferència de les persones que volem construir un projecte comunitari, un crosta no té res a perdre, sovint no li importaria cremar-nos la casa si el féssim fora. Els més crostes sempre tenen les de guanyar, ja que ells mai tenen cap problema amb la resta, és la resta que no pot conviure amb ells. Per això en molts casos acaben guanyant, i la resta no té més remei que autodesallotjar-se si vol viure amb pau. Així que cal no infravalorar mai el poder destructiu d’un sol crosta; el crostisme és una de les problemàtiques més greus en el món de l’okupació. Són més nefastos que la policia i tot el sistema judicial, són l’enemic dins de casa.

Cal tenir en compte que qualsevol projecte comunitari alternatiu és un gran pol d’atracció de la “flor i nata” de la nostra societat. Està bé intentar quedar bé amb tothom, però a vegades, per molt paradoxal que sembli, cal ser sec per no acabar cremat.

El primer punt més bàsic per prevenir-nos dels crostes és disposar d’àmplies referències de qualsevol persona que vulgui integrar-se en el projecte. Per àmplies referències em refereixo a què tot nou integrant ha de ser com més conegut millor, per via directa o a través d’amistats, per algun membre de la comunitat (per anar bé, s’hauria de conèixer des d’un any enrere com a mínim, i tenir referències d’algú que hagi conviscut amb ell). El segon punt és establir un període de prova (pot ser d’un mes, mig any, un any… segons cada comunitat) pactat prèviament amb cada nou integrant, de forma que aquest serà conscient en tot moment de la possibilitat de no ser acceptat passat el període de prova.

PROJECTES TANCATS

Degut a males experiències anteriors en la convivència en comunitat o per simple comoditat, n’hi ha molts que posem grans resistències a integrar nous membres. La por al conflicte i la mandra a integrar gent nova ens fa conformar-nos a conviure únicament amb qui sabem que hi podem conviure perquè ja hi hem conviscut o bé amb qui ens estimem tant que tolerem tots els seus defectes—malgrat que això suposi conviure en un grup molt reduït, inclòs un minúscul grup de dos (la famosa parella monògama!).

La realitat és que la majoria de comunitats rurals actuals són força inestables i acostuma a haver-hi gent entrant i sortint. Així doncs, si no entra sang nova és molt probable que hi hagi baixes i que la comunitat s’acabi morint, ben sovint deixant una sola persona o parella en el seu lloc. Una altra problemàtica és la manca de vida social. Si els membres de la comunitat han de marxar gaire sovint per satisfer les seves necessitats socials, és un signe molt clar que la comunitat no està funcionant. Si la comunitat no és mínimament sostenible a nivell social, pleguem!!

14. Com i quan fer fora algú

Quan el sistema de prevenció de crostes falla, sovint no hi ha més remei que buscar la manera més suau de fer-los fora. Sempre s’ha de tenir en compte que ells no tenen res a perdre i nosaltres sí: el nostre projecte comunitari! Per això s’ha d’anar amb peus de plom i molt de tacte a l’hora de fer fora un crosta, perquè si surt gaire rebotat és molt probable que marxi robant-nos o destruint-nos coses. Cal intentar per tots els mitjans fer-lo fora de bones maneres i no en plan macarra com ben sovint voldrien alguns.

Tot i així, sovint es donen situacions on Y no pot conviure amb X perquè Y es sent assetjada/ferida/atacada/humiliada/… per X, sense necessitat que X sigui crosta. Pot ser molt gros i greu el que X hagi fet a Y, però el pitjor que es pot fer és fer-lo fora de bones a primeres, i en tot cas és una cosa que no es pot decidir en una sola assemblea i en calent, quan les emocions encara estan massa a flor de pell¹. Cal deixar un temps prou prudencial com perquè tothom ho hagi pogut reflexionar més detingudament i amb serenitat, especialment Y. Aquestes situacions són molt delicades, és molt típic que es generin dos bàndols enfrontats (els supporters de X contra els de Y) i que no s’accepti la neutralitat (o estàs amb nosaltres o contra nosaltres). Caldria intentar evitar a tota costa aquest fenomen i fer l’exercici de posar-nos al lloc de l’altre i intentar entendre’l. Ningú és perfecte, tots tenim els nostres defectes, així que per regla general la millor solució és oferir una 2a oportunitat a X, dient-li: mira, hi ha tot això que trobem intolerable en la teva conducta, o t’esforces en canviar-ho o t’haurem de fer fora. Si passat cert termini acordat, no s’ha vist cap millora ni voluntat de canvi en la seva conducta, és quan hi ha una autèntica legitimitat per fer fora a X.

15. JUGUEM?

Autogestionar-nos i autoabastir-nos en tots els àmbits de les nostres vides pot arribar a ser una obsessió que ens ocupi tot el nostre temps, oblidant-nos de la dimensió lúdica de les nostres vides. Crec que la feina és necessària en la mesura que tinguem les nostres necessitats bàsiques cobertes. A partir d’aquí, hi ha feines que sense dubte ens aportaran més comoditats a les nostres vides però que no són imprescindibles per la nostra subsistència i que per tant, les podem anar fent sense pressa i sobretot, compaginant-les amb activitats lúdiques. L’ideal seria trobar un equilibri entre la feina i el joc, tenint en compte que moltes feines es poden fer lúdicament i que molts jocs poden ser productius. Tot i així val la pena crear espais exclusivament lúdics on ens puguem esplaiar i actuar de forma totalment espontània. Especialment fer excursions i canviar el nostre entorn on puguem interactuar de noves maneres, com per exemple en una platja o fent un cim. La joia de la vida està en aquests moments únics lúdics totalment espontanis i que es surten de la rutina, dels rols i rituals que interpretem de forma automatitzada en el nostre dia a dia. Cal posar més atenció a la dimensió lúdica i organitzar-la igual que la dimensió més productiva perquè, si no, a la pràctica ens n’oblidem.

Na Pai

Juliol de 2014

Mals despertars. Hi ha persones que alguns dies tenen mals despertars, en aquests casos val la pena no contradir-les ni qüestionar-los res ni treure temes conflictius abans del 2on porro o cafè del dia.

Aquest manual no és original, complet ni definitiu, convido a tothom a col·laborar en la seva elaboració exposant crítiques constructives (assenyalant errors, mancances, idees que no s’entenen o generen confusió… ) o bé aportant noves idees, consells o lliçons i així poder-lo millorar, refer i reeditar.

Em pots contactar escrivint-me a difonlaidea@gmail.com

Ets lliure de fer tot el que vulguis amb aquest text, sempre i quan no sigui amb ànim de lucre.

Ei!! no cal que totes les comunitats ensopeguin amb les mateixes roques!

El que tens a les mans és un compendi d’aprenentatges a base de moltes hòsties al llarg dels anys de conviure en comunitat. Molta gent ha caigut pel camí, sovint en el primer any de convivència en un pis d’estudiants. Però molts altres no han desistit i al cap dels anys i moltes cicatrius, alguns pocs han assolit el nirvana de la convivència en comunitat, un estat col·lectiu en el qual tot flueix harmoniosament, els plats deixen d’acumular-se a l’aigüera i totes les eines es mantenen en el seu lloc. En aquest llibret trobaràs alguns trucs que et poden ser de gran utilitat en el tortuós camí vers aquest remot ideal.

*Aquest manual està escrit especialment per a comunitats rurals basades en l’autogestió, i la sostenibilitat, tot i així, la major part de lliçons que s’hi donen són aplicables a qualsevol altre tipus de comunitat.

1Fer fora a algú és molt violent. Així doncs, quan es fa fora algú, no es pot esperar que aquest algú ho comprengui amb tota la serenitat del món, el més normal és que s’enfadi moltíssim i que respongui amb violència. Molts cops s’addueix hipòcritament a aquesta resposta violenta per reafirmar-se i dir: -Ho veus com l’havíem de fer fora? No es pot conviure amb algú així de violent. 

1 comentari

1 comentari so far
Deixa un comentari

RSS feed for comments on this post. TrackBack URI