Difon La Idea

“No hi ha res més estúpid que voler canviar les coses i seguir fent el mateix.”Albert Einstein

Posem per cas que som un gruix de mil activistes anticapitalistes convençudes i revolucionàries radicals dins l’àrea que coneixem com a Catalunya. Imaginem-nos que totes nosaltres decidim un dia deixar de dedicar els nostres esforços, energies i habilitats al capitalisme per tal de dedicar-los íntegrament a construir una nova societat i/o enderrocar el sistema actual (no entrarem a valorar estratègies de lluita ara). Imaginem-nos el potencial de mil activistes treballant a temps complet per la revolució—altres revolucions han prosperat amb moltes menys insurgents! O fem l’exercici contrari: pensem amb tota la creativitat, esforços, energies i temps que malgastem treballant, estudiant o consumint pel capitalisme, i al mateix temps, perpetuant-lo. O pensem amb totes les possibles habilitats i capacitats latents dins nostre que estem deixant perdre, i que estem començant a creure impossibles, degut a la nostra dedicació pel capitalisme. Imaginem l’esclat de noves possibilitats que ens podria oferir expandir les contades hores que dediquem actualment a activitats autodeterminades (especialment les col·lectives), convertint-les en una forma de vida.

Fins aquí, molt bonic, però… això és possible? El cert és que si, i cada cop som més gent vivint als marges del sistema, negant-nos a passar per l’anella. Clar que… fer el canvi no és fàcil. Suposa molt d’esforç, patiments i dedicació, sobretot al principi; però… què et pensaves, que canviar al sistema seria bufar i fer ampolles? Doncs no; això de l’hedonisme, les comoditats, els luxes,… són coses del sistema capitalista. Si no ets capaç de renunciar a l’acomodat mode de vida capitalista, no cal que segueixis llegint, això de la revolució no fa per tu. Afilia’t a algun partit reformista que resoldrà més adequadament les teves ànsies de transformació social.

Les principals alternatives per satisfer les teves necessitats bàsiques sense haver de treballar pel capitalisme, són prou conegudes per tothom: okupació, reciclatge (et faries creus del munt d’aliments i roba que acaba a les escombraries) i autosuficiència (pots cultivar el teu propi menjar!). No té gaire sentit viure al marge del sistema solitàriament i és possible que no trobis a ningú en el teu entorn immediat disposat a viure-hi, així doncs, tens dues opcions: convèncer algú proper o buscar algú fora del teu entorn. Probablement et trobaràs amb els següents obstacles externs: família, policia, i veïns fatxes. Però tingues present que els més grans obstacles es troben dins teu (la por al canvi, l’enyor i addicció a les comoditats i productes capitalistes…), com més temps portis vivint al marge del sistema, més planer et resultarà. Com que viure en un marge no significa viure fora del sistema, probablement necessitis una mica de diners, i per això la majoria de nosaltres treballem assalariadament pel capitalisme un o dos mesos a l’any.

Carcellers, jutges i policies exerceixen un paper clau en el funcionament del sistema, però igual de clau que els polítics, propietaris, funcionaris, empresaris, treballadors assalariats… sense els quals, cap cos repressiu tindria raó de ser.

Ja no hi ha excuses per seguir perpetuant el capitalisme de forma activa i directa; abandona el teu rol com a peça del sistema, i passa a ser un entrebanc pel mateix. Sempre hi haurà algú disposat a ocupar el teu lloc de treball; ningú pot suplir el teu lloc com a revolucionari. No es tracta de que sigui un canvi d’avui per demà, però és molt important tenir constància i no aturar-se mai, ans seguir lluitant alliberant-nos personal i col·lectivament, aprofundint i avançant en la teoria i la praxi, esborrant les diferències entre elles.

“El sistema funciona amb la sang i la suor de les nostres vides segrestades; com més invertim en sobreviure d’acord amb els seus supòsits, més difícil ens serà fer-ho d’una altra manera. Rescatar el nostre temps i energia de les seves urpes és la precondició per a qualsevol resistència real. La paralitzant idea que tothom, fins i tot el més radical dels radicals, juga un rol en l’status quo, oculta la subversiva possibilitat que totes nosaltres podem refusar els nostres rols.”

Tan les lluites estudiantils com les lluites per aconseguir millores laborals, a efectes pràctics no qüestionen el sistema ja que formen part del mateix; l’acció revolucionària surt dels marges del sistema.